Delhi Crime

Creador: Richie Mehta

Intèrprets: Shefali Shah, Rasika Dugal, Adil Hussain, Rajesh Tailang, Denzil Herrero, Yashaswini Dayama, Avijit Dutt, Sanjay Bishnoi, Mridul Sharma, Jaya Bhattacharya.

Gènere: Policíac, drama.

País: Índia, 2019. 7 capítols de 45-55 min.

Una nit, a la ciutat de Nova Delhi, una patrulla de policia respon a un avís d’una persona que ha trobat una parella de joves, despullats, tirats a un voral d’una de les vies principals de la ciutat. Els dos presenten símptomes de violència, especialment la noia, que es troba especialment greu. El cas és adjudicat a l’equip de la superintendent Vartika Chatuverdi, que necessitarà disposar de tots els recursos possibles davant d’una investigació que pot ser crucial per la seva carrera.

Un dels avantatges que ens ha aportat el boom de plataformes de streaming és la possibilitat d’accedir a sèries arribades de qualsevol punt del món que, deu anys enrere, probablement haurien quedat restringides a una emissió a nivell local. En aquest sentit, és particularment destacable la feina de Netflix a l’hora d’apostar per productes de totes nacionalitats. Un d’ells arriba de l’Índia, i es diu Delhi Crime. Tot i estar estructurada seguint bona part dels cànons habituals del seu gènere, es tracta d’una sèrie policíaca molt efectiva, i amb la principal virtut de no perdre l’essència del país on té lloc l’acció, i a la vegada resultar accessible per a qualsevol espectador. La seva trama es basa en un cas real de violació en grup a Nova Delhi que va commocionar tota l’Índia, i posa el focus tant en la investigació policial com en la vessant més personal dels policies que hi van participar. Una fórmula que, com hem dit, no suposa res innovador, però que Delhi Crime conjuga amb un gran criteri.

Durant els primers minuts del capítol inicial, destaca la cura especial que posa la sèrie a l’hora de presentar cadascun dels personatges, el seu rang i els seus anys d’experiència al cos policial al què pertanyen. I no és casual, ja que el xoc de jerarquies també té una incidència important a Delhi Crime, sobretot a la seva segona meitat. Uns conflictes que no només condicionen i entorpeixen la feina de la policia, sinó que evidencien la complexitat de tot l’entramat de càrrecs executius i polítics que existeix a l’Índia. I és que la sèrie vol explicar com, a banda de la gravetat del crim i la necessitat d’atrapar-ne els culpables, aquest cas de violació va sacsejar la societat índia en tots els aspectes i va originar una important crisi de reputació per a la policia de la seva capital. Delhi Crime sap anar conjugant totes aquestes vessants de forma quirúrgica, transmetent sobretot la desesperació per part dels qui condueixen la investigació a peu de carrer.

És aquesta una de les claus de la sèrie: la mirada més personal, i inclús més íntima a mida que avança, cap als qui estan al peu del canó. Una mirada que és, eminentment, femenina, fet que marca del tot la personalitat de Delhi Crime. Hi sobresurt el personatge de la superintendent Vartika Chatuverdi, que carrega sobre les seves espatlles bona part del pes de la sèrie, i que ofereix una mescla de fortalesa i sensibilitat tan carismàtica com propera. També l’aprenent Neeti Singh, o fins i tot la jutgessa que s’encarrega del cas. Són elles les qui millor entenen la víctima, el seu horror i el seu patiment; i només cal veure els seus ulls en les colpidores escenes en què escolten, amb pèls i senyals, tot el que sis homes han fet a una noia jove al fons d’un autobús. I és que Delhi Crime no s’arronsa a l’hora de ser explícita (a nivell verbal, no visual), deixant clar que estem davant d’uns fets que no són tan sols delictius, sinó inhumans.

En aquest sentit, cal subratllar com la sèrie retrata els moments puntuals on apareixen els homes acusats, i l’actitud freda i impassible amb què aquests poden arribar a assumir els seus actes. Són testimonis que posen de manifest la descoratjadora situació d’un país on la violació i la brutalitat contra les dones poden ser tranquil·lament justificades per alguns, sense mostrar cap mena de penediment o mínima consciència sobre el que han fet. Delhi Crime adopta així un aire gairebé neo-noir, retratant una ciutat i una societat on sembla realment difícil que canviïn les coses, i on les dones segueixen havent de vigilar molt quan caminen soles pel carrer. Un escenari que, lamentablement, converteix en universals els missatges de la sèrie, els sentiments de les seves protagonistes i els objectius pels quals lluitar. Per tot això, i també per l’eficàcia amb què gestiona els tempos de l’operació policial, Delhi Crime té tots els ingredients per a enganxar els aficionats al gènere policíac; i per a fer-nos descobrir a tots que a l’Índia també s’hi fan sèries notables.

Luca

Director: Enrico Casarosa

Intèrprets: Jacob Tremblay, Jack Dylan Grazer, Emma Berman, Marco Barricelli, Saverio Raimondo, Maya Rudolph, Jim Gaffigan, Sandy Martin, Sacha Baron Cohen.

Gènere: Animació, fantàstic, aventures.

País: USA, 2021. 95 min.

Luca és un jove monstre marí que viu amb la seva família al fons del mar, davant de la costa d’Itàlia. Vigilat i sobreprotegit pels seus pares, Luca es dedica a cuidar un “ramat” de peixos de la família, però dins seu nota un impuls irrefrenable per a sortir a la superfície i descobrir el que hi ha fora. Un dia, empès per una sèrie d’objectes humans que troba sota l’aigua, surt i es troba amb Alberto, un altre nen de la seva espècie que ja duu temps vivint a la superfície. Amb ell, Luca comença a descobrir tota una vida nova.

L’acceptació i integració en una comunitat d’algú forani, estrany o marginat perquè se separa d’allò considerat “normal” és un dels temes més recurrents en el cinema d’animació. És un missatge que, veient la societat actual, mai es pot considerar desgastat o massa repetit, però que a la vegada no es pot desenvolupar de qualsevol manera si vol resultar efectiu. Luca no només ho aconsegueix, sinó que ho emmarca en una pel·lícula carregada de personalitat i també de diversió per a grans i petits. Perquè sí, cal admetre que no estem davant d’un exponent de la Pixar més ambiciosa i profunda (com ho era, sense anar més lluny, la recent Soul), sinó que ens situem en un altre llistó en termes de rerefons narratiu i complexitat visual. Un llistó que podríem considerar inferior, però no per això, ni de bon tros, més dèbil. I és que, tot i que Luca demostra un esperit globalment més infantil, torna a contenir aquella sensibilitat i màgia especial que només Pixar sap assolir.

Enrico Casarosa, que debuta com a director, però forma part d’aquesta factoria d’animació des de fa 15 anys, planteja una història clarament enfocada a aquesta visió de qui no encaixa en el seu entorn. I no només ho fa des d’un punt de vista social, sinó també personal i identitari. D’aquí que Luca presenti un doble conflicte: d’una banda, el de sortir de l’hàbitat establert, transformació física inclosa; i de l’altra, el d’integrar-se en un altre hàbitat on, per si no fos prou, existeix una animadversió establerta cap a la teva condició. Només amb aquest plantejament, el film ja s’obre a lectures des d’angles de tota mena (immigració, racisme, classisme, homofòbia), i el més interessant és que permet que cadascú adopti la que li toqui de més a prop. Luca ho exposa de forma subtil, però eloqüent: començant per la sobreprotecció familiar que vol evitar qualsevol mal, seguint amb la valentia sovint alimentada per algú que ja ha passat per això, i acabant amb la unió de forces per a superar les pors i el rebuig de la resta de persones.

La pel·lícula nodreix tot aquest trajecte de situacions i personatges que a vegades poden resultar una mica massa evidents, però que compleixen molt bé la funció que tenen establerta. Com aquesta nena que de seguida empatitza amb els dos amics i els fa costat, perquè ella també és la “rara” del poble. O el seu pare, obrer i tradicional, però que poc a poc va obrint la seva mentalitat. O l’àvia del propi Luca, que des de la discreció i la complicitat entén millor que ningú tot allò que està vivint el seu nét. També destacar, per exemple, l’ús del terme “monstre marí”, que resulta tan natural sota l’aigua, però tan despectiu quan surt de la boca dels habitants del poble. Són elements i detalls que Luca va introduint amb tota la intenció, per molt infantil que pugui semblar el seu embolcall ple de color i d’alegria italiana. Precisament, la cultura d’aquest país (el film n’és ple de referències i paròdies) i l’atmosfera de poble estiuenc i mediterrani són dos dels trets que defineixen inevitablement la personalitat de la història, i amb els quals Pixar torna a estendre de nou tot el seu virtuosisme visual. També a nivell tècnic es nota com Luca cuida els detalls; com el canvi en l’edició de so que es pot apreciar cada cop que l’acció té lloc sota l’aigua, per exemple.

Però més enllà d’aquest altíssim nivell visual i sonor -que gairebé ja es dóna per descomptat quan és Pixar qui hi ha darrere- i del missatge de tolerència i integració que conté la història, Luca és també una aventura prou efectiva. I això que el seu desenvolupament no resulta especialment original, ja que els conflictes i el desenllaç més o menys es poden veure venir amb certa antelació. Es tracta d’una pel·lícula eminentment per a nens, que a més està protagonitzada per nens; això és així. No obstant, sobretot en els seus dos últims terços, agafa un bon ritme i sap anar conjugant l’humor (el running gag del gat suspicaç és simple, però no falla) amb aquest punt de risc constant de que els protagonistes siguin descoberts. Tot plegat amb l’evolució i l’aprenentatge que experimenta el propi personatge de Luca com a fil conductor. Tenint en compte els nivells d'(auto)exigència als què ens té acostumats la gent de Pixar, és fàcil situar Luca un nivell per sota de bona part de la filmografia de la factoria de la làmpara, però si valorem l’objectiu d’aquest títol en concret, seria injust dir que no el compleix sobradament. És una pel·lícula que molts pares voldran posar als seus fills, i que voldran comentar amb ells després; i això ja li confereix un valor enorme.

A Quiet Place Part II

Director: John Krasinski

Intèrprets: Emily Blunt, Cillian Murphy, Millicent Simmonds, Noah Jupe, Djimon Hounsou, Wayne Duvall, John Krasinski, Lauren-Ashley Cristiano.

Gènere: Terror, thriller, ciència-ficció.

País: USA, 2021. 95 min.

Després de sobreviure a l’atac dels monstres a la seva granja, Evelyn Abbott i els seus tres fills veuen com la seva senyal de socors rep una resposta a l’altra banda de la muntanya. Esperançats, decideixen dirigir-se cap allà, tot i els perills que comporta sortir de la seva zona. En una gran fàbrica abandonada, es troben amb Emmett, un vell amic de la família, que com ells mira de sobreviure com pot en un món on el més mínim soroll pot resultar fatal.

El debut com a director de John Krasinski, a qui tots coneixíem pel seu paper de Jim a la versió americana de The Office, va ser una d’aquelles sorpreses que ningú podia esperar. I és que Un Lugar Tranquilo va resultar ser un impressionant exercici d’estil dins del gènere de terror postapocalíptic, amb una premissa molt potent i un tens recorregut que amenaçava amb acabar amb les ungles de qualsevol espectador. A priori, no semblava el tipus de pel·lícula que demanés clarament una seqüela, però Krasinski ha decidit arriscar amb Un Lugar Tranquilo 2, que reprèn l’acció just on la va deixar la seva antecessora. I el cert és que el resultat torna a ser d’allò més satisfactori, ja que aquesta segona entrega hereta tot allò que funcionava tan bé a la primera, però a la vegada s’orienta més cap a l’acció de supervivència pura i dura. Això fa que es resti recorregut de la trama i també espai al component de drama familiar, però sense que el conjunt se’n ressenteixi. Un Lugar Tranquilo 2 torna a ser tota una lliçó dins del seu gènere.

Part d’aquesta lliçó ja es pot donar per a impartida durant el pròleg de la pel·lícula, en què Krasinski fa un breu salt enrere per a tornar al punt de partida de la història posada en marxa fa tres anys. Són pocs minuts, però ja contenen algunes de les escenes millor dirigides de tota la saga (si és que ja en podem dir així). A més, cal aplaudir la decisió del director d’incloure’ls a Un Lugar Tranquilo 2 enlloc de la primera part, ja que hi encaixen molt millor pel que fa al to i al ritme que vindran a partir de llavors. D’altra banda, aquest inici estableix una relació entre ambdues parts sí, no té massa sentit veure aquesta si no s’ha vist la primera) que serà una constant. Krasinski, però, va introduïnt aquestes referències de forma subtil i sense necessitat d’explicacions, propiciant que sigui l’espectador qui vagi lligant caps i recordant detalls. En aquest sentit, Un Lugar Tranquilo 2 no és la típica seqüela que torna a utilitzar aquells elements i fórmules que ja sap que van tenir èxit fa tres anys, sinó que els integra dins de la seva proposta pròpia.

Òbviament, l’altre gran punt de connexió entre els dos films són les respectives motxilles emocionals que carreguen els integrants de la família Abbott. Els fets ocorreguts a Un Lugar Tranquilo pesen, i molt; sobretot els errors i les pèrdues ocasionades, i l’inevitable sentiment d’haver-los pogut evitar. Des d’aquest enfocament, Un Lugar Tranquilo 2 aposta per a fer donar un pas endavant als dos fills grans, Marcus i Regan, probablement els més afectats per tot plegat. El film els posa a prova i els fa liderar escenes clau, i la veritat és que el llistó es manté molt alt. A través d’ells i les seves respectives personalitats, John Krasinski materialitza els dos objectius en què se sustenta aquesta segona part: avançar i protegir. En el primer apartat, la història afegeix el personatge d’Emmett (Cillian Murphy) com a nova figura paterna, mentre que la mare, Evelyn, es centra en Marcus i el petit nadó. Sigui des del punt de vista que sigui, el gran nexe comú a Un Lugar Tranquilo 2 segueix sent el mateix: sobreviure.

Aquest desdoblament de l’acció també dóna lloc a una de les altres grans virtuts de la pel·lícula: l’ús del muntatge paral·lel. John Krasinski no descobreix res de nou, però a Un Lugar Tranquilo 2 demostra un enorme criteri a l’hora d’extreure tot el potencial narratiu d’aquest recurs. D’una banda, accentua la tensió que ja de per si tindrien les escenes per si soles, però de l’altra recorda una i altra vegada que la missió de la familia protagonista és global, i que els perills són els mateixos. De fet, en més d’una ocasió aquest muntatge paral·lel vincula escenes amb diversos elements que coincideixen o estan relacionats. L’altre gran aspecte que defineix Un Lugar Tranquilo 2, com no podia ser d’altra forma, és el binomi so/silenci. El so com a perill, el silenci com a salvació, però jugant amb possibles intercanvis de papers. L’experiència en aquesta vessant torna a ser fantàstica, gairebé sensorial; com en aquests moments en què adoptem la sordesa de la jove Regan enmig del caos; o quan el fora de camp sonor pot ser tan terrorífic com quan tenim el monstre davant nostre.

Al capdavall, Un Lugar Tranquilo 2 és pur esperit de supervivència en un entorn que no permet cap descuit. I el film es bolca completament en aquesta finalitat, escena rere escena, sense treva. Hi podria haver una trama més elaborada, més subtrames o capes afegides a la història, però no esdevenen necessàries. En realitat, el més probable és que haguessin restat més que sumat, i que haguessin desviat el conjunt del seu focus principal. Si la pel·lícula posa tota la carn a la graella en un objectiu concret i li surt perfecte, no té sentit demanar més condiments.

Wrath of Man

Director: Guy Ritchie

Intèrprets: Jason Statham, Holt McCallany, Josh Hartnett, Scott Eastwood, Jeffrey Donovan, Laz Alonso, Jason Wong, Post Malone.

Gènere: Thriller, acció.

País: USA, 2021. 115 min.

Patrick Hill és el nou membre de la plantilla de Fortico, una empresa de seguretat que transporta grans quantitats de diners en metàl·lic. Tot i entrar amb les qualificacions justes i causar certes reticències entre els seus companys, Hill de seguida es guanya el respecte de tothom després de resoldre un parell d’intents d’atracament als vehicles on viatjava. No obstant, també genera alguna sospita sobre qui és exactament i per quin motiu ha entrat a treballar en aquesta empresa.

En l’imaginari col·lectiu, el cinema genuí de Guy Ritchie va inevitablement associat al ritme frenètic, al gamberrisme, a l’adornada estètica de videoclip i, en general, a una mentalitat de divertiment que sovint cala ràpidament en l’espectador. Lock & Stock, Snatch, Rock’n’Rolla… són exemples que no necessiten gaires més aclariments. Vist això, afirmar que a Despierta la Furia queda ben poc rastre d’aquest segell propi podria conduir fàcilment a la decepció. Però res més lluny de la realitat. I és que Ritchie sorprèn tothom amb un thriller d’acció i venjança molt més sobri i madur, que sap ensenyar les dents a les escenes d’acció, però que en realitat va a buscar la seva senya d’identitat en una narrativa i un muntatge molt cuidats fins a acabar rubricant la seva història. No és que la pel·lícula inventi res de nou dins de la seva espècie, però sap utilitzar amb astúcia tots els recursos habituals d’aquest tipus de cinema. Tal com feia amb el gènere d’espies dels anys 60 a Operación U.N.C.L.E., el director anglès aborda a Despierta la Furia el subgènere dels atracaments amb una gran efectivitat i oferint a l’espectador tot allò que espera d’un film així.

No és que Guy Ritchie s’allunyi completament de tots aquells trets característics que l’han situat on és, sinó més aviat que els executa d’una forma força diferent a la qual ens tenia acostumats. Per exemple, no hi ha dubte que les cabrioles narratives a través del muntatge sempre han estat presents a les seves pel·lícules (la recent The Gentlemen, sense anar més lluny, es caracteritzava en bona mesura per això) però a Despierta la Furia aquest recurs pren un sentit totalment diferent. Ritchie adopta un estil clarament tarantinià: dividint la història en blocs narratius, cadascun amb un paper concret, que van fent encaixar totes les peces del conjunt. Hi ha flashbacks, hi ha salts endavant i també hi ha canvis de punt de vista; fins i tot algun de força brusc. D’aquesta manera, Despierta la Furia gestiona la informació de mode que sempre hi hagi alguna cosa pendent per a resoldre. I la veritat és que, tot i la presència d’algun forat de guió que no queda massa ben tapat, l’estratègia se sosté i funciona d’allò més bé.

Tampoc desapareix el Guy Ritchie més enèrgic, però d’una altra manera. Quan arriba el moment de l’acció, Despierta la Furia fa ple honor al seu títol; i òbviament, el fet de comptar amb Jason Statham al capdavant hi té alguna cosa a veure. L’actor, que precisament va debutar a les ordres de Ritchie a Lock & Stock i Snatch, torna a demostrar que s’ha convertit en un dels més solvents i imponents en aquest tipus d’escenes. Això sí, lluny de la bogeria d’aquelles dues fantàstiques obres, aquí el director londinenc fa gala d’una especial cura i planificació en la seva direcció, amb una càmera menys nerviosa i controlant a la perfecció els espais i els personatges en tot moment. Si ens fixem en aquests últims, els personatges, també és evident que Ritchie no agafa els seus camins habituals. I és que, en el cas de Despierta la Furia, els espècimens pintorescos o passats de voltes deixen pas a uns personatges -sobretot el protagonista- molt més sobris i dramàtics; en consonància amb el to de la pel·lícula. Tot plegat resulta una mica més fred, però el resultat segueix sent eficaç.

I és gràcies a la concatenació de tots aquests encerts que Despierta la Furia funciona, tot i que al capdavall no ens descobreixi res de nou. De fet, com en tants altres títols d’aquest tipus, si gratem el guió s’hi poden trobar detalls a qüestionar aquí i allà, així com situacions que potser no responen a una gran versemblança. Res suficient, però, per a espatllar el resultat final d’aquest thriller compacte i convincent, el qual empeny Guy Ritchie fora d’uns arquetips que fins ara semblaven una mica massa delimitats; com si el director hagués fet un pas endavant cap a una maduresa necessària. Sense que ara es tracti de deixar enrere el seu segell d’origen (The Gentlemen va demostrar que pot seguir inspirat), és important que quan s’anunciï “la nova pel·lícula de Guy Ritchie” també puguem esperar quelcom com Despierta la Furia. Sigui quin sigui el seu proper pas, la sensació és que el director obre noves expectatives, i això sempre és una molt bona notícia.

Hondar Ahoak

Creador: Koldo Almandoz

Intèrprets: Nagore Aranburu, Eneko Sagardoy, Ainhoa Artetxe, Josean Bengoetxea, Iñaki Beraetxe, Sara Cózar, Iraia Elias, Ander Lipus, Ibou Sarr.

Gènere: Policíac, thriller.

País: Espanya, 2020. 4 capítols de 55-60 min.

Nerea, una inspectora de la policia basca, es reincorpora al cos després d’un període de descans amb un cas que la trasllada a un petit poble pesquer de la costa. Allà, porta dos dies desaparegut el jove Josu, responsable d’una de les principals embarcacions de la localitat. Nerea, que té com a company Alex, un jove policia conegut per tot el poble, inicia la investigació però de seguida constata que la desconfiança que genera entre els habitants del poble i les poques ganes de parlar que aquests mostren no li posaran les coses fàcils.

Un dels gèneres que més ha actuat com a catalitzador de les sèries europees durant els últims anys ha estat, sens dubte, el thriller policíac rural. Happy Valley (Regne Unit), Zone Blanche (França), Ennemi Public (Bèlgica) o Trapped (Islàndia) en són alguns exemples ben clars; productes que solen coincidir en molts patrons, però que quan saben engranar bé les seves peces adquireixen un carisma força especial. De tots ells en deuria prendre bona nota el guipuscoà Koldo Almendoz, que trasllada les virtuts del gènere a la sèrie Bocas de Arena (Hondar Ahoak), estrenada recentment a la plataforma Filmin. Amb tan sols quatre capítols, aquesta producció basca evidencia un cop més que ja no cal anar gaire lluny per a veure continguts que combinen una gran factura visual amb un bon criteri a l’hora de mantenir vius els seus misteris fins l’últim moment. Unes qualitats que Bocas de Arena revesteix amb una personalitat molt particular, pròpia de la terra on tenen lloc tots els seus fets.

Tal com dèiem al principi, els elements comuns en el gènere policíac rural solen ser d’allò més recurrents, i aquí no hi trobem una excepció. Per començar, Bocas de Arena compta amb la figura de la policia acabada d’arribar de la ciutat, Nerea, qui a més a més carrega el pes d’uns fets del passat. També inclou els diferents habitants del poble pesquer on es desenvolupa tota l’acció, els quals sempre amaguen alguna cosa que els pot convertir en potencials sospitosos. I, finalment, hi trobem tot el seu entorn natural, que exerceix una constant incidència en tot allò que succeeix. Tot plegat parteix de la desaparició de Josu, un jove mariner del poble, com a fet inductor. Bocas de Arena sol equiparar el nostre punt de vista amb el de la inspectora acabada d’arribar, cosa que ens permet anar coneixent tots els protagonistes i les peces que es mouran durant la investigació. Això sí, tot i que la sèrie és curta, no entra en cap voràgine de girs i cliffhangers, sinó que es permet una cocció pausada; sobretot als dos primers capítols.

Koldo Almendoz planteja una història propulsada per la resolució d’aquesta estranya desaparició i tot allò que en deriva, però, com no podia ser d’altra forma, el pes dels personatges i de la seva forma de vida al poble hi acaba tenint un paper significatiu. Una vida lligada profundament al contacte amb el mar, i que probablement necessita ser viscuda per a poder entendre del tot. De fet, Bocas de Arena estableix un diàleg constant amb el mar, no només a través de les seves imatges, sinó també incorporant algunes històries, teories o tradicions que hi tenen relació; sense anar més lluny, el propi títol de la sèrie procedeix d’una d’elles. La capacitat del mar de donar i de treure; de ser còmplice i traïdor; de guardar secrets i revelar-los al moment menys esperat; de convertir la seva teòrica sensació de llibertat en una mena de gàbia de la qual no es pot escapar. Tot plegat està present de forma constant a Bocas de Arena, acostant-la clarament al neo-noir nòrdic.

Tot aquest cosmos propi que va construint la sèrie es veu accentuat per una enorme virtuositat tècnica. La direcció de Koldo Almandoz és exquisida, sobretot a l’hora de posar en contacte els personatges entre ells i també amb el seu entorn, i s’ajuda d’un impressionant treball fotogràfic. Això, sumat a una banda sonora potent i versàtil, capaç de rememorar des de Twin Peaks a John Carpenter, fa de Bocas de Arena una sèrie d’allò més atmosfèrica. Aquests punts forts ajuden a elevar un resultat final que hauria pogut ser molt més convencional si només s’hagués centrat en la resolució del crim, una vessant on la sèrie sí que recorre a alguna drecera aquí i allà. Un altre dels aspectes menys afortunats és l’interpretatiu, ja que tret de dues o tres excepcions, la contenció en les actuacions (o directament el seu nivell justet) dificulta bastant congeniar amb els personatges. I tampoc és que l’euskera, idioma en què es pot veure (subtitulat en castellà) Bocas de Arena, contribueixi a una gran expressivitat.

La sèrie, doncs, no pot sortejar alguns entrebancs que al final eviten que sigui rodona, però en cap cas aquests s’imposen a totes les seves fortaleses. Lluny d’aquells productes pensats per a ser devorats en mode marató, Bocas de Arena construeix el seu misteri i enriqueix la seva atmosfera sense efectismes, incidint en les mirades, els silencis i també en tots els colors, textures i fins i tot olors que es poden percebre en aquest poblet de la costa basca. En definitiva, tot allò que dota de personalitat aquesta història. És per això que, malgrat que el seu format de quatre capítols convidi a fer el contrari, és preferible degustar-ne una ració cada vegada; deixant-la reposar una mica entre capítol i capítol. És així com es podrà gaudir de veritat de Bocas de Arena, una sèrie notable que encaixa a la perfecció amb el segell Filmin, i que, encara que no innovi o transgredeixi res dins del seu gènere, val la pena descobrir.

Druk

Director: Thomas Vinterberg

Intèrprets: Mads Mikkelsen, Thomas Bo Larsen, Magnus Millang, Lars Ranthe, Susse Wold, Maria Bonnevie, Dorte Højsted, Helene Reingaard Neumann.

Gènere: Comèdia, drama.

País: Dinamarca, 2020. 115 min.

Martin, Tommy, Nicolaj i Peter són quatre professors d’institut, i també grans amics, que es troben estancats en un moment no massa exitós de les seves respectives vides. Conscients de la situació, decideixen comprovar la teoria d’un filòsof noruec que afirma que l’ésser humà millora el seu comportament quan té un 0,05% d’alcohol a la sang, i comencen a aplicar-ho al seu dia a dia de forma sostinguda per tal d’elaborar un estudi. L’experiment, però, no s’atura aquí, cosa que comporta conseqüències de tot tipus.

A l’episodi d’Els Simpson on s’imposa una llei seca a Springfield, Homer celebra la seva abolició pujant sobre un munt de barrils de cervesa i fent aquest brindis: “Per l’alcohol: causa, i a la vegada solució, de tots els problemes de la vida!”. La sentència, per molt còmica que soni a la boca d’aquest personatge, conté una veritat irrefutable, i podria servir perfectament per a recollir l’esperit que desprèn Otra Ronda. I és que la nova pel·lícula del sempre incisiu Thomas Vinterberg (Celebración, La Caza) construeix una mirada tragicòmica molt afilada sobre el fenomen social en què s’ha convertit l’alcohol, també sobre els seus efectes des que ens iniciem en el seu consum. Una història que és capaç d’encomanar-nos la més pura celebració de la vida i poc després clavar-nos els cops més durs, sense necessitat de jutjar els seus personatges ni tampoc la pretensió que ho fem nosaltres. I tot plegat, mantenint un equilibri gens senzill en el seu to, i també amb un magnetisme molt especial. Probablement, perquè la gran majoria de nosaltres ens podem veure identificats, directa o indirectament, en alguna de les situacions que Otra Ronda reflecteix des del punt de vista de cadascun dels protagonistes.

No és casualitat que Vinterberg recolzi aquesta història en quatre homes que rodegen els 40 anys, ja que en aquest cas la visió masculina subratlla perfectament aquesta mescla d’inseguretat, eufòria, ràbia i també patetisme que ofereix Otra Ronda. Tots ells simbolitzen, des d’angles diferents però amb bastants elements en comú, diversos pretextos que condueixen a l’alcohol, i a la vegada n’il·lustren les possibles conseqüències en funció de la situació de cadascú. El fet que tots ells siguin professors i, per tant, tinguin una base mínimament culturitzada i una vida relativament benestant, reforça la idea que no adopten aquesta decisió per falta de recursos o desesperació. A partir d’aquí, Otra Ronda avança empesa per les decisions que prenen, en especial les del personatge de Mads Mikkelsen, i té la virtut de fer-nos anar constantment d’aquí cap allà, amunt i avall, talment com si ella mateixa estigués sota un efecte etílic. A vegades tot sembla anar millor, però de sobte tot es pot torçar i desplomar-se de cop; i el film aconsegueix presentar-ho sense que ens sembli estrany en cap moment.

De la mateixa manera, Thomas Vinterberg adapta la seva direcció a cada situació, dominada sempre per l’estat d’ànim que envaeix algun dels protagonistes, o tots ells junts. Otra Ronda ens convida amb una persuasió enorme a compartir unes copes amb tots ells (i més encara amb els temps que corren), però també ens transmet de forma inapel·lable que han fotut la pota quan resulta ser així. Les escenes més festives resulten especialment memorables, però el gran mèrit de Vinterberg és mantenir-se igual de creïble quan tot es torna més tèrbol i dramàtic. Tot allò pot ser molt divertit, però també és molt seriós. I és aquesta ambivalència la que defineix perfectament la capacitat de l’alcohol per a donar-nos aquella empenta anímica o extra de distensió quan ho necessitem, però a la vegada de poder arribar a distorsionar la nostra percepció de la realitat quan perdem el control en favor seu. En aquest sentit, és clau que Otra Ronda acompanyi sempre el punt de vista dels personatges: d’una banda, ens permet compartir les seves emocions, però de l’altra, ens fa ser un punt més conscients que ells de la realitat de cada situació.

Thomas Vinterberg no converteix el film en una oda a l’alcohol, però tampoc en una denúncia per a demonitzar-lo. Si bé és evident que Otra Ronda respira felicitat i alliberament, i que celebra els moments en què brillen les propietats analgèsiques i exaltadores de la beguda, mai defuig la tristor i la gravetat de les seqüeles que aquesta pot deixar. Al final, l’objectiu de la pel·lícula no és situar-se per sobre de res del que hi passa, sinó participar d’aquesta mirada entre psicològica i sociològica de la fragilitat que, en general, demostrem els humans cap a un reclam com l’alcohol. I no ho limita als quatre protagonistes, ja que els joves estudiants també hi juguen un paper important. No ens enganyem: gairebé tothom s’identifica amb aquest gest de Mads Mikkelsen en un moment on és a punt de deixar els seus amics bevent i tornar amb la seva família, per acabar fent mitja volta i quedant-se. El propi títol del film, Otra Ronda, expressa a la perfecció l’estranya dificultat per a dir “prou” quan l’alcohol agafa les regnes. És aquesta honestedat, i també el fet d’estalviar-se donar-nos lliçons, allò que acaba consolidant i elevant l’èxit de la proposta. Brindem per ella!

Nomadland

Directora: Chloé Zhao

Intèrprets: Frances McDormand, David Strathairn, Linda May, Charlene Swankie, Bob Wells, Gay DeForest, Patricia Grier.

Gènere: Drama, road movie.

País: USA, 2020. 105 min.

L’any 2011, les conseqüències de la crisi financera afecten de ple un poble de Nevada on gairebé totes les famílies depenien d’una fàbrica de guix que s’ha vist obligada a tancar. Una de les que hi vivia és Fern, que a més s’acaba de quedar viuda, i que decideix començar a viure a la seva furgoneta. Després de treballar en un centre logístic d’Amazon durant la campanya de Nadal, Fern s’instal·la a un campament on coneix diverses persones que també han optat per aquest estil de vida.

“No sóc una sense-llar, sóc una sense-casa”. Pocs minuts després de l’inici de Nomadland, la seva protagonista Fern fa aquesta puntualització davant d’una nena que, innocentment, pregunta a partir d’allò que li ha explicat la seva mare. Bona part de tot allò que ens vol explicar la pel·lícula queda resumit aquí: d’una banda, la consciència de qui viu en primera persona la distinció entre una llar i una casa, i de l’altra, la mirada aliena de qui no entén la vida si no és entre quatre parets i un sostre. A partir d’aquí, la directora Chloé Zhao emprèn un viatge tan geogràfic com vital a través del qual anem descobrint i entenent un estil de vida que, sigui vocacional o obligat per les circumstàncies, sempre acaba adoptant un sentit especial per a tothom qui decideix aventurar-s’hi. Un trajecte on persones i paisatges dialoguen constantment, i on allò més important no és la destinació, ja que, bàsicament, no n’hi ha. Tot plegat, acompanyat d’un ritme i una narrativa que, a priori, podrien allunyar Nomadland del magnetisme cap a l’espectador, però que finalment aconsegueixen una sorprenent connexió emocional.

La pel·lícula gira totalment al voltant del concepte de la llar, que no de l’habitatge. I és que la llar generalment entesa com les quatre parets i el sostre que signifiquen estabilitat, família i rumb vital sòlid aquí es capgira per a adoptar un significat molt més intangible i espiritual. Però Nomadland ho fa tocant de peus a terra (no, no és El Árbol de la Vida), i a través dels ulls d’un personatge humil i entranyable com és el de Fern. No és casualitat que el film arrenqui amb ella apujant la porta d’un magatzem on hi té totes les pertinences de la casa on vivia fins fa poc, ja que són aquests records els que l’acompanyen durant tot el seu camí, i els que conformen la seva veritable llar. Un personatge que podria dialogar perfectament amb el genet de rodeos de l’anterior títol de Zhao, la fantàstica The Rider, que en aquell cas afronta la pèrdua del seu somni, d’allò que més li agrada a la vida. De fet, Nomadland comparteix diverses imatges amb el film de 2019; aquelles en què, tot i la bellesa de la seva composició, la relació entre persona i paisatge escenifica aquesta sensació d’incomoditat, de no veure el destí clar, de falta de rumb.

Chloé Zhao planteja Nomadland com una road movie que pràcticament acaba sent un western crepuscular sobre asfalt, però la pel·lícula no es recrea en el dramatisme de la història de la seva protagonista. També hi ha moments per al somriure, per a l’alliberament, fins i tot per a l’esperança, però, en tot cas, sempre moments significatius (tot i que a vegades no ho semblen) que ens van explicant alguna cosa de Fern. Al capdavall l’objectiu de la pel·lícula no és alliçonar-nos sobre cap estil de vida, sinó fer-nos comprendre aquells i aquelles qui n’han escollit un de radicalment oposat al de la majoria de nosaltres. De fet, el seu propi títol inclou aquest missatge: “No mad land”, no és una terra de bojos. Tot plegat, s’eleva gràcies a una Frances MacDormand estel·lar, que realment sembla feta a mida per a encarnar a Fern i adoptar la seva mirada tan especial, sempre fent equilibris entre el pes de la melancolia i l’empenta per a tirar endavant. Ella personifica el viatge que ens proposa Nomadland i representa perfectament aquesta recerca de la llar (que no casa) perduda.

Però la pel·lícula no és només una mirada personal i existencialista, ja que Chloé Zhao també ens parla clarament de com l’evolució de la societat ha conduit a situacions com la de Fern. No és casualitat que Nomadland se situï en plena crisi financera de 2008, ni tampoc ho és la ironia que el personatge tregui la major part dels seus ingressos de treballar a Amazon, màxim exponent del comerç globalitzat. De fet, Fern no en pot estar més allunyada, ja que difícilment podria rebre un paquet d’Amazon, en no tenir direcció postal i fer nit en campaments o aparcaments al mig del no res. Fins a cert punt, la pel·lícula planteja si és ella qui viu de forma alienada, o si en realitat ho estem tota la resta. En tot cas, Nomadland no pretén sentenciar quina posició és millor, no vol situar tots aquests nòmades per sobre nostre, però sí que aconsegueix que comprenguem la seva visió de la vida. Fins i tot quan Fern pren decisions aparentment il·lògiques o oposades al que faria la majoria, som capaços d’entendre el perquè; és més, segurament no hauríem entès que hagués decidit el contrari.

L’estructura narrativa de Nomadland també adopta, en certa manera, la personalitat del personatge. Chloé Zhao funciona més a base d’escenes o diàlegs concrets, que no pas de dibuixar un recorregut lineal clar, sovint amb el·lipsis temporals no anunciades o canvis d’escenari sobtats. En tot cas, la protagonista avança, aprèn i evoluciona; i nosaltres amb ella. La brutal fotografia de tota la pel·lícula encara ho enriqueix més, malgrat que, contràriament, la banda sonora pugui resultar un pèl sentimentalista en alguna ocasió. Pocs obstacles són els que acaben impedint que Nomadland sigui una d’aquelles pel·lícules que van creixent i creixent a nivell emocional durant el seu visionat, i que ho segueixen fent quan aquest acaba. Si mereix o no la unanimitat amb la qual s’està emportant tots els premis de l’any (amb el més que probable Oscar) és un tema a part; del que no hi ha dubte és que quedarà gravada com una de les grans obres recents del cinema independent nord-americà.

El Agente Topo

Director: Maite Alberdi

Protagonistes: Sergio Chamy, Rómulo Aitken, Marta Olivares, Berta Ureta, Zoila González, Petronila Abarca, Rubira Olivares.

Gènere: Documental.

País: Xile, 2020. 85 min.

Per tal de dur a terme la investigació d’una clienta que sospita que maltracten la seva mare a la residència d’ancians on viu, una agència xilena de detectius privats comença a fer un càsting entre homes jubilats majors de 80 anys. El seu objectiu és infiltrar-ne un a la residència per tal que faci d’espia, trobi la dona en qüestió i aporti proves de vídeo que corroborin l’acusació de la seva filla. L’escollit és Sergio, de 83 anys i vidu de fa pocs mesos, qui entra disposat a complir la seva missió. No obstant, poc a poc la seva tasca a la residència comença a anar per altres camins.

El punt de partida d’El Agente Topo és, possiblement, un dels inicis més prometedors que s’han pogut escriure mai per a una comèdia. Una clara paròdia de James Bond on l’avançada edat del seu protagonista és del tot incompatible amb el funcionament de tots els artefactes que necessitarà per a dur a terme la seva missió, propiciant així un bon nombre de gags i moments hilarants. De fet, els primers minuts de pel·lícula no fan més que alimentar-ho. La seqüència inicial en què un desesperat detectiu intenta que homes nascuts a la dècada dels 40 del segle passat facin servir correctament la càmera, les notes de veu o les videotrucades d’un smartphone no té preu, sobretot pel seu equilibri entre la riallada i el somriure entranyable. Però no, El Agente Topo no es redueix només a això. Darrere d’aquesta carta de presentació en forma de paròdia del cinema d’espies, es desplega un escenari molt més ampli on entenem que aquest contrast generacional que tan bon moment ens ha fet passar a l’inici té una vessant molt més humana que acaba sent la que importa de veritat.

Tot i que és difícil evitar alguna suspicàcia pel fet que la presència de l’equip de rodatge a la residència condicionés alguna de les situacions, la directora Maite Alberdi planteja El Agente Topo com un documental que s’encomana de l’espontaneïtat dels seus protagonistes. O més ben dit, de les seves protagonistes. El símptoma més directe és que bona part d’allò que passa en aquest centre, un cop hi entrem de la mà de “l’espia” Sergio, ens resulta inesperat si ho posem en relació amb la idea inicial que ens havia generat la pel·lícula. Aquesta manté la seva part més divertida, la que es deriva del seu insòlit plantejament i que provoca situacions entre maldestres i esperpèntiques davant de les quals és impossible no riure a gust, però poc a poc s’hi afegeixen altres capes que van guanyant terreny. Amb elles, Alberdi aconsegueix que el que havia de ser l’objectiu principal del documental vagi quedant cada cop més relegat dins de la nostra llista d’interessos que ens genera El Agente Topo. Al final, més que una història d’espies, acaba sent tota una lliçó d’humanitat. I també un toc d’atenció per a molts.

I és que, després d’arrencar-nos no poques rialles, El Agente Topo és capaç de dur-nos a l’altre extrem com qui no vol la cosa. Les revelacions de Sergio no són exactament les que esperàvem -ni nosaltres, ni tampoc ell mateix-, i el documental acaba esdevenint un testimoni impagable sobre la vellesa, els seus estigmes, la seva forma d’encarar la vida i, el que és més important, la forma amb què s’hi relacionen les generacions més joves. És així com Maite Alberdi, per molt que sigui una directora xilena rodant a Santiago de Xile, converteix El Agente Topo en una obra universal, on tots els qui hem tingut un avi en una residència hi podem veure reflectides les nostres accions o les nostres percepcions. I en cap cas es detecta que la directora busqui la denúncia o realçar certs sentimentalismes, sinó que tot acaba fluint amb naturalitat. De fet, la història mai s’acaba de desvincular de la seva premissa inicial, de mode que mai abandona definitivament el seu to còmic, encara que com a espectadors ja veiem l’escenari d’una altra manera.

Premiada al Festival de Donostia i nominada a l’Oscar a Millor Documental, El Agente Topo s’erigeix com una d’aquelles obres que acaben deixant una empremta emocional força profunda, ja que ens fa sentir incapaços de veure-la des d’una posició aliena. I sí, acaba sent tota una pel·lícula d’espies, ja que a través de l’infiltrat Sergio surten a la llum moltes coses ocultes, tancades darrere una reixa que les separa de l’exterior. Per tot plegat, El Agente Topo ens hauria de fer pensar que potser som nosaltres els que hauríem d’entrar més sovint a fer d’espies a les residències de la tercera edat, i no precisament per a investigar si hi té lloc algun maltractament. Perquè primer hauríem d’adonar-nos que potser som nosaltres, des de fora i a vegades sense ser-ne conscients, els qui podem perpetrar aquest mal.

Minari

Director: Lee Issac Chung

Intèrprets: Steven Yeun, Han Ye-ri, Youn Yuh-jung, Alan S. Kim, Noel Cho, Will Patton, Scott Haze, Eric Starkey, Esther Moon.

Gènere: Drama.

País: USA, 2020. 115 min.

A mitjans dels anys 80, una família d’origen coreà es trasllada de Califòrnia a Arkansas per a començar una nova vida, seguint així el desig del pare, Jacob, de muntar una granja i cultivar productes de la seva terra. L’enorme escepticisme de la mare i la desorientació dels dos fills, que ara han de viure en una casa prefabricada aïllada al mig del camp, no frenen l’objectiu de Jacob, que busca assessorament entre la població local. No obstant, complir el seu somni no serà tan fàcil com es pensa.

La sinopsi de Minari és d’aquelles que podrien tirar enrere, i de forma relativament comprensible, a més d’un que hi ensumés de lluny certa olor a telefilm de tarda de diumenge. Res més lluny de la realitat. Sota el segell de qualitat de la productora A24, estem davant d’un nou exponent del gènere indie nord-americà que explora la pròpia identitat del país a partir del xoc social i cultural que es produeix amb aquells qui, en principi, no hi tenen les arrels. El director Lee Isaac Chung parteix de la seva experiència personal per a construir una visió humil, irònica i completament desmitificada del “somni americà”, i ho fa a partir d’una història sense pretensions ni sensibleries, però que aconsegueix tocar la fibra. I és que, malgrat tots els obstacles i tota la munició dramàtica que ens té reservada, Chung acaba construint un retrat familiar ple de moments entranyables als quals afegeix guspires d’un humor molt espontani. Tot i allunyar-se de grans impactes, revelacions o girs narratius, Minari és una d’aquelles pel·lícules que, poc a poc i de forma sensata, acaba calant en l’espectador.

Lee Isaac Chung planteja la pel·lícula a partir d’un contrast cultural constant, però no la converteix en la típica col·lecció de tòpics que aprofitaria qualsevol comèdia o drama de pacotilla a partir de personatges fora del seu hàbit que xoquen amb un entorn aliè. Minari ho aborda des d’un concepte cabdal com és l’arrelament, la necessitat de sentir-se part d’una terra que no és l’originària; ja sigui com a repte personal (així ho veu el pare de la família), com pel fet de pertànyer a una comunitat i trobar l’estabilitat familiar (com és l’òptica de la mare). I la pel·lícula ho va manifestant i posant en relació de forma subtil: la terra que en plena Amèrica profunda ha d’acceptar i cultivar verdures coreanes queda equiparada a la població local que ha d’acollir una família asiàtica que amb prou feines parla un bon anglès. Tot i presentar-ne algun traç, Minari fuig de denúncies racistes i centra els seus conflictes en aquesta capacitat d’adaptació que es posa a prova una i altra vegada, i que necessita trobar el moment, el lloc i les accions encertades per a tenir èxit. Un missatge perfectament expressat, per exemple, en el paper que juga la planta que dóna títol al film.

Però Minari no només és una història sobre l’adaptació i l’arrelament a nivell social o cultural; també és -i de fet ho és de forma predominant- un brillant drama familiar. Lee Isaac Chung ens remet, entre altres, al cinema de Hirokazu Koreeda (Después de la Tormenta, Un Asunto de Familia) per a construir un d’aquells retrats quotidians en què la convivència entre pares, fills i avis col·lisiona per una cosa o per l’altra. Tot plegat, accentuat pel fet de ser lluny, molt lluny, de la seva terra. La contraposició entre el pare i la mare és la que ho fa trontollar tot amb més força, però és la relació entre el fill petit i la seva àvia (que s’incorpora més tard) la que ens regala els millors moments. L’evolució de l’amor-odi que els vincula és entranyable, i a més a més propicia els instants més divertits de la pel·lícula. Al capdavall, ells també representen perfectament aquest procés d’adaptació mútua i d’intercanvi cultural que s’erigeix com a gran fil conductor de Minari. Només la relativa terra de ningú en què queda el personatge de la filla gran suposa restar algun punt a aquesta vessant del film.

Malgrat que la banda sonora subratlla una mica massa melodramàticament alguns moments concrets, Lee Isaac Chung controla en tot moment el to de la pel·lícula; un mèrit que adquireix més alçada si recordem el caràcter autobiogràfic de la història. A Minari no es detecten sentimentalismes, ni tampoc homenatges o cap altre exercici de jutjar els integrants de la família. Tots tenen errors i encerts, tots respiren autenticitat, i tots ens regalen moments entranyables. Un fet que també duu a elogiar la fantàstica feina de tot el repartiment, encapçalat per Steven Yeun. Gràcies a ells, la història resulta propera tot i que no tingui res a veure amb nosaltres, i ens fa sentir emocionalment vinculats a ella. És per això, i per tota la riquesa de la seva narrativa, que una pel·lícula humil com Minari, que podria ser (pejorativament) considerada com a “amable”, acaba tenint el magnetisme que té. I més encara, en una època en què bona part dels nord-americans podrien aprendre, i molt, de l’exercici d’integració no renyit amb l’orgull cap els seus orígens que demostra aquesta família coreana.

Small Axe

Creador: Steve McQueen

Intèrprets: Shaun Parkes, Letitia Wright, John Boyega, Sheyi Cole, Kenyah Sandy, Malachi Kirby, Rochenda Sandall, Micheal Ward, Amarah-Jae St. Aubyn, Steve Toussaint, Jonathan Jules, Naomi Ackie, Jack Lowden, Sam Spruell.

Gènere: Drama.

País: Regne Unit, 2020. 5 capítols de 60-120 min.

Entre les dècades dels 60 i els 80, a mida que les colònies britàniques de Centreamèrica van assolint la seva independència, els barris perifèrics de Londres es poblen de famílies afrocaribenyes que busquen un futur millor. No obstant, aquest objectiu es veu frenat una i altra vegada pel racisme i la discriminació presents al Regne Unit, que reprimeix i criminalitza tot aquell qui no té la pell blanca encara que no hagi fet res dolent. Aquesta antologia recull cinc històries que ho exemplifiquen.

“If you are the big tree, we are the small axe, ready to cut you down”.

La cançó de Bob Marley d’on el director Steve McQueen extreu el títol per a aquesta sèrie de cinc pel·lícules breus ja és prou eloqüent per a si sola. Enmig d’una societat britànica que als anys 60, 70 i 80 seguia ancorada en el conservadorisme i en un racisme imperant (“el gran arbre”), Small Axe ens apropa a les comunitats afrocaribenyes (“la petita destral”) que lluiten per a acabar amb les discriminacions i injustícies que pateixen (“llesta per a talar-te i fer-te caure”). I ho fa a partir de cinc històries independents que aborden la problemàtica des de diferents angles i moments, i que es caracteritzen per no limitar-se a la denúncia, sinó oferir també un descobriment cultural d’una població sense la qual no s’entendria la societat londinenca actual. Com en la majoria d’antologies d’aquest tipus, l’efectivitat dels capítols és desigual, com també ho és el segell del seu director, però Small Axe acaba deixant un balanç prou positiu i la sensació de ser un testimoni necessari.

Steve McQueen planteja cada entrega com un nucli narratiu amb entitat pròpia, de mode que fins i tot l’ordre de visionat pot ser intercanviable, però a la vegada aconsegueix que totes elles sumin i es complementin per a formar un conjunt que també té sentit. A Small Axe hi caben aspectes com la brutalitat policial, la manipulació del poder judicial, la discriminació en l’educació i també el racisme institucionalitzat, però és també un cant a la identitat jamaicana a partir de la seva música, la seva cultura i la seva personalitat. Uns trets sempre estridents, desinhibits i poderosos que convertien la seva presència en una molèstia (o inclús amenaça) per a la societat anglesa del moment. No és estrany, doncs, que a tots els capítols de Small Axe es repeteixin les escenes de festa, de trobada social, de connexió espiritual entre els membres d’aquesta comunitat; i tampoc ho és que la banda sonora tingui un paper crucial a cadascuna de les històries.

De fet, McQueen focalitza plenament un dels capítols, “Lovers Rock”, a aquest repertori musical que defineix la cultura arribada de les Antilles centreamericanes. Llàstima que aquesta invitació a una festa domèstica (els afrocaribenys no podien entrar a les discoteques) acabi resultant massa reiterativa, tot i la voluntat del director de submergir-nos en els ritmes reggae, soul o disco. On Small Axe funciona millor és en les històries individuals que parteixen de la família i després s’obren al funcionament de la societat. Com a “Red, White and Blue”, on acompanya un jove brillant que aspira a convertir-se en policia a pesar del racisme que impera dins d’aquesta institució i de l’oposició d’un pare que n’ha patit les conseqüències. Encapçalat per un gran John Boyega, el capítol destaca per la potència de la seva direcció, i per com ens transmet la lluita interna constant del seu protagonista.

També sobresurt en aquest sentit “Education”, on McQueen rebaixa pulsacions però segueix incisiu per a desemmascarar un sistema educatiu que, amb tota la mala intenció del món, procura que alguns alumnes es quedin enrere respecte els demés. Un cop més, Small Axe reforça aquí el concepte de comunitat per a fer front a les injustícies socials, presentant, a més, un dels finals més emotius de tota l’antologia. Aquesta es completa, d’una banda, amb “Mangrove”, que obre l’antologia buscant l’impacte i situant-se de forma relativament més convencional en el terreny de la protesta al carrer i posterior judici irregular, recordant títols recents com El Juicio de los 7 de Chicago o la minisèrie When They See Us. De l’altra, hi trobem “Alex Wheatle”, un breu biopic sobre un prestigiós escriptor i dramaturg que va patir la repressió als anys 80, i que possiblement és el menys reeixit de tots els episodis de Small Axe per la seva indefinició i mediocritat.

Queda clar, doncs, que l’antologia té espai per a tot, i també que no sap escapar de la irregularitat. Més enllà del major o menor interès que pugui despertar cada història, el que sí que es troba més a faltar és la presència d’un director com Steve McQueen. Capaç de regalar-nos joies com Hunger, Shame o 12 Años de Esclavitud, la sensació és que a Small Axe no ha prioritzat el fet de deixar la seva empremta. La producció és exquisida en tots els capítols, però costa molt trobar-hi aquella escena o aquella imatge que et queda dins, tan pròpia del director. Potser per això el producte no assoleix del tot les cotes desitjades, tot i que compta amb més d’un episodi de notable, o notable alt. No obstant, no hi ha dubte del valor de Small Axe a l’hora de descobrir una cara del racisme (la del Londres als 60, 70 i 80) que no havia tingut excessiva visibilitat fins ara. I tal com està passant amb totes les obres d’aquesta temàtica, ens recorda que la seva no és només una mirada al passat, sinó també al present.

Small Axe està disponible a Movistar+.

News of the World

Director: Paul Greengrass

Intèrprets: Tom Hanks, Helena Zengel, Neil Sandilands, Elizabeth Marvel, Ray McKinnon, Mare Winningham, Bill Camp, Chukwudi Iwuji, Thomas Francis Murphy.

Gènere: Western, drama.

País: USA, 2020. 115 min.

L’any 1870, poc després del final de la Guerra de Secessió, el capità Jefferson Kyle Kidd es dedica a recórrer les terres del sud, poble a poble, narrant les principals notícies publicades als diaris. En un dels trajectes, el capità troba una nena d’origen alemany que ha estat criada per una tribu Kiowa després que tota la seva família morís en un atac. Tot i les reticències inicials, Kidd decideix acompanyar-la on viuen els seus tiets, a 600 quilòmetres de distància.

Acostumats al nervi i la intensitat de la seva filmografia (des de Bloody Sunday o United 93 fins a Capitán Phillips o bona part de la saga Bourne), hi havia certa expectació per veure com Paul Greengrass abordava la seva primera incursió en el western. Un cop vist el resultat, és probable que no respongui a allò que hauríem pogut imaginar considerant la trajectòria del director, però en cap cas entès des d’una lectura negativa. I és que Noticias del Gran Mundo és una mirada eminentment clàssica al gènere, d’aquelles que converteixen l’avanç constant i pedregós dels seus protagonistes en un viatge vital que poc a poc ens va explicant qui són i com és el món que els rodeja. Tot i que no presenta un particular risc en l’aspecte formal, i que passa per terrenys molt trepitjats per nombroses antecessores de la seva espècie, Greengrass sap tocar les tecles adequades perquè Noticias del Gran Mundo ens convidi a empolsegar-nos al llarg del seu trajecte per la vella Texas.

La història ens trasllada a pocs anys d’haver acabat la Guerra Civil nord-americana i ens fa pujar a la carreta de Jefferson Kyle Kidd, un excapità confederat que ara es guanya la vida viatjant de poble en poble llegint els titulars dels principals diaris del país, i que veu trastocada la seva rutina quan es troba una nena sola enmig del seu camí. A partir d’aquí, Noticias del Gran Mundo emprèn un recorregut on els obstacles per a la missió de Kidd (retornar la nena als seus familiars), es van combinant amb diversos factors que retraten una regió que encara no és conscient que la història dels Estats Units ja ha començat a canviar per a sempre. Un aspecte, aquest últim, on Greengrass estableix evidents paral·lelismes amb l’actualitat, com el d’aquest capatàs que vol que la seva comunitat només escolti notícies sobre ell publicades al seu propi diari. Tot i que lectures polítiques com aquesta es perceben dibuixades amb el traç una mica massa gros, Noticias del Gran Mundo acaba construint un clar missatge sobre les conseqüències de la desinformació a l’hora de frenar el progrés de qualsevol societat.

En el transcurs de la història, Greengrass també ens parla d’immigració, de la convivència amb els tribus índies i, òbviament, de tots els perills presents en l’aridesa dels deserts de Texas. A vegades sembla que Noticias del Gran Mundo tracti aquests aspectes més com a tràmit que amb un mínim de profunditat, però al final tot acaba funcionant en la mesura suficient. I, com a pal de paller, un Tom Hanks que gairebé acaba determinant el to de tota la pel·lícula. Un cop més, el del Capità Kidd és un personatge fet a mida per ell: definit per l’honor i la bondat, però amb la contundència necessària quan l’ocasió ho demana. La seva aventura al costat de la jove Johanna ràpidament ens recorda -sense assolir les seves cotes- a títols com Centauros del Desierto o Valor de Ley, amb una relació paternofilial prou ben construïda i amb la càrrega emocional justa i necessària. Són dos personatges clarament marcats pel passat recent que busquen una sortida, i que a Noticias del Gran Mundo encaixen de forma gens forçada.

En general, la pel·lícula està ben engranada per a conquerir l’espectador; fins i tot aquell que no sigui especialment afí al western. Això, no obstant, també es tradueix en una certa sensació d’impersonalitat que costa d’associar a Paul Greengrass. El director impressiona amb els seus plans més oberts, treu el nervi quan es produeix un tiroteig i sap trobar el to quan cal acostar-se a la intimitat dels personatges, però a la vegada no mostra gaire interès en convertir Noticias del Gran Mundo una obra amb el seu segell. Potser ho fa portat per una història, fins a cert punt, convencional i previsible, o potser és fruit de ser el seu primer contacte amb aquest gènere. En tot cas, no hi ha dubte que els aromes clàssics de western sobrevolen en tot moment el film, i que això sempre és una bona notícia per a qualsevol amant del cinema. Si ens prometessin un títol de la factura de Noticias del Gran Mundo cada any, de ben segur que tots firmaríem encantats.

Bajocero

Director: Lluis Quílez

Intèrprets: Javier Gutiérrez, Karra Elejalde, Luis Callejo, Patrick Criado, Andrés Gertrudix, Isak Férriz, Miquel Gelabert, Édgar Vittorino, Florín Opritescu, Àlex Monner.

Gènere: Thriller, policíac.

País: Espanya, 2021. 100 min.

Després de ser destinat a una nova zona territorial, Martín, un experimentat policia nacional, afronta la seva primera tasca: conduir el camió de trasllat d’un grup de presos fins a una presó de Cuenca. A la responsabilitat pròpia d’aquesta missió, s’hi afegeix la dificultat que el trasllat es fa de nit, per una carretera nacional i en plena època hivernal. Tot sembla anar segons el previst fins que una banda de punxes creuada a la carretera obliga el camió a aturar-se.

Amb honroses excepcions, Netflix no destaca precisament per una mitjana de qualitat alta del catàleg de pel·lícules que produeix o distribueix. Ara bé, si hi ha una indústria amb la què darrerament congenia força, aquesta és sens dubte l’espanyola. Ja va aconseguir un gran èxit global amb El Hoyo, després amb Hogar, i ara ho torna a fer amb Bajocero. La primera pel·lícula del director català Lluis Quílez s’endinsa a una nit gèlida i boirosa en plena carretera per a construir un thriller que se sosté, bàsicament, en això: en l’atmosfera inhòspita, opressiva i tensa que envolta tota la seva acció. I és que, en aquest apartat, Bajocero domina els mecanismes del gènere i es desenvolupa, en general, amb una gran eficàcia. No es pot dir el mateix, però, d’un apartat narratiu molt menys treballat i que demana que l’espectador passi per alt no pocs entrebancs en el decurs de la història.

Bajocero és una d’aquelles pel·lícules tan focalitzades en un objectiu concret, que necessita que tots i cadascun dels elements que en formen part estiguin concebuts per a assolir-lo. El problema és quan ho fan de forma massa evident. Com si fos un xef que vol fer-te tastar un plat fruit d’una recepta secreta, però a la vegada t’està ensenyant tots els ingredients que ha fet servir. És això el que li passa a un Lluis Quílez que té molt ben apresa la lliçó de com crear un bon thriller amb tocs de western, però que sovint deixa al descobert les seves intencions més que no pas el resultat d’aquestes.Una circumstància, això sí, que tampoc suposa cap mena de descrèdit per a un debutant darrere la càmera que deixa detalls força prometedors de cara al futur. Són molts els aspectes a polir, però Bajocero acaba sent, en general, un film prou efectiu durant el seu visionat.

El principal responsable és l’atmosfera que aconsegueix crear des d’un bon inici. La sensació d’hostilitat i de terreny desconegut al qual s’enfronta el protagonista, interpretat per un sempre solvent Javier Gutiérrez, de seguida genera magnetisme. La nocturnitat i les inclemències climàtiques serveixen per a accentuar-ho encara més. A partir d’aquí, Bajocero encadena una sèrie de situacions on la tensió, la desconfiança i la supervivència en són denominadors comuns, fins i tot plantejant més d’una situació límit i no escatimant duresa en el destí d’alguns dels personatges. I la càmera de Quílez sap moure’s per les escenes sense excessiu risc, però amb solvència; assegurant-se que tot es “vegi bé” abans que buscant aplicar un estil propi. Una fórmula i unes prioritats que acaben anant molt en la línia pragmàtica que segueix Bajocero (i les produccions de Netflix en general) per tal d’arribar a una franja àmplia de públic.

Ara bé, és a nivell argumental on la pel·lícula pateix més per a sostenir-se. Sense necessitat de posar-se tiquis-miquis, no són pocs els moments (i alguns d’ells, clau) en què Bajocero ens fa qüestionar les decisions dels protagonistes i la inconsistència de certes escenes. De fet, diverses accions del personatge de Karra Elejalde, encara que acaba plantejant el principal dilema moral del film, resulten, si més no, difícils de justificar. Tampoc la resta de presos que van al camió estan gaire treballats, ja que s’encaminen clarament a complir una funció concreta o, simplement, a participar en quatre diàlegs graciosos. Tot plegat, doncs, denota la concepció d’un guió pensat més en buscar l’impacte aquí i allà, que no pas en construir uns personatges que aportin alguna cosa a un missatge més global. La credibilitat de tota la resta ja és una altra història. Tot plegat no tira per terra tota la feina de Bajocero, però sí que en subratlla la sensació d’artifici. Que tampoc no és res estrany dins del seu gènere, però sí que s’agraeix que, almenys, quedi una mica més camuflat.

Wolfwalkers

Directors: Tomm Moore i Ross Stewart

Veus originals: Honor Kneafsey, Eva Whittaker, Sean Bean, Simon McBurney, Tommy Tiernan, Maria Doyle Kennedy, Jon Kenny

Gènere: Animació, aventures.

País: USA, 2020. 100 min.

Al segle XVII, els habitants de Kilkenny, a Irlanda, viuen sota les ordres de l’autoritari Lord Cromwell, qui està fent una tala generalitzada d’arbres als boscos més propers per a ampliar els conreus. Aquest pla compta amb l’oposició d’una manada de llops que terroritza la població, per això contracta un caçador anglès per a exterminar-los. Un dia, la seva filla Robyn, de caràcter rebel i aventurer, el segueix i descobreix que aquests llops amaguen alguns secrets.

Avui dia, parlar de l’Olimp del cinema d’animació sol ser equivalent (i rarament de forma discutible) a parlar de Pixar i Ghibli. Però no tot acaba aquí, i més enllà d’altres grans “majors” que poden anar presentant propostes més o menys interessants, són aquells estudis més humils i artesanals els que acostumen a regalar-nos petites joies d’aquest gènere. Un d’ells és l’irlandès Cartoon Saloon, i l’últim títol que ho corrobora és Wolfwalkers, que completa una trilogia basada en el folklore gaèlic iniciada per El Secreto del Libro de Kells (2010) i La Canción del Mar (2014). La pel·lícula, que ha estat distribuïda per Apple TV, manté l’estètica colorida i lluminosa de les seves antecessores per a endinsar-nos en un relat que, tot i estar ambientat al segle XVII, resulta perfectament vigent. I és que Wolfwalkers presenta una història sobre l’amistat, sobre la rebel·lió femenina davant els cànons establerts i, sobretot, sobre el respecte a la natura i el poder que aquesta pot adquirir per a lluitar contra l’ambició desmesurada de l’home.

És fàcil, i fins a cert punt lògic, percebre Wolfwalkers com un producte eminentment infantil. Perquè, al capdavall, és perfectament apta per a nens. No obstant, la pel·lícula és tan conscient del missatge que envia als més petits com d’aquell que calarà entre els adults. Per a aquests últims, la història pot fer diversos passos que es poden preveure amb certa antelació, però arriba un moment en què la influència que Disney ha exercit en tots nosaltres ens traeix, i és llavors quan el film aconsegueix sorprendre’ns. I és que això no és El Libro de la Selva; els animals no estan humanitzats, sinó que són ferotges, però es comporten sota els “codis” que defineixen la seva espècie. En aquest cas, els llops i el seu comportament fidel com a manada són el contrapunt idoni a l’actitud dels humans, empesa per interessos individualistes i la voluntat de destacar i imposar-se per sobre dels demés. I és molt interessant com Wolfwalkers va desenvolupant aquest concepte.

Tot i l’aparent senzillesa del relat, explicat com una d’aquelles històries d’abans d’anar a dormir que van passant de generació en generació, Tomm Moore i Ross Stewart dibuixen personatges amb força matisos, que van aprenent durant el trajecte i poden prenen decisions no sempre òbvies. A més, Wolfwalkers no és limita a l’aventura de la petita Robyn, ni tampoc a la citada lluita entre homes i llops, sinó que ens parla de la Irlanda rural sota la influència britànica com a exemple de població sotmesa a líders autoritaris. També hi trobem la valentia per a enfrontar-se a allò desconegut per tal que passin coses, enfront del conservadorisme; un missatge que ja apareixia clarament a El Secreto del Libro de Kells. És aquest esperit aventurer tan ben transmès als més joves, juntament amb la intel·ligència amb què es tracten els temes més adults, el que converteix Wolfwalkers en un film molt complet.

Menció a part mereix l’apartat visual, que ja s’ha convertit en un segell d’identitat per a Cartoon Saloon, també responsables de la magnífica El Pan de la Guerra. A Wolfwalkers, Moore i Stewart aposten per una mescla d’estils (tots ells dibuixats a mà) que dóna al film una personalitat molt especial, i que converteixen cada fotograma en una obra d’art, plena de detalls de tota mena. El 2D imperfecte dels personatges ja els aporta una expressivitat molt particular, però és sobretot allò que veiem en segon pla, o els paisatges pràcticament guixats sobre un paper o pintats en aquarel·la, el que acaba enriquint cada escena i cada imatge de la pel·lícula. El moviment, l’ús del color i la deliberada alteració de les formes i les proporcions hi fan la resta. Tot plegat consolida Wolfwalkers com una d’aquelles obres que, siguis més gran o més petit, són un autèntic plaer per a la vista, i també per a la ment.

Wonder Woman 1984

Directora: Patty Jenkins

Intèrprets: Gal Gadot, Chris Pine, Kristen Wiig, Pedro Pascal, Robin Wright, Connie Nielsen, Gabriella Wilde, Natasha Rothwell, Ravi Patel, Penelope Kapudija.

Gènere: Superherois, acció, fantàstic.

País: USA, 2020. 150 min.

L’any 1984, dècades després de la seva participació clau a la 1a Guerra Mundial, Diana Prince treballa com a antropòloga a l’Institut Smithsonian Washington, però també segueix actuant com a Wonder Woman per a aturar el crim a la ciutat. Un dia, l’institut rep una misteriosa pedra antiga que sembla tenir la propietat de fer realitat els somnis, i és llavors quan el magnat Maxwell Lord hi acudeix per a intentar fer-se amb ella.

Hi va haver una època on les pel·lícules de superherois, avui puntes de llança del cinema més comercial, gairebé semblaven productes de sèrie B o carn de videoclub. Eren els 80 i tot era més naïf, més superficial i, per suposat, més barat. No només és aquella època el centre de l’acció de Wonder Woman 1984, sinó que també és el seu esperit aquell que la nova pel·lícula de DC vol adoptar i homenatjar, però òbviament amb els recursos actuals. Només cal veure la seva primera seqüència (pròleg a banda) per a comprovar-ho de seguida. És aquí, i durant bona part del seu primer acte, quan la seqüela de la notable Wonder Woman sorprèn per aquest tractament tan poc habitual del gènere en els temps que corren, i on ens arriba a convèncer que la seva proposta pot funcionar. No obstant, tot i mantenir certa capacitat de mantenir-nos entretinguts, Wonder Woman 1984 es va desdibuixant degut a la feblesa del guió i també a una col·lecció de tòpics i exageracions que acaben restant a la premissa bona part de la seva gràcia.

“Salvar el món d’un magnat que ha embogit i vol crear el caos mundial gràcies a un poder suprem que ha adquirit”. El resum de Wonder Woman 1984 encaixa perfectament amb tots els clixés del gènere, i el film no fa més que corroborar-ho una i altra vegada, sempre vorejant la línia que separa l’èpica emotiva de la comèdia paròdica. El problema, però, és que molts cops que hauria pogut creuar-la i arriscar del tot acaba per fer-se enrere i decantar-se per un to melodramàtic, o inclús romàntic. I ho fa pretenent una seriositat que, dins d’aquest conjunt en qüestió, grinyola. I és que és impossible prendre’s seriosament tot el que passa a Wonder Woman 1984; però perquè la pròpia pel·lícula ens ho indica. Només cal veure la histriònica i volgudament sobreactuada presència de Pedro Pascal com a Maxwell Lord: com a caricatura, funciona, però després no imposa, ni tampoc funciona quan es vol donar un transfons emotiu al personatge.

La sensació global és que Wonder Woman 1984 té clara la seva vocació “vuitantera” i també la seva mirada satírica cap a aquella època, però que de tant en tant recorda que és al segle XXI i no pot evitar intentar complaure els actuals fans del gènere. I és aquí on el film entra en una dinàmica de pèrdua de rumb i es torna gairebé dantesc, impulsat per diverses decisions de guió que no tenen ni cap ni peus, i per uns personatges del tot desorientats. L’exemple més clar és el de Barbara Minerva/Cheetah (Kristen Wiig), que experimenta una evolució obscura molt mal explicada, mal cohesionada i totalment fora de lloc dins del conjunt de Wonder Woman 1984. Fins i tot queda en dubte la mentalitat d’un personatge com el de Diana Prince/Wonder Woman i la seva relació amb l’espècie humana, aspectes que havien quedat molt ben dibuixats a la primera pel·lícula de la saga.

De fet, el canvi entre les dues pel·lícules és força dràstic en tots els sentits, i pràcticament l’únic nexe que queda és la relació entre Diana i Steve Trevor. Sí que a Wonder Woman 1984 coneixem algun tret més del passat d’ella a través del citat pròleg on tornem al seu entrenament quan era una nena, però a part d’això el personatge amb prou feines evoluciona. Al final, doncs, ens trobem amb un film que acaba sense concretar ni aportar massa cosa; ni com a producte individual, ni com a part de la saga. Això no treu que, a pesar dels seus excessius 150 minuts, Wonder Woman 1984 contingui inclogui bons moments i sàpiga mantenir un mínim entreteniment. És una llàstima, això sí, que ni ella mateixa s’acabi de creure l’aposta inicial per a una fórmula i una estètica concretes que potser hauria d’haver explotat molt més i portat fins les últimes conseqüències. Les mitges tintes en què es queda, i sobretot el seu missatge final idealista i edulcorat, la deixen en una obra que no se sap ben bé per on agafar-la.

Ara fa un any, en el post del 14è aniversari del blog, explicava que, tot i la rebaixa del ritme de publicacions, no tenia la intenció de parar perquè el cinema no parava. Doncs sí, al cap d’amb prou feines dos mesos, tot va parar; cinema inclòs. Com a conseqüència, les estrenes s’han reduït dràsticament i el ritme de publicació encara ha baixat més, però com que hem arribat al 18 de gener, toca celebrar. I arribant a un número força rodó, per tant, amb una bona raó de més. Cada cop costa més trobar el temps i la inspiració, però segueix havent-hi bon cinema per a descobrir i explicar. Així doncs, aguantem, i M.A.Confidential celebra el seu 15è aniversari.

Segons el balanç numèric, aquest 15è any tanca amb un total acumulat de 1.411 posts, cosa que redueix a la meitat la mitjana habitual de vora un centenar de publicacions anuals. Durant aquests últims dotze mesos, l’entrada més visitada quant a crítiques ha estat la de Tenet, sens dubte la gran sensació cinematogràfica del 2020 que hem tancat fa pocs dies. Molt a prop, i de forma força curiosa per la seva no excessiva popularitat, hi trobem la minisèrie Manhunt: Unabomber, i més lluny arriba 1917. A nivell absolut, els llistats de millors pel·lícules dels últims anys tornen a encapçalar, amb clara distància, les visites. El repàs a les estrenes de 2020 ocupa una altra de les primeres posicions.

Un cop fet el repàs, l’agraïment de sempre; però no per això menys sincer. Gràcies a tots i totes per a seguir entrant de tant en tant a llegir algun dels posts, o bé mirar-lo en diagonal, o només fixar-se en la nota. Encara que sigui havent-ho trobat per pura casualitat. Si escrivís incentivat pel volum de visites, hauria plegat fa temps, així que cada augment del tràfic o cada mínim feedback, vingui d’on vingui, és rebut amb tota la il·lusió del món. Malgrat les dificultats, intentarem arribar al 16è!

GRÀCIES A TOTS!