Xavier Tomàs

Qui ho diu que la política és avorrida?

2009-02-06T00:09:00.002+01:00

Impressionant la combinació entre míting polític, música i festa organitzat pel PP al País Basc, titulat "Política POP" i que va aconseguir atreure a més de 600 persones al teatre Victoria Eugenia de Donosti.

Catalunya compleix el protocol de Kyoto?

2009-02-01T14:19:00.003+01:00

El darrer informe disponible sobre les emissions de CO2 a Catalunya, el·laborat pel Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) i la Oficina Catalana del Canvi Climàtic, ens radiografia molt bé quin és l'origen de les emissions de CO2 o equivalent (recordem que l'efecte hivernacle està composat per una 'cistella' de 6 gasos, tot i que el diòxid de carboni és de llarg, el més important i el que s'utilitza com a unitat de mesura):

Emissions CO2 Catalunya

View more presentations from xtomas.

Així doncs, si ens fixem en com es reparteix per sectors l'emissió dels gasos d'efecte hivernacle a casa nostra, veurem que: el 75,74% del total de les emissions de CO2 o equivalent al nostre país prové de l'energia i el transport; el 10,53% de la indústria; el9,67% de l'agricultura i ramaderia i pesca; el 3,56% del tractament i l'eliminació dels residus; i finalment, el 0,47% de l'utilització dels dissolvents i altres productes químics.

Si examinem quin és el nostre grau de compromís amb Kyoto, Catalunya ha incrementat un 41% (2006, l'últim any disponible) les seves emissions de diòxid de carboni respecte l'any base (1990), respecte un compromís de l'Estat Espanyol amb Kyoto d'incrementar les emissions un 15% respecte el 1990, en el període 2008-2012. O el què és el mateix, Catalunya supera en 26 punts percentuals el compromís de Kyoto on, a més a més, el sector que més ha incrementat la seva emissió de gasos d'efecte hivernacle en aquest període és, precisament, el de l'energia i el transport, amb un +63% respecte l'any 1990.

Si volem doncs, mitigar els gasos d'efecte hivernacle necessitem sobretot, fixar-nos en l'energia i el transport, que junts representen 3 de cada 4 tones de CO2 abocades a l'atmosfera a Catalunya.

Entrevista al suplement 'El Cèntim' del diari AVUI

2008-10-26T13:18:00.003+01:00

Fa unes setmanes, la periodista Marta Parreño, em va fer una entrevista per al suplement d'economia El Cèntim del diari AVUI, sobre energia, en una doble vessant. D'una banda, sobre el Pla de l'Energia 2006-2015 de la Generalitat i de l'altra, sobre "la gran apagada" de l'estiu passat a Barcelona. A continuació us adjunto el text de l'entrevista. Espero que sigui del vostre interès.

1.- Creus què és possible que es torni a repetir la crisi energètica d’ara fa un any a Barcelona?

Lamentablement, crec que sí, ja que la situació de la xarxa, un any i escaig després de la “gran apagada” és en gran part la mateixa, en el sentit que:

La xarxa de Mitja Tensió (MT), continua en gran part obsoleta: amb bona part de la ciutat dotada de xarxa a 11KV enlloc de les 25 KV actuals. Aquesta és la xarxa que suporta tot el mallat subestacions-clients.
La xarxa d’Alta Tensió (AT), no només també està obsoleta en part (part de la ciutat està dotada de línies de 110KV enlloc dels 220KV del ‘standard’ actual), sinó que el què és més greu, no pot complir el seu objectiu de mallar les diferents subestacions de la ciutat entre sí per assegurar el subministrament i la limitació de les ‘caigudes’ d’aquestes.
Si comparem el ‘mapa’ d’interconnexions entre estacions a Barcelona Juliol del 2007/Juliol 2008, observarem com dramàticament, no ha experimentat canvis sensibles. Fins al punt que totes les noves sub-estacions elèctriques construïdes des de llavors, no estan connectades amb cap altra sub-estació de la resta de la ciutat, i a més, amb l’única excepció de la sub-estació de ‘Vilanova’ i ‘Tànger’ (que cobreixen el districte menys afectat per l’apagada, Sant Martí), tota la resta estan connectades en sèrie, en cadena i amb una sola connexió que les enllaça entre sí, provocant un efecte en cadena de qualsevol ‘avaria greu’ de la xarxa.

Per tant, un any després de l’apagada seguim amb una xarxa MT i AT sensiblement antiquada i no adaptada als nous ‘standards’ de seguretat i potència, i el que és molt més dramàtic, amb una xarxa de sub-estacions o bé no connectades entre sí o bé connectades en cadena, fet que les converteix en extremadament vulnerables.

Si bé cal considerar l’increment de sub-estacions elèctriques posades en funcionament el darrer any (Facultats, Valldoncelles i Sagrera), seguim en una situació “de precarietat elèctrica” a la ciutat de Barcelona.

2.- Fins a quin punt el model energètic va afectar negativament a l’incident perquè es produís?

Més enllà de la diagnosi de la xarxa elèctrica de la ciutat, convé fixar-nos en qui regula la xarxa de transport (bàsicament, AT), i de distribució (MT i Baixa Tensió, BT), així com qui són els supervisors d’aquestes.

Ens hem de fixar en primer lloc, en Red Eléctrica Española (REE), l’empresa pública propietària de la xarxa, i que a l’hora, s’auto-supervisa aquesta. Tenim doncs aquí dues febleses. 1.- Una gestió de la xarxa de transport dissenyada, organitzada i coordinada des del Centre de Control de Madrid (CECOCEL) i 2.-, perquè és la pròpia empresa qui s’auto-supervisa la seva xarxa, mallat, etc.

Quelcom similar passa amb les xarxes secundàries, és a dir, les de distribució, propietat de les subministradores elèctriques (a Catalunya, majoritàriament ENDESA), qui són les propietàries de les seves pròpies xarxes de distribució (subestació-subestació/client). Cal incidir aquí, no només en la necessitat de supervisió d’aquestes xarxes sinó també, la importància del seguiment dels compromisos d’inversió i actualització de la xarxa elèctrica d’aquestes companyies. De res serveix que cada pocs anys hi hagin plans i convenis ENDESA-Ajuntament o ENDESA-Generalitat si aquests no van acompanyats d’un seguiment, execució i supervisió exigents per part de les administracions.

3.- Què opines del Pla Energètic 2006-2015?

El Pla de l’Energia de Catalunya 2006-2015 és una excel·lent eina de base per treballar en la línia de les noves infraestructures energètiques necessàries per assegurar el subministrament, la innovació aplicada a l’energia, el rendiment energètic i les energies renovables i en darrer terme, l’estalvi energètic i la reducció dels gasos d’efecte hivernacle.

Ara bé, té al meu parer 4 grans dèficits.

No contempla la capacitat d’intervenció i coordinació de la Generalitat al Consejo de Seguridad Nuclear, quelcom del tot necessari com a CCAA amb centrals nuclears instal·lades al seu territori. Més encara davant els darrers incidents a les centrals nuclears catalanes.
El pla centra l’atenció en l’estalvi i la eficiència energètica, potser el camp on més es pot intervenir com a Generalitat, si bé, les dades de consum d’energia per càpita i d’intensitat energètica (quantitat d’energia necessària per produir una unitat de PIB) estan en nivells perfectament homologables a la UE15.
Tampoc fa referència als necessaris mecanismes de gestió ciutadana i opinió pública a l’hora d’instal·lar noves infraestructures energètiques, el procés d’informació, participació, negociació i gestió de l’opinió pública derivada d’aquests projectes, quelcom imprescindible per dur a terme bona part de les noves infraestructures previstes en el pla.
No es contemplen eines públiques i participatives per al seguiment tant del “pla marc” com dels “sub-plans” que el document inclou, més enllà d’un informe anual que realitzarà l’Institut Català de l’Energia (ICAEN i que encara no n’ha elaborat cap).
Finalment, no marca eines de coordinació amb la resta d’administracions que tenen la gran part de les competències, sobretot l’Estat, però també eines per a la cooperació de l’administració local (Diputacions, Consells Comarcals i Ajuntaments) en aquest àmbit.

4.- Quina creus que seria la millor política energètica? Què opines de l’Actual?

La política energètica d’un país té al meu parer, 2 grans eixos:

1.- el ‘mix’ energètic, és a dir, quina és la mescla de les diferents fonts sobre les quals s’obté l’energia (referint-nos a l’electricitat aquí).

2.- la garantia del subministrament, és a dir, la capacitat de generació elèctrica tal que cobreixi les necessitats i demandes ‘punta’ del present i del futur.

Pel que fa al punt 1, em preocupa molt la voluntat de transició tant de l’Estat com de la pròpia Generalitat d’un ‘mix energètic’ molt fonamentat en l’energia nuclear (més encara a Catalunya) a un mix energètic basat en les centrals de cicle combinat que utilitzaran principalment el Gas Natural. Espanya i Catalunya estan vivint un “gran boom” del gas natural com a font d’energia per a l’obtenció de l’electricitat, que si bé té força avantatges, no és una solució exhempta de riscos: dependència dels mercats i països productors, increment de preus, garantia del subministrament, etc.

I pel que fa al punt 2, la garantia del subministrament ha de venir donada, no només per l’increment de les centrals elèctriques (es molt difícil incrementar la productivitat de les ja existents) però també per la interconnexió de les xarxes elèctriques locals (Catalunya / Espanya) amb la dels nostres veïns (Marroc, Portugal i França).

I en darrer terme, i de manera complementària, crec molt important valorar ‘el cost’ de totes i cadascuna de les fonts d’energia. En aquest sentit, convé recordar que l’energia nuclear té un cost de 36,4 €/MW, la més econòmica d’entre totes les fonts d’energia, tant renovables com no renovables. I es a més, la font d’energia que menys es veu influenciada pel cost del combustible. Així com és la que té un major impacte econòmic i laboral en l’entorn d’on s’ubica (pel que fa a llocs de treball creats, impacte econòmic, valor afegit, recerca derivada, etc.).

Et toca i et toca?

2008-10-26T11:16:00.005+01:00

La Direcció General del Joc i d'Espectacles, que depèn del Departament d'Interior i Relacions Institucionals de la Generalitat, ha posat en marxa fa dues setmanes, la campanya publicitària "Et toca i et toca", per tal d'explicar l'ús que se'n fa dels diners recaptats pels jocs de la Generalitat, així com promoure la Loteria de Catalunya.

Aquesta campanya té com a objectiu "difondre la destinació íntegra dels beneficis de Loteria de Catalunya a accions socials", és a dir, fer publicitat del fet què la totalitat de la recaptació en matèria de jocs de la Generalitat va a parar a finalitats socials i més en general, als Pressupostos de la Generalitat. Fins aquí, hom pot considerar lloable la finalitat dels diners recaptats pel joc, així com la mateixa campanya.

Ara bé, no oblidem que estem parlant aquí d'un servei (el del joc) que més enllà de si és moral o no que sigui promogut per la pròpia Administració, està sota la seva supervisió i control, o dit d'una altra manera:

Algú s'imagina que els diners recaptats en el joc de la Generalitat NO anessin destinats a alguna partida pressupostària de la Generalitat i per tant, a alguna finalitat pública?

És la Generalitat qui està obligada per la legislació vigent, a destinar la recaptació en joc a finalitats públiques i més específicament, a finalitats socials. Però aquesta condició no es limita només al joc, sinó també a la totalitat de la recaptació de l'Administració catalana, impostos, taxes, però també multes o recàrrecs sobre impostos.

Tornant als objectius de la campanya "Et toca i et toca", veiem com per una banda, pretén destacar positivament una funció que està establerta en la pròpia legislació i per tant, n'està obligada a complir, però per l'altra, pretén fomentar l'ús del joc a Catalunya.

Vull fer aquí una prèvia. Catalunya disposa de la màquina de joc més agressiva del mercat, alhora que el tripartit ha incrementat els topalls en el número de màquines recreatives en els negocis que s'hi dediquen i en definitiva, la Generalitat ha aprovat tot un seguit de mesures per fomentar el joc al nostre país.

Aquesta aposta descarada pel joc a Catalunya, més enllà del debat moral i en l'àmbit de la salut pública que pugui generar, té una altra dimensió sovint oblidada. I és que, quan el govern actua per fomentar el joc, amb campanyes com 'Et toca i et toca' ho fa justificant-se amb que la recaptació va a parar a finalitats socials (cosa de la qual n'està obligatda per llei, és clar). Però, de la mateixa manera que la Generalitat ens anima a jugar més amb màquines més agressives, ens imaginem un govern que ens animés a cometre més fets sancionables o que superessim els terminis establerts per pagar els nostres impostos per tal d'així, haver de pagar a més, els recàrrecs. És a dir,

ens imaginem un govern que ens animés a dur a terme accions per tal que aquest pogués recaptar més calers per la via de les multes, sancions i recàrrecs amb l'excusa que l'import d'aquestes van a parar a 'finalitats socials'? Això és precisament el que el govern està fent amb el joc a Catalunya.

El govern de la Generalitat, amb campanyes com aquesta, ens està animant als ciutadans a confiar i participar de la Loteria de Catalunya, amb el pretext que els recursos generats van destinats als Pressupostos de la Generalitat.

Ens hem de preguntar però si en aquest cas, el fi justifica els mitjans. És a dir, si la finalitat recaptatòria del govern justifica que Catalunya disposi de les màquines de joc més agressives i adictives del mercat actual (El Binjoc), o si justifica les polítiques de foment del joc al nostre país.

En la meva opinió, el govern, està del tot legitimat per tal de fomentar la recaptació de recursos públics procedents dels ciutadans, ara bé, el dubte està si quan per fer-ho, es val de mecanismes aliens a la via impositiva, fins al punt de fomentar conductes tan poc saludables com el joc, encara que els recursos, només faltaria, estiguin ben destinats.

Dona, jove, republicana.... i candidata a Vicepresidenta dels EEUU!

2008-08-29T17:40:00.005+02:00

Sarah Palin, governadora d'Alaska i candidata (segons s'ha filtrat a la premsa) republicana a la Vicepresidència dels EEUU. Això és el que se'n diu un cop d'efecte.

Nascuda fa 44 anys a Idaho, viu a Alaska des de nena, on va destacar a l'escola en esports. La seva bellesa la va portar a quedar segona en el concurs de 'Miss Alaska infantil'. Més tard es graduà en periodisme per la universitat estatal i va treballar de comercial a la cadena de TV amb el seu marit, Todd. Té 5 fils, un d'ells allistat als Marines.

Membre de l'Associació Nacional del Rifle, Pallin va començar la seva carrera política com a regidora a Wasilla, basant la seva oposició en la política fiscal. Promesa que complí en assolir l'alcaldia i convertir-se després en la Presidenta de l'Associació d'Alcaldes d'Alaska.

L'any 2002, Pallin fracassà en la cursa per ser escollida com vice-governadora. Aquí començaria la seva promoció medàtica, en ser nombrada com a Comissària d'ètica de la Alaska Oil and Gas Conservation Comission. Càrrec que deixaria al 2004 al protestar per la falta d'ètica dels líders republicans (el seu partit) d'Alaska. Això la convertí en famosa arreu de l'Estat i facilitaria que al 2006, guanyés per quasi 9 punts les eleccions a governador d'Alaska enfront el demòcrata Tony Knowles.

Què aporta Joe Biden a la candidatura de Barack Obama?

2008-08-28T18:32:00.007+02:00

L'elecció de Joe Biden com a ticket del candidat demòcrata Barack Obama ha sigut força polèmica, a pesar de la habitual miopia què des d'Europa es mira la política nord-americana. I és que difícilment aquest veterà senador per Delaware, pot aportar quelcom més que experiència en els afers internacionals (poc es recorda del seu pas pel Comitè Jurídic, a pesar de la molt bona feina que se li reconegué allí) (1) i equilibri generacional (2), donats els seus 65 anys.

La primera conseqüència de l'elecció ha estat el camuflatge del slogan 'change', que a partir d'ara ha desaparegut de la campanya d'Obama i que poc s'identificava amb un senador amb més de 30 anys ininterromputs a la càmara alta.

En certa manera, això recorda a l'elecció de candidat a VP de George W. Bush a l'any 2000. El llavors governador de Texas ho tenia pràcticament tot per ser el candidat perfecte per als republicans. Dur en immigració i la resta de l'agenda social-conservadora republicana, proper als hispans i negres, popular al Sud i Sud-Oest del país, carismàtic, amb el suport de totes les famílies republicanes i del stablishment,... només li feia falta suplir la seva nul·la experiència en política exterior i defensa. Per això optà per un dels màxims homes de confiança del seu pare, el també president George H. Bush, Richard (Dick) Cheney, al qual serví com Secretari de Defensa. L'elecció va sorprendre al propi Cheney, i de fet, pràcticament no va fer campanya més enllà de la estrictament necessària (debats televisius amb el candidat a VP demòcrata, Joe Lieberman, i ben poca cosa més).

I és que de fet, Bush tampoc necessitava que el seu número 2 fes campanya. Només necessitava del seu suport i equilibri en el tàndem. Si bé és cert que la seva proximitat al stablishment republicà agradaria dintre del partit davant un candidat marcadament sureny com George W. Bush. Però més enllà d'això, poca cosa va aportar Cheney, no li feia falta al seu candidat.

Barack Obama, si bé sembla que hagi optat per una estratègia similar a la de Bush al 2000, és un candidat molt diferent. Especialment per la seva falta d'entrada a sectors clau per a la victòria demòcrata com són els hispans (ja la primera minoria del país, per davant de la població negra), les dones i les famílies treballadores de coll blau. I si bé Biden és similar a Cheney en el sentit que poc o res aporta més enllà de les seves credencials internacionals, Obama sí està molt necessitat d'altres suports per assolir la Casa Blanca.

Però també les posicions polítiques d'ambdós candidats són força diferents. Per exemple, Biden va ser un dels principals defensors de l'intervenció militar a l'Iraq (i durant tota la pre-campanya presidencial demòcrata es considerà el candidat menys partidari de la retirada) i tot al contrari, Barack Obama, va liderar l'oposició a la guerra des de la mateixa comissió i cambra que el seu ara company de tiquet.

D'altra banda, ser senador del 2n estat més petit de la Unió (865.000 habitants, una mica més de la meitat de la població de Barcelona) no té un mèrit excessivament remarcable. D'aquí que sigui fàcil que el nebot de Biden sigui el Fiscal General del mateix Estat.

I també el fracàs estrepitós de la candidatura presidencial del senador, quan va obtenir tant sols l'1% dels vots al caucus d'Iowa, quedant 5è, a pesar d'una enorme despesa de $4 milions, i sense cap suport (endorsement) remarcable.

Biden és per tant un senador poc conegut, president d'un comitè (Foreign Affairs) només important simbòlicament però amb poca capacitat decisòria i llunyà dels lobbies i dels diners, però que sobretot, no ajuda gens a Obama en aquells sectors que necessita atreure per ser el proper President dels EEUU.

McCain canvia de tema, Obama és oficialment ja el candidat demòcrata.

2008-08-28T13:34:00.004+02:00

Després de 2 mesos atacant a Barack Obama en la economia, treball i impostos, ara John McCain ha decidit canviar de tema i utilitzar el terrorisme i l'amenaça d'Iran per tal de desgastar al seu rival. Així ho podem observar en el nou spot del republicà, que aprofita a més, per destacar l'amenaça d'Iran sobre Israel i atreure així, al votant jueu (ja de per sí poc simpatitzant amb Obama):

Mentrestant, a Denver, Colorado, Barack Obama era nominat aquesta matinada oficialment com a candidat Demòcrata a la Presidència dels EEUU, després del recompte de tots els vots dels delegats. En aquest vídeo podreu observar el procés i com el portaveu dels delegats de cada estat proclama les votacions dels seus respectius companys:

Mark Warner: el discurs central de la Convenció Demòcrata

2008-08-28T00:28:00.003+02:00

El millor orador, fins ara, de la Convenció Demòcrata, ha estat sens dubte, Mark Warner. Per què? doncs perquè dóna la impressió que ha estat fins ara, l'únic orador, que com el candidat divendres proper, s'ha dirigit més a la nació que no pas als simpatitzants demòcrates.

La victòria de Warner a la cursa per al Senat dels EEUU en representació de Virgínia és segura per a un candidat que manté 23 punts de ventatja sobre el republicà, Jim Gilmore.

"Si no tinguéssim (Catalunya) cultura de mútua i d'escola privada-concertada, possiblement el sistema ja s'hauria col·lapsat"

2008-08-27T23:32:00.005+02:00

Avui, en una entrevista al Canal 3/24, el Professor d'Hisenda Pública de la UB, Joaquim Soler, ha afirmat textualment:

"Catalunya té un alt percentatge de ciutadans a l'escola concertada i amb mútues mèdiques. Si no tinguéssim cultura de mútua i d'escola privada-concertada, possiblement el sistema ja s'hauria col·lapsat".

L'entrevista és imprescindible. Trobareu el vídeo en aquest link.

Escalfant motors per a la Convenció Republicana

2008-08-27T21:25:00.006+02:00

Preparant l'escenari (Excel Energy Center. St Paul, Minnesotta):

I així serà l'escenari:

Xerrada "CIU a Madrid"

2008-02-02T08:07:00.000+01:00

Avui, en el marc de la II Jornada de Formació de la Joventut Nacionalista de Catalunya a Barcelona, presentaré la xerrada "CIU a Madrid":

| View | Upload your own

Quin és el país més contaminant del món? Els Estats Units? No! Ucraïna i/o l'Aràbia Saudí

2008-01-01T22:33:00.000+01:00

Quan parlem del canvi climàtic, les emissions de CO2 i els acords i negociacions internacionals per tal de fer-hi front de seguida ens ve al cap un país que no només és el responsable de les traves per tal que la comunitat internacional pugui arribar a acords sobre la reducció dels gasos d’efecte hivernacle (1) sinó que a més, és el responsable primer de la contaminació mundial, particularment de l’emissió de CO2 a l’atmosfera (2). Parlem, com no, dels Estats Units.

| View | Upload your own

Pel que fa a la primera afirmació, sovint es relaciona al President George W. Bush la voluntat del seu país de no comprometre’s (per la via dels tractats internacionals) a fer front al canvi climàtic. En aquest sentit, qualsevol anàlisi per mínim que sigui del sistema polític nord-americà desmunta com una baralla de cartes aquesta teoria, atès que com és conegut, és el US Senate i no pas la Casa Blanca, qui té la potestat de ratificar els tractats internacionals. D’altra banda, el fet que un país (pels motius que sigui) rebutgi signar un acord no priva en absolut a la resta a fer-ho, tal i com marquen les normes i costums del dret internacional.

L’objectiu d’aquest article però, no és parlar de la política nord-americana, ni tant sols dels Estats Units. Presentaré a continuació un estudi el·laborat per mi mateix on demostraré la falsedat en la 2a afirmació, és a dir, aquella segons la qual els Estats Units són el país més contaminant i menys respectuós pel que fa a emissions de CO2 del món.

Quan parlem del canvi climàtic, solem referir-nos automàticament a les emissions de diòxid de carboni i és lògic, atès que aquest gas, representa el 55% de la cistella de gasos sobre la qual es calculen els efectes i s’assenten els tractats internacionals sobre la matèria.

Expliquem breument el quadre que il·lustra l’argument d’aquest estudi. Es presenten aquí, els 25 països del món que en el 2002 varen emetre més CO2 a l’atmosfera (el fet de limitar l’estudi només a 25 estats és del tot discutible, és clar). Les dades es presenten en milers de tones mètriques anuals [FONT: Divisió d’Estadística de Nacions Unides]. La tercera columna, ens presenten les dades de població absoluta previstes per al 2007 [Font: CIA World Factbook] (el fet de que contaminació i població facin referència a anys diferents no és rellevant i no altera les conclusions del nostre estudi). La quarta columna és la relació de CO2 per càpita (que explicarem després), mentre que les columnes 5 i 6 mostren les dades del Producte Interior Brut (PIB) en US$ i en US$ per Paritat de Poder Adquisitiu (PPA). Finalment, les dues columnes finals ens mostren la relació entre CO2 i PIB.

Si ens fixem en la emissió volumètrica o quantitativa de CO2 alliberat a l’atmosfera, Estats Units és sens dubte, i de llarg, el país del món que més diòxid de carboni emet, amb prop de 6.000 milions de tones per any, lluny dels 3.300 milions de la Xina. Ara bé, aquesta xifra quin sentit real té? Dit d’una altra manera, ens aporta alguna informació o bé necessitem més elements per entendre quina és la ecoeficiència o la ecotecnologia dels EEUU o de la Xina? Podem utilitzar aquestes xifres sense posar-les en relació amb la seva població o riquesa generades?

En resum doncs, és llògic, que els països que tenen una major població i/o riquesa (en termes de PIB) emetin molt més que no pas aquells països pobres o bé menys poblats. És per això que necessitem posar en relació aquest volum d’emissió global de CO2 amb altres variables.

Fixem-nos ara en quina és l’emissió per càpita. És a dir, en quina és l’emissió de diòxid de carboni descomptant l’efecte que la població (més població implica més emissions) té sobre les xifres globals. De nou, els Estats Units lideren el rànquing amb 19,394 tones/càpita/any, seguit de les 17,582 d’Austràlia i 15,625 del Canadà. Aquí la Xina ocupa un dels darrers llocs del rànquing, amb 2,512 tones/càpita/any.

Ara bé, té sentit parlar d’emissió de CO2 per habitant? Dit d’una altra manera, són els ciutadans els responsables de l’efecte hivernacle, o per contra, ho és la producció de riquesa? Si ens fixem d’on ve el diòxid de carboni que emetem observem que (prenent Espanya com a model), el 78,209% del CO2 emès prové de l’obtenció i el processament de l’energia, el 10,964% de l’agricultura i finalment la indústria, amb un 7,643%.

En resum doncs, acabem de veure com l’emissió de CO2 té un fort lligam amb l’activitat econòmica del país i per tant, hem de posar en relació la contaminació amb la producció de riquesa per tal de veure quan és contamina per tal de produir un determinat valor tal que sigui comparable amb tots els països. És precisament per això que utilitzem el PIB. I subdividim en 2 aquest concepte. D’una banda, les xifres del PIB dels diferents països posades en una mateixa moneda (US$) i d’altra banda, anivellades segons la Paritat de Poder Adquisitiu (PPA) tal que tinguin el mateix valor. És a dir, per tal que cada $ produït als EEUU, tingui el mateix valor que cada $ produït a qualsevol altre país, i no només estiguin en la mateixa moneda, com succeeix a la primera columna.

Fixem-nos primer en la emissió de CO2 per cada US$ produït als 26 països. És a dir, quina és l’emissió de diòxid de carboni necessària per tal de produir una riquesa equivalent a 1 US$ en aquests estats. [Font i metodologia: World Economic Outlook. Fons Monetari Internacional. Dades referents al 2006. Extret de Wikipèdia].

Ocupa el primer lloc en el rànquing Ucraïna!, amb 2,882 tones de CO2 emeses a l’atmosfera per cada US$ produït en el país al any. En segon lloc trobem Iran, amb 1,62 tones CO2/PIB/ANY i en tercer lloc Rússia, que necessita 1,454 tones. Els Estats Units ocupen el lloc número 15, amb només 0,445 tones de CO2 per cada $ de riquesa produït.

Aquestes dades ens donen una visió sobre les característiques de la tecnologia dels diferents països. Un país amb una tecnologia energètica, industrial o agrícola avançada emetrà un baix nivell de CO2 per cada unitat de producció i al inrevés. És així com països que globalment emeten poc CO2 a l’atmosfera, les seves tecnologies poc o gens ecoeficients els fan emetre un enorme volum de diòxid de carboni per cada unitat que produeixen. Aquí també hi afecta el model industrial de cada país, ja que a igual nivell tecnològic un model industrial que aposta per indústries altament contaminants emetrà més CO2 per cada unitat de PIB que no pas un model basat en una activitat econòmica ecològica.

Hem vist les quantitats de CO2 que diferents països emeten per tal de produïr un US$. Veiem ara també el CO2 emès per tal de produïr una mateixa unitat per als 26 països (i per tant, descomptant l’efecte del diferencial de preus i dels diferents poders adquisitius a cadascun dels estats analitzats). És el que s’anomena la Paritat de Poder Adquisitiu (PPA) [Font i metodologia: World Economic Outlook. Fons Monetari Internacional. Dades referents al 2006, extret de Wikipèdia].

El país menys ecoeficient ara és l’Aràbia Saudí, amb 0,815 tones de CO2/PIB en US$ PPA. El segueix de nou Ucraïna, amb 0,767 tones i Rússia, que emet 0,751. Els Estats Units ocupen el lloc número 8, amb 0,451 tones de CO2 per cada US$ PPA.

L'ús d'aquests deflactors (PIB i PIB PPA) ens permet a més, descomptar l'efecte països rics - països pobres de l'equació, que altera d'una forma dramàtica les xifres sobre l'emissió de gasos contaminants. Al principi comentàvem què és lògic que els països més rics contaminin més que els més pobres, donat el seu major desenvolupament, consum energètic, mobilitat, etc. Doncs bé, com que aquí mesurem quan CO2 es necessita per produïr una unitat de producció (que a més, té el mateix valor per a tots els països si prenem el PPA com a deflactor), eliminem aquest important efecte distorsionador del desenvolupament econòmic sobre el canvi climàtic.

Acabem de veure per tant que per tal de poder valorar l’emissió de diòxid de carboni d’un país hem de posar la xifra en el context de la seva producció de riquesa i sobretot quant de CO2 necessita el país per tal de produir una mateixa unitat. I en aquest sentit, el país del món menys ecoeficient o millor dit productivoeficient és Ucraïna o l’Aràbia Saudí, depenent si utilitzem xifres nominals (Ucraïna) o deflactades per Paritat de Poder Adquisitiu (Aràbia Saudí). Per cert, en totes les relacions tanca el rànquing Malàsia, essent el país més productivoeficient dels 26 analitzats.

Acabem de veure com, si analitzem en profunditat l’emissió de CO2 i la posem en el context de l’activitat econòmica del país en qüestió, els Estats Units no són, ni estan en la capçalera, el país més contaminant del món.

A 2 dies del caucus d'Iowa

2008-01-01T11:12:00.000+01:00

Demà passat se celebraran les primàries (millor dit, caucus) demòcrates i republicanes d'Iowa. Estat rural, del mig-oest dels EEUU que ha acaparat tot el protagonisme al guanyar la batalla de l'anticipació de les primàries, davant altres rivals com el fins ara primer estat en celebrar-les, New Hampshire, o altres que s'han apuntat a la moda de l'avançament de les mateixes, com Nevada, Michigan, Carolina del Sud, Florida o Califòrnia.

Però per entendre bé què votaran els simpatitzants demòcrates i republicans i perquè, cal conèixer més a prop les característiques especialment econòmiques, demogràfiques i polítiques d'aquest estat. Per això us recomano la sèrie d'spots al respecte que publica l'Albert Medrán, així com l'entrada (en anglès, per ser la més completa) de wikipèdia al respecte.

Pel que fa als candidats i les seves estratègies, trobem diferències abismals entre demòcrates i republicans. Per als primers, i centrant-nos en els frontrunners Hillary Clinton, Barack Obama i John Edwards, han plantejat una campanya iguala i fotocopiada estat per estat, sense diferències ni d'intensitat (concentrar-se més en un estat que altre), ni en el missatge. Estratègia que a priori perjudica clarament als candidats pitjor posicionats en quant a recursos i suports i incrementa sensiblement les possibilitats d'aquells candidats més ben posicionats.

Per als demòcrates, les primàries del 2008 les plantejen com una cursa de fons, guanyant o perdent estat per estat, sense factors sorpresa o candidats monoestat, fet que multiplica la previsibilitat del resultat del procés de nominació demòcrata. Sembla que Hillary Clinton ho té tot a favor, amb independència de que guanyi o no les primàries d'Iowa, atès que tots els seus rivals li plantejen la mateixa i el mateix nivell d'oposició a tots els estats, més aviat que tard la seva manca de recursos i de suports els treurà de la cursa demòcrata.

En el cas republicà però (i aquí rau l'interès de la nominació republicana), és ben al contrari. Aquí trobem una estratègia del tot diferent a tots i cadascun dels candidats. Des de l'estratègia de Rudy Giuliani de guanyar als late states (és a dir, aquells estats que celebraran les primàries immediatament abans del superdimarts, 5 de febrer, però no els que la celebren tot just ara), fins als candidats Mitt Romney i Mike Huckabee els quals s'han centrat en una mena de sobre el caucus d'Iowa. A diferència dels demòcrates doncs, aquí, estat per estat canviaran les posicions i possibilitats de cada candidat, en un resultat del tot imprevisible a dia d'avui.

Per a més informació, podeu consultar els sondejos demòcrates i republicans d'Iowa, així com visitar AMÉRICADECIDE un blog (en castellà) dedicat exclusivament al seguiment de les presidencials nord-americanes.

Els Pressupostos del Ajuntament de Barcelona

2007-12-28T12:14:00.000+01:00

Divendres passat, en el darrer ple del Ajuntament de Barcelona d’enguany s’aprovaven, després del acord del bipartit municipal (PSC-ICV-EUiA) amb ERC, els Pressupostos per al 2008 juntament amb les ordenances fiscals, que marquen bona part (49,9%) del total d’ingressos del Ajuntament.

Uns comptes que creixen un 7,5% fins als 2.353 MEUR, degut en bona part al increment de les transferències de la Generalitat i del Estat (+77 MEUR) arran de la Carta Municipal, així com de les recaptacions en taxes i impostos municipals (+43 MEUR).

| View | Upload your own

En aquest sentit per tant, és lògic que si mirem com es gastaran aquests diners, totes i cadascuna de les partides pressupostàries s’incrementen sensiblement (atès que tot el pressupost creix globalment); per sobre de la mitja de tot el pressupost destaquen els Serveis a les Persones (+12,3% respecte 2007 - educació, cultura i serveis socials) i els Districtes (+8,7% - els recursos que són gestionats directament per cada Consell de Districte).

Ara bé, la forma de plasmar les prioritats del govern municipal és atorgant més o menys pes (%) a cadascuna d’aquestes partides del pressupost. És així com si observem quin és el percentatge de les teòriques prioritats del Ajuntament, la percepció dels comptes municipals és ben diferent. Pel que fa als Serveis a les Persones, aquesta partida passa de representar el 20,9 al 21,8% del total de la despesa municipal, amb un increment que no arriba ni al 1% (0,4% pel que fa a educació). Però el que destaca més encara, en les partides de Seguretat i Mobilitat (de 19,5 a 19,4%) i Promoció Econòmica (2,0 a 1,9%), redueixen el seu pes específic dintre dels comptes respecte el 2007! [Font: Acord de Govern Municipal 10 d’Octubre de 2007]

Tot això és més greu encara si ho analitzem en un context de progressiu envelliment de la població (1), el suspens del nostre sistema educatiu (2), del increment dels fluxos de mobilitat, especialment motoritzada a la ciutat (3) i d’una ralentització del creixement econòmic de la ciutat, però també de tot el país (4). Quatre reptes que no es traslladen en unes noves prioritats per al Ajuntament, com observem i que tampoc inclouen les prioritats territorials i d’inversió que haurien de detallar-se en un Pla d’Actuació Municipal encara no aprovat i sense data per al seu debat en el sí del consistori, que a pesar del procés de participació ciutadana (que ha costat 1,6 MEUR per a només 26.000 aportacions), depèn en definitiva i de nou, del acord del govern amb Esquerra.

Teràpia de Xoc 2.0

2007-12-22T12:30:00.002+01:00

Antoni Guitérrez-Rubí, sens dubte un dels millors assessors de comunicació de l'Estat, ens ofereix una de les millors teràpies de xoc per a aquells que encara no creuen amb les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, les eines 2.0, etc.

| View | Upload your own

Fa unes setmanes, vaig poder gaudir de la presentació d'aquesta conferència, i va ser tot un revulsiu, una vertadera presa de consciència de tot el que ens hem perdut, està passant i ens espera, a internet. Ell ho resumeix amb una sola frase: "fa 4 anys, youtube no existia". Absolutament imprescindible.

Monitoritzar la publicitat viral

2007-12-12T12:50:00.000+01:00

La publicitat viral s'ha convertit en la principal estratègia de màrqueting en el context de les TIC i especialment del Web 2.0. I una de les aplicacions més utilitzades per tal de fer córrer com un virus la publicitat són els vídeos. En aquest sentit, us recomano la web Viral Video Chart on s'analitza precisament això, és a dir, la distribució i la repercussió dels diferents vídeos que via youtube es publiquen a la xarxa i que després, intencionadament o no, es difonen massivament per part dels propis usuaris, què són els propagadors inconscients d'aquesta estratègia de publicitat.

Destaca d'una manera molt important la secció de vídeos sobre les Primàries Presidencials als EEUU on, cada cop menys s'utilitzen els mitjans 1.0 (televisions locals i estatals) on difondre els spots, i cada cop més és la pròpia xarxa el lloc on fer propaganda (també televisiva) per part dels diferents candidats.

Entre tots aquests spots, el més visitat fins ara és el "HuckChuckFacts", de Mike Huckabee però com ens indica la mateixa web, el virus d'un spot dura aproximadament un mes, així que en algun lloc s'està preparant el proper.

La nova llei electoral catalana comença el seu llarg camí

2007-12-11T22:58:00.000+01:00

Avui el Conseller Puigcercós ha comparegut davant el Parlament, a petició pròpia, per tal d'explicar-nos el capteniment del govern (en el lèxic parlamentari) en referència a la Llei Electoral Catalana. Una compareixença que també havia de servir per marcar el tret de sortida a una ponència parlamentària a tal efecte.

Aquesta era una sessió molt esperada, en el sentit que es donava certa formalitat al procés de confecció d'una llei electoral per a Catalunya. Desgraciadament, la compareixença només ha servit per repassar l'informe d'experts sobre la llei electoral, així com refermar la voluntat del executiu en el sentit que abans de què s'acabi la legislatura, arribar al consens necessari (2/3) per tal de que aquesta sigui una realitat.

Sobre aquest tema, del meu màxim interès per cert, he escrit abastament al bloc Catalunya en xarxa però a mode de resum voldria destacar 3 articles (o un article en 3 parts, segons com es miri) (I), (II), (III) i (III bis).

Voldria però, fer 2 comentaris molt breus arran d'una afirmació que no per ser molt repetida és més certa: "durant 23 anys, CIU no ha tingut cap interès per fer una llei electoral catalana, que li convenia, i per tant, Catalunya no té llei electoral per culpa de CIU".

(1) L'Estatut d'Autonomia (on s'inclou la fórmula vigent actualment) es va el·laborar i consensuar l'any 1979, quan CIU ni tant sols existia. Molt menys encara va participar de l'actual fórmula electoral, i menys encara, va poder influir per tal de que la composició del Parlament la beneficiés. Aquesta fórmula electoral, va ser consensuada per la UCD i el PSC l'any 1979 en un context en que, insisteixo, CIU pràcticament ni existia.

I (2). Fins al Nou Estatut del 2006, per aprovar la Llei electoral, no calia cap tipus de majoria qualificada (ni 3/5 parts, ni 2/3, etc), per tant, amb una simple majoria absoluta al Parlament, es podia aprovar fàcilment aquesta llei electoral. Doncs bé, a pesar de que CIU va tenir 12 anys (3 legislatures seguides amb majoria absoluta), mai, mai, va ni tant sols proposar la seva reforma per a un benefici propi (quelcom lògic tenint en compte que tenia els vots més que necessaris per tombar un model electorat fet gairebé en contra seva).

En fi, 2 fets tan breus com contundents que desmunten una d'aquelles afirmacions que sentim tant sovint que gairebé digerim sense veure si és cert o no.

Catalunya serà logística o no serà

2007-12-10T15:02:00.000+01:00

Dimarts passat, en el sí del Consell de Barcelona de Convergència, vàrem tenir com a convidat en Ramon Tremosa, professor de Teoria Econòmica de la UB i escriptor.

En la seva intervenció, no només ens va presentar el seu darrer llibre (Catalunya serà logística o no serà), sinó que sobretot, va reflexionar sobre el paper de la logística al nostre país, les seves potencialitats i amenaces per al futur econòmic de Catalunya.

Segons el professor, Catalunya està en una situació única i privilegiada per tal d'esdevenir el pol logístic de tot el Mediterrani, un mar que està tornant a recuperar la seva centralitat en el tràfic marítim internacional arran de l'increment del comerç Europa-Àsia.

En aquest sentit, el Port de Barcelona té un paper clau, també per a l'economia catalana. Un port que ha d'estar ben connectat, capaç de transportar ràpidament mercaderies tant per via fèrria com aèria cap a Europa.

Podeu consultar també, la relació de quadres, entrevistes i l'índex del llibre des d'aquí.

Valorar el que tenim a casa

2007-12-09T12:39:00.000+01:00

Sovint, allò què ens és proper o que ho veiem sovint no li donem la importància que realment té. Un bon exemple d'això és el complex petroquímic del Camp de Tarragona.

En una extensió de 1.390 hectàrees, s'hi concentra el 44% de la producció plàstica de tot l'Estat, el 15% del PIB de la província, 5.800 llocs de treball directes i 21.000 més d'indirectes i una capacitat de producció de 18.201.250 Tm/any en tota mena de productes químics [FONT: AEQT].

Aquest complex, és el primer (i més modern, particularment en l'àmbit dels hidrocarburs) de tot l'Estat, i se situa entre els 5 primers d'Europa, amb un volum de vendes anual de més de 6.000 MEUR en un sector amb un gran valor afegit (14,6% VAB), i amb una dotzena de productes químics que prenent com a referència l'Estat Espanyol, únicament són produïts al polígon tarragoní.

Tenim per tant al costat de casa el principal clúster químic de l'Estat. De nosaltres depèn de convertir-lo en el polígon petroquímic de referència del Mediterrani, però per a això, cal que sapiguem valorar, apreciar i apostar pel que tenim més a prop.

El cinturó ferroviari de Reus

2007-12-08T12:04:00.000+01:00

El cinturó ferroviari de Reus representa un exemple claríssim de la mala planificació ferroviària de finals del segle XIX (l'època dorada del ferrocarril a Espanya, sota les empreses privades), però també del XX, sota el monopoli ja, de RENFE.

Un traçat que connecta la capital del Baix Camp amb Tarragona (sentit només Tarragona-Barcelona), Móra la Nova i Casp i finalment, La Pobla de Mafumet i Perafort. Resta desmantellada ja, la connexió amb Alcover, la Riba i a través d'aquí, Valls.

Ja des del 2003, el trasllat, reconversió i reestructuració del cinturó ferroviari havia de ser una realitat a la ciutat. El mateix PAM 2003-2007 ho contemplava com una màxima prioritat i així ho refermava el mateix Alcalde, Lluís Miquel Pérez, afegint-hi també, el compromís del govern català al respecte.

Pràcticament 5 anys després, no hi ha ni rastre del projecte de reestructuració de la zona, que no només degrada part del nucli urbà de la ciutat sinó que a més, limita el creixement industrial (especialment pel que fa al polígon agroalimentari) de Reus.

Xerrada-debat: Les Eleccions Presidencials del 2008 als Estats Units

2007-12-06T19:39:00.001+01:00

Dilluns passat, a la JNC vam celebrar una xerrada-debat sobre les Eleccions Presidencials als EEUU, en especial èmfasi al llarg procés de les primàries, així com el sistema polític nord-americà. Aquesta és la presentació que vaig fer:

| View | Upload your own

Podeu seguir tota l'actualitat política dels EEUU a través del bloc AMÉRICA DECIDE, on intentem cobrir el llarg camí que durà al proper inquilí de la Casa Blanca, així com l'actualitat legislativa en el què és sens dubte, el país políticament més complex del món.

Bicing: una bona idea, una mala aplicació

2007-09-14T12:42:00.000+02:00

Una de les iniciatives estrella del govern municipal, és el servei de lloguer públic de bicicletes o ‘bicing’, posat en marxa el passat 22 de març i que ja compta amb més de 85.000 abonats, superant totes les expectatives inicials de creixement. El sistema està dissenyat com un transport públic complementari a la xarxa de metro i autobús de la ciutat, amb la idea de poder fer els trajectes casa – metro/bus o bé els petits desplaçaments per la ciutat amb aquestes bicicletes llogades.

Així doncs, el lògic seria que els aparcaments es situessin de tal manera que complementin l’actual xarxa de transport públic, especialment allà on hi ha menys cobertura de bus i metro, però també per tal d’apropar la bicicleta allà on hi ha un gran número d’usuaris potencials (universitats i centres d’educació superior), o bé a les zones de la ciutat més còmodes per tal de circular amb bicicleta (franja marítima i Sant Martí). Ben al contrari però, observem com el districte de Les Corts no té cap aparcament, i pel que fa a Sant Martí, només n’hi ha 5, concentrats tots ells a la zona Ciutadella – Meridiana (cap però a la façana marítima del districte). No diguem ja la resta de districtes (fora del Eixample i Ciutat Vella), on el bicing, ni hi és ni se’l espera.

Un segon supòsit que sembla que hauria de complir el servei per tal de maximitzar-ne el seu ús, és l’equilibri entre número de bicicletes, aparcaments i usuaris del sistema. O el què és el mateix, evitar una saturació del servei, i que hi hagi suficient oferta per tothom. Doncs bé, si comparem Barcelona amb Lió, París, Rennes o Sevilla (les principals ciutats del sud d’Europa on s’ha implantat aquest sistema), Barcelona és la ciutat on hi ha menys bicicletes per habitant (1.070 barcelonins per cada bicicleta, 10 vegades més que París i més del doble de Sevilla) i és la ciutat on hi ha més habitants per cada aparcament instal·lat (16.056, 11 vegades més que París i 4 vegades més que Sevilla). Tot això fa que durant bona part del dia, 1/3 de les estacions no disposin de cap bicicleta i si hi afegim les que només disposen de 1 o 2 bicicletes lliures, la xifra s’eleva fins gairebé la meitat dels aparcaments (100). D’aquest grup de ciutats, Barcelona també és la única en la que el Bicing no funciona les 24h del dia, 7 dies de la setmana (a pesar que en el plec de condicions del Ajuntament sí que hi constava com a requisit per a l’empresa adjudicatària).

També sorprèn l’enorme cost per al Ajuntament d’aquest servei (1,6MEUR la seva implementació), a diferència d’altres ciutats, que han decidit finançar-ho a través de la instal·lació de marquesines publicitàries als aparcaments i per tant, amb cost 0 per a la hisenda municipal (diners que probablement no faran sinó retallar el pressupost del pla de la bicicleta de Barcelona). A tot això cal afegir-hi els retards (de vàries setmanes) en la tramitació de les targes magnètiques que permeten utilitzar el servei, així com l’ús de bicicletes poc adequades per a la conducció en ciutat i que no compleixen la normativa estatal en matèria de seguretat i il·luminació per a aquest servei.

El bicing és per tant una bona idea, que permet complementar el transport públic i cobrir millor l’oferta per als desplaçaments curts per la ciutat, amb una excel·lent resposta ciutadana però amb una gestió, previsió i capacitat de reacció nul·la per part del Ajuntament. Un servei que es va veure superat des del mateix moment de la seva implementació, que no ha vingut acompanyat d’un reforçament en la senyalització i ampliació dels carrils bici a la ciutat, no s’ha previst tampoc els problemes de seguretat derivats del temps d’aprenentatge de circular amb bicicleta per als nous usuaris ni s’ha fet front a l’enorme demanda que aquest ha generat.

A tot això, hi hem d’afegir l’entrada en vigor de la nova ordenança de regulació de la bicicleta, extraordinàriament restrictiva, reguladora i sancionadora, fins al extrem que ha provocat el desconcert entre els ciclistes de la ciutat. Encara no tenim però, cap ordenança que reguli els carrils bici, les seves característiques i les seves condicions de seguretat, amplitud i senyalització.

Des de la JNC hem liderat l’oposició al govern municipal pel que fa a la mobilitat en bicicleta per la nostra ciutat així com la pèssima implementació i gestió del servei bicing. Treballarem en tot un seguit d’iniciatives en els districtes i a les comissions municipals per tal de mostrar el nostre model alternatiu de mobilitat en bicicleta, fent d’aquest un transport segur, fiable i accessible a tota la ciutat i per a tothom.

Donar la cara en campanya?

2007-08-08T16:07:00.000+02:00

Quan s’apropen les campanyes electorals, els nostres pobles i ciutats es veuen envaïts pels cartells, marquesines i rètols electorals de tots els partits. Més enllà de les seves diferències (no gaire significatives d’altra banda), tots tenen una característica en comú: l’aparició en primer pla de la cara del candidat o candidata, més o menys retocats, tots apareixen mostrant-nos el seu somriure, complicitat o fins i tot només la mirada. Sempre això sí, amb la cara del candidat. Aquesta repetició arriba fins al punt que vist des de casa nostra, les campanyes electorals pràcticament no s’entenen sense una gran foto del candidat que monopolitzi tota la propaganda electoral, de tots els partits.

Aquest disseny gràfic xoca frontalment amb les campanyes d’altres països, especialment del Regne Unit i dels Estats Units, on si per alguna cosa es caracteritzen els cartells (i també les marquesines, tríptics, spots, etc) és per no incorporar-hi mai una fotografia de mig-pla (pla americà), ni molt menys de només la seva cara. Es tracta doncs de dos estils de fer campanya completament diferents? Per què recorrem aquí a l’ús sistemàtic i repetitiu de la imatge del candidat? Quines són les seves avantatges i inconvenients d’aquest estil de fer campanya? Sobre tot això m’agradaria parlar en aquest article.

Abans però descric breument quin és el perquè de la no-utilització sistemàtica al Regne Unit, als Estats Units però també allà on la convocatòria d’eleccions i referèndums és una pràctica habitual. Una primer explicació la trobem precisament en el gran nombre de convocatòries electorals. A països com els Estats Units, on és fàcil tenir una mitjana de més de 2 convocatòries electorals al mes, el gran número de candidats, convocatòries electorals, campanyes, etc., dificulta moltíssim la identificació visual del candidat per part del elector, i més encara, que el situï en les eleccions corresponents. Per entendre-ho millor, imagini el lector que en el seu país hi ha eleccions per escollir els següents líders (a part dels referèndums): cap de la policia local (sheriff), cap dels bombers, alcalde, regidors, governador, vice-governador, fiscal general del estat, congressista del estat, senador del estat, congressista dels EEUU, senador dels EEUU, president, entre molts altres. I imagini a més que per a la meitat d’aquestes eleccions hi ha a més un procés de primàries, i per tant, una doble elecció (al candidat i després al càrrec). A cada primària es presentaran no menys de 3 candidats per partit i a cada elecció hi haurà com a mínim 2 candidats. En total, al elector se li presentaran gairebé un centenar de candidats a alguna cosa. En aquest context, és pràcticament impossible poder associar la cara del candidat amb el seu nom i càrrec per al qual es presenta. És per això que en els cartells electorals d’allà trobarem sempre el nom i el càrrec al qual aspira aquell líder polític, però mai la seva foto, seria una pèrdua ineficient del espai què es disposa per enviar el missatge.

Però trobem també un segon motiu, què no és altre que a no tot l’electorat li caurà bé el candidat i la seva imatge li resultarà atractiva en termes de confiança política. Dit d’una altra manera, una campanya electoral basada de manera gairebé religiosa només en la imatge del candidat plasmarà i amplificarà les seves mateixes virtuts i defectes. En termes electorals, farà que aquells electors potencials (posem pel cas que tinguin simpaties per aquell partit) als quals no els hi agradi el candidat es desmobilitzin o fins i tot optin per un altre candidat. Però no tindrà l’efecte contrari, atès que aquells electors que tinguin una actitud positiva cap al candidat (fins i tot en el cas que no tinguin simpaties per la ideologia que representa) ja estaran predisposats a votar el candidat (aquesta actitud positiva o negativa s’adquireix abans i mai durant la campanya), i una campanya d’aquestes característiques no incrementarà substancialment la seva pre-disposició sobre un candidat que ja els hi cau bé i que per tant, no necessiten d’un bombardeig d’imatges seves per tal d’anar a votar-lo.

En resum doncs, una campanya basada en la imatge del candidat, desmobilitza a aquells que no els hi agrada el candidat o la seva imatge, però no incrementa substancialment la mobilització d’aquells electors que ja tenen una actitud positiva cap a ell o ella.

Veiem per tant, com si bé el primer motiu no té una adequació al nostre sistema polític, sí que podem plasmar totalment els arguments del segon. I des d’aquest punt de vista, les campanyes (totes) a casa nostra basades en el monopoli absolut de la imatge del candidat representen una pèrdua potencial de missatge polític, una ineficiència, ja que el temps (o espai) que dediquem a les imatges del candidat, podria anar destinat a mostrar altres elements, arguments, imatges, recursos, etc., que permetessin la captació de molt més electorat, que no pas amb les imatges del candidat, on la pèrdua de vots (en termes de no maximitzar l’impacte d’aquell anunci) és superior al benefici que se’n obté (un marginal increment de la mobilització d’aquells electors que ja tenen una actitud positiva cap al líder).

Aquesta ineficiència serà variable en funció del grau de popularitat, carisma, confiança, etc., que generi el candidat, en el sentit que la pèrdua potencial serà més reduïda quan es tracti de candidats molt populars i dramàtica en el cas de candidats amb una menor actitud positiva per part del seu electorat. Si l’elector pensa breument, de ben segur que li vindran al cap algunes campanyes recents, basades com no, erròniament amb la imatge dels candidats, però on el poc carisma i popularitat dels mateixos queden amplificats per les campanyes amb resultats desastrosos a les urnes, què és on es determina l’èxit o el fracàs d’una campanya.

Foradar Barcelona?

2007-07-08T14:44:00.000+02:00

Parlar d’infraestructures de transport a Barcelona és gairebé sinònim del TGV i sobretot, del seu traçat. Aquest debat ha monopolitzat tot el debat sobre la mobilitat a la ciutat, fins al punt de limitar el model d’infraestructures ferroviàries de Barcelona (i en bona part, de l’àrea metropolitana i del país) al túnel del TGV. Un fet que sens dubte ha empobrit el debat sobre les noves possibilitats que ens aportarà l’alta velocitat a Catalunya ja que la necessitat (o no) de foradar la ciutat comtal sorgeix d’un determinat model d’infraestructures ferroviàries, i no al inrevés. Vejam doncs, quin és el model d’infraestructures que s’ha dissenyat i a partir d’aquí observarem la conveniència o no de foradar la ciutat per fer-hi passar el TGV.

Dos són els principis fonamentals sobre els quals s’assenten les previsions pel que fa a la mobilitat a la ciutat i la seva àrea d’influència. En primer lloc, un creixement sostingut dels desplaçaments de tot tipus, però especialment per raó de treball a tota l’àrea metropolitana i dintre la ciutat, a un ritme d’entre un 5 i un 6% anual. Incrementa doncs, la nostra necessitat de moure’ns i com ho fem depèn en bona part de les alternatives de transport sobre les que el ciutadà pugui escollir davant aquest increment de les seves necessitats de moure’s. Dit d’una altra manera, segons quin sigui el disseny i el creixement de la xarxa de transport públic, aquest increment anirà dirigit cap al transport públic o cap al privat. Però també és cert que l’avantatge comparativa d’un mode de transport respecte un altre (posem per cas, el cotxe respecte el ferrocarril), variarà també al llarg del temps. És a dir, si avancem cap a una congestió progressiva de la xarxa viària, la competitivitat del ferrocarril (encara que no s’hi facin millores) respecte el cotxe (en un escenari de congestió creixent) s’incrementarà. Ras i curt, tot i en el cas que les administracions no apostin pel transport públic (a nivell general), serà la mateixa saturació de la xarxa viària la que portarà a part dels viatgers del cotxe al tren (o al bus, posem per cas). En termes pràctics, això significa que una aposta clara i alhora racional sobre el transport públic ha d’anar orientada a no saturar massivament la xarxa viària (1), ser capaç d’absorbir l’increment de demanda generat per la saturació viària (2) i donar resposta millor als increments en la demanda de mobilitat previstos (3).

El segon principi, és desplaçament cap al interior o el que ve a ser el mateix, cap al est, del nucli de desplaçaments en l’àmbit metropolità. Això és degut a la pròpia construcció metropolitana i per tant a l’urbanització i el creixement (en termes de pressió demogràfica) dels nuclis de població de l’entorn metropolità, que desplacen cap al interior l’epicentre dels nexes de mobilitat. És a dir, l’àmbit d’influència i capacitat d’absorció dels nexes (posem per cas, estacions de ferrocarril) situats més a prop del litoral (l’Estació de França n’és el millor exemple) es reduiran en detriment a aquells nexes situats més a prop del equador de la metròpoli, que creix i es desplaça progressivament cap al interior. La pressió (i per tant, la demanda) de mobilitat es desplaça doncs, des del litoral fins al interior.

Si unim doncs aquests dos principis arribarem ràpidament a tot un seguit de conclusions lògiques. La primera de les quals és la necessitat d’incrementar molt substancialment l’oferta de transport públic en els desplaçaments en l’entorn metropolità (especialment BCN <> àrea metropolitana) i que els grans nexes (estacions) s’han de desplaçar des de la part baixa de la ciutat (oest) cap al centre i part alta de la ciutat (est), què és on es concentra progressivament la demanda i la pressió demogràfica dels viatgers. Perden utilitat doncs, els traçats, túnels i estacions al voltant de la franja litoral de la ciutat, en el sentit que el seu potencial d’absorció de viatgers es molt inferior al que es genera en les estacions ubicades més cap al centre-part alta de Barcelona. Els vells mapes i traçats no ens serveixen per planificar la mobilitat del futur.

La segona conclusió, fa referència a les característiques de la mobilitat que creix o dit d’una altra manera, quins són els punts d’origen i destí dels viatgers del present i del futur. Es tracta de desplaçaments centre-centre (o nucli urbà – nucli urbà), en el context de transformació de l’economia i els sistemes de producció (perden importància doncs els desplaçaments polígon-centre en el context d’una economia disparada cap al sector serveis). El viatger cercarà doncs, quina és la millor opció per tal d’arribar fins al centre de la població destí. Això reforça doncs la primera conclusió, sobre la necessitat d’incrementar l’oferta en transport interurbà i molt especialment del ferrocarril, que és el mode més competitiu en aquest tipus de desplaçaments (centre-centre). Conseqüentment, aquests raonaments ens porten al perquè de foradar Barcelona.

Però més encara, en un context d’una necessitat d’incrementar l’oferta en desplaçaments interurbans, per exemple, a través de la xarxa de rodalies, i un escenari de desplaçament cap al interior de la mobilitat, ens adonarem de la mancança de la xarxa de rodalies a la ciutat de Barcelona. I és la situació dels túnels i els nexes de captació de viatgers de la xarxa, ubicats massa al oest (part baixa) de la ciutat. Això no fa altre que obligar a un doble desplaçament per tal d’accedir als rodalies: de la part central-alta de la ciutat cap al sud (1) i d’aquí al destí (2). I si hi afegim a més, la necessitat d’incrementar el material mòbil i les freqüències de pas d’aquests trens alhora que no perjudiquem a la seva velocitat mitjana (i per tant, competitivitat en termes de temps), observarem la futura saturació de la xarxa (i per tant, els túnels) de rodalies a Barcelona. Uns túnels que a més, no estan situats al epicentre de la mobilitat, més cap al interior i que per tant, ens plantegen no només la necessitat de construir un nou túnel per al TGV, sinó a més, un nou túnel per a rodalies.

Perquè el següent repte amb el que s’enfrontaran els planificadors de la xarxa ferroviària, un cop aquesta estigui alliberada de l’alta velocitat (amb una xarxa nova pròpia) és com afrontar l’increment dels desplaçaments, places, freqüència de pas i velocitat mitjana (temps de viatge) en una xarxa quasi saturada (amb o sense TGV i Regionals) i situada lluny del epicentre del gruix de la demanda de mobilitat dels viatgers.

Paradoxalment, tot això ens porta a la conclusió que el principal problema de la xarxa ferroviària, no és la gestió del operador (encara RENFE, però d’aquí poc la Generalitat), ni la manca d’inversions, ni la construcció del TGV (o el seu traçat), sinó la manca de model de mobilitat a l’àrea metropolitana, de previsió i la falta de consens ciutadans-administracions en l’obra pública al país. Potser tenim massa esperances dipositades en el canvi de titular de la xarxa, quan aquesta no és l’arrel del problema de la mobilitat (sobretot ferroviària) a Catalunya i a l’àrea metropolitana.

[FONT DEL MAPA: PROJECTE DE TRAÇAT DEL TGV REALITZAT PER LA PTP]

Per a què serveixen els blocs electorals en campanya?

2007-05-30T11:47:00.002+02:00

Un dels elements ja clàssics en qualsevol campanya electoral al nostre país, és la protesta per part dels mitjans públics, al haver d'informar (només durant els 14 dies de campanya electoral) en blocs de temps, en funció de la representació (a vegades en vots, a vegades en número de representants) dels diferents partits. Més encara, de la delimitació del temps dedicat per part dels informatius (i només d'aquests) pels acords arribats en el sí de la CCMA (antiga CCRTV) entre les diferents forces polítiques. Si bé és cert però, que en alguns casos (BTV i les emissores dependents de la Diputació de Barcelona) els mateixos consells d'administració han acordat suprimir aquests blocs i per tant lliberalitzar la informació electoral.

Aquesta protesta, sorprèn per part del teleespectador en un doble sentit. Per una banda, perquè sorprèn que els conductors d'un informatiu facin pública davant dels seus teleespectadors una protesta exclusivament personal, és a dir, només reivindicada per part d'un número (indeterminat, per cert) de periodistes que treballen a compte dels mitjans públics. S'obté així un efecte multiplicador enormement desproporcionat entre qui protesta i els centenars de milers de ciutadans que reben la protesta. Dubtosa resulta també la legitimitat que en aquests mitjans, públics, s'expressin aquestes protestes de caràcter exclusivament personal i sense cap transcendència ni a l'audiència, ni molt menys, al conjunt de contribuents que amb els seus impostos, mantenen aquella emissora.

En segon lloc també, el teleespectador (o oient de ràdio) pot preguntar-se perquè això és així. És a dir, perquè tots els partits amb representació a la CCMA, sense cap ni una excepció, obliguen als mitjans públics a delimitar així la informació electoral. Aquest criteri sembla doncs, anar en contra del mateix periodisme i pot mostrar una manca de confiança en els mateixos informadors, que coherentment, si fos així, també s'hauria de mostrar en altres tipus d'informacions, i no només en campanya i tant sols pel que fa a la informació electoral. Perquè doncs els partits, decideixen mantenir aquestes quotes? No resulta sorprenent que els partits més petits (i per tant, amb menys segons a repartir en aquests blocs), estiguin també a favor d'aquest format d'informació electoral? I per part dels partits grans, el seu poder de generar notícies no es veu minvat al haver de constrenyir-se només als segons acordats amb la resta de forces?

Abans de passar a intentar respondre aquestes preguntes, convé fixar-nos en quines són les protestes dels periodistes al respecte. Creuen, que aquesta delimitació suposa una forta restricció a la seva professió, una flagrant invasió de la seva independència, i més encara, de la seua professionalitat. El sector, creu que la informació electoral s'ha de distribuir també en criteris estrictament periodístics i per tant, no en funció dels acords entre les diferents forces polítiques, encara que sigui la unanimitat d'aquestes. Qüestionen per tant, la legitimitat de la totalitat dels representants parlamentaris per imposar-los-hi reestriccions a la seva feina. Aquesta és com a mínim una actitud controvertida, atès que els periodistes implicats, no es posen en contra d'una decisió empresarial – gestora puntual, sinó del consens de totes les forces polítiques del país. Es tracta doncs, d'un cas insòlit de protesta contra els legítims representants ciutadans, més encara, tenint en compte la seva condició de treballadors per a una empresa pública.

Deixant a banda però el sorprenent comportament dels periodistes protestants, passo a respondre a la utilitat, el perquè dels blocs electorals.

Els blocs electorals, són per sobre de tot, un mecanisme que garanteix la presència de la informació electoral en els 14 dies de la campanya electoral d'una manera suficient i equilibrada. És a dir, la seva finalitat és que els mitjans de comunicació públics dediquin temps suficient per cobrir els actes, propostes i declaracions dels diferents partits, per tal que aquests tinguin el temps suficient per donar a conèixer-se al electorat i fer-ho d'una manera equilibrada en funció de la seva representació. I el que és més important, si no existissin aquests blocs electorals no hi hauria una cobertura ni suficient ni equilibrada de les notícies polítiques. Un exemple clar ho tenim amb la cobertura de les notícies durant la pre-campanya (especialment els dies anteriors al inici de la campanya) i en la cobertura informativa per part dels mitjans privats (que no estan subjectes a aquest tipus de restriccions). En ambdós casos, el temps dedicat a la informació electoral és molt inferior (la meitat, aproximadament) respecte el temps dedicat a la informació política-electoral en els mitjans públics amb aquest format. Els blocs electorals són per tant, una manera de garantir la presència de la informació política als informatius. En un context en que existeix, si més no una aparent preocupació ciutadana i mediàtica per la manca de coneixement de les propostes (en positiu) dels partits, sorprèn que es vulgui suprimir l'unica garantia que els mitjans de comunicació públics tenen per tal de donar una cobertura mínima a la informació electoral.

Més exemples de la nul·la cobertura de la informació política quan no existeixen aquests blocs electorals els trobem cada cop que es produeix un Ple al Parlament, o qualsevol altre fet polític rellevant en que hi participin diferents forces polítques en el qual, el temps dedicat és marginal en relació amb la magnitud de la informació generada en aquell ple o acte. Els mateixos mitjans per tant, que critiquen aquesta imposició són els que després, quan no es veuen limitats per aquesta decisió, suprimeixen la informació política, contribuint de manera negativa a la finalitat principal dels mitjans de comunicació públics, informar de manera plural, també dels fets polítics d'un país.

Els blocs electorals, són una eina molt estesa a les democràcies, i sempre amb aquesta mateixa funcionalitat, és a dir, garantir que les propostes dels partits, si més no en campanya arribin als ciutadans a través dels mitjans de comunicació. Un clàssic exemple d'això el tenim amb les convencions dels partits demòcrata i republicà, als EEUU on totes les emissores de notícies a nivell nacional es veuen obligades a donar un número determinat de minuts de cobertura diària sobre cadascuna de les convencions amb aquest fi.

En línia amb el que apuntava en l'anterior article, sobre la necessitat de fer més campanya per tenir més participació a les urnes, l'ampliació dels temps assignats a tots els partits i per tant, una major cobertura de la campanya electoral, seria sens dubte un revulsiu per a un electorat més ben informat sobre les propostes dels diferents partits i en definitiva, més mobilitzat per acudir a votar. En una època en que es culpabilitzen als partits de provocar la desafecció política, fora bo obrir un debat sobre quin és el paper dels mitjans de comunicació alhora de seleccionar i difondre les notícies polítiques. Les conclusions serien devastadores.