The Great Gatsby

Director: Baz Luhrmann

Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Carey Mulligan, Tobey Maguire, Joel Edgerton, Isla Fisher, Jason Clarke.

Gènere: Drama. Australia, 2013. 140 min.

Sempre he pensat que les grans pel·lícules rarament són aquelles que han estat creades amb aquesta finalitat. Perseguir la grandiloqüència no només condiciona tot el camí fins a aconseguir-ho, sinó que sol comportar el sacrifici d’elements que precisament són clau per apropar-se a l’excel·lència cinematogràfica, especialment el de donar ànima a la història que s’està explicant. El Gran Gatsby és una d’aquelles pel·lícules que comet aquest pecat, el de focalitzar-se en la grandesa i oblidar-se l’ànima pel camí. La nova adaptació de la novel·la de F. Scott Fitzgerald per part de Baz Luhrmann (Moulin Rouge, Australia) és un espectacle absorbent i molt entretingut en quasi tot moment, a pesar de les seves 2 hores i 20 minuts de durada, però la sensació que deixa és que l’efecte que genera tot plegat és momentani i força volàtil. És una pel·lícula que es pot gaudir al cinema i en pantalla gran, però sense massa més recorregut un cop acabada.

Encarava la pel·lícula sense haver llegit la novel·la de Fitzgerald ni tampoc haver vist la primera adaptació al cinema, de 1974, per tant la història i el personatge resultaven força desconeguts, però tot i això, la sensació final és que la seva dimensió i profunditat havien de ser superiors al que plasma el film. Només recordant Moulin Rouge (2001), i també la seva versió de Romeo i Julieta (1996), ja ens podem fer la idea de la concepció que té Baz Luhrmann a l’hora de fer cinema; una voluntat de revisar històries d’amor clàssiques i aplicar-hi una mescla de barroquisme i modernitat per adaptar-les als temps que corren, però sense perdre’n l’essència. A El Gran Gatsby, el director australià ho posa en pràctica, completament fidel al seu estil i de forma molt efectiva a nivell tècnic, però és aquesta essència la que grinyola. Quan la pel·lícula ha de demostrar que les seves entranyes amaguen quelcom valuós, ens trobem amb poca cosa.

I és que El Gran Gatsby és més que un sofisticat relat d’un misteriós personatge envoltat de les classes socials més altes a la Nova York dels anys 20, inclou també una crítica a tota aquesta estructura classicista d’aquell moment i fins i tot un rerefons previ a la crisi del 29. També convida a conèixer molt més a fons el protagonista, qui basa el seu atractiu precisament en tot el que no sabem d’ell. Però tot això, el que probablement donaria una dimensió molt més rica al film, s’il·lustra a base de pinzellades puntuals -o directament ni es tracta- i queda en un clar segon terme per un Baz Luhrmann més preocupat per exhibir-se. Sí, la història amorosa que actua com a motor de la pel·lícula és intensa, passional i interessant, amb personatges carregats de dubtes emocionals i inevitablement tocats pel passat, però dubto que tot es redueixi només a això. És obvi que Luhrmann es fixa en el que l’interessa, i amb tot el dret, però ens deixa insaciats.

L’actuació de Leonardo DiCaprio torna a provocar-me el que fa pocs mesos m’havia fet oblidar a Django Desencadenado, i és que l’actor no aconsegueix transmetre’m el suficient per donar tot el que demanen els seus personatges. En el paper de Gatsby, DiCaprio, amb la cara més rodona de l’habitual, funciona a la perfecció per la seva imatge, el seu posat, la seva mirada i fins i tot aquest costat misteriós i obscur que sap mostrar, però dramàticament no connecto amb ell i em genera certa indiferència. Potser ja és quelcom personal, però no ho puc evitar. Contràriament, Tobey Maguire sí que desprèn la humilitat i honestedat pròpia del personatge, tot i no tenir el mateix pes argumental; això sí, s’ha de dir que la química entre els dos, amb personatges tan oposats, és especialment bona. Per la seva banda, Carey Mulligan fa gala d’una gran credibilitat, a més d’encaixar a la perfecció amb tota l’ambientació d’època, tot i que el seu posat vulnerable la traeix a vegades.

Com ja he dit, El Gran Gatsby mostra clares mancances a nivell emocional o de profunditat narrativa, però seria injust considerar-la una mala pel·licula. El seu sentit de l’espectacle, tot i ser una mica atabalador a vegades, resulta molt efectiu gràcies al ritme i l’atractiu tan visual com sonor. I és que la banda sonora presenta un contrast molt interessant i suggeridor, mesclant l’acció dels anys 20 amb artistes com Jay-Z, The XX, Lana del Rey, Florence + The Machine o Jack White. Una combinació que, lluny de repel·lir-se, funciona de forma sorprenent i mereix tot el reconeixement, en aquest cas sí, cap a Baz Luhrmann. Llàstima que no ho puguem fer de forma més general degut a aquesta falta de repercussió que té el film un cop vist. El Gran Gatsby entreté, però no omple, i es queda a mig camí per assolir aquesta grandesa que predica, tant pel que fa al personatge, com a la pròpia pel·lícula.

Jagten

Director: Thomas Vinterberg

Intèrprets: Mads Mikkelsen, Thomas Bo Larsen, Annika Wedderkopp, Alexandra Rapaport, Anne Louise Hassing, Lars Ranthe.

Gènere: Drama. Dinamarca, 2012. 110 min.

El cinema nòrdic segueix trepitjant amb molta força. I no parlem de pel·lícules contemplatives de gent caminant per la neu o converses eternes al voltant d’una llar de foc, sinó de drames i thrillers de caire relativament comercial que destil·len personalitat pròpia i una efectivitat molt particular. Films amb un públic objectiu més massiu, però també seguint una forma identificable de fer cinema. En els últims anys, la industria de Dinamarca ja ho ha demostrat amb exemples com la colpidora En un Mundo Mejor i l’efectiu thriller Headhunters, entre altres, i ara pren el relleu un dels drames més sòlids que s’han pogut veure al cinema últimament: La Caza. El director Thomas Vinterberg, que es va emportar el guardó al millor guió als últims Premis del Cine Europeu gràcies a aquesta història, relata la impotència d’un home que veu com una injustícia que creix i es fa grossa de forma inexorable li va destrossant la vida poc a poc.

La pel·lícula es podria resumir amb allò tan actual de “culpable, fins que no es demostri el contrari”, o també com un retrat de l’estupidesa humana a l’hora de creure el que ens interessa i deixar-nos portar per la por i la sobreprotecció dels més petits. I és que només cal repetir una mentida els suficients cops i escampar-la bé perquè s’acabi capgirant i convertint-se en una veritat. Quan el subjecte d’aquesta mentida és un innocent, el resultat pot ser una vida destrossada. La Caza parla d’aquesta injustícia i de la soledat experimentada per la víctima, però també del poc valor que es dóna a la vida d’una persona. No fan falta proves ni certeses, un simple rumor és motiu suficient per crear un monstre imaginari i acarnissar-se amb ell, fins i tot sense ni tan sols tenir res a veure amb els fets que ho han provocat. Però aliar-se amb la massa, amb l’atacant, sempre és molt més fàcil que defensar la víctima.

Vinterberg, que ja ens va impactar amb la intensa Celebración (1998), construeix intel·ligentment un relat on el dramatisme, la tensió i l’impacte dels fets creixen de forma sostinguda. El ritme és pausat, però carregat d’escenes i diàlegs molt representatius. El pitjor és la versemblança que desprèn la història de La Caza, a causa d’aquesta capacitat cada cop més desenvolupada de convertir qualsevol rumor en veritat, i més si ha sortit d’una nena rossa de cara angelical de qui mai podríem esperar una mentida. La facilitat per crear una histèria col·lectiva entre els pares quan hi ha un nen implicat i amb un tema així, ja ho acaba d’adobar. Tot això fa que el protagonista es trobi atrapat, vacil·lant entre el desconcert i la voluntat de defensar el seu honor, entre la resignació i la ràbia; i també atrapa l’espectador des del primer minut gràcies a l’atmosfera que Thomas Vinterberg dóna a la pel·lícula en tot moment.

Mads Mikkelsen ofereix una interpretació brillant. Sap connectar de seguida amb l’espectador i transmetre la bondat del personatge, per això després resulta tan fàcil compartir el seu sentiment d’impotència i frustració. Mikkelsen, que va guanyar al passat Festival de Cannes, no destaca per la seva expressivitat, però és això el que dóna un interès especial al personatge i les seves reaccions. L’altra protagonista és la joveníssima Anita Wedderkopp, que sorprèn amb una actuació molt meritòria i efectiva a l’hora d’expressar la tendresa i ingenuïtat del personatge. La resta de secundaris estan a l’altura, i saben donar una personalitat concreta i significativa als altres personatges importants. D’altra banda, l’entorn nòrdic, sempre fred i distant, també contribueix, en certa manera, a generar una atmosfera relativament opressiva que accentua les sensacions del protagonista.

A banda de referir-se a la cacera cap al protagonista, La Caza incorpora també clars paral·lelismes amb la caça esportiva pròpiament dita, i amb el pes social que té a Dinamarca. En el tram final, amb una conclusió excel·lent, per cert, aquesta hi té una transcendència molt especial. Thomas Vinterberg demostra un cop més el seu talent dramàtic i la seva capacitat per controlar el pols narratiu en tot moment, i sap rubricar la pel·lícula de forma que queda gravada a la ment de l’espectador. El film impacta i et deixa amb ganes de reflexionar-hi un cop surts del cinema, sobretot degut a la proximitat de l’argument inquietant, tan preocupantment traslladable a la realitat. I és que la caça humana ens pot assenyalar com a presa amb una facilitat espantosa, i esquivar tots els trets és quasi impossible.

(Crítica original a Gent Normal)

El Cinema a la Fresca a la Sala Montjuic arriba a l’11a edició, i ho fa sense baixar ni un centímetre el seu llistó. Del 30 de juny al 7 d’agost, els jardins del Castell es tornaran a omplir de centenars d’espectadors disposats a gaudir del millor cinema a l’aire lliure. Un cop més, la programació té títols per a tots els gustos i edats, tots ells de gran qualitat. Aquest any, el Cinema a la Fresca es caracteritza per reunir algunes de les millors pel·lícules dels últims dos o tres anys, a més d’oferir els habituals clàssics, i fins i tot una projecció amb banda sonora en directe. Una oportunitat única per viure el cinema d’una forma diferent, i que ja s’ha convertit en una de les activitats habituals a Barcelona per començar a notar el gust de l’estiu.

Aquest és el programa complet de Cinema a la Fresca 2013 a la Sala Montjuïc. Totes les pel·lícules comencen a les 22:00.

• 30 JUNY – Blancaneu (Pablo Berger, 2012). Multipremiada i particular versió en blanc i negre del conte, amb orquestra en directe (tràiler).

• 1 JULIOL – Drive (Nicolas Windign Refn, 2011). Una de les pel·lícules més captivadores dels últims anys, sense més (tràiler/crítica).

• 3 JULIOL – Kids and Music: San Andreu Jazz Band (Ramon Tort, 2012). Original documental sobre una orquestra infantil (tràiler).

• 5 JULIOL – West Side Story (Robert Wise, 1961). Poc a dir, un dels musicals més famosos de la història del cine (tràiler).

• 8 JULIOL – Melancolía (Lars von Trier, 2011). La fi del món des del punt de vista del sempre controvertit director danès  (tràiler/crítica).

• 10 JULIOL – Intocable (Olivier Nakache, Eric Toledano, 2011). Genial comèdia, la pel·lícula francesa més taquillera de la història (tràiler/crítica).

• 12 JULIOL - Arrietty y el mundo de los diminutos (Hiromasa Yonebayashi, 2010). Animació japonesa de l’escola de Miyazaki (tràiler).

• 15 JULIOL – Take Shelter (Jeff Nichols, 2011). Inquietant thriller psicològic amb un brutal Michael Shannon al capdavant (tràiler/crítica).

• 17 JULIOL – El Irlandés (John M. McDonagh, 2011). Excèntrica comèdia negra amb Brendan Gleeson i Don Cheadle (tràiler/crítica).

• 19 JULIOL – Habemus Papam (Nanni Moretti, 2011). Polèmica comèdia irònica sobre el vaticà i l’elecció d’un nou Papa (tràiler).

• 22 JULIOL – Nader y Simin, Una Separación (Ashgar Farhadi, 2011). Magnífic i profund drama iranià, senzill però impactant (tràiler/crítica).

• 24 JULIOL – Moonrise Kingdom (Wes Anderson, 2012). Un tendre retrat sobre el primer amor, al més pur estil Wes Anderson (tràiler/crítica).

• 26 JULIOL – Qué Ocurrió Entre tu Padre y mi Madre (Billy Wilder, 1972). Una de les grans comèdies de l’inigualable Billy Wilder (tràiler).

• 29 JULIOL – Código Fuente (Duncan Jones, 2011). Thriller de ciència-ficció de gran suspens i tensió creixent a bord d’un tren (tràiler/crítica).

• 31 JULIOL – Profesor Lazhar (Philippe Falardeau, 2011). Drama senzill, però exquisit sobre un professor i els seus alumnes (tràiler/crítica).

• 2 AGOST – Ciudadano Kane (Orson Welles, 1941). Coneguda per tots i considerada una de les millors pel·lícules de la història (tràiler).

• 5 AGOST – Donnie Darko (Ricard Kelly, 2001). Complex drama psicològic que ja s’ha convertit en tot un film de culte (tràiler).

• 7 AGOST – Sessió sorpresa.
  

Ens veiem al Castell!

Font: Sala Montjuic

Tot i tenir una trajectòria d’allò més irregular i passar-se sis anys sense pràcticament cap projecte, el director mexicà Alfonso Cuarón va deixar-nos marcat el seu nom gràcies a Hijos de los Hombres (2006), pel·lícula que, tot i que no em va entusiasmar tant com a la majoria de gent, oferia una gran espectacularitat a nivell visual i evidenciava l’immens talent que hi havia darrere la càmera. El més recordat, els seus magnífics plans seqüència, que es van convertir en la seva senya d’identitat. Ara, Cuarón torna amb Gravity, una de les pel·lícules més esperades d’aquest any, que explica la història de dos astronautes que intenten tornar a la Terra després que residus espacials impactin amb la seva nau i els deixin flotant a la deriva. Un guió del propi Cuarón, juntament amb el seu germà.

La pel·lícula compta tan sols amb els dos astronautes com a protagonistes, ningú més. Així doncs, George Clooney i Sandra Bullock seran els qui es reparteixin absolutament tot el pes de la història. La veritat és que l’elecció dels actors és una mica estranya per una pel·lícula d’aquestes característiques; si bé serà interessant veure com es desenvolupa Clooney en un paper com aquest, la presència de la mediocre Sandra Bullock tira un pèl enrere. En tot cas, caldrà confiar en la decisió d’Alfonso Cuarón, i això no treu que Gravity aixequi unes grans expectatives. El tràiler (exemplar en durada i contingut, per cert) ja resulta espectacular i desperta una gran tensió.

Gravity s’estrenarà al mes d’octubre. Per gènere i característiques, no m’estranyaria gens que la poguéssim veure al proper Festival de Sitges.

Edgar Wright, Simon Pegg i Nick Frost ja s’han convertit en un trio britànic que atrau totes les mirades quan els seus tres noms apareixen junts en un mateix projecte. Per si a algú no els sona, podem citar Zombies Party (2004) i Arma Fatal (2007), dues comèdies que van deixar empremta durant la passada dècada, molt especialment la primera. Si la primera parodiava el cinema de zombis i la segona feia el mateix amb el gènere d’acció policíaca, ara completen la trilogia amb l’esperada The World’s End, que té com a referent la ciència-ficció apocalíptica. La comèdia es centra en la història de cinc amics que es reuneixen per aconseguir completar un “pub crawl” (ruta de pubs) que mai van poder assolir quan eren joves; el que sembla una missió bàsicament alcohòlica, pren un caire molt més transcendental de forma inesperada, i la humanitat acabarà depenent d’ells.

Com no podia ser d’altra forma, Simon Pegg i Nick Frost són la parella protagonista del film, que també compta amb secundaris importants com el mateix Martin Freeman, ja conegut com Bilbo gràcies a El Hobbit, o Paddy Considine, un habitual del cinema britànic i que l’any passat va debutar com a director amb la brutal Redención. Tot i ser independent a nivell argumental, The World’s End promet seguir l’estela de les seves dues predecessores, amb un humor molt britànic i uns personatges absurds, però carregats de carisma. En realitat, al tràiler ja es poden detectar algunes picades d’ullet als dos films anteriors. Així doncs, pels qui vam riure a gust amb Zombies Party i Arma Fatal, aquesta és una de les cites destacades de l’any.

The World’s End s’estrena el 14 de juliol a Gran Bretanya, i és molt probable que arribi aquí al proper Festival de Sitges.

Els qui vam tenir la sort de fer coincidir la nostra infància i/o adolescència amb la dècada dels 90 sempre viurem amb una irremeiable nostàlgia de la tecnologia que ens envoltava en aquell moment. No és estrany, doncs, que contínuament apareguin productes actuals convertits a l’aspecte que haurien tingut vint anys enrere. I ens encanten. En aquest cas, la gent de College Humor han convertit algunes de les sèries més famoses dels últims anys en videojocs de rol de 16-bits, aquells que ens feien passar hores i hores davant el televisor (dels de tub, evidentment), mig hipnotitzats per aquells petits personatges movent-se bruscament i per una musiqueta electrònica que se’t ficava al cervell.

El resultat no només és per treure’s el barret a nivell de recreació i fidelitat a la naturalesa d’aquells jocs, també per l’enginy a l’hora de resumir les sèries i els continus tocs d’humor que incorporen sobre els personatges i l’argument. Un treball magnífic, i que va la pena veure de principi a fi; això sí, tenint en compte que qui no hagi vist les sèries completes o fins el que s’ha emès fins ara es pot emportar un bon grapat de spoilers. Qui sap, haurien tingut èxit si haguessin aparegut en aquest format en aquell moment. Aquests són els exemples de Breaking Bad i Homeland, però també es poden trobar els de Lost o The Wire, entre altres

Al canal de Youtube de College Humor en podeu trobar d’altres.

Spring Breakers

Director: Harmony Korine

Intèrprets: Selena Gomez, Vanessa Hudgens, Rachel Korine, Ashley Benson, James Franco, Heather Morris, Emma Holzer.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2012. 95 min.

Des del seu pas pel Festival de Venècia, on va obtenir la Menció Especial del Jurat, i el seu passi sorpresa al Festival de Sitges, Spring Breakers ha anat despertant una expectació molt peculiar al seu voltant. Es parlava d’una de les revolucions cinematogràfiques dels últims temps, d’una de les mirades més descarades i iròniques sobre l’actual cultura de masses entre els joves a Estats Units; altres ho definien com una presa de pèl, un videoclip dilatat de la MTV sense cap interès i passat de voltes. El director es sentia incomprès i les discussions es succeïen. I ara que l’he vist, puc entendre una i altra posició, però el cert és que la pel·lícula no té tanta dimensió com per tot plegat. És un exercici cinematogràfic atrevit, gamberro, molt talentós i amb tocs de geni, però Spring Breakers no serà una pel·lícula de la qual parlaré al llarg dels anys, sinó que quedarà com un bon capritx que en el seu moment va valdre la pena tastar i prou.

Si bé és cert que convé veure les pel·lícules sabent-ne el mínim possible, és important encarar Spring Breakers conscients que no ens la podem prendre com un film convencional. Els primers minuts en forma de videoclip de David Guetta amb cossos mig despullats a la platja en càmera lenta ja poden tirar enrere a més d’un, però les intencions d’Harmony Korine es poden anar deduint poc a poc. Aquí la forma ho és pràcticament tot, i no només a nivell estètic del propi film, sinó també com a indicador del temps i la societat que vol retratar, on l’aparença és el que preval per sobre la resta. Però també és molt important detectar la ironia i la ingenuïtat que desprèn gran part de la pel·lícula, sobretot a través dels seus diferents personatges. Korine ofereix un combinat que recull sexe, alcohol, drogues i violència, el somni de tot adolescent que està disposat a trencar barreres i ser lliure, sense que res el pugui aturar. O almenys això és el que pensa.

Si bé aquest atrevit enfoc de Spring Breakers cap a la nova cultura jove pop postmoderna (o el que un dels propis personatges anomena com “el veritable somni americà”) té punts de gran geni i és capaç de deixar en evidència la joventut actual, la pel·lícula acaba sent víctima de la seva obsessió, de la reiteració en aquesta intencionalitat. La seva escassa hora i mitja passa volant i de forma dinàmica des del primer fins l’últim minut, inclosos moments realment surrealistes, però la gràcia es va perdent quan sembla que el director va perdent les coses que té per explicar-nos i el fons acaba completament superat per la forma. La pel·lícula ja busca això, però s’excedeix, com aquella gràcia que va perdent eficàcia per culpa de repetir-se massa. La resolució de la trama, que es podia esperar pletòrica o trencadora per tot el que havíem vist fins el moment, deixa una sensació freda i un pèl desconcertant.

Les actuacions de les quatre protagonistes van a tenor del que ha de ser la pel·lícula. És a dir, quatre actrius mediocres, però que funcionen molt bé en el paper que els toca interpretar. Així doncs, poc hi ha per dir de Selena Gomez, Vanessa Hudgens, Rachel Korine i Ashley Benson, a banda que porten al film el que algunes d’elles són a la vida real: figures aclamades per la joventut i punts de mira per tothom qui vol ser guapo i famós. En tot cas, se’ls ha de reconèixer el mèrit de transmetre amb molt d’encert el que demana el director. Un cas apart és James Franco, la veritable joia de Spring Breakers. L’actor encarna a la perfecció aquesta còpia moderna i falsa del que se suposa és un mafiós de Florida, i sap recrear-s’hi fins al punt de resultar tan odiós com ridícul i divertit. La resta de secundaris i extres són els mateixos que podem trobar a qualsevol videoclip de rapers baratos o programa de la MTV; així, sense més.

Agradi més o menys la naturalesa del producte, Harmony Korine fa gala d’una direcció exquisida, efectista com la que més (de forma buscada), però també d’una immensa qualitat; sense anar més lluny, l’escena del robatori de la cafeteria és una de les millors rodades que he vist últimament. La forma de vestir tota la resta, la caracterització dels personatges, l’estil del muntatge i la música que no deixa de sonar en cap moment, alguns cops de forma atronadora, reafirma que estem davant d’un director descarat i amb les idees clares. Llàstima que tot plegat em segueixi semblant insuficient com per trobar Spring Breakers veritablement radical i provocadora, si més no per aixecar totes les reaccions que s’han vist. Veig clarament la seva intenció i participo d’ella, i aprecio totes les seves virtuts a nivell visual, fins i tot aplaudeixo l’escena amb la cançó de Britney Spears, però ara em quedo amb la sensació que ja està, ja l’he vist, i que no n’hi havia per tant.

Un dels actors que més prestigi ha guanyat en els últims anys és Michael Shannon. La seva aparició a la sèrie Boardwalk Empire, i sobretot l’exhibició de talent a Take Shelter, ja l’han convertit en una cara destacada, i també inimitable, del cinema actual. Un dels fets que ho exemplifiquen és que es posarà a la pell del malvat General Zod a El Hombre de Acero, però abans protagonitzarà aquest atractiu thriller anomenat The Iceman, que explica la història real de l’assassí a sou Richard Kuklinski, un home que durant quasi 40 anys va portar una doble vida delictiva, treballant sobretot per la màfia italiana de Nova York, sense que la seva família se n’adonés. La pel·lícula està dirigida pel desconegut Ariel Vromen i pot ser una de les grans sorpreses independents d’aquest any.

Shannon està acompanyat de la quasi desapareguda Winona Ryder, que interpreta la dona de Kuklinski, i també de noms destacats com Ray Liotta, Chris Evans, James Franco i David Schwimmer. Un repartiment gens despreciable i que pot donar més dimensió a una història que pinta molt bé, pel que es pot veure al tràiler. The Iceman s’havia de rodar dos o tres anys abans, però ha hagut de superar diversos problemes de producció per arribar a les pantalles. La veritat és que no n’havia sentit parlar fins ara, i s’acaba de convertir en un dels títols que espero amb més ganes en el decurs d’aquest any.

The Iceman s’estrena el 3 de maig a Estats Units, i esperem que no trigui excessivament a arribar aquí.

Els noms de Nicolas Winding Refn i Ryan Gosling quedaran per sempre lligats a una de les pel·lícules més excepcionals dels últims anys, Drive, per tant el fet que tornin a treballar junts no pot convertir-se en altra cosa que una de les grans atraccions d’aquest 2013. I encara més quan el tràiler de Only God Forgives evidencia que l’estil d’aquesta nova producció serà quasi idèntic al de Drive. Això també pot jugar en contra, ja que la percepció d’una espècie de Drive 2 propiciarà masses comparacions amb la primera quan en realitat són dos films que no tenen res a veure, però no podem fer res més que esperar-la impacientment. La pel·lícula es centra en la història d’un mafiós britànic que s’amaga a Bangkok i busca venjança contra un policia tailandès. I pel que es veu al póster, la cara de Gosling no en sortirà ben parada.

De la mateixa forma que l’estil visual sembla idèntic, també el personatge de Ryan Gosling recorda descaradament al de Drive. L’actor de moda interpreta un home tan impassible com despiadat i brutal, i tot apunta a una altra gran actuació. Aquest cop, el protagonisme femení és per a Kristin Scott Thomas, que interpreta la mare de Gosling i implacable cap de la banda mafiosa. La resta de secundaris seran actors més desconeguts com Tom Burke i un bon grapat de noms tailandesos de difícil pronuncia. Nicolas Winding Refn ens té preparat un altre thriller criminal, amb tocs de cinema negre i moments de gran violència; tot plegat ambientat a l’exòtica nit de Bangkok. Fan falta més al·licients per tenir unes ganes boges de veure-la?

Only God Forgives s’estrena a partir del mes de maig a diversos països europeus, però aquí encara no té data d’arribada.

Black Mirror

Creador: Charlie Brooker

Intèrprets: Hayley Atwell, Domhnall Gleeson, Lenora Crichlow, Michael Smiley, Tuppence Middleton, Ian Bonar, Daniel Rigby, Chloe Pirrie, Jason Flemyng.

Gènere: Drama, ciència-ficció, suspens. Gran Bretanya, 2013. 3 capítols de 50-60 min.

Fa poc més d’un any, la primera temporada de Black Mirror es va convertir en un dels grans fenòmens televisius dels últims anys. El programa creat per Charlie Brooker abordava de forma creativa, crua i implacable diverses temàtiques que giren al voltant de la creixent presència de dispositius tecnològics al nostre voltant (televisió, mòbils, ordinadors, etc.) i l’efecte que han tingut, i seguiran tenint, en la nostra societat. La imatge d’un primer ministre britànic practicant sexe amb un porc va ser una carta de presentació impossible d’ignorar, i a partir d’aquí el fenomen no ha deixat d’estendre’s. Com era d’esperar després de l’èxit aconseguit, Brooker ha presentat tres capítols més seguint les mateixes premises. Tot i que globalment el nivell ha estat lleugerament inferior, l’impacte dels temes tractats i el missatge amagat darrere de cadascun ha tornat a ser d’allò més atractiu. Aquests són els tres capítols de la 2a temporada:

Be Right Back

“Crea el teu perfil” és la primera acció que et demanen quan entres a qualsevol xarxa social. Dades personals, aficions, amics i tot tipus d’informació que queda emmagatzemada i que, gràcies a les successives actualitzacions que vas fent, ajuda a crear un autèntic “jo virtual”. Pot equiparar-se aquest “jo virtual” a la persona de veritat? Aquesta és la pregunta sobre la qual gira Be Right Back, que d’una banda alerta de la quantitat d’informació personal que publiquem cada dia a internet, i de l’altra evidencia que cap recreació de tots aquests trets que ens defineixen a la xarxa pot igualar les emocions i espontaneïtats que transmet una persona real. És millor deixar que la persona desaparegui, que no pas intentar retenir-la a qualsevol preu i viure pensant el que no és. Igual que passava amb el tercer capítol de la 1a temporada, aquí la sèrie s’endinsa més en la ciència-ficció, però també és probablement la història més íntima i personal de les que hem vist.

White Bear

Victoria desperta asseguda en una cadira d’una habitació, no sap on és i no recorda absolutament res de la seva vida. La casa és buida i a la televisió només hi ha un símbol de color blanc. Quan surt al carrer, comença a veure tot de gent que l’està gravant amb els mòbils i que es va acostant cap a ella, fins que un cotxe arriba i en surt un home que comença a perseguir-la amb una escopeta. Mentre fuig, la gent no deixa de gravar-la, impassibles davant el que passa.

Sens dubte el capítol més trepidant i atractiu a nivell d’estructura narrativa, i també el més extrem de tota la temporada. Tot i que alguns elements ja ens fan ensumar per on podien anar els trets, el capítol queda marcat pel gir que presenta quan arriba aproximadament als seus dos terços. Charlie Brooker torna a centrar la seva crítica en la cultura de masses i en el que s’ha convertit el consum televisiu, que aconsegueix banalitzar qualsevol cosa mentre aquesta generi espectacle i audiència. Tot val, per cruel que sigui. També mostra el perill de l’ús dels telèfons mòbils com a càmera, i destaca com fan aflorar la nostra vessant més morbosa. La història és realment dura, però no tant pel que viu la protagonista, sinó per tota la resta. Les imatges que acompanyen els títols de crèdit són colpidores i també polèmiques per l’extrem al qual ho porten tot plegat, però recullen a la perfecció l’essència d’aquesta sèrie. Esgarrifosament brillant.

The Waldo Moment

Jamie és un comediant que es guanya la vida interpretant la veu i els moviments d’un ós animat de color blau anomenat Waldo, la gran estrella d’un ‘late show’  a la televisió britànica. Waldo es dedica a molestar i fer preguntes impertinents als polítics, per la qual cosa és molt popular entre el públic, però Jamie està insatisfet amb la seva vida a l’ombra del personatge. Davant l’arribada d’unes eleccions municipals, sorgeix la idea que Waldo hi participi com un candidat més.

En una societat com la que vivim qualsevol pot adquirir unes quotes de popularitat immenses si aconsegueix que la gent s’hi senti identificada, encara que no hagi fet res per merèixer-ho o fins i tot que sigui un personatge de ficció. D’aquí parteix The Waldo Moment, que reparteix el seu atac entre una classe política que desencanta i no sap connectar amb les persones, i una societat que és capaç de fer créixer desmesuradament qualsevol icona fins que la situació es descontroli totalment. Encara que aquesta sigui un ós animat de color blau que diu paraulotes. Fa un temps, va sorgir una enquesta que deia que si Belén Esteban es presentés a les eleccions seria la tercera força política; aquesta horrífica estupidesa, que tan poc diu de la classe política com dels votants, és la plantejada aquí. El punt de partida del capítol és molt interessant, però va perdent força a mida que avança, possiblement per primar la història personal del protagonista que no la de Waldo, que és de qui tots acabem recordant la cara.

Seven Psychopaths

Director: Martin McDonagh

Intèrprets: Colin Farrell, Sam Rockwell, Christopher Walken, Woody Harrelson, Tom Waits, Abbie Cornish, Olga Kurylenko.

Gènere: Comèdia, thriller. Gran Bretanya, 2012. 110 min.

El Festival de Sitges està dominat pel gènere fantàstic i de terror, però pocs balanços del millor que es va poder veure a la passada edició s’oblidaven de la nova i esbojarrada comèdia de Martin McDonagh. Siete Psicópatas ofereix una mescla d’humor negre i absurd, amb tocs de suspens i violència; tot acompanyat d’un estil tremendament dinàmic i autoparòdic. Després de debutar amb força amb Escondidos en Brujas (2008), el director londinenc es consolida amb un producte intel·ligent i efectiu, que amaga més profunditat del que sembla per la seva condició metalingüística i funciona gràcies als seus diàlegs descarats, la poca seriositat dels seus personatges, el carisma dels actors i la capacitat resolutiva del seu guió. Sens dubte una de les millors comèdies de l’any, que per culpa de la seva pèssima distribució i promoció farà que passi pràcticament desapercebuda per a molta gent.

La primera escena de Siete Psicópatas ja evidencia de forma prou clara que la pel·lícula beu de referents com Tarantino i els germans Coen, i també de la nova generació de directors que busquen el muntatge dinàmic com a element definitori, com Guy Ritchie. També esvaeix qualsevol dubte de com ens hem de prendre la història que tenim per davant: gens seriosament, tal com fa el propi director. McDonagh es diverteix amb uns personatges que desvirtuarien qualsevol trama criminal, però carregats de carisma i de poques contemplacions, al mateix temps que introdueix un alter ego en forma de guionista que va desenvolupant el guió al mateix temps que la pel·lícula avança. Aquesta multicapa narrativa, que va saltant d’un nivell a l’altre i fins i tot els fusiona en alguna ocasió, dóna al film un valor molt enriquidor que McDonagh usa de forma molt intel·ligent, fins i tot a l’hora d’introduir alguna petita trampa quan fa falta.

El film es caracteritza per la seva falta de pretensions i despreocupació total per anar embolicant la història. Martin McDonagh aconsegueix un equilibri perfecte entre la vessant paròdica que ho recobreix tot i el thriller mafiós que s’hi troba a sota, capaç de regalar escenes dramàtiques brillants amb moments de deliri absolut. No dubta en pausar la trama per introduir seqüències que quasi es converteixen en mini trames dins la història principal (molt a l’estil Tarantino), ni tampoc en caure en excessos totalment buscats. La sensació és que el director controla el descontrol en tot moment, i el millor és que sap rubricar la història i també el destí de cada personatge, donant-li un rol important a cadascun. D’aquesta forma, Siete Psicópatas on cau en l’absurd de forma gratuïta, sinó que crea un conjunt amb el seu toc entranyable, que sap arribar a l’espectador gràcies a la seva honestedat entre tanta passada de rosca.

Els actors són una part vital del funcionament de Siete Psicópatas. El repartiment és de luxe, però l’estrella és indubtablement Sam Rockwell, que torna a demostrar el seu geni a l’hora d’interpretar personatges pintorescos i en aquest cas més aviat dements. Té un parell d’escenes que són per emmarcar. D’altra banda, Colin Farrell repeteix amb McDonagh després de Escondidos en Brujas i, sense que serveixi de precedent, fa un bon paper com a guionista turmentat i totalment desubicat en una història on no hi hauria de pintar res. Christopher Walken tira de veterania i també està impecable, amb tot el seu carisma natural, mentre que Woody Harrelson completa el pòquer d’estrelles amb menys protagonisme, però una gran presència com a gàngster sanguinari però amb sentiments. Destaca també la breu, però intensa presència d’un Tom Waits bastant castigat que no fa més que aportar una dosi més de deliri a la pel·lícula.

Podríem criticar a Martin McDonagh perquè no inventa res a Siete Psicópatas, ja que fa una mescla d’elements que ja hem vist molts cops a altres cineastes, però aquí el que compta és que el resultat té una personalitat especial i una molt alta qualitat. La pel·lícula es gaudeix de principi a fi, i només presenta una mínima baixada de ritme en la seva part central, però que en cap cas la perjudica. La impredictibilitat del guió, l’enginy dels diàlegs, el magnetisme dels personatges i l’eficàcia per lligar caps al final converteixen Siete Psicópatas en un film pràcticament rodó dins la seva imperfecció i consolida Martin McDonagh com un dels directors a tenir en compte dins el gènere de la comèdia actual. M’agradarà veure si, en acabar l’any, alguna comèdia supera la diversió que han aconseguit els set psicòpates de McDonagh.

Tot el que fa Danny Boyle és motiu d’atenció. Pot funcionar més (Trainspotting, 28 Días Después, Slumdog Millionaire) o menys (La Playa, 127 Horas) però el director anglès imprimeix un estil molt personal a tot el que fa, i veient el que ens té preparat per aquest any, queda clar que aquesta tendència es mantindrà. La seva nova proposta és Trance, una thriller psicològic amb tocs de cinema negre que gira al voltant de la hipnosi, tant la de la trama com la que ens vol fer a nosaltres. La història gira al voltant d’un home que treballa en una casa de subhastes i planeja un robatori des de dins, però un cop al cap el fa oblidar on guarda el quadre que es volen emportar. Per aconseguir fer-lo recordar, el sotmeten a sessions d’hipnosi que trauran a la llum molts més secrets dels que esperaven.

L’hipnotitzat és James McAvoy, que debuta a les ordres de Danny Boyle i s’enfronta a un dels seus papers més difícils. El sempre atractiu Vincent Cassel és el company que necessita saber on és el quadre guardat i la seductora Rosario Dawson qui s’encarrega de la hipnosi i es convertirà en una autèntica “femme fatale”. Els dos també roden per primer cop amb el director de Manchester, qui amb el tràiler (i el póster) ja evidencia que l’estil visual de Trance serà incòmode i molt adequat amb la temàtica del film. El propi director ha dit que serà una pel·lícula complexa i que probablement s’haurà de veure dues vegades. Tot plegat, fa molt bona pinta.

Trance s’estrena el 14 de juny.

A Good Day to Die Hard

Director: John Moore

Intèrprets: Bruce Willis, Jai Courtney, Sebastian Koch, Mary Elizabeth Winstead, Julia Snigir.

Gènere: Acció. USA, 2013. 95 min.

Tots ho sabíem. Sabíem que no era bona idea. Ja no ho va ser la quarta part, tot i que va resultar prou digna, i aquesta encara feia més por. La idea de tornar a veure John McClane a la gran pantalla era temptadora, però no podia ser de qualsevol forma i, en efecte, ho ha estat. La Jungla: Un Buen Día para Morir és una seqüela indigna i completament prescindible, sense cap mena de gràcia ni escena mínimament memorable, que es limita a agafar el personatge de John McClane i situar-lo en un entorn on suposadament pot explotar tot el seu carisma. Però la sensació és que res està a l’altura que es mereixeria el personatge; ni la història, ni l’adversari, ni els secundaris, ni els diàlegs, ni, per sobre de tot, la transcendència de la pel·lícula, que queda pràcticament en res. Espectaculars escenes d’acció, quatre frases enginyoses del bo de Bruce Willis i poc més.

La pel·lícula té un inici prou prometedor, tant pel plantejament com pels primers minuts d’acció amb una persecució trepidant i els tocs d’humor “made in McClane”. Si més no, creiem disposar-nos a presenciar un producte amb certa dignitat i que fins i tot aconseguirà sorprendre’ns en algun moment. Coneixent el cinema d’acció contemporani, la veritat és que ja em conformo amb això, i més si estem davant la cinquena part d’una saga, però aquesta percepció es va diluint poc a poc i al final seguim la història més per inèrcia i per la presència de Willis que no per altra cosa. La introducció del personatge del fill no aporta gran cosa, a banda d’algunes pinzellades gracioses de la curiosa relació pare-fill i de dir-nos que John McClane ja està grandet (res que no sapiguéssim), i la figura de l’oponent quasi frega el ridícul, especialment en els seus diàlegs cara a cara en què pretén fer-nos entre por i gràcia i aconsegueix tot el contrari.

El guió és un dels grans culpables del fracàs de La Jungla: Un Buen Día para Morir, ja que banalitza per complet la pel·lícula. No hi ha cap mena de matís, ni de tret definitori, ni de voluntat de subratllar que allò és una pel·lícula de La Jungla i no qualsevol altra. Fins i tot el “Yippee-ki-yay, motherfucker” està posat completament amb calçador, sense tenir ni idea del que significa. I això, a tots els qui venerem la saga original de La Jungla, ens emprenya, ja que sembla que a cap dels responsables de la pel·lícula els importava massa mantenir l’essència original, ni del film, ni del personatge. John McClane és l’únic que aguanta mínimament la pel·lícula, però les seves intervencions puntuals, encara que ens segueixen arrencant un somriure, queden en poca cosa tenint en compte el conjunt. A banda d’això, la pel·lícula es limita a un grapat d’escenes d’acció més o menys ben aconseguides, però que ben bé podrien pertànyer a qualsevol altra.

La presència de Bruce Willis dóna un carisma especial a qualsevol film, i més encara si és a la pell de John McClane i amb la samarreta suada i bruta, però és que a La Jungla: Un Buen Día para Morir no tenim cap altre remei que aferrar-nos a això per poder extreure’n alguna cosa positiva. Willis ho posa tot de la seva part per mantenir viu el personatge, però no evita certa sensació global de desgast i de falta de naturalitat; resumint, que ja és hora de deixar-lo en pau i gaudir del que ens va regalar entre el 1988 i el 1995. Al seu costat, la inclusió de Jai Courtney com a fill sembla més un acte de presentació d’aquest jove actor que no pas de donar a Willis un hereu digne, ja que l’actor és limitat com ell sol i no presenta res que l’identifiqui amb el seu suposat pare. De la resta d’intèrprets, millor no parlar-ne perquè el nivell és realment baix.

La direcció de John Moore, tot i ser efectiva i oferir seqüències molt vistoses, queda una mica desdibuixada per culpa del conjunt. Però el que ens importava a La Jungla: Un Buen Día para Morir, més enllà que estigués ben dirigida o no, és que ens donés una raó de ser i un bon motiu per haver allargat la saga, i ni s’hi ha acostat. Sembla una pel·lícula feta amb presses, sense cuidar pràcticament res i amb l’únic objectiu de servir-se del nom del protagonista per atraure l’espectador. I sí, hi hem caigut, però no tornarà a passar. El millor per oblidar-ho: recuperar el pack de les tres primeres entregues de La Jungla de Cristal i devorar-lo per tornar-nos a sentir bé amb nosaltres mateixos. I per favor, que se’ls esborri del cap fer La Jungla 6, o anirem amb torxes a buscar els responsables que aquesta agonia segueixi.

Aquest tipus de projectes fan molta por, no ho negarem, i més si impliquen una de les millors icones cinematogràfiques de la història (almenys per a mi) com és el Dr. Hannibal Lecter, però s’ha de dir que el tràiler no fa mala pinta i que caldrà donar-li una oportunitat. Qualsevol comparació amb Anthony Hopkins i Jodie Foster serà completament odiosa, així que el millor serà jutjar-la per ella mateixa. Hannibal, el projecte estrella de la NBC per aquest any, narra els fets anteriors als que recollia la pel·lícula El Dragón Rojo, i explica com es coneixen el Dr. Lecter i l’agent de l’FBI Will Graham, centrant-se en els primers assassinats en sèrie del psicòpata més carismàtic de la història.

La sèrie està creada per Bryan Fuller (Pushing Daisies) i compta amb la col·laboració i supervisió de Thomas Harris, creador original del personatge, en els guions. L’encarregat d’interpretar Hannibal Lecter és el sempre inquietant Mads Mikkelsen (Casino Royale), una elecció que no em desagrada, mentre que el poc conegut Hugh Dancy serà l’agent Will Graham. El veterà agent Jack Crawford anirà a càrrece de Lawrence Fishburne, que completa un repartiment principal que no està gens malament. El més difícil, òbviament, serà donar al personatge de Lecter tota la dimensió que es mereix, i també trobar una història que estigui a l’altura.

Hannibal s’estrena el 4 d’abril a Estats Units, i només una setmana després, l’11 d’abril, al canal AXN.

Weekend

Director: Andrew Haigh

Intèrprets: Tom Cullen, Chris New, Jonathan Race, Laura Freeman, Loreto Murray.

Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2012. 90 min.

Gràcies a la meravellosa distribució cinematogràfica d’aquest país, Weekend ha arribat a les nostres sales un any i mig després de la seva estrena al Regne Unit. La pel·lícula ja va passar pel Festival de Cinema d’Autor de Barcelona 2012 amb una molt bona acollida, i durant els dos últims anys ha col·leccionat un bon grapat de premis en festivals de tot el món. Tot i això, el gran públic no ha pogut gaudir-la fins ara. I dic gaudir-la perquè estem davant una d’aquelles peces que enamoren per la senzillesa de la seva forma contrastada amb la riquesa del seu fons. La pel·lícula, totalment parida per Andrew Haigh –director, guionista i muntador– sorprèn per la seva naturalitat i capacitat de sintetitzar en hora i mitja escassa la complexitat de l’amor entre dues persones, que en aquest cas són dos homes, però que podria haver estat qualsevol altre cas.

La tònica de la pel·lícula és la seva humilitat i naturalitat. Les escenes són quotidianes, exageradament quotidianes, sense que passi res especial que les faci destacar, però Haigh centra el seu potencial en els diàlegs i en l’enfocament de les diverses situacions. Weekend té aquest títol precisament per això, perquè estem davant d’un cap de setmana que qualsevol de nosaltres podria viure sense necessitat de fer res fora d’allò habitual. Només cal trobar-se amb la persona adequada que el faci especial i que, de cop, sigui capaç de fer-nos canviar la manera de veure les coses. El film aborda l’amor des d’una perspectiva tan complexa com el mateix tema en si, mesclant romanticisme, passió, desengany, amargor i, en general, el cúmul de sentiments que, per culpa d’una altra persona, poden arribar passar pel cap en tan sols 48 hores.

Weekend és una pel·lícula d’amor homosexual, però en cap cas està dirigida de forma preferencial cap a aquest públic. Això no treu que el guió tingui una porció important sobre la condició de gai en el context actual, especialment en els diàlegs entre els dos protagonistes i com cadascun ho viu d’una manera diferent, però el film és ple de conceptes que no es limiten a les relacions homosexuals, sinó que són vàlids a nivell general. No crec que Andrew Haigh busqués una intencionalitat o reivindicació clara amb aquesta història, però sí que és veritat que normalitza i l’allunya dels tòpics sobre aquest col·lectiu. Així doncs, aquesta particularitat de la història no resulta secundària, però tampoc condiciona res del que hi passa, ja que en el fons és una pel·lícula sobre la complexitat de les persones, siguin com siguin.

La posada en escena de Weekend és del tot austera, d’acord amb la naturalitat de la història explicada, cosa que augmenta el realisme i la proximitat de l’acció. Andrew Haigh ho roda tot amb la càmera a l’espatlla, fent ús d’una fotografia molt treballada i d’una direcció exquisida. Els primers plans, les mirades, els enquadraments, la distància variable respecte dels personatges… tot està molt cuidat i aporta una personalitat especial al film. Això es combina amb unes actuacions brillants de Tom Cullen i Chris New, capaços de transmetre una química molt especial i alhora peculiar des del primer minut. Tot i la dificultat dels papers, els dos actors fan de Russell i Glen dos nois que podríem creuar-nos pel carrer en qualsevol moment sense pensar ni un moment que han sortit d’una pel·lícula.

Fuig del dramatisme, de l’ensucrament, de la denúncia i de l’autocomplaença; Weekend aconsegueix ser una pel·lícula romàntica que en realitat potser no ho és tant, un retrat que parteix d’una condició diferent per acabar convertint-se en el més normal del món. Serà una de les cintes independents que caldrà tenir més en compte durant aquest any.

(Text original publicat a Gent Normal)