L’excursió es divideix en dues parts: una primera part fins al refugi Karwendelhaus (1790m) i una segona part fins al cim. La primera part es pot fer amb bicibleta de muntanya. La ruta parteix del primer aparcament de Johannistal. Per arribar-hi cal anar amb el cotxe fins a Hinterriβ, travessar-lo i passar una caseta (en teoria és de peatge, però no hi ha ningú), al costat esquerre de la qual es troba l’aparcament.

Ens allunyem de l’aparcament en direcció al riu i perpendiculars a la carretera per tal de travessar el pont. A aquestes hores del matí, els arbres nus són completament blancs. La rosada s’ha congelat i el paisatge pareix encara més nòrdic, fantasmagòric.

Comencem a pujar per una pujada tranquil·la que ens condueix al riu Johannis, que ens acompanya a la nostra esquerra durant bona estona. Després d’una hora i mitja trobem una bifurcació: el camí de l’esquerra condueix a la Falkenhütte i el de la dreta, el nostre, a la Karwendelhaus. Després d’un quart d’hora de caminar arribem a l’Ahornboden, on podrem triar entre un camí per a bicicletes i un per a senderistes.

Fins ara el desnivell havia sigut molt suau, però aquest tram es torna un poc (només un poc) més exigent. El paisatge està nevat, com si fora una postal de Nadal, però per a caminar encara és molt còmode -ja arribarà, ja…- diu la muntanya. Després d’un poc menys d’una hora i mitja arribem al refugi del Karwendelhaus, i quin refugi. La Winterraum (habitació d’hivern lliure) està molt ben equipada, hi ha llenya i és molt gran. Ens quedem tan impressionats que decidim fer nit ací per poder allargar l’excursió cap al cim.

El camí comença a pujar per darrere del refugi no guardat i va cap a la dreta entre construccions que protegeixen el refugi dels allaus. Al començament cal grimpar un poc, però hi ha una corda per a assegurar-se. Quan ja veiem la pujada forta, hi ha un desviament a la dreta cap a la Pleisenhütte. Nosaltres seguim el camí cap a l’esquerra.

I arribem a la zona nevada. El camí és dur. No sé per quin motiu, tardem massa a posar-nos els grampons. Els peus s’enfonsem massa (segurament amb raquetes seria més fàcil). No hi ha petjada; per tant, hem d’intuir el camí. Quan ens apropem a la roca la neu esdevé gel. Dubtem de si entrar per una canal o desviar-nos a l’esquerra. Ens desviem a l’esquerra, però a la baixada ens adonem que hauria sigut millor entrar per la canal.

Cada passa costa i el temps passa molt ràpid. Pareix que el cim està prop però amb la profunditat de la neu tardem molt a recórrer les distàncies. A poc a poc, aprenem a reconèixer el tipus de neu i intuir per quines zones és més fàcil caminar. Ens adonem que no farem cim, el dia no té més hores. No obstant això, aconseguim arribar a la cresta, de manera que podem veure l’altra part de la muntanya.

I el cim davant de nosaltres: imponent, victoriós. I nosaltres: satisfetes de tindre’l al davant, satisfetes de saber que no pujar-hi és la decisió correcta. Hi tornarem.

Són les 16 h, ens queda una hora de llum. El que ens ha costat 3 hores i mitja de pujar, ho baixem en una hora. El tram de la neu el gaudim dexant-nos caure amb els grampons com si es tractara d’una tartera, però una tartera suau, amable amb les articulacions.

Veiem com a poc a poc el sol s’amaga darrere de les muntanyes i agraïm el refugi que ens espera. Quan arribem, ens trobem dos bavaresos que demà faran la mateixa excursió que nosaltres i ens pregunten per la situació de la neu. A la propera faré nit al refugi per a poder guanyar hores. Ja han encés la llar, conversem amablement i ens fem un bon sopar.

El Pfalz o Pfälzerwald (bosc del Pfalz) és una regió situada al sud-oest d’Alemanya, al Land de Rheinland-Pfalz. Es troba al nord de la Selva Negra i tot i que és molt coneguda per als alemanys, els estrangers no acostumen a treure el cap. No obstant això, és una regió molt recomanable per a fer excursions tranquil·les i beure vi. Sí, us sorprendria la quantitat de vinyes que hi ha al voltant del bosc. Al nostre blog de viatges us explicarem l’excursió que vam fer per Triefels.

Aurons, bedolls, fajos, roures, castanyers amb les diferents tonalitats ataronjades fan que el bosc esdevinga la imatge de l’envelliment de la natura. Muntanyes que semblen ones ens envolten mentre els colors ens mostren el pas del temps: que fer-se gran siga una pintura com aquesta i la mort, una fulla tan fina que deixe passar la llum i que rere una lleugera brisa recórrega les ones fins que es perda entre la fullaraca.

L’excursió que explicaré hui dura 2 hores a un ritme tranquil, amb poc més de 5 km i 280 m de desnivell. L’excursió comença al poble Annweiler am Triefels (s’hi arriba amb tren), a l’aparcament Ahlmühle, on seguim el carrer que en du a la muntanya i seguim el camí cap Anebos. A mitjan camí passem per un altre aparcament i continuem cap a les ruïnes del castell Anebos. Em sobten les formacions rocoses de gres roig -com si estractara de Castelló- i els camins, com si ens trobàrem un conte dels germans Grimm.

Continuem cap a la Sonnenberg (muntanya del sol) on es troba el castell de Triefels. El castell, construït l’any 1080, conté una exposició de la història d’aquest: entre altres esdeveniments, destaca el captiveri de Ricard Cor de Lleó.

A més, els 50 metres que fa el castell ens permeten gaudir d’unes bones vistes de la mar caducifòlia que ens envolta.

Finalment anem cap a les ruïnes Scharfenberg a la muntanya Münz, des de la qual obtenim una visió panoràmica dels recorregut de tot el dia.

Planegeu un viatge per Alemanya o pel sud d’Alemanya? No us podeu perdre els Alps!

Fotografia: Laia Mestre

Miami és una ciutat nord-americana de l’estat de Florida amb quasi mig milió d’habitants i una àrea metropolitana de més de cinc milions i mig d’habitants, cosa que la situa en nombre d’habitants només per darrere de Nova York, Chicago i Los Angeles. És la ciutat de pel·lícules i sèries com Miami Vice, i és molt famosa pels gàngsters com Al Pacino a Scarface (Caratallada), tot que per sort hui en dia la ciutat de Miami no és perillosa com ho va ser als anys vuitanta.

Miami és sobretot famosa pel clima i les platges: és la platja dels Estats Units d’Amèrica, sobretot a l’hivern, la temporada alta d’aquesta ciutat. Molts famosos tenen allí la seua segona o tercera residència, per tal de gaudir de platges com SouthBeach.

Per què hem decidit viatjar a Miami i les Bahames?

Perquè el viatge per la costa Oest (Sequoias Gegants, Parc Natural de Yosemite, etc.)  va ser excepcional i ara, com bloguers de viatges, hem volgut conéixer el costat oposat dels Estats Units, l’estat de Florida i la seua principal ciutat, Miami. Vam estar dubtant entre anar a Nova Orleans o fer creuer per les Bahames, i finalment hem triat aquesta última opció perquè els vols entre Miami (Codi IATA MIA) i Nova Orleans (MSY) se’ns anaven del presupost, mentre que el creuer, com que juliol és temporada baixa, era més barat que les nits d’hotel.

Què veure a Miami? Allò imprescindible del turisme a Miami

Ocean Drive: és una de les zones més conegudes de Miami, és el passeig marítim de South Beach, on s’ajunten els tòpics d’aquesta ciutat: les patinadores i els culturistes. Estan també els edificis art déco i la millor vida nocturna de la ciutat. Us recomane fer-ne una visita de dia i de nit, ja que són completament diferents i mereix la pena en tots dos casos.

La platja de South Beach: aquesta és la platja de les pel·lícules, amb arenes blanques, aigües cristal·lines i bon oratge durant pràcticament tot l’any.

El districte art déco: és una de les característiques més destacades de la zona de South Beach, amb més de 600 edificis d’estil art déco. La passejada et fa sentir com un personatge dels anys 20!

La Pequeña Habana: el barri històric dels cubans a Miami, encara que no és el mateix que visitar l’Havana, té una flaire similar. És curiós, si més no.

Coral Gables: és la zona del luxe, les tendes i les mansions elegants al costat dels canals, amb els iots espectaculars amarrats.

Lincoln Road: és el carrer comercial per excel·lència i una bona àrea per a buscar hotels, hotels barats o hostals a Miami, des d’ací tot queda a prop i les excursions ixen des d’aquesta part o et poden arreplegar per la zona. Nosaltres vam triar un hotel per la zona.

Vols barat a Miami

Una vegada decidida la destinació, la tasca de qualsevol viatger és buscar vols barats. Els vols directes des de Madrid eixien cars, per la qual cosa vam optar per vols amb una escala més però més barats. En el nostre cas, vam fer Madrid-Frankfurt-Miami, l’anada amb la companyia aèria Lufthansa, i la tornada va ser Miami-Zurich-Madrid, amb la companyia aèria Swiss. És important que els vols d’un mateix dia siguen sempre amb la mateixa companyia o de la mateixa aliança i comprats com un vol únic vole origen-destinació, per a assegurar-nos que si ens cancel·len un dels vols és la companyia la que s’encarrega de resituar-nos sense cost en el següent vol disponible.

Creuer per les Bahames des de Miami

L’elecció del creuer va ser més complicada perquè mai n’havíem fet cap. Després de llegir molts blogs de viatges i fòrums de viatgers, ens vam decantar per un creuer de Norwegian Cruise Line amb el vaixell Norwegian Sky. Vam tenir l’oportunitat de pujar a conèixer el capità i el pont de comandament.

El creuer que vam triar era de 4 dies, que a la pràctica són 3 dies complets a les platges de les Bahames més el dia d’embarcament i el de desembarcament. L’embarcament es pot fer des de les 12 del matí fins a les 17 hores, així que ens deixava el dia sencer a Miami. El dia d’arribada és a les set del matí, la qual cosa també et deixa el dia complet a Miami, però amb l’avantatge d’estalviar-te la nit d’hotel. La veritat és que eixia molt bé de preu, sobretot perquè hi vam anar durant la temporada baixa de Miami i ens vam estalviar 4 dies d’hotel a Miami, on trobar-ne un de bo, bonic i barat és sempre complicat.

Al creuer vam gaudir de tres dies complets, cadascun en una illa diferent amb platges paradisíaques. Si hem de destacar-ne una és la petita illa Blue Lagoon a Nassau, un lloc de somni, amb platges perfectes i una petita llacuna interior d’aigües cristal·lines.

El millor de la companyia Norwegian és que és freestyle, cosa que significa que no has de reservar el dia d’abans l’hora i el restaurant al qual vols anar a sopar, ni hi ha dresscode, per la qual cosa no has d’anar vestit d’etiqueta als sopars. Les formalitats no encaixen molt amb nosaltres i crec que no m’hagueren agradat, sobretot perquè et limita a l’hora d’improvisar. Tot i que com que l’aire condicionat estava alt, acabàvem baixant amb pantalons llargs i camisa al sopar i els espectacles.

La ruta 1 a Key West o la carretera dels Cayos de Florida

Carretera dels Cayos de Florida. Els Cayos de Florida són centenars de xicotetes illes que s’endinsen des del sud de Florida en el golf de Mèxic. Històricament, a aquestes illes només arribaven pirates però a principis del segle XX van construir una línia de ferrocarril des de Miami a Key West. Aquesta va ser destruïda per un huracà però després van construir una carretera al mateix lloc.

Pel que fa al medi ambient, és una barbaritat destrossar illes paradisíaques per a construir una autopista, però una vegada que està construïda, no deixa de ser espectacular conduir per sobre de les aigües cristal·lines d’illa en illa. La carretera uneix trenta-dues illes i té alguns ponts impressionants com el pont de les 7 milles. En el nostre viatge vam llogar un cotxe a Miami per a anar fins a Key West i de tornada a Miami (amb parada en un dels immensos outlets dels afores de la ciutat).

Planificar el viatge a Miami i Florida

El primer en planificar el nostre viatge a Miami i Florida va ser decidir què visitar en 10 dies. Miami és una ciutat interessant, però amb dos o tres dies hi ha prou. Des de Miami es poden realitzar diverses excursions i visites, com anar als parcs d’atraccions d’Orlando (Walt Disney World®Resort, Universal® Studios Florida o Legoland®Florida Resort); visitar Nova Orleans (cal comprar un vol); recórrer amb cotxe la ruta a Key West o Cayos de Florida, o realitzar un creuer per la Bahames amb eixida des de Miami.

Nosaltres vam decidir fer aquestes dues últimes perquè ens van semblar les més interessants i s’adaptaven millor al nostre viatge i pressupost. Vam descartar Orlando perquè a Europa ja tenim parcs com Eurodisney, a Paris; Port Aventura, a Salou, o el parc Warner, a Madrid, i vam deixar Nova Orleans per a una altra ocasió amb més temps, perquè aquesta vegada els vols no s’adaptaven al nostre viatge o eixien massa cars. Així que ja teníem decidit el nostre viatge: Miami, els Cayos de Florida i el Creuer per les Bahames, un bon equilibri entre el turisme urbanita, el de motxilla i el descans en platges paradisíaques.

Planificació

• Dia 1 : València-Madrid amb tren d’alta velocitat AVE. (Nit a Madrid)
• Dia 2: Vol Madrid-Frankfurt, Frankfurt-Miami amb la companyia aèria Lufthansa (Codi IATA LH). Arribada a Miami a les 14.30, la qual cosa ens permet aprofitar tota la vesprada.
• Dia 3: Lloguer de cotxe i eixida cap als Cayos de Florida.
• Dia 4: Cayos de Florida, arribem a dormir a Key West, l’últim cai habitat.
• Dia 5: Tornada a Miami, compres a Miami Outlet i embarcament en creuer a les Bahames (Norwegian Cruises).
• Dia 6: Creuer per les Bahames – Grand Bahama Island.
• Dia 7: Creuer per les Bahames – Nasáu, Bahames
• Dia 8: Creuer per les Bahames – Great Stirrup Cay, l’illa privada de la companyia de creuers.
• Dia 9: Arribada del creuer a Miami a les 7.00 per la qual cosa tenim tot el dia per a visitar Miami.
• Dia 10: Turisme a Miami (Districte art déco, llanxa per les mansions, etc.) i vol Miami-Zurich-Madrid amb SwissAir a les 19.40 h, per la qual cosa tenim tot el dia per a fer turisme a Miami.
• Dia 11: Arribada a Madrid i AVE a València.

Hotels a Miami

Com en tot viatge, una part del pressupost, a més dels vols és per als hotels. Nosaltres vam triar un hotel ben situat prop de Lincoln Road i Ocean Drive a Miami Beach. En el cas dels Cayos de Florida vam dormir en un hostal de carretera i en un Youthhostel al Cayo Hueso. Tots van estar ben, excepte l’hostal de carretera a Cayo Largo, que l’única cosa que tenia decent era el preu; però bé, només volíem fer nit i era l’hostal que teníem en aquell tram de carretera. En el pròxim post us explicarem tots els detalls.

Compres i outlets a Miami

Aquest és un altre dels punts que no poden faltar en un viatge a Miami, visitar un o diversos dels seus outlets i aprofitar per a comprar productes de marques com Tommy Hilfiger, Ralph Lauren o Nike a preus increïbles per als europeus, per no parlar de les bosses. Nosaltres vam visitar outlets com els famosos Dolphin Mall, o Sawgrass Mills.

Un poc d’història de Miami

Com sempre al nostre blog de viatges ens agrada afegir un poc d’història del lloc. L’àrea de Miami, l’habitaven fa més de mil anys els indis Tekesta. Més tard, l’any 1566 es van assentar els castellans. Es va fundar com a ciutat l’any 1896, en què Miami encara era un xicotet enclavament de menys de 300 habitates. Avui, l’àrea metropolitana de Miami té una població de més de 5 milions d’habitants. Greater Miami està formada per molts veïnats, barris i pobles, tots ells dins del comtat de Miami-Dade. L’àrea més famosa és Miami Beach: coneguda com la “Riviera dels Estats Units” i llar de la diversió en South Beach, amb l’històric districte art déco. Miami és un cresol cultural, perquè és el lloc de festa dels americans, juntament amb Las Vegas, i perquè és la llar de la major població de llatinoamericans fora d’Amèrica Llatina.

En recomenem els nostres consells per a viatjar als Estats Units

En primer lloc, cal dir que hi ha 5 rutes per arribar al cim, tal com explica el DAV al següent enllaç. Nosaltres vam optar per la ruta A, per la vall de Reintal, la més llarga i fàcil, una ruta que permet tindre una perspectiva de la zona, ja que el desnivell s’assoleix a través de molts quilòmetres.

Rutes cap a la Zugspitze

Oficialment, es tarden unes 10 hores per a fer cim, i és aproximadament el que haguérem tardat (l’última hora no l’hem feta) però comptant els descansos.

Per a pujar un 2 de desembre portàvem el següent material i indumentària:

• Motxilla de 25 litres
• Un litre d’aigua per persona i te (és important per si es congela l’aigua)
• Fruites seques, xocolata i barretes (també portàvem pa i companatge, però el fred no ens va deixar entretindre’ns amb la preparació)
• Bastons
• Grampons
• Brúixola i mapes
• Frontal
• Indumentària: malles tèrmiques i samarreta interior tèrmica, bones botes i mitjons, pantalons de muntanya, forro polar, plomes, tallavents, ulleres de sol (important), barret i braga. Amb això no passàvem fred mentre caminàvem, però les parades havien de ser breus.

Així doncs, iniciem la ruta a les 7 del matí des del Skistadion de Garmisch-Partenkirchen. La ruta comença pel Partnachklamm. En entrar, hi ha una bifurcació i cal agafar el camí de l’esquerra que ens condueix al riu Partnach, que seguirem fins que el camí es desvie cap a la Reintalagerhütte (un refugi a 1369m que a l’hivern es troba tancat).

Una vegada a la Reintalangerhütte, seguim les indicacions cap a la Knorrhütte (2051m). Les indicacions donen dues possibilitats, nosaltres triem la de l’esquerra, que ens condueix primer a una esplanada i després al camí que ens permetrà arribar als 2051m de la Knorrhütte. Pel camí comença a haver-hi neu, però amb les botes encara es pot caminar perfectament.

I per fi arribem a la Knorrhütte, on farem la parada més llarga de tota l’excursió. Les vistes són espectaculars i el sol fa que no faça tant de fred. A més, a la Knorrhütte hi ha un Winterraum (habitació d’hivern), que és una habitació que fa de refugi lliure amb dues lliteres i llenya per a fer foc. Jo m’ho apunte per si vull dividir l’excursió en dues etapes o vull caminar més per la zona. Això sí, a Alemanya, que siga un refugi lliure no vol dir que no s’haja de pagar; de fet, a dins hi ha un número de compte i el preu.

Vistes des de la Knorrhütte

Ens queda, doncs, l’últim tram, però el més dur. Cada vegada hi ha més neu i decidim posar-nos els grampons, però segurament amb raquetes haguérem anat més còmodes, ja que amb la neu tova ens enfonsem igualment.

El camí és fàcil de seguir, ja que podem veure diverses petjades i uns esquis de travessa que han passat abans que nosaltres. A més, hi ha uns pals que van indicant-nos l’ascensió. El dia, però, és molt curt: a les 17h ja és fosc, i avançar per la neu és lent i difícil. A més a més, no sabem a quina hora s’acaben els telefèrics per a baixar. És per això que l’últim tram, en què s’ha de seguir una via ferrada fàcil, per a la qual no cal material i que dura aproximadament 1 hora, decidim fer-lo amb el telefèric. Ja el faré quan faça la ruta B, des d’Ehrwald. Després d’un llarg dia, al cim ens trobem una cafeteria i unes vistes que ens deixen intuir la immensitat dels Alps.

I les 9 hores de pujada, les baixem en una hora amb el telefèric i el tren cremallera fins a arribar de nou a Garmisch-Patenkirchen per descansar, ja que demà ens espera una jornada llarga al cim de la Birkkarspitze.

Si voleu més informació de la pujada en particular o del nostre blog de viatges en general, no dubteu a fer preguntes a través dels comentaris!

]]> http://www.viatjardevalent.com/zugspitze/feed/ 0 http://www.viatjardevalent.com/blog-trip-interior-de-valencia/ http://www.viatjardevalent.com/blog-trip-interior-de-valencia/#comments Sun, 17 Nov 2013 16:04:13 +0000 http://www.viatjardevalent.com/?p=593

A l’inici de la tardor vam tindre el plaer que ens convidaren a participar en el blogtrip que es va fer sota el hashtag #Valenciainterior junt amb altres companys de la blogesfera per a conéixer l’interior de la província de València i la seua gastronomia. En 48 hores que va durar el blogtrip vam visitar 4 localitats, vam menjar en 4 restaurants i vam dormir en 2 hotels. L’esdeveniment, el va organitzar el Patronat Provincial de Turisme-València Terra i Mar i ha deixat un bon sabor de boca, tant literalment com metafòricament.

Ha sigut un viatge infestat d’anècdotes, paisatges, cultura, història…. És sorprenent la riquesa que l’interior de les nostres terres pot aportar-nos, des de restes edetanes, moros i romans, fins a sorprenents paratges, passant, com no, per l’excel·lent gastronomia regada amb vins, fins fa no molt, desconeguts i que hui són l’enveja de molts cellers. Cal destacar que el grup, el formàvem a parts iguals bloggers de viatges i bloggers gastronòmics.

Està és la crònica resumida d’un viatge per l’interior de València que esperem repetir prompte.

Xulilla

Divendres 18 d’octubre sobre les 18:30 vam arribar a Xulilla, dirigits pel nostre organitzador Mariano Torres, director de l’empresa de Comunicació El Santo, per a visitar una nova ruta per paratges naturals de la localitat.

El nostre amfitrió local, Vicente, regidor de turisme de la localitat, ens va acompanyar durant l’excursió contant-nos anècdotes i donant-nos informació. Es tracta d’una nova ruta que han obert per a poder visitar els canons del riu Túria que es troben prop de la localitat, de fet, l’excursió va durar una hora i vam anar i tornar caminant des del poble. Gràcies a uns ponts i unes baranes, que abans formaven part d’una ruta transitada per pedrapiquers, ara tothom podrà visitar precioses parts del riu que es perdien abans entre les parets verticals del canó que gaudeixen els escaladors. Les millores no sols han fet accessible estes parts del riu a un turisme familiar, sinó que a més s’han obert noves rutes d’escalada per als més esportistes i aventurers. Ens conten els amfitrions que gràcies a estes noves rutes estan veient com el turisme s’incrementa per part dels escaladors. Va ser una experiència de contacte amb la natura molt divertida.

Xulilla és coneguda també pel balneari, on ens allotjàrem eixa nit i on vam estar provant les seues aigües. Eixa nit vam sopar en el restaurant “el pozo“, que es troba en el centre de la localitat. Acompanyats dels nostres bloggers gastronòmics, que ens anaven relatant els plats. Vam sopar un estofat de porc senglar, unes botifarres i un assortiment de postres casolanes, del qual el flam es va portar tots els elogis dels nostres gastrònoms.

L’endemà al matí, eixíremm cap a Llíria. Els organitzadors locals ens van portar pels punts mes emblemàtics de la ciutat, on ens van relatar com vivien els nostres avantpassats edetans, amb una representació teatral entre les restes íberes. Visitàrem els banys moros, amb curiosíssimes anècdotes de la vida d’eixa època, i visitàrem l’església de la sang amb magnífics sostres policromats de fusta.

Un dels moments culminants de la visita va ser el menjar en el restaurant Tapes i Arròs. I és que, ningú pot ignorar que un dels atractius de valència són els seus arrossos. Allí vam gaudir de 4 tipus d’arrossos: paella d’abadejo i alls tendres, arròs amb fessols i naps, paella llirina i arròs amb bledes… tot perfectament guiat i explicat pel seu cuiner, Borja Garcia, que va voler posar a prova la nostra capacitat d’ingesta i per poc no ens guanya.

Gaudírem de tots els arrossos tradicionals més enllà de l’arxiconeguda paella valenciana. Particularment, vaig gaudir moltíssim amb les tapes de faves i amb un pastís de carabassa, gràcies al qual el cuiner va guanyar un concurs. Molt recomanable. De vesprada anàrem cap a Xàtiva.

La primera parada va ser el castell de Xàtiva, on vam accedir amb un trenet, cosa que s’agraeix, perquè la pujada és considerable. Les muralles i vistes impressionen, i és recomanable pujar per a gaudir des d’allí de la posta de sol. D’allí vam baixar al poble, fent un passeig agradable, on ens van narrar històries dels Borja, la “catedral” de Xàtiva, que mai ho arribà a ser, l’hospital.., ens dirigírem a l’Hotel Murta, on havíem de dormir i després d’un breu descans anàrem a l’hotel i restaurant, i antic convent Mont Sant, que es troba a meitat pujada cap al castell. El lloc ens deixà enamorats a tots, el sopar va ser exquisit, els vins immillorables, si vas per allí has de demanar que t’ensenyen l’aljub; tot i que puga paréixer estrany, impressiona molt, és tota una experiència.

Particularment, m’impressionà la vida nocturna tan animada que hi ha a Xàtiva. Cosa que li proporciona un atractiu més per a visitar-la. Al matí següent ens dirigírem a Bocairent, un poblet preciós en la serra de Mariola. En este poble, la protagonista és la pedra, començant per les Covetes dels Moros, que es troben a l’eixida del poble i que són un complex de 53 finestres-portes d’estances escavadas en la roca, probablement en els segles X o XI. La visita a estes coves és totalment recomanable, encara que és millor anar preparat per a l’aventura, perquè encara que l’accés fins a les coves és ben fàcil, amb baranes i passarel·les, una vegada dins de les coves haurem d’enfilar-nos i arrossegar-nos. L’excursió és senzilla i divertida però és recomanable anar sense càmares o bosses de mà que limiten el nostre pas pels forats.

El centre de Bocairent és també una zona que cal visitar, perquè la configuració de les cases construïdes, integrades en les roques, i les finestres resulta molt bonica i curiosa. La cultura popular diu que “en Bocairent aguaiten els burros per les finestres”, i és que mai se sap si el que tu veus com una finestra d’un tercer o quart pis des d’una façana puga ser en realitat la planta baixa, i, per tant, les quadres, de la façana posterior a què dóna accés.

Una bona visita a la botiga dels cellers de Daniel Belda per a provar els seus excel·lents caldos dins d’una de les cases-cova de la ciutat, acompanyat d’excel·lent embotit de la zona, completen i arredonixen la visita. El menjar d’eixe dia va anar a càrrec del restaurant “El Cancell” on vam poder provar la “pericana”, plat típic de Bocairent, i beure un licor d’herbes també típic anomenat herbero.

En resum, ha sigut un cap de setmana complet i divertit per l’interior de València, que serà difícilment superable pels llocs visitats, però també per la companyia tan agradable que no puc deixar de mencionar, ells van ser:

• Pau Klein del blog de viajes “PasaporteBlog“
• Juanjo Fuster de “Sentits“
• Cova Morales de “Comoju“
• Eva Paris de “El Diario del Viajero“
• Laura Ramirez de “The Spanish Food“
• Nacho Jauralde de “Viatjar de Valent“
• Paco Alonso de “Paco la Naranja“
• Sara Rodríguez de “MindfulTravel“
• Verónica Martínez de “Vero4Travel“
• Vicky Ortiz de “Sucre Art“
• Beatriz de Lucas y Javier Castro de “Viajes de Primera“

 La fortalesa, de forma circular, es troba  rodejada per una fossa profunda. Toda la muralla  es conserva en molt bon estat, tal com es pot comprovar amb la fotografia inferior. La muralla, la construïren els Hamdànides i la reconstruïren els Mamelucs rere les destruccions dels Mongols en el S. XIII. Las dues torres potents des d’on s’encarregaven de defendre l’únic pont sobre la fossa són obra del sultà al-Malik az-Zaher al-Ghazi, que pertanyia a la dinastia aiúbida.

A l’interior de la Ciutadella d’Alep hi ha nombrosos edificis religiosos i civils i es poden visitar les restes d’un hammam (bany àrab), ambientat amb maniquins que mostren la utilització de les diferents cambres. Aixímateix, es poden visitar les restes d’una sala de tron, del Palau Real i de dues mesquites.

Alep és la segona ciutata més gran de Síria, la més gran és Damasc. La ciutadella té una base el·líptica, de 450 metres de longitud i 325 d’amplària. Tot plegat, rodejat per la barrera, de 22 metres de profunditat i 30 d’amplària, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1986.

Síria és un país que rep preo de turisme islàmic i els preus els posen consegüentment. L’entrada va 15 lliures síries (SP) per al natiu i 150 SP per a la resta de les nacionalitats. Els estudiants amb International Student Card, però, podran entrar per 10 SP.

Amb açò, vos recomanem que visiteu Alep i Síria, en general, de la qual ja nirem contant més coses.

L’extensió és tan gran que quan els Inques arribaren a l’oceà el que més els sorprengué varen ser les ones i les marees i no la immensitat, ja que hi ha llocs on es veu el Llac Titicaca fins a l’horitzó, però aquest mai té ones ni marees.

En la següent fotografía podem veure l’alba sobre el llac Titicaca des de la ciutat de Puno, ciutat que és un punt de pas entre Perú i Bolívia.

En les regions dels Andes van viure diversos pobles i cultures, dos de les quals esdevingueren imperis. Són la civilització de Tiwanaku i la dels Inques. Dos pobles molt avançats que li donaven una gran importància a la religió. Ambdós presenten la gènesi dins de la pròpia mitologia amb els seus líders sorgint de l’aigua del llac Titicaca.

Què es pot fer en el llac Titicaca? Des d’aquest blog de viatges recomanem navegar per les seues aigües per tal d’anar a  l’illa del Sol i anar a veure les  illes flotants dels Uros i navegar en una barca feta de totora, tal com feien en l’època dels inques.

Enllaços:

Llac Titicaca, Vikipèdia

Uros, Vikipèdia

El Mur de Berlí­n (Berliner Mauer) va ser una de les fronteres que dividia les dues Alemanyes des del 13 d’agost de 1961 fins al 9 de novembre de 1989, separant el Berlín occidental o República Federal Alemanya (RFA), del Berlín oriental o República Democràtica Alemanya (RDA). El Mur, un dels elements simbòlics més conegut de la guerra freda, recorria 45 km, que separaven la ciutat de Berlín en dos, i 115 km, que separaven Berlín occidental de la RDA.

Malgrat la destrucció de gran part del Mur, es conserven parts a mode de memòria històrica i, al seu torn, hi ha al terra de Berlín una línia que recorre els llocs per on passava el Mur.

En realitat, el Mur de Berlín el formaven dos murs, separats per un corredor que variava d’1 a 60 metres, en el qual hi havia mines que es disparaven els que intentaren creuar-lo. En les següents fotografies es pot veure a través del corredor que separava els dos murs.

En la següent fotografia podem veure com era de fi el Mur en algunes ocasions:

I ací tenim una altra de les pintades de Berlin Wall, que, com podem veure, hui en dia, a banda de formar part de la història dels ciutadans de Berlín i d’Alemanya, també funciona com una mena de museu, on els grafits han passat a ser una de les essències del Mur dels nostres dies.

El Mur de Berlín va caure el 1989, mesos després, el 3 d’octubre de 1990, les dues alemanyes es reunificaren.

Enllaços:

Mur de Berlín, vikipèdia

Tot i que actualment es trobe a uns quant quilòmetres terra endinsa causa de les terres que va afegir l’erupció del Vesuvi, Pompeia tenia un port comercial important de l’Imperi Romà.

Després de l’erupció del 79 DC la ciutat va romandre soterrada i oblidada fins al segle XVI, ja que fins al regnat del rei Carles VII de Nàpols -o, si es vol, Carles III d’Espanya-, entre 1759 i 1788, no s’iniciaren les excavacions. El rei hi va intervindre com a patró i freqüentment va visitar els treballs. Aquest també va promocionar expedicions arqueològiques en Yucatan sobre restes de piràmides maies. Malgrat que ha passat molt de temps, encara queda en l’actualitat gran part de la ciutat de Pompeia per desenterrar.

Passats uns dies de l’erupció del Vesubi, una comissió imperial de senadors va anar-hi per a valorar-hi els danys i ajudar la població. El territori cobert per les cendres volcàniques abarcava de Nápols a Stabia; tota forma de vida havia sigut destruïda: no hi havi­a ni cases, ni arbres, ni vies. La comissió va demanar ajuda a l’emperador Tito per a reparar els danys de Pompeia, però aquest va decidir no recuperar Pompeia i Ercolano, irremediablemente sepultades per a la història.

La sobtada erupción volcánica, junt amb les emanacionees tòxiques aniquilaren la población de la ciudad de Pompeia. Gràcies al lloable treball dels arqueòlegs, ens han pogut arribar les situaciones quotidianes del moment, així com algunes escenes de mort. En la següent fotografia podem veure una de les ví­ctimes del Vesuvi.

La tècnica que han emprat els arqueòlegs per tal de fer possible la reconstrucció dels materials descompostos amb el temps, consisteix a omplir amb guix el buit deixat per aquests sota la cendra. A banda de les figures humanes, aquesta tècnica ens ha permés recompondre materials com la fusta, present a portes, finestres i altres parts de les cases.

Sempre has cregut que els passos de vianants eren un invent modern? Pompeia ho contradiu, com podem veure a la primera foto. També el fet que el menjar ràpid (conegut com a fast food) siga un invent americà, com el que es consumia al “restaurant” que ens mostra la propera fotografia, Thermopolium.

En la següent fotografi­a podem veure el Vesuvi des de el Fòrum. El Fòrum és una plaça rectangular de 38 m d’ample i 142 m de llarg, amb el sòl de pedra i tancat per tres costats amb un pòrtic, mentre que al nord hi ha el temple de Júpiter. El Fòrum era el centre de la vida política, econòmica i religiosa de la ciutat.

Passejar al capvespre pels carrers de Pompeia és com fer un viatge a través del temps.

Com es pot entreveure de tot açò, una visita a Pompeia es gaudirà molt més si es tenen nocions d’història. Una manera d’iniciar-se poden ser les novel·les històriques, entre les quals recomanem El primer home de Roma, de Collen McCollough.

En un viatge per Itàlia, particularment si es visita el sud, cal anar Nápols, les illes d’Ischia, Capri i, per suposat, Pompeia.

]]> http://www.viatjardevalent.com/pompeia-ciutat-atrapada-en-el-temps/feed/ 0 http://www.viatjardevalent.com/bodeguita-del-medio-havana-cuba/ http://www.viatjardevalent.com/bodeguita-del-medio-havana-cuba/#comments Sun, 06 Oct 2013 09:30:22 +0000 http://www.viatjardevalent.com/?p=491 No pots dir que coneixes l’Havana si no has pres un mojito a La Bodeguita del Medio. La Bodeguita del Medio és el bar més famós de l’Havana i, per extensió, de Cuba. Pel local han passat centenars de personatges famosos que han deixat la seua empremta, normalment amb fotografies i signatures que decoren les parets de l’indret.

La llegenda conta que el local no funcionava massa bé fins que un dia va entrar Ernest Hemingway, va prendre un mojito i li va agradar tant que va deixar una nota d’agraïment.
El propietari la va emmarcar, i aquest va ser el principi de la llegenda. Des d’aleshores no han deixat de passar per allà alguns dels personatges més rellevants del segle XX i, ara, del XXI: Gabriel García Márquez, Joan Manuel Serrat, Agustín Lara, Pablo Neruda, Ernest Hemingway, Nicolás Guillén, Joaquín Sabina, etc .
A la fotografia de sota podeu veure alguns d’ells; necessitaríem, però, diversos posts per a poder mostrar els centenars de fotografies i signatures que hi ha penjades allà.

Com ja vam comentar en un post anterior, a l’Havana és fàcil ser entabanat per una estafa (estafes a l’Havana). Però el que ens va passar a nosaltres a La Bodeguita del Medio va ser només una mena de situació de picaresca, que paguem per ser turistes. Va ocórrer de la següent manera: uns cubans espontanis ens van recomanar uns altres llocs per a prendre un mojito i ens van dir que no anàrem a La Bodeguita del Medio, perquè, deien, era caríssima. Després de diversos mojitos en llocs més aviat rònecs, vam decidir entrar a La Bodeguita i la nostra sorpresa va ser adonar-nos que els preus dels llocs anteriors eren els mateixos que els de La Bodeguita del Medio. (Aquests acompanyants normalment se’n duen comissió, per això tenen tant d’interès en què anem a altres llocs que no són La Bodeguita del Medio).
Havíem pagat, per tant, un preu car en llocs dolents, mentre que La Bodeguita del Medio té un encant que bé mereix uns dòlars de més per mojito… Per al primer, clar, després és millor buscar algun altre lloc.

En definitiva, La Bodeguita del Medio és un bar amb molta història i moltes històries, que no pots deixar de visitar si et trobes a la capital cubana, per tal de crear així la teua història.

Enllaços:

Blog amic Pasaporteblog (castellà)