Primer dia de campanya i es comencen a multiplicar els actes i els discursos. Els candidats intenten demostrar el seu programa, les seves idees, i fer-se valedors dels nostres vots. Però he de reconèixer que m’ha cridat molt l’atenció el concepte que ha esgrimit Coscubiela, quan ha afirmat que:

“Els pensionistes no han estirat més el braç que la màniga”

Li dono tota la raó. Aquestes darreres setmanes cada vegada existeix una sensació més amplia de que en el sistema sanitari calien reformes i retallades ja que s’havia arribat a un nivell de despesa en coses no necessitaries considerables. Que fins i tot, totes les administracions posibles han fet una mala gestió dels ingressos i estalvis que tenien al seu càrrec. També es parla i reflexiona sobre com els ciutadans van veure’s empesos a viure per sobre de les seves possibilitats, a demanar préstecs (acceptats feliçment, tot s’ha de dir) a bancs per a segones residències, i així una llarga llista de errors i males gestions que entre tots han portat a que la crisis ara mateix sigui tna destructiva, però i els jubilats?

Realment em plantejo fins a quin punt, podem atacar a un grup de la nostra societat que en el fons si que no ha tingut cap mena de responsabilitat en la crisis, són amb tot, els que abans de la crisis ja tenien unes pensions lamentables que no els hi permetien arribar de forma digne a fi de mes, i ara, són també un dels grups més vulnerables. Curiosament, són ells els que durant dècades ens han portat a les etapes de més expansió de l’estat del benestar de la nostra història contemporània, i nosaltres els que no em entès quina era la nostra realitat i vam voler viure per sobre de les nostres circumstancies.

Per tant, podem retallar en educació (i carregar-nos el futur), podem retallar en infraestructures (i carregar-nos la recuperació econòmica), podem retallar en sanitat (i carregar-nos el present de la societat), però per sobre de tot, no deixem d’apujar, ni que sigui una mica, les pensions cada anys, ni tampoc retallem en prestacions per la gent gran, ni en casals, ni en excursions, perquè són ells els que han passat guerres, penúries i dictadures. Són ells els que ens han donat tot el que teniem partint de cero, i no seria digne ni just, que fossin ells els que paguessin per aquesta crisis.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Cansat de les retallades
• Els pobres ja us ho fotreu
• Sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional
• 10 mesures anti crisis de Zapatero

De fons sona: In your arms

Començo aquesta serie d’entrades sobre la campanya electoral al Congreso d’aquest 2011, una campanya que sorprèn a propis i estranys per la situació, pels protagonistes i per les tendències que en els darrers dies hem pogut comprovar en la premsa i en els diferents sondejos que van apareixent per la xarxa i en els principals diaris.

Si una idea planeja per sobre de tota la campanya és l’escepticisme d’una població que veu uns partits polítics tradicionals i uns actors polítics més preocupats per si mateixos que per la pròpia situació econòmica i política. Amb més de 5 milions d’aturats (segons l’EPA) i a saber quanta població que malviu a la desesperada, els partits i actors polítics són completament incapaços de donar respostes clares i creïbles a la majoria de població, que sembla que al final farà allò tant català d’escollir al menys dolent dels dolents.

Per una banda tenim dos partits nacionals, un el PSOE que sembla no recordar on ha portat la seva gestió econòmica, i que proposa reformes com si no hagués estat en el poder durant 8 anys per dur-les a terme. Quasi millor que això, es troba el Partido Popular, a punt d’aconseguir una de les majories més grans de la història de la democràcia espanyola (aconseguirà superar la de Gonzalez del 82?), però sense esgrimir ben bé cap mena de discurs ni proposta.

A casa, Catalunya, un PSC que sembla empecinat a no entendre la nova realitat nacional, i que tot i que conserva l’avantatge electoral, de nou no afronta un procés de reformulació del seu lideratge i del seu concepte de futur per a Catalunya. Propers a ells, a can CIU comencen als nervis al detectar un cert malestar electoral per les retallades i la gestió al capdavant de la Generalitat, tothom acceptava un sacrifici, però a canvi d’uns resultats que no arriben, ni sembla que arribaran. Al PP veuen com tot i començar a tocar el crostó a CIU, el seu sostre electoral continua ferm i sòlid, i no són capaços de superar-lo, ni tant sols en el pitjor moment del PSOE. Per la cua, ERC es frota les mans, veient com la seva renovació interna i prioritzar el seu eix nacional els poden donar un manteniment de resultats o fins i tot pujada, quelcom impensable fa només 6 mesos. Iniciativa no entén al món, ells que són els que tenen les propostes més properes al que creuen que demanda la societat, milloren resultats, però lluny dels seus germans (ideològics) alemanys. Queda un actor més, els indignats, que semblen més preocupats per entendre com sent la representació veritable del poble (aquell famós 99%), les urnes donen el seu recolçament a una opció ideològicament completament oposada com el Partit Popular.

Amb tot, una campanya força interessant, on sembla que de moment, més aviat com sempre, tothom està més pendent del seu mèlic, i els ciutadans i ciutadanes, sembla que a priori optaran masivament pel Partido Popular. Sense ficció.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• La participació electoral
• Vota a qui et roti
• Canvi de panorama a Sant Adrià de Besòs
• Victòria del PP a Badalona

Tot portava a un no canvi de panorama a la ciutat, però les perspectives més animades no es podien imaginar el petit canvi que ha patit l’Ajuntament en les darreres eleccions. Tot i la majoria (justa) del PSC en l’Ajuntament, queda demostrat que el model de ciutat que tant d’èxit ha portat al PSC comença a tenir alguns problemes de viabilitat a les urnes. Penso que els resultats són magnífics pel PSC; ja que venien d’unes dinàmiques electorals autonòmiques molt dolentes, i la baixa era més que esperable. El candidat de totes forces, era un pes pesat massa bo com per no esperar una majoria tranquil·la.

Potser el canvi real es veu en la resta de resultats. La davallada de CiU és considerable. Ni l’anterior candidat (Sabadell) ni l’actual nova cap de llista han pogut aconseguir un projecte que trempés als ciutadans, i enlloc de pujar en vots i regidors, els resultats són un fracàs considerable per una candidata que aspirava a ser la segona força de la ciutat.

Per la seva banda, el PP també modificava el seu cartell electoral, i el nou candidat ha aconseguit un regidor extra, que s’explica per les dinàmiques electorals generals, i per influència de la pròpia Badalona.

Pel que fa a la resta, destaca la pujada d’ICV, sent un dels partit més dinàmics de la ciutats, repetint cartell amb en Gregorio Belmonte, ha sabut canalitzar el vot protesta i a la mateixa vegada rendibilitzar la seva tasca de govern, pujar en regidors per ells és un premi enorme a la tasca realitzada.

La nota negra la posen els dos següents resultats, primer amb l’entrada de Plataforma a l’Ajuntament amb un regidor. Poc explicable és aquest regidor, ja que la seva campanya s’ha basat en una mena de xenofòbia barrellada amb lerrouxisme. El lema fàcil “primer els de casa” ha captat molt l’atenció, i la propaganda constant en un municipi molt petit ha bastat per assolir una entrada més que triomfal al consistori. La gran sorpresa de la nit va ser justament la no entrada de Renovació per Sant Adrià a l’ajuntament, la coalició d’Esquerra va seguir la mateixa sort que la majoria dels candidats d’Esquerra del país, i molt més concretament, les dinàmiques electorals de la zona, ja que tampoc van aconseguir representació ni en Badalona ni en Santa Coloma. De fet, els resultats de Renovació, tornen a Esquerra dues eleccions enrere, una situació que haurà de portar a replantejar-se moltes coses.

Així que, la ciutat no pateix un canvi radical, però si de petites dinàmiques que portaran a canvis profunds durant la legislatura. El primer dubte serà si es tornarà a reeditar el pacte entre PSC i ICV per governar a l’Ajuntament, i que quin paper tindran la nova correlació de forces del consistori tant en aquest pacte de govern com en les dinàmiques dels plens.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Victòria del PP a Badalona
• Què passa si no votes?
• Convocar eleccions a Catalunya des de l’Aneto
• Les multes de l’Ajuntament de Barcelona

Són moltes els anys que porto dient que a Badalona vivien una bona colla de peperos, però mai m’hagués arribat a pensar que serien la gran majoria de la població. Però penso que les eleccions a Badalona han estat un laboratori molt més important del que sembla a simple vista, i que al cap i a la fi, la victòria del PP no ha estat tant per mèrits propis, sinó més aviat per un conjunt d’elements a tenir molt en compte, i que dibuixen una sèrie de dinàmiques molt interessants, que no es donen en cap ciutat més de la nostra dretana Catalunya

Badalona no és una ciutat: en són unes quantes. La gent de Llefià no té un sentiment molt arrelat de ser badaloní, quan necessita serveis baixa a Sant Adrià o a Santa Coloma, fins i tot a Barcelona. La distància emocional amb el centre de Badalona és molt alta, i té una dinàmica pràcticament diferent. Fins als darrers anys, eren continues les lluites veïnes per l’abandonament de l’administració municipal en el propi municipi. La situació és idèntica a Sant Roc, és aquell barri quan surts de l’autopista, però té una personalitat pròpia particular, i tampoc té un sentiment massa gran d’unitat. Així, podríem anar per moltes altres barris, que per separació física o fins i tot pel simple fet demogràfic, no es senten part d’una ciutat més global com Badalona. Així, cal parlar també de Pomar, Montigalà, Mas Ram, etc. Així, el PSC no ha sabut articular una resposta global de ciutat, i les receptes no han estat les més adequades.

Badalona no té tants immigrants: lluny de les taxes d’immigració que tenen ciutats de l’interior de Catalunya, el que Badalona si que té, són uns ghetos de proporcions considerables, barris sencers han estat literalment envaïts per població forastera, i lluny de que l’ajuntament portés a terme polítiques d’integració i dispersió, ha estat simplement inactiu sobre això. Artigues, Sant Roc, són barris que l’ajuntament ha tingut molts anys abandonats, i això s’ha notat.

Badalona castiga als corruptes: a part els propis problemes de la ciutat, també tenim el tema dels anteriors dos alcaldes, tant Blanch com Arqué, s’han vist dins de processos de corrupció. En especial Maite Arqué, amb el monument abandonat que suposa un canal i un port que s’ha deixat a mitges (llençant a terra barris sencers per a la seva construcció), i la construcció il·legal del centre comercial Màgic. Tampoc va agradar gens, que a mitja legislatura, fugís literalment al Senat, no com ascens, sinó com fórmula per tenir aforament i no poder ser investigada. Ja en aquelles eleccions, el PP va guanyar a Badalona, i Arqué, va ser menys votada a Badalona que al conjunt de la província de Barcelona (no volíem vot preferencial, doncs aquí ho tenim). Per tant, a Badalona ha existit un gran volum de vot de càstig.

Badalona tenia ganes de que algú parlés clar: És cruel, però la campanya d’Albiol, ha estat directa i simple. Que ha tingut un caràcter racista és evident, però els problemes amb els immigrants han estat constants en els darrers anys, i de nou, l’Ajuntament no havia fet res. Penso que més enllà de que els ciutadans estiguessin més o menys d’acord amb el PP, si que estaven cansats de que el PSC no fes absolutament res. Un candidat molt més pròxim, més creïble, i sobretot molt més conegut, ha fet meravelles. A part, la campanya estava molt ben dissenyada.

Badalona no tenia alcalde: A Serra no el coneixia massa gent, tot i que s’ha esforçat a construir i renovar places, a millorar el servei de neteja (els dos problemes principals de la ciutat) no ha entès que no es podia fer tot depresa i malament al final de la legislatura. Els carrers continuaran bruts perquè la ciutadania no té consciència de ciutat i no dóna valor a la netedat. Badalona és una ciutat incívica per naturalesa, perquè no se sent un conjunt emocional, la gent no respecta, i d’això té gran part de culpa l’ajuntament socialista, que ha tingut 32 anys per reformes, construir i solucionar problemes, que tres dècades són massa temps per engegar polítiques socials de transformació real. A Sant Adrià, sense anar molt lluny, aquestes polítiques ben dissenyades i aplicades han funcionat, la recepta estava clara, i a més, també beneficia electoralment, com s’ha vist a la ciutat veïna.

El gran repte de Badalona ara serà saber si aquesta nova administració serà capaç de sol·lucionar els greus problemes de la ciutat. El PP no ha governat cap ciutat gran a Catalunya mai, i per això, serà interessants veure si les seves receptes, que semblen tan bones a Madrid i València, també poden funcionar a Catalunya. De moment, el PSC deixa una ciutat fragmentada, desestructurada, bruta, amb greus problemes de convivència, socials i econòmics. Serà tot un repte per Albiol, que ha de passar de “dir el que ningú s’atreveix a dir” a “fer allò que ningú ha fet”.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Canvi de panorama a Sant Adrià de Besòs
• 10 motius per la independència si tens més de 50 anys, ets andalús i vius a la perifèria de Barcelona
• Cadascú a la seva bola
• Què passa si no votes?

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Canvi de panorama a Sant Adrià de Besòs
• Les multes de l’Ajuntament de Barcelona
• Cadascú a la seva bola
• Victòria del PP a Badalona

Si una cosa m’està sorprenent de la campanya electoral de Badalona, és la publicitat que els diferents partits estant penjant pels carrers. Sobretot hem sorprèn la filera que tenen tres partits en presentar al seu candidat com a futur Alcalde. Si és cert que tots els partits haurien d’aspiar a això, ser alcalde, no deixar de sorprendre que PSC, CiU i PP comparteixin en bona part eslògan electoral.

Així, tots tres diuen que el seu serà el millor alcalde. El dia de les eleccions veurem qui dels tres ho serà realment.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Aleatories

• Bomba gay
• La peli de Woody Allen: Mossos contra taxis
• ETA finalitza la treva
• Entrevista d’Otegi a La Vanguardia

També fan por les retallades en sanitat i educació, on sembla que les famoses línies vermelles no existeixen, i on tot es pot fer sense problema. El Govern està aprenent una cosa, i és que hi ha sector i parcel·les amb les que no es pot entrar, ho hem vist amb les manifestacions i mobilitzacions del nostre sector sanitari en contra d’unes retallades que si afectaven als nostres sistema, i que anaven més enllà de l’acceptable. És la primera nota, suposo que després en vindran més si no hi ha un canvi de rumb del Govern.

Hem fa molta por el camí que està agafant Catalunya, on només es podrà viure de forma digna si tens els recursos suficients per pagar-ho, sense importar els impostos, ni la redistribucació de la riquesa. Mentre als pobres ens retallen la sanitat i l’educació (això és, limitar la nostra esperança de vida i tallar-nos la formació per assolir una vida millor), també hi ha altres retallades, com impostos als més rics, trams d’IRPF suprimits per als que guanyen més de 120.000 euros a l’any, per aquest si que cal millorar la seva vida, no sigui que marxin de Catalunya.

És un dels arguments més estúpids que he escoltat en molt de temps, per això hem cansen les retallades, hem cansen aquestes retallades sel·lectives del Govern que hauria de ser dels millors, però que de moment només és d’uns quants…

Esperem que en les eleccions municipals ens enrecordem d’aquestes retallades, però clar, l’alternativa tampoc és massa bona, un PSC-PSOE que no sap ni on va ni perquè, i on no aprenen dels errors: només ens quedaran els partits minoritaris, que espero que deixin de ser-ho

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Retalleu el que vulgueu, però no als jubilats
• Els pobres ja us ho fotreu
• A resultes del límit dels 80km/h
• El pitjor sistema educatiu del món

Ho de d’admetre, quan el tripartit va instaurar el límit de velocitat a les entrades de Barcelona de 80km em vaig indignar una micona, és cert que després quan vaig fer càlculs tot va anar canviant, però la realitat és que anar a 80 en algunes entrades de la ciutat era un complert engorru, i no li acabava de veure el sentit a tot plegat. Jo era més aviat defensor d’un sistema variable, en que a les nits es pogué córrer més i durant el dia menys.

Llavors va arribar el govern dels millors, i d’una plomada va treure el límit a 80 d’alguns kilòmetres, però com era lògic, no de tots, ja que per exemple a les rondes és inviable anar a 120 amb les entrades i sortides que hi ha, a més de les baixades i pujades.

Tan se val, la qüestió és que arriba el govern Zapatero i ens limita la velocitat a les autopistes a 110 km, només són 10km menys, però realment, jo fins aquell moment era dels típics conductors que sense passar del límit dels 120, sempre anava a aquella velocitat. El meu cotxe, consumia entre 6-7  litres de benzina per cada 100 km. Llavors, al tastar que anar a 110 tampoc passava res, vaig començar a notar un cert estalvi, era molt poquet, però és notava, i així, remenant per la xarxa, a una web llegia que la millor velocitat per la relació consum/velocitat/temps era anar a 90km.

Des d’aquell dia sempre vaig entre 90-100 km, i la veritat, he notat molt el consum, que ha baixat a 5.4-6.1 litres per 100 km. A més, he notat moltes més millores, per exemple nervis, que ara en tinc menys conduint, també noto molta més tranquil·litat, no he d’anar tant pendent de qui m’ha de superar o no, i així, condueixo molt més pacíficament i redueixo i molt, els perills de possibles accidents. Fins i tot, gaudeixo més dels paisatges i em fixo en detalls que abans no.

Des d’aleshores, gràcies a Zapatero, he detectat que anant a 90-100 km de velocitat em sento molt còmode amb mi mateix, més tranquil, i redueixo el consum i les emissions de contaminació, tot plegat, una molt bona pensada per tornar-me més cívic, consumir d’una forma més responsable i limitar els accidents.

Gràcies ZP

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• 10 mesures anti crisis de Zapatero
• Zapatero y la cumbre del G-20
• Agressions als FGC
• L’enterrament de la Constitució Europea

L’altre dia estava mirant el telenotícies, quan vaig veure unes declaracions del President Mas a l’entrega dels premis a la cultura catalana d’aquest any. Els guardonats van fer crítica de les retallades del Govern, però em va sobtar en especial una frase que va dir el President Mas:

“On no arribi la Generalitat, ha d’arribar el país”

Hem va sobtar molt, perquè realment, incrèdul de mi, pensava que la Generalitat era el meu Govern, i també el de tot el país, independentment si l’hagués votat o no, i a més, penso que la seva missió és justament garantir unes condicions socials optimes al conjunt de la població. És evident, que l’Artur Mas, volia dir una altra cosa, per això em va sobtar, ja que fins ara no ho havia dit tant clarament, volia dir que ara si no m’agrada esperar dos anys per una operació, que hem faci una mútua privada, i d’igual forma, si tampoc m’agrada que el meu fill vagi a un aula amb 40 alumnes més i on no tenen aigua ni calefacció, doncs que el porti a una concertada. En d’altres paraules:

“Els pobres ja us ho fotreu”

Sempre m’he queixat dels neoliberals, però ara m’adono que els tenim a casa nostra, amb l’excusa de la crisis, estem visquen un proces de retallades sel·lectives com a mínim dubtós, retallar en educació, sanitat i recerca és molt discutible, més quan veus que no passa el mateix quan es tracta de mantenir impostos als més rics (com l’impost de successions) o en d’altres àrees que també podrien retallar molt abans que en aquestes tres.

L’estat del benestar va costar més de dos segles de lluites, i els nostres pares i avis van haver de sacrificar moltes coses, fins i tot, alguns d’ells la vida, per defensar-ho i ampliar-ho. Ara, ens ho estem carregant tot en pocs anys, sense que ningú es molesti en plantar car:

Per una banda uns partits d’esquerra més preocupats en salvar els seus llocs i fer el tant conegut “que tot canvii per a que no canvii res” i la societat en general, més preocupada del llançament del nou iphone i del cd dels Manel, que canten molt bé, però ja sabeu el que vull dir.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional
• Cansat de les retallades
• Conversant sobre la crisis de Grècia
• Rodalias ya es Rodalies

Aprofitant aquests dies la intervenció a Líbia, i les desenes de teories de la conspiració que sorgeixen per les ments intrèpides que tinc pel facebook, o que simplement he pogut llegir als diaris, he pensat en fer una entrada amb una mica d’humor, però a la mateixa vegada interessant. Més aviat podria ser un petit experiment.

I si apliquem les 10 estratègies de la manipulació de la societat a través dels mitjans de comunicació de Noam Chomsky a la intervenció de Líbia? El resultat serien 10 causes realment manipuladores per a la guerra, i per tant, donarien en major o menor grau certesa a tots aquells que les defensen.

Anem a fer aquest petit experiment a fi de  conèixer quines causes ens sonen “familiars” i quines no:

1. L’estratègia de la distracció. La intervenció militar a Líbia s’ha dut a terme per desviar l’atenció del públic dels països occidentals dels grans i profunds problemes que tenen, com ara l’atur, la crisis econòmica en general, el desastre en seguretat de les energies nuclears, i fins i tot (per als de dretes) la crisis de valors de la societat actual. A més, França ha estat líder en tot plegat per la proximitat de les eleccions en aquell país, i la caiguda de popularitat de Sarkozy, en Alemanya, la no intervenció es veu també en clau electoral per part de Merkel.

2. Crear problemes i després oferir solucions. Els països occidentals han deixat avançar als exercits de Gaddafy fins al punt de que la no intervenció significava l’aniquilació de l’oposició rebel per complet. Els països occidentals han hagut d’intervenir donant solució a aquesta situació extrema de la que ells, per suposat, no tenen cap mena de culpa.

3. La estratègia de la gradualitat. Certament, la OTAN i Estats Units no volen només crear una zona d’exclusió, el que volen és dominar un nou país petrolier, i concretament, situar a algú de la seva corda en el capdamunt, que garanteixi sucosos contractes a les empreses occidentals. Primer una petita intervenció, després la invasió, i posteriorment el protectorat occidental similar a Afganistan, però aquí ben fet. Tot plegat s0′enmarca en la estratègia d’anar conquerint país per país el món àrab, i així dominar el món.

4. Estratègia de diferir. De nou, la situació dels rebels era totalment inacceptable, els drets humans no s’estaven acomplint, i les matances sanguinàries eren el pa de cada dia. Els rebels estaven a punt de sucumbir, i calia la intervenció internacional. És una operació “dolorosa i necessària” perquè de cap manera el món civilitzat pot estar davant d’aquesta barbàrie sense fer res. Potser no és la millor manera de fer les coses, però és la única possible arribats a aquest punt.

5. Dirigir-se al públic com criatures de poca edat. Gaddafy malo, rebeldes buenos. Debemos ayudar a los rebeldes, aplastamos a los malos.

6. Utilitzar l’aspecte emocional molt més que la reflexió. El món occidental havia d’intervenir, les imatges de nens i manifestants morts, d’un dictador que està bombardejant a la seva pròpia població, un nou Neró contemporani. Les cues de refugiats que expliquen històries terribles de brutalitat per part de l’Estat. Hem de fer alguna cosa ja!

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat. No importa qui siguin els rebels, ni tampoc el seu història i les seves pràctiques, ni tampoc el que estiguin fent en el seu territori. Tampoc val per res conèixer la realitat política del país, quin país? a sí Líbia. Per suposat ningú coneix els contractes petroliers i comercials de Líbia amb el món, ni els pactes i repactes fets durant totes aquestes dècades ne que Gaddafy era un “amic”, perquè ho era i ara no?

8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat. Està de moda atacar països àrabs, són tan pobres i tant subdesenvolupats, necessiten la nostra ajuda. Per cert, Líbia està al costat d’Iraq oi?

9. Reforçar la autoculpabilitat. Els europeus no vam demanar ajuda contra Hitler? No se’ns reclama a la comunitat internacional intervencions en casos de genocidis? No s’acusa de falta de lideratge a Europa en termes militars? No es parla de la defensa dels drets humans contínuament i de com les potencies no els defensen? Sense acció no es pot fer res!

10. Conèixer als individus millor del que ells es coneixen. La gran part de la població s’empassa qualsevol cosa. Com les armes de destrucció massiva, la Patriot Act, la lluita contra el terrorisme, la maldat de Ben Laden, la guerra d’Iraq, Afganistan, etc etc etc. De fet, se’ls hi refot tot plegat mentre tinguin un plat de sopa boba, programes de cotilleo i una nova edició de Gran Hermano.

I ara que em acabat… quines són per vosaltres les causes i estratègies que us semblen que més s’ajusten a la intervenció militar? Podem aplicar l’esquema de Chomsky? Se m’anat la castanya?

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Catalans contra Napoleó
• Conversant sobre la crisis de Grècia
• Oxi! de nou…
• Haití no és Badalona