TRIBUNA JOVE

LA CRUÏLLA NACIONAL

2008-07-16T08:45:00.002+02:00

Cap a on va Catalunya? Què quedarà de Catalunya el 2014 o el 2020 o el 2050? Serà una simple regió d’Espanya o una nació normal? Tenim molts reptes, però també oportunitats que no podem deixar perdre.

En primer lloc, vivim una etapa de desafecció política, és a dir, un allunyament entre els polítics i la ciutadania. I aixó es deu a moltes raons tant conjunturals com estructurals. A aquestes darreres hi podem fer front amb una bona acció de govern, per exemple. Les altres les podem canviar avui mateix si volem perquè tenen a veure amb l'estil de fer política.

En segon lloc, ens trobem en una època de pèrdua de sentiment català. Hi ha un retrocés constant i amb el vist-i-plau del govern del país. Els partits que governen estant dilapidant no només la construcció nacional sinó el sentit transcendent de la història. El catalanisme ha fet progressar Catalunya i també Espanya. Ara, però, el catalanisme o és sobiranista o no és catalanisme.

En tercer lloc, veiem partits polítics preocupats pels seus propis beneficis. Aquí la culpa la tenen tots, sense excepció. Però cal deixar clar que el grau de culpabilitat no és el mateix per tots. Fixem-nos, però en els congressos de tots els partits que estan tenint lloc últimament.

D’aquí a poc dies, CDC celebrarà el seu congrés del que estic segur que en sortirà reforçada tant pel missatge com pel lideratge del país. Retorna la il·lusió, aquest és el missatge del congrés, però la de debò, la que ens engresca tots en la consecució d'un país lliure i sobirà.

Jordi Taló i Rubio

El meu balanç del Congrés de CDC

2008-07-14T22:10:00.000+02:00

Ahir es va clausurar el XVè Congrés de CDC i ara toca fer balanç d'aquests 3 dies. Convergència Democràtica de Catalunya s'ha obert una mica més a la societat catalana gràcies a un ús racional i coherent de les TIC. I és que aquest cap de setmana qualsevol ciutadà interessat en La Casa Gran ha pogut des del seu ordinador seguir aquest Congrés 2.0 des del web del partit. I ho ha pogut fer en format audiovisual, principalment, però també gràcies a les 'piulades' que des dels twitters d'organització es feien o les mateixes dels blogaires de diverses tendències que van tenir a bé de venir a fer-nos companyia.

La batalla que feia 2 mesos que durava defensant la creació d'una agrupació digital de ciberactivistes l'hem guanyat entre tots. El vostre suport al grup creat a facebook i la necessitat de CDC d'adoptar aquesta nova manera de fer política ho ha fet possible. Un 99% dels delegats han votat a favor de la ponència 4 (i sense cap vot en contra) que és la que inclou la creació d'aquesta agrupació digital. Per qui no sàpiga veure l'importància d'aquesta gesta us diré que en Marc Vidal em va assegurar preguntat al respecte encabada la seva conferència de divendres que, en el futur, un futur no gaire llunyà, les agrupacions territorials desapareixeran. Fins i tot que hi hauria partits nous que irromprien en escena ajudats justament d'aquestes agrupacions digitals. Estem caminant cap al futur.

El balanç que m'enduc del Congrés és, doncs, molt positiu. No només creiem en la política 2.0 sinó que la posem en pràctica, veieu que diuen els amics José Rodríguez (PSC) o Xavier Peytibi (ERC) al respecte, exemplificant. També vull agrair el suport dins del partit que he tingut de la Secretaria executiva de Comunicació i Estratègia en la persona del Roc Fernàndez, i que seguirà duent la responsabilitat dins del partit de la informació i internet. Després de com ha organitzat el primer Congrés 2.0 de CDC no tinc cap dubte que no pot haver ningú millor a la casa per dirigir el tema. També vull agrair el suport que alguns membres de la JNC m'han donat en aquesta batalla, especialment en Marc Pallarès que ha cregut des del primer dia en aquest projecte. I com no, els ànims que en tot moment m'han donat l'Antoni Gutiérrez-Rubí i en Marc Vidal fent-me sabedor que l'esmena era necessària i que calia lluitar per ella.

A partir d'avui ens posem tots a la feina per tirar endavant aquest mandat congressual: tindrem agrupació digital de ciberactivistes!

- Parlen de l'agrupació digital:

Albert Batalla: Convergència a punt. Retorna la il·lusió
Xavier Peytibi: La meva visió del Congrés de CDC
José Rodríguez: L’esforç 2.0 dels partits polítics: reflexions al voltant del congrés de CDC

Rubèn Novoa i Arranz

La sortida de les regions de l'Estat

2008-06-15T23:36:00.003+02:00

Mentre Barcelona va apostar als anys 80 per ser seu olímpica el 1992, Madrid va presentar la seva candidatura, fallida per altra banda, per ser seu el 2012. Les dues ciutat més importants del territori espanyol que es volien projectar al món a través dels jocs olímpics.

Però sembla que només siguin les primeres ciutats de l'Estat les que hagin pogut permetre's la possibilitat de postular-se com a candidates olímpiques ja que, per altra banda és lògic, la infraestructura i la capacitat de les capitals regionals de la corona no els permet apuntar tan amunt.

I és doncs a partir d'aquestes limitacions que les regions de l'Estat han trobat una sortida al fet de voler-se projectar internacionalment a través de les expos. Fou l'any 1992 quan la capital andalusa es projectava exteriorment i de forma complementària a Barcelona a través de la famosa "Expo 92" i avui comença l'"Expo Zaragoza 2008". Són aquesta mena de fires que ningú no sap ben bé què són i quina n'és la finalitat i que s'utilitzen per refer barriades degradades.

De ben segur que la ja arribada del TGV tant des de Madrid com des de Barcelona els donarà una empenta amb el nombre de visites. Veurem com acaba tot plegat i si els aragonesos són capaços de mantenir el ritme que necessiten per portar la flota a bon port. Passi el que passi, cal reconèixer que ho han intentat.

Roger Pons i Navacerrada

La democràcia socialista

2008-06-14T09:39:00.001+02:00

El 4 de juny, coincidint amb el Plenari de les Corts, la JNC de Barcelona va fer un acte pacífic i reivindicatiu que va consistir en desplegar 6 pancartes amb el lema “Hereu incapaç. Cessió del Bruc ja!. www.canvijove.cat” i la lectura d'un petit manifest. Exigíem a la regidora socialista Montserrat Sánchez i a l’alcalde Hereu que compleixin amb els compromisos adquirits de reclamar al Ministerio de Defensa la cessió gratuïta de la caserna del Bruc a l’Ajuntament, tot sigui dit, ara que una destacada dirigent del PSC-PSOE dirigeix el Ministerio en el “gobierno amigo de España”. L'actuació dels militants nacionalistes no va durar ni un minut i es va enllestir sense més dilació amb la intervenció de la força pública a qui no se li va oposar cap mena de resistència.

Tenim un alcalde que durant el seu primer any de mandat ha demostrat a bastament tics autoritaris en no respectar la voluntat majoritària de les forces polítiques que integren l'Ajuntament de Barcelona. Des de la negativa municipal a la construcció del túnel del TGV per sota del Temple de la Sagrada Família a la negativa municipal per construir la muntanya russa del Tibidabo, la incapacitat per aprovar un Pla d’Acció Municipal o el darrer exemple d’ignorar els acords presos per reclamar la cessió de les casernes de les Corts.

Sobta, per tant, que el primer secretari del PSC-PSOE a la ciutat de Barcelona, Joan Ferran, tingui la baixesa política d'emetre un comunicat i signar un article en aquest mateix diari acusant la JNC de “trencar la normalitat democràtica”. Un Joan Ferran que ignora les trapellades antidemocràtiques del seu Alcalde. El mateix Joan Ferran que es dedicava amb piquets d'una trentena de militants del PSC a assaltar els vellets que assistien a la Convenció Nacional de la Gent Gran durant els governs de CiU amb la finalitat d'intimidar-los i que pertany a un partit polític que quan era a l’oposició al Parlament incitava a manifestar-se i fer el mateix tipus d’actes com el fet per la JNC de Barcelona dijous passat.

Sembla que els socialistes tenen la pell molt fina quan són tractats de la mateixa manera que tractaven ells els seus adversaris polítics durant anys.

Rubèn Novoa i Arranz

I FINALMENT VA ARRIBAR EL DIA...

2008-05-30T09:37:00.003+02:00

El passat dilluns 26 de Maig vam presentar el grup CONVERGAIS a l’Hotel Axel de Barcelona acompanyats d’entitats LGTB i molts dirigents, militants i simpatitzants de CDC i de la JNC.

Això ha estat el punt i seguit d’un període que vam iniciar farà just un any, al Juliol de 2007, on una trentena de militants gais i lesbianes ens vàrem reunir tot fent un sopar en un hotel de Barcelona per tal de conèixer-nos una mica i marcar un full de ruta per fer escoltar les nostres veus en el sí de Convergència i enriquir-la... A aquest primer sopar, que encara recordo amb un cert somriure a la cara, li van preseguir d’altres, i després un ritme de treball en grup que es duia a terme a la seu del carrer Còrsega.

I perquè hem creat convergais? Convergais el formem el grup de persones homosexuals que militem a la JNC i/o a CDC i que estem doblement orgullosos de ser nacionalistes i gais, de ser homosexuals i convergents i que pensem que la nostra òptica de les diferents temàtiques socials poden ajudar al partit i fer-lo encara més gran, per encabir-hi tot tipus de sensibilitats i fer la “Casa Gran” del Catalanisme que vol fer l’Artur Mas un espai on cada dia més gent s’hi identifiqui.

Volem treballar amb les entitats d’àmbit LGTB, volem treure el fals estigma d’homofòbia que molts cops ha recaigut injustament sobre CDC, volem dir que estem orgullosos que durant els governs de Jordi Pujol també es va fer la primera llei de parelles de fet, es va donar suport econòmic a les associacions i es va treballar amb elles conjuntament en allò que es requeria...

Segurament no es va fer tot el que s’havia de fer i van mancar moltes coses, però en ple segle XXI, un cop tenim assolits els drets jurídics hem de treballar més que mai per els drets socials, acabar amb les discriminacions socials i fer denotar que la gent de CDC ens recolza en aquest projecte i que tenim el seu suport per tirar endavant.

Creiem que CONVERGAIS ajudarà també al territori. I es que els gais del partit polític amb major implementació territorial de Catalunya tenim molt clar que no és el mateix ser gai a la Diagonal de Barcelona que a Sant Jaume de Frontanyà..i és per això que volem treballar al territori, que cap gai o lesbiana es senti sol.

En definitiva, sabem com són les coses i volem fer pedagogia dins i fora del nostre partit. Estem molt contents de la nostra estrena en societat i esperem treballar de valent, amb tothom que ens vulgui acompanyar, per els drets LGTB sense demanar a canvi cap quota de poder a CDC, ni fer de lobby intern com se’ns ha intentat atribuir.

M’agradaria acabar aquest article agraint uns noms propis que han recolzat CONVERGAIS: Xavier Trias, Carles Campuzano, Mercè Pigem, Ivonne Griley, Montserrat Candini, Feliu Guillaumes, Felip Puig, David Madí, i al nostre Secretari General, l’Artur Mas...

... I com no, a la Joventut Nacionalista de Catalunya, a tota ella, aquí no hi ha noms ni cognoms, la JNC ha estat sempre, en tot moment, al nostre costat. Gràcies a tots!

Som els CONVERGAIS i lluitem per una societat lliure: amb unes llibertats individuals i dins d’una nació lliure.

Òscar Salcedo i Vila

SMS-MANIA

2008-05-28T16:05:00.005+02:00

Com ja apuntava l'altre dia en el post titulat "PARTIT POPULAR O LA GUERRA DEL SMS" on explicava les 3 concentracions/manifestacions convocades, dues a favor de Rajoy i una en suport del mateix, doncs avui alguns dirigents territorials del PP han rebut un nou SMS on se'ls convoca de forma inexcusable, el dissabte 31 a Valladolid per fer la presentació de la candidatura de l'actual president del PP.

El SMS diu exactament:

Inexcusable asistencia, acto de
presentación candidatura de Mariano Rajoy en
Valladolid sabado 31 de Mayo a las
12h. Feria de muestras Valladolid.
Inexcusable Asdistencia.

Cal destacar, la reiteració que fan amb "inexcusable assistència" on podem percebre que la situació no la tenen del tot controlada, per no dir gens, i sobretot que volen demostrar qui és qui té més suports dins del partit.

Aquest acte de dissabte marcarà el "timing" de tot el procés congressual, ja que depenent del que passi a l'acte haurà més moviments o no. Un pavelló ple a vessar, intueixo, faria que els sectors crítics amb l'actual president rebaixessin els seus atacs, però si dissabte l'acte surt malament no s'omple, Rajoy no convenç i no surt de la presentació de la candidatura "victoriós", la guerra serà dura i llarga. La llista de gent descontenta, critica i abandonaments cada dia és més gran però de moment ningú presenta una candidatura alternativa, de moment només s'especula que podria fer-ho Juan Costa però no deixen de ser simples especulacions, suposem que esperaran a que Rajoy faci primer la seva presentació.

En fi, tenim uns temps moguts, la batalla del PP, les picabaralles i múltiples candidatures d'ERC, els Tripartit amenaçat d'inundacions i transvasaments, crisi econòmica i el congres de CDC que de moment es el menys sorollós.

Marc Pallarès i Ponsa

ENTRE L'ESPASA I LA PARET

2008-05-26T20:48:00.004+02:00

Tots els candidats en la palestra interna d’Esquerra diuen que s’han de refer els pons dinamitats amb CiU. Això sí: ho diuen ara que venen comicis interns i no eleccions parlamentaries. Tot i que m’ho puc ensumar, desconec si realment ho creuen de debò o és simple interpretació de cara la galeria.

El que sé del cert és que si m’hagués de mullar per un sol discurs i per un sol candidat ho faria, sense cap mena de dubte, per Joan Carretero. Com a nacionalista català, vull que d’una vegada per totes, s’extirpi –sense contemplacions- aquesta tricefàlia cancerigen que ens governa. El descrèdit polític que estem vivint com a país augmenta exponencialment cada dia des del 2003 –any en que els socis tripartits van decidir començar el joc de les poltrones-.

Al capdavall, el que em fa més mal de tot aquest relat, és que el descrèdit i la incapacitat política vagin instal·lar-se al Govern de la Generalitat de la mà dels republicans. Del partit independentista i purista de Barrera i Macià. Aquells mateixos que pregonaven allò de les mans netes en la nit electoral del 23 escons. Tant Puigcercós com Benach no han dit públicament i sense pal·liatius que el Tripartit s’ha de d’acabar. Desconfiem-ne. Uriel diu allò de renegociar a l’alça, res més. Desconfiem-ne. L’únic que ha dit d’una forma contundent i diàfana que això del Tripartit s’ha d’acabar ha estat Joan Carretero. Diu que s’ha d’acabar la legislatura pactada amb el PSC –s’ha de ser seriós- però que un cop finiquitat aquesta grisosa etapa política, el Tripartit (PSC-PSOE-CPC-ICV-IU-A-ERC), s’haurà mort i enterrat.

M’agrada el discurs de Carretero. Ara bé, no tinc clar que en una hipotètica victòria carreterista aquest sàpiga integrar totes les sensibilitats d’ERC en una mateixa direcció. I això, per un partit com destraler –però necessari- com Esquerra i per un país masoquista com Catalunya no serà gens positiu.

Carretero córrer el risc de voler fer avançar a galop un partit que tot just fa sis anys encara anava amb tartana. Carretero ha de tenir clar que Catalunya no és Puigcerdà. Ni ho és ara ni crec que ho sigui mai.

Guillem Carol i Vallès

COMENÇA LA GUERRA DEL SMS

2008-05-23T17:10:00.005+02:00

Vídeos de LibertadDigital:

Vídeo de DiarioCrítico:

Marc Pallarès i Ponsa

PARTIT POPULAR O LA GUERRA DEL SMS

2008-05-22T17:18:00.014+02:00

Llegia a la pagina de Javier Casal, periodista de la SER, que avui mateix s'han convocat 3 manifestacions/concentracions: una donant suport a Maria San Gil, una altra en contra de Mariano Rajoy i l'ultima a favor d'aquest. En resum, dues manifestacions/concentracions en contra del líder del PP.

Els sms que s'han rebut durant la tarda d'avui (22/05/08) han estat:

Missatge enviat a les: 17:08h Text: "Mañana a las doce
del mediodía
concentración ante la sede nacional del partido, en la calle Génova
en apoyo
a María San Gil."
Missatge enviat a les: 18:30h Text: "Basta ya!
Sábado 24
a las 17h en Génova 13 y sedes PP: RAJOY DIMISIÓN. PÁSALO."
Missatge enviat a les: 19:35h Text: "Mañana a las 12
horas en
Génova 13 concentración en apoyo de Mariano Rajoy. Acude y difúndelo."

La crisi, o com es vulgui anomenar el que passa a Can Popular, cada dia que transcorre es fa més gran. L'esquerda oberta, la batalla de noms i posicionaments ideològics és infinita.

Mariano Rajoy va començar a redissenyar el partit des de la derrota electoral del 9-M: amagava Pizarro a la cinquena fila del Congrés, nomenava Soraya Saenz de Santamaria portaveu al Congrés... I mentre això succeïa, Zaplana marxava a Telefònica i Acebes anunciava que deixava la secretaria general després del congrés del PP.

Rajoy ha començat un veritable gir al centre deixant de banda l'ala més dura, conservadora i carca del PP. I això de moment li està donant molts mals de cap o, pel que diu la premsa, això és el que sembla. Però si Rajoy surt victoriós d'aquest gir, col·loca gent com Ruiz-Gallardon a la nova direcció del PP i fa una oposició tranquil·la, moderada i constructiva durant aquesta legislatura, crec que podrien tornar a guanyar unes eleccions estatals, fins i tot, de carrer. Perquè Zapatero no va guanyar per haver presentat un projecte engrescador, o per haver obtingut uns resultats espectaculars, o per haver presentat unes mesures econòmiques que no ofeguessin als ciutadans o lleis com la de la Dependència, que al cap i a la fi ha resultat un frau. ZP i sobretot Jose Zaragoza i el PSC-PSOE van recorrer a la politica de la por. No presentaven cap programa seriós, únicament repetien la frase de "si tu no vas, ells tornen" i es dedicaven a anar als debats a proclamar, una vegada darrere l'altre i sense contemplacions, aquesta consigna.

P.D.: L'amic i diputat Carles Campuzano penjava avui un post amb un video de la pregunta que va formular dimecres al Ple del Congres preguntant al Govern sobre la Llei de la Dependència.

P.D. 2: Foto agafada de la pagina de Javier Casal.

Marc Pallarès i Ponsa

ESMENA 2.O @ CDC

2008-05-21T00:03:00.004+02:00

Amics i amigues, lectors i lectores d'aquest blog; com molt bé sabeu hem acabat un cicle electoral. Com a delegat al XVè Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya que se celebrarà els propers dies de l'11 al 13 de juliol a Barcelona m'agradaria que tots plegats, els que vulgueu, participéssiu d'aquesta nova realitat que és la política 2.0 i entre tots esmenéssim la Ponència 4 en allò que fa referència a l'ús de les Tecnologies de la Informació i Comunicació en la dinàmica del partit. Tant si sou militants com no, estem davant d'un repte participatiu que des d'aquesta finestra vull obrir a la vostra col•laboració, i desitjaria que participéssiu proactivament d'aquest oportunitat.

Així doncs us facilito el text a esmenar i mitjançant els comentaris podeu fer les esmenes que trobeu addients (citant el text original i la esmena proposada) i que seran tingudes en compte en el procés de transacció de les mateixes amb els ponents.

Per als qui no heu esmenat mai una ponència congressual us recordo que les qüestions de forma, ortografia, sintaxi, etc. s'accepten sense cap mena de debat previ (com per exemple quan es parla de "la web 2.0" essent el correcte el gènere masculí. No hi perdeu el temps amb aquestes!

Moltes gràcies a tots i totes per la vostra participació. A la Casa Gran i cap tothom.

TEXT A ESMENAR:

6. La utilització de les TIC La irrupció de les TIC a totes les esferes de la societat a finals del segle passat a donat lloc a una gran transformació en el nostre model de comunicació. D’un model comunicatiu centralitzat i vertical, en el que era molt difícil participar i presentar el teu missatge de manera autònoma, s’ha passat a un model horitzontal de connexió i col•laboració en que són molts els emissors i els receptors d’aquests missatges. Aquesta gran transformació no només té efectes socials i econòmics,amb el temps aquesta nova forma de comunicació està tenint incidència en la vida política i el debat públic, fins al punt de configurar noves identitats polítiques, afectar el funcionament dels partits polítics, i redefinir el paper dels actors polítics. Les TIC constitueixen una gran oportunitat de millorar la relació i són una eina per establir un diàleg amb els ciutadans i ciutadanes –d’una banda- i amb els i les militants –de l’altra. Les TIC permeten a Convergència ser més transparent, explicar-se millor, sol•licitar l’opinió de la gent, implicar a un gran nombre de persones en els debats polítics i obtenir la mobilització de militants i activistes (cibervoluntaris), com demostren moltíssimes experiències de la Web 2.0 (wikipedia, youtube, flickr, facebook, second life, etc.) en la mobilització i la comunicació política també a casa nostra. Essent així, cal adaptar i seguir donant un impuls a l’entorn virtual de Convergència que configuren els llocs web del partit, els blogs, les llistes de distribució, etc. Cal entendre aquest entorn virtual a nivell extern com la gran interfície de contacte amb el país i els municipis (de doble direcció: que permeti rebre i respondre les demandes que s’hi adrecin), i a nivell intern com la gran agrupació/casal comú de tots els i les militants i simpatitzants que fan vida a la xarxa. En conseqüència, caldria repensar també com s’haurien de gestionar aquests espais i eines: per exemple, és el moment d’introduir, al costat del webmaster, equips de militants experts en dinamització a la xarxa. Aquests eines de dinamització de xarxes socials no són un fet merament virtual sinó que responen a l’estructura de la societat mateixa. Al contrari de la televisió que sovint genera un efecte contradictori pel que fa a la participació política, internet és un canal de participació i de connectivitat tant social com política. La Web 2.0 permet transcendir els límits del consum d’informació passiu i convertir la xarxa en una plataforma de comunicació col•lectiva. El potencial polític d’aquestes xarxes socials és enorme, ja sigui a través de campanyes espontànies de suport o de rebuig a determinades propostes, o de nous fòrums per a la deliberació d’assumptes que veritablement preocupen els ciutadans on, a través de la seva participació, es busquen solucions col•lectives als problemes socials. Necessitem aconseguir que la distribució del poder polític s’adapti a aquesta nova dispersió de la informació, amb una acció coordinada i enxarxada que respongui a aquest nou estat d’interdependència o convergència comunicativa. Aquesta ‘generació facebook’ és una oportunitat per liderar i conduir la incidència del nostre partit a la xarxa. La nostra és una època en que les persones volen ser actors, tenir una part activa, més que no simples espectadors de la comunicació. Tanmateix, aquest ús d’internet cal que s’estengui a tots els àmbits del partit, de manera que tots els territoris disposin d’aquests espais de manera coordinada on s’hi pugui accedir a les activitats del partit en aquell àmbit i on es pugui fer partícip a la ciutadania del que es fa des de Convergència. És important que no només es pensi en els espais web en període electoral, sinó que l’ús de les TIC sigui una eina de transmissió permanent del nostre ideari i sigui un mecanisme més d’aproximació a la ciutadania. A la vegada, cada cop més s’està estenent i cal incentivar la creació de blocs de càrrecs electes, fet que ens permet conèixer més de primera mà el que pensa un polític, a la vegada que es converteix en una eina més de comunicació del nostre missatge. Convergència ha d’utilitzar les TIC per a enfortir la democràcia i la vitalitat interna: donar la veu als i a les militants, conèixer millor la gent que composa el partit, realitzar consultes periòdiques, deixar espai per als debats, etc. Per tant és important que des del partit es fomenti aquesta pràctica i s’incentivi l’ús de les noves tecnologies des de tots els àmbits sectorials i territorials.

Rubèn Novoa i Arranz

SIMPLIFICAR ETA I VIURE DLS DOGMES

2008-05-20T12:53:00.004+02:00

Divendres amb l’Eduard vam anar a la presentació de llibre de l’amic Nacho Corredor a Vilanova. En el llibre, titulat “438 dias de cómo Zapatero buscó la paz”, s’explica –des d’una òptica espanyola- el procés de creació i evolució de la banda terrorista ETA posant èmfasis en la passada legislatura on ZP va intentar sense èxit – igual que molts d’altres anteriorment- acabar amb la barbàrie terrorista d’ETA.

En el torn de preguntes vaig estar temptat d’agafar el micròfon. Finalment, però, la por de les possibles reaccions em va fer tirar enrere. Ahir, a part d’un seguit de tòpics sobre ETA, s’hi van escoltar dogmes i més dogmes. Tot va era blanc o negre. Sense matisos, sense mitges tintes. Bons o dolents. I sí, ja sé que en un problema on hi ha morts sobre la taula és molt complicat parlar amb un mínim d’honestedat intel·lectual. Però bé, crec que amb el dogmes no ajudem pas a la resolució del conflicte. L’Enric Vila va escriure:

“Amb ETA s’aplica massa alegrement allò que els bàrbars són els altres. Per matar en nom d’una idea cal ser un bàrbar, però per permetre que durant quaranta anys mori gent i s’enquisti un problema tan gros com aquest per defensar una idea de l’estat que, precisament perquè s’havia de refer, es podia haver construit d’una altra manera, déu n’hi do. Entre “els bons” hi ha massa gent que prefereix tenir raó abans que solucionar el problema; fins i tot que no agafa una pistola perquè no la necessita o que té una preocupació per la vida aliena més retòrica que res. L’espectacle de Rajoy i Zapatero durant la legislatura prova fins a quin punt la pervivència d’ETA és, en gran mesura, el mirall de la demagògia, la hipocresia, i la manca general de magnanimitat i de talent amb què s’ha fet Espanya.”

Jo, la veritat, és que no sóc cap gran expert sobre el conflicte basc. Ara bé, una cosa sí que tinc ben clara: mentre ETA sigui entesa com la causa i no com la conseqüència del problema l’organització terrorista mai morirà. És veritat: qui mata ha d’anar a la presó. Tant si és un torturador, un maltractador o un carnisser de poble. Qui mata va a la presó. Crec que aquí hi podem estar tots d’acord. Això sí: quan els que maten són molts, ho fan tots pel mateix motiu i resulta que reben un suport electoral de centenars de milers de persones –150.000 votants- hauríem de plantejar-nos que la causa, segurament, és molt més profunda i que no s’acabarà mai amb detencions, il·legalitzacions i engarjolaments. Que s’han de fer? Per descomptat. Però que sàpiguen que aquesta no és la solució.

A part, és molt discutible això que en nom de la vida es demani una adhesió sense matisos al discurs del Govern de Madrid, quan el que realment mou la política d’aquests és una idea de l’Estat. Del seu Estat. L’Enric Vila també apuntava:

“Això que els demòcrates hem de tancar files en un sol front, sí que és fer el joc a ETA i la seva mentalitat totalitària de l’amb o contra mi. I la idea que intentar comprendre el terrorisme basc és obrir la porta a que qualsevol surti amb una pistola a defensar les seves idees em sembla molt discutible: només hi ha una cosa pitjor que ser víctima d’un atemptat i és haver-lo comès.”

En fi, el problema, al capdavall, no només és basc sinó també espanyol. Els governs democràtics bascos porten anys –molts anys!- plantejant per via democràtica les seves legitimes reclamacions. I bé, la resposta dels successius governs espanyol –tan siguin del PP com del PSOE- ha estat sempre la mateixa: un cop de porta al morros. Un “portazo” que diu el Lehendakari Ibarretxe. El problema no és que els rebaixin els seus plantejaments inicials. No pas. El problema és que ni se’ls escolten. Tenen por de la diferència. Des dels governs espanyols no es vol reconèixer l’existència d’una nació diferenciada, d’un subjecte polític diferent. En definitiva d’un poble amb capacitat de decidir lliurement i democràticament el seu propi futur. I aquí ja no estem parlant de nacionalisme. Aquí simplement parlem de democràcia.

Video de la presentació:

Guillem Carol i Vallès

UN MODEL OBSOLET

2008-05-15T23:22:00.004+02:00

Ahir pel matí m'assabentava que la banda terrorista ETA reapareixia de nou. En aquesta ocasió la víctima era un guardia civil d'Àlaba. L'objectiu era la caserna del cos armant. I és aquí on volia introduïr una breu reflexió sobre el model organitzatiu de la Guardia Civil.

En un origen podia tenir sentit organitzar la Guardia Civil en casernes si ens remuntem a una Espanya concebuda bàsicament com a rural, on els contrabandistes jugaven un paper molt més influent del que molts haurien volgut, i el poder restava en mans de quatre cacics. Podia ser una menda de "búnker" legal a fi i efecte de garantir la seguretat íntegra dels seus membres.

Però avui en dia, amb la modernització de les comunicacions, amb la rapidesa i la mobilitat de les patrulles de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat, amb la concepció molt més urbanitzada dels territoris rurals, la caserna s'ha convertit en un objectiu fàcil pels terroristes, i molt inoperatiu per la normalització dels agents de seguretat, i fins i tot, crec que vivint anònimament, seria molt més efectiu a nivell de seguretat. És un model obsolet.

Crec per tant, que és un tema que caldria abordar el dia que CNP i Guardia Civil acabin convertint-se en un sol cos. Si és que algú del PSOE o del PP creu en una unificació que hauria de portar la màxima eficiència en l'àmbit de la seguretat pública.

Roger Pons i Navacerrada

LES RELACIONS CATALUNYA-ISRAEL, TAMBÉ A INTERNET

2008-05-13T11:58:00.002+02:00

Aquestes dues darreres setmanes han estat intenses pels blogaires catalans amics d'Israel. Coincidint amb la celebració del 60è aniversari de la creació moderna de l'Estat d'Israel s'han organitzat a Barcelona dos actes que han servit per dinamitzar les relacions entre les diverses comunitats jueves del Principat i la Hasbarà catalana.

Vam començar, gràcies a la magnífica feina duta a terme per en Sayeret, la Mila, en Moré, i el professor Jordi Argelaguet amb la primera experiència a Catalunya d'organitzar una Trobada d'internautes amics d'Israel. Això va succeir el passat 30 d'abril a la ciutat comtal, coincidint amb una de les festes modernes que se celebren a Israel, Iom haXoà veHagevurà (el dia de l'Holocaust i de la Valentia) que serveix per retre homenatge a les víctimes de la barbàrie nazi. Durant l'acte s'hi van llegir diversos passatges (vaig tenir l'honor de llegir un petit resum de la Declaració d'Independència de 1948 que vaig tenir a bé d'acabar fent l'esforç de dir unes poques paraules en hebreu defensant el dret d'Israel a viure en pau a Israel), es van encendre 6 llumeneres -una en record de cada milió de jueus assassinats- i com no podria ésser d'una altra manera es va fer l'oració del Male Rakhamim (oració dels difunts) a càrrec del rabí David Libersohn de la comunitat Khabad Lubavitch. Després es va servir un sopar self-service de menjar kóixer sota la supervisió del mateix rabí Libersohn que era, perquè no dir-ho, exquisit. El sopar va servir per trobar-me també algun que altre conegut del partit, però sobretot, per compartir amb els presents un acte pioner del qual tothom va sortir-ne molt content: i és que ens vam congregar més d'una seixantena de persones! El més destacable de la jornada: vaig conèixer personalment l'amic Neopàtria i les sempre agradables copes posteriors amb l'Alfons López-Tena fins altes hores de la matinada. Un èxit total que ha passat desapercebut a ulls de la catosfera i que era obligat de blogejar.

L'altre acte, aquest ja institucional, va ser el sopar-festa que va organitzar l'Ambaixada d'Israel a Espanya el passat dijous 8 de maig a la sala de convencions del Maremàgnum per celebrar amb les comunitats catalanes la proclamació de l'Estat d'Israel ara fa 60 anys. Entre les personalitats polítiques, el sr. Raphael Schutz, ambaixador d'Israel a Espanya (que va recordar que la seva tasca és molt més pesada que la d'altres homòlegs seus degut a la judeofòbia permanent instal·lada a Europa i el fet d'haver de justificar sempre l'existència del seu país), el conseller de la Vicepresidència de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira (que va fer un discurs introductori en hebreu recordant el paral·lelisme entre la lluita que va tenir el poble jueu per aconseguir el seu estat durant més de 2000 anys amb la que duem nosaltres, els catalans, des de 1714 i que va provocar una ovació per part del públic allí present: lluny quedava l'espectacle de la corona d'espines a Jerusalem del seu anterior mandat com a conseller-en-cap), el vicepresident de la Diputació de Barcelona, Lluís Recoder o el tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Carles Martí. Com podeu suposar ni la Rahola ni en Culla s'ho van voler perdre; ni els més de 600 convidats que hi vam assistir! La vetllada va estar amenitzada per l'Orquestra Vogue de França que va aconseguir que la gent estés més preocupada en ballar al ritme de mazal tov que per la teca. I és que les celebracions jueves són això: celebracions.

Ara és quan cal recordar que és important tenir present que els amics d'Israel a Catalunya també estan actius a la xarxa i compten amb instruments per relacionar-se i interactuar com una blogosfera més d'aquest país:

Fòrum Catalunya-Israel
Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel
Grup Catalunya-Israel a Facebook

Rubèn Novoa i Arranz

"SENSE EL MAIG DEL 68, SARKOZY MAI NO HAURIA ESTAT PRESIDENT"

2008-05-05T18:38:00.007+02:00

Ara que fa 40 anys del "Miag del 68" i que als mitjans tothom recorda la revolta estudiantil a La Sorbona o els principis del moviment "hippie" a Estats Units, hauríem de repensar si realment el Maig del 68 va ser o ha esdevingut allò que els joves del 68 volien.

A mi em cau lluny el Maig del 68, ja que jo vaig néixer al 86 però si mirem enrere i veiem com han evolucionat les coses ens podem adonar que realment el Maig del 68 ha estat un fracàs, si més no, no acabat esdevinguen la revolta pretesa pels estudiants, es a dir trencar amb l'Estat, amb el conservadorisme i amb tot allò que representaven els seus pares...

Només cal veure on estan actualment tots els "pares revolucionaris" del 68, la gran majoria son grans empresaris amb fortunes considerables (em sembla perfecte), homes de negocis, membres de consells d'administració i un llarg seguit de llocs de responsabilitat. I alguns altres seuen o seien a l'Assemblea Nacional, com seria el cas de Cohn-Bendit .

La pregunta és, que ha passat durant aquests anys, des del 68 fins aleshores, perque tots aquests "revolucionaris" hagin esdevingut el mateix contra el que ells lluitaven? La resposta la deixo oberta...

Reprodueixo un entrevista que va realitzar el diari AVUI, a la pàgina 36 el divendres 2 de maig a André Glucksmann i al seu fill Raphaël Glucksmann, arran de la publicació del seu llibre ''Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy'.

Cal recordar que André Glucksmann va donar suport a Nicolas Sarkozy a les eleccions presidencials franceses dient que era l'únic candidat que representava el canvi que França i el considerava l'únic candidat no conservador.

En el llibre pare i fill, reclamen la vigència dels principis del maig del 68 contra el conservadorisme de les societats occidentals.

Un any després de la victòria electoral, ¿lamenta haver escollit Sarkozy?

André Glucksmann: No, no me'n penedeixo. Continuo creient que vaig triar el candidat que havia fet un millor diagnòstic de la situació que viu França. Aleshores ja vaig dir que estava escollint un home i no un déu. Hi ha coses que no comparteixo, però esperaré al final del seu mandat per fer balanç.
Raphaël Glucksmann: La decisió del meu pare no em va sorprendre. Jo mateix, que tinc carnet del Partit Socialista, també vaig acabar votant per Sarkozy. Ha fet coses positives, com abolir la imatge del president com a pare de la nació. Fa segles que vam tallar el cap al nostre rei, però els francesos continuen sent profundament conservadors i monàrquics, molt més que els espanyols. És un dels símptomes que demostren que el Maig del 68 ha acabat fracassant.

Fa exactament un any, Sarkozy demanava acabar amb l'herència del 68, en un polèmic míting al qual tots dos van assistir. ¿No els va molestar?

A.G.: Vaig tenir prou sentit de l'humor per prendre-m'ho amb certa ironia. Ell mateix va confessar a Yasmina Reza que ho havia dit amb cinisme i mala fe, o sigui que no creia de debò el que estava proclamant. Va ser un bon cop tàctic, just quan aquesta esquerra moralment infal·lible, però que no s'atreveix a actuar seguint els seus principis, intentava convertir les eleccions en un referèndum contra Sarkozy.
R.G.: Sarkozy va voler atacar el conservadorisme dominant en la societat francesa, ja que a França tothom s'oposa a la globalització: es rebutja el caos del món contemporani per refugiar-se en el passat. Però es va equivocar en una cosa. Les actituds conservadores que observem avui no procedeixen del Maig del 68, sinó d'ideologies prèvies com ara el gaullisme i el comunisme dels anys 50. De fet, la globalització no deixa de ser una conseqüència de l'esperit del 68, de l'obertura que defensava. Contràriament al que es diu, això no pertany exclusivament a l'esquerra. Per posar un exemple, Mitterrand era d'esquerra, però representava tot el que detestaven els que van fer la revolta del Maig del 68, com ara l'encarnació de l'Estat fort i de la França rural.

Diu que s'ho va prendre amb ironia, però al llibre explica que va enviar-li un e-mail per protestar contra la caricatura del Maig del 68 que havia presentat.

A.G.: Bé, vaig pensar que era millor que no seguís per aquest camí. Però continuo creient que no pensava de debò el que deia. La prova és que després va nomenar ministre d'Exteriors Bernard Kouchner, un dels líders estudiantils del 68. Pensi que, en aquesta França conservadora on vivim, ha sigut tan impactant com veure Carme Chacón convertida en ministra de Defensa quan està embarassada de vuit mesos [riu].
R.G.: Sí, tots dos nomenaments són gestos molt propis del 68, molt subversius.

Què creuen que Sarkozy no ha entès del Maig del 68?

R.G.: D'entrada, potser no ha entès que, sense el Maig del 68, mai no hauria sigut president. Si no fos per aquella experiència d'obertura, els francesos mai haurien escollit un home d'orígens jueus hongaresos i grecs, casat i divorciat dues vegades, sense un passat rural que el lligui al territori francès. Però el títol del llibre és una simple excusa: el que volíem era veure què perdura de la revolta.

I quines són les conclusions? Per a què va servir el Maig del 68?

R.G.: La revolta ha fracassat, en el sentit que França continua sent un país conservador i molt vertical, però alhora va aconseguir revolucionar moltes coses. Va suposar l'adéu definitiu a dos mites. Ens vam adonar que la França eterna no existia i que la revolució que havia d'instaurar una gran societat comunista no arribaria. Li devem el món on vivim avui, sense punts de referència, sense ideologies preestablertes i sense fronteres físiques, on tothom és alhora mestre i alumne, productor i consumidor.
A.G.: El Maig del 68 va ser una revolució que en va anticipar moltes altres, de tipus democràtic i no marxista. De fet, a França va adquirir un caràcter fortament antitotalitarista, en especial contra el comunisme. Els intel·lectuals francesos ja desconfiaven de l'ortodòxia comunista molts anys abans de la caiguda del Mur de Berlín. A mi em van expulsar del Partit Comunista per haver protestat contra l'actuació soviètica a Budapest el 1956 i molts líders sindicals del 68, tot i estar-hi afiliats, tenien seriosos conflictes amb la cúpula del partit, que va arribar a insinuar que la revolta era un complot de De Gaulle.

Avui ningú sembla gaire interessat a revisar la vigència dels principis que van inspirar el Maig del 68. ¿Assistim a un aniversari extremadament superficial?

A.G.: Sense cap dubte, però commemorar alguna cosa sempre acaba implicant matar-la. S'ha intentat ficar el Maig del 68 en un recipient ple de formol, afegint-hi un parell d'imatges i de records curiosos. La gent s'agenolla o es pixa a sobre del 68, en funció del seu gust, però en tots dos casos dóna per entès que forma part del passat. En el fons, Sarkozy diu el mateix que [l'eurodiputat i exlíder de la revolta] Daniel Cohn-Bendit, que ha demanat que s'oblidi el Maig del 68 definitivament.
R.G.: I nosaltres el que diem és el contrari.

A.G.: Creiem que, més que un moment, va ser l'inici d'un moviment. Quaranta anys després, caldria pensar com s'aconseguiria una ruptura similar avui en dia i decidir com continuar endavant amb ella. Cal tornar a despertar l'esperit de subversió contínua.

Marc Pallarès i Ponsa

EL GOVERN DELS DISBARATS

2008-05-05T10:33:00.001+02:00

Aquests dies semblen totalment d'acudit. Et mires la realitat del País i sembla que visquem submergits enmig de l'Enredos. El tema de la sequera està assecant no només les aixetes, sinó la font d'inspiració d'aquells que teòricament han de governar Catalunya.

Per una banda tenim un PSC-PSOE que està baixant el cap a nivells inferiors al mateix infern. Això de l'aigua sembla que sigui cosa de Madrid i que el que calgui sigui executar les ordres que vinguin de La Moncloa sense cap més activisme. Allò del "Ningú no farà més pels catalans" ha quedat en la història de les hemeroteques. I no parlem de la inoportuna afirmació de Montilla dient que "el nou Govern neix sense hipoteques i parlarà amb una sola veu". Una de dos, o la subordinació dels altres dos s'ha imposat (cosa molt probable) o el messianisme de Montilla li impedeix adonar-se de la realitat.

En segon lloc tenim una Esquerra Republicana que no només no ha paït la clatellada electoral del mes passat, sinó que segueix utilitzant el poder (les institucions i el País) per afrontar el futur dels seus líders amb garanties de cara al congrés que els ve aviat. És inconcebible en un partit de govern que es manifesti contra ell mateix. Si la seva prioritat és la gent de l'Ebre, que per coherència surtin del Govern. Que pleguin per dignitat política.

I en últim lloc tenim als ecologistes d'aparador encarnats en ICV. Uns altres demagogs que tan aviat passen de fer el "pancartista" a anar de polítics que s'han d'empassar les seves pròpies protestes. A més, amb un conseller que actua d'amagat del Govern amb el tema del Segre i que és tan demòcrata que va amenaçant als militants del seu partit que marxin d'ICV si no estan d'acord amb la seva gestió. Carai, això és ser d'esquerres? Quin progressisme més xapat a l'antiga! Em sona a èpoques fosques allò de "estas amb mi o contra mi". Èpoques, per cert, que aquests tan criticaven.

En definitiva, que tenim el Govern dels disbarats al capdavant del País. Cadascú va a la seva i l'autoritat de Montilla ha quedat definitivament abolida. Quina gràcia aquella imatge on sortien els tres amfitrions amb aquell faristol que deia "govern d'entesa". El tripartit fa aigües i cadascú neda cap a una banda diferent. L'esquerda ja només es pot arreglar d'una única manera: amb eleccions anticipades en les que es respecti a aquell que el País ha volgut que el governi. Només així reconstruïrem la Catalunya que el President Pujol ens va deixar.

Roger Ponsa i Navacerrada

RECOMENACIÓ: "Converses amb Xavier Sala i Martin"

2008-04-29T23:40:00.003+02:00

Títol: Converses amb Xavier Sala i Martin.

Autor: Jordi Graupera (Barcelona, 1981) és periodista. Llicenciat en filosofia per la Universitat Ramon Llull, ha col.laborat en diferents mitjans de comunicació des de 1999: El Mundo, Catalunya Ràdio, Ràdio 4, Cadena Ser, Rac-1, Com Ràdio i diverses revistes i butlletins digitals. Els anys 2002 i 2003 va ser corresponsal del diari Avui i de Com Ràdio a Lisboa.

De l'any 2001 al 2004 va codirigir la productora 4 duros, dedicada a l'organització de recitals de poesia, música i teatre de petit format. Actualment és columnista del diari Avui i de elsingulardigital.cat

Editorial: DAU

Apunt: El llibre recull una sèrie d'entrevistes a Xavier Sala i Martí, fetes al llarg de mig any pel periodista Jordi Graupera, a cavall de Barcelona i Nova York. Converses en profunditat i a la vegada a l'abast de tots els lectors, que mostren qui és i com pensa aquest economista sobre una gran quantitat de temes: del Barça fins a la Universitat de Harvard, de la lluita pel futur de l'Àfrica al present de Catalunya, tant pel que fa al país com a la política del país. També hi trobareu la seva visió dels aspectes més punyents de la societat americana, l'enfrontament amb el Banc Mundial sobre la reducció de la pobresa al món, o el poder extraordinari de l'Estat en les nostres societats.

Pagesos, xinesos, marxistes, liberals, jugadors i directius de futbol, polítics, mitjans de comunicació, dictadors africans, economistes, jubilats, funcionaris, joves, empresaris, missioners o condemnats a mort, res ni ningú escapa de l'anàlisi, la crítica o la defensa, en un debat cara a cara sobre el món on vivim. Lúcid, a voltes sarcàstic i contundent, però sempre opinant sense embuts, Xavier Sala i Martín convida al lector a reflexionar amb valentia.

Xavier Sala i Martín: Natural de Cabrera de Mar, va néixer l'any 1963. És llicenciat en economia per la Universitat Autònoma de Barcelona. És doctor per la Universitat de Harvard, catedràtic a la Universitat de Columbia i professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca se centra en els camps del creixement economic, la distribució mundial de la renda, l'economia de la salut, la seguretat social, la teoria monetària, les finances internacionals, la pobresa, les desigualtats socials, i la pobresa i el desenvolupament econòmic, especialment a l'Africa. autor, entre d'altres, dels llibres Economic Growth (1995), juntament amb Robert J. Barro, Apuntes de Crecimiento Economico (1994) i Economia liberal per a no economistes i no liberals (2001). Fundador i President de les fundacions "Umbele. Un futur per africa", dedicada a la promocio de l'educacio a l'Africa i "Empresaris Sense Fronteres - CEOs Without Borders", dedicada a la promoció del desenvolupament empresarial als països pobres. Assessora el programa de competitivitat World Economic Forum de Davos i edita el Global Competitiveness Report. És president de la Comissió econòmica del FC Barcelona i col.labora a La Vanguardia i a Catalunya Radio.

Articles de Sala i Martin aqui

Marc Pallarès i Ponsa

LA MARXA DE ZAPLANA

2008-04-29T16:10:00.002+02:00

Sento a la premsa que Eduardo Zaplana, ministre d'Aznar i fins fa ben poc portaveu del PP i caracteritzat pel seu radicalisme anuncia que plega de la política, que abandona el seu escó per anar-se'n a Telefónica. Crec que aquesta renúncia és positiva per diferents membres del PP.

Per començar, pel mateix Rajoy, que amb el comiat de Zaplana va ofegant l'ala dura del partit, representada per les seves màximes amb personatges com Zaplana, Acebes i Aguirre. Però també se'n beneficia l'equip de Rajoy i sobretot Sáenz de Santamaría, que podrà exercir les funcions de portaveu sense el constant qüestionament del seu predecessor.

Però al sac dels beneficiats també cal sumar Francisco Camps que, tot i tenir absolut control sobre el PP de la Comunitat Valenciana, també aconsegueix dilapidar definitivament el zaplanisme que tant l'hi ha buscat les pessigolles des que va deixar de ser president de la Generalitat valenciana. L'altre gran beneficiat de la sortida de Zaplana és l'alcalde Ruiz-Gallardón, personatge habitualment qüestionat pels radicals del partit per ser un individuu obertament centrista i moderat. Sembla que l'apadrinat de Fraga podrà respirar una mica més tranquil amb Zaplana fora de joc. Però jo em pregunto què en pensarà Aznar de tot plegat. I Acebes com deurà veure els canvis? Veurà perillar la seva condició de secretari general del PP? Aquests dies de canvis ens donaran resposta a tot plegat.

Roger Ponsa i Navacerrada

Germans Badia: els defensors oblidats de Catalunya

2008-04-28T23:45:00.000+02:00

L'historiador recentment traspassat, Josep Benet, fa una referència a la mort dels germans Badia a les seves memòries recentment publicades el 28 d´abril de 1936, a migdia, foren assassinats davant del número 38 del carrer de Muntaner de Barcelona, els germans Josep i Miquel Badia. Miquel Badia era el cap dels Serveis d´Ordre Públic del Comissariat de Policia de la Generalitat de Catalunya abans dels Fets d´Octubre. Foren abatuts a trets per dos esbirros de l'extrema esquerra espanyolista, els membres de la CNT-FAI, Justo Bueno Pérez i Lucio Ruano. Segons el polític i historiador, « Miquel Badia creia que l´actuació de la gent de la FAI, amb els seus atemptats a les ciutats i els seus absurds intents d´instaurar el comunisme llibertari als pobles, per mitjà d´insurreccions armades locals, com les que havien tingut lloc a Ripollet, a Fígols i a Sallent, perjudicaven greument la política constructiva del govern de Catalunya i la desacreditaven davant la societat catalana. Era un atac a la causa de la llibertat nacional de Catalunya. Per això, creia que, contra aquells grups de pistolers faistes – que durant la Dictadura de Primo de Rivera havien deixat d´actuar a la península i ara s´aprofitaven del règim democràtic per tornar-hi-, calia aplicar una política severa i enèrgica ».

Justo Bueno Pérez també va ser autor d'altres assassinats a sang freda, entre ells els del periodista Josep Maria Planes, l´agost de 1936. Planes, junt amb Avel·lí Artís Gener "Tísner" va obtenir les proves que inculpaven la CNT-FAI en l'assassinat dels germans Badia. En temps de la II República, l´Ajuntament de Barcelona presidit per Carles Pi i Sunyer, els hi dedicà una gran plaça de la ciutat. La plaça en qüestió, l´any 1939, fou batejada de nou pel nom de Calvo Sotelo i finalment amb l´arribada de la democràcia amb el de Francesc Macià. L´Ajuntament de Barcelona, d´ençà el 1979, no ha estat capaç de dignificar la figura dels Germans Badia, és per aquest motiu que la JNC va fer un petit homentatge com a record de la nostra memòria històrica ara que l'organisme orwellià (segons paraules del mateix Josep Benet) del Memorial Democràtic dirigit per Joan Saura es dedica a reivindicar la memòria dels caiguts per un sol bàndol: el seu.

Memòria històrica? Comencem recordant els nostres patriotes; i, perquè no dir-ho, les txeques del PSUC que tant van escandalitzar Himmler en la seva visita a Barcelona i que serien posteriorment el model usat pels nazis en la repressió dels 30 a Alemanya.

RECOMENACIÓ: "Reacciona, Catalunya!"

2008-04-28T18:24:00.007+02:00

Títol: Reacciona, Catalunya. Zapatero: un mal menor o un mal negoci?

Autor: Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) és periodista i escriptor. Va començar la seva activitat literària amb la novel.la Evangeli Gris, guanyadora del premi Sant Jordi 1981. Les seves darreres novel.les han estat L'ofici de mirar (1998), De part del pare (2000) i La mirada del vampir (2006). L'any 2007 va publicar L'engany. El segon tripartit o la desnacionalització de Catalunya. (Ara Llibres, 2007).

Editorial: Ara Llibres

Apunt: A Reacciona, Catalunya, l'escriptor i periodista Vicenç Villatoro, en una reflexió profunda, enèrgica i contundent, carrega contra un Zapatero que l'únic que ha fet és presentar-se com el mal menor: "Jo no us dono res, però els altres encara us prendrien alguna cosa." Zapatero ha esta un bluf, una improvisació permanent, un surf continu, la frivolitat personificada, el que més convingui en cada moment. Per tant Villatoro reclama oblidar-nos d'inútils vots en blanc per reaccionar: "L'electorat catalanista ha de reaccionar en les pròximes eleccions i fer sentir la seva veu per tal d'oposar-se a una tendència que redibuixa el mapa polític espanyol amb menys per per al catalanisme. Zapatero encarna aquests dos redissenys." Reacciona , Catalunya!

Comentari: Aquest llibre en principi estava destinat a ser comprat i llegit abans de les Eleccions Generals, no vaig poder adquirir el llibre fins passades les eleccions però al cap d'uns dies vaig decidir comprar-me'l per saber que hi deia en Villatoro, quina era la seva anàlisi de la situació i que proposava. Doncs bé tot el que explica el llibre l'anàlisi que fa i les conclusions que en treu son el reflex del que va passar a les Eleccions. Sembla com si Villatoro hagués contemplat el futur i ens intentes advertir del que passaria.

Marc Pallarès i Ponsa

1er. PREMI SÒMINES AMB COLUMNA.

2008-04-22T18:16:00.002+02:00

Coincidint amb la diada de Sant Jordi, Tribuna Jove inaugura el 1er. Premi Sòmines amb Columna. El premi va destinat a nomenar al “Sòmines amb columna” es a dir una persona que tingui una columna a un mitjà escrit sigui versió paper o digital, el mitjà pot ser tan d’àmbit català com espanyol i el “sòmines” no necessàriament ha de ser periodista professional, qualsevol persona que escrigui una columna.

Bases del concurs:

1. Del 23 d’Abril al 23 de Maig haurà la fase prèvia on qualsevol persona podrà nominar un candidat, deixant un comentari en aquest bloc (http://tribuna-jove.blogspot.com/), al comentari haurà d’haver-hi una breu explicació del per que de la nominació i/o un article del candidat.

2. El dia 23 de Maig el jurat, format pels autors de Tribuna Jove, escolliran entre 5 i 10 candidats que hagin estat més nominats.

3. Un cop estiguin seleccionats els candidats s’obrirà una enquesta que estarà penjada a Tribuna Jove des del dia 24 de Maig fins el 24 de Juny, on tothom podrà votar el seu candidat preferit. En cas d’empat hauria una segona volta amb nomes amb el candidats que hagin quedat empatats a vots.

4. El guanyadors es donarà a conèixer el dia 25 de Juny a les 22 hores.

5. El premi per al guanyador està per decidir ja que seria difícil fer-li arribar un premi “negatiu” al guanyador però estem oberts a propostes.

Marc Pallarès i Ponsa

ENTREVISTA A CARRETERO (i III): "TAL I COM ANEM, SEGUR QUE NO HI HAURÀ CAP REFERÈNDUM AL 2014"

2008-04-19T00:49:00.004+02:00

P. Ara que parlem de capacitat i competències. Vostè sent Conseller de Governació i tenint capacitat i competències en el tema de la Vegueria Penedès s’hi va mostrar reticent. Encara ho és?

R. Quan jo era Conseller de Governació vaig venir dos cops a Vilafranca a parlar amb els nostres militants per dir-los que mentre hi hagués consens en el Govern i en el Parlament de que hi havia d’haver set Vegueries, com llavors es deia, no tenia cap més opció que defensar-ho. Agradi o no, això és el que vaig dir. Jo no sóc dels que diu una cosa a un lloc i una altra cosa a un altre. Ara bé: també els vaig dir va ser que si hi havia consens i una manifestació molt amplia dels ajuntaments i altres instàncies locals a favor de la Vegueria jo estava obert a reconsiderar-ho. A mi si al territori hi ha consens em sembla bé que es porti a terme. Ara, ja no puc estar en un govern i desmarcar-me de la postura consensuada pel Parlament i el Govern.

P. Consens a banda, Joan Carretero està a favor o en contra d’aquesta vegueria?

R. Si hi ha una voluntat majoritària dels representants escollits democràticament al territori per la Vegueria a mi em sembla bé. Bé, sempre i quan hi hagi el territori i la gent necessària perquè es pugui fer.

P. Val. Però jo pregunto si vostè hi està a favor o en contra.

R. A mi, personalment, m’és igual. És la gent del territori la que ho ha de voler. El que li puc dir jo és que les condicions necessàries per fer aquesta vegueria hi són. El que no té sentit és que la gent del territori digui que sí i jo, llavors digui que no.

P. Suposo que les opinions d’un conseller tenen el seu pes en un govern.

R. Primer: jo no sóc conseller ni ho seré mai més. Segon: quan jo era conseller el consens majoritari, no el que havia creat jo sinó el que hi havia, era de set vegueries. Que això ha de canviar per què la gent del territori ho vol? Sí, ja que hi ha territori i hi ha gent suficient. És a dir: les condicions hi són.

P. Canviant de tema però no de territori, veu factible un referèndum per la independència al 2014?

R. Tal i com anem segur que no hi haurà cap referèndum al 2014.

P. Però aquest és l’objectiu aprovat per la ponència del passat Congrés de la formació, no?

R. La meva opinió, no la del partit, és que si les coses continuen tal i com van serà impossible.

P. I si la seva opció triomfa dins d’Esquerra hi veu més possibilitats, doncs?

R. No sé si el 2014. Si per nosaltres fos avui mateix. Ara: nosaltres treballarem perquè Catalunya, el més aviat possible, tingui el dret de decidir.

Guillem Carol i Vallès

ENTREVISTA A CARRETERO (II): “EN AQUEST PAIS AMB LA TONTERIA DE LES DRETES I LES ESUQERRES SE'NS VENEN MOLTS GATS PER LLEBRES"

2008-04-18T00:41:00.005+02:00

P. Des dels moviments oficialistes del partit s’ha acusat a Carretero de ser de dretes per voler anteposar l’eix nacional a l’eix dreta-esquerra.
R. En fi, què vol que li digui. D’aquí quatre dia m’acusaran de ser del Reial Madrid. Jo sóc d’Esquerra Republicana de Catalunya i crec que he de ser jutjat per allò que he fet com alcalde de Puigcerdà o com a Conseller de Governació. La resta són paraules buides.

P. Però vostè convergeix amb polítiques del Tripartit com són la llei de l’habitatge, que preveu l’expropiació, o la llei dels 80km/h?
R. Li faig una pregunta: això són polítiques de dretes, d’esquerres o, directament, són polítiques estúpides?

P. El Tripartit diu ser un govern d’esquerres.
R. Però qui diu que anar a 80 Km/h és d’esquerres?

P. Diuen que es redueix la contaminació i que això és d’esquerres.
R. A mi em sembla una mesura completament estúpida. Ni de dretes ni d’esquerres: estúpida.

P. I la llei de l’habitatge?
R. Ni dretes ni esquerres: irreal. En un país on molta gent amb molt d’esforç han aconseguit tenir un segon habitatge pels seus fills o per quan ells siguin grans és una animalada platejar que se’ls hi pugui expropiar. Això sí: hi ha d’haver una política diferent de sol i de promoció d’habitatge. Mira, un altre: travessar el Segre és de dretes o és d’esquerres?

P. No ho sé, ho hauríem de preguntar al Govern. Abans, però, era molt de dretes.
R. Ah! Jo el que penso és que en aquest país amb la tonteria de les dretes i les esquerres se’ns venen molts gats per llebres.

P. Esquerra Republicana moltes vegades l’ha atiat i els hi ha anat prou bé.
R. En l’Europa del SXXI a un govern el que se’ls hi ha de demanar, per sobre de tot, és eficiència. I deixar d’un cop aquesta tonteria. Que jo sàpiga d’esquerra catalana no vol nacionalitzar la banca ni els mitjans de producció ni res que se s’hi assembli. Per tant, hem de mirar que l’economia funcioni bé i que els serveix públics funcionin bé. Tot de forma eficient. Amb això, més d’un, ja n’estaria més que satisfet.

P. Així, doncs, l’eix dreta-esquerra s’ha acabat?
R. Actualment s’ha diluït. Si algú em sap dir les diferències fonamentals entre les polítiques del senyor Solbes i les del senyor Rato crec que es mereix el premi Nobel.

P. Llavors quin eix proposa. Reaccionari i progressista?
R. És que abans de posar eixos el què s’ha de tenir és capacitat per fer polítiques i capacitat econòmica. És a dir, competències i calers. I a Catalunya, ara per ara, aquestes capacitats no les tenim. És una fal·làcia vendre tants arguments de dretes i d’esquerres quan a Catalunya no podem decidir gairebé res. Ni quin model sanitari ni quin model educatiu volem. Per no decidir no podem fer-ho ni amb l’aigua. Per tant, en un país on no es pot decidir res no es pot fer política.

P. Però mentre no tinguem aquest nivell de competències que vostè reclama s’han de fer polítiques. Poques però se’n poden fer.
R. El Govern de Catalunya és un govern de gestió. I a la gestió el que se li demana és que sigui, per sobre de tot, eficient.

P. Sobre l’eix estigmatitzat d’allò que sol ser considerat de dretes i allò que sol ser considerat d’esquerres veig que vostè té més proximitat amb els postulats de CiU, no?
R. Per?

P. Vostè s’ha distanciat de polítiques cabdals del Govern com són la de l’habitatge o la dels 80Km/h.
R. Jo, simplement, discrepo d’alguna de les polítiques del Govern. Ara bé: això no vol dir que estigui d’acord amb les de CiU. Quan jo era alcalde CiU estava a l’oposició. Vaig fer molts serveix públics de qualitat i eficients. La resta només són paraules.

P. No em compararà la gestió d’un poble a la d’una nació, no?
R. Evidentment que són diferents. Però la gestió d’un poble es veu quan un ajuntament aposta per crear serveis públics o espera que ho faci la iniciativa privada. Això són fets que diferencien clarament de qui és progressista i qui no ho és. Com va dir algú, ara no recordo qui, fets i no paraules.

P. Bé, doncs CiU és també progressista, suposo. Per què la xarxa d’escoles i hospitals públics catalans van ser fets en els seus governs.
R. A l’Europa occidental fer diferenciacions clares entre el centre dreta i el centre esquerra és complicat. Al capdavall són matisos. Sense anar més lluny fixis amb la llei de dependència. Se’ns ha venut que és una llei molt progressista i moltes coses més. Doncs bé, aquesta llei la va votar el PP.

P. Sí, i que cedeix competències catalanes al Govern espanyol!
R. Per això la vota el PP i el PSOE. No perquè la llei sigui progressista sinó perquè lamina les competències de la Generalitat. I això, un cop més, en fa tornar a l’eix nacional. O tenim competències i finançament o no podem fer res més que gestionar.

P. ERC també va votar la llei de dependència que vostè diu que lamina les competències de la Generalitat.
R. Sí. És un greu error d’Esquerra.

Guillem Carol i Vallès

ARA JA NO

2008-04-17T20:35:00.003+02:00

Abans tots els transvasaments eren dolents, de dretes i malvats. Ara ja no. Abans quan es calava un incendi era perquè la Generalitat no havia pres les mesures pertinents en els moments adequats. Ara ja no. Abans quan l’administració pública contractava al cosí segon de la portera del xofer del President es titllava l’administració d’amiguisme i de corrupció. Ara ja no. Abans quan la Generalitat finançava l’escola concertada era perquè era molt reaccionaria i de dretes. Ara ja no. Abans portar al teu fill a una escola privada era totalment conservador i terriblement burgés. Ara ja no. Abans quan es deia que la immigració s’havia de controlar s’era una persona sense sentiments ni escrúpols, salvatge i –evidentment- de dretes. Ara ja no. Abans quan un conseller mentia, amagava informació i després ho reconeixia públicament se li deia que havia de dimitir. Ara ja no. Clar que abans als consellers els nomenava el President. I ara ja no. És temptador creure que els mals socials neixen de les trapelleries del malvats i que si els bons –com ara nosaltres, naturalment- remenessin les cireres del poder, tot aniria com una seda. Critiquem, anem a les manifestacions, signem manifestos, fem botifarrades i concerts reivindicatius. Tot per vèncer el malvat poderós. Però arriba un dia que, per caramboles de la vida, aquests malvats que ostentaven tan malignament el poder el perden en favor teu.

Guillem Carol i Vallès

DEBAT D'INVESTIDURA (II)

2008-04-16T23:14:00.003+02:00

Un cop assegut a una de les butaques de la tribuna de convidats, eren si fa no fa les 11:45, van començar a desfilar les patums (patum: tecnicisme polític per designar gent important d'un partit polític. ex.: Mas, O. Pujol, J. Zaragoza, J. Blanco...), l'entrada de Zapatero era coberta per una munió de fotògrafs intentant agafar la millor imatge de l'entrada a l'hemicicle del candidat a la Presidència del Govern. La nota curiosa era, quan ja gairebé tothom estava assegut al seu escó, faltava tot el Grup Parlamentari Català Convergència i Unió (reglamentàriament el Grup Parlamentaria es diu així) però en pocs segons van anar desfilant els 10 diputats i curiosament també els senadors Jordi Vilajoana i Montserrat Candini, cosa que em va soptar molt i que després en Carles Campuzano em treuria de dubtes, Diputats i Senadors poden entrar a les cambres deliberadament.

Jose Bono anunciava l'inici de la sessió i explicava el funcionament de la mateixa, la primera intervenció seria a càrrec de l'únic candidat a la Presidència del Govern i després hauria una pausa de com a mínim dues hores, tal i com havia pactat la mesa del Congres. Tot seguit i sense fer esperar més , Bono anunciava que era el torn de José Luis Rodriguez Zapatero per a presentar el seu projecte de Govern, un discurs que va durar 100 minuts mes o menys, on la bancada popular va ser bastant dura i la bancada socialista semblaven els hooligans de qualsevol equip de futbol.

Zapatero feia un repàs als últims 4 anys de legislatura i presentava un projecte clarament centralitzador i es deixava de banda les autonomies, sobretot es descuidava de Catalunya. Un discurs on es veia clarament que Catalunya deixava de ser un "problema" per l'executiu de Zapatero, les raons no hi ha negociació d'Estatut, el PSC-PSOE assoleix 25 diputats, ERC perd 5 diputats al Congres, tot això fa que Zapatero respiri tranquil i encari la Legislatura d'una forma diferent.

El discurs començava amb un Zapatero demanan la confiança del Ple del Congrès i tot seguit desenvolupava tot el seu programa de Govern que volia dur a terme. Cal destacar 3 frases amb les que Zapatero demanava la confiança de la cambra baixa:

"Pido su confianza para alcanzar mediante la unidad la victoria de la democracia frente al terrorismo, para disfrutar de una España más segura en sus calles, en las carreteras, en los centros de trabajo. Que plante cara al delito, a la imprudencia en la conducción, a los accidentes laborales."

"Pido su confianza para ahondar en nuestro empeño europeísta, para defender la legalidad internacionañ, para combatir en primera línea contra el cambio climatico, la pobreza y a favor de la paz."

"Pido su confianza para llevar adelante esta idea de España. Y para hacerlo sumando el mayor número posible de voluntades, gobernando para todos, en diálogo con todos, con respeto a todos."

El programa de govern de Zapatero començava parlant d'economia i les seves intencions per reactivar l'economia espanyola, una economia que en els últims temps pateix una desacceleració bastant accentuada, el punts eren molt clars:

deducció de 400 euros de l'IRPF;
avançament a les empreses de les devolucions de l'IVA;
un pla especial per recolocar aturats de la construcció;
crear una política econòmica que reforci la competitivitat;
diàleg permanent amb sindicats i empresaris;
ampliar el plaç de pagament de les hipoteques familiars;
reducció del 30% de les càrregues administratives;
supressió de l'Impost sobre el Patrimoni;
actualització de l'Impost de Successions i Donacions;
segon pla de lluita contra el frau;
reformes en l'àmbit del treball i en el de la Seguretat Social;
bonificacions per contractar dones majors de 45 anys;
pujar a 850 euros les pensions mínimes de jubilació;
pujar a 700 euros les pensions de viduïtat
elevar el salari mínim a 800 euros (ara està a 600 euros),
reduir la taxa de temporalitat fins el 25%;
acceleració de la licitació d'obra publica;
reducció dels impostos en la rehabilitació d'habitatges per fomentar la construcció.

Despres d'una bona estona parlant de l'economia Zapatero continuava amb un altre eix molt cabdal en la seva política, com no podia ser eren les Polítiques Socials. Cal remarcar que els dos grans eixos de l'acció de Govern són l'economia i les polítiques socials. El candidat a la presidència del Govern feia un repàs del que havien estat les Polítiques Socials en els últims 4 anys i tot seguit exposava les línies bàsiques per la propera legislatura.
Els grans eixos serien:

llei d'Igualtat de Tracte;
millorar la coordinació contra la violència de genere;
ampliar de dos a quatre setmanes el permís de paternitat;
prestacions per a pares amb nens hospitalitzats;
reduir la jornada laboral per qui cuidi dels seus fills;
pujada del llindar de renta exigit per disfrutar de beques;
doblar els recursos destinats a ciència i innovació;
crear 300.000 places d'educació infantil;
acabar amb qualsevol discriminació per motiu religiós
atenció a 650.000 persones dependents aquest any i elevar més d'un 35% el pressupost per al 2009 fins els 1.200 milions.

Aquests son els dos grans eixos pels propers 4 anys en dos dels temes mes importants per a Zapatero, després d'exposar les propostes en aquest dos temes, vindrien a ser com els dos davanters de l'equip, Zapatero seguia amb el seu programa, tot seguit continuava amb temes com les polítiques d'igualtat, immigració, espanya i el model territorial, justícia, reformes administratives, terrorisme, administracions locals, espanya i Europa, educació i I+D+I, infraestructures, canvi climàtic i energia i per ultim els pactes i consensos pels propers 4 anys.

En l'apartat d'infraestructures ni una menció ni una simple disculpa pels problemes que havíem patit a Catalunya dia a dia amb les obres, esvorancs, retrasos i problemes varis amb les obres de construcció del TGV Madrid-Barcelona i amb Rodalies. No era només això, Zapatero repetia fins a la sacietat que "mi idea de España", es a dir el model estava tancat, semblava que el model autonomic ja ni existia i tornàvem a un govern encara mes centralitzador, ni una referència a Catalunya o Euskadi, dues nacions amb un pes important dins l'Estat espanyol.

Despres de 100 minuts Zapatero acabava la seva intervenció, aquest cop no deia allo de "buenas noches y buena suerte", Jose Bono tancava la sessió i ens convocava a tots de nou a les 16.30 hores per reempendre el debat d'investidura amb les intervencions de la resta de forces polítiques. En Xavi i jo vàrem baixar cap al carrer per anar a trobar algun lloc on poder dinar tranquil·lament i a un preu raonable, ja que en Carles Campuzano tenia dinar amb tot el Grup Parlamentari per començar a decidir el posicionament que adoptaríem. Trobar restaurant no era difícil el Congres està envoltat de restaurants, de tot tipus, just darrere hi ha La Pepa 1812 (restaurant concorregut pels diputats d'Esquerra) i La Ancha (concorregut pels diputats de CiU), els preus son variats La Pepa surt a 14,50 euros el menú i a La Ancha a 29,50 euros el menú, però varem decidir donar una volta pels carrers per veure quines opcions teníem més. Doncs després d'unes voltes i mirades i remirades ens vàrem endinsar a un restaurant que es deia, no ho recordo gairebé, Cocina Hispano-Bilbaina o algo així. El menú 18 euros, el menjar molt bo i correcte, cal destacar que els preus dels menús a la zona del Congres oscil·la entre els 14,50 euros als 30 euros.

Us deixo un "Tag Crowd" o nuvol de paraules del discrus de Zapatero, on podeu veure les paraules mes emprades en el discurs i també l'enllaç amb el discurs.

El discurs sencer el podeu trobar aquí.

Marc Pallarès i Ponsa

NO ÉS AIXÒ COMPANYS (i II)

2008-04-16T21:56:00.006+02:00

Llegeix la primera part aquí

La direcció nacional de la JNC té un problema seriós quan usa les pitjors armes del franquisme (la delació del veí) per intentar fer fora el sr. Miró i Ardèvol de Convergència. I més quan el senyor sr. Miró i Ardèvol té una trajectòria catalanista impecable des de ben jovenet. Era dels que es jugaven la pell al franquisme liderant la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC) cosa que el va portar a la presó. Mentre uns, de joves, acabaven a la presó per defensar el país, els delators d'avui què poden aportar al seu currículum? La reflexió, quan s'actua a traïció, és clara: ¿Què s'han jugat a la vida els actuals líders de la JNC per gosar demanar l'expulsió d'en Miró i Ardèvol de Convergència? Amb quina autoritat moral ho fan? A quin consell nacional de la JNC s'ha aprovat aquesta mesura?

Aquestes paraules no serien tan dures si la imparcialitat fos el model d'actuació de la direcció nacional de la JNC. Parlem clar: el sr. Feliu Guillaumes, origen de la tragèdia, va comparar el gran acte del 27 de gener convocat pel Pacte per la Vida i la Dignitat i que va reunir més de 6.000 persones amb la "nit dels vidres trencats".

Gent de bona fe, fins i tot el cap de llista de Guillaumes, que s'aplega per defensar la dignitat de la vida humana és comparada amb els nazis per part d'un aspirant a senador per CiU. Lamentable. Recordem què va ser "la nit dels vidres trencats": la destrucció de més de 1.574 sinagogues (pràcticament totes les que havia a Alemanya), molts cementiris jueus, més de 7.000 botigues i 29 magatzems jueus. La detenció de 30.000 jueus que van ser internats en camps de concentració; uns quants fins i tot assassinats durant més de dos dies d'aixecaments. Va ser l'inici del malson a Europa que va acabar amb l'Holocaust. I Guillaumes pot acusar així a la lleugera a molts dels nostres votants de nazis i la direcció nacional de la JNC ho troba bé i ho ovaciona.

Doncs no senyor. No es pot fer broma amb l'Holocaust. No es pot fer broma amb la política. Guillaumes és campió en prostitució semàntica. Res que sobti a Catalunya. Som campions a Europa en la gran mentida. La gran mentida de l'esquerra, que va penetrant lentament també a la JNC. L'únic bastió que resisteix, encara a Europa, a la caiguda del mur de Berlín.

La direcció nacional de la JNC ha pres una decisió que portarà cua. Ahir ja va ésser totalment desautoritzada per un destacat dirigent de CDC. I aquí no acaba la història.