Tira còmica, publicada al número 150 de la revista local de Vinyols i els Arcs, El Replà. Com és habitual, basada en fets reals.

- Iep Santiago! Com anem?

- Com anem, Siset!? Doncs més calent que’l fem de porc! Xec, jo no sé si és la primavera o la vestimenta d’algunes, però aquets últim dies vaig desmarxat.

- Quin un, Santiago, que sempre estàs igual. Mira que a mi l’Eugènia ja m’ho diu que soc més verd que l’enciam, però és que en això tu t’emportes la palma.

- Bah home! Això valtros, que sou uns cavallers de tita-freda! Bueno, tu encara, sisquera saps xalar amb les bones vistes, que n’hi ha que quan una bona mossa se’ls creua es queden guenyos intentant no pecar. La néta del Victoriano, quin bé de Déu, em sembla que ja ha provocat tres torticolis i quatre infarts.

- Sí, doncs jo ja val més que vagi amb cuidado, que com m’enxampi la mestressa em passo una setmana menjant arròs de poll.

- Que n’ets de calçasses… La meva Pepita bé que ho sap de quin peu calço, i si hem troba la col·lecció de pel·lícules i revistes picantones, com a molt me les deixarà ben amagades, però no me les fotràs pas a mar.

- He he he, bona peça estàs fet.

- Mira, ahir estava a l’hospital amb mon fillol i renoi quina infermera ens va tocar. M’havien de fer unes proves que em va manar lo maleït metjastre, i no podia parar atenció, quines cames xiquet… I el Pau no sabia on fotre’s el pobre es moria de vergonya, ha ha ha.

- Al final el vaig convèncer per a que li digués quatre beneiteries a la xiqueta, i quin fart de riure ens vam fotre els tres. Tot és no ser un descarat insolent i dir-li amb gràcia, que així fins i tot li dones una alegria.

- Casun l’òs pedrer, quin espectacle! Ja m’hagués agradat veure-ho.

- I vaig estar a punt de fer-la grossa amb el Pau. A l’edat que té, tots naltros ja ens havíem estrenat. Antes, de ben jovenets, sigui el germà gran, el tiet, o qui convingués, et portava a la casa de barrets i allí et treien el precinto i t’ensenyaven tot lo calia saber. Però ara són altres temps, les barjaules són forasteres i caragirades, i als bordells ja no hi ha aquell ambient tranquil i amable.

- Ja vas fer bé Santiago, la jove t’hagués pelat si ho arriba a saber. I pels jóvens no cal que pateixis que ja s’espavilen sols.

- Ai Siset, gent jove, pa tou…

- Sí, pa tou, tu sí que estàs tou ja. Ara de ben fadrins, tan ells com elles estan més desperts i més ben preparats que naltros, per a tot!

- Redéu! Mira-la aquella, si que n’està de ben preparada!

- Santiaaago, no hi torneeem… Ets lo que no hi ha!

El blog ha arribat al seu sisè aniversari, i per continuar amb el és ja una tradició, ho celebro amb aquest apunt uns dies més tarde de l’efemèride, que fou el proppassat 27 de gener.

El primer que em ve al cap , és que, com en el darrer any el temps que li he dedicat al blog no ha sigut el d’anys enrere. El 2011, ha estat un any ple d’esdeveniments que quedaran marcats a l’història, com l’incident nuclear de Fukushima o l’eclosió de moviments com els “Indignats”; i com és costum, Catalunya ha rebut continuus atacs des d’Espanya i des de dintre mateix. En altres èpoques n’hagués parlat, però no durant el 2011. Molt sovint, perquè la informació existent era ingent i el meu punt de vista no aportava res de nou al debat, i penso que ens aquest casos el millor que es pot fer és callar, escoltar i llegir.

Però el que també ha passat, és que el que tant vaig criticar ara fa un any m’ha passat a mi mateix. M’he deixat absorbir una part important del meu temps per les xarxes socials, concretament Facebook. Quan de vegades he tingut la necessitat de cridar, d’expressar la meva opinió, d’emprenyar-me i fer-ho saber, m’he conformat en vomitar-ho a la xarxa social. El bo que té és que el debat és molt viu, la gent tendeix a intervenir i comentar molt més en l’àmbit de Facebook, i això m’ha permès dialogar i argumentar força. Però he de tenir present que tot això que he escrit, ja no és meu, és propietat d’una multinacional que en farà el que vulgui. Per això, un dels propòsits d’enguany, a més de renovar el disseny i el programari del blog, és establir algun mecanisme que em permeti opinar aquí, i que això també es publiqui a Facebook.

En aquest darrer any de vida de la criatureta, vaig llegir-me el llibre Indigneu-vos! arran dels moviments populars a les places d’arreu (vaig assistir a un parell d’assemblees però el seu funcionament i la manca de compromís amb la llibertat dels pobles no em va convèncer). I del pamflet en vaig extreure un parell de cites: una en que retrata la indiferència com a la pitjor de les actituds i una altra en que es reflecteix la demagogia del sionisme.

Com cada any, hi ha gent que se’n va, que passa a millor vida, que la dinya. I de la mateixa manera que vaig fer amb Samaranch, em vaig alegrar per la mort d’un altre franquista que no va penedir-se mai de ser un vil traïdor, botifler i feixista, Carlos Sentís. En quant a defuncions de feixistes, el 2011 hi hagué bona collita, ja que també va anar-se’n a l’altre barri l’ex-ministre franquista que més ha contribuït a que tot quedés atado y bien atado, Manuel Fraga. Per acomiadar-lo, vaig recordar l’odi que ens tenia a Catalunya i els catalans. L’altre personatge al que vaig acomiadar, va ser Steve Jobs, que si bé mai m’ha despertat cap simpatia i també penso que té fusta de dictador, no va arribar al punt de repulsió que tenia pels altres.

En el que si he estat prou prolífic durant aquest any passat ha sigut en dibuixos, il·lustracions o composicions gràfiques. Vaig publicar tres imatges antigues, sense drets d’autor, manipulades amb l’intenció de donar-hi cert toc humorístic. Les retallades del govern català em van inspirar un aterridor Artur Mansdetisora. I per primera vegada, vaig publicar un dibuix meu, una tira d’un panda força viciós.

En aquests darrers mesos he encetat una nova col·laboracio amb El Replà, on publico una tira còmica inspirada en l’actualitat vinyolenca. La primera tracta sobre un nou pas de vianants, la segona recorda la superpoblació de mosques i tifes al poble, i la tercera segueix pel mateix camí, amb la guerra que ha donat els cuïcs i els mosquits tigre aquest darrer estiu.

L’avi Siset de Cals Ous no ens ha deixat pas, i continua fent-nos visites. Amb l’entrada d’any, es va cagar ben cagat en els tribunals espanyols; per Setmana Santa va parlar de com està canviant la manera de viure el Dia de la Mona; en plena primavera es va indignar per com ens deixem manipular pel futbol; a l’estiu no va poder evitar parlar de xafogor, cuixes i xoriços; i passada la Diada Nacional es va lamentar de com en altres pobles fan la mateixa celebració que el PP de Badalona, res en absolut.

Com a novetat, vaig acomiadar l’any amb una felicitació per a les festes nadalenques, en la que em trobava molt ben acompanyat per la família reial espanyola (al sortir vaig comprovar que encara tingués la cartera).

Fent quatre números, el senyor Wordpress diu que hi han publicats 348 articles i 1.183 comentaris, tot ben ordenat en 21 categories; i el senyor Akismet diu que m’ha protegit de 111.782 comentaris d’spam. Aquestes són les xifres d’un blog petit i humil, però del qual n’estic orgullós.

L’Analytics, que feia segles que no mirava, diu que l’article, de l’any de la picor, que explica com escoltar ràdio en català per Internet amb l’Screamer Radio continua sent el més visitat perquè la gent busca com escoltar ràdio per Internet. El segon més visitat és el dedicat a la Bouquet de l’anime Blue Dragon, una noia de pits exuberants; veient que la gent hi arriba buscant imatges de pits grans i pits grossos, i ens retrata als catalans, a molts de naltros si més no, com a amants de les glándules mamàries de grans dimensions. I seguint en la línia sexual, a l’últim lloc del podi he tenim l’article Carall, verga, semaler, on van a petar els que òbviament busquen caralls o semalers.

Seguint amb la tradició i per decència, gràcies a aquell petit grupet de lectors i comentaristes que van traient el cap per aquí fent-la petar alguna vegada, a tots ens agrada ser llegits i escoltats. I als nouvinguts o paracaigudistes dels cercadors, com deia el savi… Oh! benvinguts! Passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú!

En Siset de Cals Ous remuga de nou…

- Què Siset, ja has anat a comprar lo calendari del poble?

- A què? Que se’l compri sa tia nana el calendari! Quina manera tan barruda de fer quartos amb l’il·lusió de la gent.

- Ja hi som Siset. Si fan, perquè fan; si no ho fan, perquè no ho fan. Tot ho trobes pixat i cagat tu!

- Mira Antonio, a mi que facin un calendari me sembla molt bé, però que utilitzin a la gent del poble per omplir el programa de Festa Major i després aviar-los amb un calendari mentre els posen a la venda a preu de colló de mico, és tenir força barra.

- Home, només són quatre eurets.

- Només? Si que tens bona pensió tu. Sisquera els haguessin donat un premi, un detallet. No van donar pas res de res a ningú! A tu et sembla normal això?

- O ves, deu ser que no tenen gaires cèntims a la Casa de la Vila.

- No em vinguis amb romanços tu ara! Aquest Nadal vaig veure que a ma filla li van regalar una cosa que no és cap cosa que toquis, no sé com li fotien a dir… “experiències”! Això, li van regalar una “experiència” que era visitar unes bodegues, que a ella això del vi li agrada molt. Doncs es veu que n’hi ha que són per anar a sopar o coses així. I em van explicar que n’hi han de 20 o 30 euros, o sigui que venent 5 o 6 calendaris ja cobreixen els gastos.

- Vist així…

- Calla! Que te’n diré més. Que ho saps pas qui va guanyar?

- Uhmmmm… ara que ho dius, no.

- Perquè no ho han dit! Tu creus que’s normal que no se sàpiga qui guanya un concurs? Amb prou feines ho deu saber el guanyador…

- I espera’t, t’hi vas fixar com es votava? Arribes allí, agafes tants paperots com vols, et busques un boli -perquè no n’hi havia- i au, a escriure els teus números per votar. Si no tens cap vergonya, doncs ho fas amb dos papers, i a veure si no t’enganxen, perquè no vigilaven gens i estava rebotit de gent. O sinó, tornes a votar a l’endemà, i a veure qui té pebrots a dir-te que vas votar ahir. O si tens força família o amics, li ensenyes les teves fotos i vinga a votar tots tant com puguin.

- Així no es fan les coses Antonio, s’ha de pensar una miqueta, que fer servir el cap no costa diners i la feina ben feta no té fronteres.

Vinyeta realitzada per a il·lustrar el següent text, redactat per Dolors Requena i publicat al número 149 de la revista local de Vinyols i els Arcs, El Replà, en suport de la campanya en defensa de l’escola en català.

No deixem que la indiferència ens mati

El procés contra el català com a llengua de l’escola no s’atura

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha començat el procés judicial per matar la immersió lingüística

A la societat catalana hi podem trobar parlants de més de dues-centes llengües. El nostre sistema educatiu garanteix la integració i la igualtat d’oportunitats per a tots els seus nens sense importar on hagin nascut ells o els seus pares. N’han vingut del Marroc, de Romania, d’Ucraïna, del Paraguai, del Pakistan… però tots són, al cap de poc temps, catalans i parlen la llengua catalana amb normalitat i naturalitat. Gràcies a la immersió lingüística.

Alguns partits polítics, com Ciudadanos, han donat suport a les queixes de tres famílies que reclamaven l’ensenyament en espanyol. Però no han donat mai suport als milers de famílies que demanen l’ensenyament en valencià. Aquests partits volen destruir el predomini del català a l’únic lloc on, després de trenta-cinc anys de democràcia, existeix: l’escola. No n’hi ha cap més. Ni a la televisió, ni als negocis, ni a la medicina, ni a la justícia, ni a la premsa… domina la llengua del país.

Aquest és un atac molt greu que no ens pot deixar indiferents, tant si tenim fills com si no. Perquè les conseqüències afectaran la vida quotidiana de tots els catalans. Si no fem que els nens aprenguin en català, després no podrem demanar ser atesos en català quan anem a les botigues, als supermercats, al metge, al restaurant…

El català està patint un procés de substitució al seu propi territori. I aquest procés no és pas natural. Hi ha un estat, l’espanyol, que fa servir tot el seu poder polític per afavorir l’única llengua que considera important, l’espanyola. No hi ha cap justificació demogràfica: gairebé tots els immigrants del Marroc parlen amazic i bona part dels immigrants sud-americans tenen una llengua materna diferent de l’espanyol (guaraní, aimara, quítxua). La llengua catalana ja ha rebut agressions serioses a les illes Balears, al País Valencià i a la Franja. Ara toca Catalunya.

I què podem fer nosaltres? Primer, parlar sempre en català. Perquè la indiferència ens mata. Ells no són pas indiferents i no és igual parlar en català que en espanyol. De la nostra tria depèn que el català sobrevisqui.

Segon, fer servir el dret ciutadà de petició al Parlament. És l’únic mitjà legal que tenim per aturar una llei que atempta contra el català a l’escola. Cal recollir signatures per exigir als diputats que facin la Llei «Defensem l’escola en català».

El ple de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJC aviat obligarà la Generalitat a fer l’ensenyament en espanyol. Només podrem salvar la immersió lingüística si el Parlament de Catalunya fa una llei que digui que el català és l’única llengua de l’escola. És per això que s’ha posat en marxa la campanya «Defensem l’escola en català», la qual pretén que el Parlament de Catalunya voti a favor de la Proposició de Llei. I per fer-ho possible, cal un nombre de persones que ho demanin. És per això molt important que signem a favor de la proposta. A Vinyols ho podem fer a través de l’AMPA de l’escola, i ben aviat es mirarà d’habilitar algun punt fix de recollida de signatures. També aquells que estiguin interessats a recollir signatures es poden apuntar al lloc web www.escolaencatala.cat.

Què diu la Proposició de Llei «Defensem l’escola en català»? (en un marc)

Article 1.

El català, única llengua vehicular del sistema educatiu.

Article 2.

El català, única llengua de la comunitat educativa ad intra i ad extra.

Article 3.

Els estudiants universitaris tenen dret a cursar totes les assignatures en llengua catalana, sens perjudici que aquestes assignatures també es puguin oferir en altres llengües.

Article 4.

El català, única llengua d’acollida de tot l’alumnat nouvingut.

Article 5.

El català, única llengua dels docents, sens perjudici d’allò establert a l’àmbit universitari.

Article 6.

Creació d’un òrgan específic d’aplicació, avaluació i orientació per garantir el compliment d’aquesta Llei.

Article 7.

Aplicació a l’aranès en els casos legalment establerts.

Una campanya que ara és més necessària que mai, quan tenim un Govern que pacta amb els enemics de Catalunya i quan rebem fins i tot els atacs interns dels quintacolumnistes infiltrats en la policia catalana que provoquen la vergonya i el rebuig de tot un país. I tu, ja has signat?

Tira còmica, publicada al número 149 de la revista local de Vinyols i els Arcs, El Replà. Com és habitual, basada en fets reals.

Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupames en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar.

Paraules pronunciades pel feixista Manuel Fraga Iribarne el 1968, quan era ministre franquista. Extretes del llibre El català perseguit. Jo, des d’on escric aquestes humils paraules li desitjo a aquest mal parit, que si l’infern existeix, hi cremi tants segles com gent va matar o va ordenar matar.

Ho sento pels gallecs que no n’eren partidaris, però ara que aquest assassí franquista jau sota terra, cal recordar la vergonya que hauria de sentir Galícia per haver estat governada molts anys en democràcia per algú que feia quatre dies era partidari d’un dictador despietat.

I per suposat, més vergonya haurien de sentir els votants del Partido Popular, un partit provinent d’Alianza Popular, que va ser fundat per aquest insigne membre de la cúria falangista.

Però així d’exemplar va ser la transició espanyola, que va perdonar i oblidar indefinidament crims a aquells que van aixafar i assassinar a milers de persones, pel cap baix. Sense oblidar, que en aquesta vergonya de país nostre, fins i tot quan la dinyen feixistes de merda, com és el cas, corren tots a llepar-li el cul, el nostre honorable President Mas al capdavant.

- Antonio! Fas cara d’anar dur! Vols unes prunes? He he he.

- Ai Siset, no comencis que avui no estic molt catòlic.

- Vaja… I bueno, que vas fer per la Diada?

- Jo? Ui ves, poca cosa, vam dinar amb mon fill gran i la jove.

- Clar, com que al poble vam fer el model Badalona…

- Què cony vols dir “model Badalona”?

- Sí home, a l’estil del PP a Badalona, o sigui, per la Diada no fotre res de res.

- Ja hi som! Em suposo que era per no gastar calés, que tots els ajuntaments van amb lo cinturó ben estret.

- Au vinga! Que s’abaixin el jornal si tant malament estem!

- Siseeeet…

- Xec, que costa molts diners fotre sardanes per l’altaveu i fer una ballada al replà? Que és un gran dispendi que la banda toqui els Segadors i qui ho vulgui pugui anar a canta’l? Que costa una calerada que l’alcalde llegeixi quatre ratlles en commemoració de la derrota que vam patir fa 300 anys? Osti si se’n poden fer de coses sense gastar-se ni un ral.

- Sí que en tens de raó, però tot això que dius no s’ha fet mai.

- Oi tant que no! Aquet es lo problema, que aquí no s’ha celebrat mai la Diada Nacional de Catalunya com toca: sardinetes, arròs, i anar ben farts fins a sortir rodolant, això sí. Però l’11 de setembre no és un dia d’alegria, fins que el país no sigui sobirà, celebrarem una derrota i això ho ha de tenir ben present tot Cristo, que si no fos per les banderes dels balcons, fins ara hagués semblat que aquí celebràvem la jornada gastronòmica dels panxacontents. I encara sort que enguany ja no hi tenien l’estanquera al balcó de la casa gran, que ja venien ganes de torcar-s’hi.

- No ho has de ser així, Siset, et sortirà una úlcera.

- Se me’n refot l’úlcera i l’os pedrer, això és una vergonya! I per postres, els que haurien de fer anar ben erts als de dalt, sembla que també dormin, no se’n sap res. I el jovent sembla que només hi tingui moixons als cap. Ai Antonio, molts camins ho engegaria tot a pastar.

Tira còmica, publicada al número 148 de la revista local de Vinyols i els Arcs, El Replà.

El proppassat dia 6 d’octubre, un dia després de que Steve Jobs morís i mig món li dediqués la protocol·laria llepada de cul post mortem, Richard Stallman -abanderat del programari lliure- li va dedicar unes sinceres i dures paraules.

Ell sempre ha estat molt crític amb la figura de Jobs, com també amb la de Bill Gates. I és d’agrair que tingui el valor de contradir les grans multinacionals de la informàtica (inclús els seus rivals i quasi enemics com Google i Samsung el van acomiadar amb lloances), els mitjans de comunicació dels món sencer i fins i tot el president d’EEUU, que tots plegats el van acomiadar com si fos un semi-Déu.

Steve Jobs, el pioner de l’informàtica com a una gàbia super guai, dissenyada per pispar-los la llibertat als ruquets, ha mort.

Com l’alcalde de Nova York, Harold Washington, va dir sobre el seu antecessor corrupte, Mayor Daley, “No me n’alegro de que hagi mort. Però me n’alegro de que se n’hagi anat.” Ningú es mereix la mort, ni Steve Jobs, ni Bill Gates, ni tampoc altres persones que han comès maldats pitjors que les seves. Però tots ens mereixen que s’acabi la influència maligna de Jobs en la informàtica de les persones.

Desafortunadament, aquesta influència continuarà tot i la seva absència. Només podem esperar que els seus successors, siguin menys efectius en el seu intent de continuar amb el seu llegat.

Les paraules són dures, especialment un dia després de la mort de Jobs, però personalment penso exactament el mateix i crec que ha fet molt bé en dir-ho. Demostra valentia i coherència.

Tira còmica, publicada al número 147 de la revista local de Vinyols i els Arcs, El Replà.

Anava aquest matí cap a treballar, encara traient-me la son de les orelles, quan sento que s’ha mort un tal Carles/Carlos Sentís. I he de reconèixer que la meva ignorància sobre aquest personatge era absoluta. Però tampoc és d’estranyar perquè últimament l’únic que feia eren col·laboracions amb La Vanguardia, un diari que ni ara amb català ni abans en castellà, m’interessa en absolut.

Escoltava Rac1, i les paraules afalagadores d’en Basté ja m’han fet mala espina quan deixat anar molt d’esquitllèbit que havia treballat pel règim franquista, i més encara quan ha dit que era amic del seu ‘amo’ el Javier “el Conde” de Godó. Em temia que fos un altre cas com el del Samaranch, que l’opinió publicada oblida el seu passat franquista i el qualifica fins i tot de catalanista. I així ha sigut. Un fet gens estrany si tenim en compte que a dia d’avui forces polítiques com CiU, el PP i el PSOE-PSC, es neguen a jutjar els crims del franquisme.

No només això, sinó que Tv3, la seva, també ha fet el mateix. I per acabar-ho d’adobar a Nació Digital, un diari que consulto -o almenys consultava- força últimament, ha succeït un cas d’autocensura, presumiblement per pressions externs. Però tot i essent així és de ser covards i traïdors.

L’article en qüestió ha estat el·liminat i n’han publicat un de més neutre i descafeïnat, però afortunadament un dels comentaristes de Nació Digital n’havia guardat una còpia que transcric aquí per a que quedi constància de quin peu calçava el “demòcrata” Sentís:

Carlos Sentís y Anfruns, “l’espion de Franco” com se l’anomenava popularment, la “rata de claveguera” com el va batejar Eugeni Xammar, o el “llepaconys” que li deia Ramon Barnils, ha mort avui als 99 anys a Barcelona. Després d’una vida dedicada, primer, a fer costat al franquisme -va entrar amb les tropes feixistes per la Diagonal el 26 de gener de 1939- i, seguidament, a tractar de continuar fent el seu periodisme a costa dels periodistes represaliats o exiliats com si mai no hagués trencat cap plat, Sentís va aconseguir ser vist per l’ establishment com un gran demòcrata, un cas semblant al d’altres sinistres personatges com Serrano Súñer, Samaranch, Porcioles o José Manuel Lara.

Precisament, el 26 de gener de 2009, es va produir una forta polèmica en ocasió del lliurament de la Medalla al Mérito del Trabajo a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Cinquanta destacats periodistes van enviar una carta al degà del CPC, Josep Carles Rius, en què expressaven la seva indignació pel fet que el Col·legi, en aquella data infausta per a la memòria dels catalans, homenatgés Sentís. Rius va obrir l’acte -en què va intervenir, també, el llavors ministre espanyol de Treball, Celestino Corbacho- afirmant que era “una medalla al mèrit indiscutible” i va afegir que Carlos Sentís tenia una biografia “única i irrepetible”.

Els signants de la carta, una protesta que també va comptar amb el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), van informar al degà que Sentís va treballar com a informador durant la guerra al servei de Cambó i, per tant, en contra de la legalitat republicana: va entrar a Barcelona el 26 de gener de 1939 (exactament 70 anys abans del lliurament de la medalla) amb els exèrcits de Franco vestit de militar. El mateix febrer de 1939 Sentís va escriure: “¿Finis Cataloniae? El fin de una película de gangsters, simplemente“, en què qualificava de gàngsters el president Companys, afusellat pels franquistes l’any següent, i la Generalitat de Catalunya.

De fet, Sentís va ser un periodista que va treballar llargament pel règim franquista i mai no se’n va penedir públicament. Va arribar a ser degà del Col·legi de Periodistes entre el 1986 i el 1991, però mai no va ser votat en unes eleccions obertes als col·legiats, sinó que, com a antic president de l’Associació de la Premsa de Barcelona –organisme hereu també de la dictadura- i davant la manca d’una altra candidatura, va assumir el càrrec de degà del CPC fins que el 1991 va ser substituït per Josep Pernau, un periodista de tarannà clarament democràtic.

Ramon Barnils, a l’article en tres parts publicats a El Temps el 1994, “Un tomb per la púrria”, assenyalava que “a la pàgina 2 del setmanari Destino del 10 de febrer de 1940, a dalt i a l’esquerra, hi ha un requadre titulat ‘Carlos Sentís, colaborador de Destino’, amb la foto de l’assenyalat uniformat d’oficial de Regulars franquista, bigotet inclòs. Hi diu que ‘el nostre camarada’ va estar-se quinze mesos a França, Anglaterra i Bèlgica redactant ‘literatura xifrada’, i que ‘va haver de fugir de França així que se’n va descobrir l’enquadrament als Serveis d’Informació Militar.'’

Entre les més de cinquanta persones que van firmar la carta adreçada al degà del Col·legi en protesta per la medalla a Carlos Sentís, hi havia sis vocals del Col·legi de Periodistes de Catalunya: Pilar Antillach, Joan Vila i Triadú, Oriol Cortacans, Bernat Capell, Irene Caparrós i Salvador Cot.

Sentís serà acomiadat dijous a les 10:30 del matí a l’Oratori de Sant Gervasi, segons consta al web dels Serveis Funeraris de Barcelona.

En Siset de Cals Ous remuga de nou…

- Siset! Com va el matí?

- Ja ho veus, Romuald, aquí a l’ombra dels plataners encara s’hi està be. Perquè a casa de la xafogor que fa, em fotria un ferrada d’aigua pel cap.

- Oi tant, ja ho pots ben dir… Guaita! Que no és la neta del Victorino? Que ho veus!? Sí va com una fresca! Vergonya li haura de fer.

- Vergonya? Ara resulta que una xiqueta que ha passat la vintena no pot anar curta a l’estiu. A tu sí que te n’hauria de fer, que de tant guaitar-li lo pandero li deixaràs pla de gastat. I després encara tindràs pebrots a renegar dels moros i les burques. Si ella vol ensenyar que ensenyi i tu a xalar i a callar, que no estic per romanços.

- Mira que n’ets de fréstec quan vols, Siset.

- Quan vull i quan no vull també.
Ep, aquell de la DKV blava que no és ton gendre?

- Sí, és la furgoneta que es va comprar quan l’empresa va tancar i se va posar pel seu compte. Però ara torna a estar igual, buscant fenya perquè no en troba en cap puesto. A lo millor té sort amb un amic seu, que coneix un paio del consell comarcal i està mirant de reservar-li un a fenya que sortirà.

- Vejam si ho entès bé: ton gendre està esperant que l’enxufin a un puesto públic que paguem tots naltros i que hauria de ser per la persona que més s’ho mereixi?

- Dit així Siset…

- Bons collons! Quin morro!

- Quin morro? Tu sí que ets del morro fort, que no ho veus que ma filla i lo gendre s’han d’estrènyer molt el cinturó per pagar les lletres.

- I molt de greu que em sap, ja ho voldria jo que ells i tots els coneguts trobessin fenya. Però així no es fan les coses amic meu.
Tothom es queixa de que tots los polítics són iguals, que són tots un podrits, però quan poden ser ells los que’n treguin profit, temps els hi falta. Ja ho diuen, en caixa oberta, el just hi peca.
La culpa no és dels que manen, és dels que els voten i esperen sucar després. El problema no són els polítics, el problema és que en aquest país nostre, si un explica que ha fet trampes per no pagar impostos o que li ha fotut lo pèl a algun inspector, tothom a riure-li les gràcies i aplaudir-lo per ser més llesto que ningú. Som tots plegats una colla de xoriços, i no hi ha tant de pa per a tots.

[…] cada divendres els ciutadans de la petita ciutat de Bil’in, a Cisjordània, van fins al mur contra el qual protesten sense tirar pedres, sense fer servir la força. Les autoritats israelianes han qualificat aquest marxa de terrorisme no violent. No està malament… Cal ser israelià per qualificar de terrorista la no-violència.

Stéphane Hessel, fill de pare jueu, i antisionista, al llibre Indigneu-vos!

Més d’un cop he parlat del que en penso de les accions del govern israelià, en ocasions similars a les d’aquells que van voler exterminar els jueus. Opinions com la meva són titllades d’antisemites, quan en realitat són únicament antisionistes. Per això sempre va bé que persones jueves o amb ascendència jueva parlin clar en contra del radicalisme hebreu.

Enllaç a la imatge original.