L'OCELL DE VIDRE

SVERIGE, UNA ESCAPADA

2009-10-19T22:16:00.002+02:00

L'agost passat el Sembrador i l'Ocell de Vidre van tornar a Suècia, per recordar aquell viatge fet durant els Jocs Olímpics i per retrobar una parella d'excel·lents amics, en Bjorn i en Tomás. des d'aquí vull donar-los les gràcies per la seva amistat i per la seva hospitalitat.
Us penjo les fotos del viatge. Als qui no hi heu estat, us servirà per tenir una mica d'idea del país. Cliqueu al damunt de la icona.
Bona tardor a tots.
(Per cert que avui, dimarts, tot revisant aquest post, m'he adonat que les fotos no tenen cap tipus d'informació del lloc on van ser fetes, ni dels personatges que hi surten. Espero que a final d'aquesta setmana pugui posar a cada una una referència escrita.)

FOTOS DE SUÈCIA TREBALL

LA GRAN ESTAFA

2009-10-02T20:24:00.003+02:00

Una bona amiga, la Isabel, m'ha fet arribar aquest video sobre la grip nova. Certament és llarguet, però sens dubte val la pena visionar-lo. A mi, a mesura que l'anava veient i escoltant, se m'anaven posant els pèls de punta. No us el perdeu!

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

UN VIDEO VAL MÉS QUE...

2009-09-19T20:15:00.002+02:00

PRIMAVERA VS TARDOR

2009-04-01T21:27:00.000+02:00

Una setmana climatològicament moguda, aquesta! Vent, fred, núvols, clarianes, arcs de Sant Martí... Això és la primavera. Ja vindrà el bon temps, quan sortim a prendre el sol com les sargantanes. De fet, tothom en té ganes.
Hi ha molta gent que quan els preguntes per l’època de l’any que prefereixen, diuen que la tardor. Jo no. Prefereixo mil voltes la primavera.
És cert que el colors de la tardor són genials, però aquells torrats, ocres i grocs em recorden sempre que comencem el període de l’acabament del cicle anual. Les hores de llum es redueixen dràsticament, el fred senyoreja els carrers del poble, els arbres –no tots- mostren la seva nuesa mentre dormen en el seu llarg silenci, abracem els colors apagats, -grisos,negres, beixos- per anar en consonància amb el temps.
Res a veure la tardor amb la primavera, època del renaixement. El verd nou, amb les seves subtilitats... I el groc de les mimoses florides...I el blanc rosat dels ametllers florits... i el blanc pur dels cirerers...
Ja sé que em direu que esmento uns arbres o uns colors que són més de l’hivern. Sí, és veritat. Però són fills i filles d’un hivern que fuig cap a l’esperança, cap a la il•lusió de la vida nova. Com jo, que vaig néixer un vint-i-u de febrer. Vaig néixer amb les mimoses i amb els ametllers: No és meravellós, això?
“La primavera la sang altera” diu la dita popular. Les hormones adolescents van boges. Tot a la natura vol justificar la dita. Comencem a sentir altre cop el nostre cos, amagat durant els mesos hivernals sota capes de roba. La pell reapareix, la nuesa ens torna a fascinar. L’aire que acarona la nostra pell. El bell sexe que es desperta.
Ja som a la primavera.
Joia sublim del nostre cos.
Gaudi immensurable de la nostra ment.
La tendresa altra vegada...
Vola, vola, ocellet.

ALGUNS POEMES SOBRE LA PRIMAVERA

2009-03-25T19:44:00.002+01:00

Ja fa dies que l'Estel del Matí em va demenar que li busqués alguns poemes que ens diguessin coses de la primavera. Aquí us en poso uns poquets, perquè els pogueu gaudir. I que gaudiu també d'aquesta meravellosa primavera que ens està essent regalada.

AIGÜES DE LA PRIMAVERA

Aigües de la primavera
que degoten pels jardins,
posades damunt les branques,
les gotes es tornen brins.
Al cor d'una trista fotja
tremolen els cels divins.
S'acuita la neu a fondre's
i baixa torrent endins;
la fressa de les escumes,
com mou el fullam dels pins!
Com sotgen, les flors novelles!
Com dringuen aquests matins!
Al riu de les aigües noves
diuen que hi ha tres remolins:
”L’un molia or i plata,
l’altre perles i robins,
l’altre l’amor de les dames
que captiven els fadrins”.

(Josep Carner)

ELS MEUS SEIXANTA ANYS
CANTEN LA PRIMAVERA

1

Aroma de primavera
alegra qualsevol cor,
perfum de roses,
olor de mar.
Vull viure la primavera,
no la vull deixar escapar.
Aroma de primavera
alegra qualsevol cor.

2

Qualque dia, primavera,
ja no te podré esperar.
Perfumaràs, primavera,
on mon cos descansarà.
Qualque dia, primavera,
ja no te podré esperar.

3

Així ès la primavera,
no la deixeu escapar.

(Joana A. Vidal Ferrer)

PRIMAVERA

Heus ací:
Una oreneta,
la primera,
ha arribat al poble.

I l'home que treballa al camp,
i la noia que passa pel pont,
i el vell que seu en un marge, fora vila,
i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques
tenen la sort de veure una mica de cel
han sabut la notícia.

L'oreneta ha volat,
una mica indecisa,
ran mateix de l'aigua del riu,
s'ha enfilat pont amunt,
ha travessat, xisclant, la plaça
i s'ha perdut pels carrers en silenci.

I la mestressa que torna de comprar
ho ha dit als vailets de l'escola,
i aquests, a les dones que renten al safareig públic,
i elles ho han cridat
a l'home que empeny un carretó pel carrer,
i l'home ho ha repetit qui sap les vegades
i n'ha fet una cançó
al ritme feixuc de la roda.

Heus ací el que diu:
La primavera ha arribat al poble.

(Miquel Martí i Pol)

CANÇÓ DESPRÉS DE LA PLUJA

El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
Matinet matí,
no ballis amb la calitja.
A l’escarabat bum bum
les ales li frisen.
Les flors de la perera
riuen i riuen.
Una mica de cel blau,
una mica mica.
El núvol empeny el núvol
i llisca que llisca.
Qui puja la muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s’encén i s’apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s’apaga i s’encén,
farigola, romeguer.
El sol és aquí,
entre la rosa i el molí.
Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!

(Bartomeu Rosselló-Pòrcel)

BAJO LOS AIRES DE PRIMAVERA

Primavera es un aire que serena,
y una sombra que asombra y sosiega.
Primavera es una luz que no ciega
y un timbre de tonos que se ordena.
En primavera la pena no es pena,
porque brota el amor y la entrega.
Rosa entre las rosas, nadie la niega,
todos quieren sus labios por condena.
Llena de alma y de suavidades viva.
Llena de Dios y de amor profundo.
Llena de luna, su faz me cautiva.
En su cristalina mirada me hundo,
y que el poeta lo escriba y reviva,
que primavera ha llegado al mundo.

(Víctor Corcoba Herrero)

DE COP ENDEVINEU LA PRIMAVERA... (MIQUEL MARTÍ I POL)

2009-03-16T20:57:00.002+01:00

De cop endevineu la primavera
i llavors ve la nit i us abassega.
És, doncs, en va que feu voleiar branques
damunt els cranis: ja ningú no us escolta.
Muntareu antiquíssims automòbils
i marxareu per velles carreteres
amb pols amuntegada de vint segles,
cap a la pau inútil dels cinemes,
quan ja tot sigui pluja en el paisatge.
Entretant puc contar-vos meravelles
de princeses antigues amb perruca
que us guiaran per íntims passadissos
fins a secrets col•loquis amb la Lluna.
Però no cal distreure-us del viatge.
Hi ha corsers en la nit darrera vostre
que us petjaran, si no avanceu, les ombres.
Cal caminar, germans, caminar sempre
entremig de tramvies i persones,
contra els anuncis, fins contra nosaltres.
Vint segles de plorar no són encara
aigua de temps suficient per treure-us
les taques de la carn.
Per consolar-vos
hi ha una fórmula vella com la vida.

PRIMAVERA: I TANT!

2009-03-16T20:37:00.001+01:00

Suposo que ja us haureu adonat que comencem a deixar enrere aquest llarg i fred hivern, un dels més autèntics que hem viscut des de fa molts anys. Un hivern com els d’abans, vaja.
I jo content, molt i molt content. La primavera a la cantonada... El meu ametller, probrissó, tan petit i tot carregat de flors. Si tot va bé, enguany veuré créixer les seves primeres ametlles. (N’hi ha quatre o cinc que ja despunten). Quan siguin més perceptibles i hagin superat possibles gelades, us en penjaré una foto.
Tot reneix. Miracle, any rere any, de la Natura. Tot ha de morir per tornar a començar... i tancar el cercle.
Els gats, el gos... tot veu venir el bon temps. Època d’aparellaments i del campi qui pugui (La Lilith, la meva gateta mimada, no para a casa: entra un moment, dóna un parell de voltes, menja en una esgarrapada, i au! Tornem-hi. A fora s’hi està millor que a dintre, deu pensar.
I jo avui estava contant el temps que falta per a les vacances de setmana santa. Sí, gent: tres setmanes. Oè, oè, oè! Deu dies! No es gaire, no, però benvingudes siguin. I a final d’abril... un llarg cap de setmana, que segons com aprofitaré per anar a Estocolm per veure uns amics que no veig... des del noranta-dos!
Jo crec que amb la primavera fins i tot reneix l’esperit i les ganes de fer coses. T’arribes a oblidar d’aquests poca-soltes de polítics (bé, oblidar oblidar, no ben bé, perquè sempre hi són, com una penitència) i encares la vida amb molt més bon humor.
Bona entrada al bon temps a tots.

TEMPS DE CRISI I D'INCERTESA

2009-02-26T13:15:00.000+01:00

Ni el rei Carnestoltes pot disfressar l’angoixa que senyoreja pels carrers.
Canvi. Però canvi dolorós, com la majoria de canvis.
Destruir-ho tot per començar de nou: heus aquí el que passa, el que passarà.
Però el procés està emmarcat dins del dolor, de la por, de l’angoixa, de la insatisfacció.
Massa temps per camins equivocats.
Hem viscut massa temps d’esquena a nosaltres mateixos: Mare Enganyifa al nostre costat, contínuament. Ens han enganyat i ens hem enganyat.
I així ens va tot.
Tornar a començar.
Tot de nou altra vegada.
Però el patiment...
El llarg, llarguíssim camí que mena a una Vida nova...
Tot ha començat. Tot està decidit.
Per un Demà millor.
Malgrat el patiment.

Vola, vola, ocellet:
Altres cels també són possibles.

A LA VIDA

2009-02-16T20:51:00.000+01:00

La vida s’ha de viure. Que per alguna cosa ens ha estat donada. I dic que s’ha de viure, no que s’ha de morir. Perquè dic també que molts, molts, molts, moren la seva vida enlloc de viure-la.
Morim la vida quan ens oblidem que existeix,
quan ens oblidem que el temps és curt,
quan oblidem que marxarem de la mateixa manera que quan vam arribar, quan oblidem com en som de petits davant de tot un univers infinitament petit al costat d’allò que hi ha en el seu enllà,
quan oblidem que no som gens importants,
quan oblidem que sí que som molt importants,
quan oblidem que estem fets per ser feliços,
quan oblidem que al costat nostre hi ha un enemic disfressat d’amic que ens diu a cau d’orella “tingues por, tingues por, tingues por...”,
quan dubtem de nosaltres mateixos,
quan ens avergonyim d’allò que hem fet malament i ho volem oblidar per tornar a fer-ho una altra vegada malament, i una altra, i una altra..., en comptes d’enfrontar-nos al nostres defectes i mirar de vèncer-los d’una vegada per totes,
quan oblidem que aquest món és un infern i que som nosaltres i només nosaltres qui l’ha fet,
quan oblidem la sinceritat amb nosaltres mateixos,
quan oblidem que en el fons de la nostra ànima hi viu l’Infant,
quan...
quan...

Tenim el dret de ser feliços.
Queda poc temps,
molt poc.
La nostra vida és el sospir d’un gegant en somnis.
Breu.
Però infinitament meravellosa.
Si sabem veure.
I escoltar.
I sentir.

(Dedico, si m’ho permeteu, aquesta entrada d’avui a una Gran Persona, la Charo. Endavant noia, que tu sí que vals! Ja ho saps: “Que el camí sigui llarg i ple de coneixences”

Vola, vola, ocellet...

LA PELL DE BRAU (XXXVIII)

2009-02-04T22:13:00.002+01:00

Fa una estona, tot fullejant llibres de la meva biblioteca, m'ha arribat a les mans "La pell de brau", de salvador Espriu. En moments nacionalment tan galdosos com els que estem vivint, no ens anirà gens malament recuperar les paraules del Poeta.

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

PROBLEMES

2009-02-02T22:30:00.002+01:00

De vegades és bo mirar enrere. I adonar-nos que malgrat tot, som aquí, just en aquest lloc i en aquest moment. N’hem passat de tots colors. Tothom. Qui més qui menys ha passat moments molt, molt difícils. I som aquí.

Hi ha molta gent que s’ofega en un got d’aigua. Problemes en tenim tots, n’hem tingut tots i en tindrem tots. La categoria d’aquests problemes és sempre diferent. Objectivament ja n’hi ha, ja, de problemes grossos, i també n’hi ha de mitjanets i de petitons. Però és que sovint no en som gens d’objectius. I tendim a fer de petits problemes que tenen fàcil solució un sarau immens.

Tothom sobreviu als problemes (si no és tan ruc que se suïcidi, clar). La guerra, la fam, la malaltia molt greu que porta a la mort... no són problemes: són putades.

El temps és el nostre gran aliat en la nostra lluita contra els problemes. Tots, des de la relativa tranquil•litat del moment actual recordem moments passats en què ho vam passar malament de debò. Però som aquí. Ara. I això és el que importa.

Quan tingueu un problema, creieu-me, penseu en el en que quedarà quan passi un any, o dos... o deu.

Una de les claus de la felicitat és menysprear els problemes. No deixeu que us emmetzinin el benestar. No són pas més importants que vosaltres mateixos.

UNA FOTO PER A UN MÓN MILLOR

2009-01-29T20:10:00.005+01:00

Aquesta fotografia -meravellosa, per cert- que he trobat al blog d'en Carlos (Bloctecnia-Tecnologia i Societat) crec que mereix amb escreix un lloc d'honor en aquest bloG i en tots els blogs del món. Gràcies Carlos.
Vola, vola, ocellet... que no tot està perdut... encara.

En el blog de Claudia Rivolta trobo aquesta foto que ella descriu com, "una imatge val mes que mil paraules" sens dubte costa avui dia trobar tan fraternalmente a un israelià i un palestí, però sens dubte els nens estan per sobre de la política, i de la seva espontaneïtat i saber fer amics hauríem d'aprendre molts adults. Claudia proposa que difonguem la foto, podríem fer una cadena de posts amb aquesta foto, la paso a tot aquell que pensi que la pau és possible.

HIPÒCRITES

2009-01-28T20:03:00.000+01:00

Sóc plenament conscient que el meu treball al blog no és tan àgil com uns mesos enrere. I no cregueu pas que el fet no em preocupi. Prou que m’agradaria poder escriure per a mi i per a vosaltres cada dia, encara que fos poqueta cosa. Unes vegades el cansament, altres allò de “deixem-ho per a demà...” (tan típic d’un servidor), altres la manca o l’excés d’idees de què parlar, fan que de vegades passin els dies i el meu “ocell de vidre” estigui allà mateix on era la setmana passada.
Ho sento de veritat. Jo ja voldria ser més constant, ja; però les bones intencions no ho són pas tot. És una cosa semblant a allò de fumar: “Sí, sí, ja ho deixaré, ja...”
Avui em ve de gust parlar dels hipòcrites, que són aquells que diuen una cosa i en fan una altra. No sé com ho deu definir, el diccionari, però no crec pas que difereixi gaire de la meva definició particular.
Darrerament els hipòcrites surten com els bolets (en una bona època de bolets, és clar). Te’ls trobes arreu: a la feina, al carrer, a l’església, a l’autobús, a la botiga, al diari, a la televisió... arreu arreu. N’hi ha un munt, vaja. N’hi ha tants, que quasi els podríem aplicar el títol pseudonobiliari de “normals”, de manera que els que no són hipòcrites semblen condemnats a ser un minúscul grupuscle anatemitzat pels altres.
Un hipòcrita sempre és un moralista i per tant, algú que amb raó o sense, sembla que està en un escalafó de poder més alt que nosaltres: per poder econòmic, per poder familiar, per poder laboral, per... qualsevol poder que us vulgueu imaginar.
Un hipòcrita és sempre un ésser que en fons no està mai segur d’ell mateix, no és capaç de mirar-se directament i veure la realitat de la seva ànima, les seves mancances ni les seves frustracions.
Un hipòcrita és sempre un esperit frustrat, algú que no ha realitzat, i que no es creu capaç de realitzar els seus somnis amagats.
Un hipòcrita és un malalt, i fa de la mentida la seva medicina. L’engany presideix els seus actes, o la majoria.
Un hipòcrita és un egoista: no pensa mai en el mal que fa. És hipòcrita amb ell mateix: L’única realitat moralment bona és la seva, faci el que faci i digui el que digui, encara que la seva vida sigui tot un seguit de contradiccions.
Un hipòcrita tem la Veritat: la seva i la dels altres.
Un hipòcrita basa el seu engany en la por i en les paraules emmetzinades.
M’agrada la veritat de les persones, dels amics, per dura que sigui, sempre que sigui una Veritat en l’Amor.
Vola, vola, Ocellet...

NO PASSA RES?

2009-01-21T22:41:00.002+01:00

Sempre va bé aprofitar el futbol per fer una altra cosa. Assegut al davant de l'ordinador, m'arriba la fressa esmorteïda del partit de copa entre els periquitos i els culés. Ja s'ho faran.
I mentrestant el món continua boig. Jo, la veritat és que sovint em costa molt fer l'esforç de no parlar de política. Potser perquè avui en dia hi ha una sobresaturació del tema. Qui busca i grata una mica, troba sempre la bona informació. Internet ha esdevingut en els darrers anys una eina fenomenal. Els blogs s'han multiplicat arreu del món, i per tant, la informació ha deixat en gran mesura de ser patrimoni exclusiu dels foscos interessos de sempre. Només cal una mica de paciència i de temps.
Trobo que el sionisme deu tenir suficients motius per estar ben content; una nova massacre davant dels ulls d'un món tan culpable com ells per no impedir-ho. I compte! He dit el sionisme, no els jueus. No confonguem. De jueus estic segur que com passa arreu, n'hi ha que són excel·lents persones, amb un cor immens i també n'hi ha que són dolents, dolents, amb una ànima més negra que el sutge.
No us parlaré del sionisme. Busqueu informació, que està a l'abast de tothom. El seu ideari està escrit amb paraules de foc, destrucció i mort. Ideologia completament coherent amb el déu sanguinari, inhumà, venjatiu al qual segueixen. Ho sento: no puc sentir ni respecte, ni simpatia ni cap sentiment mínimament positiu envers aquests pervertidors de la història. Siguin lloades i recordades eternament les seves víctimes!

MIRACLE, MIRACLE!!!

2009-01-17T22:11:00.002+01:00

Sí, amics i amigues. El que heu llegit és cert: S'ha produït un autèntic miracle, tan "miraculós" com el de la transformació dels pans i dels peixos:
El Sembrador ha escrit un post al seu blog (DRAKONIS LAND)!
No us el perdeu de cap de les maneres! Una ocasió així passa pocs cops a l'any i... vés a saber quan serà el pròxim!

EL MÓN QUE SE'NS ESCAPA DE LES MANS

2009-01-15T19:37:00.000+01:00

Vivim sens dubte en un món accelerat. Molt accelerat. Tan accelerat que no tenim ni temps d’assimilar les coses noves. Els esdeveniments se succeeixen sense interrupció de cap mena. I nosaltres, abocats a l’abisme de les modernitats imposades. Dominem el nostre desenvolupament? Dominem el nostre futur?
Imagino que no hi haurà ningú tan boig que consideri que sí, que és capaç de seguir la marxa de les coses.
I la nostra vida personal es torna cada cop més caòtica, a l’empara d’aquest món que s’ha tornat boig i a qui no solament ja no podem dominar, ni comprendre, ni tan sols sabem per on agafar-lo.
Valors? Els que vàrem néixer durant la segona meitat del segle passat vàrem aprendre de ben jovenets una sèrie de valors -potser sí que una mica tradicionals- però efectius. Eren el pla de ruta per a la nostra vida futura. Certament que ja en aquell temps n’hi havien, de valors negatius ("si et piquen, t’has de defensar, demostra el que vals...") Però també és cert que n’hi havien molts altres que apuntaven directament al fonament de una vida humana viscuda amb molt de sentit comú.
Perquè és precisament avui que això del "sentit comú" sembla una perfecta entelèquia. Només cal que mireu els polítics, o els jutges, o els periodistes (bé tots potser no, però sí una gran majoria). On és el sentit comú que hauria de presidir les nostres vides? Jo al•lucino cada dia amb les informacions que m’arriben d’arreu. Flipo, companys. Senzillament, hi ha coses que pertanyen al nostre anar tirant de cada dia que són realment difícils, per no dir impossibles de creure. Ja ho diuen que la realitat supera la ficció.
El problema és que aquesta realitat-ficció en què estem immergits sembla ser ben bé l’obra d’un boig psicòpata, que ens vol veure tots amb el budellam a l’aire.
Malgrat tot, tinc fe (cada vegada menys, però) en la capacitat de reacció de la tribu. Potser sí que sigui veritat el missatge latent en la pel•lícula "Ultimátum a la Tierra", allò que els humans davant del cataclisme canvien (encara que sigui per collons, per necessitat o per instint de conservació). Sembla evident que si el canvi no es produeix (i crec que ara estem arribant ja al punt en que ja no hi ha retorn possible) això se’n va a la merda. Bon final, per a uns éssers que més que el sexe al cap (Freud dixit) el que sí han tingut sempre present és la manera de com anorrear-se els uns als altres.
Queda, això sí l'Amor, el gran as, el gran regal, la gran salvació. Però Amor, com tantes altres paraules que fem servir a cada moment ha esdevingut una paraula buida, una paraula per quedar bé, en fi, una paraula i prou. Perquè (i això també crec que és cert) aquest món nostre, aquest Màtrix dels pebrots, està construït sobre les paraules, paraules buides, tan buides com els cors dels grans personatges que contínuament se n’omplen la boca. Us en recordo algunes: Pau, Amor, Democràcia, Justícia, Família, Votants... i un llarg etcètera.
Pregunto: ¿Què fem els que veiem tot això, els que som conscients de la GRAN ENGANYIFA, de la GRAN ESTAFA a què estan sotmetent les nostres vides, que estem més perduts que un pingüí al mig del desert? Quin profeta, o quin déu hem d’honorar i seguir si cal? Qui, què, on, quan la resposta a les nostres oracions?
Enmig de la Mentida, Pau i Amor a tots.

FOTOS DE LA NEVADA DEL DIA DE REIS, 06-01-2009

2009-01-07T11:13:00.019+01:00

DIA DE REIS

2009-01-06T23:32:00.002+01:00

Avui ja sabeu que és el dia dels Reis. No els d'allà baix, no, sinó dels altres, els de tota la vida, els bons, els que no cobren i treballen per amor a l'art (i no uns que jo ja em sé).
La veritat és que sí que m'han portat un gran regal: la neu. entre 5 i 8 cm de neu a casa. Fred, fred de neu, sec, molt sec. Ni una mica d'aire. Bé, potser sí que demà aquella boja de tramuntana tregui el nas pel cim de Fraussa, o per Costoja... Vés a saber! Amb aquesta senyora mai no pots estar segur de res...
És ara, a la nit, que la neu és més bonica. Les bombetes de fora, que els dies normals diríeu que fan poca llum, avui donaven (donen) a la neu una lluminositat especial. Diferent. Bonic. Fred. Blanc.
Per altra banda, aquestes ben merescudes vacances s'estan acabant. Llàstima. No he fet quai res. Però no em sap pas cap greu: el guerrer bé que ha de reposar. Poca cosa, doncs: llegir, pelis, migdiades, donar voltes al cap... Genials, de veritat.
Bé doncs, ja veieu que torno a estar aquí, assegut davant del portàtil i intentant fer-vos arribar quatre coses, que de vegades, suposo que només de vegades, poden resultar-vos interessants. A veure si us animeu i em deixeu algun comentari de tant en tant, encara que només sigui per animar-me a mi mateix.
Guardeu-vos del fred...
(Ja us penjaré alguna de les fotos de la nevadeta d'avui)

REGALS

2008-12-23T23:31:00.002+01:00

Bé. Nadal. Crisi. (Quina crisi?, diu en Joan de Blanes cada cop que vol entrar a dinar a un restaurant). Temps de regals. És l’hora. Ara toca. Som tots molt bonets i algú ens ha anat venent la pel•lícula que, a més de menjar i beure pels descosits, ens hem de fer molts regalets, perquè ens estimem molt els uns als altres i blablabla. (Tot plegat collonades del sistema. El fotut de la història és que un any darrere d’altre hi caiem, en les seves trampes: potser ja ens va bé que així sigui. No ho sé).
Fa dos o tres mesos que totes les cadenes de televisió d’aquest país i del del costat afusellen els tendres cervells dels infants amb milions de joguines que el Tió, el “Papà Noel”, els Reis Mags, o Rita la Cantadora han de comprar i regalar.
Nosaltres, quan érem petits, teníem una il•lusió extremada per saber què ens havien portat els Reis. Normalment rebíem una o dues coses. Eren altres temps: la gent no tenia prou recursos per amuntegar regals i més regals davant nostre.
Vaig ser tremendament feliç quan amb deu anys els Reis em van portar una bicicleta. El meu pare l’havia comprada de segona mà i l’havia feta pintar (Va quedar absolutament nova). I que en va durar d’anys, aquella bicicleta! I quantes pinyes ens vam fotre tots dos!
Els nens actuals acabaran les vacances de Nadal amb muntanyes de joguines. El “Papà Noel”, els Reis es multiplicaran inexorablement pel nombre de tiets, d’avis, de padrins, de pares... que cadascú tingui. Pobres infants! Tan rics de joguines i tan pobres de temps que els pares els dediquen!
En fi... els temps actuals són així...
I nosaltres, els grandots, què? Doncs també: amics invisibles, regals a tot déu... Ep! Que jo no estic en contra del regals, escolteu! M’encanta fer regals a la gent que estimo. Però no quan toca, no amb aquesta manera compulsiva amb què ho fem tot. Fer (i rebre) un regal és una cosa meravellosa. Cal dedicar temps per pensar amorosament què li farà il•lusió, cal dedicar temps per anar a comprar-lo... Penso que fer un regal ha de ser una mica com allò del ritus de què parlava la guineu del “Petit príncep”. És bonic rebre en una data concreta (el sant, l’aniversari, Nadal si molt ho voleu...) un regal il•lusionador d’aquells que estimes. Però tornem-hi: m’empipa que hagin inventat “el món màgic dels regals”: dia de la mare, dia del pare, dia dels enamorats, Nadal i/o Reis... I d’altres dates que ja veureu que amb el temps també arribaran (i que encara no se’ls ha acudit): dia del germà, dia dels oncles, dia de la padrina, dia de la gent gran, dia de la família...
No sé si m’heu de fer massa cas. Sí que penso que els nens aprenen a viure un món fictici, completament irreal: el món del “tot és fàcil, només s’ha d’allargar la mà” Pobrets!: Quan descobreixin l’engany, serà molt pitjor que quan nosaltres vam descobrir que els Reis de l’Orient eren els de casa.
Passeu un bon Nadal. (Compte amb els tiberis. Després vénen les lamentacions. Les talles de la roba i les festes nadalenques no fan massa bona parella).

BON NADAL A TOTS

2008-12-22T22:11:00.000+01:00

NÚVOLS A MÇ

2008-12-18T23:33:00.002+01:00

Aquesta foto, que vaig fer ahir amb el telèfon, la vull dedicar a aquesta enamorada de la natura que és l'Estel del Matí. Petons.

SABATES

2008-12-15T20:33:00.002+01:00

Quina llàstima que aquí no tinguem aquest saludable costum de descalçar-nos i enviar les nostres sabates com si fossin projectils a tots aquells que considerem una ofensa a la nostra dignitat com a persones! Perquè de pallassos, de nazis, de lladres, de fastigosos (tot alhora), encara que el món n'està ple, no pensséssiu pas que en aquesta petita pàtria nostra (i per desgràcia de moment també d'uns altres) no en tenim de personatges d'aquests.
Si cadascú de nosaltres es posés a pensar i a fer la llista d'aquests milhomes a qui amb molt de gust faria servir per afinar la punteria sabatera, estic segur que tots nosaltres hauríem de sortir a correcuita a comprar un munt de llibretes.
Clar que també hauríem de comprar un munt de sabates. Osti, tu... quin negoci pels sabaters! Bé, potser no caldria pas comprar les millors sabates de la botiga...
Ja sé: el meu pare (e.p.d.) em deia que ell, quan era jove anava descalç tota la setmana (eren altres temps...) i les espardenyes restaven penjades d'un clau fins al diumenge, que era el dia que podien anar "elegants". Doncs amb això del llençament de sabates als indesitjables, podríem fer el mateix. Les bones per caminar i les altres per... "Au, té, porc de merda, menja-te-la!"
M'admira la dignitat d'aquest periodista, que en lloc de llepar el cul a l'invasor, a l'home que ha portat el seu país al caos, a la destrucció i a incontables morts civils, fa una acció que és tot un símbol.
Quina diferència amb la majoria de periodistes d'aquí!

US DIU ALGUNA COSA?

2008-12-14T22:18:00.004+01:00

Us transcric avui un fragment del POEMA DE NADAL, de Josep Maria de Segarra. Penseu-hi. En comparteixo la lectura amb vosaltres amb molt de gust.

Avui el llavi cansat
vol estrafer l'alegria,
homes de bona voluntat;
avui la llengua impia
sembla com que demani caritat
per esborrar la gran malenconia
del nostre món atabalat.
Del nostre món de crits i arpelles,
de mandrejar encomanadís,
del nostre món cansat i gris,
de miserables coses velles
emmascarades de vernís,
del nostre món tan lluny de les estrelles!
Malgrat això, l'alegria
la vull vermella en el meu cant,
trencant la monotonia
del somriure vergonyant.
Malgrat el vestit impotent
i la misèria carnal,
malgrat el pensament
de màquina i asfalt,
jo et vull sentir viva i lluent,
estrella de Nadal
esgarrinxant el blau del firmament!
És per això que us donc la bona nit,
perquè entre tots cerquem l'alegria
i l'estrella en l'infinit
i el perfum de misteri d'aquest dia.
¿Què us diré de la nit meravellosa
si la veu que es vestia de blanc
és igual que neu fosa,
i en el pit s'hi ha fet negra la sang?
Però tens el record d'altres dies
que els teus ulls eren nets, transparents,
i tot ple de misteris dormies
amb el somni enganxat a les dents.
Si el despit que se't menja tu acales,
per somriure a uns paisatges llunyans,
veuràs l'àngel tot neu a les ales,
amb la cinta de seda a les mans.
Si t'oblides d'avui, de la febre
que et priva de viure, que et crema la sang,
veuràs la molsa del pessebre,
amb les figures de fang.
Veuràs la muntanya segura
blanca de bens emblanquinats,
amb la llum dels teus ulls de criatura
completament desentelats.
Si et penses caçar l'estrella
no vagis baladrejant,
humiteja't la parpella
amb tres llàgrimes d'infant,
ajup-te fins al temps que eres infant.

NADAL, JA

2008-12-11T21:00:00.002+01:00

Sembla que les festes ja han tornat a posar a la gent en solfa. L'altre dia vaig entrar a l'Esclat a comprar dues misèries (com sempre). El pàrquing, que normalment està bé pel que fa a les posssibilitats de deixar-hi el cotxe, doble de ple que de costum. I a dintre... no ho vulgueu pas saber! Au, vinga, va carrets i més carrets, famílies i més famílies... comprant de tot.
Així doncs, sembla que aquella malaltia que acostuma a arribar en aquestes dates i que fa que tothom surti al carrer i es dediqui a deixar la visa més escurada que una aleta de pollastre, ja fa dies que ha arribat. Sort que jo ja en vaig una mica vacunat, d'aquestes coses. Però m'emprenya molt. Nadal és potser l'època de l'any en què els habitants d'aquest primer món tan nostre fem més cas als imperitatius dels que ordenen la nostra economia. Au, va, vinga, tots a comprar. Hem de salvar les pobretes empreses, que estan en crisi,pobretes, que aquest any veuran els seus guanys, els seus petits guanys retallats dràsticament. Comprem, comprem, comprem. No cal necessitar res, erò bé hem de ser solidaris amb els pobrets que ens donen feina.

Sabeu què us dic? En el fons, espero que la famosa crisi serveixi per posar les coses al seu punt i ens faci veure a tots que ens passem un pilot, que convé tornar una mica als origens, que la felicitat no consisteix en mercadejar coses ben inútils, ni comprar un mòbil (o un cotxe, o els mobles de casa, o un equip d'esquí...) darrere d'un altre.

Vivim de fàbula. Ho sabem. Però mai no en tenim prou.

Que torni d'una vegada la solidaritat, i la comprensió, i l'amabilitat, i la pau, i les ganes de riure amb els fills, i les despreocupacions, i un bon somríure, i les llargues converses al voltant del foc, i el mirar-nos directament als ulls quan parlem, i la tendresa, i l'amistat, i...

I a la puta merda les preocupacions per com ser més que l'altre, les rancúnies, els odis, les baralles, les paraules feridores, els insults al volant, el creure'ns els reis de l'univers, el sentir-nos inmortals, el gust de dominar els altres...

A la puta merda totes les televisions amb els seus programes-escombraria, el mals periodistes, que es dobleguen a la ideologia de qui els paga, a la majoria de polítics que s'omplen la boca de paraules en les que mai han cregut, als que insulten la nostra intel·ligència fent-nos viure com si fos el millor dels móns aquesta societat en què ens ha tocat viure...

Que aquest Nadal sigui alguna cosa més que uns dies que ens diuen que hem de ser feliços, que hem de fer un parèntesi en la mirada agra de cada dia. Jo vull que sigui només l'inici d'un canvi, per petit que sigui, en la nostra manera de viure i de comprendre el món.

Que la sagrada Llum ens il·lumini.

Els meus braços es tanquen al voltant del teu pit, germà, germana, i del meus llavis surt un petó amarat de tendresa que vol descansar, tímidament, en els teus llavis.

MIDA I NO MIDA

2008-12-02T21:26:00.002+01:00

El món... qui ha dit que està fet a mida de l’home? Qui ha estat l’ànima tenebrosa que ha gosat afirmar tal cosa?

La mida del home... La mida dels humans... Com si els humans en tinguéssim cap, de mida. Tot esdevé sempre, des del pou dels temps, un “sensemida”.

Au, va. Si no us ho creieu, us prego de donar un cop d’ull a tot el que teniu al voltant, especialment a tot aquest reguitzell d’ombres atemoridores, o quasi. On és la mida dels congèneres? On és la nostra pròpia mida?

Ai, pobret de mi, diuen.
Mata’l, diuen uns altres.
Capullos de merda, diu aquell.
Estic sol, diu aquell altre.
No em cal ningú, diu la veïna.
No sé per on començar.
No sé per on acabar.
Amb poc en tinc prou.
Em calen milions a cabassos.
Nen calla.
Mare, puta.
La nostra democràcia mirall per a tot el món...
Nosotros los demócratas...

Potser fóra hora de comprar una cinta mètrica i començar a prendre mida de les nostres limitacions. Tal volta començaríem a ser feliços de veritat.

He rellegit aquesta entrada i potser sí que pugui deixar-vos una mica de mal gust. No tot és dolent en aquest món on vivim: hi ha l’estima, les postes de sol, la innocència... i tantes coses belles! Malgrat tot el que de dolent i obscur hi ha, us ben asseguro que el dia que comenci el darrer viatge, em farà pena deixar allò que de bonic i de sublim té aquest món nostre.
M’acomiado avui de vosaltres amb un poema de la Maria Mercè Marçal. Que us sigui plaent.

L’OMBRA DE L’ALTRA FESTA

Bon dia, amor que triomfes de l’ombra
i obres foc nou al tomb de la campana.
Que t’arbres amb l’esforç de rel i copa
i, dau a dau, desmuntes el paisatge
de l’enderroc, i et fas mina de boscos
i de l’engruna en treus una altra festa.

Adéu, amor. Fa entrada l’altra festa.
Sabrem vetllar-la, a contrallum i a l’ombra?
¿Encertarem tots els camins dels boscos
i el secret sense atzar de la campana?
¿Un vol de fulles refarà el paisatge,
colgant l’esglai glaçat dins de la copa?

Bon dia, amor: compartirem la copa
i trenarem interrogants en festa.
Conjurarem els límits del paisatge
amb tints d’atzur i en destriarem l’ombra.
Desnuarem la pena i la campana
sense triaga que emmetzini els boscos.

Adéu, amor: ens emmirallen boscos
d’un món que cap sencer dins d’una copa!
Escolta el corb, al peu de la campana,
i el pas furtiu, com s’embosca a la festa!
¿Sabrem posar dogal al coll de l’ombra
que barra portes a un altre paisatge?

Bon dia, amor: hi haurà un altre paisatge!
Ja hi és, vibrant en el neguit dels boscos
que sura, amb veles altes, sobre l’ombra
i amb vi de rels abranda tota copa.
Hi és en la terra que convoca festa
rost amunt, per topants sense campana.

Adéu, amor: amb pluges de campana
l’eixut crida la ufana del paisatge.
¿Saps on comença el nom d’aquesta festa
que, a pes de braç, durem al cor dels boscos,
on s’eixampla la boca de la copa
i el verd no deixa ombra sobre ombra?

Bon dia, amor: ¿quina ombra de campana
adollarà a la copa del paisatge
boscos i bes i solitud en festa?

Maria Mercè Marçal
Primavera d’hivern, 1981