Adéu!

2012-10-27T13:57:00.002+02:00

Després de molt temps d'intentar quedar-me per aquí, he decidit marxar definitivament de Blogville. No em sap greu perquè hi deixaré el taller de cuina i sempre hi sereu benvinguts si veniu a buscar-hi alguna de les meves receptes.

M'ho he passat molt bé durant molts anys escrivint les meves històries, compartint-les amb vosaltres i llegint i rellegint les vostres. Com tantes etapes de la meva vida, aquesta també s'ha anat diluint. C'est comme ça... Mais il y en aura d'autres!

Us desitjo molt bona sort a tots i us envio, de tot cor, una calorosa abraçada!

Blogville

2007-01-22T02:00:00.007+01:00

Blogville és una ciutat constituïda per diferents barris on la gent conviu amb el do de la ubiqüitat. Així doncs, un habitant d’un dels barris de Blogville també pot formar part d’un barri que quedi molt allunyat de l’altre.

A Blogville hi ha barris molt intel·lectuals i densos, d’altres són absolutament surrealistes, n’hi ha de frescos i joves, en d’altres enyoren temps passats però viuen amb molta intensitat. En alguns edificis d’aquesta ciutat hi ha habitants que es queixen i denuncien, en d’altres somien truites, hi ha qui passeja, hi ha qui explica els seus secrets més íntims, qui alliçona, qui cuina, qui riu, qui plora, qui canta, qui escriu poemes, qui explica belles històries, qui estima, qui espera...

Quan un nou veí s’instal·la a viure a Blogville pot visitar la casa de qui vulgui, si per atzar en troba l’adreça, i li pot deixar un missatge a la bústia de casa. Els Blogvillencs estan encantats de rebre missatges d’altres veïns que no coneixen de res. Pensen que potser allò serà el principi de llargs encontres i de mútues confidències. De vegades però, només és una visita i no es torna a repetir mai més. O s’estableix, en canvi, una invisible compenetració i les visites són cada vegada més freqüents. Fins i tot, de tant en tant, s’inventen jocs per passar l'estona i juguen fins que se’n cansen. O s’expliquen batalles quotidianes, de vegades doloroses, i llavors sura la solidaritat i s’animen i es conforten.

De sobte, un habitant desapareix, així, sense avisar. Els altres truquen al timbre de casa seva de tant en tant, durant un temps, però finalment entenen que l’absència és desitjada i tornen cap a casa pensant que potser un dia d’aquests ja rebran una postal. De vegades, el Blogvillenc marxa però deixa un missatge de comiat, sense sobre, perquè tothom que el llegeixi es quedi tranquil i no pateixi per res. I finalment n’hi ha algun que després d’explicar que la seu del districte li causa problemes i que es veu forçat a migrar, migra. Però això no vol dir que canviï de barri, només canvia d’adreça. És així. Només se n’ha d’apuntar la nova i ja el tenim localitzat.

Jo vaig arribar a Blogville per la drecera de Hollywood (el Hollywoodès) i m’hi vaig instal·lar prop del Cargol, del Marduix i de l’Individu. De vegades els perdo la pista, però quan tornen i passen per casa a saludar-me, somric encantada perquè són els de sempre, els “de tota la vida”. Al llarg d’un any i pocs mesos he conegut molt veïns de barris diferents. Alguns són molt entranyables i propers, d’altres m’imposen respecte perquè els trobo admirables, alguns els espio però no els dic res i d’altres sé que m’espien a mi però no em diuen res. Fins que ho fem algun dia .

Tinc amics que no viuen a Blogville i que em diuen que els Blogvillencs estem tots com un llum. Jo els dic que sí. No seré jo qui els ho discutirà. Tinc altra feina.

Violette Moulin

Adéu!

Blogville