YuriBCN

Què hi ha darrere de «The Technological Republic» de Palantir?

2026-04-20T12:14:00.002+02:00

El manifest The Technological Republic de Palantir és, en la seva essència, un document ideològic ultraconservador que combina nacionalisme imperialista, militarisme tecnològic i elitisme tecnocràtic en un sol paquet. La seva premissa de fons és que els Estats Units exerceixen una hegemonia global que no s’ha de qüestionar, sinó que cal reforçar, i que Silicon Valley té l'obligació moral d’incorporar-se en aquest projecte de poder. L’hegemonia americana es presenta no com una opció política discutible, sinó com un bé universal, la mateixa lògica de la Pax Americana, ara reformulada en clau d’intel·ligència artificial.

Aquest militarisme tecnològic no és ideològicament innocent. Palantir és una empresa que subsisteix dels contractes amb l’exèrcit i els serveis d’intel·ligència dels EUA, de manera que el manifest funciona simultàniament com a proclama política i com a justificació del seu model de negoci. L’argument que els adversaris dels EUA no s’aturaran a debatre l’ètica de les armes d’IA serveix per tancar a pany i forrellat qualsevol debat democràtic sobre el tema i situar les empreses com la mateixa Palantir en el centre indispensable d’un nou complex militar-digital.

Sota aquesta capa de realpolitik tecnològica hi ha una jerarquia cultural explícita que el text no dissimula. L’afirmació que certes cultures han produït meravelles mentre que altres han estat regressives i nocives, és la tesi del xoc de civilitzacions de Huntington sense eufemismes, una legitimació de la superioritat occidental presentada com a constatació objectiva. Això connecta directament amb la crítica al «pluralisme buit», el wokisme, preguntant en què ha de ser l’ideari d’inclusió, i és una formulació elegant de l’argument de la dreta identitària que sosté que la cohesió nacional exigeix una cultura dominant, no una autèntica pluralitat.

Paradoxalment, el manifest critica les elits tradicionals, alhora que en proposa de noves. En aquest ideari, els enginyers i fundadors de Silicon Valley tindrien un paper cabdal en la política i la defensa, per damunt dels polítics professionals, que el text retrata com a figures buides i ineptes. És una mena de dictablana que deslegitima la democràcia representativa sense atacar-la frontalment, substituint la legitimitat electoral per una mena de legitimitat tecnocràtica basada en la capacitat de construir i desplegar tecnologia crítica.

Tot plegat s’empaca en un llenguatge emocional propi del conservadorisme autoritari clàssic, que rau en la por al declivi civilitzatori (civilisational decline, mencionat al Document d'Estratègia de Defensa Nacional d'EUA), la crida al sacrifici col·lectiu, la defensa de la religió com a pilar social, la proposta del servei militar obligatori. El resultat és un text que beu directament de Samuel Huntington, però que adquireix una dimensió nova pel fet de ser proclamat no per un intel·lectual ni un polític, sinó per una corporació privada amb accés privilegiat als secrets d’estat i als sistemes de vigilància i militar de les democràcies occidentals. Això el converteix en quelcom més que un manifest. És la declaració d’intencions d’una nova elit de poder que vol legitimar la seva influència sobre l’estat, la defensa i la cultura d’Occident.

Els autors del llibre The Technological Republic, Alex Karp i Nicholas Zamiska, són directius de l’empresa tecnològica Palantir que desenvolupa plataformes d’integració i anàlisi de dades per a agències governamentals, exèrcits i corporacions, sobretot per a usos d’intel·ligència i defensa.

Visions de la civilització russa i la seva relació amb Europa

2025-10-23T18:41:00.000+02:00

És europea, Rússia?

Primerament, una explicació de per què aquest article. Abans de l’estiu, parlant amb un company de la naturalesa de la Rússia de Putin, vàrem plantejar si aquell país era realment europeu o tenia alguna altra identitat. A partir d’aquella conversa vaig decidir indagar en allò que havia llegit de l’eurasianisme,¹ de la pulsió occidentalista d’anteriors règims russos, i quina és la identitat filosòfica, espiritual i política de la Rússia actual, per entendre els fonaments de la política exterior russa actual, particularment en el seu enfrontament amb Occident, presentat com un conflicte de valors i civilitzacions.

Introducció

Les narratives que Rússia ha utilitzat per definir la seva identitat civilitzatòria i justificar les seves ambicions globals, complexes i sovint contradictòries, revelen una tensió constant entre la visió de Rússia com «l’autèntica Europa» i la de Rússia com a «civilització singular», i no pas l’occidental, la de cultura grecoromana, de les esglésies llatina i protestant. S’emmarquen sovint en els conceptes de Russkiy Mir (el món rus) per una banda, i el neoeurasianisme per l’altra.

Des del seu origen, aquestes identitats russes han volgut contrastar amb Occident, principalment a través de les idees de l’eslavofilisme² i les formes de socialisme i anarquisme rus, d’una societat aleshores molt més agrària que la de l’Europa occidental industrialitzada. Aquest pensament profetitza la «catàstrofe de la cultura prometeica» d’Europa, i postula que Rússia és l’únic país capaç de redimir Europa mitjançant un nou arquetip messiànic, que contrasta amb el materialisme prometeic occidental i la seva recerca de poder. El pensament geopolític modern rus incorpora el neoeurasianisme, la tensió històrica entre considerar Rússia, per una banda, com a «l’autèntica Europa», defensora dels valors cristians tradicionals —ortodoxes, és clar—, i per l’altra, com a civilització singular i diferent, «no occidental». Finalment, les arrels de diversos moviments intel·lectuals i revolucionaris russos, com ara el nihilisme, el marxisme —bolxevic i menxevic—, l’anarquisme de Bakunin i Kropotkin, i el populisme dels naródniki,³ subratllen les seves posicions divergents sobre la revolució, la funció de l’estat, i la relació de Rússia amb la influència cultural i política occidental.

Russkiy Mir i la justificació de les ambicions imperials russes

El concepte de Russkiy Mir⁴ s’ha convertit en pedra angular ideològica per justificar les ambicions neoimperials de Rússia. Aquesta noció, promoguda per figures com el Patriarca Ciril,⁵ primat de l’Església Ortodoxa Russa, defensa la idea d’una unitat espiritual, cultural i històrica entre els pobles eslaus orientals,⁶ és a dir la Gran Rússia, la Petita Rússia ucraïnesa, i la Rússia Blanca bielorussa, que juntament formarien el poble rus trinitari,⁷ a més dels russòfons a altres països. Aquests conformarien el nucli d’aquesta comunitat transnacional, amb els pilars que sostenen aquesta visió, com són la fe ortodoxa, la llengua i la cultura russes, i una memòria històrica compartida que reforça la idea d’un destí comú. Allà on l’Església Ortodoxa Russa manté influència, on es parla rus i on persisteixen els mites històrics russos, Moscou considera que hi té interessos legítims.

Aquesta construcció ideològica ha servit, i serveix, com a justificació explícita per a l’agressió russa contra Ucraïna, especialment des del 2014, però també davant d’esdeveniments anteriors.⁸ Vladímir Putin ha apel·lat a la necessitat de protegir els russos ètnics i aquells ucraïnesos que mantenen una afinitat cultural, lingüística i espiritual amb Rússia. Aquesta protecció no només es presenta com un deure moral, sinó com una extensió natural de la idea del Russkiy Mir, on les fronteres polítiques són secundàries davant de la unitat identitària que proclama.

En paral·lel, la política exterior russa ha adoptat una narrativa per reforçar aquesta visió. El document Concepte de la política exterior de la Federació Russa, a l’edició de 2008,⁹ afirma que «és per primera vegada en la història contemporània que la competència global està adquirint una dimensió de civilització», i el mateix document de 2023¹⁰ descriu Rússia com «un país-civilització únic i una vasta potència eurasiàtica i euro-pacífica», amb més de mil anys d’història independent, un patrimoni cultural ric, i amb profunds lligams amb les cultures europees i eurasiàtiques. Aquesta definició no busca només legitimar el paper de Rússia com a actor global, sinó que també la posiciona com una potència que transcendeix les categories convencionals d’estat nació. En aquest marc, el Russkiy Mir es presenta com una comunitat de civilització que uneix el poble rus i altres nacions sota una mateixa esfera d’influència, consolidant la idea d’una Rússia que no defensa solament els seus interessos, sinó que aspira a liderar un espai cultural i espiritual més ampli. Així, el Russkiy Mir no és una simple construcció ideològica, sinó que també és una eina política que articula la visió imperial contemporània de Rússia, i justifica així les seves intervencions i projecta una identitat que busca redefinir l’ordre regional i global.

La dualitat entre l’autèntica Europa i la civilització singular

Rússia ha construït una narrativa poderosa que la presenta com a defensora de «l’autèntica Europa», una Europa conservadora i arrelada en uns valors tradicionals que, segons Moscou, han estat erosionats per les ideologies modernes, liberals, d’Occident. En aquest relat, Rússia assumeix el paper de salvadora i redemptora cultural, destinada a protegir Occident de si mateix davant del multiculturalisme, el feminisme i el suport als drets LGBTQ+, que són vistos com a desviacions dels fonaments europeus autèntics.¹¹

Aquesta visió no és nova; té les seves arrels en l’eslavofilisme del segle XIX, un corrent intel·lectual que ja percebia una divisió civilitzatòria entre Rússia i Occident. Pensadors com Ivan Kireevski¹² i Aleksei Khomiakov¹³ van articular una crítica profunda al racionalisme occidental i a la seva actitud liberal envers la tradició i l’Església. Tot i reconèixer certs vincles amb Europa, aquests eslavòfils veien Rússia com una entitat espiritualment superior, capaç de preservar els valors que Occident havia abandonat. A Europa und die Seele des Ostens¹⁴ (Europa i l'ànima de l’Est), el filòsof alemany Walter Schubart,¹⁵ russòfil contumaç, identifica l’autèntica Europa en l’època gòtica, quan predominaven la unitat espiritual, la contemplació i l’aspiració al transcendent, en contrast amb l’home prometeic de la modernitat, centrat en el poder i la raó.

Aquesta tensió, entre ser Europa i no ser-ho, ha evolucionat en el discurs contemporani rus cap a una dualitat més marcada: la Rússia com «l’autèntica Europa» ensems amb la Rússia com a «civilització singular». Aquesta última noció, que guanya força a l’era postsoviètica, presenta Rússia no només com a alternativa cultural, sinó com a civilització independent amb valors propis, especialment en qüestions de família, gènere i religió. El govern rus ha convertit aquests valors tradicionals en una eina política per diferenciar-se de l’hegemonia occidental i posicionar-se com un pol de poder en un món multipolar.

Així, la narrativa russa oscil·la entre la reivindicació d’una Europa autèntica i la proclamació d’una identitat civilitzatòria única. Aquesta ambivalència li permet tant criticar Occident com legitimar el seu propi model, tot construint una imatge de Rússia com a guardiana d’un ordre moral que, segons el seu relat, Europa necessita recuperar.

Eurasianisme i la reorientació geopolítica de Rússia

Després del col·lapse de la Unió Soviètica, Rússia ha viscut una profunda crisi d’identitat que ha donat lloc a una cerca civilitzatòria contradictòria. En aquest context, el neoeurasianisme ha emergit com a proposta ideològica que ofereix una alternativa a la modernitat occidental, tot redefinint la posició geopolítica i cultural de Rússia. Aquest gir cap a l’Est no implica necessàriament un conflicte directe amb Occident, però sí una redefinició del seu lloc al món, basada en una cosmovisió pròpia que desafia els valors liberals i globalitzadors.

Per comprendre l’ús contemporani de l’eurasianisme, és crucial entendre els seus orígens intel·lectuals. Aquestes idees no són meres relíquies intel·lectuals, sinó que constitueixen un dipòsit estratègic de conceptes que el Kremlin ha recuperat selectivament per legitimar una visió del món alternativa a l’ordre liberal occidental. Aquesta tradició filosòfica ofereix un llenguatge i uns conceptes que legitimen la seva posició a l’escenari global.

Tal com s’esbossa suara, els orígens del pensament eurasiàtic es remunten al segle XIX, quan el debat entre occidentalistes i eslavòfils va marcar la reflexió sobre la identitat russa. Nikolai Danilevski¹⁶ va ser un dels precursors en articular a la seva obra «Rússia i Europa»¹⁷ la idea de les civilitzacions com a formes culturals diferents i fonamentalment irreconciliables, anàlogues a les espècies biològiques. Va concebre Rússia no com una part d’Europa, sinó com una unitat cultural i històrica cohesionada, el món eslau, en oposició directa a l’Europa «germanoromana». Aquesta visió d’un conflicte civilitzatori inherent va ser la llavor de la posterior crítica eurasianista a Occident.

Lev Gumiliov¹⁸ va ser una altra figura clau en la formulació d’una visió d’Euràsia com a civilització singular, caracteritzada per la capacitat del poble rus d’interactuar culturalment i ètnicament amb altres grups del continent eurasiàtic. Aquesta idea ha evolucionat en èpoques més recents cap a una proposta més ambiciosa, en què pensadors com Igor Panarin¹⁹ —que el 1998 va proposar l’aleshores excèntrica idea de la desintegració dels EUA— han imaginat un destí evangelitzador per a Rússia, capaç de liderar una gran civilització que s’estendria des del cor d’Euràsia fins a les seves perifèries. Aquesta missió implicava la reintegració de l’espai postsoviètic sota una nova idea formativa, en oposició a la globalització occidentalitzadora. Altres personatges, com la política i diplomàtica Natàlia Narotxínskaia,²⁰ han reinterpretat aquests pensaments per reforçar la idea que Rússia és el bastió europeu contra la secularització i la decadència moral.²¹

En aquesta línia, Aleksandr Duguin²² ha articulat una visió apocalíptica de la confrontació entre dues cosmovisions irreconciliables: la dels atlantistes, basada en el comerç, l’individualisme, el materialisme i el globalisme, i la de la Rússia eurasiàtica, que defensa valors espirituals, col·lectius, jeràrquics i tradicionals. Aquesta confrontació, diu Duguin, no és només geopolítica, sinó metafísica, una lluita entre el bé i el mal que defineix el futur de la civilització.²³ L’economista i polític Serguei Glaziev²⁴ és una figura més en aquest àmbit. Assessor de Putin, s’associa amb polítiques econòmiques eurasiàtiques i antioccidentals, defensant una integració més estreta amb potències no occidentals i el desenvolupament d’un bloc econòmic eurasiàtic.²⁵

Tot i que Vladímir Putin no utilitza el terme eurasianisme de manera explícita i sistemàtica, molts dels seus discursos incorporen elements fonamentals d’aquesta ideologia.²⁶ La importància de l’ortodòxia cristiana, la noció geopolítica d’Euràsia²⁷ i la idea d’una civilització pròpia són recurrents en la seva retòrica, especialment des de la transició postsoviètica. Així, el neoeurasianisme no només ha influït el pensament intel·lectual rus, sinó que ha impregnat la política oficial, oferint una narrativa poderosa per a la reconfiguració del paper de Rússia en el món contemporani.

El Paper de l’ortodòxia a la història de Rússia

Com s’ha vist, doncs, la història religiosa de Rússia està profundament marcada per una tensió constant entre el poder espiritual i el poder polític, així com per la seva relació amb l’Est i amb Occident. Aquesta lluita secular ha contribuït a forjar una consciència eclesiàstica singular, en què la religió no només és una pràctica espiritual, sinó una dimensió essencial de la identitat nacional. Després de la caiguda de Constantinoble el segle XV, el Tsarat de Moscou va voler assumir el paper de la «Tercera Roma»,²⁸ heretant la idea teocràtica de l’Imperi Romà d’Orient i adoptant el cesaropapisme,²⁹ on el sobirà exerceix autoritat tant civil com religiosa.

Tanmateix, aquesta fusió entre Església i Estat no sempre ha estat harmònica. Ja en temps de Pere I de Rússia,³⁰ que adreçava la mirada cap a Occident, l’església ortodoxa russa va ser subordinada al poder estatal. Pere va abolir el patriarcat i va transformar l’església en una institució controlada pel govern.³¹ Més endavant, Caterina la Gran,³² seguint l’exemple dels monarques absolutistes europeus, va confiscar béns eclesiàstics per raons econòmiques, tot mantenint certs drets de la jerarquia religiosa. Aquestes ingerències polítiques van provocar crítiques de pensadors com Aleksei Khomiakov,³³ que veia en aquesta subordinació una pèrdua de l’autenticitat espiritual, car la parcialitat per la cultura occidental prometeica de l’home heroic, racional i material, anava en contra de la cultura russa, oriental, de sobornost,³⁴ en què l’individu renuncia al benefici propi en favor de la comunitat.

Malgrat aquelles ingerències, la fe religiosa ha demostrat una resiliència extraordinària. Fins i tot durant el període soviètic, quan el règim comunista va intentar erradicar la religió, la creença va persistir, especialment en les zones rurals.³⁵ Xifres governamentals soviètiques revelaven el 1937 que fins a un terç de la població urbana i dos terços de la rural encara tenien creences religioses, evidenciant que la religiositat popular no havia estat vençuda a despit de la campanya de persecució.³⁶ Aquesta persistència mostra una dimensió profunda de l’ànima russa, arrelada en la fe i en la necessitat de transcendència que descriuen les obres de Dostoievski³⁷ —que hi contrasta el declivi d’Europa en decadència moral amb el potencial de renovació espiritual de Rússia—, i els escrits d’altres autors i filòsofs russos com Vladímir Soloviov,³⁸ Serguei Bulgàkov,³⁹ i el fundador del moviment eslavòfil juntament amb Khomiakov, Ivan Kireevski,⁴⁰ entre tants altres. Així, el paper de l’Església Ortodoxa i la història religiosa russa no poden entendre’s només en termes institucionals, sinó que són el reflex d’una tensió profunda entre el poder, la fe i la identitat, que ha guiat la trajectòria de Rússia com a civilització i com a poble.

Percepcions russes d’Europa i Occident

Tal com hem vist suara, la relació de Rússia amb Europa i Occident ha estat marcada per una ambivalència profunda, que oscil·la entre l’admiració, la imitació i el rebuig. I així, en la narrativa nacional russa, Europa sovint ha estat vista com una civilització en decadència, intrínsecament podrida, i condemnada a desaparèixer.

L’eslavofilisme del segle XIX, i figures del mon jurídic i polític com Konstantín Pobedonóstsev,⁴¹ el principal representant del conservadorisme rus en els últims anys del règim tsarista, van identificar el racionalisme com el «pecat original» d’Europa. Aquesta confiança excessiva en la raó conduïa, segons ells, a l’exaltació de l’home natural, a la democràcia —vista negativament— i, en última instància, al mal. En aquest marc, la cultura occidental era vista com a superficial, desconnectada de la veritat espiritual i incapaç de proporcionar un sentit profund a la vida. Rússia, en canvi, es presentava com la portadora d’una missió espiritual, arrelada en l’ortodòxia i en una visió més elevada de l’ésser humà.

Tot i aquest rebuig ideològic, Rússia ha mantingut una relació complexa amb Europa. Pere I va impulsar una europeïtzació radical del país, reformant el món polític i l’exèrcit segons models occidentals. Aquesta transformació, però, es va fer en un context en què molts russos consideraven la cultura europea inferior a la bizantina, la qual representava per a ells una espiritualitat més autèntica. Després, amb els regnats de Caterina la Gran i Alexandre I, França va exercir una gran influència cultural sobre les elits russes, però que després va ser substituïda per Alemanya durant el regnat de Nicolau I. Tot i que les idees filosòfiques alemanyes van penetrar profundament, la llengua alemanya no va arrelar amb la mateixa força que la francesa.⁴²

Mentrestant, l’esperit d’Europa ha anat evolucionant. Després de la Guerra Freda, Europa ha viscut una etapa de prosperitat i unitat, que ha donat pas a la celebració de la llibertat i la diversitat. No obstant això, l’atac de Putin a Ucraïna ha sacsejat aquest equilibri, redefinint l’esperit europeu com una combinació de llibertat i seguretat. Aquest conflicte ha estat entès no només com una agressió territorial, sinó com un atac directe als valors que Europa ha construït al llarg de dècades.

Així, la mirada russa sobre Europa revela una tensió entre el desig d’integració i la voluntat de diferenciació. Europa és alhora model i adversari, font d’inspiració i objecte de crítica. Aquesta dualitat ha configurat la identitat russa moderna, que continua debatent-se entre l’atracció per Occident i la reafirmació d’una civilització pròpia.

Conclusions i Implicacions

Tot plegat revela que la identitat russa està profundament arrelada en una percepció complexa i dinàmica de si mateixa, que oscil·la entre ser una «autèntica Europa» i una «civilització singular» amb un destí messiànic. Aquesta dualitat s’utilitza per justificar la política exterior russa, especialment en la seva confrontació amb Occident. La crítica russa a Occident es basa en la percepció d’una decadència moral i un racionalisme excessiu, contrastant-la amb la profunditat espiritual i els valors tradicionals —ultraconservadors— de Rússia.

Històricament, Rússia ha intentat assimilar i, alhora, rebutjar influències europees, amb períodes d’occidentalisme i de retorn a un «sender propi». L’ortodòxia ha estat un pilar constant d’aquesta identitat, sovint subordinada a l’Estat, però considerada essencial per a l’ànima russa i la seva potencial missió redemptora d’Europa.

La persistència de les idees eurasiàtiques i del Russkiy Mir, combinada amb la reorientació actual de Rússia cap a Orient —especialment vers la Xina i l’Índia— després de la pèrdua dels mercats europeus, subratlla una profunda separació geopolítica i ideològica amb Occident. La retòrica de la batalla metafísica i la defensa dels valors tradicionals enfront d’un «Occident satànic» són elements clau per mobilitzar els suports intern i extern en l’actual conflicte. La comprensió d’aquestes narratives és essencial per analitzar les accions i aspiracions futures de Rússia en l’escenari mundial, la seva influència en el seu àmbit geopolític, i com Europa ho haurà d’afrontar.

Lectures addicionals

Vladímir Putin

Recopilació d’escrits i discursos més significatius de Vladímir Putin en què fa referència explícita o implícita a l’eurasianisme, a Rússia com a «autèntica Europa», i al cristianisme ortodox com a fonaments de la identitat i l'estratègia geopolítica russes.

On the Historical Unity of Russians and Ukrainians (2021) http://en.kremlin.ru/events/president/news/66181

Discursos al Club Valdai

2013 http://en.kremlin.ru/events/president/news/19243
2014 http://en.kremlin.ru/events/president/news/46860
2021 http://en.kremlin.ru/events/president/news/67099
2024 https://valdaiclub.com/events/posts/articles/putin-plenary-session-2024/

Discursos a l'Assemblea Federal

2022 http://en.kremlin.ru/events/president/news/67843
2023 http://en.kremlin.ru/events/president/news/70555

Altres lectures

The Rise of Russian Civilizationism, Paul Robinson (Univ. d’Ottawa) al Russia Post del Russia Program at the George Washington University. 28 abril 2025. https://russiapost.info/politics/russian_civilizationism

The Russian State, Eurasianism, and Civilisations in the Contemporary Global Political Economy, Ray Silvius (Univ. de Winnipeg) al Journal of Global Faultlines 2014. https://www.jstor.org/stable/pdf/10.13169/jglobfaul.2.1.0044.pdf

Ressenya del llibre Black Wind, White Snow: The Rise of Russia’s New Nationalism de Charles Clover (corresponsal del Financial Times). http://blogs.lse.ac.uk/lsereviewofbooks/2016/06/21/book-review-black-wind-white-snow-the-rise-of-russias-new-nationalism-by-charles-clover/

1 Eurasianisme https://ca.wikipedia.org/wiki/Eurasianisme

2 Eslavofilisme https://ca.wikipedia.org/wiki/Eslavofilisme

3 Naródnik https://ca.wikipedia.org/wiki/Naródnik

4 Russian world (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/Russian_world

5 Ciril de Moscou https://ca.wikipedia.org/wiki/Ciril_I_de_Moscou

6 Eslaus orientals https://ca.wikipedia.org/wiki/Eslaus_orientals

7 All-Russian nation (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/All-Russian_nation

8 Russia's Invasion in Ukraine: What Happened Before? Haesebrouck i Taghon, Univ. de Gant (en anglès) https://www.ugent.be/ps/politiekewetenschappen/gies/en/research/publications/gies_papers/2022-ukraine/russias-invasion-in-ukraine-what-happened-before

9 The Foreign Policy Concept of the Russian Federation Presidència de Rússia (en anglès) http://www.en.kremlin.ru/supplement/4116

10 The Concept of the Foreign Policy of the Russian Federation Ministeri d’Afers Exteriors de la Federació Russa (en anglès, disponible en altres idiomes) https://www.mid.ru/en/foreign_policy/fundamental_documents/1860586/

11 Russia – the “True Europe” or a “Unique Civilization”?: Towards a Genealogy of two Post-Soviet Ideas Kåre Johan Mjør, Univ. de Bergen (en anglès) https://www.tandfonline.com/doi/full/10.1080/00806765.2024.2317365

12 Ivan Kireyevsky (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/Ivan_Kireyevsky

13 Aleksei Khomiakov https://ca.wikipedia.org/wiki/Aleksei_Khomiakov

14 Disponible en espanyol com Europa y el alma del Oriente a Archive.org https://archive.org/details/europa-y-el-alma-del-oriente-walter-schubart-v-1

15 Walter Schubart (en alemany) https://de.wikipedia.org/wiki/Walter_Schubart

16 Nikolai Danilevski https://ca.wikipedia.org/wiki/Nikolai_Danilevski

17 Rússia i Europa (en rus) https://ru.wikipedia.org/wiki/Россия_и_Европа_(Данилевский)

18 Lev Gumiliov https://ca.wikipedia.org/wiki/Lev_Gumiliov

19 Igor Panarin (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/Igor_Panarin

20 Natàlia Narotxínskaia https://ca.wikipedia.org/wiki/Natàlia_Narotxínskaia

21 Nataliia Narochnitskaia, Russia and the Russians in World History The Free Library (en anglès) https://www.thefreelibrary.com/Nataliia+Narochnitskaia%2C+Russia+and+the+Russians+in+World...-a0251632828

22 Aleksandr Duguin https://ca.wikipedia.org/wiki/Aleksandr_Duguin

23 Alexander Dugin's Intellectual Framework: Traditionalism, Eurasianism, and the Fourth Political Theory (en anglès) https://www.researchgate.net/publication/384363152_Alexander_Dugin's_Intellectual_Framework_Traditionalism_Eurasianism_and_the_Fourth_Political_Theory

24 Sergey Glazyev (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/Sergey_Glazyev

25 Post-Soviet Neo-Eurasianism, the Putin System, and the Contemporary European Extreme Right, Andreas Umland del Stockholm Centre for Eastern European Studies, a Foreign Policy Association (en anglès) https://fpa.org/post-soviet-neo-eurasianism-the-putin-system-and-the-contemporary-european-extreme-right/

26 Vegeu la recopilació d’escrits i discursos més significatius de Vladímir Putin al final del document.

27 Eurasia, validez de un concepto geopolítico, Leonardo Quijarro Santibáñez, Instituto Español de Estudios Estratégicos. https://www.defensa.gob.es/documents/2073105/2320887/eurasia_2025_dieeeo69.pdf

28 Moscow, third Rome (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/Moscow,_third_Rome

29 Cesaropapisme https://ca.wikipedia.org/wiki/Cesaropapisme

30 Pere I de Rússia https://ca.wikipedia.org/wiki/Pere_I_de_Rússia

31 Church reform of Peter the Great https://en.wikipedia.org/wiki/Church_reform_of_Peter_the_Great

32 Caterina II de Rússia https://ca.wikipedia.org/wiki/Caterina_II_de_Rússia

33 Aleksei Khomiakov https://ca.wikipedia.org/wiki/Aleksei_Khomiakov

34 Sobornost https://en.wikipedia.org/wiki/Sobornost

35 The 1937 Census and the Limits of Stalinist Rule, Catherine Merridale de la Univ. of Bristol a The Historical Journal (en anglès) https://www.jstor.org/stable/2639947

36 USSR anti-religious campaign (1928–1941) (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/USSR_anti-religious_campaign_(1928–1941)

37 Fiódor Dostoievski https://ca.wikipedia.org/wiki/Fiódor_Dostoievski

38 Vladímir Soloviov https://ca.wikipedia.org/wiki/Vladímir_Soloviov

39 Serguei Bulgàkov https://ca.wikipedia.org/wiki/Serguei_Bulgàkov

40 Ivan Kireyevsky (en anglès) https://en.wikipedia.org/wiki/Ivan_Kireyevsky

41 Konstantín Pobedonóstsev https://ca.wikipedia.org/wiki/Konstantín_Pobedonóstsev

42 The Functions and Value of Foreign Languages in Eighteenth-Century Russia. Agent, Offord & Rjéoutski a The Russian Review (en anglès) https://www.jstor.org/stable/43663848

La realitat de la responsabilitat de la defensa a Groenlàndia

2025-04-03T11:11:00.004+02:00

En la visita a Groenlàndia de fa uns dies, el vicepresident dels Estats Units JD Vance va adreçar unes fortes crítiques a Dinamarca, particularment sobre la gestió de la seguretat de Dinamarca a l'Àrtic i a Groenlàndia, dient que és alhora deficient i fallida.

«Respectem el dret a l'autodeterminació dels groenlandesos. Creiem en l'autodeterminació. Però seria millor que Groenlàndia estigui sota el paraigua de seguretat dels Estats Units que no pas sota el paraigua de seguretat de Dinamarca» va dir J.D. Vance.

Però en Vance oblida que Groenlàndia, com a part del Regne de Dinamarca, és un territori de l'OTAN, i que Dinamarca i els Estats Units tenen un acord de defensa sobre seguretat a Groenlàndia i l'Àrtic des del 1951.ⁱ

Aquest pacte es va actualitzar, amb Groenlàndia com a cosignant, amb les firmes de l'aleshores ministre d'Afers Exteriors danès, Per Stig Møller, l'aleshores ministre d'Afers Exteriors de Groenlàndia, Josef Motzfeldt, i l'aleshores secretari d'Estat dels Estats Units, Colin Powell, el 6 d'agost de 2004.ⁱⁱ

L'acord de 1951 —que, juntament amb una sèrie d'acords complementaris, inclòs el de 2004, encara està vigent— estableix que l'exèrcit nord-americà pot moure's lliurement per terra, mar i aire a Groenlàndia, sempre que això es faci sense restringir la sobirania del Regne de Dinamarca.

«El Govern dels Estats Units d'Amèrica i el Govern del Regne de Dinamarca ... tenint en compte les seves responsabilitats per a la defensa de l'àrea del Tractat de l'Atlàntic Nord desitjant contribuir a aquesta defensa i, per tant, a la seva pròpia defensa ... podran fer ús de les instal·lacions de Groenlàndia en defensa de Groenlàndia i la resta de l'àrea del Tractat de l'Atlàntic Nord», establert al preàmbul de l'Acord de Defensa de 1951.

I és que tant els EUA com Dinamarca tenen la responsabilitat col·lectiva per a la defensa i la seguretat de Groenlàndia, d'acord amb aquell pacte de 1951:

«El Govern dels Estats Units d'Amèrica i el Govern del Regne de Dinamarca, per tal de promoure l'estabilitat i el benestar a l'àrea del Tractat de l'Atlàntic Nord, unint els seus esforços per a la defensa col·lectiva i per a la preservació de la pau i la seguretat i per al desenvolupament de la seva capacitat col·lectiva de resistir els atacs armats, prendran cadascun les mesures necessàries o adequades per dur a terme ràpidament les seves respectives responsabilitats conjuntes a Groenlàndia.» Art. 1 de l'Acord de Defensa de 1951.

Així, quan JD Vance critica la manca de seguretat danesa a Groenlàndia i a l'Àrtic, les crítiques també haurien de dirigir-se als mateixos Estats Units. Els Estats Units han anat tancant bases contínuament o les han traslladat a Dinamarca o Groenlàndia. Per exemple:

Bluie East Two a Ikateq i Bluie West One a Narsarsuaq es van tancar a finals de la dècada de 1940.
La base aèria de Narsarsuaq es va tancar el 1958.
La base aèria de Søndre Strømfjord (ara aeroport de Kangerlussuaq) va ser transferida a Groenlàndia el 1992.
Grønnedal (Kangilinnguit), una estació naval, va ser transferida a Dinamarca el 1951 i tancada per Dinamarca el 2012.

Els Estats Units han tingut fins a 17 bases o instal·lacions militars, i més de 10.000 persones destacades a Groenlàndia. Ara, els Estats Units només hi tenen la base espacial de Pituffik, l'antiga base de Thule, amb unes 200 persones.

Referències

i Defense of Greenland: Agreement Between the United States and the Kingdom of Denmark, April 27, 1951 https://avalon.law.yale.edu/20th_century/den001.asp (Últim accés: 3/4/2025)

ii Agreement between the United States of America and Denmark Amending and Supplementing the Agreement of April 27, 1951 Signed at Igaliku August 6, 2004 https://www.state.gov/wp-content/uploads/2019/02/04-806-Denmark-Defense.done_.pdf (Últim accés: 3/4/2025)

Dependències europees en els Estats Units pel que fa a la defensa

2025-03-10T10:27:00.005+01:00

Els estats europeus tenen un important grau de dependència dels EUA pel que fa a l’adquisició de material de defensa. Aquesta dependència ve motivada per diversos factors:

Sistemes i municions d’alta gamma: els països europeus sovint depenen dels EUA per a sistemes, plataformes i municions d’alta gamma i alta exigència, per als quals Europa té poques alternatives nacionals. Per exemple, molts països europeus han adquirit avions de caça F-35 als EUA (vegeu a continuació).
Factors geopolítics i capacitats industrials: la base industrial de defensa dels EUA ha estat un proveïdor fiable per a Europa, però els recents canvis geopolítics —els canvis en el lideratge dels EUA i conseqüents canvis de prioritats dels EUA— i l’increment en la demanda han fet dubtar d’aquesta fiabilitat. Europa ha de buscar ara reforçar les seves pròpies indústries de defensa per reduir aquesta dependència.
Esforços de contractació conjunta: s’han fet esforços per augmentar la contractació conjunta a Europa per enfortir el mercat únic de la UE i reduir la dependència dels proveïdors externs. No obstant això, aquests esforços s’han trobat amb reptes a causa dels interessos nacionals i de la necessitat d’inversions importants.
Conflicte a Ucraïna: el conflicte a Ucraïna ha subratllat la importància de determinades capacitats de defensa i ha donat lloc a un augment de la despesa en defensa i els esforços d’adquisició a Europa. No obstant això, el continent encara s’enfronta a reptes per satisfer les seves pròpies necessitats i donar suport a Ucraïna.
Polítiques econòmiques i industrials: tant la UE com els EUA estan adaptant les seves polítiques comercials i industrials per fer front als reptes que plantegen les dependències econòmiques, especialment de països com la Xina. Això també ha influït en la dinàmica de contractació de defensa entre Europa i els EUA.

En resum, mentre els països europeus prenen mesures per reduir llur dependència dels EUA pel que fa a l’adquisició de material de defensa, encara queden reptes importants. La necessitat de sistemes de defensa de gamma alta, la fiabilitat de la base industrial de defensa dels EUA, de la que n’és mancada la UE i Europa en general, i els factors geopolítics continuen influint en aquesta dependència.

Però hi ha un punt de pressió important, les compres de material de defensa que fa Europa als EUA, on pot esgrimir l’amenaça de suspensió, i fins i tot cancel·lació, de les comandes en curs. Tot i les mancances, la indústria europea pot oferir alternatives, algunes de molt bones, que s’han marginat a favor de l’oferta dels EUA a canvi de la presumpta defensa dels EUA sota el paraigua de l’OTAN que ara posa en dubte en Trump. Aquest entén les negociacions comercials, l’«Art of the Deal», i ho hem vist ara amb les tres grans empreses automobilístiques, Ford, General Motors i Stellantis, que l’hauran pressionat per a alleugerir-los els aranzels que amenacen les seves cadenes logístiques i de fabricació al Canadà i Mèxic. A més a més, si es portés a terme l’amenaça, parcialment o sencera, seria un gran estímul econòmic per Europa.

Mirem, doncs, quines alternatives hi ha...

Europa: alternatives a l'armament americà

Les vendes massives d’armament dels Estats Units a la Unió Europea i altres aliats de l’OTAN, estan en risc a causa de les polítiques i amenaces del govern de Donald Trump. La dependència europea de la tecnologia militar nord-americana es considera cada vegada més insostenible, ja que Europa i altres nacions ofereixen alternatives comparables, i a vegades superiors. S’estan desenvolupant i produint sistemes d’armament europeus i sud-coreans competitius en categories com artilleria, sistemes de coets i avions de combat, sovint a un cost menor i sense les implicacions polítiques de la compra als EUA. Aquesta tendència podria afectar negativament la indústria de defensa nord-americana i els seus interessos, especialment si els aliats europeus opten per la seva pròpia producció o alternatives internacionals. Tot i les bones relacions militars passades, la política nord-americana podria impulsar un canvi en les adquisicions de defensa europees.

Temes principals i idees clau

Creixent capacitat europea en vehicles blindats

Europa compta amb una gamma de vehicles de combat d’infanteria (IFV de l’anglès Infantry Fighting Vehicle) totalment europeus i molt prometedors, com el Borsuk polonès, destacat pel seu disseny modern i innovació local.

El CV90 suec és considerat la «crème de la crème» dels IFV occidentals, amb un ús extens en conflictes i amb variants especialitzades. El CV90 ha operat en gairebé tants conflictes com el Bradley americà. La variant més nova inclou pantalles de realitat augmentada que combinen dades d’altres plataformes en xarxa i va ser el primer IFV occidental amb protecció activa.

Alemanya també ofereix opcions de primer nivell com el Lynx, amb mòduls d’armament ràpidament intercanviables segons missió, el Boxer, i el Puma, descendent directe del Marder. El Boxer disposa d’un xassís molt versàtil, d’us per a múltiples rols. Els recursos alemanys pel que fa a vehicles blindats és inqüestionable.

Altres ofertes europees inclouen el Patria AMV XP finlandès, que s’ha desplegat amb igual èxit que el Rosomak polonès, amb grans exportacions i usos en missions de pau de l’ONU. La família Patria i Cisu han estat exportats i actualment operen a 12 països diferents. Cal afegir el futurista VBCI Mk 2 francès, amb instruments de guerra electrònica, inclosa la interferència electromagnètica i altres capacitats antidron.

Desenvolupament i capacitats europees en tecnologia de míssils

Europa ofereix alternatives sòlides als míssils americans en diverses categories.

Míssils d’Abast Mitjà: La sèrie RBS sueca ofereix fins a 350 km d’abast, i les variants Joint Strike i Naval Strike noruegues tenen una capacitat de 275 km «sea-skimming» a entre 2 i 50 metres de la superfície del mar.

Míssils de Llarg Abast: El míssil de creuer Storm Shadow/Scalp, de la MBDA francesa, britànica i italiana. Tot i tenir diversos components americans, es busca alternatives europees o asiàtiques per a assolir la independència durant aquest any, i s’espera augmentar l’abast.

El Taurus alemany té un abast de 500 km, tot i que el seu ús a Ucraïna ha estat limitat per criteris polítics.

Actualment, s’està desenvolupant un nou míssil europeu de llarg abast (entre 1.000 i 2.000 km) anomenat Elsa.

Alternatives europees en sistemes de defensa aèria

Tot i que els Estats Units han venut una quantitat substancial de sistemes de defensa aèria a Europa (com el Patriot), existeixen competidors europeus viables. La defensa aèria és probablement el producte dels EUA que més s’ha venut a Europa.

El NASAMS de l’empresa Kongsberg Defence & Aerospace noruega. Aquesta és de propietat de majoria pública, cosa que fa que l’afecti molt menys els capricis del mercat. Actualment, treballa en una variant de llarg abast que l’hauria d'augmentar a entre 50 i 70 km.

El sistema SAMP/T MAMBA franco-italià és l’únic producte europeu que pot competir al mateix nivell que el Patriot, i utilitza míssils Aster exclusivament europeus. L’última generació té un abast de detecció de 350 km i els míssils un abast de 150 km. L’experiència a Ucraïna indica que funciona molt bé contra qualsevol atac que llança Rússia, inclosos els míssils balístics.

L’IRIS-T alemany té abast mitjà, fins a 80 km en la variant més nova, i ha demostrat molt èxit interceptant míssils a Ucraïna. Depèn gairebé exclusivament d’elements europeus.

La qüestió és, per què invertir en R+D i defensa aèria americans quan hi ha oferta similar més econòmica disponible a Europa.

Capacitats europees en drons i contramesures

Europa avança ràpidament en el camp dels drons d’ala fixa i FPV (First Person View, pilotats amb ulleres), les municions rondadores, la tecnologia antidron i la guerra electrònica. Els drons europeus generalment tenen un baix cost inicial, cosa que els fa alternativa viable.

Drons de vigilància d’ala fixa: El SQA eVTOL de l'eslovena C-Astral destaca per la seva extrema resistència, baix cost inicial i capacitat de rondar. L’exèrcit ucraïnès l’ha utilitzat extensament. L’Heidrun, de la danesa Sky-Watch, és resistent a la guerra electrònica i té una autonomia de més de 3 hores. La gama de drons AR de la portuguesa Tekever tenen una autonomia de fins a 30 hores. Subministrats pels britànics, són fets servir a Ucraïna. Els també s’ha lliurat a Ucraïna gran quantitat dels models Pro & Evo de la DeltaQuad holandesa.

Drons FPV i municions rondadores: Els dissenys innovadors com els drons Shpak lituà, el Steel Eagle finlandès que actua amb mina de fragmentació muntada, i els FPV Goida o Pegas, són indispensables a Ucraïna. Molts petits fabricants a Ucraïna produeixen variants a escala amb impressió 3D.

Les municions rondadores europees, com el Warmate polonès, una de les poques opcions a disposició d’Ucraïna des del començament de la guerra, el Colibri de la francoalemanya KNDS, el Pholos de la britànica OverWatch i el HERO de l’alemanya Rheinmetall, ofereixen assequibilitat i escalabilitat. Ucraïna també desenvolupa les seves pròpies municions rondadores de llarg abast.

Contramesures antidron: Sistemes portàtils de guerra electrònica com els «rifles anti-dron» ucraïnesos Kvertus AD G6 i lituans EDM4S SkyWiper són efectius contra drons FPV. Els sistemes més tradicionals per abatre drons inclouen el Rheinmetall Skynex alemany amb munició d’esclat a l’aire, i el Tridon Mk2 de BAE Systems, una evolució de l’antic canó Bofors suec amb IA per a la detecció. Polònia també ofereix el sistema PSR-A Pilica de coordinació de diferents canons i míssils. En desenvolupament i proves a Ucraïna és el sistema d’energia dirigida britànic Dragonfire del que s’afirma poder abatre drons a un cost molt baix.

Drons de combat autònoms: Entre els drons més grans, equivalents als Reaper americans, hi ha el Bayraktar TB2 turc, desplegat des de l’inici de la guerra a Ucraïna, o el Kizilelma desenvolupat conjuntament amb Ucraina. Aquests utilitzen principalment peces turques i europees i pot operar des de petits vaixells navals. També hi ha l’Eurodrone, un projecte paneuropeu similar d’Airbus, Dassault i Leonardo. Finalment, BAE fa uns deu anys que desenvolupa el dron de combat i vigilància Taranis.

El futur incert dels F-35 a Europa amb Trump

La compra massiva dels F-35 per part dels aliats europeus ha representat un gran benefici econòmic per als EUA. S’estima que només amb les comandes europees s’ha sumat més de 200 avions al programa.

Les polítiques de Trump generen preocupació sobre la possible ineficàcia dels F-35 si els sistemes avançats connectats a servidors nord-americans són desactivats. Una pregunta que cal fer-se és si podria esdevenir ineficaç aquest avió increïblement costós si una de les decisions imprevisibles de la política exterior de Trump, tan imprevisible, fos desactivar els sistemes avançats que estan directament connectats i actualitzada l’aviònica mitjançant els servidors de Lockheed Martin als EUA?

Alguns operadors d'F-35, específicament la Gran Bretanya i Israel, han modificat els seus F-35 per a incorporar els seus propis sistemes, reduint la dependència del programari americà. Israel va buidar els seus F-35 i hi va inserir sistemes totalment propis.

També ha sorgit el dubte de si els americans permetrien als aliats europeus utilitzar els F-35 per a atacar objectius dins de Rússia en cas que fos necessari. El simple fet que hàgim de fer-nos aquesta pregunta ja posa una altra perspectiva a totes les compres dels F-35.

D’aquí el suggeriment que aquells països que encara no han rebut els seus F-35 haurien de suspendre o cancel·lar els lliuraments fins que els EUA deixi de tractar Europa com a enemiga.

A banda del risc estratègic, el cost per hora de vol de l’F-35 és significativament més alt que el de caces europeus com el Rafale. Hi ha diversitat de càlcul de cost publicat, però la majoria oscil·la entre els 35.000 $ i els 45.000 $ per hora de vol. Amb el cost d’uns pocs milers d'hores de vol d’F-35, Noruega podria adquirir un sistema SAMP/T complet.

Suïssa ha aconseguit un acord per a produir alguns dels seus F-35 localment, cosa que podria ser un model per a altres països europeus. La dependència dels EUA en components per a avions de combat com el Tornado alemany també és un factor preocupant.

El poder naval d’Europa i l'autosuficiència:

Europa sempre ha estat a l’avantguarda de la inventiva i el poder marítims. La geografia europea i les diverses condicions marítimes han impulsat la innovació en el disseny naval europeu, adequant els vaixells a diferents mars, essencialment l’Atlàntic Nord, el Mediterrani, el Bàltic i l’Àrtic, cadascun amb les seves particularitats.

A diferència dels dominis aeri i terrestre, les nacions europees prefereixen construir els seus propis vaixells en lloc de comprar-los als EUA, que té exigències molt diferents de les europees i contempla gairebé exclusivament flotes oceàniques. No hi ha, doncs, absolutament cap raó perquè cap país d’Europa o a la resta del «món lliure» compri vaixells de guerra als EUA. Per això, han disminuït significativament les importacions navals dels EUA. Ara bé, Europa sí que importa certs components navals dels EUA, com els helicòpters MH-60 Seahawk, els míssils Sea Sparrow i els sistemes Phalanx CIWS.

Europa té quatre forces navals entre aquelles que es consideren les més importants del món en desplaçament: la Marine Nationale de França (428,765 Tm), la Royal Navy del Regne Unit (394,043 Tm), la Marina Militare d’Itàlia (359,417 Tm) i la Marina turca (325,729). Per altra banda, però, si sumem les forces navals europees, veurem que aquestes queden terceres a escala mundial amb 2.579.925 Tm, darrere dels EUA (4.168.037 Tm) i la Xina (2.857.143), i per davant de Rússia (1.260.447). Evidentment, el desplaçament no ho és tot, però generalment és un indicador força utilitzat.

Portaavions:

Regne Unit: dos portaavions de la classe Queen Elizabeth, els vaixells de guerra més grans que s’ha construït mai al Regne Unit, són capaços de transportar fins a 48 avions cadascú.

França: El Charles de Gaulle, l’únic portaavions nuclear europeu, opera amb armament 100% europeu i porta entre 30 i 40 avions, incl. 30 Rafales.

Itàlia: El Cavour porta Harriers i F-35B, i el Trieste és optimitzat per a avions VTOL d’enlairament i aterratge verticals, i helicòpters.

Espanya: El Juan Carlos I, vaixell d’assalt amfibi amb capacitat multi-rol, porta Harriers VTOL i helicòpters, amb dissenys similars construïts per Navantia i exportats a Austràlia i Turquia.

Destructors

Regne Unit: la classe Phalanx CIWS Daring és entre els vaixells de guerra de defensa aèria més avançats del món, amb el sistema Sea Viper —míssils Aster 15 i 30— i radar SAMPSON.

França i Itàlia: Classe Horizon, destructors de protecció de flotes amb míssils Aster 15/30 i míssils antivaixell Exocet.

Espanya: Classe Álvaro de Bazán (F100) es troben entre els vaixells de superfície més avançats d’Europa, amb sistema AEGIS, míssils SM-2 i ESSM, i míssils antivaixell Harpoon.

Fragates:

Dinamarca: Classe Iver Huitfeldt de disseny altament modular, amb un sistema de llançament vertical VLS Mark 41, és la base per al nou disseny holandès De Zeven Provinciën.

França i Itàlia: Classe FREMM multirol és entre les fragates modernes i més exportades del món. Similar als anteriors, però equipant armes europees en lloc de nord-americanes.

Alemanya: Classe Baden-Württemberg optimitzada per a missions d'atac terrestre, més que no pas les operacions aeronavals com els anteriors.

Corbetes stealth i d’alta velocitat:

Suècia: Classe Visby, el vaixell de guerra més sigil·lós del món, gairebé indetectable per sistemes de radar, equipa torpedes Torped 45 i míssils superfície-aire CAMM.

Noruega: Classe Skjold, el vaixell de guerra més ràpid del món, a més de 60 nusos, amb míssils Naval Strike Missile.

Països Baixos: Classe SIGMA de l’empresa Damen, exportada a diversos països, però no desplegada pels neerlandesos, és configurable per a diversos rols.

Armament dels EUA venut a Europa i les alternatives:

El 2023, els EUA van vendre 80.000 milions de dòlars en armament a tot el món, amb 24.000 milions destinats als aliats europeus de l'OTAN.

Les amenaces d’aranzels i les reclamacions territorials de Trump estan empenyent els aliats europeus a reconsiderar la seva dependència de les exportacions militars nord-americanes. Com a resultat, la dependència a llarg termini de l'armament militar nord-americà s'està tornant ràpidament insostenible.

Europa té la capacitat d’igualar, si no superar l’oferta dels EUA en termes d'armament.

HIMARS: Des del 2022, els EUA han venut sistemes HIMARS a diversos països europeus. Hi ha alternatives europees i sud-coreanes.

EURO-PULS d’Elbit Systems israelià, amb participació holandesa, danesa i alemanya: Una alternativa a HIMARS molt viable, amb míssils fets íntegrament a Europa i Israel, que ofereix el doble de llançaments, amb formació i municions a un cost similar.

GMARS de la Rheinmetall alemanya en col·laboració amb Lockheed Martin: Un nou sistema per al mercat europeu amb un mecanisme de doble càrrega que permet disparar simultàniament el doble de míssils que HIMARS. El preu encara és incert.

K239 Chunmoo de Corea del Sud, amb possibilitat de producció a Polònia i Noruega: Molt més barat que HIMARS, amb un cost per llançadora d’aproximadament la meitat. Una alternativa fiable, assequible i viable.

Tancs: El Leopard 2 (alemany) i l'Strv 122 (suec, una variant del Leopard 2) es comparen favorablement amb el Abrams americà, amb millor disponibilitat i menys problemes logístics.

Artilleria: L’EURO-PULS i el Chunmoo també són alternatives a l’artilleria americana. L’Archer suec i el Caesar francès han demostrat ser «quasi llegendaris» a Ucraïna per la seva flexibilitat i capacitat davant de bateries enemigues. El RCH 155 alemany és un obús autònom que pot disparar en moviment.

Avions de Combat: El Dassault Rafale francès i l’Eurofighter Typhoon paneuropeu són alternatives a l'F-35 americà. El Saab Gripen E suec és considerablement més barat de mantenir que l’F-35, a un cost per hora de vol 10 vegades inferior, segons algunes fonts.

Conclusió

Les fonts consultades evidencien una creixent capacitat i voluntat per part d’Europa de desenvolupar i produir el seu propi equipament militar avançat. Les polítiques americanes, i ara especialment la de l’administració Trump, estan actuant com un catalitzador per a aquesta tendència, empenyent els aliats europeus a buscar alternatives que garanteixin la seva autonomia i seguretat sense dependre dels capricis polítics dels Estats Units. La indústria de defensa europea ofereix ja nombroses opcions competitives i, en alguns casos superiors, almenys en qualitat/preu, a l’equipament americà en diverses categories clau, des de vehicles blindats i míssils fins a sistemes de defensa aèria, drons i vaixells navals. Aquesta autonomia creixent s’ha de considerar vital per a la seguretat i la sobirania d’Europa en un context geopolític incert.

És, per tant, imprescindible emprar aquest avantatge pel que fa a la intersecció entre comerç i defensa per a aprofitar l’argument de si ja no hi ha defensa d’Europa per part dels EUA, no hi haurà més compra de material militar, i així fer recapitular al govern Trump a curt termini. A llarg termini, és evident que la política d’independència dels vaivens dels governs americans ha de ser prioritària.

Suècia — Estratègia geopolítica

2020-11-16T15:25:00.000+01:00

Introducció

A rel de la noticia el mes passat de la presentació per part del ministre de defensa suec, en Peter Hultqvist, d’una proposta de llei de defensa que incrementa el pressupost en un 40%¹ ², fem un resum del perquè d’aquesta decisió, i de quin és el context geoestratègic de Suècia. La proposta de llei planteja l’ampliació de despesa militar més important des del començament de la Guerra Freda, que havia arribat al 4% del PIB el 1962, amb minva constant des d’aleshores, i que amb la caiguda de l’URSS, la crisi financera a Suècia de 1992 i la crisi internacional dels anys 2017 i 2018, va baixar a l’1%³. Aquesta ampliació és principalment en reacció a l’alarma que ha provocat en els suecs el comportament agressiu de Rússia a tota Europa, des de la invasió de Crimea i l’est d'Ucraïna, fins als assassinats al cor d’Europa, passant pels ciberatacs a la pròpia Suècia⁴, els estats bàltics i a altres països, a més de les violacions de l’espai aeri i marítim suecs per naus russes, arribant a simular un atac nuclear a la capital⁵. Ara bé, aquest fort increment del pressupost respon també a l’aplicació d’una estratègia a llarg termini que ja va començar fa uns quants anys i que encaixa en una estratègia de defensa a llarg termini en el context de l’equilibri de poder al Bàltic, a la regió nòrdica en general i per al conjunt d’Europa. Ve darrera de diferents decisions en matèria de política de defensa, com la reintroducció

el 2017 del servei militar⁶ –tant per homes com per dones, que representen ara una mica més del 17% del personal⁷– i un fort desplegament de nou a l’illa de Gotland⁸ –al bell mig del Bàltic– el gener de 2018. Amb aquesta ampliació, el nombre de reclutes passarà d’uns 4.000 a uns 8.000 a l’any per a completar l’actual total de 90.000 efectius, incloent les tropes regulars i reclutes, així com les reserves de la Guàrdia Interior, la qual comprèn actualment gairebé la meitat del total dels exercits.

Situació geogràfica

Suècia es troba situada a la península Escandinava, amb costa a la mar Bàltica a l’est i als estrets de Kattegat i Skagerrak al sud-oest, que la separen de la península danesa de Jutlàndia i el sud de Noruega, respectivament. Al nord-est voreja el golf de Bòtnia, i comparteix frontera amb Finlàndia, mentre que a l’oest i al nord comparteix frontera amb Noruega. Amb aquestes barreres naturals, i el fet que els països veïns no suposen en la actualitat cap mena d’amenaça, sent aliats i tots ells socis del Consell d’Europa i del Consell Nòrdic, Suècia ha pogut estar prou tranquil·la. La major part de la població de Suècia habita el terç sud –al sud de la línia Estocolm-Oslo– amb una població cada cop més minsa cap al nord, seguint la costa del Bàltic fins a arribar a les ciutats de Umeå i Luleå, la capital septentrional.

Antecedents

Suècia és el poder econòmic predominant a la regió nòrdica, amb un PIB de 530.833 mil milions de dòlars (2019)¹, i és el país més extens (450.295 km²) i més poblat (>10 milions d’habitants). En el passat, fou un poder imperial que lluitava, entre altres, amb els russos pel domini militar del Bàltic, ocupant des de mitjans del segle XVII fins a començaments del XVIII gran part del que avui són Finlàndia i els Estats Bàltics, així com part de Rússia, incloent Carèlia i Íngria –on avui es troba Sant Petersburg– i de Polònia-Lituània. Amb la derrota i mort del rei Carl XII, el parlament –el Riksdag– s’imposà i reduí el poder reial, passant a ser una monarquia constitucional, tot i que posteriorment el rei Gustav III va comandar un cop d’estat, amb suport de França, i s’instituí com a «dèspota il·lustrat», període durant el qual va seguir enfrontant-se amb Rússia amb pocs èxits. El successor Gustav IV li va anar encara pitjor, participant en diverses coalicions contra la França napoleònica, i acabà perdent diversos territoris, sobre tot a Finlàndia. El setembre de 1809, Rússia i Suècia fan les paus, amb aquesta cedint el «Gran Ducat de Finlàndia» –que considerava part integral de Suècia– al Tsar Pere el Gran, qui establí Sant Petersburg com a port naval per a la flota bàltica russa. En resum, Suècia té una molt llarga i vella història de conflicte amb Rússia.

Des d’una guerra curta contra Noruega el 1814 que va portar a la creació de la unió entre ambdós països, dissolta amb la independència de Noruega el 1905, Suècia no ha participat en cap guerra. Des de la Primera Guerra Mundial, Suècia ha mantingut una política de no-alineació en temps de pau i de neutralitat en temps de guerra, basant la seva seguretat en una robusta política de defensa. Ara bé, Suècia sí es va associar a la Societat de Nacions el 1920, amb la qual va participar en la supervisió del plebiscit sobre el futur de la regió del Saar, i a les Nacions Unides el 1946. El primer desplegament sota els auspicis de les Nacions Unides va ser el 1948 com a observadora amb l’Organisme de les Nacions Unides per la Vigilància de la Treva–UNTSO a Palestina. Amb la crisi de Suez el 1956, va participar en la primera Força d'Emergència de les Nacions Unides–UNEF1¹. Suècia participa actualment en la Missió Multidimensional Integrada d'Estabilització a Mali–MINUSMA, la Missió al Sudan del Sud–UNMISS, i la Missió d'Estabilització a la RDC–MONUSCO, entre d’altres². Des del 1994, Suècia també ha cooperat amb l'OTAN en el marc del Partnership for Peace³. Així, Suècia té una forta presència internacional de les les forces armades que participen en nombroses missions de manteniment de la pau, cosa que contribueix considerablement al seu poder transversal o soft power.

L’1 de gener de 1995, Suècia va entrar a la Unió Europea. En un referèndum nacional celebrat el 2003 però, la majoria dels votants van elegir no entrar a l’euro. En tot cas, el govern considera que per Suècia seguir a la UE és important per al futur del país, atès que Europa figura en primer lloc en relació al comerç internacional⁴.

El marc actual

Des que va perdre la guerra de 1890 i va haver de cedir Finlàndia, Suècia ha considerat que la Rússia imperial primer, després la URSS, i ara la Federació Russa és l’amenaça permanent a la regió. Per raons de geografia, Suècia es veu protegida a l’oest per la serralada escandinava, que arriba fins al Cap Nord, territori noruec i per tant de l’OTAN. Per altra banda, el nord del país és molt escassament poblat, amb espessos boscos boreals, clima subàrtic, força llacs, amb torberes i aiguamolls, i poques vies transitables, fent del territori, junt amb el nord de Finlàndia, un extensíssim coixí defensiu front a l’amenaça militar. En aquest context, així com amb la visió de defensa comuna amb Finlàndia, ha donat lloc al Memoràndum d’entesa entre Finlàndia i Suècia sobre cooperació en defensa de la regió de la Mar Bàltica el 2018¹, que complementa l’entesa ja establerta entre els cinc membres del Consell Nòrdic –Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia– de Cooperació de Defensa Nòrdica o NORDEFCO el 2009. El setembre de 2020, el Riksdag va acordar estendre el suport militar mutu amb Finlàndia², entrant en vigor el proppassat 15 d’octubre de 2020.

Segons un informe del març de 2018, el Servei de Seguretat Suec –SÄPO– considera que Rússia suposa el principal perill per a la seguretat de Suècia1. De la mateixa manera, segons un altre informe del Servei d'Informació Exterior d'Estònia, Rússia és l'única amenaça real per la seguretat de la regió, inclosa la sobirania d'Estònia i els altres estats bàltics2.
Cal tenir en compte, però, que amb la caiguda de l’URSS i el pas dels països de la regió de l’antic Pacte de Varsòvia –Estònia, Letònia, Lituània i Polònia– a l’OTAN, Rússia també veu amenaces al Bàltic, i ha intensificat el seu desplegament, incloent míssils capaços de portar caps nuclears, a l’enclavament de Kaliningrad3 –entre Polònia i Lituània–, i a Sant Petersburg, amb una mostra de força per part de Rússia, amb la desfilada del Dia de l’Armada –equivalent naval de la desfilada del Dia de la Victòria de Moscou– el juliol de 2020 de 46 unitats navals, incloent la corbeta de míssils guiats Mytishchi, el submarí de míssils balístics nuclears K-211 Petropavlovsk-Kamchatskiy, vaixells d’aterratge, i dos nous vaixells d’exploració, a més a més de 41 avions i helicòpters, i 4.000 mariners. El problema d’aquest últim port per la flota bàltica russa és que sovint es glaça a l’hivern, tot i que disposa de trencaglaços. Podem suposar que la invasió de Crimea va ser en bona part motivada per a assegurar-se el port naval de Sebastopol, classificat com a port d’aigua càlida, tot i que la flota de la Mar Negre ha de passar per la mar de Màrmara, controlat per Turquia, membre de l’OTAN. Per tant, Rússia es veu amenaçada per l’OTAN, que s’apropa cada cop més. Suècia i Finlàndia no volen agreujar aquest sentiment, i es troben fent un delicat equilibri entre Rússia –que per Finlàndia és, a més a més, un soci comercial important i font crítica de recursos energètics– i l’OTAN.

Per altra banda, cal considerar que la regió Bàltica es troba al nord, i fins a cert punt domina, la Plana Europea Septentrional1, per on s’ha fet les guerres i invasions més crucials a Europa des de temps immemorial, des de les vingudes de les hordes asiàtiques –Huns, Mongols, etc.– en un sentit, fins a la invasió de Rússia pels exercits de Napoleó i de l'Alemanya nazi en l’altre. Els Carpats i el Caucas protegeixen Rússia del sud, i els Urals per l’est. A més a més Sibèria i Àsia central són un gran coixí davant de l’Àsia meridional, i potencialment per la Xina. És a dir, la Rússia pàtria està protegida de tots costats, excepte per l’oest, oberta com està per la Plana Europea Septentrional. I qui controla la regió Bàltica, pot influir enormement en qualsevol desplegament a la plana.

Suècia i Finlàndia s’han debatut durant molt de temps si han d’entrar a l’aliança, però han considerat que trencar l’equilibri només portaria a una major escalada. Les incursions de Rússia a Suècia tracten de demostrar una cosa: que hi haurà molts costos si s’alia amb l’OTAN. En tot cas, donada la integració de Suècia en els acords de defensa mútua, entre els nòrdics, i específicament amb Finlàndia, ja té una estructura de protecció. A més a més, tal com s’ha comentat a suara, té estretes col·laboracions amb la OTAN.

Un exemple és l’exercici militar Aurora 17 el 2017, amb la participació de Dinamarca, Estònia, França, Lituània, Noruega i EUA, tots ells de l’OTAN, i Finlàndia, gran part del qual es va centrar en l’illa sueca de Gotland. Així es va mostrar que Suècia, amb els seu aliats, entén que aquesta illa és un recurs estratègic de gran importància. Considerat un ‘portaavions’ al mig de la mar Bàltica, controla tot el que passa per aquest espai. Qui el posseeix pot desplegar sistemes de defensa antiaèria i antinaval i controlar qui hi passa, tant per mar, o sota, com per aire.

Conclusió

En resum, Suècia té una llarguíssima tradició militar, sigui per l’agressió en guerra, com per la defensa en la no-alineació. De fet, també disposa d’una gran industria de la defensa i d’ús mixt, amb empreses líders com Bofors, Saab, Swedish Space Corporation, i Ericsson. El fet que sigui un país neutral els últims temps, no significa que sigui un país ‘pacifista’. Ans al contrari, ha significat que cal fer un esforç defensiu encara major. Durant la Guerra Freda, va tenir cura de mantenir-se neutral, tot contemplant l’amenaça permanent des de l’est. Al caure la Unió Soviètica, semblava que era ‘la fi de la història’. Però evidentment no ha estat així. No ha de sorprendre doncs, que considerant el context de les armes modernes, i que en tot cas no podria enfrontar-se amb Rússia en solitari, Suècia retorni a la política defensa anterior a la dissolució de la URSS, i busqui aliats, tot i que sense integrar-se amb l’OTAN.

1Memorandum of understanding between Finland and Sweden on defence cooperation—
https://www.government.se/49fcef/globalassets/government/dokument/forsvarsdepartementet/2018/mou-finnish-swedish-defence-cooperation-20180625-signerad.pdf

2Sweden is granted extended rights to offer and receive military support from Finland—Swedish Armed Forces (10 setembre 2020)

https://www.forsvarsmakten.se/en/news/2020/09/sweden-is-granted-extended-rights-to-offer-and-receive-military-support-from-finland/

1Sovereignty, Peacekeeping & the UN Emergency Force (UNEF),Suez 1956-1967—Hilmy, Hanny (2015)
https://dspace.library.uvic.ca/bitstream/handle/1828/5888/Hilmy_Hanny_PhD_2015.pdf

2Peacekeeping Contributor Profile: Sweden—Providing for Peacekeeping
http://www.providingforpeacekeeping.org/2014/04/03/contributor-profile-sweden/

3Partnership for Peace programme—North Atlantic Treaty Organization
https://www.nato.int/cps/en/natohq/topics_50349.htm

4Declaració del Primer Ministre Stefan Löfven: “Ser membre de la UE és de gran importància per a Suècia: ens fa més segurs i pròspers i és millor per a la nostra economia”—Government Offices of Sweden (31 gener 2020)
https://www.government.se/statements/2020/01/statement-by-swedish-prime-minister-stefan-lofven-on-the-withdrawal-of-the-united-kingdom-from-the-european-union/

1GDP (current US$) Sweden, Norway, Finland, Estonia, Latvia, Lithuania, Denmark—The World Bank
https://data.worldbank.org/indicator/NY.GDP.MKTP.CD?locations=SE-NO-FI-EE-LV-LT-DK&most_recent_value_desc=true

1Swedish surge in military spending—Euractiv (19 octubre 2020)
https://www.euractiv.com/section/politics/short_news/stockholm-surge-in-military-spending/

2Sweden embarks on its largest military build-up for decades—The Economist (19 octubre 2020)

https://www.economist.com/europe/2020/10/19/sweden-embarks-on-its-largest-military-build-up-for-decades

3SIPRI Military Expenditure Database 1949–2019—Stockholm International Peace Research Institute
https://www.sipri.org/databases/milex

4US blames Russia for huge 2016 cyberattack on Swedish media—The Local (11 agost 2018)
https://www.thelocal.se/20180811/us-blames-russia-for-2016-attack-on-swedish-media-report

5NATO report: A 2013 Russian aerial exercise was actually a “simulated nuclear attack” on Sweden—Business Insider, 3 febrer 2016

https://www.businessinsider.com/nato-report-russia-sweden-nuclear-2016-2

6Sweden re-activates conscription—Government Offices of Sweden (2 març 2017)
https://www.government.se/articles/2017/03/re-activation-of-enrolment-and-the-conscription/

7Growing number of women in military service—Swedish Armed Forces (21 octubre 2020)
https://www.forsvarsmakten.se/en/news/2020/10/growing-number-of-women-in-military-service/

8Swedish military build-up on Baltic island “a signal to Russia”—Euronews (12 octubre 2020)
https://www.euronews.com/2020/09/30/swedish-military-build-up-on-baltic-island-a-signal-to-russia

La nova constitució russa

2020-11-16T14:32:00.005+01:00

Fa uns mesos, Vladimir Putin, el Tsar de la Rússia moderna, va promoure la modificació de la Constitució russa, i aquesta va ser aprovada en referèndum. Però, a banda d'allargar el mandat autoritari de Putin, fet que ha tingut gran rellevància als mitjans occidentals, quines conseqüències ha tingut?

El llegat de Putin

Vladímir Vladímirovitx Putin ha dirigit Rússia durant més de vint anys, inicialment com a primer ministre amb Borís Ieltsin, com a president interí a partir del 31 de desembre de 1999 quan Ieltsin va dimitir precipitadament, i després al ser investit formalment com a president el 7 maig 2000 després de les eleccions presidencials el 26 de març. Del 2008 al 2012 va exercir novament com a primer ministre sota la presidència del seu titella Dmitri Medvédev –nomenat candidat a la presidència a dit– per a eludir la restricció a dos mandats consecutius imposats fins ara per la constitució.

L’actual mandat de Putin acabarà doncs el 2024, i tindrà 71 anys. Gran part de la ciutadania russa no haurà conegut més règim que aquell dirigit per Putin. Però el temps corre i fins i tot els vells autoritaris han de passar el testimoni, tot i que rarament dona peu a la plena democràcia atès que les velles guàrdies fan el que poden per mantenir-se, i sovint es passa per un període de desestabilització¹. És per això que Putin sembla voler establir ara una base institucional més sòlida?

Antecedents

Els primers anys de la presidència de Putin, Rússia tenia força bones perspectives, amb uns preus d'hidrocarburs força elevats, i amb l’Estratègia 2010² el Kremlin volia aprofitar els ingressos per a invertir i desenvolupar els sectors no-energètics. Amb la crisi del 2009 però, el Kremlin va abandonar aquesta estratègia, i Putin va centralitzar més poder en l'executiu, és a dir en ell mateix, atès que amb els problemes econòmics les elits –els oligarques– varen començar a barallar-se per les ‘molles’ que anaven quedant, i així en Putin els podia tenir controlats, depenent d’ell. Però degut a la crisi econòmica, s’anava enfonsant la popularitat de Putin, i amb la revolta ucraïnesa³, la caiguda del seu aliat, el president Viktor Yanukovych, i la purga de funcionaris pro-russos, amb importants protestes a l’est majoritàriament russòfon –el Donbass– on s’hi van declarar les repúbliques populars de Donetsk i de Luhansk, Putin va aprofitar per enviar-hi tropes sense identificar, a la vegada que envaeix i ocupa Crimea, la península ucraïnesa al mar negre.

Aquesta ‘defensa del poble russòfon’ li fa guanyar novament gran popularitat a Rússia, tot i que la reacció d’EUA i la UE d’implementar sancions només fa que empitjorar la situació econòmica dels russos. Per a accentuar el sentiment nacionalista amb l’esperança de millorar la seva popularitat, decideix intervenir a Síria⁴ i fomenta un sentiment anti-turc als mitjans al abatre-hi aquests un avió militar rus. Tot plegat per construir la seva actual imatge de ‘mascle alfa’ defensor de la pàtria contra els enemics que rodegen Rússia, si bé és cert que també respon a raons geoestratègiques.

Les esmenes

Les esmenes a la constitució, presentades en projecte de llei a la Duma Estatal –l'Assemblea Federal de la Federació Russa– el 20 de gener⁵ i aprovat en primera lectura el 23 de gener⁶, fan que es redistribueixi el poder de la presidència al parlament, tot i que també permeten al president acomiadar directament als jutges federals, per exemple. El referèndum no és necessari per ratificar la modificació a la constitució russa⁷, però la votació popular li atorga major legitimitat. Aquesta es va programar per l’abril de 2020, tot i que per les mesures per la pandèmia de la Covid-19 es va posposar, per celebrar-se finalment el proppassat 1 de juliol. Va sancionar les esmenes el mateix president Putin el dia 3 i van passar a ser vigents el dia 4 següent.

A proposta del president Vladimir Putin doncs, la Duma Estatal ha aprovat un projecte de llei de modificació de la constitució de la qual el que més s’ha comentat és que posarà a zero el nombre de mandats presidencials que ha exercit Putin fins ara, i li permetrà presentar-se al càrrec per dos mandats més. Així que no es mourà de lloc almenys fins a l’any 2030, i fins i tot al 2036.

Però també sembla que Putin vol limitar el paper central de la presidència, i que les diferents branques de l’executiu rus depenguin mútuament les unes de les altres, amb l'objectiu de limitar les lluites internes entre faccions per tot el poder quan arribi finalment la seva successió. Tot el poder significa que ara, el president ho aprova tot, tot, a semblança del dictador romà⁸. Putin té el poder de seleccionar i nomenar directament els ministres, a la vegada que tots els ministeris reten comptes directament a Putin. El president també pot nomenar i destituir el primer ministre, tot i que amb el consentiment de la Duma Estatal. El president també dirigeix els consells de seguretat nacionals i estatals, cosa que li dona autoritat addicional. Putin fins i tot té dret a governar per decret⁹ o «ordre executiva» sempre que aquesta no violi la constitució. I ho fa, extensivament¹⁰.

Ara bé, malgrat permetre mantenir-se Putin molt més temps en el poder, les esmenes reduiran el poder executiu del pròxim president. Aquests canvis inclouen la limitació de la presidència a dos mandats en total, siguin consecutius o no. No podran fer el que va fer Putin del 2008 al 2012, és a dir, deixant el càrrec per després tornar a exercir dos mandats més¹¹. A més a més, el president no podrà elegir lliurement el govern com fins ara. Els pròxims presidents encara podran triar qui haurà d’encapçalar els ministeris de defensa i de seguretat, així com de política exterior, però la Duma Estatal haurà de designar els ministeris relacionats amb l'economia, etc. En el nou context, la Duma Estatal podrà triar el primer ministre, cosa que servirà potencialment de contrapoder a la presidència. Aquesta situació obligarà als diferents poders a cooperar si volen influir en tota la maquinària del govern. Les modificacions de Putin poden considerar-se, doncs, una revolució política.

Però entre bastidors, les diferents faccions, els oligarques i els prohoms del Kremlin, ja competeixen pel poder en una Rússia post-Putin. Tot i que Putin ha mantingut amb èxit el control en aquestes lluites, també és conscient que un futur cap d’Estat que no tingui la seva força ni el seu carisma podria, sense voler, submergir el país en una crisi política. Per això, establint una relació interdependent entre les diferents branques del govern, Putin vol imposar més controls i equilibris en el govern rus. Vistes així, les reformes constitucionals tenen molt sentit.

Desplegant aquests procediments de consens entre les diferents branques de l’estat, incloent el parlament, es disminueix considerablement el poder del president i de ministeris, és a dir de l’executiu. Amb una Duma Estatal que pot nomenar ministeris econòmics i amb un president privat del seu dret de vet, les diverses faccions del parlament no tindran més remei que treballar per arribar a consensos. Els diversos càrrecs es veuran obligades a col·laborar i el destí de Rússia ja no dependrà de les capacitats dels homes forts.

El paper ho aguanta tot, és clar, però a la pràctica les coses poden anar d’altra manera. Als seixanta-set anys, Putin encara gaudeix d'un bon estat físic i de bona salut, i és probable que visqui més enllà de la vida mitjana dels homes russos, que és de seixanta-vuit anys. Tot i així, Putin tindrà setanta-un anys quan acabi el seu mandat actual el 2023. Al final del seu primer mandat presidencial sota el nou règim, el 2030, Putin tindrà setanta-set anys, i al final del seu segon mandat, el 2036, tindria vuitanta-tres anys; és a dir que, com més temps roman Putin al capdavant del govern, més greu serà el risc de crisi de salut.

Per altra banda, quan Putin acabi el seu últim mandat als vuitanta-tres anys, les previsions demogràfiques russes són d’un declivi important de la població activa, mentre que el segment de gent gran creixerà. Això provocaria un desgavell en la despesa social del Kremlin i perjudicaria greument el potencial econòmic. Així mateix, malgrat les perspectives de la descoberta de reserves d’hidrocarburs a l’Àrtic i el possible accés a les de Sibèria amb el desglaç pel canvi climàtic, el ministeri rus d’Energia projecta actualment que la producció del país baixarà fins a un 40%.¹² Evidentment, això afectaria dràsticament els ingressos fiscals del govern i la capacitat industrial del país. El final de l’últim mandat de Putin seria doncs un moment de transició econòmica i demogràfica formidable.

Amb tantes transicions fonamentals que es produirien al mateix temps, la propera dècada serà crucial per al futur de Rússia. Si el país no pot estimular la seva economia amb més recursos enllà de les exportacions d'hidrocarburs, el conflicte entre faccions de l'elit russa al govern, així com la creixent pressió electoral de l'oposició política, podrien deposar el partit governant al parlament.

Hi ha actualment cinc partits al parlament, però la legislatura està dominada per Rússia Unida. Encara que es defineix com a partit polític d’espectre centre-dreta, Rússia Unida representa una àmplia coalició de grups d’interès que van des dels oligarques fins als nacionalistes, des de sindicats i conservadors fins a ecologistes, i fins i tot liberals. En efecte, Rússia Unida és un conglomerat de grups de pressió més que no pas un partit o coalició de partits, no té cap coherència ideologia. En el futur proper, quan entrin en vigor les modificacions constitucionals i les branques de l’estat es reparteixin les determinades àrees polítiques, és possible que els grups d’interès dins de Rússia Unida no rebin les proporcions de poder que creuen li corresponen. Amb tants grups de pressió divergents, les faccions podrien entrar en una guerra entre elles per assolir més influència. Això crearia una competència fraccionària dins del partit governant, que podria alterar la governança a nivell executiu. Res de nou, atès que Rússia sempre ha patit aquests conflictes de poder i conseqüentment el consens no ha estat mai un fort a la política russa.

Tot i això és precisament el que vol reduir la nova constitució. A mesura que el poder passi de la presidència a la Duma Estatal, serà fonamental que el partit governant mantingui la seva majoria si vol mantenir el control dels poders executius. No obstant, si Rússia Unida perd majoria, els partits de l'oposició podrien formar un govern de coalició sense ella. La Duma Estatal podria experimentar un gran sacseig a la dècada del 2030. Sense Putin, Rússia Unida podria perdre el seu avantatge electoral. El declivi de Rússia Unida debilitarà el poder executiu a Rússia, cosa que provocarà la competició fraccionària dins del partit. I si la història russa ens ha d’ensenyar res, és que en un cas més extrem, un grup insidiós del partit governant podria armar un canvi de règim.

Putin ha posat el procés en marxa i té molt de temps per gestionar la transició, però aconseguir una governança consensuada a Rússia no és fàcil, sobretot quan la seva història està repleta de violència política.

1Kendall-Taylor, Andrea, and Erica Frantz. «When Dictators Die» Foreign Policy 10 Sept 2016 https://foreignpolicy.com/2015/09/10/when-dictators-die/

2Monaghan, Andrew. «Putin’s Russia: shaping a ‘grand strategy’?» International Affairs 89: 5 (10 setembre 2013) PDF al servidor de Chatham House https://www.chathamhouse.org/publications/ia/archive/view/194090/89_5_08_Monaghan.pdf

3«2014 Ukrainian revolution» https://en.wikipedia.org/wiki/2014_Ukrainian_revolution

4El Punt/Avui «Rússia inicia les operacions militars contra l'EI a Síria» http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/901093-russia-inicia-les-operacions-militars-contra-lei-a-siria.html

5Agència de noticies russa TASS «Putin submits bill on constitutional amendments to State Duma» https://tass.com/politics/1110861

6Agència de noticies russa TASS «State Duma adopts bill on amendments to Constitution in first reading» https://tass.com/politics/1112129

7The Constitution of the Russian Federation—Constitutional Amendments and Review of the Constitution http://www.constitution.ru/en/10003000-10.htm

8«Dictador romà» Viquipèdia en català. https://ca.wikipedia.org/wiki/Dictador_rom%C3%A0

9«Decree of the President of Russia» Wikipedia en anglès https://en.wikipedia.org/wiki/Decree_of_the_President_of_Russia

10Pàgina del «President de Rússia» — El Kremlin en anglès. Cerca de «executive order» http://en.kremlin.ru/search?query=Executive+order

11Ryabov, Andrei «Tandemocracy in Today’s Russia» Russian Analytical Digest 28 abril 2011. Publicat al Center for Security Studies de la ETH Zurich https://css.ethz.ch/content/dam/ethz/special-interest/gess/cis/center-for-securities-studies/pdfs/RAD-49-2-6.pdf

12Wiktor Ross. «Poor outlook for the Russian oil industry» Obserwator Finansowy. 4 Desembre 2019 https://www.obserwatorfinansowy.pl/in-english/business/poor-outlook-for-the-russian-oil-industry/

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

2019-01-07T11:19:00.001+01:00

En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!"

Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"!

Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de cada pas que fem, a quins escenaris ens duran, i si cada acció té un resultat favorable. Ja ho hem fet sense pla B, C... i vist l'èxit, seguim amb la rauxa del soroll. Ara, emperò, sis plau, apliquem més, molt més seny amb un fort component de prudència, i no pas tanta rauxa impacient.

Amb la vènia del molt estimat Jordi Carbonell, doncs, en faré paràfrasi: "Que la IMprudència no ens faci traïdors!"

Artur Mas: el lideratge i la confiança mútua

2015-06-23T12:56:00.000+02:00

No es pot ser un bon líder sense cultivar la confiança

Tal com deia en Warren Bennis, fundador del Leadership Institute de la Universitat del Sud de California, "El lideratge sense confiança mútua és un oxímoron." Aquesta condició, la de la confiança mútua, és imprescindible en tota relació humana. En els negocis, aquesta s'expressa a nivell personal, reforçada per reglaments, lleis i compromisos escrits, contractes, etc.

Una de les raons, potser la principal, per la que la vella política ha perdut tota credibilitat és perquè s'ha perdut la confiança de l'electorat, la confiança entre les "parts contractants" en la relació entre administradors i administrats.

Amb la seva última proposta d'unitat, el Molt Honorable President Mas ha donat un exemple de com destrossar la confiança mútua que hi hauria d'haver entre qui té els mateixos interessos–tot i que no idèntics, és clar, sinó estaríem tots en el mateix partit. Va donar un exemple de vella política. Si en Mas realment volgués la unitat, l'hauria negociat amb les parts abans d'anunciar-ho públicament. En Jordi Sànchez, president de l'ANC, ho ha dit clar: se'n va assabentar per la televisió!

I en Mas és reincident! Va fer exactament el mateix amb el seu aliat parlamentari, assegut a primera fila de la primera conferència, deixant-lo amb un pam de nas. No en sabia res de la proposta que hi va fer. I després criticaren l'Oriol Junqueras per no aplaudir! Com pot exigir unitat als que se suposen aliats sense la confiança mútua imprescindible?

És clar, alguns criticaran l'Oriol Junqueras pel mateix – no en David Fernández, estranyament. Però qui és el líder que ha de donar exemple? Qui ha de liderar i per tant cultivar la confiança mútua?! Si algú no ha fet prou per la unitat, si algú arrisca el fracàs del procés, aquest és Artur Mas.

La Constitución: necrocràcia espanyola

2015-02-26T10:34:00.001+01:00

La Constitución Española, redactada amb la supervisió d'un exèrcit franquista i votada al so de sabres, no és democràtica. La majoria que la va votar en condicions predemocràtiques —és a dir sota un règim de regulació post-franquista— ja no viu. Per tant, la Constitució Espanyola defensa una necrocràcia en la que dicten els morts. La majoria d'avui —un altre temps, un altre país— no la va dictar ni votar.

Entre tot, per tant, aquesta constitució no té plena legitimitat democràtica. I qui vol que el nostre poble, la ciutadania de Catalunya, sigui regida per un electorat avui inexistent, uns súbdits segrestats per la por i el "o eso o nada", no s'até a principis democràtics. Les actituds del gobierno de España són com a mínim autocràtiques, autoritàries, un règim suportat per un Tribunal Constitucional que ha perdut tota legitimitat democràcia.

TTIP: un assalt a la democràcia

2014-10-28T13:48:00.000+01:00

Potser no n'heu sentit parlar, i la intenció és precisament aquesta, que no ens n'assabentem.

El TTIP –Transatlantic Trade and Investment Partnership o Acord Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversió– és un tractat que s'està negociant entre la UE i els EUA, en secret.

Aquesta postil·la, el fet que s'estigui portant en secret, és crítica. Per davant de tota consideració econòmica o ideològica, cal preocupar-se pel fet de que no hi ha transparència en els acords als que s'està arribant en nom nostre, en nom de la ciutadania de la UE.

Com a acord comercial bilateral, la finalitat del TTIP és reduir els obstacles reglamentaris al comerç per a les grans empreses, obstacles com la legislació sobre la seguretat alimentària i ambiental, així com la regulació bancària. També vol reduir la sobirania dels estats membres de la UE. És, com diu John Hilary, director executiu de la ONG de lluita contra la pobresa War on Want, «un assalt a les societats europea i americana per part de les corporacions transnacionals».

Des d'abans de que comencessin les negociacions pel TTIP el febrer passat, el procés ha estat portat en secret i, per tant, mancat de garanties democràtiques. La confidencialitat persisteix, tot i les fortes crítiques, i gairebé tota la informació sobre les negociacions que ha aflorat procedeix de documents filtrats i, en els països on existeix, via peticions per les legislacions de la llibertat de la informació o de transparència.

Però perquè es porten a terme en secret? Perquè ens ha de preocupar, i molt.

L'amenaça a la democràcia

Un dels principals objectius del TTIP és el desplegament de les Resolucions de Conflictes entre Inversors i Estats, en anglès Investor-State Dispute Settlements (ISDS), que permeten a les empreses demandar als governs si llurs polítiques suposen pèrdues de beneficis. Significa que unes empreses transnacionals, que no són electes ni democràticament representatives, poden dictar les polítiques dels governs elegits democràticament. El pitjor és que en aquestes ISDS regeixen unes regles de confidencialitat que no permeten llur publicació.

De fet, les ISDS ja s'estan aplicant mitjançant diversos acords bilaterals. Per exemple, se sap que l'empresa energètica sueca Vattenfall ha demandat al govern alemany per la seva decisió d'eliminar gradualment les plantes d'energia nuclear després de la catàstrofe de Fukushima al Japó, i reclama pèrdues de beneficis de 4,7 mil milions d'euros.

Els serveis públics

Un dels principals objectius del TTIP és d'obrir els serveis europeus de salut pública, d'educació i de subministrament d'aigua a les empreses nord-americanes. Això podria significar essencialment la privatització del Servei Català de la Salut, per exemple.

La Comissió Europea ha afirmat que es mantindran els serveis públics a resguard del TTIP. No obstant, el ministre de Comerç del Regne Unit Ian Livingston va confirmar a finals d'agost que la inclusió del Servei Nacional de Salut del Regne Unit encara s'estava negociant. És probable, per tant, que s'estigui tractant la generalitat dels serveis de salut a tota la UE. Però no se sap perquè és secret!

La regulació bancària

La totpoderosa City, que representa el gran nombre d'empreses de serveis financers transnacionals que tenen seu a Londres, té una gran influència en la política comercial de la UE. Vol la relaxació de la regulació bancària davant de les normes financeres dels Estats Units, més dures que les europees. Els americans es van posar en marxa després de la crisi financera per frenar directament els poders dels banquers i evitar que es repeteixi una crisi semblant. Existeix el temor que amb el TTIP s'eliminaran aquestes restriccions, lliurant tot el poder de nou als banquers.

La seguretat ambiental i alimentària

El concepte de convergència normativa del TTIP tracta d'adaptar també les normes de la UE sobre la seguretat alimentària i el medi ambient a les dels EUA, ja que les dels Estats Units són molt menys restrictives. Convé recordar que el 70 per cent de tots els aliments processats que es venen en els supermercats dels Estats Units contenen ingredients modificats genèticament, davant de la legislació de la UE que no admet pràcticament els aliments modificats. La legislació d'EUA sobre l'ús de pesticides és més laxa i també permet l'us al sector càrnic d'hormones de creixement, restringides a Europa a causa de llurs vincles amb el càncer. L'agribusiness nord-americana ha tractat de fer eliminar aquestes restriccions en repetides ocasions mitjançant acords al si de l'Organització Mundial del Comerç, i probablement utilitzarà el TTIP per a intentar-ho de nou. El mateix passa amb el medi ambient. La regulació de la UE dels productes químics mitjançant REACH (Registre, Avaluació, Autorització i Restricció de Productes Químics) molt més rígids amb les substàncies potencialment tòxiques. A Europa una empresa ha de demostrar que una substància és segura abans de poder utilitzar-la; als EUA és tot el contrari: qualsevol substància pot ser utilitzada fins que es demostri insegur. A tall d'exemple, la UE prohibeix actualment 1.200 substàncies utilitzades en els cosmètics; els EUA només 12.

Hi ha molts més arguments per dubtar de la honestedat de qui hi ha darrera del TTIP, però per anar fent, ja n'hi ha prou amb l'amenaça a la democràcia i la pèrdua de sobirania dels estats – just quan en volem un per a nosaltres!

Ara bé, si en voleu saber més, descarregueu-vos el document El Acuerdo Transatlántico sobre Comercio e Inversión (PDF, 4 MB), de John Hilary, director executiu de la ONG War on Want. Les informacions les he recopilat d'aquest document, dels posts enllaçats i de l'article This transatlantic trade deal is a full-frontal assault on democracy de the Guardian.

Les lleis són el software de les societats

2014-10-02T19:58:00.000+02:00

Política per a informàtics

Últimament, se sent molt que la democràcia no existeix sense les lleis. Bé, no està malament, però jo aprofundiria: una societat no ho és sense les seves regles, escrites o no, i que en societats mínimament desenvolupades aquestes regles es plasmen en lleis.

Les regles o lleis son el que regulen com s'ha d'actuar en les diferents interaccions entre actors socials. Però les regles i lleis no existeixen només en democràcia, sinó que son necessàries a totes les societats; a les dictadures també.

De fet, emprant terminologia contemporània, les lleis i els reglaments son el software de la societat. En conjunt, són la tecnologia necessària per a fer-la rutllar. Regula com ens hem de comportar en les diferents circumstàncies que es produeixen. I com el software, n'hi ha que és millor que d'altre. N'hi ha que és clarament tòxic i pot produir efectes molt adversos, i d'altre que funciona perfectament, que no s'ha de tocar per res tot seguint el modisme anglès, «si funciona, no ho arreglis».

Com el software, les lleis s'escriuen per a una o diverses funcions, en un context específic. Si el requisit de la funció, o el context varia, s'haurà de fer necessàriament unes correccions. Quan esdevé obvi que no funciona, serà imperatiu substituir el software.

Normalment cal modificar continuadament elements del nucli, i fins i tot pot caldre canviar completament tot el 'sistema operatiu'. És a dir, arriba el moment en què s'ha de substituir-lo sencer, si les circumstàncies ha acabat amb la seva utilitat. A vegades, cal canviar completament de plataforma, ja que el 'software stack' d'una plataforma ja no satisfà les funcions requerides.

Parlem clar: el símil és que la plataforma seria l'estat; el sistema operatiu, la constitució; les lleis, les aplicacions; i els reglaments, el programari, controladors, etc.

Com sap qualsevol responsable informàtic i de sistemes, fer un canvi de plataforma, migrar d'un 'stack' a un altre, és un procés tremendament complex. És lògic que qui ho gestiona i controla serà molt reticent a fer un canvi d'envergadura. Però arriba el moment en que no es pot evitar, ja que el sistema simplement no dona el resultat satisfactori per als usuaris i els actors, es facin les modificacions que sigui.

La plataforma Estat espanyol ja no satisfà als usuaris i actors de Catalunya. El que cal és establir una altra plataforma i migrar-hi, establint el stack de programari idoni, que serà molt més modern que el d'Espanya, ja que aquest té un core o nucli molt antic i que simplement no és adequat ni a Catalunya ni a les circumstàncies actuals, ni econòmiques ni socials, a la Unió Europea i a l'entorn global (uns sistema superiors a les plataformes espanyola i catalana).

La lluita amb els interessats en mantenir la plataforma actual serà dura, però és imprescindible fer la migració, i com més aviat millor.

Rajoy: “Ese es mi Plan para Cataluña”

2014-01-21T15:20:00.000+01:00

“Mire, yo en Cataluña llevo actuando mucho tiempo. En primer lugar estoy trabajando, como me había comprometido en mi programa electoral para que haya crecimiento económico y empleo, y para que se resuelvan los graves problemas que tiene la Generalitat de Cataluña en estos momentos, y a los que estamos atendiendo, entre otros a pagar a los proveedores de la propia Generalitat.

En segundo lugar, yo voy a trabajar, después de la situación que se ha creado, para incrementar los lazos que siempre han unido al conjunto de los catalanes, las personas que viven en Cataluña y no han nacido en Cataluña, con el conjunto de todos los españoles.

Y en tercer lugar, yo desde luego aplicaré, no se le puede demandar otra cosa, pero sí hay que pedírsela al presidente del Gobierno, que se cumpla la ley y la Constitución española.

Ese es Mi Plan para Cataluña”

Sense comentaris, i només una pregunta: Aquest és un pla?!

La responsabilitat social dels empresaris, i la teva

2014-01-15T10:37:00.000+01:00

Els 'empresaris' —la majoria no ho són, sinó són directius/funcionaris d'empresa— han d'entendre que, com tots, no es deuen en exclusiva als seus accionistes, sinó que tenen responsabilitat social, als treballadors —i càrrecs intermedis, que també ho són— i llurs famílies, els proveïdors —i llurs treballadors i famílies—, els clients (ídem), és a dir a la societat en general. No poden aïllar-se de la societat, no simplement perquè és el seu entorn i s'afecten mútuament, sinó que també la societat és garant de llurs societats, és a dir, empreses. Aquestes són concessionàries: tenen la concessió, i protecció, de la societat. Les empreses són un artefacte social, creat per la societat per a augmentar la productivitat i per al profit de la societat, de tots.

Per tant, cal exigir a les empreses, tant del món productiu de bens i serveis com de les financeres —bancs, etc.— responsabilitat social. El món polític ha de reprendre la iniciativa al món de l'empresa. Sí, em direu que la política ha perdut la legitimitat necessària, però no confieu en els interessos empresarials.

No ens podem permetre 'passar' de la política. No oblideu mai: si no fas política, te la faran!

Constitucions i autodeterminació

2013-12-19T11:55:00.002+01:00

Ahir vaig posar-me a veure si el president espanyol, Mariano Rajoy, tenia raó al afirmar que "la autodeternimación no existe en ninguna Constitución". Doncs resulta que n'he comptabilitzat fins a trenta, i potser n'hi ha més. Vaig publicar ahir la llista.

Avui voldria afegir unes reflexions:

S'ha repetit una i altra vegada que el concepte d'autodeterminació es refereix, a la jurisprudència internacional, a territoris colonitzats. Certament, la majoria de països que citen l'autodeterminació a llurs Constitucions són antigues colònies. Però resulta que a la llista hi apareixen diversos països que no s'han considerat mai casos de colonització, com Alemanya o Hongria, i que s'atribueixen el dret a l'autodeterminació, pel qual precisament estableixen llurs Constitucions.

Un altre cas és el d'Etiòpia, que tot i ser un país africà i per tant confondre's amb el d'antigues colònies, aquest no ha estat mai colonitzat. De fet, és l'únic territori africà que va poder mantenir-se lliure i independent durant els segles de colonització per part dels europeus. A més a més, la seva Constitució no contempla solament el dret a l'autodeterminació, sinó que explicita el dret a la secessió.

Finalment, el cas de França és particular, ja que reconeix a la Constitució el dret a l'autodeterminació dels seus departaments d'ultramar. Cal considerar que no considera colònies aquests territoris, ja que sempre els ha considerat parts íntegres de la pròpia República.

La autodeterminación no existe en ninguna constitución

2013-12-18T23:34:00.003+01:00

Segons Rajoy, “la autodeterminación no existe en ninguna constitución”. O sap que sí i menteix, o no ho sap i és ignorant. No sé quin és pitjor.

Les següents constitucions SÍ reconeixen el dret a l'autodeterminació, amb llurs diferents interpretacions.

Alemanya — Preàmbul

Angola — Art. 12 1.c.

Bangla Desh — Art. 25.b.

Bolívia — Art. 2

Brasil — Art. 4 III

Cap Verd — Art. 10 (2)

Colòmbia — Art. 9

Cuba — Art. 12 a

Equador — Art. 57

Eslovàquia — Preàmbul

Eslovènia — Preàmbul

Estònia — Preàmbul

Etiòpia — Art. 39.1 (inclou explícitament la secessió)

França — Preàmbul

Guinea — Art. 21

Guinea-Bissau — Art. 18.2

Hondures — Art. 15

Hongria — Preàmbul i Art. XXIX

Mèxic — Art. 2

Nicaragua — Art. 5

Paraguai — Art. 143.2

Portugal — Art. 7.3

Qatar — Art. 7

República Dominicana — Preàmbul

Rússia — Art. 5.3

Sud-àfrica — Capítol 14 Part B 235

Sudan — Part 16. 219 (referent específicament a Sudan del Sud)

Surinam — Art. 7.1

Timor Oriental — Art. 8.1

Veneçuela — Preàmbul

Per cert, parlar-ne no vol dir, evidentment, practicar-ho. Estat de dret?

PD Reflexions addicionals.

Darrera el tancament de Canal 9

2013-11-08T13:04:00.001+01:00

La batalla de la publicitat, els interessos dels grups mediàtics, la implicació de PP, PSOE i CiU, i la eliminació de les televisions autonòmiques.

A banda de les consideracions de l'ús del Canal 9 com a instrument de propaganda dels governs de la Generalitat valenciana, i de la gestió pèssima, cal tenir en compte què hi ha darrera de tot plegat: una guerra encoberta entre els interessos de les televisions privades i l'interès públic, i que va arribar ahir al Parlament de Catalunya.

Comencem amb una mica d'història: Hi havia una vegada... a Espanya una televisió pública, primer en blanc i negre, després en colors; passà d'un canal a dos. Aleshores, després de l'assoliment de la democràcia —és un dir— apareix TV de Catalunya i el projecte de televisió basca, Euskal Telebista. Comença a haver-hi la idea de que els governs que tenen televisions pròpies tenen un instrument molt poderós. A l'estat de les autonomies, tothom vol la seva. Els diversos governs de les autonomies les munten, amb llurs amics que basteixen uns entramats d'empreses productores que treballen per a cada canal.

Quan tot això s'ha fet enormement costós, arriba el canvi de model televisiu, la digitalització i la crisi de la publicitat. El lobby de les televisions privades, que s'han fet grans augmentant quota de pantalla, arribada la crisi de la publicitat, volen augmentar el seu share del pastís. Comença així la gran batalla de la publicitat i es suprimeix la de TVE. Així, subvencionant l'estat el cent per cent d'aquesta empresa, sense el recurs de la publicitat, es reparteix el pastis a la resta, amb el resultat de que es subvencionen indirectament.

El següent pas, és clar, és acabar amb les altres televisions públiques autonòmiques. Hi ha dues opcions: o bé substituint subtilment les públiques i deixant-les com a simple marca, passant a gestionar-les amb les productores que controlen, o bé eliminant-les directament.

Això és prou fàcil amb les petites, però es fa molt més difícil amb la més important, TV3. Per això hi ha la oposició sistemàtica de la Unión de Televisiones Comerciales Asociadas (UTECA), l'associació de les televisions privades, a que TV3 pugui ampliar la cobertura mitjançant els acords de reciprocitat amb altres televisions autonòmiques, notablement la valenciana, i és per això que no prosperen els acords amb el Ministerio de Industria i el govern valencià. Les últimes modificacions legals sectorials en matèria televisiva que s'han fet a Espanya han estat per les pressions de la UTECA.

Els dos blocs de captació de publicitat a Espanya, els que hi ha al voltant dels grups privats d'Antena 3 i de Tele5, se'n duen més del 80% del pastís publicitari. El tercer grup és el de TV3, que capta en recursos publicitaris el que reuneixen totes les altres televisions autonòmiques juntes, que són onze.

Per tant, el que passa amb la publicitat a TV3 és enormement important. La UE, en el procés de liberalització europeu en que la Comissió demana una comptabilitat analítica per a deixar clar quina és la subvenció dels mitjans públics i els continguts que van a finançar. El problema de la comptabilitat analítica és que no pots dir quin programa és de servei públic i quin no.

En Joan Manuel Tresseras posa el següent exemple pràctic: “Tens un programa de gran contingut cultural, que passat a segons quina hora tindràs un 3% d'audiència. Però posem que passes una pel·lícula de James Bond a les 6 de la tarda, el documental a les 8, i a les 9 del vespre tens el Barça-Madrid, el programa d'interessantíssim contingut cultural passa del 3% al 25% d'audiència, i estas fent un gran servei public. Per a fer política de servei públic, utilitzes drets televisius de pel·lícules i de futbol.”

Per tant, no es pot fer comptabilitat analítica d'un programa sí i un altre no, sinó que el servei públic s'ha de fer a partir d'una estratègia global. Per això necessites ingressos, i forces, perquè el mercat dels drets televisius és lliure. Si vols una televisió que vetlli per l'interès públic, cal que pugui aplicar una estratègia intel·ligent equilibrada i de qualitat.

Així que continua la guerra pels ingressos de la publicitat. Ja estan eliminant una de les televisions autonòmiques, la valenciana.

I ahir, dijous 7 de novembre, el Parlament va avalar externalitzar la gestió de la publicitat a TV3 amb el vot de CiU, PSC i PP. ERC havia presentat una moció en la que es rebutjava aquesta externalització i que va ser votada favorablement per ICV-EUiA i la CUP.

La posició del PP s'entén perfectament. Però la que hem de qüestionar és la de CiU i del PSC. Bé, qüestionar o entendre perfectament.

Agraït a en Joan Manuel Tresserras per les seves explicacions.

La Vanguardia i la moderació — Qui són els moderats?

2013-10-28T08:58:00.000+01:00

Ahir a La Vanguardia preguntava ¿Quién teme a los moderados? M'ha portat a preguntar Qui són els moderats?

Primerament, cal tenir clar què és ser moderat. El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix la moderació en l'àmbit de la política com allò que està allunyat dels partits o de les posicions extremes. I si tenim en compte que l'exigència de l'electorat, revelada en tots els sondeigs —sí, fins i tot els de La Vanguardia— és de poder exercir el dret a decidir, només podem arribar a una conclusió.

L'exigència de poder exercir el dret a decidir de la ciutadania de Catalunya ha esdevingut mainstream i per tant, per definició, moderada. Em pregunto si per La Vanguardia la moderació equival a la negociació entre elits, i que no exerceixi el 'populatxo' el seu dret a decidir democràtic?

Però si ni tant sols les pròpies elits Madrilenyo-Barceloneses del Club del Pont Aeri —del qual són membres destacats l'editor de La Vanguardia, José Antich, i el seu propietari, Javier, Conde de Godó— no es posen d'acord!

De què parla el Sr. Antich? Quines lliçons aspira donar-nos?!

Incertesa de la UE i la independència: seriem Somalilàndia?

2013-09-29T11:57:00.000+02:00

Hi ha moltes veus que sembren la por, que diuen que la Catalunya independent quedarà fora de la UE. Fins i tot, l'economista Francesc Granell, antic Director General de Comerç i Turisme amb el Conseller Francesc Sanuy — el qual, per cert, s'ha declarat independentista — ha arribat a l'extrem de dir a El País que podríem acabar com Somalilàndia, no pas pel nivell econòmic, sinó per el llimb en què es troba al secessionar-se de Somàlia.

No entraré a discutir si Catalunya quedaria fora de la Unió Europea. Això ja s'ha tractat per persones molt més doctes en la matèria de la política d'ampliació interna [PDF] de la Unió i les amenaces de l'estat espanyol de bloquejar el reconeixement de Catalunya com a membre.

Vull plantejar el suposat llimb en que es trobaria Catalunya en els primers moments de la independència. Personalment crec que segurament ens quedarem, momentàniament, fora de la UE ja que aquesta no voldrà avançar-se als esdeveniments i no es mullarà, tal i com ve fent fins ara, tot rentant-se les mans d'una qüestió de negació de drets democràtics a ciutadans europeus.

Però estic segur que els arguments econòmics sí tindran un pes decisiu un cop s'hagi produït la secessió. La importància econòmica de Catalunya, en tots els seus aspectes, però sobre tot en el fet que el nou estat independent serà contribuent net a les arques de la Unió, serà cabdal.

Quedarà, doncs, Catalunya com una Somalilàndia, sense reconeixement? Doncs no. Primerament, la importància de Catalunya fa que l'exemple d'un estat sense reconeixement com Somalilàndia sigui ridícul. La comparativa, si s'ha de fer, seria amb Taiwan, que la pressió de la Xina ha fet que no s'hagi admès mai com a membre de les Nacions Unides.

Vaja, que ser temporalment Taiwan, tot negociant la reentrada de Catalunya a la UE no estaria gens malament. HTC, Acer, TrendMicro, Asus,... empreses de gran reconeixement internacional, un país amb banc central i sistema de pagaments reglat, un creixement econòmic més que saludable i sostingut... totes raons per les que les empreses de la República Popular i de tot el món, lluny de fer-li el buit, han anat ampliant la seva economia i benestar.

I recordem que Espanya no es ni de bon tros la Xina. Els estats membre importants de veritat no tenen cap interès en deixar fora de la UE a Catalunya, i encara menys una potencial Taiwan, que podria arribar a acords bilaterals amb la totalitat dels membres de la Unió, excepte Espanya si aquesta li fes el buit, entrar a l'espai Schengen de lliure circulació, que no és un acord exclusiu de la UE — no tots els signataris de Schengen són membres de la UE i no tots els membres de la UE en son signataris — sinó que aquesta l'ha integrat en el seu corpus.

Que segueixin amb el discurs de la por, que s'aniran retratant, aquells que estan i viuen bé amb l'estatus quo. La resta ho tenim clar: independència!

Compulsió de repetició: condició de l'unionisme

2013-03-24T13:59:00.002+01:00

Sigui mitjançant la conservació de l'autonomisme, amb millores de finançament, o bé per la via del federalisme, els proponents a Catalunya de mantenir la unió amb Espanya semblen patir una condició descrita pels psicoanalistes.

Un dels leitmotiv de l'obra freudiana és el concepte de compulsió a la repetició. Per Freud tenia estretes relacions amb la pulsió de mort i sobre la qual, qui la patia difícilment podia interrogar-se amb claredat sobre la seva exacta naturalesa.

Oriol Martí (Metge. Psicoanalista)

La compulsió de repetició o, simplement, repetició és un concepte que Sigmund Freud va definir per intentar donar un fonament a l'impuls dels éssers humans a repetir actes, pensaments, somnis, jocs, escenes o situacions desagradables o fins i tot doloroses. El caràcter conservador de les pulsions i la seva indestructibilitat són les dues característiques també descrites per Freud.

Jean Laplanche i Jean-Bertrand Pontalis ho defineixen així:

A) A nivell de la psicopatologia concreta, procés incoercible i d'origen inconscient, en virtut del qual el subjecte se situa activament en situacions penoses, repetint així experiències antigues, sense recordar el prototip d'elles, sinó al contrari, amb la impressió molt viva que es tracta d'alguna cosa plenament motivat a l'actual.

B) En l'elaboració teòrica que Freud dóna d'ella, la compulsió a la repetició es considera com un factor autònom, irreductible, en última anàlisi, a una dinàmica conflictual en què només intervindria la interacció del principi del plaer i el principi de realitat . S'atribueix fonamentalment a la característica més general de les pulsions: el seu caràcter conservador.

J. Laplanche i J. B. Pontalis. Diccionario de Psicoanálisis pp. 439-446.

Al llegir tot això, m'ha vingut immediatament la reflexió que aquest és precisament el comportament de l'anomenat unionisme que s'empeny col·lectivament a repetir una i altra vegada l'intent de fer-se entendre, de ser més didàctic ("hem d'explicar-nos millor") a Espanya, de convèncer a l'estat que cal un altre acord polític entre aquest i Catalunya, amb la impressió de que hi ha res a fer.

Què hem de pensar d'aquells col·lectius que tenen un comportament repetitiu que, facin el que facin, obtenen sempre els mateixos resultats? Quina ha de ser la conclusió? Vostès mateixos.

Continguts extrets de la Wikipedia en espanyol.

El futur del Port de Barcelona i el desglaç àrtic

2013-02-09T13:43:00.000+01:00

La porta europea d'orient, durant quant?

Sense la màxima eficiència logística, ni Barcelona ni cap altre port del litoral mediterrani seran competitius.

Hutchinson Whampoa va guanyar el 2006 l'adjudicació de la nova terminal de càrrega del port de Barcelona, el BEST (Barcelona Europe South Terminal), davant de les ofertes de Dubai Ports i la catalana TCB. Per tant estava clar que hi havia força interès en el creixement de la capacitat del port. Segons l'aleshores president de l'Autoritat Portuària, Joaquim Coello, permetria que la meitat del tràfic arribés dels grans ports del sud-est asiàtic i que, segons l'empresa TerCat, rivalitzaria amb les principals terminals del nord d'Europa. Així, el port de Barcelona esdevindria la porta d'Europa per al comerç asiàtic, passant per l'oceà Indic i el canal de Suez.

Han canviat moltes coses des del dia en que es va iniciar el projecte. Per una banda, la revolució de la Primavera Àrab, que ha portat el canvi del govern a Egipte, propietari del Canal. Però aquest no té cap interès en que hi hagi el més mínim problema en el passatge marítim entre continents per aquesta via.

Però el que hauria d'inquietar és el desglaç àrtic. El Pas del Nord-oest va quedar lliure de glaç el 2007, i a l'agost de 2011 el vaixell rus Vladimir Tikhonov va transportar via el Pas del Nord-est 120.000 tones de condensat de gas a Tailàndia. Va reduir el temps del viatge, que normalment es faria via el canal de Suez, en una setmana. La distància total es veia reduïda en un 40%.

Feia segles que es cercava un pas vers Àsia pel nord del continent americà. El primer intent del que es té coneixement fou del venecià Cabot, enviat per Enric VII d'Anglaterra. Aquest volia saltar-se el tractat de Tordesillas que, avalat per la Santa Seu, repartia les Amèriques i Àsia entre Espanya i Portugal. Finalment al segle XIX, el noruec Roald Amundsen va poder navegar el Pas del Nord-oest per primer cop en temps moderns (possiblement ho varen intentar els víkings abans de la petita edat de gel), anant d'Atlàntic a Pacific entre 1903 i 1906. Però ho va fer amb un vaixell petit de pesca per vies molt poc profundes i per tant inviables pel tràfic comercial.

A l'estiu del 2011 varen navegar un total de 33 vaixells per la ruta marítima del nord que passa per damunt de la costa nord de Rússia. Aquesta ruta pot retallar la distància entre Rotterdam i Shanghai (els principals ports europeu i xinès, respectivament) en un 22%. El Pas del Nord-oest, pel nord de Canadà, el retallaria en un 15%. Això faria possible no només uns temps de trànsit més curts, sinó un estalvi important en combustible bunker (usat en motors marins), el qual tendeix a l'alça: va augmentar un 33% en el període 2011-2012.

La ruta sud, passant pel canal de Suez, encara té futur, és clar, però també està clar que les rutes àrtiques presentaran una competència molt important en el futur i els nostres ports que formen part de la cadena logística entre Europa i Àsia hauran de maximitzar la seva eficiència, tant a nivell portuari com en tota la línia de transport comercial, per carretera i ferrocarril.

El proper 23-25 d'abril el 9è Arctic Shipping Forum tractarà el tema a Helsinki.
Última edició de l'anuari àrtic Arctic Yearbook 2012.
Preus de combustible bunker.

Publicat al blog del PuntAvui Horitzó Aparent.

La Trampa 22 de la Constitució Espanyola

2012-12-28T09:30:00.001+01:00

L'any 1961, en Joseph Heller va escriure el llibre Catch 22 (Trampa 22), que tractava d'un tal Joseph Yossarian, capità de la força aèria d'EUA destinat a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial.

Yossarian volia deixar de volar en missions de combat i que l'enviessin a casa. Això només era possible si el metge de l'esquadró el declarés no apte per volar. Qualsevol pilot que estigués disposat a volar en aquestes missions tant perilloses seria declarat no apte per estar boig, ja que s'hauria d'estar boig per anar voluntàriament a una mort certa. Ara bé, per a ser avaluat, calia sol·licitar-ho, fet que es considerava prova suficient per a considerar-se assenyat. Per tant, era impossible ser declarat no apte! L'expressió Catch-22 ha substituït pràcticament l'adjectiu Kafkià al mon anglòfon.

Doncs, això és el que li passa a la democràcia a Catalunya.

Ha quedat ben clar a partir de la manifestació multitudinària del passat 11 de setembre, en que un milió i mig de veus cridaren In-Inde-Independència; a partir d'una votació del Parlament de Catalunya en que es va aprovar una resolució que demanava una consulta sobre el futur de Catalunya prioritàriament dins la següent legislatura; i a partir del resultat de les eleccions catalanes del 25 de novembre, en que la ciutadania va elegir un Parlament majoritàriament a favor d'un referèndum per a dirimir el futur de Catalunya, que la ciutadania vol exercir el seu dret col·lectiu a decidir, el seu dret a l'autodeterminació.

Però l'estat espanyol, i els partits representats majoritàriament a les Corts, el PP, el PSOE (incloent-hi el PSC) i també UPyD, que votaren el 9 d'octubre 2012 en contra d'una proposta no de llei (BOE PDF) d'Esquerra Republicana de transferir la capacitat de convocar referèndums a la Generalitat, recorren a la Constitució espanyola per a argumentar que no es pot convocar un referèndum a Catalunya, que si es vol fer, cal modificar la Constitució, i que per a fer-ho, cal l'aprovació de dues terceres parts del Congrés, la dissolució de les Cortes, i convocatòria de referèndum.

Suposa la intervenció de dues legislatures diferents i dues consultes a l'electorat. Unes primeres Corts han d'aprovar per una gran majoria la decisió d'efectuar la reforma, però no són elles les que han de dur-la a terme, sinó les Corts triades després de la dissolució de les anteriors. Així exigeix que l'electorat espanyol es pronunciï immediatament sobre la conveniència o no de la reforma mateixa i el seu contingut, així com sobre quines forces parlamentàries han de tenir la majoria en aquestes Corts constituents. Finalment i un cop aprovada la reforma per aquestes segones Corts, l'electorat ha de pronunciar-se de nou sobre el seu contingut, aquesta vegada directament mitjançant referèndum.

Tot plegat, el procés està dissenyat per a impossibilitar les modificacions profundes, dissenyat per a mantenir a tota costa l'estatus quo, per a impossibilitar l'adaptació de la Constitució espanyola als temps i les realitats canviants.

En resum, la Constitució espanyola és Catch-22.

Catalunya vota amb independència política: el PSC ha de reflexionar

2012-11-26T10:00:00.003+01:00

Queda clar: Unionista o Independentista, Catalunya fa la política a la seva manera, de forma absolutament independent d'Espanya.

CiU, ERC, ICV, C's i CUP sumen 96 escons en el nou parlament, mentre que els partits de disciplina espanyola, PSC-PSOE i PP, només 39. Aquesta diferència demostra que Catalunya, sigui amb partits separatistes o unionistes, més que mai, fa la política de forma totalment aliena al bipartidisme dominant a Espanya.

Només això hauria de fer pensar a molts, tant aquí com a Espanya, de com plantejar el seu posicionament polític. Penso sobre tot en el PSC, que ha de reflexionar molt més enllà de la seva filiació amb el PSOE, i adaptar-se d'una vegada per totes a la realitat catalana.

El PSC te dues ànimes, sempre he sentit dir. Ha de trobar la manera de fer-les una, ja que ha quedat clar que la gran majoria del seu electorat és el que ha fet. No val escudar-se en l'excusa de que han patit l'abstencionisme, després de la jornada històrica d'ahir en la que va haver la major participació que mai s'hagi donat en unes eleccions nacionals catalanes.

La ciutadania de Catalunya ha deixat clar que vol decidir, i entre ella està l'electorat socialista, és a dir, aquell que creu en una política socialdemòcrata per a Catalunya. I no pot ser que hi hagi dos partits que representin exactament la mateixa opció de posicionament polític i econòmic. El PSC ara ha de decidir quin camí ha de prendre. No pot seguir amb aquestes dues ànimes que l'ha dut a una esquizofrènia de la que s'aprofita qui, durant la última dècada, ha demostrat no ser el fidel amic que el creien i ha pensat en els seus interessos espanyols, denigrant allà la gent d'aquí, menystenint-la, només adaptant-se a un discurs federalista quan les veia venir.

I al final, ha vingut: el moment de prendre decisions per a adaptar-se a la realitat de la societat a la que ha de servir. Cal que aquells que ho veuen així facin uns passos valents per a conciliar-se amb una societat que vol decidir un futur molt, molt més enllà del que està disposat a admetre el PSOE.

PD. En Pere Navarro ahir el vespre va dir que aquestes eleccions no eren necessàries. Però donat que ha canviat totalment el mapa parlamentari, cosa que demostra que l'anterior no corresponia a la voluntat de la ciutadania, només puc dir que sí eren necessàries. I tant necessàries Sr. Navarro: quina ceguesa més absoluta. A viam si obriu els ulls!

No és manca de transversalitat: és majoria independentista

2012-09-09T12:04:00.001+02:00

Havent llegit el post "No soc independentista i aniré a la manifestació de la Diada" de la Pia Bosch al seu bloc, he volgut fer-ne una reflexió, i així hi he deixat un comentari. El reprodueixo aquí.

Està clar que la idea d'un estat espanyol, federal i en el que s'accepta les diferències culturals, lingüístiques, socials, és a dir, ètniques, a demés de les diferències de model econòmic i empresarial, podria ser un clar anhel i objectiu per a moltíssima gent. Però ja han passat moltes dècades d'un "estat constitucional" en el que tot això s'hauria d'haver respectat, amb governs d'un color i un altre, i durant un temps, coincident tant a Catalunya com a l'estat, i què n'hem tret?

Hem assolit aquest model que vol tanta gent? La resposta és un NO rotund. És per això que tanta i tanta gent ara sí opta per un estat propi i independent, sobirà dins d'un conjunt d'estats a Europa. I és per això que pot semblar que hi pot haver manca d'unitat i transversalitat, però el fet és que a alguns els costa reconèixer-ho perquè la majoria ja no és clarament autonomista i federalista, sinó que ara la majoria de la ciutadania (ara no discutiré si és més o menys) vol acabar amb aquesta batalla contínua, n'està farta, i se'n adona que no té sortida, que per a federar-se cal la voluntat de les parts de federar-se, i anar endarrere ja no és factible (de fet, impossible per raons econòmiques i polítiques) i només queda la independència.

Però tornant a la qüestió de la tranversalitat de la Diada, sí, siguem-hi tots i deixem-nos veure i sentir les nostres veus. Però finalment, deixem-nos votar el que volem, deixem triar a la ciutadania en referèndum, que aquesta seria la vera democràcia que volem tots, o potser no? I per a acabar, cal mirar-se els ulls i preguntar: qui no vol la democràcia del referèndum, i qui no estaria disposat a acceptar el resultat?

Sentir-se espanyol i català, i ser independentista

2012-06-30T09:38:00.001+02:00

Aquells que recorden, com Alícia S.Camacho, que el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO PDF - 0,822 MB) diu que els ciutadans se senten tan espanyols com catalans com a primera opció quan se'ls pregunta pel seu sentiment de pertinença, que això contrasta amb el 51% que votaria a favor d'un referèndum independentista i que no són dades coincidents, no entenen el que és la societat catalana.

Primerament, referent al sentiment de pertinença, si se suma la ciutadania que se sent més catalana que espanyola amb aquella que se sent només catalana, arribem al 52,9% de la població. Però encara i així, argumento que no seria incongruent sentir-se espanyol i ser independentista, i fins i tot donar suport a “la Roja”.

Altres societats amb grans taxes d'immigració, com la nostra, tenen sentiments de pertinença d'altres orígens. Només cal mirar EUA, el melting pot per excel·lència, per veure les grans comunitats italoamericanes, afroamericanes, hispanoamericanes, sinoamericanes, jueva-americanes, etc. El comú denominador és que són comunitats americanes, d'Estats Units. Els EUA varen assolir la independència després de lluitar per la llibertat d'uns imposts injusts (Stamp Act) i lleis d'imposició intolerable (Coercive Acts) que varen abocar en la revolució americana.

En un altre exemple, a l'Argentina, veiem que la ciutadania té diversos orígens, espanyol i italià, i també alemany, polonès, jueu, maputxe, guaraní, bantu, ioruba i més. Tot i així, la ciutadania argentina se sent per damunt dels seus orígens ètnics i culturals, argentina. L'Argentina va assolir la independència d'Espanya en el procés general d'independència del que ara són estats sobirans sud-americans. Aquest procés ragué en les mesures econòmiques i en la corrupció de les autoritats espanyoles, que varen crear en la burgesia nadiua un creixent desig de llibertat econòmica i política.

Un dels actors més destacats en aquest procés fou el “Libertador” Simón de Bolívar. Aquest era d'origen no només espanyol, sinó aristocràtic: el seu oncle, que el va criar al perdre pare i mare, era Marqués de Palacios, d'avantpassats burgalesos. L'avantpassat de Bolívar, també Simón, que va anar a les Amèriques havia sigut Contador Real, per privilegi especial del rei Felipe II, i Procurador Real davant de les Cortes espanyoles.

Hi ha qui se sent tant espanyol que permetrà a aquest sentiment imposar-se al raonament racional, fins al punt d'hipotecar-se a un estat que no compleix amb la ciutadania catalana. Però hi ha molts antecedents d'aquells que, per molt sentiment de pertinença a altres orígens que tinguin, tenen clar el que els cal a ells i als seus fills i descendents.

L'economia neoclàssica: un rastre de destrucció econòmica des de la dècada dels '70

2012-06-22T07:44:00.000+02:00

Eric S. Reinert, economista noruec, resumeix clarament i concisa en el seu paper "Neo-classical economics: A trail of economic destruction since the 1970s" les limitacions del neoclassicisme econòmic, el seu rastre recent de destrucció econòmica i el context històric, incloent-hi les alternatives més assenyades que sempre han existit. Aquestes alternatives s'han d'actualitzar, ampliar i debatre, però el que deixa clar és que la teoria neoclàssica és un atzucac pel qual no es pot seguir.

Abstracte: El seu paper sosté que la crisi financera internacional no és més que la darrera d'una sèrie de calamitats econòmiques produïdes per una mena de teoria que ha convertit la professió d'economista d'un estudi dels fenòmens del món real en el que al final s'ha convertit en una ideologia matematitzada.

Mentre que les mateixes crisis varen començar reduint a la meitat els salaris reals a molts països de la perifèria econòmica, a Amèrica Llatina a finals dels '70, els seus orígens es troben en la teoria econòmica de la dècada dels '50, quan la realitat empírica va deixar de ser la moda acadèmica. A meitat de camí destructiu d'aquest tsunami teòric – entre els seus orígens en la perifèria, a la dècada dels '70, fins els col·lapses financers d'avui – ens trobem amb la destrucció de la capacitat productiva del segon món, a l'antiga Unió Soviètica. Ara n'estem patint les conseqüències: s'està destruint cada cop més la riquesa i el benestar del mateix primer món: Europa i els Estats Units.

Aquest paper defensa que és necessari veure tots aquests esdeveniments com part d'un procés continu durant més de tres dècades d'aplicació de l'economia neoclàssica i de polítiques neoliberals que han destruït, més que no pas creat, salaris reals i riquesa. La reconstrucció del benestar general haurà de basar-se en la comprensió de que el que va desencadenar el monstre de la destrucció del benestar no era la "fallida del mercat", sinó la "fallida teòrica". Al ser resum d'un projecte d'investigació més ampli, el paper inclou referències a estudis més detallats d'aquests processos de "destrucció destructiva" (no pas la "destrucció creativa" schumpeteriana).

Podeu baixar-vos "Neo-classical economics: A trail of economic destruction since the 1970s" aquí (PDF 492KB)

YuriBCN

Què hi ha darrere de «The Technological Republic» de Palantir?

Visions de la civilització russa i la seva relació amb Europa

Introducció

Russkiy Mir i la justificació de les ambicions imperials russes

La dualitat entre l’autèntica Europa i la civilització singular

Eurasianisme i la reorientació geopolítica de Rússia

El Paper de l’ortodòxia a la història de Rússia

Percepcions russes d’Europa i Occident

Conclusions i Implicacions

Lectures addicionals

La realitat de la responsabilitat de la defensa a Groenlàndia

Dependències europees en els Estats Units pel que fa a la defensa

Europa: alternatives a l'armament americà

Temes principals i idees clau

Conclusió

Suècia — Estratègia geopolítica

Introducció

Situació geogràfica

Antecedents

El marc actual

Conclusió

La nova constitució russa

El llegat de Putin

Antecedents

Les esmenes

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

Artur Mas: el lideratge i la confiança mútua

La Constitución: necrocràcia espanyola

TTIP: un assalt a la democràcia

Les lleis són el software de les societats

Rajoy: “Ese es mi Plan para Cataluña”

La responsabilitat social dels empresaris, i la teva

Constitucions i autodeterminació

La autodeterminación no existe en ninguna constitución

Darrera el tancament de Canal 9

La Vanguardia i la moderació — Qui són els moderats?

Incertesa de la UE i la independència: seriem Somalilàndia?

Compulsió de repetició: condició de l'unionisme

El futur del Port de Barcelona i el desglaç àrtic

La Trampa 22 de la Constitució Espanyola

Catalunya vota amb independència política: el PSC ha de reflexionar

No és manca de transversalitat: és majoria independentista

Sentir-se espanyol i català, i ser independentista

L'economia neoclàssica: un rastre de destrucció econòmica des de la dècada dels '70