Foto: Comunicació21

Fa setmanes que s’estava coent el canvi, però tot té el seu tempo. Oleguer Sarsanedas ha estat cessat com a director de Catalunya Ràdio, i el substitueix Ramon Mateu. Un relleu proposat per la directora general de la “Corpo” (la CCMA) i aprovada per unanimitat pel consell de govern de l’ens.

Era evident que alguna cosa s’havia de fer. Catalunya Ràdio va agafar el camí de la davallada en temps de Montserrat Minobis, i durant la direcció de Sarsanedes s’hi ha continuat precipitant. Era qüestió de temps que arribés a la temuda pèrdua del lideratge, i aquest punt d’inflexió va arribar amb el darrer EGM, quan RAC1 va assolir el primer lloc, un fet històric a la ràdio del país. I agradi més o menys, l’EGM és ara per ara el que condiciona les decisions dels mitjans i dels anunciants, per molt que el Baròmetre de la comunicació i la cultura digui que Catalunya Ràdio encara es manté al capdavant del sector.

Sarsanedas no se n’ha sortit. Les conseqüències negatives de les decisions preses pel seu equip directiu eren un llast massa gran. Vaig parlar amb ell del present i futur de la ràdio en l’episodi número 6 del podcast de Connectant. I va ser molt interessant. Però parlar del mijtà és una cosa, i gestionar i pilotar una nau com el grup d’emisssores de Catalunya Ràdio, una altra de ben diferent.

Ara cladrà veure quins canvis implica el relleu a la direcció. Però a aquestes alçades de la temporada, moltes decisions ja haurien d’estar preses. De cara a l’estiu, evidentment, però també per a al temporada següent. I em sembla que hi ha massa rumors, poca o gens autocrítica, i molta indecisió.

q52vkmxrnc

Tot un planter de podcàsters, i qui sap si de futurs professionals de la ràdio. Com a mínim, molts nens i joves que han pogut experimentar amb la comunicació sonora. Aquest és el resultat de “Sentits en 2 minuts“, el concurs de podcasts organitzat pel programa “L’altra ràdio a l’escola” de Ràdio 4, amb la col·laboració del Departament d’Educació i de Podcatalà. Una iniciativa que ha tingut èxit, però poc ressò. Hi han participtat alumnes d’una trentena de centres escolars del país, amb 127 podcasts. Els episodis havien de ser de dos minuts i el tema, relacionat amb els sentits. Aquí hi ha la llista dels guanyadors i aquí es poden escoltar tots els podcasts presentats a concurs. A banda dels guardonats en cada categoria, cal destacar les mencions especials, com ara els podcasts en què alumnes immigrants expliquen en català les seves primeres experiències a Catalunya.

Sí, aquest 22 d’abril de 2009 passarà a la història de la ràdio del nostre país. I ho farà com el dia que RAC1 va ser líder d’àudiència per primera vegada. El dia que Catalunya Ràdio va perdre el lideratge després de 15 anys al capdavant.

Segons la primera onada de l’EGM d’aquest any, l’emissora del grup Godó és la ràdio més escoltada a Catalunya, amb 469.000 oients i un 28% de share. Catalunya Ràdio té 454.000 oients i la SER, 452.000. A més, destaca el fet que els programes de RAC1 són líders des de les set del matí fins a les vuit del vespre. La pèrdua d’audiència que arrossegava Catalunya Ràdio feia preveure aquest desenllaç i només era qüestió de temps que arribés el moment del canvi de líder. En canvi, la tendència a l’alça de RAC1 era espectacular. Però la hipòtesi era que finalment la SER avançaria l’emissora pública. Però no. Tot i que fa molts anys que el grup PRISA va al darrera del lideratge de la ràdio a Catalunya, i malgrat que per aconseguir-ho ha dut a terme tot tipus d’operacions, com ara fer-se amb les freqüències d’Ona Catalana, no se n’han sortit.

L’èxit de RAC1 és contundent. Un resultat que, en bona part, es deu a la feina de professionals que van créixer professionalment a Catalunya Ràdio i que van acabar marxant (o els van acabar empenyent). Un model definit i clar. I car, segur. Però amb el suport d’un grup mediàtic al darrera que és una altra de les claus del seu èxit. Mentrestant, Catalunya Ràdio dóna tombs i no troba la fòrmula. Ja sigui per un cúmul de decisions errònies, ja sigui per qüestions de “crostes”, que no ho sé. El cas és que la “ràdio nacional de Catalunya” no pot permetre’s que la dinàmica es perpetuï (o potser sí, segons qui ho pensi). Canvis a la graella, com a mínim. Fins i tot, canvis en la direcció. Si no reaccionen, en el proper EGM ni podran parlar d’”empat tècnic“.

Podem quedar-nos amb la visió que la ràdio en català té bona salut, en general. Però de la mateixa manera que el triomf d’un projecte privat de ràdio en català és una excel·lent notícia, també lamento la deriva de Catalunya Ràdio, que durant molts anys ha sigut el meu referent radiofònic. I ens cal una ràdio nacional forta.

Estic convençut que aquesta segona edició tindrà encara més èxit que la primera. Però sobretot estic molt content per formar part d’STIC.CAT i per tenir l’oportunitat de participar en iniciatives com aquesta, que crec necessàries i oportunes. És un goig tornar a compartir l’aventura amb els companys d’STIC i poder comprovar, a l’octubre, la vitalitat de la comunitat catalana a la xarxa.

Catalunya Ràdio convoca el seu primer concurs de podcasts: “Què m’expliques?”. Em sembla una bona notícia, per a la ràdio i per al podcàsting. De fet, aquesta iniciativa té a veure precisament amb la relació entre aquests dos móns, un vincle al qual dedico un capítol de la meva tesi doctoral, “La voz de la Web 2.0″.

La ràdio no és aliena a la situació de crisi que afecta als mitjans de comunicació tradicionals. I en el seu cas particular, un dels reptes més importants que ha d’afrontar és el progressiu envelliment de l’audiència, especialment en el cas de la ràdio generalista. Un camí per fer-ho és la recerca de nous talents. Durant el treball de camp per a la tesi, vaig parlar-ne amb diferents professionals. En el cas de Catalunya Ràdio, en són conscients, d’aquests reptes, i busquen maneres de respondre-hi. El concurs de podcasts n’és un exemple, un intent de descobrir noves veus, i no em refereixo només a la producció física del so que anomem veu, sinó a noves maneres de fer i de dir.

Per al podcàsting també pot ser positiu. Si més no, confio que sigui un estímul per a l’aparició de més podcàsters catalans i en català, perquè som quatre gats. Em pregunto sovint per què hi ha tants pocs podcàsters en català, i no tinc una resposta. Em sobta especialment en un país com el nostre, amb una llarga i exel·lent tradició radiofònica (que al cap i a la fi comparteix llenguatge amb el podcàsting).

Aquest no és el primer concurs de podcasts a casa nostra. N’hi ha hagut d’altres, com el de podcasts poeticoartístics o el de “Sentits en 2 minuts”. Però espero que com a ràdio nacional que és, Catalunya Ràdio doni un impuls al podcàsting en català amb aquesta iniciativa. Ara bé, caldrà que en facin una bona difusió, que trascendeixi el seu espai i vagi més enllà dels visitants del seu web o dels oients dels seus programes. Jo hi poso el meu granet de sorra amb aquesta entrada al blog.

Mentrestant, rumio a quins alumnes engresco perquè s’hi posin… Hi ha talent, a les aules; però sovint necessita una empenta. Som-hi, doncs!

La primera perla que us vull recomanar és “Clàssica 2.0“. Com avança el títol, és una secció que combina la música clàssica amb el web 2.0. La fa en Miquel Jarque, amic i ex-company a l’aventura d’Ona Catalana, ja fa uns anys. En Miquel té un paladar fi per a la música i alhora és un apassionat dels widgets i la tecnologia. Ho podeu comprovar a “iCATitzat“, el blog de ciència i tecnologia d’iCat.fm, i també a la secció que amb aquest mateix nom fa al “Cabaret elèctric” que Txell Bonet condueix cada vespre a iCat fm. L’objectiu d’aquesta secció és clar:

La música clàssica no només se sent als auditoris. A internet hi ha tot un món per descobrir: fòrums, blogs, àudios, vídeos. A “Clàssica 2.0″ en Miquel Jarque ens acosta les novetats i les aplicacions més pràctiques per treure el màxim rendiment a la xarxa.

He descobert “Clàssica 2.0″ ja ben entrada la temporada radiofònica, però ara mateix és un dels espais que més escolto al meu iPod (en format podcast, és clar). M’ha permès descobrir tot un món de continguts musicals a la xarxa: vídeos, pàgines temàtiques, webs de grans orquestres o dels escenaris operístics de referència, espais dedicats als genis i les dives de l’òpera, cursos de música online, blogs especialitzats… En fi, el llistat no s’acaba (només cal una capbussada al web de la secció, per comprovar-ho). Un espai que forma part de “Blog de nit“, el protagonista dels vespres a Catalunya Música, sota la coordinació de Pere Andreu Jariod, i que és un programa que té molt en compte la xarxa: blog, wiki i grup al Facebook.

Catalunya Ràdio ha emès els reportatges aquesta setmana, però es poden recuperar com a podcasts (exemple de les possibilitats que el podcàsting ofereix a la ràdio). Val la pena fer-ho, són molt interessants. De fet, en la mateixa línia dels reportatges que Vilà acostuma a fer com a corresponsal, que em semblen un bon exemple del rol del cronista radiofònic: ser els ulls de l’audiència al lloc dels fets. I habitualment ho fa amb un estil directe, proper, clar. M’agrada com a corresponsal, i m’agradava la seva col·laboració amb Antoni Bassas en la seva darrera temporada, en què aportava la seva visió de la societat nord-americana. Encara ho podeu trobar a l’arxiu de programes de la ràdio nacional de Catalunya (una mirada, per cert, que Jordi Basté ha introduït aquesta temporada a “El Món a RAC1″, amb la secció “L’amic americà“, amb el catedràtic Fernando Rodríguez-Valls des de Los Angeles). La informació, com en aquest cas, continua sent un dels puntals de Catalunya Ràdio.

Després de tant de temps treballant en un tema, ara tinc una sensació estranya. Satisfacció per la feina feta, evidentment; però també una mena de buidor o lleugeresa: m’he tret un pes de sobre, fins i tot físicament, però alhora sovint em sento desconcertat, acostumat com estava a la companyia d’aquesta peculiar amiga…Començo, doncs, una nova etapa, amb la consciènia d’haver fet un pas molt important. I no ho dic només pel doctorat, sinó sobretot pel camí i l’evolució intel·lectual que he fet en aquests darrers quatre anys.

Per cert que tornant al “Connectant els punts”, aprofito aquest reinici per actualitzar els feeds. Com comenta l’amic Tomàs, Google migra els feeds de Feedburner al seu propi servei, i per això he optat per fer-ho jo mateix. Tot i que els anteriors redireccionen cap a aquests nous, us els deixo aquí per si els voleu actualitzar en el vostre lector:

• feed del blog: http://feeds2.feedburner.com/tonisellas

• feed del podcast: http://feeds2.feedburner.com/tonisellas_podcast

Ben retrobats, doncs