– Jo confesso, de J.Cabré. Abandono a la pàgina 500
– Meeting Mr.Kim, sobre una anglesa a Corea
– El viaje, de Sergio Pitol. El llibre de viatges que un dia voldria escriure
– Acantilados de acero, de Jünger. Allà va, per la meitat.
– El pack Nada es gratis; Modesta España, d’E.Juliana; i El declive de los dioses, de M.Guindal.
– L’altre pack: The geopolitics of emotions, de D.Moïsi i The paradox of globalisation, de D.Rodrik.
– La mar blava, de J.M. Sagarra, per la meitat.
– El 2n volum del compendi de les memòries de W.Churchill sobre la 2a guerra mundial, en les primeres pàgines
– Mossegar la poma, de F.Serés, a punt d’acabar-lo.
– Culture Shock Korea i la Lonely Planet idem.
– La plaça del diamant, de M.Rodoreda. Bellament escrit, trist i amb català fabulós.
– Avança amb pas ferm L’Espanya contemporània de Vicens Vives.

Des de la terrassa, esguardo novament l’horitzó fins decidir-me. Em vesteixo ràpidament, negocio les condicions de la fugida, i surto cap a la platja que no són encara les set. A l’ascensor, coincideixo amb el meu invisible veí brasiler de camí cap el restaurant on treballa; ens acomiadem i emprenem direccions oposades. La platja, a primera hora del matí tot just està estirada, planxada i disposta per als banyistes. Sec en un dels confortables seients del xiringuito, tancat i barrat, i miro el sol roig com va alçant-se lentament per sobre del mar. En aquestes condicions és fàcil sentir-te poeta o literat. A la ment flueixen frases que si la memòria ho permetés tindrien opcions de ser subratllades. L’encanteri dura poc més de tres quarts. El telèfon sona i la dona, amb veu alterada, em recorda les condicions del pacte: en Sebastià s’ha despertat. Emprenc el camí de tornada i acabo de veure el confegir-se del dia amb un nou biberó a la mà.

Tres quarts de nou. El meu altre fill acaba el seu primer esmorzar del dia. A aquestes hores, tant un com l’altre, s’han tornat melindrosos amb el dormir i exigeixen amb grunys i remugances no ser dipositats novament al bressol. Per ser precisos, exigeixen el llit al costat dels pares. Si amb un fill ens estrenyem sobre els llençols i endavant; amb dos, en aquest llit no del tot matrimonial, la incomoditat dels adults es torna manifesta. Resultat: pare i fill som expulsats de mala manera a fer la dormida al sofà. Pare i fill, tendrament abraçats en forma d’estampa, continuem la son al menjador. Quarts de deu, nou timbre des de l’habitació: en Gabriel torna a tenir gana. Desfaig el camí i bescanviem nadons. La meva dona ha empitjorat el seu humor. Els sotracs de la son mai li han anat bé i duu unes quantes hores, i dies, en aquest estat.

Nou biberó que no s’acaba. Nous plors, ara perquè no pot agafar la son. Connecto la tele: en Felip Puig diu que Esquerra, al govern, ha estat un desastre. Per la Televisió espanyola, el mateix rebullit de temes estivals de sempre, presentats per juvenils i musculats presentadors en mànigues de camisa i sempiterns metges de capçalera amb ínfules pedagògiques. A quarts d’onze la noia del servei es desperta amb cara adormida, una mica avergonyida per l’hora que és. Amb la meva dona, totes dues, formen el tàndem que es responsabilitza de les hores que van de la mitjanit fins a l’alba. Una estona més tard s’alça la dona entre renecs i juraments. No ha passat una bona nit, és evident. Esquivo els enfrontaments amb una indissimulada barreja d’ironia, paper impostat de pare responsable i cara de sofert lluitador en mig de la batalla.

Poc després ella s’alça i enfila cap a la cuina on la noia del servei esmorza alhora que prepara la nova remesa de biberons del dia. Quan es produeix el contacte miro d’estar lluny, sento els retrets, les veus una sobre de l’altra, els juraments i els propòsits d’esmena. La cosa dura una mitja hora. Comença un nou dia d’estiu.

L’invent en qüestió veié el seu moment de glòria durant els setantes i inicis dels vuitanta, amb més d’un centenar de nens i nenes inscrits. Fins i tot, diria, alguns pares avesats intentaren reeditar l’experiment en una data tan avançada com en la dècada dels noranta. La idea, en temps líquids i tecnològics, no va prosperar i allà queden, en els llibres de fotografia, els resultats de les primeres i úniques Olimpíades de Montalpark. Amb les seves copes, els sues patrocinis de begudes refrescants i fins i tot el seu podi final amb la corresponent música olímpica.

Tornem, però, al Castell. A banda i banda del Castell, en els dos extrems del Llac, dèiem que hi havia unes taules allargades, fetes de pedra i en mal estat. Allà els petits fèiem l’entrepà, sota els eucaliptus, i entre paper de plata i entrepans de nocilla a mig menjar. Si començàvem a córrer al voltant de l’estanc, el camí s’obria en un petit espai en forma de cercle on una roca semblava estar disposada per clavar-hi o, millor dit, desclavar-hi l’espasa del Rei Artur.

El sostre del Castell el formaven les rengleres d’eucaliptus, les volques de fusta agafades precàriament per filferros parits un segle enrere. Vistos amb els ulls d’avui en dia, és comprensible la mala estona que passaven els pares veient els seus fills córrer avui i avall per aquell espai ple de perills. Baranes de pedra que cedien, escales en mal estat, panys de ferro rovellat o sostres de fusta a punt de caure, en la mirada d’un pare o una mare, són motiu suficient per deixar-ho córrer i buscar un nou espai de jocs. Eren els setanta, però, i res de tot això va succeir

Aquest matí, més de vint anys després, he tornat a passejar pel Castell. Corcat i menjat per l’avidesa constructora, d’espai feréstec, si algun cop n’hi va haver, ara ja en queda poc. La pujada per entre els eucaliptus avui té nom de carrer i passa entre cases de construcció homogènia. La distància entre el pis dels setantes i l’entrada del Castell també s’ha retallat. Amb la pavimentació i l’edat, el camí ara és tan senzill com breu.

El Pocero, lògicament, ja no hi és. Les parets de la torre de guaita s’han reforçat i semblen garantir unes quantes dècades més dempeus. Dels canals de rec que baixaven del Llac, ja no hi queda res. Tampoc dels berenadors de pedra ni dels sostres de fusta. Després d’una restauració a consciència, que situo en tres o quatre anys enrere, la crisi s’ha endut qualsevol vestigi de manteniment a gran escala.

El Parc, perquè el Castell ara es diu Parc dels Germans Gabrielistes, ha vist les seves vores retallades per noves construccions. Les unes municipals, les altres de l’esmentat expresident de club de futbol. Tot el Parc s’ha empetitit. Encara hi és però el Llac, encara s’hi troben peixos i fins i tot algun nou visitant en forma d’ànec. Els grans patis on imaginàvem gestes de cavallers ara són espais anodins on s’ha improvisat un desert parc infantil de trons carabasses. El Castell és ja un altre, com qui això escriu, que també és ja ben bé tot un altre.

Aquesta torre rodona feia uns deu metres d’altura i encara els fa. I semblava ben bé, el torreó de l’entrada d’un castell. A dins hi vivia o hi treballava, ara mateix no ho sé dir, un home al qual recordo per nom El Pocero. Era aquest un vellet arrugat, baixet, geniüt i malcarat, amb cara de pagès, poc pacient amb les criatures i més acostumat a fer conversa amb cabres que no pas amb estiuejants. Li recordo la veu greu, l’accent andalús i un flaire global a mig camí de resclosit, vi de poca qualitat i humitat. Franquejada aquesta benvinguda poc amable els nens corrien pel camí del mig cap amunt. Ample com qualsevol camí vist des de l’altura dels ulls d’un infant, el camí aviat es dividia a esquera i a dreta. A la dreta, una breu zigazaga comunicava amb una estranya capella excavada a la roca. Al seu costat una porta petita i un forat en forma de relicari on la meva memòria hi recorda una Mare de Déu a la intempèrie i per tant en mal estat.

A l’esquerra, el camí conduïa cap als grans patis centrals. Vistos amb mirada de col•legial de col•legi de capellans, aquests grans espais oberts, envoltats per mur de pedra recordaven precisament això: els resultats de la fase constructivo-pedagògica que, a finals del XIX, deixà a Barcelona alguna de les seves grans escoles. Val a dir que un castell és un castell i una escola és una escola. El Castell, malgrat les anteriors reminiscències educatives, era aleshores un immens espai de joc complementat aquí i allà per taules de pedra en estat decrèpit on els pares, només molt de tant en tant, hi feien un dinar de germanor sota un sol de justícia.

L’estrella del Castell, no es pot oblidar, era el Llac. Una immensa bassa artificial dominada per carpes de la grandària d’un braç i que en les fotos en Polaroid apareixen en tonalitats vermelloses. L’afició, arribats a dalt del Castell, era la de donar pa als peixos. Com el pa era limitat i la paciència dels pares també, ben aviat ens deixaven perdre’ns de vista. Estona que dedicàvem a resseguir els capgrossos que baixaven pels canals de rec, a perseguir granotes, a foragitar-nos entre nosaltres, a jugar amb la pilota o a fet i amagar.

A redós de les poblacions de Caldetes i Llavaneres, un acabalat emprenedor immobiliari que arribaria a president de club de futbol hi va construir Montalpark: una urbanització què, en el planell, anava a tenir quatre edificis que envoltarien dues piscines, dues pistes de tennis, dos parcs infantils i prou gespa com per satisfer les ànsies esportives i lúdiques dels estiuejants. Perquè Montalpark fou ideat per a barcelonautes de classe mitjana, no en tingueu cap dubte. Eren temps de contracte indefinit, ascensor social, canvi de cotxe i segona residència.

Si el complexe fou gestat a inicis dels setanta, com dèiem, per a estiuejants i oficinistes amb ganes de gaudir de cap de setmana; no seria fins als noranta que esdevindria, de facto, residència permanent d’una creixent població de jubilats i divorciats. És clar que, als noranta, Montalpark no era només Montalpark. Al seu costat si havien afegit altres tants blocs de pisos. El bloc V, el VI, el VII i endavant. Sempre amb pisos de tres o quatre habitacions cadascun. Sempre embolcallant una zona esportiva, una piscina i un jardí.

Amb el canvi generacional, quan els joves encalçaven els adults i aquests els vells, els passejos es van adaptar als jocs més senectes i unes gens improvisades pistes de petanca es van guanyar un espai en la urbanització. Si a inicis dels vuitanta ja hi ha havia dotze blocs com el meu, a començaments dels noranta es començava a construir el llarg reguitzell de cases, dites torres, que envoltarien en forma de corona els blocs anteriors. Primer una, després una altra. Cases de dues plantes, que més d’hora que tard acabarien construint la seva pròpia piscina, i que acabarien envoltant completament els blocs de Montalpark entre la Carretera Nacional i la muntanya.

Era aquesta muntanya, poc més que un turó allargassat, la que separava la vila de Sant Vicenç de Montalt d’aquesta nova població, Montalpark, que es creia Caldetes però no n’era. Com no dir-ne Caldetes, per altra banda, quan la nostra infància era un anar i un venir a peu per la Nacional, a buscar el pa i el diari? Si aquesta era la població més propera, a la qual ens connectava un imponent passeig marítim plagat de cases majestuoses, antiga propietat d’esclavistes i indians… A finals dels setanta, però, la doble corona de cases que ara l’envolta, no hi era. Montalpark era un improvisat suburbi de la costa envoltat en tot cas de matolls, eucaliptus i pins, alguns dels quals, molt de tant en tant, a l’estiu, cremaven. Amb la preadolescència, els pares, delerosos de distreure la quitxalla dita del Baby Boom, ens duien al Castell.

Recordar aquell Castell de la nostra infància ja no és cosa fàcil. Han passat els anys i s’han succeït els moments d’auge immobiliari. “Tot això eren camps”, diuen els vells mentre assenyalen la muntanya. De fet, jo de camps no en recordo ni un. Potser alguna tomatera i un petit hort que ben bé, el mateix, podria trobar encara al barri d’Horta. El cert és que el Castell ja fa anys que va deixar de ser el Castell.

Un retrat dur, colpidor i en primera persona del que va representar la campanya de Rússia des de la mirada d’un soldat alsacià que, amb 16 anys, s’incorpora a les unitats de transport que han de fornir de provisions les tropes envoltades a Stalingrad. Fred, fang, pluja, neu, dolor, mort, explosions i retirades inacabales. Lluny de la lectura estratègica del que fou la guerra amb Rússia que ens arriba en llibres com el del mariscal Erich von Manstein, Victòries perdudes, la guerra del 1943 al 1945 fou un seguit de retirades en desbandada, amb poc o cap front al davant i on la necessitat de sobreviure i la certesa de la derrota són gairebé les úniques veritats absolutes.

Uns passatges per al record: l’aprovisionament de tropes per tren durant l’hivern de 1943; la visita al Berlin bombardejat, a la primavera de 1943; la desfeta del front ucrainès a inicis de 1944; la defensa del port de Memel davant de l’avançada russa, a inicis de 1945; els soldats de la Gross Deutschland, captaires a Copenhaguen a març de 1945…

Una interessant discussió sobre la veracitat històrica de les fonts i l’autor aquí.

Valoració: això fou la guerra

8/10

Fin, de David Montegudo (2009). Barcelona: El Acantilado. 350 pp

Un grup d’amics de joventut decideixen retrobar-se després de vint-i-cinc d’anys de no veure’s. Aquest dia és l’aniversari d’un moment molt especial per a tots però també, i sobretot, per a un dels amics, el més fosc d’ells, El Profeta, víctima d’uns fets, d’una macabra broma, que cap d’ells no ha pogut oblidar. Com serà el retrobament, després de tant de temps? Hauran canviat molt els personatges? Hauran oblidat els mals moments?

Som a les portes d’un progressiu descens als inferns. A mig camí d’Agatha Cristie i Manuel de Pedrolo, en aquesta novel·la hi apareixen trets de ciència ficció, thriller i drama psicològic. Els personatges són sòlidament retrats però un pèl massa buits, comuns, els diàlegs complexos i literals, la descripció tot sovint feixuga i carregosa, d’un estil potser massa volgudament literari.

La trama però aguanta, el suspens enxampa al lector. Tot i això, no hi trobem gaire més. L’estil sembla encara per polir, massa recarregat. Els diàlegs excessius. El jo narrador innecessàriament omnipresent. Em pregunto quantes obres com aquesta no hi haurà als prestatges abandonats de les nostres llibreries. En Vallcorba volia un Sánchez-Piñol i n’ha fabricat un. Malgrat les possibles seqüeles que puguin vindre, l’original, interessant com és, encara està lluny de l’autor de La Pell Freda.

Valoració: Una trama interessant

7/10

No són gaire més enllà de les nou i ja enfilo la polsosa carretera direcció Nord. Empenyo una bicicleta de muntanya atrotinada però funcional que malgrat tot no m’estalvia les relliscades i derrapades especialment en les zones de sorra gruixuda. Poc a poc deixo la vila al darrere, amb el seu col·legi i els seus magatzems, i en quinze minuts ja sóc entre els dos turons centrals de l’illa. Aquí el trajecte es complica gràcies a les obres de remodelació, que no de pavimentació, de la calçada que continua sent de sorra. Poc més endavant, quan ja sóc a tocar del mar, a sobrevent, el trajecte queda definitivament interromput.

Toca descavalcar i resseguir la costa a peu fins a la destinació del dia: la fantàstica i desèrtica Playa de las Conchas. Una platja d’uns quatre-cents metres de longitud, amb sorra blanca i onades que colpegen amb violència sota un vent no menys amenaçador. Allà davant, gairebé a tocar, l’Illa de Montaña Clara, un altre escenari més per rodar pel·lícules de nàufrags o de hippies asocials. Mentre cavil·lo tot plegat observo les meves sabates omplir-se lentament i contant de sorra. Em deixo anar per l’atmosfera idíl·lica i quan ja estic reposat agafo la bici i me’n vaig.

Com fer la tornada pel mateix camí d’on he vingut implicaria repetir el trànsit ple d’impediments, em carrego de forces i raons i continuo cap el Nord. Cinc quilòmetres i menys d’una hora de ciclisme no m’han servit encara per desistir. Faig una petita marxa enrere i agafo el camí principal, ara cap a l’esquerra. Un camí sempre de sorra, a partir d’aquí tallat però obert en direcció a la Playa del Ámbar. En poc més de mitja hora de camí, bàsicament de baixada, sóc al punt més septentrional de l’illa. Una platja més llarga i més agrest que l’anterior però que dibuixa unes dunes irregulars i plenes de matolls que em permeten aturar-me i fer l’àpat del dia a resguard del vent. Allà al Nord magnètic, a una vintena de quilòmetres de distància, es veu l’illa de La Alegranza.

Continuo el trajecte quan tot just és migdia. El camí tomba cap el Sud, dibuixa un lleu pendent i de seguida mostra un descens mantingut en direcció a l’Est. Al fons es veu l‘antiga colònia de Pedro Barba. Més lluny, mar enllà, darrera del mur de pedres de la costa de Lanzarote, es veu el punt des del qual vaig agafar el vaixell cap a La Graciosa: Orzola. Dubto un moment però m’acabo decidint. Si he arribat fins aquí no és per perdre’m en disquisicions tenyides de mandra. Pedro Barba, efectivament és un conjunt de cases més o menys properes, construïdes a la César Manrique, amb el seu mur blanc, el seu jardí de sorra negra (d’on haurà sortit?), les plantes pròpies de desert i els porxos petit burgesos. M’aturo a prendre el sol a la platgeta on corren dues mares, un pare i sis o set nens. Pedro Barba, malgrat el seu aïllament, aporta una sensació de pau i benestar, de tranquil·litat infinita, que et contagia i et demana quedar-t’hi.

Són passades les dues quan recullo els meus estris de platja, pujo a la bicicleta i faig el darrer tram cap el Sud. Menys de set quilòmetres, els dos primers del qual en pujada i la resta en forma d’una contagiosa baixada que em duu a pensar en la canviant relació entre edat, bicicleta i velocitat. Arribo a les tres al meu piset del carrer de les Sirenes, cantonada amb Ensenada. Tinc la cara i els braços perillosament colrats. Les anques i l’entrecuix es planyen i el cos, tot ell, demana una dutxa urgent. Durada de l’excursió, calmada i poc exigent: sis hores. Extensió recorreguda: no arriba als vint quilòmetres.

La tarda la dedico a dinar un peix amb papes, a llegir el meu llibre, a escriure el meu post i a veure el Mallorca-Barça per la tele del meu bar d’esmorzars. Quan vaig a dormir, a les onze com sempre, el meu veí, el propietari del lloc on m’hi estic, decideix posar la música a volum de socialització. Trec els taps d’oïda que carrego per situacions d’emergència i dormo llis i tranquil com poques vegades he dormit.

L’altre és 1980, la dècada més que no pas l’any, quan el manà del turisme va arribar a l’illa. La Graciosa té però una sort que ha evitat el seu desballestament a mans del lucre urbanístico-hoteler: el 80% del terreny està en mans de l’estat i l’extrem Nord és parc natural. La Alegranza, l’illa germana al Nord d’aquesta, i visible des de la platja de Las Conchas, no va córrer la mateixa sort i va quedar 99% en mans privades, deslliurant-se d’aquest estatus tot just el far, avui en dia totalment automatitzat. Dins la dissort, la fortuna: l’illa no està habitada ni construïda. Millor no saber-ne el motiu.

Aquest divendres el començo amb hora peninsular, em llevo abans de les vuit. Desisteixo de fer el primer bany del matí però vaig a esmorzar al port. Tot plegat a tres minuts de passeig per la platja des d’on m’hi estic. Convenientment aprovisionat, m’equipo de platja i, tot sortint pel Sud de la vila, deixo enrere la Bahia del Salado, el càmping de la platja i faig via cap a la Playa Francesa. Una mitja hora a peu. Es tracta d’una llesca de sorra en forma de mitja lluna que dibuixa un llavi d’aigua a sota del qual es produeix una nova platja de sorra i roques.

El clima és l’idoni (vint-i-cinc graus?) però el vent és excessiu. Provo de clavar el para-sol i aviat ho deixo córrer. Estiro la meva tovallola, el llibre al costat i passo l’estona remullant-me els peus i sorprenent-me per la intensitat del vent. Quan me’n canso faig marxa enrere i torno vorejant la riba de terra fins a Caleta de Sebo, deixo els destorbs a casa i repeteixo l’operació a la platja a tocar del moll, la dels nens. Amb menys vent i aigua més calmada. L’aigua tot i així es mostra freda a l’inici i gairebé gelada quan fas tres braçades i intentes nedar cap a les embarcacions.

La tarda la passo a casa, responent emails, completant presentacions pendents de classe i posant-me abundant crema per la pell, allà on les anteriors i maldestres braçades no han deixat el liquid viscós i protector. El llibre d’aquestes vacances, Fin de David Monteagudo, té el seu interès però deixa entreveure les costures, que diria Marsé. Vaig a dormir vermell com un cranc o com un turista alemany. El sopar de peix ha estat una delícia i el vi, el mateix que ahir, també.