Des que l’any 1996 va convertir-se en la primera ràdio convencional de l’estat que emetia en directe a través d’Internet, Catalunya Ràdio ha sigut una de les emissores pioneres a la xarxa. Ara el grup Catalunya Ràdio presenta una àmplia oferta online (que inclou sis canals musicals especialitzats exclusius per a la xarxa) i lidera l’ús del podcàsting entre les cadenes generalistes. Paral·lelament, els seus programes i professionals s’incorporen a nous espais del web social, com ara les xarxes socials. Mentre que el DAB continua estancat, una altra ràdio digital evoluciona i funciona bé: la ràdio per Internet, amb totes les seves variables.

Probablement ja seria hora d’anar deixant l’etiqueta 2.0, que, des d’una mirada tècnica, es refereix bàsicament a serveis basats en bases de dades que permeten una interacció i participació dels usuaris, els quals poden modificar les dades i la manera de presentar-les. Però el fet és la dimensió social d’aquests serveis, l’ecosistema de relacions, continguts i comunitats. D’aquí l’expressió de web social. I la ràdio no n’és aliena, perquè no pot ser-n’hi, aliena. Els mitjans de comunicació tenen molta feina pendent encara per entendre la dinàmica del web social i fer-ne un ús adient. Hi ha molts estudis i articles que així ho corroboren. Però en aquesta entrada vull centrar-me en un cas concret, d’èxit: el programa L’ofici de viure de Catalunya Ràdio.

L’ofici de viure és un programa sobre psicologia i creixement personal. Amb la col·laboració de més de mig centenar d’especialistes, pretén oferir informació i idees per viure millor el dia a dia, per al benestar emocional, a partir, però, del rigor periodístic i la professionalitat dels convidats. És una de les apostes singulars i d’èxit dels darrers anys a Catalunya Ràdio, en un context en que l’emissora pública ha anat en retrocés. Quan va debutar en antena, el 2007, era una aposta estratègica arriscada. El seu horari, de 20.00 a 21.00h, suposava trencar amb un esquema fix basat en la suma d’un informatiu a les set de la tarda i un esportiu a les vuit. Va sortir bé. Des de la temporada passada s’emet dissabte i diumenge, a la una del migdia, i en aquests anys s’ha consolidat com un referent en el seu àmbit.

Des d’un punt de vista radiofònic, L’ofici de viure destaca per dos fets. D’una banda, el seu lideratge en l’escolta sota demanda. El programa té una audiència en antena que es mou entre els 30.000 i els 40.000 oients. Però és l’espai de tot el grup Catalunya Ràdio més demanat a Internet: unes 400.000 peticions al mes (entre audicions de ràdio a la carta i podcasts servits). Pels responsables de l’emissora, aquestes xifres posen de manifest la fidelització de l’audiència.

D’altra banda, L’ofici de viure ha aconseguit també un altre èxit, de caire qualitatiu: que l’audiència vagi més enllà i esdevingui una comunitat. Això es tradueix en l’associació Amics de L’ofici de viure, creada a partir del programa per iniciativa exclusiva dels oients. Es defineixen com una associació sense ànim de lucre, formada per oients de l’espai que presenta Gaspar Hernández, i que té per objectiu difondre recursos i tècniques que permeten augmentar el benestar de les persones forma holística. I ho fan a través de trobades, cursos, club de lectura, tallers, excursions…

En relació al web social, l’interès d’aquest cas rau en el fet que Facebook ha sigut un factor clau per a l’evolució d’aquesta audiència fins a fer un pas més enllà del programa de ràdio, però a partir d’ell. De fet, la pàgina de L’ofici de viure a Facebook és ara mateix el canal fonamental per a la participació dels oients. Cada setmana, l’equip de l’espai radiofònic obre el debat amb dues preguntes relacionades amb els continguts dels següents programes, i hi va afegit una desena de comentaris al llarg de la setmana. Els usuaris hi participen amb els seves respostes, però també amb suggeriments de possibles continguts o informació sobre activitats externes. Aquest intercanvi té continuïtat en la pàgina de l’associació a la mateixa xarxa social. L’ofici de viure, a més, compta amb un blog, un perfil a Twitter (bàsicament, informatiu), i un canal a Spotify.

En definitiva, ens trobem davant d’un cas radiofònic interessant. No estem parlant d’un programa majoritari, com podria ser El matí de Catalunya Ràdio o El món a RAC1, per exemple. Tot el contrari. Però precisament per això és considerat un cas d’èxit. El lideratge en l’àudio sota demanda i l’actitud proactiva de l’audiència, que va més enllà de l’espai radiofònic a partir del rol de catalitzador del programa, són dues tendències que cal tenir en compte de cara  a l’evolució del mitjà ràdio. Al cap i a la fi, com la resta de mitjans tradicionals, la ràdio també intenta intuir per on passa el seu futur. Però d’això ja en parlarem un altre dia.

L’àmbit natural del podcàsting del podcàsting és la ràdio, en tant que es basa en el seu llenguatge: el de la comunicació sonora. Però com hem vist en entrades anteriors (‘Els podcasts dels mèdia‘ i ‘Els podcàsters amateurs‘), els podcasts fan possible que altres mitjans aliens al so entrin en aquest terreny, alhora que són la “ràdio personal” de molts podcàsters independents. Però també podem abordar el podcàsting des d’una altra perspectiva: el de les relacions públiques. Dit d’una altra manera, quin ús poden fer-ne les organitzacions per comunicar-se amb els seus públics.

El podcàsting pot ser una eina de comunicació molt útil, tant com a canal informatiu intern com extern. Cal tenir en compte, però, les seves peculiaritats. Sobretot, la seva naturalesa sonora. Per tant, com a premissa bàsica l’organització s’haurà de plantejar si aquell contingut que vol difondre té potencial sonor i si la comunicació sonora és la millor manera per fer-ho. En aquest cas, podem experimentar en el podcàsting per a diverses situacions comunicatives. Vegem-ne alguns exemples.

• Southwest Airlines. Fan servir el podcast com a eina de comunicació interna i de relacions públiques, per reforçar els valors de l’empresa, remarcar objectius o donar informació corporativa.
• Purina. El seu “Purina Petcasts” és un servei per als clients i un valor afegit per a la marca. La idea és clara: vagis on vagis, escolta els especialistes i aquells que estimen els animals (el terme pets que es refereix als animals domèstics els permet jugar amb el nom del podcast).
• Radio Vaticana. Un ús clàssic del podcàsting per part d’una ràdio. Però per al Vaticà, és un canalmolt útil per difondre les homilies i missatges de Benet XVI a un públic potencial global.
• IBM. Sota el paraigües de “IBM podcasts” ofereixen un ampli ventall de continguts: negocis, novetats tecnològiques, desenvolupadors… És una oferta àmplia i especialitzada, que ofereix als clients moltes opcions de trobar allò que busquen.
• Arsenal FC. El seu “Arsenal Podcast” és un exemple d’ús del podcast com a plataforma de continguts multimèdia, que permet als seguidors d’aquest club de Londres de submergir-se en l’univers gunner. El podast, en aquest cas, és un canal bàsicament de notícies i entrevistes.
• Space Nightclub. “We Love Radio” és el podcast que produeix aquest club noctur d’Eivissa per difondre notícies, entrevistes i música sobre les sessions dels diumenges, anomenades We Love Sundays at Space. Un canal atractiu per als amants d’aquests espais i la seva música.
• Museo Reina Sofía. Aquest és un dels casos més singulars i interessants. La “Radio del Museo Reina Sofía” no està plantejat com un complement sinó com un element més del museu, un continent que ofereix com a contingut una experiència sonora. Parteix de la base que els museus han menystingut el so i intenta incorporar-lo. Ho fa amb quatre canals (exposició, col·lecció, xarxa i exploració sonora) que tenen una identitat pròpia.

Aquests són només alguns exemples de com les institucions i organitzacions (com hem vist, de característiques i sectors ben diferents) estan explorant el podcàsting com un canal més de comunicació. Perquè el terme “audiovisual” inclou l’àudio, amb les seves peculiaritats. Malgrat que sovint ho oblidem.

En la breu història del podcàsting queda clar que la integració dels podcasts per part de les grans corporacions radiofòniques (a partir de finals de 2004) i la seva incorporació a l’iTunes d’Apple (juny de 2005) són dos moments clau per a la seva popularització. Però no podem oblidar que uns i altres aprofiten la iniciativa d’aquells que van ser pioners en un context allunyat dels mitjans tradicionals. Per això volem fer un breu repàs al podcàsting independent. Podcats fets per amateurs, no només en el sentit d’aficionats sinó també en el de l’arrel etimològica del terme: aquell que estima allò que fa.

Si alguna cosa caracteritza l’univers del podcàsting amateur és la diversitat, tant formal com de continguts. És un gran calaix de sastre, un fenomen propi de la llarga cua que va descriure Anderson. Evidentment, en aquesta fila inacabable hi trobem de tot i la qualitat, sovint, és discutible (clar que per a molts podcàsters, això és menys important que el fet de tenir la seva eina personal de comunicació, el fenomen mecasting). Però més enllà d’aquest fet, és interessant de fer-hi un cop d’ull. El problema és sovint la manca de visibilitat. L’iTunes Music Store és probablement el principal aparador dels podcasts, perquè amb un apartat dedicat al podcàsting facilita que els usuaris que hi busquen música descobreixin altres continguts sonors, tot i que sovint hi tenen molt pes els podcasts dels mitjans tradicionals.

 De fet, un dels problemes del podcàsting amateur és l’accés (juntament amb la interfície i la usabilitat). El boca-orella és una opció,  potser insuficient. Per això us recomanem anar als directoris especialitzats. Certament, trobem moltes diferències entre llistats en relació a les categories, els criteris (sovint poc clars) o la selecció de podcasts, però és un camí que ens pot sorprendre. I amb un detall significatiu: on posen el focus els podcàsters amateurs. De l’anàlisi d’alguns dels principals directoris se’n desprèn una jerarquia temàtica diferent de l’agenda mainstream: àmbits que acostumen a tenir molta presència en els mitjans tradicionals (la política, per exemple) no són tan importants en el podcàsting amateur, mentre que els directoris destaquen temes que acostumen a tenir menys espai en els mèdia (el món geek, música especialitzada, gèneres cinematogràfics o literaris concrets, espiritualitat, esports minoritaris…).

• I en aquest context, què passa amb el podcàsting en català? Doncs la realitat no ens permet ser gaire optimistes. En un capítol publicat amb Jaume Llambrich en resumíem la situació:
• El podcasting amateur té presència a Catalunya. Trobem podcàsters, podcasts i ooients, però la paradoxa és que el català és gairebé testimonial. Molts podcàsters opten pel castellà.
• Dels podcasts en català, només quatre o cinc són regulars i amb una activitat intensa. Alguns dels pioners ja no publiquen.
• L’aparició de nous podcasts en català no és habitual, però alguns de relativament nous permeten apuntar a una certa revitalització del podcàsting en català.
• En canvi, el podcàsting és una eina consolidada en l’àmbit escolar, gràcies sobretot a la iniciativa de XTEC Ràdio i a alguns concurs de podcasts en l’àmbit educatiu, com ara “Contes del món”. Aquest pot ser el planter del podcàsting independent en català…

A Podcatalà, directori de podcasts en català, en podeu escoltar els més actius: http://podcatala.blogspot.com/.

Tanquem el post amb algunes propostes i directoris de podcasts independents. Pot ser el primer pas cap a les vostres troballes personals:

Podcasts pioners: The Daily Source Code, Morning Coffe Notes, Comunicando podcast.

Directoris: PodcastAlley, Podcast Pickle, Ivoox, Podsonoro.

Un 26% dels usuaris britànics de “smartphones” tenen instal·lada una aplicació per escoltar la ràdio en el seu dispositiu, segons dades del darrer estudi de RAJAR UK. Això suposa 2.2 milions de persones. D’altra banda, més de 6 milions d’adults han escoltat la ràdio per internet, mentre que 8.1 milions han descarregat algun podcast (un 16% de la població major de 15 anys). Val a dir que l’estudi parteix d’una mostra de poc més d’un miler d’individus i que algunes de les expressions emprades (com ara, “alguna vegada”) són poc concretes. Però en qualsevol cas, són dades que mostren tendències en el binomi ràdio-internet mòbil i la consolidació del podcàsting.

Aviat farà sis anys que el periodista de The Guardian, Ben Hammersley, va publicar “Audible Revolution”, l’article que per primera vegada esmentava el terme “podcasting”. Una nova eina que naixia de l’impuls dels pioners Dave Winer i Adam Curry, fruit de la suma de tecnologies que ja existien: l’àudio digital i la sindicació web. Des de llavors, el podcàsting s’ha consolidat com a instrument per a la distribució i recepció automatitzada de continguts sonors. Amb el podcàsting, els oients tenen plena autonomia per determinar el seu time-shift, és a dir, què, quan, com i on escolten aquells continguts que els interessen. Alhora, ha obert la porta de la comunicació sonora a actors diversos i ha fet que la ràdio en perdés l’exclusiva.

Entre els mitjans que han sabut integrar amb intel·ligència el podcàsting destaca la BBC, amb una oferta de podcasts àmplia i ben estructurada. El seu principal valor és que no es limita a presentar els continguts de les diferents emissores de la corporació, sinó que els agrupa en paquets temàtics que permeten la mescla de continguts de programes diversos. Així, l’oient ho té fàcil per configurar el seu menú particular a partir dels feeds d’aquells àmbits que li interessen. Les xifres de descàrregues avalen l’aposta de la BBC pels podcasts. A casa nostra, Catalunya Ràdio i RAC1 presenten una gamma de podcasts prou extensa i lideren l’adopció del podcàsting entre la ràdio generalista d’arreu de l’estat (sumen el 60% del total de podcasts de les 10 primeres emissores de l’EGM), però són lluny encara de treure tot el suc a aquesta eina. El repte passa per la segmentació i especialització de continguts, la generació d’una oferta exclusiva per a podcasts i un model de negoci viable per explotar comercialment el canal de podcàsting de les emissores. Els resultats de determinats programes, com “L’ofici de viure” o el “Tu diràs” (que superen les 300.000 descàrregues mensuals) o “La competència” (4.500 descàrregues diaries), són prou significatives com perquè els responsables d’aquestes emissores busquin la manera d’aprofundir en l’ús dels podcasts.

Mentre la ràdio hi dóna voltes, hi ha altres actors en l’escenari dels mitjans tradicionals que aprofiten el podcàsting per irrompre en un terreny que fins ara els hi era aliè, el de la comunicació sonora. Aquest és el cas d’alguns diaris i revistes de prestigi internacional. Entre els pioners en aquest terreny hi ha The Guardian, amb una vintena de podcasts agrupats sota un lema definidor: “This is what the guardian sounds like”. Són espais sonors realitzats per periodistes i col·laboradors del rotatiu, la majoria especialitzats en una temàtica concreta: llibres, cinema, música, ciència, mèdia, futbol…, però també d’altres de generalistes, entre els quals destaca el resum de notícies “Guardian Daily”, a l’estil d’un informatiu radiofònic tradicional i plantejat pel diari com una competència per a la BBC des d’un mitjà privat. També és remarcable el cas del The New York Times, amb una desena de podcasts amb continguts temàtics per arribar a nínxols d’audiència amb interessos sectorials. L’oferta inclou l’interessant “Times Talks”, un podcast de converses amb personatges populars de la ciutat de Nova York. Les sessions són de pagament, se celebren al mateix edifici que acull la seu del diari i tenen el patrocini de Continental Airlines. Guillermo del Toro, Nora Ephron, Stephen King o Jane Fonda són alguns dels convidats que han passat pel “Times Talks”.

També les revistes s’endinsen en el món de la comunicació sonora. En l’àmbit internacional, publicacions com Time o Businesweek ofereixen podcasts especialitzats. A casa nostra, en canvi, la premsa online centra la seva atenció en les xarxes socials i en la incorporació del vídeo. Tot i això, cal destacar la iniciativa de Catalonia Today, revista mensual d’informació general en anglès que des d’aquest 2010 ofereix en podcast una una selecció d’articles i columnes d’opinió, llegits pels seus mateixos autors, tots ells nadius.

Aquests són alguns exemples de bons usos dels podcasts en els mitjans de comunicació tradicionals, on encara queda molt camí per recórrer en l’exploració d’aquesta eina. Però no són els únics podcàsters. Més enllà dels mèdia, l’univers del podcàsting independent és ampli i interessant, en àmbits que van des de la política a l’empresa, passant per l’educació, l’espiritualitat, el marketing o l’entreteniment, per exemple. Aquesta, però, ja és una altra història. En continuarem parlant.

Algunes dades: 90 autors, 213 subscriptors, 902 seguidors a twitter, 870 comentaris, gairebé 85.500 visites. Un projecte d’open book amb llicència creative commons i que a principis de 2011 es traduirà també en un llibre en paper. Articles sobre educació, social media, empresa, coneixement, art, comunicació i identitat digital. Feu-hi un cop d’ull, seguir que hi trobeu idees i persones ben interessants.

Un any més, una altra edició dels Premis Blocs Catalunya. Des de divendres he anat llegint piulades i algunes entrades en diversos blogs, crítics amb els resultats, especialment per la victòria de “La primera esmena” d’Antoni Bassas, a la categoria de blogs de política, i d”Espai Internet” a tecnologia, pel fet que són blogs de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Bona part de les crítiques se centren en la presència de blogs de la Corpo, ja siguin vinculats a TV3, a Catalunya Ràdio o al 3cat24, pel greuge que suposen amb els bloguers amateurs.

He llegit entrades molt bones, reflexives, completes i constructives. Com a  membre de STIC.CAT, i donat que havia d’anar comentant a molts blogs diferents, he optat per escriure aquesta entrada. Com a comentari en un blog, seria massa extens. Disculpeu que hàgiu hagut de venir fins aquí. Recullo tot seguit algunes reflexions interessants que he anat llegint: Jaume Albaigès, Janquim, Miquel Duran, Tomàs Manzanares, Adrià Fontcuberta, Jordi Serra i David Rodríguez (com jo, membre de STIC).

Vull dir també que aquesta és la meva opinió personal. Amb els companys de STIC en parlem i en els propers dies expressarem la visió de l’associació com  a tal. Som-hi, doncs.

Faig la reflexió seguint un ordre processal. És a dir, segons les diverses fases dels premis.

1) Sistema de votació

Aquesta és una de les principals dificultats. En aquesta tercera edició vam optar per un sistema de vots per IP. És menys restrictiu que altres, i això permetia implicar en la votació moltes persones més enllà de la blogosfera mateixa: familiars, amics, alumnes… Un electorat potencial ampli per difondre més la blogosfera. El problema és que ha donat peu a pràctiques irregulars. Jo, personalment, no m’ho esperava. Parlo de la competitivitat que ha portat molts participants a intentar saltar-se el control de l’IP per sumar més vots. El sistema, però, ens donava altres paràmetres i ens permetia detectar aquests usos fraudulents. Tot i això, l’experiència ens demostra que haurem d’optar per un altre mètode.

Caldrà analitzar altres propostes, com les dels premios bitácoras o els premios 20blogs. Opcions serien, per exemple, limitar-ho als inscrits al web dels premis (no ho veig, és massa restrictiu i obliga a inscriure’s), controlar-ho a partir del correu electrònic (no evita que una mateixa persona obri molts comptes de correu per votar-se) o amb el DNI electrònic (problema: poca gent podria votar, però per contra podriem contribuir a fomentar l’adopció d’aquestes eines). No tinc clar quin és el millor, però sí que veig necessari canviar el sistema d’enguany.

Més enllà del mètode, em pregunto com aconseguir que una votació popular, com és la primera fase dels Premis Blocs, reconegui la qualitat més que la quantitat…

2) Les categories

Hem de posar un límit numèric i crec que 10 categories és prou correcte. Cada any fem canvis, per intentar adaptar-nos a l’evolució que veiem a la blogosfera. Per aquesta raó les novetats d’aquesta tercera edició eren les categories d’Esports i de Gastronomia, que han funcionat prou bé. Dit això, la dificultat rau a trobar una categorització prou àmplia i diversa, és a dir, que les categories siguin genèriques. Només hi ha una excepció, que és la categoria de Literatura, perquè la patrocina el premi Lletra de la UOC. Hi ha molts bloguers que tenen dubtes a l’hora d’inscriure’s en una categoria o una altra. I els organitzadors sovint també dubtem. En tot cas, penso que les categories d’aquesta tercera edició eren prou adients. Això sí, sempre tinc la sensació que la categoria de blocs personals acaba sent un calaix de sastre de difícil concreció. M’agradaria, però, tenir altres visions sobre aquest punt. Divendres, per exemple, en parlava amb l’Eduard Muntaner i en Jaume Albaigès, que comentàven la possibilitat d’una categoria específica sobre el teixit associatiu, dispers ara en categories diverses. Hi donarem voltes.

3) Els blogs “professionals”

Aquest ha sigut el focus de la polèmica en aquesta tercera edició. Val a dir que no ens hi haviem trobat abans perquè no s’havien inscrits blogs com ara els de la CCMA. Després de llegir piulades a twitter i entrades i comentaris a blogs, hi veig quatre possibilitats:

• Convivència blogs “professionals” amb amateurs. Aquí, d’entrada, jo aposto per una altra terminologia, perquè crec que hi ha bloguers , diguem-ne, no professionals que fan una tasca d’un nivell excel·lent. Per tant, proposo blogs d’estructura professional (o institucional) envers a blogs independents. Faig servir conscientment el terme estructura perquè crec que és la clau. Aquest any, aquests dos tipus de blogs han conviscut en diverses categories. Per què? Doncs perquè els hem classificat segons el contingut. La desproporció de recursos amb què uns i altres tiren endavant el seu blog ens portarà, segurament, a revisar aquest criteri. Però em pregunto si separar-los no és contribuir a mantenir l’estatu quo, les diferències. La xarxa i el món 2.0 ha reduït aquesta distància, ha permès trencar amb un model vertical per portar a un escenari horitzontal i menys jeràrquic. No farem un pas enrera tornant a establir diferències?
• Ubicar tots els blogs d’estructura professional a la categoria de blogs corporatius. Aquesta és una opció que proposen força bloguers i piuladors. És una possibilitat, però hi tinc dos dubtes. Primer, que no tots són corporatius. O bé potser és que hem de  redefinir què entenem per blog corporatiu. Però, per exemple, el blog d’en Bassas, malgrat el suport institucional que pugui tenir, jo el veig com la finestra per a les reflexions i testimoni personal del periodista en l’escenari en què desenvolupa la seva feina. És la veu de TV3 i de la Corpo o és la veu d’en Bassas? En aquest segon cas, és corporatiu? Segon dubte: si posem tots els blogs “professionals ” a la categoria de corporatiu, no és un greuge comparatiu per a la resta de blogs corporatius?
• No permetre la participació de blogs “professionals”. Per exemple, dir que no als blogs de la Corpo. Per cert, n’hi havia força més, a banda dels dos esmentats. Gairebé una desena. I la resta no han pas guanyat, malgrat tota la força institucional que tenien al darrera.  O sigui, que els blogs independents, en convivència amb blogs “professionals”, poden guanyar, i de fet han guanyat… Al marge d’això, els podem rebutjar. És una opció, sí. Però és positiu? No ho tinc clar. Evitariem resultats i crítiques com els d’aquest any. Però llavors no serien uns premis blocs oberts a tothom. I no estic segur que això sigui gaire positiu. Més aviat penso que acceptar aquest tipus de blogs a concurs és una manera de fomentar que mitjans, institucions, empreses… s’apropin als ciutadans, a la blogosfera i més enllà d’aquesta. Amb això vull dir que prefereixo que un Bassas, per exemple, faci un blog i dialogui (ho podria fer molt més, és evident) amb els ciutadans que no pas que no ho faci. Acceptar-los dins els Premis Blocs Catalunya crec que pot ser una manera de fomentar aquest pas de sectors com els mitjans o la política cap a un canal, els blogs, que els permet explorar una nova relació amb la ciutadania.
• Dit tot això, potser la solució podria ser una categoria del tipus “Blocs d’estructura professional (o institicional, ja trobariem la terminologia més adient…). Aquí hi podriem ubicar tot aquest tipus de blogs. La pregunta següent seria, però, aquesta: Què entenem per un blog d’estructura professional? És a dir, on posem el límit?

4) El veredicte final

El jurat és sobirà. De la votació popular en surten els 10 finalistes de cada categoria. El jurat decideix segons els criteris de disseny, estructura, continguts, periodicitat d’actualització i interactivitat amb els lectors. Crec que la presència del jurat és positiva, perquè en principi ha de donar peu a una anàlisi acurada dels blogs finalistes i evita que la votació popular ho decideixi tot. És a dir, és una manera d’intentar aprofundir en la qualitat més enllà de la quantitat. Vist tot el procés, però, penso que tenim dos reptes: aconseguir millorar tot el procés de votació i trobar la manera que la decisió final estigui en mans d’especialistes en cada àmbit. Potser un jurat diferent per cada categoria, però no sé si seria viable. En qualsevol cas, també aquí hem de rumiar-hi a fons.

5) Epíleg

En fi, són només reflexions personals a partir de tot el que he anat llegint. Com a membre de STIC.CAT, vull insitir una vegada més que tota crítica i aportació constructiva ens ajudarà, i molt. Personalment, ho veig com una oportunitat i un repte. Però vull tancar aquest post amb una altra visió. Crec sincerament que les tres edicions dels Premis Blocs Catalunya, amb les seves virtuds i defectes, han tingut un efecte molt positiu: la difusió i el coneixement de centenars de blogs interessants en català. A la blogosfera catalana hi ha moltes persones que tenen molt a dir i que poden dir-ho gràcies al blog. Per mi és una satisfacció personal ajudar a que tinguin una finestra a través de la qual bloguers i lectors es coneixen i es redescobreixen, primer a la xarxa i sovint, després, personalment. Jo cada any he fet troballes realment fascinants. Continuarem treballant-hi.

http://twittervistic.com/

Em fa il·lusió parlar d’un nou projecte de l’Associació STIC.CAT, de la qual tinc el goig de formar part. Es tracta de la 1a #twittervista de la història als candidats a la presidència de la Generalitat.Penso que és un pas important. Un experiment que, n’estem convençuts, pot ser molt útil per apropar els ciutadans als líders polítics, per reduir barreres, per millorar, en definitiva, la dinàmica democràtica del país. Un nou projecte de STIC.CAT amb voluntat de servei. Aquesta és la notícia que hem publiat al web de STIC amb els detalls del projecte:

L’Associació STIC.CAT, impulsora dels Premis Blocs Catalunya, organitzarà el proper mes de setembre la primera twittervista electoral entre tots els candidats a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Twitter és una plataforma social en la qual les persones es comuniquen a través de “tweets” -“piulades” en català- d’un màxim de 140 caràcters. Els candidats participants comptaran amb un nick propi, o identificador, a través del qual contestaran obertament i de forma directa les preguntes que els internautes els faran arribar.

La primera twittervista de la història política catalana tindrà una hora de durada i STIC.CAT (www.stic.cat) s’ajudarà d’un aplicatiu online (www.twittervistic.com). Aquest aplicatiu ha estat desenvolupat especificament per l’esdeveniment amb col·laboració amb l’empresa Shotools (www.shotools.com), dedicada al desenvolupament d’aplicacions socials. També, en l’apartat de col·laboracions, la consultora Conzentra (www.conzentra.com) ha aportat el know how estratègic del mitjà twitter.

L’associació STIC.CAT i els partits han pactat cinc grans blocs temàtics, sobre els que els usuaris podran adreçar les seves preguntes als caps de llista, que seran: Polítiques Socials, Democràcia i Participació, Economia i Crisi, Identitat i Nació, i temes Generals.

STIC.CAT vol manifestar explícitament l’agraïment als partits polítics amb representació parlamentària que, des d’un primer moment, van decidir apostar i participar en aquesta primera twittervista. “Catalunya és un país capdavanter en molts aspectes, i un d’ells és la nostra presència a Internet i les xarxes socials” .

Aquesta és la vista de l’horitzó des del cap de Sant Sebastià de la Guarda, a Palafrugell. L’he triat per afegir-me al meme #fotoscel, iniciat per Trina Milan (@trinamilan) i Josep Ma. Rosell (@batega) a twitter i que ja té desenes d’aportacions, fins i tot un tumblr i un grup a flickr.

Una foto del cel que, a l’horitzó, s’abraça amb el Mediterrani. Mai em canso de mirar-lo. Deu ser cosa de la immensitat de la mar, de l’horitzó com a metàfora, del misteri del cel. No ho sé. Només sé que és un bon lloc. Em dóna calma i m’ajuda a situar-me de nou. Des d’aquí dalt, em sento part del tot. Una petita part de l’existència. I de nit amb lluna plena, et deixa sense paraules. Agafeu el calendari i no us ho perdeu. S’ho val.

Necessito silenci. Escoltar, escoltar-me. Endins. Buscar, trobar, saber.
Ser.