Si us agrada l’art i la bellesa dels còdex il.luminats que van  florir durant l’Edat Mitjana no us podeu perdre l’Exposició titulada “Joyas de los Manuscritos Medievales” que podeu vistar a la Galeria Sargadelos de Barcelona aquests dies, basada en l’obra editorial d’un dels mes prestigiosos segells editorials: Moleiro Editor. Aquesta empresa s’ha dedicat a editar còdexs, mapes i manuscrits il.luminats únics escrits i dibuixats entre els segles VIII i XVI,  localitzats a les principals biblioteques nacionals i especialitzades de tot el món. Les obres seleccionades són testimoni d’un temps en que el llibre, com objecte apreciat i exclusiu, tenia una dimensió molt diferent a l’actual. Les reproduccions portades a terme son fidels a l’original fins al darrer detall. Enquadernats amb pell i editats amb un paper especial que te dona el mateix tacte, gruix i olor que el pergamí, i amb unes pintures que simulen els ors i plates dels textos miniats que  asseguren unes edicions que el mateix editor considera com a “quasioriginals”. Els documents estan numerats en edicions de 1000 exemplars aproximadament i compten amb un volum d’estudis històrico-interpretatius en que especialistes internacionals analitzen els aspectes mes rellevants de cada document. Llàstima que tanquin el proper dia 31, ens hagués agradat poder-vos informar molt abans, però un no arriba a tot.

Entre les joies i reproduccions exposades hi podreu trobar el manuscrit d’”Grandes Horas de Anna de Bretaña” (c. 1503-1508) -orig conservat a la Bibliotheque National France- concebut com el mes luxós breviari flamenc amb pintures excepcionals; el “Libro de Horas de Juana I de Castilla” ‘Juana la Loca’ (c. 1500.) –original conservat a la British Library- amb unes miniatures excepcionals fetes per Gerard Horenbout i Sanders Bening -els millors miniaturistes flamencs del segle XVI; el “Salterio Triple Glosado Anglo-Catalan” (s. XIII/XIV)  -conservat a la Bibliotèque Nationale de France-, on trobarem textos en columnes i amb tripe versió hebraica romana i francesa, concebut a Canterbury el 1200 i finalitzat a Catalunya el 1340 amb miniatures gòtiques angleses i italianes, segurament per la ma de l’artista Ferrer Bassa; o  el “Beato de Girona” -orig conservat a la Catedral de Girona- sens dubte el gran “Beatus” del segle X que representa aspectes mes nous i rics a nivell iconogràfic i ornamental de la seva època.

També hi ha textos científics, com “Splendor Solis” -orig conservat a la British Library- un tractat d’Alquimia de gran bellesa visual; l’ “Atlas Vallard” -guardat l’original a la Huntington Library. San Marino (USA)-, probablement realitzat a Dieppe (Francia) per un cartògraf portuguès o basat en un prototip portuguès, es un atles mundial con quinze cartes nàutiques molt ben il.lustrades; el “Libro de los medicamentos simples” -orig a la Biblioteca Nacional Russia -Sant Pettesburg-, realitzat per Robinet Testard a la França de finals del XV pel Compte Carles d’Angulema i la seva esposa
Lluisa de Saboia. Te un text de 220 pàgines dividit en cinc parts: herbes i flors, árbres,les seves gomes i resines, metalls i minerals, productes animals i altres matèries; el “Libro de la Felicidad, el sultanado de las mujeres” -orig a la Bibliotèque Nationale de France-, datat al segle XVI (1582), va ser encarregat pel Sultà Murad III i reflecteix les descripcions dels dotze signes del zodíac, acompanyats de miniatures de gran factura i pronòstics per les distintes situacions en que es pot trobar l’ésser humà. Però en aquest moment en vull parar a una veritable joia de la literatura científica medieval: el “Tacuinum Sanitatis” -en la versió de Moleiro, es tracta del conservat a la Bibliotèque Nationale de França- en el qual es recullen les prescripcions de salut, higiene, benestar, medecina preventiva, com diríem en l’actualitat, que es va difondre amb gran profusió entre les cancelleries europees dels segles XIV i XV.

A finals de l’Edat Mitjana, els prínceps i homes benestants, començaven a aprendre les “regles” que havien de tenir en comte per mantenir una bona salut i higiene, seguint la medicina hipocràtica, en els  Theatra Sanitatis ,a vegades confosos amb els Herbaris. Els Tacuinum Sanitatis formen paret d’aquestes guies de “bones pràctiques” i el terme deriva de la paraula àrab Taqwin que significa Taules.. Aquest tractat va ser escrit originalment en àrab per Ububchasym de Baldach o Elluchasen Elimithar, mes conegut també com Ibn Butlân, metge cristià nascut a Bagdad i mort el 1068. En aquest tractat proposa els sis elements necessaris pel manteniment quotidià de la salut: menjar i beure, aire i medi ambient, el moviment i repòs, el somni i l vigília, les secrecions i excrecions dels humors, els moviments del ànim (alegria, ira, vergonya ..). Segons Butlân, les malalties sorgeixen per l’alteració en l’equilibri d’algun d’aquests elements, per la qual cosa aconsella la vida en harmonia amb la natura per conservar i recuperar la pròpia salut. Tot un compendi que cobra avui dia una actualitat desbordant.

Les Taqwin al-sihha (Taules de la salut el lèxic àrab) d’ Ibn Butlân es van traduir al llatí a Palerm, a la cort de Manfred, rei de Sicilia del 1258 a 1266, amb el títol de Tacuinum Sanitatis. A finals del segle XIV, aquesta obra seria dotada a la Lombardía amb una sèrie d’il.lustraciones molt ampli, com a punt de partida de moltes còpies que van depassar les fronteres italianes per arribar a bona part dels regnes europeus. Un dels mes importants, pel seu luxe i factura, es el realitzat a Renània -la versió reproduïda per Moleiro havia estat propietat de Lluis de Wurtemberg i la seva dona , Matilde, filla de Luis de Baviera, comte palatí de Renania.

Existeixen cinc còdex miniats amb el nom de Tacuinum a diferents ciutats europees: Tacuinum de Lieja, Tacuinum de Paris, Tacuinum de Viena, Tacuinum Sanitatis o Casanatense de Roma, i Tacuinum de Rouen. Tots expliquen les normes de sanitàries que han de ser seguides per nobles, rics i comerciants, amb pautes allunyades del sentit religiós i fatalista imperant al moment, on la malaltia es relacionava amb el pecat i se li atribuïa una motivació divina tant en l’origen com en la seva curació. En cada il.lustració podrem observar escenes simples de la vida quotidiana medieval que ens mostren els vestits, costums, i activitats del camp i la ciutat. En un breu peu explicatiu s’acompanya la natura de l’element estudiat -plantes, fruits, begudes, productes animals, canvis climàtics- on es fa referència a les seves propietats terapèutiques, contraindicacions i remeis per contrarestar els efectes negatius.

Els Tacuinum són coetanis a una època en que la medicina catalana brillava arreu del món amb noms tant destacats com Arnau de Vilanova (1242-1311), metge valencià que va estudiar a Barcelona, Montpeller i Salern, metge de tres papes i dels reis Pere III, Jaume II i de Federic de Sicilia. En el seu llibre “Regiment de Sanitat” hi trobarem diferents consells relacionats amb la salut i l’alimentació que encara avui tenen plena vigència.

Si voleu admirar,observar, tocar, olorar i  llegir aquests documents no us perdeu la visita a la Galeria Sargadelos. Les obres de Moleiro us esperen per obrir-vos les portes del seu coneixement amagat.

Per saber-ne mes:

- Els còdexs pictòrics del Tacuinum sanitatis d’Ibn Butlan / Felipe Jerez Moliner.- Afers: fulls de recerca i pensament.-any: 2002, vol.: 17, número: 41 pags. 83-98

- The Cucurbitaceae and Solanaceae illustrated in medieval manuscripts known as the Tacuinum Sanitatis / Harry S. Paris, Marie-Christine Daunay and Jules Janick.- Annals of Botany 2009 103(8):1187-1205 (accés xarxa universiats publiques catalanes)

- Joies de la Miniatura Medieval (Del 18 al 28 de setembre de 2008) Universitat de València – Sala Oberta – La Nau

- The medical mind of the middle ages in eleventh century Mediterranea / Christine Morris.- Cancer Treatment Reviews.- Volume 22, Supplement 1, January 1996, Pages 151-154 (accés xarxa universiats publiques catalanes)

- Reading the Literature – The Materia Medica and Tacuinum Sanitatis as Early Herbal and Health Handbooks / by Kali Barrett (Medievalists.net)

- Salud y alimentos en la época medieval I / Núria Bàguena (afuegolento.com)

- Las Tablas de salud de los siglos XIV y XV / Cesar Ojeda (Odisea2008.com)

- Tacuinum Sanitatis / Peacay (bibliodyssey.blogspot.com)

- Tacuinum Sanitatis II-Rouen / Peacay (bibliodyssey.blogspot.com)

- Tacuinum Sanitatis / Barbón García JJ, Alvarez Suarez M.- Arch Soc Esp Oftalmol v.78 n.2 Madrid feb. 2003

- The Tacuinum Sanitatis: A Lombard Panorama / Brucia Witthoft.- Gesta.- Vol. 17, No. 1 (1978), pp. 49-60 (accés xarxa universiats publiques catalanes)

- Tacuinum Sanitatis: Horticulture and Health in the Late Middle Ages / Marie-Christine Daunay, Jules Janick and Harry S. Paris.- Chronica Horticulturae.- Volume 49 – Number 3 – 2009

- The Tacuinum Sanitatis of the B.IN.G. – The Book of Life (Bibliothèque Internationale de Gastronomie) en pdf i en html

- Tacuinum Sanitatis : “casi-original” Bibliothèque nationale de France, París (Moleiro.com)

Podeu consutlar un orignal en digital a:

Ibn Butlan, al-Mujtar ben al-Hasan / Tacuini sanitatis Elluchasen Elimithar … De sex rebus non naturalibus, earum naturis, operationibus, & rectificationibus publico omnium usui, conseruandae sanitatis, recens exarati ; Albengnefit De virtutibus medicinarum, & ciborum ; Iac. Alkindus De rerum gradibus.- Argentorati : apud Ioannem Schottum…, 1531 (versió original de la Univ Granada)

La imatge que il.lustra aquest post:

f. 72r, Carn de vaca i de camell

Naturalesa: calenta i  seca en segón grau. Elecció: la [d' animals] jóves que han fet exercici. Benefici: es excelent per a qui fa exercici i els que pateixen fluxe biliar. Perjuici: per les malalties melancòliques. Remei del perjudici: amb sucre  i  pebre. Què produeix: sang espessa i melancòlica. Convé mes als [temperaments] càlids, als jóves, en hivern i en les [regions] septentrionals.
En llatí:
Nespula id est cubarra. Complexio: frigida et sicca in 2º. Electio: multarum carnum. Iuuamentum: preseruant ad ebrietate. Nocumentum: stomacho et digestioni. Remotio nocumenti: cum penidis. Quid generant: chimum sicum. Conueniunt magis calidis complexionis pueris in estate et meridionli regione.

De nou l’amic i “militant en historia veterinària” Miguel Angel Vives ens ha proporcionat l’orginal de la revista “Boletin de Veterinaria” per poder-la digitalitzar i oferir-la lliurement des de la xarxa a tots els investigadors i públic interessat.

El “Boletín de Veterinaria” va ser la primera revista professional de veterinària a Espanya, creada a imatge del “Boletín de Medicina Cirugía y Farmacia”, per José María Estarrona, catedràtic de l’Escuela de Veterinaria de Madrid, qui inicia la seva publicació el 15 de març de 1845 amb la intenció, a més, de servir de mitjà de comunicació de la Sociedad Veterinaria de Socorros Mutuos. Després de la mort del seu fundador el mateix any, seria continuada per Nicolás Casas i Guillermo Sampedro (dos dels veterinaris mes importants del XIX a Espanya).

Segons les dades que llegim a La prensa veterinaria (hasta 1903) [en digital parcialment], de Juan José Fernandez Sanz (bibliografia), es tractava d’una publicació quinzenal inicialment i decenal després, distribuida per subscripció, que arribaria puntualment a uns 700 subscriptors. El primer número es publicava el 15 de març de 1845 i desapareixeria quinze anys més tard, el 25 de juny de 1859. El seu format habitual era un quadernet de 16 pàgines de 19 x 13 cm. a columna única i en ocasions amb gravats i anuncis. Seria continuada per Nicolás Casas amb el títol “El Eco de la Veterinària”.

Podeu accedir a la col.lecció completa de la revista a través del repositori institucional del Servei de Biblioteques UAB:

Boletín de veterinaria : periódico oficial de la Sociedad Veterinaria de Socorros Mutuos.
Madrid : Imprenta del Colegio de Sordo-mudos y Ciegos, 1846-

L’amic Miguel Angel Vives de la Facultad de Veterinaria de Extremadura, com a membre actiu de l’AEHV, ens comunica que, conjuntamnet amb el President Jose Manuel Etxaniz han procedit a digitalitzar els primers congressos que faltaven de las Jornadas Nacionales de Historia de la Veterinaria.

Al portal de la AEHV podreu trobar els congressos de:

I Jornadas Nacionales de Historia de la Veterinaria

Organizadas por la Asociación Madrileña de Historia de la Veterinaria i Facultad de Veterinaria de la Universidad Complutense de Madrid. Madrid 29-30 Junio de 1995.

II Jornadas Nacionales de Historia de la Veterinaria

Organizadas por la Asociación Española de Historia de la Veterinaria i la Asociación Madrileña de Historia de la Veterinaria. Facultad de Veterinaria de la UCMadrid. Madrid 29-30 Noviembre de 1996.

XXIX Congreso Internacional de Historia de la Medicina Veterinaria
Sense Jornadas Nacionales
organitzades per l’Asociación Andaluza de Historia de la Veterinaria i la Facultad de Veterinaria de la Universidad de Córdoba.  Córdoba 11-13 Septiembre 1997

Accediu al seu contingut a la web “Congresos de Historia Veterinaria realizados hasta la fecha“

Hola amics. A principis de gener del 2009 aquest blog arribava a les 10.000 visites després de gairebé tot un any en funcionament. Ara ja hem passat de les 20.000.

MOLTES GRÀCIES !! –

MUCHAS GRACIAS !! – THANKS A LOT !!

Sense la vostra confiança i fidelitat no seria possible el manteniment d’aquest blog.

Us deixo amb un “petit regal” d’aniversari. Es tracta de el visionat del “Cant dels Ocells”, nadala popular catalana, en la interpretació que va fer Pau Casals –per darrer cop- l’Octubre de 1971. Aquest cap de setmana he tingut l’oportunitat de visitar el Museu Pau Casals a Sant Salvador (El Vendrell). Val la pena apropar-s’hi.

En aquell dia 24 d’Octubre Pau Casals va parlar davant l’Assemblea General de la ONU fent un alegat contra la guerra com mai abans s’havia vist i sentit. Tot seguit va oferir el concert de violoncel . Com ell mateix va explicar, va escollir una melodia tradicional catalana, anomenada el Cant dels Ocells, perquè els ocells, dalt del cel, canten “peace, peace, peace”.

Pau Casals va dir el següent:

“But let me say one thing. I am a Catalan. Today a province of Spain. But what has been Catalonia? Catalonia has been the greatest nation in the world. I will tell you why. Catalonia has had the first Parliament much before England. Catalonia had the beginning of the United Nations. All the authorities of Catalonia, in the XI Century, met in a city of France, at that time Catalonia, to speak about peace. At the XI Century. Peace in the world. And against, against, against war, the inhumanity of war. This was Catalonia. I’m so happy, so moved to be here with you…”

Mai els ocells havien estat tant ben representats com pel mestre universal del cello …

La Dra Maria Castaño Casado de la Facultad de Veterinaria de la UCM ha preparat i presentat la “Lección Inaugural del Curso Academico 2009-2010” amb un tema especialment significatiu com es el gènere en la professió veterinària al llarg de la història. Amb el títol “La Mujer Veterinaria” la Dra Casado fa un relat històric introductori prou interessant sobre la història de la veterinària tant general com espanyol i a partir de la pàgina 30 es centra ja en el col.lectiu femení fent una anàlisi pormenoritzada sobre les bases i trajectòria de la dona dins el sector de la professió veterinària.

Es diu que l’autèntica revolució del segle XX ha estat la incorporació massiva de les dones al món professional. Un aspecte que s’ha viscut especialment en el sector veterinari. La presència de les dones en la nostra disciplina ha estat però lenta i problemàtica en els seus inicis.

Les lprimeras veterinaries dones de les quals es te coneixement van ser les llicenciades per l’Escola Veterinaria de Zurich (Suïssa) l’any 1889. Van ser les russes Krusewka i Dobrowilskaia, aquesta darrera, va treballar com a veterinari sanitari de districte en un dels departaments de la Russia Meridional.

Les veterinaries anglosaxones de principis de segle ho tenien mes magre … l’anglesa Aileen Cust, nascuda el 1868, va ser admesa al New Veterinary College d’Edimburgh amb nom fals, i es graduà el 1900. Però no se li va atorgar el títol fins el 1922, un cop oficialitzat el tràmit pel Royal College of Veterinary Surgeons (RCVS), prèvia votació a la Cambra dels Comuns de la “Llei de Descalificació Sexual (1919)“. Per la mentalitat de l’època, sols “les persones” podien col.legiar-se i la dona no encaixava en aquell concepte … Aileen va exercir a Irlanda pero el RCVS no es va atrevir a desautoritzar una dona en una zona conflictiva com la Irlanda de principis de segle XX. . Durant la I Guerra Mundial va treballar a un hospital veterinari a França i va tornar a Irlanda com a inspectora del Departament d’Agricultura. No va ser fins el 1927 en que les dones van ser oficialment admeses per la seva col.legiació per part del RCVS.

Les primeres veterinàries americanes van ser Elinor McGrath, graduada a l’Escola de Chicago el 1910 i Florence Kimball, graduada el mateix any a Cornell, si ve només va exercir com a infermera.

A Espanya les coses anaven si fa no fa pel mateix camí. La primera veterinària espanyola es coneix com María Cerrato Rodríguez, llicenciada a Córdoba el1925 i col.legiada a Badajoz. De pare i avi veterinaris va cursar estudis per ensenyament lliure no col.legiat. A Calamonte, María va exercir de mestra, regentava una farmàcia i era Inspector Municipal Veterinari. Segons diuen els seus companys, el seu interès per la Veterinaria, va ser degut a que el seu únic germà no es va poder dedicar als estudis universitaris i la família necessitava un professional que regentés la tradició familiar. Va ser col.legiada al Colegio Oficial de Veterinarios de Badajoz des de el 16 de febrer de 1926 fins el  1967, any en què es va jubilar.

La segona dona veterinària espanyola va ser Justina González Morilla llicenciada a León el 1928. Nascuda a Matanza (León), va estudiar la carrera també com alumna llibre. Es va gradar al mateix temps en Medicina i va exercir com odontòloga i no como veterinària a Mansilla de las Mulas (León). Continuem amb Luz Zalduegui Gabilondo que es va graduar a Madrid el 18 de juliol de 1935. Nascuda a Mallabia (Biscaia) es diu que els seus pares no es van oposar a aquests estudis però li van dir ““mira, esto que tú nos estás planteando nos resulta un poco raro, pero es tu porvenir y eres tú la que tiene que decidir; piénsatelo bien y si continúas en la idea, adelante”. Tot un signe sociològic dels temps. La quarta dona veterinària espanyola es va graduar a Zaragoza el 1936, de nom Vicenta Ferreres Meseguer, nascuda a Canet de Roig (Castellón). El seu pare també inspector municipal veterinari, la va influir en la seva decisió de cursar els estudis i va ingressar a l’Escola de la ciutat de l’Ebre el 1931, sent la única dona d’aquell curs en la que van finalitzar només vint-i-dos estudiants. Els estudis els acabaria el juny de 1936.

La incorporació de la dona espànyola a la professió veterinària, tradicionalment masculina va tenir lloc entre 35 i 15 anys d’endarreriment respectivament, per la qual cosa difícilment es van produir cassos de boicot com els del Regne Unit a Aleen Cust. En aquest sentit hem de recordar a la tasca pionera de la primera dona matriculada a Espanya a la Facultat de Medicina de la UB: Ma Elena Maseras el 1872, fet pel qual va haver de demanar un permís especial per realitzar estudis de segon ensenyament i universitaris. Inicialment els estudis no es podien fer al costat dels seus companys, si be si que ho va fer pero entrant per la porta del professor i asseient-se al seu costat i no entre els seus companys …

Cal així mateix contextualitzar la situació socioeconòmica dels veterinaris espanyols del XIX, mes propera a les ferradures i al forjat que a les tasques clíniques, de salut pública o de produccions i economia animals com les que es donen avui dia. D’acord amb Gordón Ordàs i altres veterinaris de l’època; “el herrado y el forjado no sólo provocaban callos en las manos sino también en el cerebro”.

La II Republica va suposar un parèntesi positiu al reconèixer major llibertats individuals i socials a tota la població, incloses les dones. El “Plan Gordón” (1931) d’estudis veterinaris suposa un avanç important en aquest sentit, però la Guerra Civil tornarà Espanya i les dones als espais que vivien en el segle XIX. Fins el 1975 la professió veterinària anava molt lligada al món rural, però a partir del 1980 i l’aparició del fenomen dels an¡mals de companyia estudiants de les ciutats cursaran els estudis massivament, comportant un canvi de tendència definitiu que també culminarà amb la progressiva i massiva incorporació de les dones als estudis i professió veterinària.

Podeu consultar el document de la Dra Casado:

La Mujer Veterinaria: Lección Inaugural del Curso Académico 2009-2010.-  Madrid : Universidad Complutense [Facultad de Veterinaria], 2009.- 59 p.

El grifó o griu, es un dels “animals fabulosos” mes sorprenents del bestiari mitològic de la humanitat. Pels qui desconeixeu les característiques d’aquest animal mític us direm que es tracta d’una bèstia de “fusió”: un cos de lleó i un cap d’àguila. A la “Revista de Arqueologia” ha sortit aquest any un article sobre aquesta bèstia mitològica en relació a l’Art Ibèric i la seu període orientalitzant.

El lleó es el símbol del poder, dels governants, mentre que l’àguila representaria la divinitat, el poder sobrenatural. D’aquesta manera, amb la fusió dels dos cossos: animal de terra i d’aire, es compliria la doble funció que tant han desitjat els monarques de l’antiguetat: fusionar el caràcter diví i humà del poder governant. Per altre costat, al ser una bèstia híbrida, els cristians medievals, la veien com una juxtaposició humana i divina, com va ser Jesucrist igualment.

Per separat, les dues bèsties també han estat representades fortament al llarg de la història. L’àguila,ja la trobem a l’Imperi Assiri cap el (s. IX aC). Per exemple, al Temple de Ninurtra hi trobem una divinitat amb cap d’àliga. L’Imperi Hitita utilitzava estandards que representaven una àguila bicèfala. L’àguila també respresentava el poder i l’Imperi Romà de l’antiguetat. I l’art grec-escita també incorpora l’àguila com a motiu d’autoritat en diverses representacions, així com en l’Imperi Part (s. I-II aC). El monument funerari de Nemrud Dagh (Turquia) n’és un bon exemple. L’Imperi Ptolemaic va ser igualment deutor de la imatge de l’àguila que es va representar successivament en el revers de les monedes durant segles. L’àguila transmetria doncs la idea d’un poder que transmet la imatge imperant, capaç d’imposar l’autoritat a altres pobles o ciutats-estat.

En la Roma Imperial, els grifons sortien dibuixats a les cuirasses o thoracates d’estàtues de l’exèrcit com per exemple amb Juli Cesar. En una situació d’afrontament vindrien a fer referència a la seva condició de fundadors de l’Imperi. També hi trobem el grifó en una cuirassa de l’emperador August de Prima Porta (Roma) on es troba recuperant un estendard  romà d’un barbar derrotat. Unes imatges que de fet vindrien exaltar la grandesa de l’Imperi, en el seu exèrcit i religiositat, fent coincidir l’encarnació i divinització de l’emperador.

Amb tot, si be la connexió divina del grifó esta ben establerta, no ho es tant el seu paper com a representant del món diví. Per un costat tindríem la vessant negativa, en que el grifó representa i personifica les forces del mal, atacant l’home i els éssers vius i un heroi divinitzat el combat sense treva. Per altra banda es també considerat com a portador de la força divina del bé.

Els grifons ja apareixen representats a la Península Ibèrica cap el segle VII-VI aC a Tartessos, pintats en un vas de Carmona (Sevilla) així com en un vori corresponent al període orientalitzant del Sudest Peninsular. Les dames ibèriques d’aquest periode portaven també avaloris i collars amb el simbolisme del grifó, la qual cosa podria representar un imperialisme oriental i diví d’influència oriental.

La revolució o expansió artística orientalitzant va expandir-se per tota Ibèria des d’Anatòlia fins les costes lusitanes. La influència de Grècia, Fenícia i Pèrsia en les costes ibèriques es permanent al llarg del VII fins el IV aC. Entre els efectes mes significatius trobem la difusió de les formes d’exaltació de la riquesa i us dels simbologia prèviament utilitzada a Orient, com el grifó. A Grècia, seguint la tradició literària de Aristeas de Proconeso on els grifons defenen la terra contra els Arimaspos o en l’art Grec-Escita, l’orfebreria dels comerciants fenicis i, finalment, els relleus existents a Assíria com els del Palau de Persèpolis.

Saltant en el temps fins l’època actual cal comentar que el grifó o griu esta molt present esta molt present a Catalunya, especialment als edificis de caire clàssic de mitjans del XIX i fins i tot del període modernista. Exemples: Fonts de la Ciutadella (Barcelona) de Josep Fontseré (Fot: 1) , Palau de Justícia (Barcelona), d’Eduard Alentorn, Palau de la Duana (Barcelona), d’Enric Sagnier i Vilavecchia, Palau Novella (actual seu dels Monjos Budistes al Garraf) de Rafael Atché (Fot: 2) …

Podeu conusultar aquest article:

El enigma simbólico del grifo /  Abelardo López Pérez.- Revista de arqueología, ISSN 0212-0062, Año nº 30, Nº 340, 2009 , pags. 46-51. La revista es troba a les Biblioteques universitàries catalanes i a les Biblioteques públiques de Barcelona

Si en voleu saber mes:

-  Griffins in Art and on the Web (Isidore-of-Seville.com)

- Gryphon pages (Gryphonpages.com)

Un bon amic, el Xavi Fàbregas Comadrán, veterinari higienista i polifacètic, alhora que aficionat a la història com nosaltres, ens ha enviat la convocatòria que es prepara pel proper Octubre 2009 al Camp de tir de Massanes (Girona) sobre la II Concentració de Mastins Espanyols (Massanes, Girona, 17 d’Octubre 2009). Segons la Classificació de la FCI (1) dins el grup 2 molossos, afi als mastins - fa gairebé un any que ja informavem d’aquesta raça- [Mastins, una historia mil.lenària arriba als blogs (21/03/2008)], hi ha els Muntanya dels Pirineus, la història dels quals volem exposar en aquesta plataforma.

Els orígens de les races de gossos, i mes si tenim en compte l’activitat ramadera primigènia dels “Muntanya”, es retrotrau a èpoques molt llunyanes. Fins i tot hi ha reminiscències llegendàries com la del mite grec (2) que explica que Zeus va donar a Hephaestus (Hefest) – germà d’Afrodita, el mitic forjador la fragua del qual estava al mont Olimp, si be després se li ubicaria a l’Etna- , el gos Laelaps, un gos de bronze amb ànima. Abans de convertir-lo en pedra va tenir descedència i es va refugiar a la tribu dels Molossoi ,al nord de Grècia, des d’on es va engendrar la resta de gossos d’aquest grup, que també se’ls coneix com a “gossos dels déus”.

De moment, i a manca de mes estudis fets en base a marcadors d’ADN, que agrupi les races afins entre si, cal basar-se en evidències històriques com les migracions, comerç i invasions de les diferents civilitzacions i les seves activitats mes significatives com podien ser la cura dels ramats. En aquest sentit cal considerar les migracions que van tenir lloc sobre el 4rt mil.leni aC en que diferents pobles indoeuropeus van expandir-se cap a l’oest. Alguns d’ells van arribar fins els Pirineus, donant lloc a poblacions d’origen basc. Estudis biològics, botànics, faunístics, antropològics així ho demostren. En el cas català, els topònims, Ur, Bolt i Alp son evidències d’origen sumeri, i de la mateixa manera podrem trobar expressions de la Península d’Anatòlia que encara perviuen a les nostres contrades. Aventurem que aquests primers pobladors del neolític asiàtic que van arribar fins territoris ibèrics portarien els seus gossos acompanyant protegint els ramats que els acompanyaven. Races similars en diferents punts d’Europa que tenen uns trets morfològics similars (3)

El conjunt d’aquestes races reben el denominador comú de “Molossoides”. El nom molós te l’origen en la classificació que Piérre Mégnin (4) va fer de les races de gossos el 1896 en que feia la distinció entre “Lupoïdes, Braccoïdes, Molossoïdes, et Graoïdes” .D’entre les diferents races de “molossos” el Mastí Tibetà sembla ser que es la raça mes genuïna que ens encapçalaria la puresa genètica d’aquest arbre genealògic caní d’origen asiàtic (5). Les diferències que anem trobant per tot Europa i altres continents vindrien a formar part dels criteris de selecció que els mateixos humans han fet servir pel seu propi us, i la pròpia adaptació al medi natural que ha tingut cada raça..

No obstant, si l’origen dels “Muntanya” es mes o menys segur, no ho es tant el camí a partir del qual han arribat els molossoides a expandir-se pet tot el món. Hi ha diferents hipòtesis, entre les quals podem significar: El poble Gàlata a Assíria (300 aC), els Arrians (1000 a 500 aC), Alexandre el Gran que l’expandí des de la India a través de Fenícia i Roma … El cas es que cal investigar encara molt per arribar a conclusions certes.

A l’antiguetat

Marc Terenci Varró a “De Re Rustica” (6) ja exposa la seva visió dels gossos, la utilitat i morfologia dels mateixos. Com a guardians dels ramats i defensors del bestiar de llana. I pel que fa al seu aspecte comenta que n’hi ha de dos tipus: el gos de caça que es prepara per la persecució de feres i animals salvatges, i altre destinat a la custòdia dels ramats i que correspon als pastors. I continua descrivint: “Quant al seu aspecte exterior, escollir els que estiguin ben formats, de talla gran, amb els ulls negres o vermellosos, el nas del mateix color, els llavis vermells tirant a negres, ni massa recollits, ni massa penjants”….” És igualment essencial que els gossos tinguin el cap fort, les orelles llargues i flexibles, el coll ample i curt, les cuixes dretes i tirant més cap a dintre que cap a fora, les cames amples, els dits distanciats, les ungles dures i encorbades, l’espina dorsal ni sortida ni convexa, la cua espessa, la veu sonora, el musell ben partit i el pèl blanc de preferència amb la finalitat de que es pugui distingir fàcilment dels animals salvatges durant la nit”. Es una descripció que s’ajusta força a la descripció d’un gos molossoide i que evidència la seva existència entre les civilitzacions del món antic.

A l’Edat Mitjana

Les evidències que tenim a l’Edat Mitjana son les que ens apareixen en els llibres manuscrits dels cavallers i reis medievals. No hi ha testimonis escrits del paper dels gossos molossoides en el camp i el ramat tot i que es pot aventurar que si que van exercir aquesta funció. Entre els llibres mes significatius que disposem en que surten els gossos mastins es el llibre de caça de Gaston Phebus (1331-1391) “Livre de la chasse”, un exemplar miniat en que, a banda de relatar-se diferents aspectes de com exercir una bona caça, hi ha deu capítols dedicats a com entrenar, criar i tenir cura de les malalties dels diferents tipus de gossos del moment. Els classifica en cinc tipologies: Alans, Llebrers, Spaniels i Mastins. D’acord amb Joan Ferrer Sirvent (7) qui cita el llibre de Benoit Cockenpot “Le Montagne des Pyrénées” (8) el qual alhora esmenta el llibre de Phebus, concretament el capítol XXI : “Del mastí i la seva naturalesa”:”… els mastis tenen per ofici i per instint guardar el bestiar i la casa del seu amo. I es una bona naturalesa de gossos doncs defensen i guarden amb el seu poder el que pertany al seu amo, però son de “vilaine” talla (no adequada)”. Un aspecte a considerar segurament perquè no estaven fets per córrer i caçar sinó per guardar i protegir els ramats.

Edat Moderna

Amb la conquesta del nou continent el Gos dels Pirineus va ser dut pels pescadors bascos a Terranova durant el segle XVI. Allí serien creuats amb els retrievers negres importats pels emigrants anglesos i fruit d’aquestes unions s’originaria la raça de Terranova. A la fi del segle XVI, el cèlebre agrònom Olivier de Serres (9), en el seu llibre “Théâtre d’Agriculture et Mesnage des Champs“, hi descriu dues varietats de grans gossos als Pirineus: uns amb tons foscs per a la guarda de les cases, els altres de color blanc per a la guarda dels ramats. Els Muntanyes van arribar a la cort francesa de part de Lluis XIV el 1675, i es va estendre entre la noblesa. Però amb la Revolució Francesa va caure en desgràcia degut a la seva identificació amb la classe absolutista anteriorment governant.

Els Muntanyes durant el  XIX

Ja en èpoques contemporànies veiem com els muntanyes van minvant degut als moviments migratoris del camp a la ciutat i la progressiva disminució de l’activitat ramadera i dels llops a Europa Occidental. La primera evidència escrita del XIX sobre la terminologia de Gossos dels Pirineus ens be de Pierre Toussain de La Bouliniere, que en el seu anuari estadística de 1807 al departament dels Alts Pirineus, dóna aquest nom als gossos propis d’aquestes contrades.

No serà fins a finals del XIX que la raça es comenci detallar i perfilar. Amb tot si que troben una descripció feta pel cinòfil R de Kermadec on en 1874 fa la diferència entre els gossos dels Pirineus Occidentals i Orientals: El primer  particularment difosa als voltants de Bagneres-de-Bigorre; té el musell gruixut, els llavis penjants, les orelles arrodonides, el pelatge una mica cresp blanc i negre, sembla ser en gran part la soca de grans gossos designats amb el nom de Gossos de Terra-Nova, molt difosos en tota França. El segon tipus és el “Gos dels Pirineus Orientals”, és gran, de forma molt esvelta, el musell afilat, les orelles punxegudes i caigudes, el pelatge suau, sedós i abundant, d’un blanc neu amb taques gris clar o cafè amb llet; generalment aquestes taques existeixen sobre les orelles i la cara. En aquest últim cas hi ha una banda negrosa al voltant dels ulls. Sovint també és enterament blanc…Estava estès en altre temps en la part dels Pirineus que limiten el departament de “l’Ariege” amb la república d’Andorra, però sembla ser que actualment és molt rar, si no està completament extingit”

Es pot asseverar que l’autèntica propagació del Gos dels Pirineus fora de les seves muntanyes es desenvolupa en el segle XIX amb el naixement del Romanticisme. Aquests gossos, primer apreciats per la seva bellesa i la seva excel·lència, i després per les seves qualitats temperamentals innates, es van guanyar la resta d’Europa i Amèrica on van ser introduïts pel general Lafayette a l’any 1824. A Austràlia van ser introduïts a l’any 1843 per a guardar els ramats en una explotació de Hamilton.

La primera descripció metòdica del Muntanya dels Pirineus data de 1897 i figura a l’obra del Compte de Bylandt titulada “Les Raçes de Gossos”. El 1907 el “Pastor Club” publicaria el que es considera com el primer estándar de la raça, inspirat majoritàriament en la descripció donada pel compte de Bylandt.

Fonts utilitzades

(1) Classificació Races Gossos (Fédération Cynologique Internationale)

(2) – Bulldog History: The Ferocious Molossian Dog / Bobby Callahan
- History and origin of the Molosser Breeds (Bulldoginformation.com)
- Molosserworld’s Origin & History of teh Molossers (Molosserworld.com)
- The Molossers and the Dogge’s History in a new Perspective / Barbro von Moszinsky, Jan Edbladh (Molosserworld.com)
- Les Molosses du Proche Orient Ancien / Sophie Licari-Caparroy

(3) Molosser Breeds / Catherine Mariene

(4) Cynotechnie : Classification de MEGNIN (Club d’Amateurs de Dogues et Autres Molosses CADAM)

(5) The Tibetan Mastiff, the Original Molosser / Michael Russell

(6) – De re rustica / Varró (english) (Penelope.Uchicago.edu)
- De re rustica  / Varró (castellà) visionat limitat, referència (Books.google.com)
- De re rustica = Del camp / Marc Terenci Varró ; text revisat i traducció de Salvador Galmés.- .- Ed Català i llatí .- Barcelona : Fundació Bernat Metge, 1928. A les biblioteques universitàries catalanes, i biblioteques públiques de Barcelona

(7)- Gaston Phoebus i els Mastins : el Gos de Muntanya dels Pirineus en l’Historia / Joan Ferrer i Sirvent (LaBordadurtx.org)
- The Finest Hunting Manuscript Extant / W. A. Baillie-Grohman.- The Burlington Magazine for Connoisseurs, Vol. 2, No. 4 (Jun., 1903), pp. 8-21 (accés regtringit Universitats Públiques Catalanes o amb accés al portal JSTOR.org)
- Livre de Chasse de Gaston Phebus (Exposition BNF)

(8) – Le Montagne des Pyrénées… Le livre / Beonit Cockenpot

(9) – Olivier de Serres: Ecrivain, agronome, protestant (Etablissement Public Local d’Enseignement Agricole -EPLEA -)

(10) – El gos Muntanya dels Pirineus. 1. Història de la raça / Joan Ferrer Sirvent (Institut Pirinenc del Gos Muntanya dels Pirineus)

Aquesta notícia del nostre blog s’ha basat fonamentalment en l’estudi presentat per Joan Ferrer Sirvent, que es pot consultar a la web del IPGMP. Enhorabona per les dades facilitades !!

Properament publicarem la segona part d’aquest post dedicada a la història contemporània (segle XX en endavant) d’aquesta raça.

Fotos: 1: Mastins assiris, 2: Livre de la Chasse Gaston Phoebus, 3: Escena Llop perseguit per masti del Costumari Amades

Invitem a assistir i participar al “Cicle de conferències entorn el 200è aniversari del naixement de Charles Darwin” que tindrà lloc a la Facultat de Biociències de la UAB el proper 7 d’octubre fins l’1 de desembre del 2009 a la Sala d’Actes de l’Edifici C.

Una bona oportunitat per descobrir alguns aspectes científics i històrics de la Teoria de l’Evolució, i poder entrar en el debat evolutiu sense complexos i amb uns coneixements sòlids de les nostres arrels biològiques com a éssers humans. (paraules del programa de presentació del cicle).

Podeu consultar el programa d’actes.

La BBC ha escollit a Sir David Attenborough per narrar una sèrie sobre Charles Darwin en motiu del bicentenari dek sey naixement i el cent-cincuanta aniversari de l’edició de la seva obra “The Origin of Species”.

En aquest programa, Attenborough es planteja tres qüestions clau: com, i perquè, va proposar Darwin la seva teoria d’evolució? Per què pensem que tenia raó? I perquè considerem que es el més important que s’ha plantejat fins avui ?.

Sir David, comença el seu viatge a la casa de Darwin a Down House (Kent), on Charles es preocupava i tratava de compendre els orígens de vida. Després va tornar a les seves arrels a Leicestershire, on buscava fòssils de nen, i on un altre company va fer  desenterrava un descobriment significatiu durant els anys 1950. Així mateix torna a la Cambridge University on els dos estudiants cursaven estudis i a on anys mes tard es descobria la doble hèlix del DNA propiciant les noves bases de la genètica.

Es tracta d’una de les millors sèries fetes sobre Darwin amb la narració d’un dels millors divulgadors de la Ciència actual com es Attenborough. Podeu veure el primer capítol:

En motiu del segon centenari del naixement de Charles Darwin (1809-1882), i alhora cent cinquanta de la publicació de la seva obra magna,’L’origen de les Espècies’, Vilaweb ha promogut una sèrie documental: Darwin 365, de deu capítols sobre la seva figura. La sèrie, de periodicitat mensual, és supervisada pel científic Juli Peretó.

Darwin365: Cap I – Introducció

Capítol introductori de la sèrie que VilaWeb dedica al científic Charles Darwin (1809-1882) en el 200 aniversari del seu naixement. Avui Jaume Bertranpetit, de l‘Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF) introdueix el científic i dona les claus de la teoria de l’evolució i l’impacte que va tenir al nostre país. [29/01/2009]

Darwin365: Cap II – Visions i perjudicis sobre la natura

Segon lliurament de la sèrie Darwin365 dedicada a Charles Darwin en els 200 anys del seu naixement. En aquest capítol Arcadi Navarro (CSIC-UPF) explica com la teoria de l’evolució ha modificat les visions i els prejudicis sobre la natura. [12/02/2009]

Darwin365: Cap III – Darwin i la política

Tercer lliurament de la sèrie Darwin 365. En aquest capítol Ferran Sáez, de la Facultat de Comunicació Blanquerna, ens explica la relació entre Darwin i la política. [16/03/2009]

Darwin365: Cap IV – Darwin i religió

Quart lliurament de la sèrie Darwin 365. En aquest capítol Ramon Mª Nogués, de la Facultat de Ciències de l’Educació, ens explica la relació entre Charles Darwin i la religió. [14/04/2009]

Darwin365: Cap V – Primatologia


Cinquè lliurament de la sèrie Darwin 365, en el qual la professora del departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra Carme Maté parla dels estudis de Darwin sobre la primatologia. [11/05/2009]