Un mestre al desert

La nit més llarga

noreply@blogger.com (Fran) — Tue, 01 Feb 2011 22:14:00 +0000

La nit més llarga va ser anit. Unes poques hores que van ser eternes. Una nit que va durar nou anys. Cinc anys d'estudi de publicitat, en els quals em vaig formar com a comunicador i en els quals vaig emprendre un camí que havia de ser definitiu. Dos més de treball dur i dedicació. Periodisme, disseny i publicitat (fins i tot, direcció creativa) que no van ser el que d'ells esperava. I dos més d'un nou camí: l'estudi de magisteri.

Anit va ser la nit prèvia a la meua primera classe. Una primera classe que em diria si aquests nou anys han servit per a alguna cosa o tot havia de començar de zero. És una situació molt complicada sentir que tot el que has estat fent durant quasi una dècada se'n pot anar a la merda per una mala sensació, cosa que, per una altra part, és tan fàcil que ocòrrega... És com obrir una porta, de la qual no saps el que hi ha al darrere, però en qualsevol cas estàs obligat a atravessar. No és agradable.

Anit va ser la nit més llarga. La nit prèvia al dia en què he comprovat que els últims nou anys no han sigut debades. Tot ha anat de meravella.

Bon -i didàctic- Nadal

noreply@blogger.com (Fran) — Sun, 26 Dec 2010 23:55:00 +0000

Se'm fa difícil escriure aquesta entrada. No m'agrada gaire el Nadal (no, ni Paco ni el de fum, fum, fum) i últimament no he tingut idees, temps ni ganes d'escriure al bloc. Poc puc aportar com a mestre, ja que no ho sóc, però sí m'agradaria compartir algunes reflexions i interioritats com a estudiant de segon de magisteri. Tampoc vull entrar en consideracions destructives. Tal com @elesalpa m'ha dit alguna vegada, sóc un pessimista (@AL_Tete diu que la culpa la té que escolte Los Suaves). Però sí que vull comentar de passada el que fa uns dies passava pel meu cap.

Ho ressumeix a la perfecció un tweet que vaig publicar fa unes setmanes: "La carrera de magisterio es inútil, injusta, nociva y fraudulenta". Així. Tal qual. La veritat és que és massa contundent i obvia algunes coses positives, però en essència, la meua opinió no ha canviat en excés.

És inútil, perquè un mestre tan sols és mestre si vol ser-ho. No puc entendre el concepte de mestre sense voluntat d'aprendre, i això no s'aconsegueix necessàriament a la universitat. És injusta perquè fa mestres que no ho són ni ho volen ser, i al contrari. És nociva perquè fomenta la burocràcia com a leitmotiv del magisteri. I és fraudulenta senzillament perquè no forma mestres.

Tot això és discutible, però on vull anar a parar és a què tot això reaferma les meues ganes de ser mestre. És el que a l'NBA diuen el "Rookie Wall", o el que a les maratons s'anomena "el muro". O senzillament el que @ealvarof comenta, la crisi de segon. Supose que ho superaré. Bàsicament perquè vull ser MESTRE, no diplomat en magisteri. No, no, això no m'interessa. Vull ser MESTRE.

Ah, i un bon Nadal a tothom...

Perversa reflexió

noreply@blogger.com (Fran) — Wed, 24 Nov 2010 23:05:00 +0000

El passat dimecres 24 de novembre va ser un dia productiu. Assistìrem tots els de classe a una conferència del professor Jaume Martínez Bonafé, dins l'assignatura de @jordi_a (la qual fou el pretext del naixement d'aquest bloc). En la xarrada, es van qüestionar un fum d'aspectes relacionats amb els llibres de text: la seua obsolecència, les diverses alternatives existents, l'encorsetament d'un currículum imposat, l'omissió de la cultura popular dins d'aquest...

He de reconéixer que em trobe en la línia defensada per Martínez, però l'objectiu d'aquesta entrada és ben bé diferent. Estic fermament convençut que els llibres de text no tan sols no són obsolets sinó que la seua utilització té ara més sentit que mai. També vull aclarir que quan em referisc a llibre de text, ho faig indiscriminadament. No tinc la menor intenció de perdre el temps marcant les diferències (les hi ha?) entre el llibre de text electrònic i el de paper de tota la vida.

A l'hora de defensar l'adequació del llibre de text a la nostra societat vull deixar a un costat (que no és el mateix que obviar-los) alguns fenòmens decissius, com la força del poderós lobby editorial o la sacralització del llibre de text al sistema educatiu clàssic i actual. Vull partir de l'ara. O, si se'm permet, del no fa massa. No se'm fa necessari dir el motiu pel qual el llibre de text ha sigut el mètode d'ensenyament hegemònic fins ara (ja ho ha dit molta gent que en sap moltíssim més que jo), sinó com és que pot ser-ho a partir d'avui.

Va ser Bauman qui va parlar d'una societat líquida. O el que és el mateix, una societat cohesionada per la cultura d'allò ràpid i fàcil. What you see is what you get. Així de senzill. El valor de les coses no es mesura pel seu cost de producció o la seua qualitat. Al contrari. Tot és millor com més ràpid siga d'aconseguir i utilitzar. I si a la rapidesa sumem l'absència d'obstacles... millor que millor. Així doncs, si parlem d'educació, no és el llibre de text un reflex d'aquesta cultura de la rapidesa i la facilitat? Aquests manuals ofereixen al mestre una programació ja feta, fàcil d'entendre. Amb exercicis i solucionaris. What you see is what you get. Realment anem a esforçar-nos i treballar en una alternativa quan la mateixa societat ens permet abastar els objectius amb poc esforç i ràpidament?

Per cert, això dels objectius és un altre tema. No és el mateix abastar un objectiu que fer el mínim possible per fer constar això mateix. Una altra conseqüència de la societat líquida. El llibre de text ens dóna el que la societat li demana. El mínim necessari. Per a què? Aquest mínim necessari no té res a veure amb la formació dels estudiants. Aquest mínim necessari, que és el leitmotiv del llibre de text, busca desprofessionalitzar el mestre (expressió de Michael Apple, usada pel professor Martínez a la conferència). No interessa que el mestre siga una persona culta ni amb iniciativa. Ha de ser un ésser eminentment reproductor. No és ell qui ha de decidir quin punt és interessant a tocar a classe i quin no (per exemple, la cultura popular).

Però el més greu no és que es vulga mestres que no pensen. És que el mestre tampoc vol pensar. Menys feina. Tot més ràpid i més fàcil. Més líquid. Però aquest no és un tema relacionat amb la vagància. Es que és el que demana la societat. I el mestre està per a satisfer les necessitats de la societat, no? Un mestre sense iniciativa és un mestre bo per a l'estat i, a més, feliç. Per això la imposició dels llibres de text segueix igual que abans. L'única diferència és que abans, la imposició era explícita. Ara és sutil. I perillosa, perquè més perillós que un mestre a qui se l'imposa el llibre de text és aquell que creu que ha de fer-ho.

Qui pensa, molesta. És l'efecte "Movida madrileña". A principis dels anys 80, van sorgir una sèrie de bandes de rock and roll a l'estat espanyol que no van trigar a ser els referents de la joventut. Els Barón Rojo, Obús, Banzai, Ángeles del Infierno, Asfalto, Topo... criticaven allò intolerable a la nostra societat. Eixes cançons dominaven les llistes d'èxits i els joves lluïen camisetes dels seus ídols. No va trigar en sorgir la Movida, un grup d'artistes kitch, que promovien l'hedonisme i la superficialitat. Obviament, els Almodóvar i companyia gaudien de l'ajuda del govern del moment. Ja es sap. Qui pensa, molesta.

És per por a tot açò i moltes altres coses que no he anomenat més que de passada, que hi ha grups de mestres que volen trencar amb tot açò. Ho fan amb un discurs realment convincent. Per a mí ho és. Però es basa en el lloable concepte de unió social i col·lectiva. És a dir, hem de lluitar per a ser bons mestres, per a millorar la societat. Potser parlen en una llengua diferent. A la societat de la facilitat i la rapidesa, la col·lectivitat no existeix, sinó que ens trobem amb una suma de individus independents els uns dels altres. Aquests, si són mestres, preferiran treballar menys, encara que siguen conscients que els seus alumnes poden eixir perjudicats. Al cap i a la fi, tan sols estan fent el que la societat els demana.

Fins al punt que les alternatives són interpretades com a dogmes que cal no empassar-se. O el que és el mateix, l'hegemonia del llibre de text ha de ser defensada davant els "progres" que ens volen fer treballar més. És normal. La societat els recolza. Si el fast teaching funciona i sempre ha funcionat, per què hem de canviar? Que per què ha funcionat? No he arribat a mestre?

I fins ací. Aquesta entrada no ha sigut més que una perversa reflexió que ja arriba a la seua fi. Un enfocament delciosament destructiu però que, tal vegada, no s'allunya massa de la realitat. O dit d'una altra manera, tal vegada l'enemic és més fort del que se'ns diu. Caldrà lluitar i no defallir.

"No te quedes atrás", el spot

noreply@blogger.com (Fran) — Wed, 17 Nov 2010 00:15:00 +0000

Después de un largo tiempo de silencio (qué descanso, ¿verdad?) no podía sino volver a escribir en el blog para mostrar el fruto de mucho trabajo. Y es por el trabajo hecho y la paciencia que han tenido que he de dar las gracias a @Ivy_7729 @elesalpa i @AnnaPalauVerdoy. Por ellas es que el spot ha salido bien.

Bueno, me refiero a este spot, humilde y sencillo, que lo único que pretende es promocionar el uso de las nuevas tecnologías en el aula. Os dejo con él (el texto que sigue es de los cuatro y es en castellano, como este post, perdonad las molestias):

Sobre cuatro estudiantes de magisterio

En primer lugar hablaremos desde el punto de vista del alumno y debemos decir que trabajar en equipo es muy productivo.

Gracias al compañerismo que ha existido entre nosotros y la paciencia de unos con los otros, tenemos la suerte de estar muy satisfechos con nuestro trabajo. Hemos plantado la semilla y tras mucho esfuerzo ha dado su fruto aunque con un tiempo limitado (puesto que este ha sentado un agravante a la hora de realizar la tarea. Hemos ido a contratiempo).

Hemos aprendido unos de los otros, puesto que el que sabía algo le lo explicaba al otro y así sucesivamente. Nunca habíamos hecho un spot publicitario, pero a partir de ahora pensamos que ya no se nos olvidará. Ha sido muy costoso, pero al final lo hemos conseguido.

En el último apartado hablaremos con profundidad del proceso que seguimos por crear nuestro spot.

Inicialmente, lo que nos planteamos fue lo siguiente: ¿cómo podemos hacer que se utilicen las Nuevas Tecnologías en el aula? Nuestra idea, y la que hemos plasmado en el spot fue que los maestros deben tener una visión diferente de la sociedad y la realidad que nos rodea.

Los tiempos han cambiado, y como tal, nosotros como futuros docentes y los ya presentes en el aula deben saber que los cuadernos, las notitas, las reuniones de amigos en un banco del parque, la comunicación física por poder hacer un trabajo, están en peligro de extinción.

Por este motivo nuestro objetivo estaba claro: la nueva era tiene su propio lenguaje comunicativo, por lo tanto, no te quedes obsoleto y utiliza las nuevas tecnologías.

A todos los miembros del grupo nos gustó muy la idea y nos metimos a trabajar en ella.

Hemos relacionado aquello que se utilizaba para comunicar antiguamente, con todos estos conceptos tecnológicos que se usan en la actualidad para que nuestro público objetivo pueda ver con claridad las grandes diferencias existentes.

Tras tener la idea clara, ya nos planteamos a qué tipo de maestro debía de ir dirigido este spot. Esta debía de ser la parte publicitaria.

Sobre ese elemento nocivo llamado "publicidad"

Desde el punto de vista publicitario, hace falta hacer una pequeña explicación de todo lo que hemos tenido en cuenta. De este modo, el objetivo que se nos ponía era conseguir mediante un spot que los maestros utilizaran las nuevas tecnologías al aula. Con esto, lo primero era identificar nuestro público objetivo. Encontramos tres tipos de maestro bien diferenciados:

– Los maestros que ni las usan ni las usarán.
– Los maestros que no las usan por el motivo que sea, pero entienden que son buenas.
– Los maestros que ya las usan.

Ante esta situación, y comprendiendo que cada público necesitaría un tipo de comunicación diferente, nos hemos decantado por el segundo grupo. Nos parecía aquel dónde más trabajo podríamos hacer.

Identificado el público, hacía falta pensar cómo hacerlo. La opción descriptiva se descartó rápidamente puesto que nuestro público ya conoce las TIC y hacía falta optar por la emoción.

Ahora bien, desde el primer momento hemos tenido claro que un spot publicitario nunca es la panacea y que debemos tener los pies en la tierra. Así, hemos querido que nuestro spot sea un buen argumento que los maestros puedan valorar a la hora de emplear las nuevas tecnologías en el aula. El eje del spot es que los jóvenes de hoy en día tienen un lenguaje diferente al que tenían antes, y los maestros han de adaptarse a este cambio si quieren tener un efecto positivo en sus alumnos. Entonces, hemos trabajado por hacer un spot coherente, con intención, intentando dotar cada detalle de esta intencionalidad.

Narrativamente, hemos apostado por una estructura clásica de emoción-acción. La primera parte, se basa en el anclaje de imágenes cotidianas etiquetadas con términos propios de la era digital. La segunda, en mensajes directos y contundentes, ausentes de artificios pero eficaces.

Para finalizar este punto, hace falta aclarar que no creemos en el colorismo y el horror vacui como únicas soluciones publicitarias, sino que rompemos una lanza en favor de la coherencia, el análisis, la estética y, sobre todo, la eficacia.

Sobre el proceso de grabación

Una vez definido el objetivo y el púbico al que iba destinado el proyecto, creamos nuestro story board o guión gráfico (conjunto de viñetas mostradas en secuencia) para ayudarnos a previsualizar la estructura del video antes de filmarlo.

Ya teníamos la parte “teórica” resuelta, así que nos pusimos manos a la obra con el proceso de grabación. Al principio parecía una de las partes más divertidas y fáciles, pero en nuestro caso nada más lejos de la realidad.

Nuestro spot requería localizaciones diferentes y la selección de las mismas estuvo supeditada a su disponibilidad, sobre todo, en lo que respecta a las aulas libres con pupitres individuales, para poder pasarnos la notita.

Nuestra experiencia previa como “técnicos de imagen” era casi nula y ha sido muy interesante e instructivo, aprender todos juntos, a visualizar cuáles son los mejores planos. Ahora conocemos la importancia de los planos sin sombras, que sean capaces de mostrar claramente la escena, tomados desde el ángulo adecuado…

¡Es increíble la cantidad de tomas que requiere un spot de 30 segundos! Aunque cada escena tiene una duración de 3-4 segundos en el video final, es necesario disponer inicialmente de tomas diferentes y de mayor duración, para permitir cortar las secuencias más adecuadas.

Todas las tomas necesarias estaban grabadas cuando la cámara de video digital decidió dejar de funcionar para siempre (quedándose como recuerdo nuestras grabaciones). No había tiempo físico para el desánimo, así que cámara de fotos digital en mano nos pusimos a repetir el proceso. Teníamos el hándicap de que la cámara de fotos carecía de zoom, resolución y otras prestaciones de una cámara de video, pero el resultado final (gracias a la edición) ha sido mejor que el esperado.

Es aquí donde nos gustaría agradecer a nuestros familiares la cesión de sus extremidades, y la ayuda prestada en algunos momentos de la grabación.

Sobre nuestro "affaire" tecnológico-técnico

En cuanto al aspecto técnico, hemos de comentar una serie de imprevistos y de obstáculos encontrados durante el periodo de edición de nuestro video.

En un principio, empezamos a editarlo con el programa “Windows Movie Maker”, aunque al comprobar en primera persona las limitaciones de éste, decidimos buscar otro por internet que nos pudiera ser más útil para llevar a cabo la idea que todos nosotros teníamos concebida en nuestras cabezas (aquí cabe decir que cuando algo lo tienes completamente diseñado en tu mente cuesta llevarlo a la realidad porque parece que siempre hay algo que falla, que no concuerda con aquello preconcebido).

Por ello nos descargamos el programa “Adobe Premiere Pro CS5” el cual nos dimos cuenta que no era compatible con el sistema operativo de nuestro ordenador cuando empezamos a instalarlo. Así pues, continuamos nuestras andanzas por el mundo de los editores de video y dimos con dos programas más: el “Imovie” para Macquintosh y el “Ulead video studio 10”, recomendado por una gran amiga aficionada a la edición y tratamiento de videos.

Con el primero se nos planteó la problemática de no poder tener acceso a un ordenador Mac siempre y cuando pudiéramos reunirnos para realizar la edición del video, y el segundo por fin nos proporcionó todas aquellas herramientas necesarias para aproximarnos lo más cerca a nuestra idea de video concebida desde el primer momento. Se trata de un programa muy intuitivo y por consiguiente muy fácil de manejar. Aparte de poder dotar de efectos a nuestros clips y de incluir textos en ellos, nos ofrecía la posibilidad de mover los títulos a cualquier parte de la pantalla (cosa que no permite el Windows Movie Maker) y también realizar contrastes y modificar la saturación y el brillo de los clips que insertábamos, con lo que nuestra creatividad a la hora de dotar de efectos a la imagen se veía menos restringida.

La mayor problemática de editar el spot ha sido respecto a la duración del mismo ya que una vez grabadas las tomas hemos tenido que seleccionar aquellos segundos más significativos de la idea que queríamos transmitir de cada una de ellas.

Además también ha sido una tarea laboriosa el encontrar una banda sonora para nuestro spot, la cual queríamos que transmitiera positividad y aire fresco, en definitiva, motivar a aquel público que lo está viendo. Dimos con ella a través del portal Jamendo, que permite descargar música libremente ya sea para nuestras presentaciones o para cualquier uso que queramos hacer de ella. En dicho portal conocimos a un grupo llamado Blond Blood, que tenía blog propio por lo que no dudamos ni un momento en visitarlo. Se trata de un dúo formado por padre e hijo y personalmente una vez oídas varias de sus producciones os lo recomendamos ya que a nosotros nos ha sorprendido gratamente. Cuadrar la parte de la música con mayor carga sentimental ha sido el resultado de escuchar una vez tras otra la canción, convirtiéndola al final en nuestra vía de escape en los momentos de desesperación durante la edición del video ya que la cantábamos e incluso llegamos a inventarnos algún que otro pase de baile, pero esa ya es otra historia.

Podéis ver nuestro spot en la página web Youtube, herramienta recomendada para que la gente comparta y suba material multimedia por su gran difusión internacional. Para poderlo colgar en este sitio web hemos hecho uso de la cuenta que ya tenía creada uno de nosotros.

Llegados a este punto sólo nos falta añadir que aunque en un principio la idea de realizar un spot publicitario nos venía grande estamos más que satisfechos con nuestro video ya que es el resultado de un trabajo realizado codo a codo entre los cuatro miembros del grupo y que además de aprender todo lo citado anteriormente hemos sabido aguantar nuestras paranoias derivadas de la realización del proyecto, aceptándolas como parte de nuestro trabajo ya que sin ellas tampoco hubiese sido lo mismo. Esperamos disfrutéis del resultado, nosotros lo hemos hecho.

No calen paraules...

noreply@blogger.com (Fran) — Mon, 08 Nov 2010 10:25:00 +0000

Publicada avui a El País.

Traductors, llengües i Twitter

noreply@blogger.com (Fran) — Tue, 26 Oct 2010 13:35:00 +0000

Degut a algun comentari que he vist per Twitter últimament i de "refiló", he estat reflexionant sobre què era millor: escric el bloc en castellà o en català? I Twitter? Us conte un poc la meua història. Fins ara sabeu que he escrit el bloc en català, senzillament perquè és la que considere la meua llengua. Però això suposa un problema: si vull compartir allò que considere interessant potser estic tancant-me portes i minvant el meu públic objectiu (perdoneu la terminologia, d'això en sé un poc).

No vaig trigar gaire a exposar la meua disjuntiva a Twitter (eixe estrany) i, en menys de "lo que duran dos peces de hielo en un whisky on the rocks", @iferrer i @cpaez01 ja m'havien donat una resposta satisfactòria: Era fàcil. Insertar un traductor de pàgines web al bloc perquè tothom poguera llegir-lo en castellà (jo hi he afegit l'anglés). Pel que respecta a Twitter, com que és molt més dinàmic i àgil, hi ha prou amb personalitzar els misatges segons l'interlocutor.

Resposta satisfactòria. Personalment em quede amb el tweet de @iferrer en agrair-li el consell. Taxatiu i definitori: "això és Twitter", em va dir.

Quant al traductor, ho vaig intentar amb el de Google, però aquest no tradueix planes web en català, i vaig trobar el de la Generalitat de Catalunya. Ací finalitza la primera part d'allò que volia dir. Ara vull explicar a tots aquells que tinguen un bloc en català, i vulguen insertar un traductor, com fer-ho.

Per a insertar el traductor de gencat.cat cal punxar a aquest enllaç. Us trobareu aquesta plana:

Seguidament, obriu l'editor de disseny de Blogger, i hi afegiu un gadget, concretament, el que es diu HTML / Javascript.

A la plana de la Generalitat de Catalunya que tindreu oberta, seleccioneu el primer codi HTML que hi ha i el pegueu a l'espai en blanc del gadget HTML.

Immediatament després, feu el mateix amb el codi de l'idioma en el qual voleu que el bloc estiga traduït (en el meu cas, en castellà i anglés). No haveu de pegar el segon codi en un altre gadget, cal que el pegueu en el mateix gadget HTML, just darrere de l'anterior codi.

I això és tot. Si voleu podeu afegir-hi un poc de julivert i us quedarà "rico, rico y con fundamento". Fora bromes, el resultat és molt acceptable i si hi ha alguna paraula que no pot traduir, la marca en roig.

Un dia rodó

noreply@blogger.com (Fran) — Sat, 23 Oct 2010 16:19:00 +0000

Abans de passar al "meollo" de l'assumpte, m'agradaria fer dos aclariments: el primer pel que fa al títol. No és exactament el que se'ns demanava per a la pràctica (un dia en la meua vida), però m'he permés el canvi perquè crec que és coherent amb el contingut de les imatges. La segona, quant al contingut mateix. Com que ni sóc un bon fotògraf ni la meua càmera és excessivament bona, he decidit dotar les fotos d'una solució de continuïtat narrativa que espere que us agrade. Us deixe amb elles:

Pel que fa a la pràctica en sí mateixa, hi ha tres punts dels quals m'agradaria parlar. Primer, el motiu pel qual he decidit contar un dia de la meua vida tan sols amb cercles. Es tracta, com he dit abans, d'una solució de continuïtat narrativa mitjançant la figura del cercle. D'aquesta manera, partint de la idea bàsica del cercle (imaginem la bandera del Japó), contem una història, però repetint la composició. És en el context allò en què cau tot el pes de la narració. A açò hem de sumar que estèticament és una solució més o menys atractiva.

Respecte de l'ús de Flickr, són dues les qüestions que em pareixen definitòries del programa. Una és la facilitat. L'altra, la capacitat comunicativa. Flickr permet la gestió còmoda i senzilla de material fotogràfic a la internet hi ho fa per a tot el món. Tant usuaris avançats com principiants poden utilitzar-la. Per l'altra part, mitjançant Flickr es poden publicar totes aquelles obres fotogràfiques i dirigir-les a un públic concret. Una vegada més, el menys important és la qualitat de les imatges. Tothom pot mostrar les seues fotografies mitjançant grups, etiquetes, descripcions i un llarg etcètera de prestacions.

El tercer punt del qual m'agradaria parlar és de les llicències de Creative Commons. A un món tan conegut però tan estrany com la internet, el tema dels drets és totalment desconegut per a la gran majoria dels usuaris. D'aquesta manera, es poden compartir els continguts lliurement, amb les restriccions oportunes per part dels autors, promovent el coneixement, la creativitat i l'accés a la informació. I el que és més important, sense lucrar-se de la cultura.

Edupunk, agafe-ho vosté mateix

noreply@blogger.com (Fran) — Wed, 20 Oct 2010 22:09:00 +0000

Després de prou de temps sense tindre precisament això, he pogut traure uns minuts per revisar un poc l'actualitat a la internet. I com a bon heavy no ha trigat a cridar-me l'atenció un concepte que desconeixia, al menys, la nomenclatura: l'Edupunk.

L'Edupunk naix com a resposta educativa mitjançant internet i les TIC al fenomen musical del punk. He de reconéixer que se'm fa difícil parlar bé del punk. On estiga un punteig de Hendrix, un agut de Plant o una melodia dels Sabbath... Però el fenomen punk va ser molt més que ~~Syd Vicious~~ Johnny Rotten (Aclariment a càrrec de Carlos Sancho) bramant el God save the queen. La frase del títol d'aquesta entrada és ben aclaridora: Agafe-ho vosté mateix. No calia ser el millor guitarrista del món per a posar-se a fer música, si del que es tractava era de denunciar les desigualtats de la societat britànica i occidental. El punk no creia en normes. Les reinventava. Les tornava a destruir. No feia falta talent. Així ho havien decidit ells. Feia falta cap decret?

Amb aquesta actitud naix l'edupunk. Les normes desapareixen, es transformen, es trenquen i es refan. Per què si algú vol formar-se en una determinada àrea ha d'adscriure's irremissiblement als dictats d'un sistema educatiu obsolet? Tot i que aquesta idea no és nova (cal recordar Ivan Illich, per exemple), és ara quan més força té, i són les TIC les que ho possibiliten. Possibiliten la democratització del saber. D'aquesta manera, si es vol alguna cosa, senzillament s'agafa.

Us deixe el manifest Edupunk i un video on Brian Lamb, Jim Groom i Henry Jenkins ens expliquen tota aquesta història.

I que conste, que a mi el God save the queen em segueixen pareixent brams...

Awesome web to teach and learn English

noreply@blogger.com (Fran) — Thu, 14 Oct 2010 21:40:00 +0000

Alguns direu que sóc un fanàtic de l'anglés, les notícies i les notícies en anglés. Doncs no. Però quan estudies anglés, t'esforces i sents que cada dia el parles pitjor, tan sols queda buscar nou recursos, i a poder ser, de qualitat.

Avui m'agradaria parlar d'aquesta plana web: English Central. Si recordeu, fa unes setmanes vaig parlar d'una web de la BBC en la qual es poden veure notícies en anglés i llegir la transcripció. Bé, aquesta d'avui permet no tan sols això, sinó que segmenta la locució en diferents trams i permet a l'usuari reproduir les frases que es diuen a la notícia. Amb tan sols un micro, t'avaluen el speaking!

No cal dir que hi ha diferents nivells. Des de easy, per a treballar a les escoles, fins hard, aquell que alguns, per més que ho intentem, mai podem entendre...

No puc dir molta cosa més. Solament que, si esteu interessats en ensenyar o aprendre anglés, ho proveu. Ja em direu què tal...

I de sobte, un estrany: Twitter

noreply@blogger.com (Fran) — Wed, 13 Oct 2010 10:26:00 +0000

Imagineu que compreu una caseta a la muntanya. Té una saleta més bé petita, una estreta cuina, un dormitori modest i una porta encallada. La vida és feliç perquè allà dins aneu vivint. Passen els dies i aneu decorant la caseta al vostre gust. Una maneta de pintura per ací, un sofanet per allà...

Un dia, se us ocorre obrir aquella porta vella i encallada, i quan ho aconseguiu, us trobeu que la porta dóna a una biblioteca com la de Babel, que va descriure Borges al seu Camino de senderos que se bifurcan, ja sabeu: "El universo (que otros llaman biblioteca) se compone de un número indefinido, y tal vez infinito, de galerías hexagonales, con vastos pozos de ventilación en el medio, cercados por barandas bajísimas..."

Bé, Twitter és per a mi aquesta biblioteca. Tan extensa que em resulta irònic que el seu terme definitori siga microblogging. No sé per on agafar-ho. Circula davant els meus ulls tal quantitat d'informació que de vegades pense que seria millor tancar eixa porta i seguir vivint a la meua caseta de la muntanya. Però és inevitable. Quan arribe a la fi de cada corredor, en trobe un de nou que em convida a seguir caminant, a perdre'm entre tant de coneixement.

Si puc permetre'm el luxe de fer valoracions en tan sols una setmana, què és per a mi Twitter?

Coneixement: Tant com el que es pot trobar a la Biblioteca de Babel...
Organització: Quan una comunitat es proposa alguna cosa, senzillament ho fa.
Difusió: Rapidesa i suport. Tot el que necessita un contingut per a ser conegut pels demés.
Intenció: Ho he dit abans, ara la porta està oberta.

Si us n'heu adonat, per a mi Twitter és un nou CODI. Un codi que estic disposat a entendre i conéixer.

PS: Us deixe un tutorial molt senzill de @gregoriotoribio sobre com donar els primeres passes a Twitter

View more presentations from mapimogu mapimogu.

Cinc idees clau sobre la competència digital

noreply@blogger.com (Fran) — Mon, 11 Oct 2010 11:01:00 +0000

Davant l’innegable protagonisme de les noves tecnologies a la nostra societat, aquestes constitueixen un llenguatge de necessari coneixement per part dels estudiants. Per a la formació de persones autònomes, crítiques i creatives, és necessari que aquestes dominen la gestió de la informació, i a dia d’avui, és impossible fer-ho completament sense conéixer aquest llenguatge.

Com tots els llenguatges, el tecnològic necessita d’un ensenyament. Aquest s’ha de donar en dos plans: El primer d’ells és el que es refereix a les aplicacions pràctiques (culturals, educatives, socials...) de la tecnologia. El segon (i fonamental per a aconseguir el primer), a com utilitzar-la tècnicament.

Les noves tecnologies permeten canviar el clixé de l’alumne com a receptor de continguts. Permeten que aquests passen a ser també creadors.

Les noves tecnologies han de ser emprades complementàriament amb les fonts tradicionals, i de manera exploratòria, tal com exposa el currículum de la matèria de Ciències Naturals. Tanmateix, un dels objectius d’aquesta àrea és l’ús de les TIC per a obtindre informació i compartir-la.

L’aprenentatge de noves tecnologies no ha de adscriure’s al període educatiu formal. S’ha d’estimular un interés d’aprenentatge continu, ja que el llenguatge tecnològic, com tots els llenguatges, està en perpètua evolució. La diferència radica en què aquest canvi es dóna a una velocitat inabastable si no es fa un esforç per segur-la.

Us deixe dues presentacions sobre la competència digital que podeu trobar a https://competenciadigital.wikispaces.com/

La competencia digital, una propuesta

View more presentations from Boris Mir.

Videojocs a les aules

noreply@blogger.com (Fran) — Sat, 09 Oct 2010 18:22:00 +0000

Ahir em van recomanar el bloc Mi mami es logopeda i, la veritat, tot i ser un bloc específic sobre logopèdia i audició i llenguatge, és espectacular la quantitat de recursos i informació que s'hi pot trobar en ell.

Mirant-lo un poc per damunt, em va cridar l'atenció un article sobre els videojocs a les aules i no puc estar més d'acord amb el que deia. D'aquesta manera, ens trobem immersos en una societat en la qual els videojocs són, bé el mal de totes les atrocitats que apareixen a España Directo (per exemple, el cas de l'assassí de la katana), bé una distracció per al rendiment acadèmic dels estudiants.

CAL TRENCAR AMB AÇÒ JA!

D'aquesta manera, a l'informe How are digital games used in schools es demostra no tan sols que aquests jocs no generen per se cap violència, sinó que tenen un munt d'aplicacions didàctiques. Així, el problema no és inherent als videojocs, ho és a l'enfocament que la societat els hi dóna. Però clar, és més fàcil fer d'ells un cap de turc que no ser-ho un mateix.

Per cert, a la mateixa entrada, l'autora deixa un enllaç a aquest manual sobre l'ús dels videojocs a les aules. Realment aclaridor.

PD: Deixe el bloc a la blogroll, i avise que no serà l'última vegada que hi faça referència.

How to learn a little more...

noreply@blogger.com (Fran) — Tue, 05 Oct 2010 14:37:00 +0000

El passat dimarts vaig començar el nou curs a l'Escola Oficial d'Idiomes, i la mestra d'anglés ens va recomanar una bona pàgina per a perfeccionar un poc més els nostres coneixements sobre la llengua de Shakespeare.

Es tracta d'un apartat a la web de la BBC destinat per a qui està aprenent anglés, però, clar, també se'n pot fer ús d'aquest material qui haja d'ensenyar-ne. (Clicka a la imatge per accedir-hi)

A aquesta plana web, podem treballar amb notícies, escoltar-les i llegir el text simultàniament, òbviament en anglés. A més, hi ha un munt de tests com els que tota la vida se'ns han fet fer a classe, i jocs de tot tipus per a divertir-se mentre se'n aprén d'anglés.

TIC, sí, però per a què?

noreply@blogger.com (Fran) — Sun, 03 Oct 2010 20:49:00 +0000

Acabe de llegir una notícia a l'ABC (no és que jo frqüente aquest mitjà, però m'ha sortit la notícia al cercador de Google), segons la qual la Conselleria d'Educació ofertarà per al present curs escolar un 16% més d'activitats de formació per al professorat relacionades amb les TIC.

A priori, la informació és satisfactòria. Si tenim en compte que el reciclatge dels mestres és necessari i inqüestionable i més pel que respecta a l'ús de la tecnologia... ¡Albricias! que deien a una antiga sèrie de TV.

La Generalitat contenta, perquè ja en té una nova medalleta que penjar-se. Els mestres, també. A la notícia es diu que el 83% valora els cursos i els tornaria a fer.

Ara bé, a mi em queda la sensació que realment molts d'aquests mestres no tenen massa clar quines són les possibilitats d'aquestes ferramentes que estan aprenent. Un exemple real: l'any passat, a una mestra li han d'ensenyar a fer un blog. Ella el fa, escriu dues entrades, i curs fet. O el que és el mateix, es té molt clar que s'ha d'ensenyar el tema de les noves tecnologies, però molta gent encara no té massa clar el motiu.

Així, la responsabilitat cauria directament als centres formadors de formadors, és a dir, a les universitats. Com en moltes coses (sabut és que pense que és massa fàcil ser mestre).

Els uns pels altres, la casa per agranar...UDYQDR46R6TF

Falta d'adaptació

noreply@blogger.com (Fran) — Fri, 01 Oct 2010 17:05:00 +0000

M'ha encantat aquesta vinyeta d'Erlich, publicada avui a El País.

En principi no té res a veure amb l'educació, però tot depén de l'enfocament escollit. Tot açò ve a partir del conte de Santiago Alba Rico que vaig publicar a l'entrada inaugural del bloc. Així que si el conte es pot interpretar de moltes maneres i donar joc, la vinyeta es suma al debat.

La meua opinió? Tal vegada ningú ha estimulat la pedra per a que aprenga a ser ploma...

Benvolguts alumnes, la URL és...

noreply@blogger.com (Fran) — Thu, 30 Sep 2010 12:42:00 +0000

Abans de començar clar aclarir que el món dels edublogs no és tan superficial i estereotipat com el que vaig indicar a l'entrada anterior. Allò era més bé una espècie de benvinguda barrejada amb el que jo vaig malinterpretar com a pràctica. Així doncs, m'agradaria fer una ullada als blocs d'aula.

Aquests blocs destaquen a la relació professor-alumne per una unidireccionalitat teòrica (concepte perillós que després explicarem) ja que es fa servir com a element de gestió, estructuració i difussió dels materials docents per part del mestre. D'ací extraem allò de la unidireccionalitat, ja que només és gestionat pel docent, ara bé, clara aclarir que les característiques d'un bloc no desapareixen, i com a tal, fomenta el debat i la participació. D'ahí que la unidireccionalitat siga tan sols teòrica però no real.

Val a dir que els blocs d'aula no han de ser gestionats exclusivament per un docent, ja que diversos professors poden col·laborar entre ells i fer el que es denomina bloc col·lectiu de professors.

Hem de pensar en els blocs no com un canvi de suport, però mateixa metodologia. Un ventall de possibilitats multimèdia s'obre davant dels educadors que poden abastar pràcticament qualsevol objectiu.

Si voleu més info sobre els blocs d'aula, us deixe un enllaç a l'Institut de Tecnologies Educatives.

Abans d'acabar, no voldria soltar la parrafada sense fer referència a alguns blocs d'aula que il·lustren prou clarament el que vol dir aquest concepte:

Alumnos 2.0: és una bona mostra de com posar a l'abast dels alumnes una gran quantitat d'activitats orientades a fomentar l'interés per les matemàtiques.

Arte en clase: el professor Albert Rubio de l'IES Julio Caro de Fuenlabrada utilitza el seu bloc per a ensenyar història de l'art als seus alumnes.

Ciencia para 1º de ESO és un bloc d'aula de la professora Patrícia Ruiz, de l'IES Jorge Manrique de Tres Cantos, i utilitza aquesta plataforma per a facilitar l'aprenentatge de les ciències naturals a la seua classe.

Aquests són tan sols uns pocs exemples, però ben il·lustratius. Si en voleu més, un lloc on trobar-ne és a Planeta Blogs de Aula. Fins a la pròxima!

Allò que els pragmàtics anomenarien "Pràctica 1"

noreply@blogger.com (Fran) — Wed, 29 Sep 2010 21:40:00 +0000

A aquesta entrada re-editada del bloc farem referència al mateix fenomen dels blocs i la utilitat que tenen relacionada amb l'educació. Així doncs, cal fer una petita anàlisi d'aquelles possibilitats que el bloc, com a bloc, oferix als seus usuaris.

Per una part, l'univers 2.0 permet als blocs ser una ferramenta multimedia a l'altura de qualsevol de les principals webs de la xarxa, ja que permet utilitzar diferents suports com per exemple el video. Per exemple, aquest video del professor peruà Álvaro Felipe a una entrevista sobre el seu bloc d'aula:

A més d'açò, els blocs permeten gestionar informació de manera linial i hipertextual a la vegada. D'aquesta manera s'uneix la temporalitat imprescindible per als articles d'opinió o notícies amb la possibilitat d'aprofundir en una matèria tant com es vulga. Amb açò, un bloc permet cercar, gestionar, compartir informació tant per temps com per temàtica (un bon exemple el podem trobar al menú contextual de la dreta, on s'hi troben un arxiu temporal, junt amb un núvol d'etiquetes, convivint en pau com els Ammish amb la natura).

Però la vertadera bondat dels blocs resideix a l'aspecte comunicatiu. Per una banda, no és unívoc (o sí ho és però permet les contestacions), u per l'altra, la seua senzillesa permet que qualsevol puga fer-ne ús amb la finalitat que hi trobe adient.

Quan unim el concepte de bloc amb el d'educació (com que 1+1=2), naix l'edubloc (us deixe aquí un extensíssim directori d'edublocs).

D'aquesta manera hi trobem tot tipus d'edublocs, amb diferents gestors, lectors, finalitats, i cadascú d'un pare i una mare.

Encara que m'es endavant anirem comentant alguns d'ells i els barrejarem amb notícies o simplement la meua opinió (no és la de cap eminència però això és el millor dels blocs), farem una petita referència a all'o que ens podem trobar a l'univers blogger.

Així trobem els blocs d'aula, on un o diversos professors gestionen un lloc on s'oferta una gran varietat de continguts relacionats amb una determinada matèria per al profit dels alumnes. Hi ha també blocs d'alumnes, on el mestre pot fer el seguiment de les feines que els alumnes han de dur a terme durant el curs escolar (per iniciativa pròpia, o del mestre). Per últim, estan els blocs col·lectius, on diversos alumnes (amb o sense la participació del professor) o diversos centres col·laboren i duen terme diferents projectes.

Amb açò i a mode de post-it final, vull fer una declaració d'intencions que em permet fer la poca experiència que puga tindre a aquest món:

Un bloc necessita continuitat. Per tant, intentaré no tan sols acomplir amb els objectius de la classe, sinó traure'n tot el que puga de profit.
Ha de ser atractiu. Açò s'extén a l'estètica i als continguts. No tinc massa clar encara per quin camí anirà el bloc (clar, hi és al desert) però intentaré que em/us valga per a alguna cosa.
Parrafades = Fuig! De manera que avise que aquestes primeres parrafades no continuaran amb el temps. Paciència!
Col·laboració com a font de la vida eterna. Tinc la intenció de citar allò que em resulte atractiu d'altres blocs i pense habitar tots aquells que m'aporten alguna cosa.
El llenguatge... ai, el llenguatge. Vull ser el més acadèmicament correcte possible, però... ja vorem com acaba tot açò. Em resultarà mantindre'm lluny de la ironia.

Bona sort! (sí, m'ho dic a mi, què passa?)

Per què un mestre al desert?

noreply@blogger.com (Fran) — Wed, 29 Sep 2010 14:15:00 +0000

Bé. Com ja sabeu, aquest blog forma part d'un treball per a classe de Noves tecnologies aplicades a l'educació. Però com que a mi aquest rotllo me va, me va (com a Julio Iglesias) intentaré traure-hi alguna cosa de profit.

Per què el títol del blog? Es tracta d'un conte de Santiago Alba Rico, que m'agrada especialment i diu així (la traducció l'he feta jo, disculpeu):

Hi havia una vegada un pedagog que va eixir de viatge i es va perdre al desert. Caminà i caminà sense trobar cases ni aliments. Després d'alguns dies estava tan cansat i tenia tanta fam que es va sentar al terra i es posà a parlar amb les pedres que el rodejaven. Les adulava, les amonestava, les alliçonava amb convicció i paciència. Portava així moltes hores quan per allà passà una fada, a la qual va cridar l'atenció l'estrany comportament del nostre home.

- Què estàs fent? -li preguntà-.

El pedagog la mirà altiu, un poc molest per la interrupció.

- Estic educant aquestes pedres per a que es convertisquen en pans.

- Això et pot dur molt de temps -va contestar la fada-. Amb açò ho faràs més ràpid.

I va traure del seu sarró una vareta màgica.

L'home, furiós i desesperat, li va respondre:

- Sóc un ésser racional. No crec en la màgia.

I girant el cap de nou, seguí explicant a tres petites roques la composició mol·lecular de la farina.

Cadascú que traga les seues conclusions. Ah, per cert, bon dia a tots.