Friquisme, o Spoiler!
Originally uploaded by Ferran Moreno Lanza

I qui tingui orelles que hi senti.

El món de l’òpera sempre ha tingut i sembla que no es podrà treure mai de sobre una imatge d’elitisme i cosa seriosa (i per a molts avorrida) que, sovint, no té res a veure amb la realitat. D’entrada, és un gènere que ha donat lloc a força acudits, a l’òpera buffa i que no tots els aficionats es prenen com a res sagrat. Un exemple d’acostament desacomplexat i força desvergonyit a vegades és el de La Cieca al seu blog, parterre box, on, a més de crítiques de funcions d’òpera vistes a teatre nord-americans, hi ha una aproximació força… friqui al gènere: fotografies de sensuals barihunks a anècdotes sobre els divos i les dives que han poblat els escenaris operístiques, passant per curiositats com la que avui he decidit a portar al blog: versions d’òperes famoses interpretades per figuretes de Lego creades per un tal BarkingBartok. Us deixo el primer acte de Carmen i l’enllaç al canal de Youtube de Barkingbartok, on trobareu la resta d’actes de l’òpera a més de les versions de Tosca i Il Tovatore.

[Per via de: «legotiste», al blog de La Cieca]

De tant en tant tots els lectors habituals ens enfrontem a una sèrie de preguntes que no tenen mai una resposta clara (quin és el teu autor preferit? quin llibres (o quins cinc llibres) t’enduries a una illa deserta? quin llibre t’ha marcat més?) o a peticions que van més enllà de la lògica i sovint caldria tenir poder sobrenaturals per poder-les respondre (tu que llegeixes tant, recomana’m un llibre per [elmeumarit-elmeugermà-lamevacunyada-etc.]). Davant d’aquestes peticions, sovint respons el primer que se t’acut d’acord amb la teva memòria o els teus gustos. Si no coneixes el marit-germà-cunyada-etc., poc podràs recomanar-los una lectura sense córrer el risc que no els agradi: recomanes el que t’ha agradat o fuges d’estudi.

Ara, quan et pregunten —personalitzem una mica, que en aquestes qüestions és difícil encertar-la si es generalitza massa: quan em pregunten quina lectura m’ha marcat més, mai sé què respondre. Que m’ha marcat com? Provocant-me malson? Fent que mai més no tornés a llegir res escrit per aquell escriptor? Aconseguint que rellegís àvidament aquella novel·la una vegada i una altra i no em cansés de recomanar-la? Sóc dels que creuen que cada llibres ens marca d’alguna manera, ens deixa alguna cosa, una mena de pòsit que es va acumulant durant els anys i les lectures i només de tant en tant, involuntàriament, gairebé per accident, n’esdevens conscient.

Podria dir per tant que no puc respondre aquesta pregunta. O no podia fins que no he experimentat uns fenòmens preocupants. Com passejar per la riba d’un riu i, en veure un gran salze, pensar immediatament en el riu Tornasauce i el Viejo Hombre Sauce; o fer un bot a la butaca quan llegeixo en una novel·la de Colm Tóibín que un personatge esmenta uns tal «Bolger de Bree»…* Heu experimentat mai una cosa així?

No cal que digui de quin llibre es tracta, oi? Segons el butlletí d’informació «On this day» de la Britannica Online, el 19 de juliol de 1954 es va publicar la primera part d’El Senyor dels Anells de J.R.R. Tolkien,** La Germandat de l’Anell. I encara dóna guerra.

*Tóibín fa referència, és clar, a aquest altre Bree.

**«J.R.R. Tolkien». Encyclopædia Britannica. 2008. Encyclopædia Britannica Online. 19 Jul. 2008 <http://www.britannica.com/EBchecked/topic/598643/J-R-R-Tolkien>.

Travesso el carril lateral de la Gran Via i un so esmorteït pel barrum-barrum eixordador dels cotxes fa que m’aturi un segon a la vorera, un so fora de lloc, un so que no havia oït mai abans a la ciutat: el monòton ric-ric d’una cigala.

I alço el cap cap als plàtans que flanquegen el passeig i de sobte tinc deu anys i em deixo enlluernar pels raigs de sol que s’escolen entre les fulles dels pins mentre cerco debades, guiant-me només per l’oïda, les cigales que cada dia al pic de la calor, ric-ric-ric-ric-ric-ric-ric-ric, omplen l’aire amb el seu cant estrident. Voldria comptar-les, però és difícil veure-les i més perquè quan t’hi acostes emmudeixen —a l’igual dels grills, a la nit, que callen quan hi passes devora i tornen a entonar el seu cric-cric quan n’ets lluny, un cric-cric burleta que et fa tornar enrere per fer callar el desvergonyit.

Així les cigales juguen a fet i amagar amb els nens que voldrien comptar-les, però que aviat se’n cansen perquè és estiu, i les llargues vacances escolars prometen moltes estones per comptar cigales i veure passar núvols, o enfilar-se en una casa a mig construir i convertir-ne una planta en el pont d’una nau espacial, o fer arcs amb branques flexibles i fletxes amb tiges de gineri per poder jugar a indis i vaquers, o per anar d’aventura a la Cova —la cova per antonomàsia, en majúscula, perquè només n’hi ha una i malgrat haver-la visitat any rere any sempre sorprèn la imaginació de les criatures amb una nova roca que s’ha després del sostre, el rastre d’una foguera que l’any passat no hi era, o una nova història de por explicada tot just entrar-hi.

I el cant de la cigala acompanya totes aquestes estones d’un temps en què només trepitjaves casa a les hores de menjar i encara era massa estona, perquè et cridava el bosc, i els amics, i la possibilitat d’una nova aventura.

I de cop i volta el semàfor canvia de color i el brogit eixordador de cotxes i motos ensordeix aquell ric-ric que t’ha fet alçar el cap i anar cap enrere. I ja no tens deu anys.

Malgrat el lleuger descens de la temperatura dels darrers dies, com tots els anys m’ateny la mandra estival. Aquest anar arrossegant-se d’una ombra a una altra, d’una frescor a una altra, només per deixar-se caure al sofà o en una cadira a la terrassa d’un bar per no fer res, absolutament res. Només mandrejar i veure passar la vida al teu voltant, encara apressada i sorollosa, i desitjosa de repòs. Són dies que l’activitat més plaent és la menys activa físicament, que la calor i la humitat abalteixen i et converteixen en una font de suors. Encara que sembli mentida, molts nascuts a l’estiu enyorem el fred des del primer dia que comença a fer calor i a l’estiu preferim, paradoxalment, «hivernar».

I potser per tot això el blog no s’actualitza, potser per això la pila de lectures pendents va disminuint ràpidament. Però encara som per aquí i no tancarem la paradeta fins el mateix dia de marxar de vacances.

Diu Peter Berger al començament del llibre La rialla que salva que «[a]lguns dels millors acudits del món són jueus». I intenta donar una raó a aquest fenomen:

Es podrien adduir moltes raons. Raons històriques: els acudits són historietes que s’ha de dir amb gràcia, i la cultura jueva és probablement (per causes religioses molt fondes) la més verbal de totes les de la història humana. Raons psicològiques: els acudits alleugen els patiments, i en el decurs dels segles, quin altre poble ha patit tant com el jueu? Raons sociològiques: durant molt bona part de llur història, els jueus han viscut en els marges de les societats, i la marginalitat afavoreix la perspectiva còmica. I la raó més profunda de totes, una raó teològica: els jueus són el poble que es va inventar Déu.

Òbviament la cultura jueva no és l’única en què s’ha desenvolupat el sentit de l’humor, la comicitat, però aquesta afirmació de Berger pot ajudar a justificar la constant presència de l’humor en la novel·la de Wagenstein. Perquè els cinc llibres d’Isaac Jacob Blumenfeld, a través dels quals ens explica els atzars de la seva vida, estan plens d’acudits, d’anècdotes, de facècies protagonitzades entre altres per un tal Mendel de Berdichev, que apareixen oportunament per assuaujar i també per fer més intensos, els episodis més tristos de la història europea del segle XX i, concretament, la dels jueus europeus.

El subtítol de la novel·la és força il·lustrador del contingut: «Sobre la vida de Isaac Jacob Blumenfeld durante dos guerras, en tres campos de concentración y en cinco patrias». Un subtítol que, alhora, resumeix la història d’Europa: les dues guerres son la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial; els tres camps de concentració són dos alemanys i un gulag soviètic; les cinc pàtries són les que tindrà successivament Isaac Blumenfeld sense moure’s del poble on va néixer, «Kolodetz, prop de Drogobich» (crossa que es va repetint al llarg de la novel·la, gairebé com a sinònim de qualsevol lloc), que primer pertany al l’Imperi Austrohongarès, després a Polònia, després al III Reich i finalment a la Unió Soviètica, i Àustria, la pàtria que tindrà un cop acabada la guerra. Els mateixos atzars històrics que fan que Kolodetz vagi pertanyent a diferents estats són els que fan que Isaac visqui dues guerres sense participar-hi i vagi a parar a tres camps de concentració. A l’últim, sota l’acusació de traïció a una pàtria que s’havia trobat al damunt sense ni pensar-s’ho i de ser un criminal de guerra nazi; ell, un jueu tancat en un camp de concentració. Un absurd que podria simbolitzar perfectament l’absurd de les guerres i els dogmatismes de tota mena.

El mateix protagonista reconeix que no li agrada descriure les escenes patètiques i lletges, perquè la vida ja ens ofereix prou patiment (p. 243). Tanmateix, ni els acudits ni el passar de puntetes, només insinuant-les, les atrocitats de la guerra, dels camps de concentració, impedeixen que puguem veure darrere de les seves aventures i desventures la tragèdia que s’està desenvolupant. I així, una lectura aparentment lleugera i carregada de sentit de l’humor i de l’absurd, amaga i ens ofereix a petites dosis la tristesa d’una vida marcada profundament pels esdeveniments històrics més terribles.

I per acabar, us en deixo dues mostres. Potser no són les més humorístiques de la novel·la, però donen una mica el to del que hi trobareu si decidiu llegir-la.

Quien entienda de estas cosas se habrá percatado de que estas pocas palabras y los silencios [intercanviats entre Isaac i Sara, la seva promesa] contenían toda la ternura de Shir Hashirim, el Cantar de los Cantares del rey Salomón, toda la poesía del universo, toda la música, todas las maneras ingeniosas que han sido inventadas a lo largo de los siglos para expresar la palabra «amor». Pero para que no te enternezcas demasiado y —¡Dios no lo quiera!— para que no te eches a llorar, te permitiré echar una miradita adentro, en los retretes, donde me vas a encontrar con el culo al aire y el pantalón bajado, y enseguida se te esfumarán los cantos del rey Salomón. [p. 65-66]

I una altra per acabar:

Sin embargo con los soviets las cosas cambiaron radicalmente, yo diría incluso que de un modo revolucionario. Si no, ¿qué sentido habría tenido todo aquel traqueteo de Octubre de 1971?

[...]

En líneas generales, nuestra transición de pequeñoburgueses sin conciencia de clase, esclavos del capital (me refiero al que estaba en la caja fuerte de Rotschild y no a El capital de Karl Marx) a vanguardia de los trabajadores del mundo entero transcurrió sin especial dramatismo. [p. 120-124]

Els llibres:

• Angel Wagenstein. El Pentateuco de Isaac. Tr. Liliana Tabákova. Barcelona: Libros del Asteroide, 2008. 316 p. ISBN 978-84-935914-6-5.
• Peter L. Berger. La rialla que salva. La dimensió còmica de l’experiència humana. Barcelona: La Campana, 1997. 381 p. ISBN 84-88791-46-1. [Aquest llibre, m'avergonyeix reconèixer que l'he començat tres vegades i tot i el seu interès, no he arribat mai a acabar-lo. Potser hauré de començar-lo per quarta vegada...]

Tot i que encara falten alguns espectacles per poder dir que ha acabat la temporada 2007-2008, per alguns de nosaltres aquesta va acabar ahir amb l’òpera de Verdi Luisa Miller. I va ser un tancament d’aquells rodons, no en el sentit que assistíssim a un espectable memorable sinó en el sentit de tancar la temporada amb la darrera funció d’una òpera. La qual cosa fa més difícil parlar-ne, perquè ja n’ha parlat tothom… malgrat que he intentat no llegir res del que se n’ha dit per evitar influències i intertextualitats. És cert que queda un Don Giovanni, encara: fora d’abonament i reposició, a més a més. És la mateixa posada en escena de Calixto Bieito de fa uns anys, que vam veure i no desitjem tornar a veure més. Si no ho dic, rebento.

Però deixem Mozart i les bieitades i anem a parlar del que toca: Verdi i Luisa Miller. Repetiré un cop més que Verdi va ser per mi la porta d’entrada al món de l’òpera, i que La Traviata continua sent l’obra d’aquest compositor que em ve als llavis involuntàriament quan em pregunten quina és la meva òpera favorita. D’aquí que esperi força de qualsevol Verdi que posin al Liceu, encara que no el conegui, i aquesta Luisa Miller em va deixar amb una sensació «si d’acord, però…». M’explico.

Aparentment, Luisa Miller és un drama: Luisa, jove camperola enamorada de Rodolfo, del fill del comte de la contrada, que s’ha presentat al poble d’incògnit. El comte té altres plans per al seu fill i d’acord amb el seu intendent, Wurm, empresona el pare de Luisa i obliga la noia a escriure una nota on diu que no estima Rodolfo, que estima Wurm i que tot ha estat una maniobra per ascendir. Si no ho fa, el pare serà executat. Luisa cedeix, confessa a Federica, promesa de Rodolfo, que no l’estima i la nota arriba «accidentalment» a Rodolfo, que desesperat decideix enverinar-se i enverinar Luisa després de fer-la confessar. Quan sap que és a punt de morir, Luisa confessa la veritat i Rodolfo mata Wurm just abans de morir davant els ulls esgarrifats del seu pare.

Sembla un drama, oi? Doncs excepte en alguna escena al llarg de l’òpera i, sobretot, a l’últim acte, no m’ho va semblar, li vaig trobar poca força dramàtica. Potser perquè els protagonistes triats, Aquiles Machado i Krassimira Stoyanova, quedaven empetitits per la potència de les veus de la resta de personatges (Giacomo Prestia com el comte, Samuel Ramey com Wurm, Roberto Fontali com a Miller, i Irina Mishura com a Federica) i la força del cor i la orquestra… en canvi quan cantaven sols o en duets et posaven la pell de gallina. Potser també per la mateixa estructura de l’òpera, amb molts personatges tots els quals tenen àries, duets, etc., de manera que s’allarga molt el desenllaç del drama. O potser, vés a saber, perquè tenia el dia impermeable a drames i només em va tocar la fibra al final.

Tot això no vol dir que no m’agradés i que no en gaudís, al contrari; però tampoc no crec que guardi aquesta funció al calaix de les funcions memorables (és clar que amb la mala memòria que tinc, això tampoc no vol dir gran cosa).

Quant a la posada en escena, per fi teníem una representació amb un decorat recognoscible i un vestuari més o menys de l’època de l’òpera. El vestuari de les dones del poble, sobretot el de Luisa, em va fer pensar en Heidi durant tota l’òpera, i el decorat en els diorames dels pessebres que cada anys s’exposen a l’església de Betlem de Barcelona, però em van agradar (el veí de la filera del davant encara deu al·lucinar amb aquesta afirmació). Potser l’element més negatiu per als cantants era que el terra no era pla, era ondulat a manera de les ondulacions dels prats, i els pobres havien de combatre amb les pujades i les baixades que hi havia a l’escenari. Això, comentàvem amb el Meu Veí de Butaca, semblava que va afectar sobretot Aquiles Machado.

El resultat global, tanmateix, va ser bo i vam passar una bona vetllada. Excepte en alguns moments puntuals, Luisa Miller no em va semblar del millor de Verdi (potser per aquesta manca de força dramàtica que deia al començament), però tampoc no és com per penedir-se d’haver-hi anat.

I amb aquesta crònica tan personal com sempre, acaben les cròniques de la temporada 2007-2008 del Gran Teatre del Liceu i tanquem les Nits d’Òpera fins al setembre.

PD. En posar les etiquetes veig que ja havia parlat de Machado i Stoyanova: el primer no em va semblar gran cosa quan el vaig sentir a Madama Butterfly, i la segona em va semblar bastant més,a Otello, almenys si tenim en compte les paraules que vaig escriure, que no pas ara. En fi…

Technorati Tags: òpera — Gran Teatre del Liceu — Giuseppe Verdi — Luisa Miller — temporada 2007-2008

(Aquesta nota conté detalls que poden ser considerats spoiler)

Als llibres, sovint només els demano que en acabar-los em deixin alguna cosa: un regust amarg o un somriure beatífic, una sensació de dessassossec o una mica d’alegria. Massa sovint, però, l’únic que em deixen és la constatació d’haver llegit un llibre més. Aquest no és, tanmateix, el cas i és d’agrair, encara que el que me’n resti sigui un nus a la gola i aquell sentiment tan contradictori que acostumem a explicitar dient alguna cosa semblant a «que trist, que bonic».

Perquè cap història que tracti d’una malaltia és alegre si no hi ha al final una esperança, per petita que sigui, de guariment; i quan es parla de la sida, malauradament, aquesta esperança desapareix. Tot i això, no es pot dir que aquesta novel·la sigui un drama, perquè no recorre —o almenys no m’ho ha semblat— a la llàgrima fàcil ni a excitar la compassió del lector: els personatges que la protagonitzen exposen, expliquen la seva història de mica en mica, i de mica en mica els anem coneixent i comprenent els seus motius, les seves pors, les esperances que tenen. És més aviat una novel·la d’emocions intenses, algunes de les quals força punyents.

Tot comença amb Helen, que viu amb el seu marit Hugh i llurs fills Manus i Cathal, allunyada de la seva família, amb la qual no manté bona relació. Un dia apareix a casa seva un amic del seu germà Declan per avisar-la que el noi és a l’hospital i la vol veure. Declan té una petició: que Helen expliqui a llur mare i a llur àvia que està malalt, i que demani a aquesta que li deixi passar uns dies a la casa que té prop del mar. Tots aquests personatges, més un altre amic de Declan, acabaran junts a la casa de l’àvia vora al mar, i allí aquestes sis persones hauran d’enfrontar-se no només a la malaltia, a l’homosexualitat, a les diferències generacionals, sinó també als conflictes que van separar, en un moment donat, Helen de la resta de la família.

De fet, el pes del conflicte recau en les tres dones: Dora Devereux, l’àvia; Lily, la mare; i Helen, la filla, a través de les paraules de les quals es van revelant les complicades relacions entre els diferents membres de la família. Tampoc Declan en queda al marge, ja que també té alguns retrets amagats. Durant els dies que passen a casa de Dora, el sis personatges no deixaran de parlar, i mica en mica els anem coneixent una mica més. Sempre amb el rerefons angoixant de la malaltia.

El llibre:

• Colm Tóibín. The Blackwater Lighsthip. Londres: Picador, 2000.273 p. ISBN 978-0-330-38986-0.

Enllaços relacionats:

• Colm Tóibín.

Technorati Tags: llibres — literatura — Colm Tóibín — The Blackwater Lightship

Els que passeu habitualment per aquí ja us haureu adonat que l’autor d’aquest blog té el mal dels llibres i és incapaç de deixar que els llibres s’allunyin gaire de la seva vida. Per això avui se salta la regla no escrita —i de tant en tant violada— del descans bloguer dominical per recomanar-vos la lectura de la darrera entrada d’un dels blogs que ha descobert en els darrers mesos, Regina ExLibris,

una librera con delirios antropológicos aficionada a diseccionar los hábitos lectores de los españoles.

I per què avui i no un altre dia? Perquè sovint les etiquetes, tant en literatura com en qualsevol altre àmbit, fan més mal que bé i de tant en tant convé desfer malentesos i prejudicis. Com fa Regina ExLibris en aquesta entrada titulada «Ah, pero, ¿las novelas gay no son porno?».

Però no deixeu de fer una passejadeta pel seu blog, val la pena perdre una estona amb les seves anècdotes de llibretera.

Türkiye, Türkiye!
Originally uploaded by Ferran M.

I malgrat tot, no puc evitar-lo. Les terrasses dels bars i restaurants de la riba del Bòsfor tenen grans pantalles on es pot veure el partit entre Turquia i Croàcia. A l’illa Galatasaray, on sopem aquella nit, també hi ha pantalles i tothom està pendent, menys nosaltres, del desenllaç del partit. Fins i tot els convidats d’un banquet de casament que hi ha al mateix restaurant. De tant en tant se sent els crits d’ànim quan estan a punt de marcar un gol o els sospirs de decepció quan fallen el xut. Durant la pròrroga, es reparteixen banderoles turques: fins i tot a nosaltres ens en porten els cambrers, i ja encomanats de turquicitat, aguantem l’alè a cada tirada. Finalment, guanya Turquia: els focs d’artifici il·luminen el cel més enllà del primer pont sobre el Bòsfor, sona l’himne pels altaveus i l’alegria s’escampa per tot arreu. Als carrers, cotxes i motos ocupen cada centímetre d’asfalt, amb els ocupants amb mig cos fora les finestretes dels cotxes per poder onejar millor les banderes turques.

I si algú m’hagués dit que això em passaria o que poc després seuria en un bar d’hotel veient el partit de la selecció espanyola contra la italiana, li hauria dit que deixés les drogues.

Malgrat tot, no m’agrada el futbol.