Mai deixo passar una oportunitat de discutir, m’apassiona, i si és de política encara més. Això a excepció de quan estic al lloc de treball, on les jerarquies laborals, la manca de confiança o comprensió i l’estabilitat laboral són factors que converteixen la feina en el lloc on més has de cuidar el que dius a no ser, és clar, que siguis l’amo. En aquest cas pots dir el que et roti.

Doncs de vegades, discutint em titllen de radical, especialment sí parlo de política. Està clar que això passa quan parles amb persones que no pensen com tu, sinó poca discussió hi hauria. I és en aquests cases en que m’ho diuen per exemple si dic quelcom com que no tolero que un cambrer/a no entengui què vol dir “un tallat”, que no m’importa una merda el que pensin a Espanya dels catalans, o que Espanya és la pàtria del meu pare però no pas la meva, o que no admiro a l’estimat Samaranch per ser un franquista, o que el govern d’Israel està actuant actualment com ho va fer fa dècades el nazisme amb els jueus, o que tinc clar que la única solució per a Catalunya és la independència, o que Apple és actualment l’empresa més perillosa per als que ens dediquem a la fabricació d’aplicacions i la més monopolista i controladora de les grans corporacions tecnològiques, o que hauria de ser il·legal que les administracions públiques gastessin ni un cèntim en programari que puguin obtenir de forma gratuïta i sense restriccions, o que el sistema actual de patents i drets d’autor limita l’evolució humana, o que els estats haurien de tenir una empresa farmacèutica pública per fabricar els medicaments que les farmacèutiques no creuen rendibles o venen a preu d’or; i tantes altres opinions que ara no em venen al cap.

Però que vol dir exactament radical? Segons l’IEC vol dir:Que canvia del tot, de dalt a baix, una cosa, com és ara, en política, les institucions establertes. Doncs justament, sí el que opino implica un canvi absolut, de principi a fi, de l’ordre establert perquè no hauria de seguir defensant-ho? Sí crec fermament en la filosofia del programari lliure, acceptaré concessions privatives? No pas!

Em diuen també radical perquè defenso molt vehementment el que penso, però és que jo penso que no hi ha altra manera de defensar les coses. Si tu creus en quelcom i tens clar el raonament de la teva opinió l’has de defensar amb convenciment, amb arguments i amb fortalesa. Dialogant, sí, però amb rotunditat. Del contrari jo penso que no val la pena posar-s’hi, no entenc com es pot callar o rebaixar el to del teu posicionament perquè el teu interlocutor pensa diferent. És llavors quan el discurs requereix més intensitat.

La moderació, al meu entendre, està sobrevalorada. Situar-se sempre en punt intermedi de les opinions més contraposades sovint és símptoma de covardia. No dic que sigui sempre així, però el més còmode és instal·lar-se en aquella franja d’opinió més acceptada i no haver així de raonar o defensar el que penses, o simplement amagar-se i no fer palès el que penses. Com fa anys vaig llegir en una pintada camí del far vermell de Cambrils que encara recordo: “Només els peixos morts es deixen endur pel corrent”.

Canviant de tema (o no)…

Dissabte vaig ser a la gran manifestació de Barcelona. Va ser històrica, no es pot dubtar que les coses canviaran, però tampoc serà d’avui per demà. Més d’un milió de persones van desbordar totes les previsions i van fer empetitir els líders polítics i les seves estèrils discussions pancartistes i partidistes. Sense perdre el temps en discutir si hi havia un milió, o més d’un milió i mig, o quatre arreplegats, va ser sens dubte la manifestació més gran que hi ha hagut mai a Catalunya.

Tothom hi cabia en aquella manifestació, però ni havien que se’ls veia incòmodes, especialment al PSC. Que va tenir la desvergonyia d’apuntar-se al carro a darrera hora i llavors voler canviar-ho tot. I simplement perquè pancarta deia “Nosaltres decidim”, està clar que el PSC-PSOE no vol que des de Catalunya es decideixi massa cosa.

Sí que crec que canviaran les coses, encara que la classe política actual ens porti pel camí de l’amargura i justament ara ens provoqui profundes decepcions, penso que canviaran. Perquè penso que no tots els polítics són iguals, i que hi ha gent que s’hi dedica que encara té principis i ideals que segueix sense aferrar-se a la poltrona. Si per exemple, Alfons López Tena, liderés un projecte polític, tindria sens dubte el meu vot. I de cara a les properes eleccions, caldrà estar atent al projecte de Reagrupament i/o Democràcia Catalana.

Han de canviar per força, perquè no es pot obviar que unes tres quartes parts de les banderes de la manifestació eren estelades, no es pot obviar que els crits no reclamaven l’estatutet sinó l’independència. No es pot obviar que aquella manifestació va ser transversal i va agermanar a tots aquells que volem ser simplement un país normal.

Una de les coses que em va emocionar més és veure-hi immigrants i sobretot famílies i gent de totes les edats. N’estic fart que a les activitats independentistes només hi hagin joves, i em va alegrar veure gent gran emocionada i apassionada onejant estelades i cridant amb força. Una senyora fins i tot va veure’m cridant i em va venir a dir que això calia, més rauxa i menys seny, segons ella el poble català és excessivament dòcil i massa fàcil de dominar i per això tenim un ruc com a símbol. Per desgràcia hi estic totalment d’acord.

També em va emocionar parlar amb una senyora gran, castellanoparlant, que em va dir que era allí pel seu net. I no era l’única que parlava en castellà, i per descomptat no calia que ho fessin en veu baixa o amagant-se. Aquesta gent sap que són benvinguts a la causa, sense ells, els catalans d’arrel castellana, sense els xarnegos com jo, sense la immigració no assolirem mai el nostre objectiu.

En quant a la repercussió, s’ha de reconèixer que a Espanya ho van tenir fàcil per passar olímpicament de naltros. En plena ebullició de l’eufòria finalista i la posterior victòria mundialista, totes les televisions van dedicar uns raquítics a cobrir la informació i d’una forma totalment manipulada i anorreadora. Cal dir que la única televisió de Madrid que va informar prou bé és precisament Televisión Española, que darrerament està millorant en varis aspectes. Però tant hi fa, on ens hem de fer sentir és fora de l’estat i aquesta vegada sí que ens fet sentir.

Sobre la pregunta que a principis de setmana es feia molta gent, “Tu te n’alegres de la victòria espanyola al mundial?”, jo responc clarament no. No soc pas anti-espanyol, en un futur serà un poble germà, però el que no m’agrada és ser el cornut i pagar el beure. Si la meva selecció, la catalana, no pot competir perquè la federació espanyola de futbol no ho permet, el que no faré és ser tan somera d’alegrar-me de la seva victòria. Per descomptat que tothom és lliure d’alegrar-se del que vulgui, però no m’entra al cap que algun catalanista que voldria tenir la seva selecció sigui seguidor dels que el donen pel sac. Però com ja he comentat en altres ocasions, de vegades penso que els catalans i catalanes som masoquistes.

L’avi Siset de Cals Ous, s’ha emprenyat de veritat…

De la maleïda guerra i dels 40 anys que el aquell dictador covard, feixista i genocida va estar dant pel sac perquè ningú va tenir els pebrots de fer-lo caure, no me’n vull ni recordar Antonio. Però només de pensar en els trenta i pico anys que portem de lo que en diuen democràcia, em bull la sang fins a fer-me mal el cor.

Un cop mort el feixista aquí vam començar a cridar Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia! A base de crits i fer-nos sentir, els magnànims de la UCD ens retornen la Generalitat i aproven l’Estatut del 79. I naltros com sempre, a acotxar el cap i donar gràcies.

Alguns vam ser tan il·lusos de pensar que amb en González potser ens escoltarien més, ans al contrari! I mentre en Pujol feia el que tocava, allò del peix al cove, i anar arreplegant les aumetlletes que ens donaven. I naltros com sempre, a acotxar el donar-li les gràcies. Antes també m’ho pensava que això era el que tocava, anar pam a pam i que Catalunya s’anés posant al lloc on tocava dintre d’Espanya. Encara que ens fotessin los cuartos, lo de la independència Antonio, era pel jovent sense seny que no tocava de peus a terra. Això pensava antes…

Quan va arribar el figura de l’Aznar semblava que ens fotrien bastos fins deixar-nos marcada l’espardenya, però en Pujolet va tornar a saber treure’n alguna molla a aquells hereus del petit dictador per anar fent. I naltros, doncs ja saps, ens continuaven fotent los cuartos, la llibertat i la cultura, però acotxats i agraïts. I jo que encara creia que Espanya ens volia, no pensava pas en marxar d’enlloc. Segur que m’entens, oi?

Fins que va arribar el flautista del conte, el Zapatero dels trons, ens va fer creure que seríem el que mereixíem ser, que ells ens apoyaria. Vam picar i li vam fer cas, i també l’il·lús d’en Maragall que va posar en marxa el nou Estatut. Els partits catalans van fer bona fenya escrivint tot l’Estatut i aprovant-la al nostre Parlament, després de que els espanyols li van passar el ribot el van votar al Congreso i després, el que quedava ho van aprovar la majoria de catalans. Però ni així Antonio! Ara aquests carques del tribunal constitucional ens ho tomben tot, i lo que ja era un estatutet ara no val ni un quilo de fems. Jo ja me n’he afartat amic, ja en tinc los collons plens d’aquesta Espanya i la seva democràcia, ja no soc ni catalanista, ni nacionalista, ni mamarratxades d’aquestes. Ara soc independentista, secessionista i separatista, amb tots els ets i uts.

Què farà el Montilla? Se me’n refot. Jo com va dir l’avi del seu predecessor, Joan Maragall, avui dic Adéu, Espanya:

[…]

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Il·lustracions de l’Avui/El Punt, drets d’autor de Jap i Fer.

Ahir mateix es va obrir una via més cap a la independència, la mesa del Parlament va admetre la proposta de consulta popular sobre la independència de Catalunya. Però mentre no assolim la secessió, i això depèn en gran part únicament de naltros mateixos, pertanyem a l’estat espanyol. Mentrestant això no canviï, hem de tenir un ull ben posats als balafiaments del govern espanyol.

Recentment des de la Moncloa s’ha impulsat un pla d’austeritat, que personalment veig força encertat si no fos perquè a hores d’ara encara manca saber si als rics (sí senyor Marius Carol, cobrar més de 120.000€ anyals per mi és ser ric, encara que no milionari) els tocaran el crostó d’alguna manera o el mercat financer patirà alguna regulació. I això és un partit d’esquerres? Au vinga!

Per altra banda, ahir m’arriba un correu-e on diu el següent:

Leire Pajín, dintre d’uns dies passarà a ocupar el Càrrec de senadora, en virtut de l’acord al que han arribat PSOE i PP. A partir d’aquest moment la Sra. Pajín , passarà a gaudir el que es denomina economia -més que- sostenible i així fer els primers assajos de la futura llei. Anem per parts. Pajín, cada mes, cobrarà:

Sou com senadora

5.500€/mes

Sou com secretaria d’organització del PSOE

6.500€/mes

Sou ¡¡¡ Indemnització !!!! com a ex-secretària d’Estat de cooperació

7.000€/mes

Dietes

1.800€/mes

TOTAL

20.800€/mes

TOTAL ANUAL

291.000€/any

El càrrec de secretària de Estat de cooperació el va abandonar al juliol de 2008, però mantindrà aquesta indemnització durant 2 anys (vaja, com qualsevol de nosaltres).

I això en plena crisi a l’estat espanyol amb 5 Milions d’aturats. On centenars de milers de treballadors cobren el salari mínim de 624€/mes (8.736€/any). I on més de 8 milions de persones estan sota el llindar de la pobresa. ¿Aquesta és la política del servei públic i pel be comú? O és l’Espanya del “pelotazo” i la corrupció legal?

Aquest notícia sobre la Pajín em sonava a antiga, i en part ho és. Es va donar a conèixer el març de l’any passat, i ella va respondre des del seu blog, verificant com a bona la informació però escudant-se en que és el que li pertoca. El més irritant és que va tenir pebrots a dir que el seu únic patrimoni és un pis de 58 metres quadrats i amb hipoteca! Ara resulta que jo cobrant menys d’una desena part que la Pajín, tinc el mateix patrimoni, quina barra.

A més de cobrar més d’un sou de l’Administració, que normalment és il·legal, cobra del seu partit; i cal recordar que aquests diners provenen majoritàriament de subvencions públiques. Per acabar d’amanir-ho, cobra dietes perquè no és de Madrid i hi treballa, però la molt barruda resulta que sí que hi viu! Quins pebrots.

Jo tinc el meu propi pla d’austeritat per al govern espanyol, que en prenguin nota si els rota:

Proposta d’estalvi

• Revisar la incompatibilitat de sous públics (exemple: Leire Pajín)
• Rebaixar com a mínim un 15% del pressupost de la casa reial, que no són funcionaris el reis?
• Reduir radicalment el pressupost en Defensa, menys tropes a Afganistan i menys comprar-se joguines noves d’aquestes que valen milionades d’euros (tancs, avions, etc.).
• Petar-se ministeris inútils, com per exemple el d’Habitatge i el d’Igualtat (algú m’explica per a què serveixen?

Imatge

Nazisme

• Primacia de l’Estat sobre l’individu i sobre qualsevol altra entitat.
• Creença en el racisme i la seva aplicació pràctica en forma de segregació racial, exclusió, eugenèsia i violència: la raça nòrdica alemanya era considerada la “raça ària”, mentre que la resta formava una jerarquia de “races inferiors”, amb els jueus rebent la pitjor consideració.
• Exaltació d’un guia o Führer.
• Defensa de l’imperialisme: Alemanya tenia el dret a envair els territoris que creia seus.
• Militarisme i violència. Com en d’altres ideologies totalitàries, la violència i la guerra eren exaltades.

Sionisme

• Primacia de l’Estat sionista sobre l’individu i sobre qualsevol altra entitat.
• Creença en el racisme envers els àrabs israelians i la seva aplicació pràctica en forma de segregació racial, exclusió i marginació dintre del seu propi estat. Tot musulmà és considerat element perillós per a l’estat.
• Exaltació incondicional de les accions governamentals envers l’enemic.
• Defensa de l’imperialisme: Isarel té el dret a envair els territoris que consideri seus.
• Militarisme i violència. Com en d’altres ideologies totalitàries, la violència i la guerra són exaltades.

Ja n’estic fart, per mi el govern d’Israel i tots aquells qui li donen suport incondicional, com ho és la majoria del poble israelià, actuen d’una forma tan bàrbara com aquells que els volien anihilar; a jueus, homosexuals, o simplement contraris a la seva causa.

M’expresso així de contundent, barroer, políticament incorrecte i maniqueu perquè no puc fer-ho d’una altra manera. Un govern d’un estat que se suposa que és dels bons (ja sabeu, EEUU determina qui és bo i dolent) ha assassinat vilment activistes desarmats:

L’exèrcit israelià ha atacat aquesta matinada la flota de sis vaixells organitzats per grups de solidaritat amb Palestina (comunicat) que s’adreçava a Gaza amb ajut humanitari. Ho ha fet en aigües internacionals i en l’atac ha mort un nombre de persones que les diverses fonts xifren entre deu i dinou, a més de desenes de ferits. […]

Israel ha admès que l’assalt havia tingut lloc en aigües internacionals i que havia fet ús de foc real, però ho ha atribuït a la ‘reacció violenta’ dels activistes, a qui acusa d’haver atac els soldats amb ganivets i pals, i a qui ha volgut desacreditar vinculant-los a al-Qaeda. A més, l’exèrcit israelià insisteix que no ha ‘atacat’ la flota sinó que s’ha limitat a complir l’ordre del govern d’impedir que la flota entrés a Gaza sense autorització d’Israel.

La ‘Flota de la Llibertat’, nom que rep el vaixell atacat, és organitzada per la fundació humanitària turca Insani Yardim Vakfi, la campanya europea ‘Contra el setge de Gaza’, les campanyes grega i sueca ‘Vaixell a Gaza’ i el Moviment per la Llibertat de Gaza (Free Gaza). Els nou vaixells van partir la setmana passada des de diversos ports del mediterrani ambdeu tones de subministraments mèdics, equips de construcció, material educatiu i ajut humanitari. […]

Quan he sentit la notícia quasi ploro de ràbia i tristor, ja n’estic fins als collons de que un estat realitzi actes terroristes repetidament i ningú tingui pebrots a plantar-los cara. Els sionistes es creuen per sobre del bé i del mal, es creuen immunes a tot, i també per sobre de la legalitat internacional. Encara que no m’estranya gens ni mica, perquè poden matar lliurement arreu del món i ningú els demana explicacions, ni la ONU, ni la Unió Europea i molt menys els seus aliats nord-americans. On és l’Obama salvador del món? Aquest món realment té coses vomitives.

Els sionistes diuen que la culpa la tenen els activistes, però sobretot Turquia, que ha organitzat la flota de vaixells i sabent que moririen innocents per així desviar l’atenció de problemes interns i obtenir suports d’altres països. Me la bufa, Turquia es un estat que tampoc respecta els drets humans, concretament dels Kurds, però això no és excusa per a res. La matança l’han dut a terme els israelians.

Israel és un estat genocida que assassina impunement ciutadans a l’estranger, que tortura amb la gana a tot un poble, que assalta vaixells en aigües internacionals com a autèntics pirates i que per a rematar-ho té la bomba atòmica. Si han acabat amb el problema d’uns vaixells que portaven 10.000 tones de material humanitari matant a gent desarmada, que no faran amb les seves armes atòmiques quan ells considerin que estan en perill? Tots els dits apunten sempre cap a l’Iran o de Corea del Nord, però jo considero des de fa temps a Israel com l’estat més perillós i desestabilitzador del món.

Especialment en les últimes setmanes s’han desvetllat dades que confirmen que Israel va assassinar sense judici i incomplint totes les lleis internacionals a suposats membres d’Hamàs en territori estranger i utilitzant passaports falsos de països que fins ara consideraven Israel com un estat amic:

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, hauria donat l’autorització final per dur a terme l’assassinat del líder de Hamàs Mahmud al-Mabhuh, a Dubai, segons va apuntar ahir la premsa anglesa. El rotatiu The Sunday Times va informar ahir que Netanyahu s’hauria reunit el gener passat a Tel Aviv amb el cap de l’agència d’espionatge israeliana del Mossad, Meir Dagan, i membres del comando acusats d’haver matat un dels fundadors del moviment islamista palestí.

En aquella reunió, Netanyahu hauria estat informat dels plans d’Al-Mabhuh de viatjar a Dubai i hauria donat llum verda a la missió per acabar amb el líder de Hamàs. Segons fonts pròximes al Mossad, el primer ministre israelià hauria pronunciat davant el comando: “La gent d’Israel confia en vosaltres. Bona sort”.

El govern israelià no ha confirmat ni desmentit que el Mossad estigui al darrere de l’assassinat d’Al-Mabhuh, però la premsa del país sí que ho dóna a entendre. El ministre d’Indústria, Benjamin Ben Eliezer, va deixar anar ahir que les operacions dels serveis secrets depenen de Netanyahu, per bé que el viceministre d’Exteriors, Dany Ayalon, es va afanyar a corregir que “no hi ha res que vinculi Israel amb l’assassinat” i per això no espera cap crisi diplomàtica amb els Emirats Àrabs Units, únic país del golf Pèrsic amb qui manté relacions, o cap país europeu.

Cada dia que passa, però, Israel està sota més pressió. El ministre d’Exteriors israelià, Avigdor Lieberman, podria afrontar avui a Brussel·les espinoses qüestions dels seus homòlegs de la Gran Bretanya i d’Irlanda sobre l’ús de passaports falsificats pel comando que va assassinar Al-Mabhub.

I per a rematar-ho, la des-classificació de documents de l’època de l’Apartheid, va revelar que Israel va oferir la bomba atòmica a un estat que marginava els negres, que els negava els drets humans i els tractava com a persones inferiors, un estat de feixistes:

Israel ofreció armamento nuclear a Suráfrica en 1975 durante el Apartheid según demuestran unos documentos publicados este lunes por el diario británico The Guardian. El periódico sugiere que es la primera prueba fehaciente de que el país hebreo posee este tipo de armas.

Según la versión de The Guardian, el entonces secretario de Defensa surafricano, PW Botha, pidió a Israel un acuerdo de cooperación armamentística al hoy presidente Simon Peres. Éste le respondió positivamente ofreciéndole armas nucleares de tres tipos distintos bajo la condición de que los documentos quedaran totalmente clasificados.

Además del armamento nuclear, Israel y Suráfrica firmaron un acuerdo para la venta de armas al país africano. Hasta hoy, los documentos habían sido ocultados por el profesor estadounidense, Sasha Polakow-Suransky, que estaba investigando los lazos de ambos estados para escribir un libro.

Per tot plegat, tinc ben clar que el nazisme i el sionisme tenen molts punts en comú.

Reaccions

• Una diputada israeliana que era a la flota creu que l’exèrcit volia causar víctimes
• Erdogan qualifica l’assalt israelià de “massacre sagnant”
• L’OTAN se suma a la condemna de l’atac israelià i reclama la llibertat dels civils detinguts
• Condemna internacional a l’atac d’Israel a la flota solidària
• Israel obtiene la respuesta de siempre a sus acciones
• La prensa israelí arremete contra su Gobierno

Jo havia vist moltes vegades la representació de tres simis, o individus, o algun tipus de ninot fent com aquestes tres mones: una es tapa els ulls, l’altre la boca i la tercera l’orella. Jo coneixia una interpretació, probablement errònia, que interpreta aquesta imatge com el símbol de la censura. És a dir, no pots parlar lliurement, no pots escoltar lliurement i no pots observar lliurement.

Segurament no és la correcta, però el que és segur és que hi han més interpretacions, per exemple la que mitjançant les tres figures expressa passotisme envers el que t’envolta, “no vull parlar, ni escoltar, ni veure”; em desentenc de tot i així m’evito marrons. N’hi ha d’altres que diuen que les mones representen la discreció, o d’altres la por absoluta.

La imatge que veieu dels tres micos tallats en fusta és una fotografia que vaig fer al santuari de Toshogu (1636), construït en honor de Tokugawa Ieyasu, a Nikko, al nord de Tokyo. I és la imatge original de la llegenda, d’aquí sorgeixen totes les altres representacions i teories.

Les informacions que vam veure allí mateix, parlaven de que el significat era que les mones representaven el camí cap a la saviesa evitant el Mal: no escoltant maldats, no veient maldats i no dient maldats. En canvi, sembla que està més estesa una altra interpretació:

Els Tres Micos Savis o Místics, que es tapen amb les mans respectivament els ulls, orelles i boca, provenen d’antigues llegendes xineses que es van difondre al Japó amb l’arribada de l’escriptura en el segle VIII.

Diu la llegenda, que els tres micos eren els missatgers enviats pels déus per delatar les males accions dels humans amb un conjur màgic, amb el qual cada un tenia dues virtuts i un defecte, i es representaven en el següent ordre:

• Kikazaru: representat com el mico sord, era l’encarregat d’utilitzar el sentit de la vista per observar tot aquell que realitzava males accions per transmetre a Mizaru mitjançant la veu.
• Mizaru: era el mico cec. No necessitava el seu sentit de la vista, ja que s’encarregava de portar els missatges que li explicava Kikazaru fins al tercer mico, Iwazaru.
• Iwazaru: el tercer dels tres micos era el mico mut, Iwazaru, que escoltava els missatges transmesos per Mizaru per decidir la pena dels déus que li cauria al desafortunat i observar que es complís.

Sigui quina sigui la correcta, que tan me fa, em va fer gràcia topar-me amb l’origen de tota la història sense esperar-ho, perquè no sabíem pas que estaven enmig del temples que anàvem a veure.

Guaita si en són de nets a Japó, que escombren les pedres i tot! Justament això vaig pensar en veure aquests tres pencaires escombrant aquests pedrots que hi havia entre uns temples, suposo que les poques fulles seques que hi havien. Una mica exagerat i tot.

I no va ser pas l’única vegada que vaig al·lucinar amb el tema de la neteja i pulcritud dels espais públics. Em va anar d’un pèl de no fotre’m de lloros al final d’una escala mecànica per anar badant amb el paio del servei de neteja, estava aspirant la pols d’uns tríptics informatius de l’estació de Kyoto! [mode-ironic] Diguem que les estacions estan una miqueta més netes que les de la Renfe (però només una mica eh!) [/mode-ironic].

El temple aquest és a Nikko, un dels que composen el típic recorregut de temples propers a la ciutat. Encara que a tot Japó no són pas igual de nets, tot s’ha de dir. Així com Tokyo i Kyoto les vam trobar extremadament netes i endreçades, Osaka ja és una altra història, ja ens hi sentíem més a casa. Ja m’enteneu…

Abans ser el president del COI, potenciar i anunciar que les olimpíades de 1992 es celebrarien a Barcelona, aquest personatge ja havia destacat en alguns aspectes. Reccordem-los:

Falangista de ben jovenet:

Afiliat a Falange Española Tradicionalista y de las JONS des de molt jove, inicià la seva carrera política a l’Ajuntament de Barcelona amb el nomenament de regidor d’Esports l’any 1955, càrrec que desenvolupà fins el 1962. El 1964 passà a ser procurador a les Corts de la règim franquista, i hi estigué present en tres legislatures, fins al 1977. El 1967 fou designat delegat nacional d’Esports.

A més de l’Opus Dei, és un intolerant:

A nivell personal ha estat molt criticat per la seva col·laboració amb la dictadura; pels seus vincles amb l’Opus Dei, del qual n’és membre; pels seus posats autoritaris i intolerants dins del COI i pel secretisme de les seves decisions.

(Aquest últim text l’he extret d’una versió antiga de l’article de la Wikipedia, sembla que a algun simpatitzant no li devia agradar que es parlés d’això.)

Juan Antonio Samaranch era fins ara el principal representant viu del franquisme a Catalunya. Ara ja malalt poc podia alçar la veu, però com a fet indicatiu de que fins al final va mantenir les seves idees intolerants és important ressaltar que sempre es va oposar a les seleccions catalanes.

Farà uns anys, va arribar a assegurar que cal ser espanyol per comprendre el que va passar fa 40 i que el regim de Franco va evitar que Espanya entres a la II Guerra Mundial, va transformar el pais i va escollir el rei Joan Carles com a successor.

I ara ve el millor, a més de concedir-li el Premi Príncep d’Astúries, premi desprestigiat i que per mi ja li poden donar a algun fill del Pinochet practicant de paddle, també li van concedir la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya el 1985. Si Gaudí i d’altres grans catalans veiessin amb qui comparteixen medalla, més d’un se l’arrencaria del pit.

Tan aviat ha mort, tots els mitjans de comunicació han corregut a alabar-lo. I com era d’esperar, TV3 al capdavant, per alguna cosa és la Seva. Fins i tot la classe política catalana inclòs en Laporta, en diuen meravelles. Quina decepció.

Sort en tenim que a casa nostra no tots estem ensinistrats i amb la testa buida, almenys uns 700 fins al moment ja l’han acomiadat com cal.

La primera càmera compacta que vaig tenir va ser una Pentax S, crec que em va costar uns 400€ i era la més petita del mercat i arribava fins a 3 megapíxels. Quan fa uns anys, en la meva última nit d’Erasmus, es va llençar intencionadament de les meves mans en picat al terra de la discoteca eslovena, va dir prou i va demostrar que fràgils poden arribar a ser aquests trastos.

Vaig quedar content d’aquella càmera i acostumo a ser marquista, en el sentit que si una firma em dóna un bon resultat, repeteixo. Així que tot i haver-se esquerdat la Pentax que tenia, com que m’havia satisfet en quant a qualitat fotogràfica (pel que hi havia en aquells temps), bateries i funcionament, vaig repetir. Em vaig comprar una una Pentax S6, em sembla que per uns 300€ i disparava fins a 6 megapíxels. És la càmera amb la qual he fet la majoria de fotografies d’aquest blog, fins que en la passada Patum, en treure-la de la butxaca del pantaló, la pobre tenia una ferida de guerra mortal: tota la pantalla esquerdada.

Mea culpa, no es pot anar alegrement amb una càmera la butxaca a la Patum i a damunt amb la pantalla mirant enfora. Per qui no hagi anat a la Patum, allò és un petit infern, una festa de multituds, foc i disbauxa. Des de llavors que no tenia càmera, bé, podia fer fotos a cegues i després veure com quedaven a l’ordinador, però per a aventures d’estil analògic ja tinc la Diana Lomo que em van regalar farà unes setmanes.

D’aquí uns dies me’n vaig de viatge al Japó i ja no podia deixar passar més temps, no puc tornar de la terra de n’Akira Toriyama, de Nintendo, dels vídeos més hilarants i la tecnologia punta; sense records que immortalitzin cada instant. Així que vaig sondejar el mercat i altre cop una Pentax em feia el pes. La S6 ja no m’havia deixat tan satisfet, les bateries no duraven massa i les imatges tenien uns colors un pèl apagats. Però en veure una càmera de 10 megapíxels a prova d’aigua (fins a 1′5m de profunditat), sorra i petits copets, em vaig enamorar, vaig pensar que era l’adequada per a un destraler com jo. Era la Pentax SW80.

Doncs sort que la vaig demanar a Pixmania, perquè tot el que es compra per Internet es pot tornar durant la primera setmana, únicament pagant les despeses d’enviar el paquet de tornada. Quina bona merda de càmera, sí que fa fotos sota l’aigua, però les que fa sense gota d’aigua pel mig són un bon nyap. Les imatges no tenen bona definició, tenen soroll, apareixen com a granulades i les fotografies nocturnes fan pena, no es poden aprofitar. Entre l’experiència anterior i aquest gran cagarro, Pentax ha passat a millor vida per a mi.

Sony sempre ha estat una marca que detesto. Els encanta sodomitzar els seus clients, de la mateixa forma que marques com Apple, passen olímpicament dels estàndards fent servir formats propis i limitant les possibilitats dels seus dispositius. Si vols més memòria en una PlayStation, paga més pel model que té més memòria, en un iPhone, tres quarts del mateix. Deixar posar targetes de memòria externa? Mai a la vida! Doncs amb amb mi que no hi comptin, no em va el masoquisme. Si la majoria de càmeres utilitzen targetes SD, doncs les de Sony amb Memory Stick PRO Duo, exclusiu de la marca. Au vinga! Un format de targetes per cada andròmina? Per aquí no passo.

Però resulta que mentre remenava les càmeres d’un gran magatzem aprofitant que aquell dia t’estalviaves l’IVA, veig una Sony que accepta targetes SD! “No pot ser” vaig pensar. Ho vaig preguntar i em van dir que efectivament era la primera de la marca que ho permetia. Les càmeres compactes de la marca nipona sempre m’havien semblat bons aparells, m’agrada molt el color viu de les fotografies, tenen òptica Carl Zeiss acompanyada de bona electrònica. Un cop han corregit el seu error, perquè no comprar-la? Així ho vaig fer, per uns 160€ la Sony DSC-W350 (14,1 megapíxels, zoom òptic de 4x, gran angular de 26 mm i vídeos HD) ja és meva i espero que em permeti tenir uns bon records del viatge. Ah! I a veure si em dura una mica més que les altres.

La única llei que s’aplica per igual a tothom,
és la llei de la gravetat.

Reflexions utòpiques.

Relacionades:

Però també tenen aspectes positius, com per exemple que trobes vells tresors oblidats. I en una semi-mudança d’aquestes m’he trobat un document que em van fer arribar farà un munt de mesos, una carta que una lectora va enviar a la redacció d’una revista de moda. Qui m’ho va passar hi treballava llavors.

LLegiu-la de cap a peus, perquè de veritat que n’hi ha per a sucar-hi pa.

Yo objeto

Como madre preocupada por la educación de mis hijos, tengo derecho a objetar de aquellas asignaturas que puedan perturbar su desarrollo.

No quiero que estudie Matemáticas, porque en trigonometria enseñan senos y cosenos, lo cual me parece indecente.

No quiero que estudie Literatura, porque Oscar Wilde era un gay de esos.

No quiero que estudie Geografia, porque le enseñan los golfos y no creo que sean un ejemplo a seguir.

No quiero que estudie Historia, porque los griegos también eran gais de esos.

No quiero que estudie Religión porque Dios probablemente no exista o si exista y mi hijo puede acabar heecho un lio.

No quiero que estudie Quimica no vaya a ser que un dia se ponga a imitar al Flippy ése y me incendie la casa.

No quiero que estudie inglés hasta que nos devuelvan Gibraltar, y no quiero que estudie Francés, porque los gabachos me caen mal.

Bien, una vez que ya he protejido a mis hijos de influencias nocivas, que empiece ya de una vez a darle patadas a un balón a ver si me hacen rica y me jubilan.

XXX YYY ZZZ, Valladolid

Increïble, ja ho veieu. No tinc clar quina era la intenció d’aquesta marassa vallisoletana en enviar la carta, però el que sí que és ben cristal·lí és que és una reprimida obsessiva, una homòfoba, una ultra-nacionalista xenòfoba i finalment una egoista.

Això sí, en una cosa té raó, el Flipy i tota la tropa del Motos a la puta foguera.

Jo soc d’aquest tipus de gent que no acostuma a tindre massa present els aniversaris (a excepció del de la parella, per evitar patir l’ús d’armes de destrucció massiva). El meu aniversari és aquest mes de febrer i no m’he mirat ni en que cau, però la qüestió no és aquesta. La qüestió és que el passat dimecres dia 27 de gener de 2010 aquest blog, utupia, feia ni més ni menys que quatre anyets.

Com sempre, m’hagués agradat publicar amb una miqueta més de freqüència, però a nivell personal enguany ha sigut l’any de la meva emancipació. He descobert realment que és això de pagar les factures, quadrar els números, mantindre una casa, no tenir ni la meitat de temps lliure, etc. Però també la seva vessant més positiva: els horaris els poses tu i ningú més, llibertat i intimitat a totes hores i en tota la casa, no compartir lavabo, decidir com vols el teu entorn, tranquil·litat i tantes altres coses que molts ja farà anys que gaudiu.

Amb 4 anys, utupia comença a tenir un bon equilibri, ha après a dibuixar, comença a fixar-se en el sexe contrari, li cansa repetir les coses, i està en plena fase fàl·lica.

Fent el repàs de rigor, durant aquest quart any de vida del blog: vaig reivindicar els drets dels palestins aixafats per Israel, vaig comentar l’esplèndid moment de la música en català, vaig donar veu a una amiga que va patir la brutalitat dels Mossos, vaig anar a Brussel·les a lluitar per la nostra independència, vaig fer pal·lesa la incultura digital d’alguns mandataris locals, vaig dibuixar per expressar-me en contra dels abusos del copyright, i vaig unir-me als que avisen dels perills del control censurador a Internet que vol dur a terme el govern espanyol; entre d’altres coses.

No em puc oblidar de les visites d’en Siset de Cals Ous, que ha passat per aquí per explicar-nos que no li agrada massa agafar l’avió, que li encanten els paisatges que troba quan va a la platja, que és el que li agrada més de les bodes i el perquè de tanta caca i cagarades al Nadal del nostre país.

Fent una mica de números, el senyor Wordpress diu que hi han publicats 308 articles i 1.075 comentaris, tot ben ordenat en 21 categories; i el senyor Akismet diu que m’ha protegit de 96930 comentaris d’spam. Aquestes són les xifres d’un blog petit i humil, però que a mi em sembla el més maco del món mundial.

L’Analytics diu que dos articles han rebut força més visites que la resta, el que explica com escoltar ràdio en català per Internet amb l’Screamer Radio perquè es veu que la gent busca com escoltar Rac1 per Internet, i el que parla dels amics dels àngels perquè precisament fa unes setmanes es van posar a buscar això dels amics alats amb fruició (i no en tinc ni idea de perquè).

Per no trencar la tradició i per decència, gràcies a aquell petit grupet de lectors i comentaristes -ja sabeu qui sou- que van traient el cap per aquí fent-la petar alguna vegada, a tots ens agrada ser llegits i escoltats. I als nouvinguts o paracaigudistes dels cercadors, com deia el savi… Oh! benvinguts! Passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú!

Com potser ja haureu sentit, en Cameron va auto-censurar-se en no incloure l’escena completa de la trobada amorosa entre l’avatar del marine i la noia Na’vi a la versió final d’Avatar. Segons diuen, així s’evita que classifiquin la pel·lícula per a majors de 18 i a la vegada, la conseqüent davallada de públic. A més, li assegura un gran interès a la sortida del DVD per veure els aliens blaus i esprimatxats cardant.

Jo que tinc la mirada bruta, quan vaig veure que amb la maxi-trena anaven connectant-se amb tot bitxo vivent, ja em vaig imaginar (quasi fantasiar) que quan haguessin de fer l’equivalent a l’intercanvi de fluids humà, aquella cua hi jugaria un paper important.

Això d’entrada em planteja un dilema, els Na’vi són zoofílics? La zoofília, animalisme, bestialisme o brutalisme és una parafília que consisteix a tenir relacions sexuals amb animals. I està clar que els Na’vi estimen a tot allò que viu a Pandora, però la clau seria saber si la connexió trenada, o sigui l’enganxament capil·lar entre éssers de Pandora, pot ser de varis tipus: vital, sexual, amistosa, fàtica, etc. Per mi que són zoofílics i amb tota la naturalitat del món (del món Pandora, clar).

Per altra banda tenim que els Na’vi van fresquets de roba, no sembla pas que tinguin cap pudor en mostrar els seus cossos felins i musculats. Però ves per on porten un tapall just allà on els humans hi tenim els òrgans sexuals. I això em presenta un altre gran dilema, perquè pebrots porten tapall si allà sota hi ha el mateix que a una nina Barbie? Per darrere ensenyen les natges, perquè la tela posterior és de tipus tanga, però per davant tot tapat, no ho entenc.

I per últim, una altra pregunta cabdal que em faig és: els Na’vi tenen mugrons? Jo mira que m’hi fixava a través de les ulleres polaritzades dels nassos, però els mascles no em va semblar que en tinguessin i les femelles casualment sempre hi tenien algun destorb que m’impedia escatir-ho.

Afegitó: Per descomptat, no soc l’únic que he reflexionat sobre el sexe entre habitants de Pandora, i alguns no s’han conformat amb fer un matusser retoc d’imatge com jo, sinó que han fet una animació flash anomenada Hot Hot Avatar Sex Scene, força entretinguda i amb final… feliç?

Considerem imprescindible la retirada de la disposició final primera de la Llei d’Economia Sostenible del govern espanyol pels següents motius:

1.- Viola els drets constitucionals en els quals s’ha de basar un estat democràtic especialment la presumpció d’innocència, llibertat d’expressió, privadesa, inviolabilitat domiciliària, tutela judicial efectiva, llibertat de mercat, protecció de consumidores i consumidors, entre uns altres.

2.- Genera per a la Internet un estat d’excepció en el qual la ciutadania serà tractada mitjançant procediments administratius sumaríssims reservats per l’Audiència Nacional a narcotraficants i terroristes.

3.- Estableix un procediment punitiu “a la carta” per a casos en els quals els tribunals ja han manifestat que no constituïen delicte, implicant fins i tot la necessitat de modificar almenys 4 lleis, una d’elles orgànica. Això comporta un canvi radical en el sistema jurídic i una font d’inseguretat per al sector de les TIC (Tecnologia de la Informació i la Comunicació). Recordem, en aquest sentit, que l’intercanvi de coneixement i cultura en la xarxa és un motor econòmic important per a sortir de la crisi com s’ha demostrat àmpliament.

4.- Els mecanismes preventius urgents dels quals disposa la llei i la judicatura són per a protegir a tota ciutadania enfront de riscos tan greus com els quals afecten a la salut pública. El govern espanyol pretén utilitzar aquests mateixos mecanismes de protecció global per a beneficiar interessos particulars enfront de la ciutadania. A més la normativa introduirà el concepte de “lucre indirecte”, és a dir: a mi (i a tu) em poden tancar el blog perquè “promociono” a un que “promociona” a un altre que enllaça a un tercer que fa negocis presumptivament il·lícits.

5.- Vam recordar que la propietat intel·lectual no és un dret fonamental contràriament a les declaracions del Ministre de Justícia, Francisco Caamaño. El que és un dret fonamental és el dret a la producció literària i artística.

6.- D’acord amb les declaracions de la Ministra de Cultura, aquesta disposició s’utilitzarà exclusivament per a tancar 200 webs que presumptivament estan atemptant contra els drets d’autor. Entenem que si aquest és l’objectiu de la disposició, no és necessària, ja que amb la legislació actual existeixen procediments que permeten actuar contra webs, fins i tot amb mesures cautelars, quan presumptivament s’estigui incomplint la legalitat. Pel que no queda sinó recelar de les veritables intencions que la motiven, ja que l’única cosa que afegeix a la legislació actual és el fet de deixar la ciutadania en una situació de greu indefensió jurídica en l’entorn digital.

7.- Finalment vam considerar que la proposta del govern espanyol no només és una tudada de recursos sinó que serà absolutament ineficaç en els seus presumptes propòsits i deixa palès l’absoluta incapacitat per part de l’executiu d’entendre els temps i motors de l’Era Digital.

La disposició és una concessió més a la vella indústria de l’entreteniment en detriment dels drets fonamentals de la ciutadania en l’era digital.

La ciutadania no pot permetre de cap manera que segueixin els intents de vulnerar drets fonamentals de les persones, sense la deguda tutela judicial efectiva, per a protegir drets de menor rang com la propietat intel·lectual. Aquesta circumstància ja fou aclarida amb el dictat d’inconstitucionalitat de la llei Corcuera (o llei de puntada de peu a la porta). El Manifest en defensa dels drets fonamentals en Internet, recolzat per més de 200.000 persones, ja va avançar la reacció i demandes de la ciutadania davant la perspectiva inacceptable del govern.

Per a impulsar un definitiu canvi de rumb i coordinar una resposta conjunta, el 9 de gener s’ha constituït la “Xarxa Sostenible” una plataforma representativa de tots els sectors societat civil afectats. L’objectiu és iniciar una ofensiva per a garantir una regulació de l’entorn digital que permeti expressar tot el potencial de la Xarxa i de la creació cultural respectant les llibertats fonamentals.

En aquest sentit, reconeixem com referència per al desenvolupament de l’era digital, la Carta per a la innovació, la creativitat i l’accés al coneixement, un document de síntesi elaborat per més de 100 experts de 20 països que recull els principis legals fonamentals que han d’inspirar aquest nou horitzó.

En particular, vam considerar que en aquests moments és especialment urgents la implementació per part de governs i institucions competents, dels següents aspectes recollits en la Carta:

1.- Els artistes com tots els treballadors han de poder viure del seu treball (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf B. “Estímul de la creativitat i la innovació”, de la Carta);

2.- La societat necessita per al seu desenvolupament d’una xarxa oberta i lliure (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf D “Accés a les infraestructures tecnològiques”, de la Carta);

3.- El dret a cita i el dret a compartir han de ser potenciat i no limitat com fonament de tota possibilitat d’informació i constitutiu de tot coneixement (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf A “Drets en un context digital”, de la Carta);

4.- La ciutadania ha de poder gaudir lliurement dels drets exclusius dels béns públics que es paguen amb els seus diners, amb els diners públics (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf C “Coneixement comú i domini públic”, de la Carta);

5.- Considerem necessària una reforma en profunditat del sistema de les entitats de gestió i l’abolició del cànon digital (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf B. “Estímul de la creativitat i la innovació”, de la Carta).

Per tot això avui s’inicia la campanya INTERNET NO SERÀ UNA ALTRA TELE i es portaran a terme diverses accions ciutadanes durant tot el període de la presidència espanyola de la UE.

Considerem particularment importants en el calendari de la presidència de torn espanyola el II Congrés d’Economia de la Cultura (29 i 30 de març a Barcelona), Reunió Informal de ministres de Cultura (30 i 31 de març a Barcelona) i la reunió de ministres de Telecomunicacions (18 a 20 d’abril a Granada).

La Xarxa té previst reunir-se amb representants estatals i internacionals de partits polítics, representants de la cultura i legacions diplomàtiques.

Signat

Xarxa SOStenible
Contacte
Página a Facebook

La Xarxa Sostenible ho som tots. Si vols adherir-te a aquest text, copia’l i difon-lo.

No hi ha molt a dir, tenint en compte que tothom, l’hagi vista o no, en deu haver escoltat mil opinions, crítiques amb esbudellaments d’argument inclosos. Així que de la sinopsi no cal ni parlar-ne.

N’estic segur que serà la pel·lícula més taquillera de l’història, superant l’anterior pel·lícula del mateix director James Cameron, Titanic. És la primera gran producció dissenyada per explotar el 3D de les grans sales dels multicines, i això es notarà, ningú es vol perdre allò del que tots en porten la boca plena. Ara que, tenint en compte que en Cameron s’ha tirat 12 anys preparant-la, si la jugada no lo sortia bé, hagués rebut més bastonades que l’ase dels cops.

Personalment, James Cameron no es fan de la meva devoció. Terminator 2 em va agradar molt, va ser una de les grans pel·licules de la meva infantesa i a més superant la primera entrega. No he vist Titanic i ni ganes, en el seu dia vaig decidir no veure-la i no en tinc pas temptacions. Em sembla que una història que ja conec farcida d’amor enganxifós no té gaire interès, però d’això ja en parlaré un altre dia, anem al que tema que toca.

No conec a ningú que m’hagi dit que no li ha agradat la pel·lícula, en conjunt agrada a quasi tothom, i a mi també. Ara bé, com diria Jack l’Esbudellador, anem a pams. Visualment és acollonant, no només els efectes 3D que són impressionants, sinó també el reguitzell de criatures del planeta Pandora i els impressionants paisatges, hi ha imatges precioses. Llàstima que no ens expliqui gaire cosa del planeta o els seus habitants, tot va molt ràpid i no es detalla res de res. Suposo que és la manera d’aconseguir que més de 2h30 de projecció passin ben lleugeres, però he trobat a faltar més dades d’on està el planeta, que li passa a la Terra, on es troba Pandora, on se suposa que es troba, etc.

Però per mi, la resta no s’aguanta per enlloc. Els personatges són arquetípics, plans, sense cap ganxo i avorrits. Un d’ells, el militar dolentot, sembla un enemic dels G.I.Joe, és exagerat i penós. I de l’argument… que se’n pot dir? Típic, tòpic i previsible. Em va semblar ben bé una història que es podria substituir per cowboys i indis i resulta que pel que he sentit, casualment diuen que coincideix amb la trama de Bailando con Lobos o Pocahontas. Jo la veritat és que no ho puc assegurar, perquè la del Kevin Costner quasi no la recordo i la la índia no l’he vist, mai he suportat les pel·lícules de Disney.

Val la pena veure-la en 3D? Doncs sí, val la pena pagar una mica més pel 3D. I el que no val gens la pena és anar a veure aquest film en 2D, per mi és una pèrdua de temps. He de dir que una amiga es va marejar pels efectes o per les ulleres, però no conec ningú més. I jo, tot i portar uns bons ullerots graduats, no vaig tenir cap problema amb les ulleres 3D i els efectes. Ah! I un detall curiós, l’efecte més impressionant de tots és el del vídeo previ promocional de la cadena de cines que vaig anar, Ocine.

Així que en resum, li poso un 7. I això sent generós, per tenir el mèrit de ser la primera en arriscar pels 3D. Que tot sigui dit, almenys en el meu cas, pot passar força temps fins que pagui un extra per les ulleres, el que a mi m’importa són els films que m’aporten alguna cosa, em colpegen, tenen quelcom a explicar, em fan riure, etc. Per veure coses sortir de la pantalla així perquè sí, me’n vaig a l’Imax a veure rorquals en ple acte de còpula.

- Padrí, Padrí, que anirem a fer cagar el Tió avui?

- I tant xiquet! Avui és dia de Nadal i per Nadal, cada ovella al seu corral i el Tió no hi pot faltar abans de dinar tots junts. Si t’has portat bé i li has donat de menjar et cagarà moltes marranades dolces i potser algun regalet més.

- Padrí, i com és que el Tió dóna els regals cagant?

- Perquè a Catalunya ens fan molta gràcia aquestes coses, tal i com diuen caga el Rei i caga el Papa, de cagar ningú se n’escapa. I el Tió és un tronc màgic català i per donar les coses prefereix cagar-les perquè també li fa gràcia.

- I el Caganer també caga regals?

- No, home no! El Caganer caga lo mateix que tu i que jo però és una figureta.

- A mi em fa gràcia el Caganer Padrí, perquè ensenya… ensenya el cul! Hehehe.

- Clar que sí petit, ja t’ho dic jo que ens fa gràcia. I lo bonic del Caganer és posar-lo en algun puesto on no es vegi massa i així qui mira el pessebre ha de jugar a trobar-lo.

- Padrí, i el Pare Noel també caga coses?

- El Pare Noel? Deixat estar de vells golafres que entren a casa sense que ningú els convidi. A Catalunya fill meu, ja tenim el Tió i Els Reixos d’Orient no ens fa falta cap caragrossa barbut redissenyat per una marca de refrescos de color marró amb gas.

- Però a alguns amics del cole els hi porta regals…

- Tu avui t’afartaràs de menjar i jugar amb el que et cagui el Tió, i d’aquí uns dies tranquil que si t’has portat bé els Reixos et portaran tot el que els hi hagis demanat a la carta. I deixat estar de Noels o Noèlies, que ja veig prous bacons penjats pels balcons, mira que n’arriben a ser de lletjos i ofenosos, bona pedrada els hi fotria…

- Padrí…

- Sí, perdona Hug. No diré més paraulotes, però és que aquestes modes que venen de Halovins i Paresnoels i tot això que ve del país dels pistolers, m’unflen les… perdona, vull dir que m’afarten molt, em cansen i trobo que la majoria s’ho empassen amb ganes. Apa, joia, anem cap a casa i prepara’t per picar ben fort amb tots els cosinets i ja veuràs que bé ens ho passarem.

Siset de Cals Ous