No hi ha neutralitat possible. O eduquem o deseduquem. Si no eduquem en valors i principis de drets humans, democràcia i bé comú, estem deseducant en contravalors i principis del capitalisme neoliberal. Educació o barbàrie. 

La democràcia en risc i els seus enemics 

Ens hem de preguntar què hem fet a l’escola pública, en els últims vint anys, perquè tants joves es declarin avui votants del neofeixisme i no els importi que hi hagi un règim autoritari com a forma de govern a l’Estat, si «porta prosperitat». Potser en la formació inicial i permanent, el professorat, en comptes de rebre formació en pedagogia antifeixista, estàvem sent formats en competències digitals, mindfulness, gamificació, flipped classroom i l’última innovació de màrqueting que arribés en anglès, mentre el projecte democràtic, els drets col·lectius i l’aposta per una societat més justa i inclusiva estaven fent fallida i l’educació pública s’hi mantenia aliena. 

I dic que ens hem de fer aquesta pregunta a l’escola pública perquè és l’única plural i amb capacitat de plantejar una educació crítica, lliure i laica. Una educació que qüestioni críticament el model social que hem acabat normalitzant. Un model, el capitalisme, que ha estat imposat a matadegolla a través de tots els mitjans de socialització. El poder econòmic ha fet servir tots els mitjans que té a l’abast per imposar el seu relat, una narrativa que justifica els seus privilegis i consagra normativament el seu estatus. No tan sols han comprat els mitjans de comunicació majoritaris, sinó que tenen a les seves mans les xarxes socials, influeixen en les polítiques públiques o directament són els qui les fan, financen investigacions, congressos, publicacions, universitats i escoles… D’aquesta manera, ens han ensinistrat per assumir que aquest és l’únic sistema possible: que uns quants acaparin els recursos de tota la humanitat, com denuncia l’ONG Oxfam amb el seu demolidor informe de 2024, en el qual exposa com l’1 % més ric posseeix més riquesa que el 95 % de la població mundial, i que aquesta oligarquia global d’ultrarics i les megaempreses que ells controlen estan fixant les regles del joc a favor seu, a costa de la resta de la població.  

A les escoles privades concertades (subvencionades públicament) no es poden fer aquesta pregunta. Perquè, tot i que algun professor o professora pugui tenir una visió crítica, les escoles concertades tenen ideologia política pròpia, en la qual formen el seu alumnat. Així ho va establir el PSOE l’any 1985, amb la Llei orgànica del dret a l’educació (LODE), i així ho han seguit mantenint fins ara, al llarg de diversos governs. El 1985 el va denominar eufemísticament «ideari de centre». Possiblement, va ser una concessió al feixisme encara regnant de la dictadura (que, per cert, mai no ha deixat de ser-hi, larvat dins del PP, mitjançant aquest «feixisme etern» al qual al·ludeix Umberto Eco i que ara ha ressorgit de manera clamorosa). Però aquest «ideari» es continua mantenint actualment. En funció d’aquest ideari, d’aquesta ideologia política, els amos de cada centre estableixen el projecte de centre; contracten el professorat afí a aquesta ideologia política; seleccionen els llibres de text que s’utilitzaran; seleccionen el seu alumnat i les famílies; fins i tot, a vegades, «obliguen» a anar a missa o a actes religiosos, etc. No podem oblidar que el 63 % d’aquests centres concertats està en mans de la jerarquia catòlica, una de les més integristes de tot Europa. I la major part de la resta de centres concertats està actualment en mans de corporacions i fons d’inversió.  

Aquesta formació ideològica (neocatòlica i neoempresarial) de la immensa majoria dels centres concertats a Espanya —sempre hi ha alguna excepció— és el substrat de bona part de l’«educació neofeixista» que està alimentant la nova vertebració de les «dues Espanyes»: la democràtica i inclusiva, formada des de l’escola pública plural; i la segregadora, d’ideologia neoconservadora i d’extrema dreta i dreta extrema, alimentada des de l’escola concertada, aquesta anomalia europea que continuem finançant amb diners públics dels nostres impostos en contra de la mateixa democràcia.   

Perquè el professorat de la pública és plural, tenint en compte que accedeix a través d’una prova en què compta la capacitat, la igualtat i el mèrit, mentre que el professorat de la concertada és seleccionat per l’amo del centre en funció de la seva afinitat ideològica. Perquè l’alumnat que pobla les aules de la pública és divers i plural, atès que la pública és una educació inclusiva que no segrega a ningú, mentre que la concertada és el factor més important de segregació educativa i social de l’Estat espanyol (el 82 % de la població migrant, de minories i amb necessitats educatives especials és a la pública).  

Perquè també han aconseguit instal·lar en les famílies la demanda de «triar centre», és a dir, de seleccionar el suposadament millor centre educatiu «per als teus» (a fi d’alimentar la pedagogia de l’egoisme), en comptes d’assegurar el millor centre per a tots els nens i nenes, ja que tots i totes, al marge que siguin teus, tenen dret a la millor educació possible. En una societat capitalista, que estimula la competitivitat i l’egoisme personal com a essència del desenvolupament personal i social, aquesta selecció de centre s’ha convertit, de fet, en demanda, per part de la classe mitjana aspiracional —poca població es considera ja «classe treballadora»—, dels centres on no hi hagi alumnat ni famílies diverses o amb les quals no es volen barrejar. És a dir, d’una manera clara i sense ambigüitats, el que pretenen moltes famílies d’aquesta classe aspiracional és «triar en llibertat» les escoles on no hi hagi «moros», ni «negres», ni «gitanos», com explica irònicament Gimeno (2000), i on hi hagi la classe social que aspiren arribar a ser o a la qual volen pertànyer o ser considerats com a tals.  

Mentre no siguem capaços de triar un govern que compleixi les seves promeses i prevalgui l’enfocament pedagògic sobre el purament electoral, per suprimir aquesta anomalia i eliminar progressivament els centres concertats, recau sobre l’escola pública la tasca d’impulsar una educació inclusiva, laica, feminista, intercultural, antiracista, ecològica i radicalment antifeixista, és a dir, una educació realment democràtica.  

Perquè necessitem una educació pública que contraresti la permanent, incessant, rizomàtica i aclaparadora socialització en contravalors que rep diàriament el nostre alumnat, els nostres joves, a través de TikTok, Instagram, YouTube o Twitch, però també a través dels mitjans de comunicació o al carrer, que replica el que aquests mitjans difonen. Una educació que qüestioni els principis i els contravalors del neofeixisme i del capitalisme neoliberal. 

Franco, aquest bro! 

Mig segle després de la mort del dictador Franco, el neofeixisme enganxa amb l’ideari de molts joves. No solament a causa de la insuficient, i de vegades gairebé nul·la, atenció a la memòria històrica democràtica a les aules durant l’educació obligatòria, que per a molts és l’únic període de la seva vida en què tenen contacte amb el coneixement acadèmic, sinó també a una relectura farcida de falsedats, mentides i fake news a les xarxes socials, penetrades per l’extrema dreta amb la seva «batalla cultural», i a un blanquejament de la dictadura i dels seus hereus actuals pels mitjans de comunicació i una part dels partits polítics, que han comprat el seu marc ideològic i el seu suport per governar.  

En les meves classes abans veia cabells blaus, tricolors, crestes punkies o roba heavy. Ara les polseres amb la bandera espanyola inunden els canells de bona part del meu alumnat, que s’estan formant per ser futurs docents. Quan imparteixo l’assignatura Immigrants, Minories i Educació Intercultural, alguns comentaris són especialment brutals: «només han vingut a robar», «viuen de les paguetes» o «els menes cal retornar-los», referint-se a nens i nenes, però utilitzant aquest acrònim (mena: menor estranger no acompanyat) que els despersonalitza i els deshumanitza. És més, en algun cas, encara van més enllà i argumenten: «Franco, aquest bro, que era un crac, que ens va salvar del comunisme.» Frases que repeteixen com a mantres, al·legant que va ser un líder auster (tot i la fortuna que va robar); que va inventar la seguretat social, els habitatges de protecció oficial o les vacances pagades (la qual cosa va ser molt anterior); que amb ell no hi havia atur (cosa que és falsa, a més d’haver assassinat milers de republicans i obligar a l’exili molts milers més); que va crear la xarxa de pantans (que ve de principis del 1900), i tantes altres farses que repeteixen de manera desafiant. Perquè ara, segons ells, ser neofeixista és ser antisistema. Contra tot i contra tothom. La joventut «rebel» avui es vesteix amb banderes espanyoles. 

Segons l’enquesta 40dB per al diari El País i la cadena de ràdio SER de 2024, el 25,9 % dels homes entre 18 i 26 anys, l’anomenada generació Z, consideren que l’autoritarisme pot ser preferible a la democràcia «en algunes circumstàncies». Entre les noies, la xifra es redueix 8 punts. El més sorprenent és que la majoria d’aquests nois i noies que toleren un règim autoritari desconeixen sovint els fets que es van produir a Espanya des de la Guerra Civil fins a la Transició. Així ho evidencia un estudi elaborat el 2022 per l’institut d’investigació social i de mercats CIMOP. Per això poden dir amb total desvergonyiment que «amb Franco es vivia millor»: «perquè no hi havia atur i tothom treballava»; «podies comprar casa i cotxe»; «no hi havia robatoris, hi havia més seguretat i els delinqüents [referint-se a immigrants] no entraven per una porta de comissaria i sortien per una altra». 

Mentrestant, l’extrema dreta acusa el professorat de l’escola pública d’adoctrinament. Perquè per al neofeixisme defensar els drets humans o explicar de manera veraç la repressió franquista o combatre l’homofòbia és adoctrinar. S’adoctrina si s’expliquen valors que la ultradreta no admet. I, dins de la seva batalla cultural organitzada i sistemàtica contra el que ells denominen «el marxisme cultural» i «la ideologia de gènere», que, segons l’extrema dreta, inunden l’escola pública, han emprès una campanya de guerra per altres mitjans, el lawfare educatiu. Aquest lawfare implica denunciar el professorat o els centres. I diversos membres de la professió docent ja s’han assegut a la banqueta judicial per aquest motiu, la qual cosa està produint una autocensura en els claustres de professorat per no tenir més problemes. S’està constatant que la majoria evita entrar en discussions amb alumnat o amb famílies. A més, sovint no senten el suport de l’Administració en cas que sorgeixi algun problema en aquest sentit. 

Una cap d’estudis em va explicar recentment que una mare havia entrat pels passadissos de l’institut cridant que si no treien immediatament els cartells posats a les parets pel 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, els denunciaria, perquè això, segons ella, era «ideologia de gènere». Tres alumnes de 12 anys, enmig d’una sessió a classe sobre educació per a la igualtat, clamaven que eren votants de VOX i que això que s’estava abordant era ideologia de gènere, tot i que després no sabien en què consistia això de la ideologia de gènere i ni tan sols tenien edat per votar. Però, com se solia dir en periodisme, que la realitat no t’espatlli un bon titular o, en aquest cas, un bon crit. No importa quins arguments o raons els donis, quina informació o dades els aportis. La seva fe és indestructible. Són creients ferms i convençuts. Perquè aquesta fe, aquesta creença no té a veure amb arguments, dades o raons, sinó amb emocions, amb com van accedir a aquestes mentides, a aquestes fake news, a aquestes tergiversacions.  

Influencers, youtubers i  tiktokers, que proliferen a les xarxes socials, exposen sense complexos els seus consells i idees polítiques: «Franco va fer molt per Espanya», «els progres manipulen». Tenen centenars de milers de seguidors. Els seus missatges són breus, directes, agressius i en bona part situats en ideologies d’extrema dreta. A través dels seus mòbils, tota una nova generació accedeix a aquesta manosfera (contracció de man i esfera), aquest univers en línia neofeixista de «fatxatubers», com ells mateixos s’anomenen. Per això no és estrany que una remescla de l’himne falangista «Cara al sol» es col·loqués en la primera posició de les cançons més virals de Spotify escoltades a Espanya. Són experts en la utilització de les xarxes socials com a mitjà de difusió dels seus missatges, fent servir un llenguatge i un estil populistes, amb un discurs sustentat en l’odi de classe, d’ètnia i de sexe, mitjançant mantres i eslògans simples, directes i fàcils d’entendre i amb els quals connectar pel seu alt contingut emocional. 

Les xarxes socials, que van néixer com el màxim exponent de la llibertat d’expressió, s’han convertit d’aquesta manera en una jungla en què l’extremisme del neofeixisme campa al seu aire, encoratjat, a més, pels seus propietaris, grans empresaris milmilionaris que han eliminat qualsevol tipus de moderació, i el discurs d’odi, les narratives extremistes, les teories de la conspiració i els perfils falsos es propaguen lliurement sense cap tipus de control (Forti, 2024). El seu èxit, més enllà de les xarxes socials, es deu al fet que mantenen una estratègia de comunicació fèrria, que se centra en el que ells denominen «la batalla cultural», que els proporciona notorietat i incrementa la seva audiència. A través d’elles, per descomptat, estenen aquesta batalla cultural per l’hegemonia ideològica, marcant l’agenda mediàtica i política, i adoptant en aquest sentit tàctiques de provocació constant a través de la propaganda de rumors falsos i fake news, que es converteixen en virals a les xarxes socials, acompanyades totes elles d’eslògans, simbologies i consignes cridaneres i contagioses. 

A tot això s’hi afegeix una altra característica, lligada a la difusió dels seus missatges: és la novaparla que utilitza, a l’estil orwellià.¹ Així doncs, estan aconseguint ressignificar molts dels termes i conceptes tradicionals vinculats a l’esquerra i al progressisme en el debat públic. Per exemple, el concepte de llibertat, que ha passat en l’imaginari col·lectiu de ser un concepte construït per les societats que volen aconseguir una convivència plena i constructiva per al benefici de totes les persones que les componen, com es preveu en la Declaració Universal dels Drets Humans, a ser «la llibertat de comprar on vulguis i quan vulguis», «la defensa de la tauromàquia és avui, més que mai, la defensa de la llibertat» o «llibertat o comunisme», frases popularitzades per la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, una icona de l’extrema dreta. El 2021, el seu programa electoral només contenia aquesta paraula: «llibertat». Una llibertat que gira al voltant d’ella i la seva conveniència. I qui no ho entengui és un enemic d’aquesta llibertat. Es tracta de crear un món a la seva mida, ajustat als seus interessos. Davant de la llibertat en positiu, o sigui, la capacitat de construir un projecte que satisfaci les necessitats de l’ésser humà, defensa la llibertat en negatiu, és a dir, impedir qualsevol obstacle a la lliure elecció d’un individu per part de qualsevol agent governamental, com proclama Milei, una altra icona de l’extrema dreta amb el seu eslògan i frase de campanya «¡Viva la libertad, carajo!». I han venut el relat de tal manera que els seus oponents han acabat comprant en gran part el marc del seu discurs i debaten amb aquests «personatges» al voltant del seu marc mental i ideològic i a costa de la seva agenda política. 

Horitzons per a una educació emancipadora 

Fa uns dies una alumna em va dir a classe: «Profe, vostè està polititzant l’assignatura.» Jo me la vaig quedar mirant seriosament, la vaig apuntar amb el dit índex (el de l’autoritat) i, després d’una pausa dramàtica de silenci tens, li vaig contestar: «Tens un 10 en aquesta assignatura, perquè per fi t’has adonat del que estem fent en aquesta assignatura, perquè l’educació és política.»  

És sorprenent que quan, a classe o en una conferència, t’apartes tan sols un mínim del programa neoliberal, quan poses en dubte una petita qüestió respecte al capitalisme, quan proposes pensar críticament la realitat que viuen, consideren (no només aquesta alumna) que estàs fent política. Perquè per a bona part de la població educar en el capitalisme, educar en la competitivitat neoliberal, educar sense qüestionar el genocidi palestí o sense posar en dubte la forma de vida occidental que ens aboca al col·lapse climàtic, aquesta és la manera de ser neutral, de ser objectiu, d’educar.  

Consideren normal una educació que abordi problemes de matemàtiques que no tenen res a veure amb la realitat del patiment quotidià de la gent (com calcular quan es creuen dos trens que van per la mateixa via a determinada velocitat si cada un surt d’una estació diferent), mentre que és polititzar l’assignatura quan s’aborden críticament a matemàtiques la desigualtat, la injustícia i el patriarcat, que són l’essència i el nucli fonamental del sistema capitalista (proposant calcular, per exemple, la diferència salarial mitjana entre homes i dones a Espanya en un lloc de treball similar a causa de la bretxa de gènere pròpia d’aquest model patriarcal del capitalisme). 

Això fa més clar l’horitzó d’una educació emancipadora, que no es limiti a reproduir simplement el sistema i sigui capaç de qüestionar els fonaments de la desigualtat social que es perpetua, la barbàrie dels genocidis i les guerres que es mantenen i s’alimenten, o el saqueig dels recursos del planeta i del futur de les generacions següents. Perquè, si l’educació no forma per a la vida, quin sentit té? 

Quina relació té l’habitació d’un o una adolescent amb l’aula d’una classe? Sembla que la vida dels joves no tingui res a veure amb l’escola, com si fossin dos mons separats, dos mons a part. No podem seguir convertint el desig de saber en afany d’aprovar. I després «cremar els apunts», una vegada que s’acaba el període d’escolarització, com fan molts joves, per tal de ritualitzar la desconnexió entre el que viuen i el que estudien a les aules. 

Hem de revertir l’actual mutació en la concepció del dret a l’educació: perquè, si abans va ser una causa social, ara es concep com un imperatiu econòmic, un bé privat, una inversió, un avantatge competitiu per inserir-se en el mercat. Per això, des d’un horitzó d’educació emancipadora, es tracta de deixar de pensar l’ensenyament en termes de sortides professionals (bilingüisme per al mercat laboral, emprenedoria per buscar-te el futur, elecció de centre per tenir contactes i relacions, etc.). La inserció laboral no pot prevaler sobre l’aspiració al desenvolupament com a persona, a la saviesa i al coneixement crític, a la integració social i política dels futurs ciutadans i ciutadanes.  

Actualment, estem davant d’una disjuntiva greu. Avui dos projectes ideològics, socials i polítics avancen arreu del món. Aquests dos projectes encarnen dues maneres radicalment diferents d’entendre l’ésser humà, les relacions economicosocials i l’educació. El primer assenta les seves arrels en un model econòmic i social capitalista, fonamentat en la ideologia neoliberal, els símptomes de la qual es manifesten en la seva forma més virulenta amb el neofeixisme. El segon s’arrela en un model econòmic i social basat en el bé comú, l’altruisme i la solidaritat, els drets humans i l’ecologia eticocrítica, que es fonamenta inevitablement en un enfocament anticapitalista, antifeixista, antineoliberal, decreixentista i feminista. 

Per això, ara més que mai, cal articular un ampli espai de confluència en la defensa d’una pedagogia antifeixista inclusiva i democràtica al servei del bé comú. I en aquest afany hem de construir col·lectivament un discurs i una pràctica sòlidament fonamentats, que es contraposin i qüestionin aquest model capitalista, neofeixista i neoliberal, així com el seu llenguatge neorwellià, que amb la seva retòrica ambigua (lliure elecció, competència, emprenedoria, talents…) oculta la seva intenció de convertir el dret universal a l’educació en una oportunitat de negoci, alhora que perpetua un enfocament segregador i excloent, que reforça els aspectes més autoritaris, tradicionals, competitius i egoistes. 

Hem d’apostar per un model educatiu, social i humà amb un objectiu profundament democràtic, inclusiu i sensible amb els aspectes socials i l’equitat, que considera que la finalitat de l’educació és aconseguir fonamentalment el gust per saber, el desenvolupament en valors i la formació de ciutadania crítica i compromesa amb la millora de la societat en la qual viu. Tal com deia Freire (1969): 

L’educació pot, o bé funcionar com un instrument que s’utilitza per facilitar la integració i la constitució de les noves generacions en la lògica del sistema actual, o bé convertir-se en «un exercici de llibertat», el mitjà a través del qual homes i dones es relacionen críticament i creativament amb la realitat i descobreixen com participar en la transformació del món. (p. 5) 

Aquest model busca la millora de totes les escoles públiques, en comptes d’incitar les famílies a triar i competir, ja que, a més de ser menys costós, preserva les finalitats socials de l’educació. Entén l’educació pública com un bé comú, en què les famílies participin no com a clients exigents que han fet una inversió de futur, sinó com a copartícips actius en la construcció social d’una escola beneficiosa per als seus fills i filles, però també per als fills i filles dels altres, sense discriminació de classe social, origen, sexe o qualsevol altra raó. Un enfocament que considera obligació de la comunitat garantir el dret a la millor educació pública, de titularitat i gestió pública, que tenen totes les persones pel fet de ser persones, al marge de qualsevol altra condició. 

Aquest model aposta per una educació laica, que respecti la llibertat de consciència del menor. Una educació inclusiva que mira des de la perspectiva d’un nosaltres comú, atenent la diversitat amb recursos i mitjans suficients. Una educació que respecta criteris pedagògics i equitatius que beneficiïn els menors i que ofereix igualtat d’oportunitats no tan sols d’accés, sinó també durant el procés educatiu, i justícia d’oportunitats en finalitzar-lo. En aquest sentit, cal apostar per un projecte d’educació pública amb recursos suficients, el finançament del qual sigui garantit constitucionalment, en comptes de destinar els impostos a rescatar bancs o a finançar armament. 

Aquest model educatiu és el que defensa la comunitat educativa que reivindica una educació per al bé comú, que s’ha agrupat a Espanya en el col·lectiu denominat Xarxes per una Nova Política Educativa, els acords de la qual ha reflectit en el «Document de bases per a una nova Llei d’educació». 

Educar per al bé comú  

Aquest model exigeix desenvolupar en tots els continguts escolars i, per descomptat, en tots els nivells educatius la formació en drets humans. Tant els drets de primera generació, que inclouen els drets civils i polítics i que consagren les anomenades «llibertats fonamentals» (com el dret a la vida digna, la llibertat de moviment, d’expressió o de reunió), com els de les generacions següents. Especialment, els drets de segona generació, és a dir, els drets econòmics, socials i culturals, que tenen com a objectiu fonamental garantir el benestar econòmic, l’accés al treball, l’educació, la sanitat, els serveis socials i públics i la cultura, de tal manera que assegurin el desenvolupament dels éssers humans i dels pobles a viure amb dignitat una bona vida.  

Però també cal incloure el coneixement, la comprensió i la defensa activa en els centres educatius dels drets de tercera generació. Els drets dels pobles i de la solidaritat per garantir la convivència de la humanitat considerada globalment, com el dret a la pau, a la justícia internacional, a l’entorn mediambiental, al patrimoni comú de la humanitat i el dret a un desenvolupament econòmic i social sostenible i progressivament decreixent, a fi de superar el capitalisme depredador. També els drets de quarta generació, dels quals depèn la concreció d’una societat plural i democràtica, com el dret a la democràcia, el dret a la informació veraç, el dret a la sobirania digital i la seguretat digital i el dret al pluralisme. I igualment els drets humans de cinquena generació, que impliquen la superació del paradigma antropocèntric, avançant cap al biocentrisme o l’ecocentrisme, superant el marc de l’ésser humà com a centre de totes les espècies i del planeta, per aprendre a conviure de manera respectuosa amb altres éssers vius. 

Aquests han de ser part del currículum de tot centre educatiu, així com comprendre i analitzar les estratègies que s’han d’utilitzar per fer-los universals (des de la renda bàsica universal a l’ocupació garantida, des dels impostos progressius i els serveis públics fins al coneixement lliure i la sobirania digital democràtica), ja que els drets humans plasmen el que es pot considerar la imatge d’una vida humana digna i han de tenir categoria de llei fonamental i marc de referència fonamental de l’organització i el funcionament de tota la societat. 

La reconstrucció d’un altre tipus de societat requereix una batalla ideològica global que desconstrueixi la genealogia dels valors neofeixistes i neoliberals dominants i abordi la imprescindible tasca d’entusiasmar i comprometre amb valors i concepcions solidàries les noves generacions en nom del bé comú. És aquí, en el camp de batalla de l’educació, on es lliura la lluita estratègica i essencial, i és aquí on també s’han de concentrar les forces. 

Es tracta del model d’educació que volem, la política educativa que s’ha de desenvolupar, els continguts essencials que volem transmetre a les futures generacions. Es tracta d’analitzar al servei de qui es dissenyen, a qui afavoreix i quina mena de societat ajuden a construir. Perquè, en definitiva, qualsevol pràctica educativa quotidiana té a veure essencialment amb les cosmovisions i les estructures econòmiques i polítiques actuals.  

Necessitem una pedagogia antifeixista compromesa políticament i socialment (Díez-Gutiérrez, 2025). La pedagogia antifeixista entén que tot procés educatiu és una forma d’intervenció política al món i pot ser capaç de crear les possibilitats per a la transformació social. Abans de veure l’ensenyament com una pràctica tècnica, l’educació ha de ser considerada una pràctica moral i política sota la premissa que l’aprenentatge no se centra únicament en el processament del coneixement rebut, sinó en la transformació d’aquest com a part d’una lluita més àmplia pels drets socials, el desenvolupament en llibertat, la solidaritat i la configuració d’un món més just i millor. No podem permetre que l’educació de les joves generacions estigui al marge del model econòmic i polític imperant. Això seria una manera d’inculcar-los la creença que no és possible un altre món, que no és possible una veritable democràcia social, responsable i participativa. 

Per això el desafiament fonamental per al professorat i les comunitats educatives, dins de l’actual època de neofeixisme, és facilitar als estudiants les condicions i dotar-los de les habilitats i el coneixement imprescindible per reconèixer les formes antidemocràtiques de poder, la forma repressiva en què els interessos ideològics envaeixen no solament les escoles, sinó també la cultura popular; inquirir sobre les raons profundes de les injustícies i lluitar contra les sistemàtiques desigualtats econòmiques, de classe, d’ètnia i de gènere; connectar el treball escolar amb els afers de la vida social i política real de la nostra societat. 

L’educació és inseparable de la vida, del model social i polític que volem construir i defensar. Cal que passem d’una pedagogia crítica a una praxi crítica. Necessitem involucrar-nos fins a tacar-nos les mans, prendre partit, sentir-nos implicats, comprometre’ns amb el sofriment dels que ens envolten i posar en pràctica una pedagogia més oberta i compromesa, que connecti les aules de classe amb els desafiaments enfrontats pels moviments socials als carrers amb l’objectiu de repensar l’injust ordre social actual i contribuir a reconstruir un altre món possible.  

Podem veure exemples significatius en aquest sentit en l’experiència dels moviments de renovació pedagògica, formats per professionals de l’educació, de la pedagogia, docents i altres persones interessades per l’educació que es van constituir des de la dictadura en un espai estable d’intercanvi, de cooperació, d’informació, de reflexió, d’actualització, de formació, d’intervenció en el debat públic…, per a la millora de l’educació. També en les experiències de les denominades Marees Verdes, identificades pel color de la samarreta verda que porten els participants en les lluites i les manifestacions per una educació pública, laica i inclusiva, que s’han agrupat en Marees per l’Educació Pública com a espai de coordinació dels diferents moviments, marees, assemblees i col·lectius en defensa d’un nou model d’educació pública, amb la participació de tota la comunitat i des de la base. 

Certament, la pedagogia antifeixista és una pedagogia de resistència davant de la doctrina neoliberal i neofeixista, però també de projecció d’alternatives i experiències educatives que facin possible pensar l’educació des de paràmetres diferents. Una educació compromesa amb l’equitat, la comprensivitat i la justícia d’oportunitats, que concep l’educació com un dret que l’Estat ha de garantir a totes i tots, que lluita per fer realitat escoles democràtiques i inclusives que eduquin per a una ciutadania mundial intercultural compromesa amb una visió feminista alternativa a la cultura patriarcal. 

Es tracta no tan sols d’aprovar en antifeixisme, sinó de treure la màxima nota en el rebuig i l’eliminació del feixisme, l’homofòbia, el masclisme i el racisme, que estan units pel mateix fil d’odi i discriminació, i treure matrícula en drets humans i socials en tot el sistema educatiu, des d’infantil fins a la universitat. Per fer-ho, necessitem tota la tribu, efectivament. Perquè, com va dir Martin Luther King, «haurem de penedir-nos en aquesta generació no tant de les males accions de la gent perversa com del desconcertant silenci de la gent bona» que mira cap a una altra banda davant l’auge del neofeixisme.  

En definitiva, la pedagogia antifeixista ens encoratja a repensar l’ordre social actual en termes d’alternatives socialistes democràtiques a l’escola i a la societat capitalista, ja que l’educació que volem ha de ser coherent amb el model de societat que pretenem construir, és a dir, que aquesta sigui més justa, equitativa, solidària, ecològica, feminista, inclusiva i feliç, unint esforços i compartint propostes i iniciatives que siguin una alternativa radical a les polítiques del neofeixisme, que suposen l’atac més greu a l’educació pública des de la Transició, remuntant-nos al model d’escola i societat franquista i antiquada. És crucial continuar fent passos decidits cap a un model educatiu que contribueixi a la construcció d’una ciutadania sàvia, crítica i conscient, que ajudi a fer un món més just i millor, sense deixar a ningú enrere, així com a l’educació de persones més iguals, més lliures, més crítiques, més ecofeministes i més creatives.  

«Som a temps de revertir aquesta massacre. Aquesta convicció ens ha de posseir fins al compromís…» (Sábato, 2000). Per ser demòcrates cal ser antifeixistes. Per educar en valors democràtics i en drets humans hem de promoure una educació radicalment alternativa al neofeixisme, una pedagogia clarament antifeixista. 

Enrique-Javier Díez-Gutiérrez 

(Lleó, 1962) 

És catedràtic de la Facultat d’Educació de la Universitat de Lleó i director de la investigació europea Construcción de una Europa inclusiva y democrática frente al auge del fascismo y la xenofobia. Guardonat amb el Premi CODAPA 2023 per la seva defensa de l’educació pública i la promoció d’una pedagogia del bé comú, ha publicat obres com Guerra cognitiva y cultural (2025), Emprendimiento o emprendedurismo educativo. Educar en las reglas del capitalismo: la nueva guerra cognitiva (2025), Pedagogía del decrecimiento (2024), La memoria histórica democrática de las mujeres (2023) o Pedagogía antifascista (2022), entre moltes altres, de manera que s’ha consolidat com a referent en educació crítica i compromesa. 

Bibliografia 

• Díez-Gutiérrez, E. J. (2025). Pedagogía Antifascista. Octaedro. 
• Forti, S. (6 de juny de 2024). El plan de la extrema derecha para ocupar Bruselas. CTXT. https://acortar.link/BaSJbJ 
• Freire, P. (1969). La educación como práctica de la libertad. Siglo XXI.  
• Gimeno, J. (2000). La educación obligatoria: su sentido educativo y social. Morata. 
• Sábato, E. (2000). La resistencia. Seix Barral. 

Introducció 

Els joves es desplacen cap a la dreta i desconfien cada cop més de la democràcia. Aquest és el titular que molts mitjans, tant catalans com estatals, han recollit arran de la publicació dels darrers sondejos de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) i el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS). Les dades apunten a un desplaçament ideològic d’una part de la joventut, especialment masculina, cap a posicions conservadores o reaccionàries, així com a una desafecció creixent envers el sistema democràtic. 

Aquest capítol, elaborat en el marc de l’Informe Ferrer i Guàrdia 2025, dedicat a la desafecció democràtica juvenil, aborda aquest fenomen des d’una perspectiva politològica, centrant-se en les transformacions de les actituds polítiques i socials de la generació Z. L’objectiu no és només descriure’n la ubicació ideològica, sinó també comprendre els factors estructurals i culturals que poden explicar el seu distanciament del projecte democràtic. 

S’hi analitzen les preferències ideològiques, els interessos polítics, les actituds democràtiques i els valors socials dels joves, amb especial atenció als indicadors que alerten d’un debilitament del suport actiu a la democràcia liberal. Tot i créixer en un context formalment democràtic, aquesta generació ho fa en condicions de precarietat, polarització i desconfiança institucional, factors que poden erosionar la cultura democràtica i alimentar discursos il·liberals. 

El capítol s’estructura en cinc parts: una anàlisi de la dretanització juvenil amb dades del CEO, el CIS, l’ICPS i l’Injuve; un marc teòric sobre valors polítics i masculinitats reaccionàries; un enfocament específic sobre la bretxa de gènere; propostes de polítiques públiques, i unes conclusions amb projecció de futur. Metodològicament, es combina la revisió de literatura especialitzada amb l’anàlisi de dades quantitatives per detectar tendències de fons i orientar l’acció política en matèria de joventut i democràcia. 

Una dretanització creixent: l’escorament cap a la dreta dels homes joves 

El sondeig citat a la introducció apunta cap a una creixent desafecció entre la joventut catalana envers el sistema democràtic i una dretanització d’alguns segments —especialment entre els homes joves—, que s’identifiquen amb posicions clarament reaccionàries. Unes dades que també han apuntat diversos estudis del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) i del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) realitzats al llarg dels últims anys. Estem, doncs, realment davant d’una dretanització juvenil, o es tracta d’un relat exagerat? 

La resposta és clara: sí, hi ha un procés de dretanització d’una part dels homes joves. Enquestes del CIS, el CEO i l’ICPS indiquen que entre un 25 % i un 30 % dels homes de menys de 25 anys adopten postures conservadores i reaccionàries en temes com el feminisme, la immigració o la democràcia. Aquest fenomen es produeix en un context en què el rebuig i la desconfiança envers la política superen el 70 %, especialment entre els que tenen menys de 24 anys. Els homes joves són, de fet, el grup que més s’autoubica a la dreta en l’escala ideològica, per sobre del 4 sobre 10, mentre que les dones joves se situen en el 3, i els homes d’altres franges d’edat resten per sota. Des del 1991, l’evolució mostra un clar allunyament dels homes joves respecte de les dones en termes ideològics, especialment a partir del 2017, quan comencen a desmarcar-se clarament (ICPS, 2024). Això és el que mostra l’anàlisi temporal de les dades del Sondeig d’Opinió Pública que publica anualment l’ICPS.  

Aquesta dretanització no és tan sols una qüestió d’escala ideològica, sinó també de valors concrets. Per exemple, l’acord amb el concepte de feminisme ha caigut entre els homes joves del 57,7 % al 40 % entre el 2023 i el 2024 (ICPS, 2024). En canvi, el suport entre les dones joves es manté estable al voltant del 80 %. A més, un 55 % dels homes joves creu que ja s’ha assolit la igualtat de gènere, una percepció que només comparteix un 30 % de les dones. Altres actituds preocupants inclouen que més d’un 15 % dels homes joves considera que l’homosexualitat és un «problema greu», enfront d’un 3,9 % de les dones. També són els més proclius a creure que parlar de violència de gènere empitjora les relacions entre homes i dones, que el feminisme ha anat massa lluny i que moltes denúncies de violència són falses. Aquesta divisió entre homes i dones joves la tractarem en el tercer capítol.  

Els homes joves són, de fet, el grup que més s’autoubica a la dreta en l’escala ideològica, per sobre del 4 sobre 10, mentre que les dones joves se situen en el 3, i els homes d’altres franges d’edat resten per sota.

Aquestes actituds també s’estenen a la immigració: els homes joves mostren les percepcions més negatives i es mostren escèptics sobre qualsevol benefici econòmic, cultural o social associat a la diversitat. Aquest conjunt de valors conservadors i reaccions identitàries també es tradueix en menys adhesió al sistema democràtic. Segons l’ICPS (2024), un 13,1 % dels joves d’entre 19 i 24 anys considera que, en determinades circumstàncies, un règim autoritari pot ser preferible a un de democràtic. I un 16,8 % s’hi mostra indiferent. Entre els homes, aquestes xifres s’eleven fins al 20 % i el 25 %, respectivament. Les dades del CEO també ens indiquen una trajectòria similar en els homes joves. Els darrers estudis ens mostren uns homes de menys de 24 anys cada cop més liberals, restrictius en relació amb la immigració, desafectes políticament, insatisfets amb la democràcia i clarament reactius al moviment feminista. 

A escala estatal, les dades apunten en la mateixa direcció. Segons el baròmetre del CIS de març de 2025, gairebé un de cada cinc joves espanyols considera que, en determinades circumstàncies, un govern autoritari pot ser preferible a una democràcia (Centro de Investigaciones Sociológicas, 2025). Aquesta dada, que pot semblar alarmant, s’emmarca dins d’un augment generalitzat de la desafecció institucional i del desencant amb els partits tradicionals entre els joves. Aquesta desconnexió política ha anat acompanyada d’un increment del suport a formacions com VOX i, amb això, de la normalització de discursos d’odi, elogis a la figura de Franco, rebuig frontal al feminisme i simpaties creixents per formes d’autoritarisme entre determinats segments juvenils. 

En aquest context, les dades de l’estudi 3497/0 Calidad de la Democracia (III), elaborat pel CIS, mostren una realitat ambivalent. Els joves de 18 a 24 anys mantenen, en general, una visió favorable cap a la democràcia, però matisada i menys entusiasta que la d’altres franges d’edat. Concretament, un 72,6 % considera que la democràcia és preferible a qualsevol altra forma de govern, enfront del 81,9 % entre els de 45 a 54 anys i del 86,4 % en el grup de 55 a 64 anys (Centro de Investigaciones Sociológicas, 2025). Es tracta, doncs, del grup d’edat amb menys adhesió explícita al sistema democràtic, fet que pot estar relacionat amb menys confiança en les institucions i una percepció més crítica del funcionament actual del sistema polític. 

L’Informe Juventud en España 2024 també posa de manifest una realitat complexa en la relació dels joves amb la política, i ens serveix per acabar consolidant aquesta descripció de la dretanització dels més joves, especialment els homes. En primer lloc, el document detecta una desafecció generalitzada envers les institucions i els partits polítics. Un percentatge important de joves manifesta desconfiança cap al sistema representatiu: només un 13,4 % afirma tenir força o molta confiança en els partits polítics, i només un 21,7 % en el Parlament.  

Tot i això, aquesta desafecció no equival a apatia. Al contrari, molts joves expressen una implicació política activa a través de canals alternatius. Per exemple, més del 38,6 % assegura haver participat en alguna mobilització o protesta social durant els darrers dos anys. També destaca l’activisme digital: el 63,2 % ha expressat opinions polítiques a les xarxes socials, i gairebé un 30 % ha signat peticions electròniques. Aquestes dades confirmen una clara tendència cap a formes de participació més horitzontals, descentralitzades i temàtiques, centrades en causes concretes com el feminisme, la justícia climàtica o els drets LGTBI. 

Aquesta orientació per temes —més que per ideologies o partits— també s’evidencia en el fet que només un 4,9 % dels joves participa en partits polítics i un 3,6 % en sindicats. Els joves no rebutgen la política en si, sinó la seva forma institucionalitzada, que consideren rígida, opaca i allunyada de les seves preocupacions reals. Reclamen espais de participació més directes i vinculants, com consultes ciutadanes, assemblees obertes o pressupostos participatius. Finalment, però, l’informe adverteix sobre l’augment de la polarització ideològica i la presència de discursos d’odi entre part dels joves, especialment els més influenciats per les xarxes socials. Es detecten elogis a règims autoritaris, rebuig frontal al feminisme i simpatia per discursos reaccionaris, un fenomen que preocupa especialment en el context europeu actual. 

En aquest escenari, el reflex electoral és clar: VOX emergeix com la segona força més votada entre els joves de 18 a 24 anys (19,4 %), segons el CEO (març 2025). Si es filtra per gènere, tres de cada deu homes joves votarien VOX, per davant del PSC (15 %). En canvi, entre les dones joves, més del 65 % escullen opcions progressistes (ERC, PSC, Comuns, CUP). Aquest patró també es reprodueix en l’àmbit estatal, on encara és més acusat: segons dades del CIS de juny de 2025, VOX assoliria la primera posició de vot entre els votants de 18 a 24 anys, amb un 19,3 % dels enquestats d’aquesta edat que s’inclinen per l’extrema dreta.  

Aquestes dades confirmen que la dretanització juvenil no és només discursiva o una exageració mediàtica, sinó una realitat amb fonament empíric. Ens trobem davant d’un fenomen polièdric que combina una crisi de representació política, reaccions identitàries masculines, precarietat material i una desconnexió emocional amb el projecte democràtic. Aquest desplaçament ideològic afecta especialment els homes joves, i evidencia la necessitat de polítiques públiques que combinin accions estructurals —com l’accés a l’habitatge i el treball digne— amb iniciatives culturals i educatives que tornin a connectar els joves amb els valors de la democràcia, la justícia social i la igualtat. 

Marc teòric: desafecció juvenil, gir reaccionari i antifeminisme per bandera 

En els darrers anys, el debat sobre la relació entre la joventut i la democràcia ha adquirit una rellevància creixent dins de la ciència política. Lluny de la visió idealitzada que associa els joves amb una naturalesa progressista, cada cop més estudis evidencien una realitat més complexa: una part significativa de la joventut, i especialment dels homes joves, mostra símptomes de desafecció democràtica, escepticisme institucional i inclinació cap a discursos reaccionaris i autoritaris. 

Segons Foa i Mounk (2016), la confiança en la democràcia ha disminuït entre les generacions més joves, sobretot en societats occidentals. Aquest fenomen s’agreuja amb condicions estructurals com la precarietat, les desigualtats socials i la manca de perspectives, a més de l’impacte de les xarxes digitals com a nous espais de socialització política. 

En el context espanyol i català, aquesta tendència també es fa evident. L’estudi de Cordero, Ramírez-Dueñas i Sánchez (2024) mostra com la bretxa ideològica de gènere entre els joves s’ha eixamplat notablement des del 2018. Les dones joves s’identifiquen majoritàriament amb posicions progressistes, mentre que un sector creixent d’homes joves adopta valors conservadors i discursos antimoderns, especialment en relació amb el feminisme, la diversitat sexual i la immigració. Aquestes actituds reflecteixen un replegament identitari davant d’un món percebut com a hostil al model masculí tradicional. 

Aquest desplaçament és clau en l’anàlisi de Michael Kimmel (2017), que defineix el fenomen com una resposta emocional i política davant la pèrdua de privilegis tradicionals associats a la masculinitat. Els homes joves, especialment els que tenen menys capital educatiu o econòmic, se senten desplaçats per l’avenç de les dones en l’educació, el treball i la vida pública, i viuen aquest canvi com una amenaça al seu lloc al món. Aquest malestar masculí no és tan sols identitari, sinó també material. El declivi econòmic dels sectors joves, les dificultats per accedir a l’habitatge i la precarització laboral han generat un sentiment de pèrdua d’estatus, tant simbòlic com real. Les dades indiquen que els homes joves tenen una percepció més negativa de la seva mobilitat social i mostren nivells més baixos de felicitat i optimisme. Segons Agenda Pública (2024) i l’European Policy Centre (2023), aquesta combinació de factors emocionals i estructurals és la base del gir dretà de part de la joventut masculina. 

Aquesta reacció pren forma política a través de discursos antifeministes i autoritaris, sovint articulats mitjançant canals digitals. L’estudi de la Universitat de Cambridge (2023) constata com les càmeres de ressonància digital generades per algoritmes, influencers i subcultures en línia poden radicalitzar el jovent. Plataformes com TikTok, Twitch o YouTube s’han convertit en veritables escoles de socialització política, on es difonen idees com les de la masclosfera, caracteritzades pel rebuig a la igualtat de gènere i una masculinitat hipercompetitiva (Rothermel, 2023). 

Aquest malestar també s’expressa com una reacció cultural davant de l’emancipació femenina. Com apunten McRobbie (2009) i Gill (2016), part dels homes joves interpreten les polítiques d’igualtat com una amenaça a la seva llibertat i la seva identitat, de manera que desenvolupen una masculinitat ressentida. El feminisme esdevé, doncs, no solament un adversari polític, sinó un símbol del canvi que els fa sentir exclosos. Aquesta lectura connecta amb les teories culturals sobre l’ascens de la dreta radical, com les de Norris i Inglehart (2019), que sostenen que aquests moviments són una reacció defensiva de certs grups socials davant de canvis culturals liberals, com els drets LGTBI+, la multiculturalitat o el feminisme. A mesura que les societats avancen cap a la igualtat, aquests homes joves perceben una pèrdua de centralitat simbòlica, i es refugien en discursos que prometen restaurar l’ordre i l’autoritat tradicional. La immigració, en aquest marc, s’interpreta com una altra amenaça, ja que qüestiona la identitat cultural i econòmica dels grups nacionals majoritaris. 

Simultàniament, des d’una perspectiva més materialista, diversos autors, com Ignazi (1992), Betz (1994), Colantone i Stanig (2017) o Minkenberg (2017), han explicat l’auge de l’extrema dreta des de l’impacte de la globalització i la transformació dels models productius. Segons aquestes teories economicistes, els perdedors de la globalització, com ara treballadors industrials, petits propietaris o joves amb feines precàries, desenvolupen sentiments de greuge econòmic, ressentiment social i frustració vital, i canalitzen aquest malestar mitjançant el suport a opcions nacionalistes, proteccionistes i autoritàries. Aquesta combinació d’inseguretat econòmica i cultural genera una crisi d’identitat en els homes més joves que la nova dreta sap explotar amb gran eficàcia buscant culpables i reafirmant unes identitats polítiques masclistes que estarien perdent no solament l’estatus simbòlic, sinó també el material, en detriment d’altres grups socials ascendents.  

En conjunt, podem afirmar que la radicalització d’una part dels homes joves respon a una doble crisi: identitària i material. És la combinació de la pèrdua d’estatus de l’home cishetero en una societat que avança cap a la igualtat amb l’empitjorament de les condicions socioeconòmiques d’aquesta franja de població la que explica el gir autoritari i el replegament cap a discursos d’odi que canalitza la dreta radical des del punt de vista polític i electoral. Aquests joves no solament se senten maltractats pel sistema, sinó també culturalment desplaçats, i troben en l’extrema dreta una narrativa que dona sentit al seu malestar, de manera que el dirigeixen contra el feminisme, les minories i la democràcia mateixa. 

La bretxa ideològica de gènere a Catalunya: una fractura democràtica i cultural entre els homes i les dones de la generació Z 

Totes les dades i les teories analitzades prèviament ens porten a una divisió ideològica de gènere important. Durant els últims anys, i especialment a partir del 2019, ha emergit una bretxa ideològica de gènere molt marcada dins la generació Z, que no es detecta amb la mateixa intensitat en altres franges d’edat. Segons dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), aquesta escletxa es manifesta amb claredat en qüestions ideològiques, de valors, d’actituds polítiques i socials, i en la percepció sobre temes com la igualtat de gènere, la immigració, la fiscalitat, el canvi climàtic o l’autoritat. 

En l’àmbit ideològic general, les diferències entre sexes no són gaire destacables si es mira la mitjana global. Tanmateix, quan es desagrega per edat, apareix un fenomen nou: els homes de 16 a 24 anys s’han desplaçat clarament cap a la dreta de l’espectre polític. Un 8 % d’aquests nois s’ubiquen a les posicions 8-10 (dreta extrema) de l’escala ideològica esquerra-dreta, mentre que només el 5 % de les noies ho fan. Per contra, un 28 % de les dones joves s’identifiquen amb l’esquerra més radical (posicions 0-2), una xifra molt superior al 16 % dels homes del mateix grup. Aquesta polarització no es dona entre les generacions més grans: entre les persones nascudes abans dels anys 80, les diferències ideològiques entre homes i dones són pràcticament inexistents, la qual cosa apunta a una nova divisió intrageneracional. 

Les actituds envers la desigualtat de gènere també mostren una fractura preocupant. Quan se’ls demana que valorin el grau de desigualtat actual entre homes i dones en una escala del 0 al 10 (en què 0 representa una desigualtat que perjudica els homes, i 10, una que perjudica les dones), els homes de la generació Z obtenen una mitjana de 4,9 punts, mentre que les dones del mateix grup s’enfilen fins als 7 punts. Aquesta és la diferència més gran entre sexes registrada en tots els trams d’edat. Això s’acompanya d’un grau de conformitat molt elevat entre els nois joves amb afirmacions que reflecteixen sexisme modern: més del 50 % està d’acord amb idees com el fet que el feminisme ha anat massa lluny o que algunes dones denuncien falsament per obtenir avantatges. En canvi, les dones joves són el col·lectiu que menys comparteix aquestes idees, i mostren una actitud clarament contrària. 

Pel que fa a la fiscalitat i la visió econòmica, els homes de 16 a 24 anys també destaquen pel fet de tenir posicions més neoliberals. Són el grup d’edat i sexe que més aposta per abaixar impostos, fins i tot si això implica una reducció en la qualitat dels serveis públics: un 36 % dels nois joves ho prefereix, enfront del 27 % de les noies. A més, també són els més favorables a la privatització de serveis essencials com l’educació i la sanitat, i mostren valors més orientats a la meritocràcia i la responsabilitat individual. Per exemple, quan se’ls pregunta si els ingressos haurien de ser més igualitaris (posició 1) o si cal incentivar l’esforç personal (posició 10), els nois se situen en una mitjana de 6,7, mentre que les noies ho fan en un 5,9. També es detecta que els nois valoren millor la competència com a motor econòmic (3,9 punts de mitjana en una escala de perjudicial a positiva), mentre que les dones la puntuen de forma més crítica (5,0). 

En temes ecològics, la divisió també és notable. Els homes joves són el grup que expressa menys responsabilitat individual davant del canvi climàtic, amb una mitjana de 5,4 punts en una escala de 0 a 10, mentre que les dones joves arriben als 6,4 punts. A més, només el 66 % dels nois afirmen haver pres mesures recents per reduir el consum d’aigua a casa seva, davant del 75 % de les noies. Igualment, els nois són més proclius a prioritzar el creixement econòmic per damunt de la protecció del medi ambient. 

Les actituds respecte a la llei i l’autoritat també reflecteixen una tendència més conservadora entre els homes joves. Aquest col·lectiu és el que està més d’acord amb afirmacions com «l’escola ha d’ensenyar a obeir l’autoritat» o «la llei sempre s’ha d’obeir», amb diferències de 13 i 15 punts, respectivament, en relació amb les dones del mateix grup d’edat. Aquestes actituds van acompanyades de menys confiança en figures com ara mestres i professors: un 25 % dels nois joves confessen tenir-hi una confiança baixa (per sota de 5 en una escala de 0 a 10), mentre que només el 16 % de les noies expressen el mateix. 

En l’àmbit de la mobilització social, les diferències entre sexes es tornen a fer evidents. Les dones joves són molt més actives i estan més compromeses amb les causes socials: el seu interès en les mobilitzacions feministes supera en 35 punts el dels homes joves, i també mostren més implicació en mobilitzacions pel clima o pels drets laborals. A l’altra banda, els homes només mostren més interès relatiu per la mobilització sobiranista. 

Finalment, pel que fa a la percepció de seguretat i vulnerabilitat, es manté una tendència present a totes les edats, però especialment accentuada entre els més joves: les dones de 16 a 24 anys declaren tenir molt més temor que els homes davant del risc de patir agressions, robatoris o violència sexual. Per exemple, davant la possibilitat de ser víctimes d’una agressió sexual caminant soles de nit, les dones tenen una mitjana de por que supera en 6 punts la dels homes. 

Totes aquestes dades apunten a una divisió ideològica i de valors inèdita dins la societat catalana contemporània. Mentre que les dones joves es mantenen en una posició més progressista i compromesa amb la igualtat, el benestar col·lectiu i la lluita contra les discriminacions, els homes joves es desplacen progressivament cap a postures més conservadores, individualistes i autoritàries. Aquesta fractura no es reprodueix amb la mateixa intensitat en altres generacions, on homes i dones tendeixen a mostrar actituds molt més similars. 

Les dades confirmen algunes de les diverses hipòtesis per explicar aquest fenomen que hem esmentat anteriorment: des de la reacció antifeminista i l’efecte de les xarxes socials, fins a les desigualtats educatives (amb més fracàs escolar entre nois i més presència femenina a la universitat) i materials, els canvis en l’oci i les relacions, o la percepció d’«oficialització» del discurs feminista i LGTBI. Sigui com sigui, el resultat és una nova divisió social que interpel·la directament el futur de la cohesió generacional i del consens democràtic. 

Les dones joves esdevenen garants dels valors democràtics: defensen la igualtat, rebutgen l’autoritarisme i se senten implicades en la política, encara que amb menys confiança en les institucions.

L’anàlisi comparativa entre homes i dones joves, per tant, evidencia no tan sols una diferència ideològica, sinó un escenari de fractura democràtica. Les dones joves esdevenen garants dels valors democràtics: defensen la igualtat, rebutgen l’autoritarisme i se senten implicades en la política, encara que amb menys confiança en les institucions. Per contra, una part significativa dels homes joves mostren una actitud de tancament, ressentiment i simpatia per ideologies autoritàries i discursos d’odi. 

Aquest contrast també es pot entendre des del punt de vista cultural: les dones s’han incorporat als discursos emancipadors a través de moviments com el 8-M, mentre que molts homes se senten expulsats d’aquests relats col·lectius. Com apunten les investigadores Alba Alonso, Eléonore Lépinard i Maria Rodó-Zárate (2021), cal una mirada interseccional que combini gènere, classe i origen per entendre aquest ressentiment masculí com a construcció social, i no com a essència. 

Conclusions i recomanacions estratègiques 

Aquest capítol ha analitzat les causes estructurals i socials que expliquen la desafecció democràtica i la radicalització d’una part dels homes joves a Catalunya i a Espanya, amb una atenció especial a la fractura de gènere emergent. Les dades revisades mostren que no es tracta d’un fenomen anecdòtic, sinó d’un desafiament democràtic profund, amb implicacions clares per al futur de la cohesió social i la qualitat del sistema polític. 

Els homes joves en situació de precarietat educativa, econòmica o identitària es mostren especialment vulnerables als discursos d’extrema dreta, que simplifiquen problemes complexos i ofereixen comunitats emocionals davant la incertesa. Aquesta radicalització s’expressa en actituds hostils cap a la igualtat de gènere i la diversitat, així com en una desafecció creixent amb el sistema democràtic. Les xarxes socials amplifiquen aquest malestar mitjançant discursos d’odi, rebuig al feminisme i simpaties autoritàries. 

En contrast, les dones joves tendeixen a mostrar més compromís democràtic, valors progressistes i implicació en moviments socials. Aquesta bretxa ideològica de gènere, consolidada i transversal, requereix una resposta pública clara per evitar una fractura cultural i democràtica de llarg abast. 

Per revertir aquesta tendència, es proposen sis línies d’actuació: 

• Millorar el benestar juvenil, amb polítiques actives en habitatge, treball i formació, per reduir la frustració social. 

• Promoure models igualitaris de masculinitat, visibles i propers, a través de l’educació i els mitjans. 

• Combatre la desinformació digital, regulant algoritmes i fomentant l’alfabetització mediàtica crítica. 

• Reforçar la participació política juvenil, amb canals d’incidència i deliberació horitzontal. 

• Desenvolupar polítiques específiques per a homes joves, amb un enfocament pedagògic i inclusiu. 

• Impulsar una educació afectiva i sexual amb perspectiva de gènere, per prevenir la violència masclista i fomentar relacions sanes. 

En definitiva, reconèixer el malestar juvenil no implica justificar-ne les derives autoritàries. Cal oferir a la joventut —i especialment als homes— un horitzó de futur digne i esperançador. Escoltar-los, comprendre’ls i incorporar-los activament en la vida pública és essencial per reconstruir el vincle entre joventut i democràcia i garantir una societat més justa, cohesionada i lliure de por. 

Mario Ríos Fernández 

(Castellbisbal, 1989) 

Politòleg i analista de dades, és professor de Ciència Política a la Universitat de Girona (UdG), on desenvolupa tasques de docència i recerca al Departament de Dret Públic. Màster en Anàlisi Política i Assessoria Institucional per la Universitat de Barcelona, centra la seva investigació en el comportament polític i electoral. Actualment, cursa un doctorat sobre l’evolució de la dreta radical a Catalunya, amb especial atenció al fenomen d’Aliança Catalana. 

Bibliografia 

• Agenda Pública. (2024). Las democracias liberales deben reconciliarse con los hombres jóvenes. https://agendapublica.es/noticia/19899/brecha-genero-generacion-z-democracia-ultraderecha-jovenes 
• Alonso, A., Lépinard, É., i Rodó‑Zárate, M. (2021). Interseccionalidad: Desigualdades, lugares y emociones. Ediciones Bellaterra. 
• Betz, H. G. (1994). Radical Right-Wing Populism in Western Europe. Palgrave. https://doi.org/10.1007/978-1-349-23547-6 
• Centre d’Estudis d’Opinió. (2024). La nova divisió ideològica de gènere. Generalitat de Catalunya. https://ceo.gencat.cat/web/.content/30_estudis/03_publicacions/Apunts/2024__generacioz.pdf 
• Centro de Investigaciones Sociológicas. (2025). 3497/0 Calidad de la Democracia (III). https://www.cis.es/documents/d/cis/es3497mar-pdf 
• Colantone, I., i Stanig, P. (2017). The Trade Origins of Economic Nationalism: Import Competition and Voting Behavior in Western Europe. BAFFI CAREFIN Centre Research Paper No. 2017-49. https://doi.org/10.2139/ssrn.2904105 
• Cordero, G., Ramírez-Dueñas, J. M., i Sánchez, S. (2025). La brecha ideológica de género en la Generación Z en España. Revista Española de Ciencia Política, (67), 69-99. https://doi.org/10.21308/recp.67.03  
• Dietze, G., i Roth, J. (2020). Rechtspopulismus und Gender: Interdisziplinäre Perspektiven. transcript Verlag. 
• European Policy Centre. (2023). From provider to precarious: How young men’s economic decline fuels their radicalisation. https://www.epc.eu/publication/From-provider-to-precarious-How-young-mens-economic-decline-fuels-th-63effc/ 
• Foa, R. S., i Mounk, Y. (2016). The Danger of Deconsolidation: The Democratic Disconnect. Journal of Democracy, 27(3), 5-17. https://doi.org/10.1353/jod.2016.0049 
• Foa, R., Klassen, A., Wenger, D., Rand, A., i Slade, M. (2020). Youth and Satisfaction with Democracy: Reversing the Democratic Disconnect? Bennett Institute for Public Policy, University of Cambridge. https://doi.org/10.17863/CAM.90184  
• Gill, R. (2016). Post-postfeminism?: new feminist visibilities in postfeminist times. Feminist Media Studies, 16(4), 610-630. https://doi.org/10.1080/14680777.2016.1193293 
• Golder, M. (2016). Far Right Parties in Europe. Annual Review of Political Science, 19, 477-497. https://doi.org/10.1146/annurev-polisci-042814-012441 
• Ignazi, P. (1992). New and old extreme right parties: The French Front National and the Italian Movimento Sociale Italiano. European Journal of Political Research, 22(1), 3-34. 
• Institut de Ciències Polítiques i Socials. (2024). Sondeig d’Opinió Catalunya 2024. Universitat Autònoma de Barcelona i Diputació de Barcelona. https://www.diba.cat/documents/553295/425574195/Gr%C3%A0fics+sondeig+2024.pdf/265367ac-eaa1-2fb1-53ad-6623583cccf0  
• Instituto de la Juventud (Injuve). (2024). Informe Juventud en España 2024 – Resumen. Ministerio de Derechos Sociales, Consumo y Agenda 2030. https://www.injuve.es/observatorio/demografia-e-informacion-general/informe-juventud-en-espana-2024-y-resumen-ejecutivo 
• Ivarsflaten, E. (2008). What Unites Right-Wing Populists in Western Europe?: Re-Examining Grievance Mobilization Models in Seven Successful Cases. Comparative Political Studies, 41(1), 3-23. https://doi.org/10.1177/0010414006294168 
• Heyne, L., i Manucci, L. (2021). A new Iberian exceptionalism? Comparing the populist radical right electorate in Portugal and Spain. Political Research Exchange, 3(1). https://doi.org/10.1080/2474736X.2021.1989985 
• Kimmel, M. (2017). Angry White Men: American Masculinity at the End of an Era. Nation Books. 
• McRobbie, A. (2009). The Aftermath of Feminism: Gender, Culture and Social Change. SAGE Publications. 
• Minkenberg, M. (2017). The Rise of the Radical Right in Eastern Europe: Between Mainstreaming and Radicalization. Georgetown Journal of International Affairs, 18(1), 27-35. 
• Norris, P., i Inglehart, R. (2019). Cultural Backlash: Trump, Brexit, and Authoritarian Populism. Cambridge University Press. 
• Rothermel, A. (2023). The manosphere: How misogynist online communities shape antifeminist youth identities. European Journal of Cultural Studies, 26(2), 238-255. https://journals.sagepub.com/doi/abs/10.1177/10608265241279841?download=true 

Aquest article forma part de l’Informe Ferrer i Guàrdia 2025.

Disponible en català i castellà!

ACONSEGUEIX-LO!

Estem en un moment de canvi social accelerat, un canvi que no sabem encara on ens portarà i que, en certa manera, fa por, perquè posa en qüestió molts dels avenços socials que han costat anys de lluita i que, tot i que sigui amb múltiples mancances, han permès un procés de consolidació dels principis d’igualtat i llibertat, i, amb aquests, la millora dels nivells de vida de gran part de la població. Em refereixo, és clar, a la població europea en el seu conjunt i algunes altres zones del món, no a tot el món: hi ha països on la vida s’ha fet tan difícil que veiem com la població intenta fugir-ne encara que sigui posant en perill la seva supervivència.  

Un dels aspectes en què s’ha avançat en els darrers cinquanta anys, aproximadament, ha estat el de la igualtat entre homes i dones. No totalment aconseguida, certament, però molt més avançada que l’any 1975, per exemple. En aquella etapa final de la dictadura, Espanya era encara un país plenament masclista, amb lleis discriminatòries per a les dones, que ja contrastaven amb el que passava en països del nostre entorn, en general més avançats en el camí de la igualtat. Hem fet un llarg recorregut: per un conjunt de raons que de seguida tractaré d’explicar, les dones han canviat molt més que els homes; però, a poc a poc, també els homes van anar deixant enrere les seves posicions tradicionals i acceptant la igualtat, sobretot en el sentit del ple dret de les dones a disposar de la seva vida. És un procés que semblava imparable i que feia pensar que, al cap d’uns quants anys futurs, la igualtat seria una realitat, i homes i dones haurien abandonat els seus rols tradicionals per compartir sense límits les tasques productives i reproductives que exigeix la continuïtat de la vida.  

Els avenços del feminisme, units al canvi de valors polítics que s’està produint en molts països, ens han portat a una conjuntura diferent, en què molts d’aquests avenços perillen i poden retrocedir. Hi ha hagut una proposta de noves masculinitats, però no ha acabat d’arrelar entre el gran públic. I el que aflora en aquest moment és, en el sentit contrari, un retrocés de les generacions joves, especialment dels homes joves, cap a posicions i actituds que van ser típiques, en el passat, del gènere masculí i que de nou reclamen supremacia i privilegis per a ells. Unes actituds que encara no són adoptades per la majoria dels homes joves, però que veiem avançar de manera molt perillosa.  

Com s’ha produït aquest procés? Com hem arribat a posicions com les que es manifesten a través de la masclosfera o dels incels? Quines són les posicions polítiques dels joves que representen una ruptura respecte del procés que es podia observar en altres generacions recents? Tractaré, al llarg d’aquest article, d’exposar els aspectes principals del que ha constituït aquest procés d’avenç de la igualtat, per concloure, finalment, veient què sabem ara de les posicions i opinions dels nois joves. 

La dona és el futur de l’home (L. Aragon) 

A mitjan segle xx, superada ja la gran catàstrofe de les dues guerres mundials, s’inicia una etapa de prevalença política de les posicions democràtiques i de creació de l’estat del benestar. En aquesta situació també comença un moviment social que constituirà la gran innovació de la segona meitat del segle: el moviment feminista, que ha suposat un canvi radical en la manera d’entendre els papers socials de cada sexe i, fins i tot, en la manera d’entendre les relacions sexuals i familiars.  

L’any 1949 es publica El segon sexe, de Simone de Beauvoir. És rebut amb tota mena de crítiques i escarafalls, tant a França com en la majoria de països europeus. Però no es tractava d’una reflexió aïllada, sinó d’una necessitat de canvi que s’anava obrint pas en les societats que anomenem «el món occidental», és a dir, en aquelles en què s’anaven consolidant els governs democràtics i podien començar a aflorar les veus que posaven en qüestió l’ordre existent. I és perquè, de fet, els canvis econòmics i socials que s’havien produït convertien en una necessitat canvis polítics i culturals i, per tant, el sistema de normes que regeix la vida col·lectiva, arribant fins a les prescripcions que afecten directament la vida personal de cada individu.  

Els vells models de masculinitat i feminitat que s’havien anat configurant al llarg dels segles en les nostres societats ja eren obsolets. D’una banda, s’esperava haver eliminat per sempre les guerres entre europeus, de manera que la figura del guerrer, de l’home capaç de matar i morir per defensar la seva comunitat, deixava de ser una necessitat. I, de l’altra, deixava de ser necessària la dedicació de la gran majoria de les dones a tenir moltes criatures i a la criança, en societats en què s’estava vencent la mortalitat infantil i en què les feines de la llar quedaven relativament alleugerides per l’ús de noves tecnologies que feien menys feixugues les tasques tradicionals de les mestresses de casa. L’aparició de mètodes anticonceptius d’alta fiabilitat facilitava, efectivament, un control de la natalitat que permetia rebaixar de manera dràstica el nombre de criatures per dona, cosa que, unida a l’allargament de la vida que es va produir al llarg del segle, va contribuir enormement al fet que les dones poguessin plantejar-se la dedicació a altres tipus de tasques, especialment feines retribuïdes, que els garantissin més control sobre les seves vides. 

A partir d’aquí, s’inicia, doncs, un moviment d’abast mundial, encara que amb impactes molt diferents segons els països, en què les dones reivindiquen igualtat, amb tots els matisos que aquesta paraula pot contenir, però que vol dir, d’una manera general, no acceptar cap mena de discriminació pel fet de ser dones, i ser dipositàries de tots els drets humans que s’han reconegut per als homes, sense excepcions. Era, per tant, un primer trencament del model tradicional de gènere femení, i l’esperança que les dones podien aportar nous valors i una nova racionalitat a les societats i la vida humana.  

Els canvis es van anar succeint amb rapidesa. L’any 1975 es va celebrar la primera Conferència Mundial sobre les Dones, organitzada per l’Organització de les Nacions Unides. La van seguir les del 1980, 1985 i 1995; la darrera, a Beijing. Aquestes conferències van ser útils per prendre un conjunt d’acords totalment necessaris per canviar la situació de les dones al món en el sentit de més igualtat. Trenta anys més tard, no tot el que s’hi va acordar s’ha fet realitat, i en alguns països, com ara l’Iran i l’Afganistan, la situació de les dones és terrible, i fins i tot ha empitjorat respecte d’èpoques anteriors. Tanmateix, en la majoria de països s’ha produït un gran canvi que podem considerar com un augment de la igualtat, un canvi que ha repercutit sobre el conjunt de les estructures socials.  

Ara bé, si, com deia al principi, tant els models masculins com els femenins podien ser considerats obsolets ja a mitjan segle xx i havien d’evolucionar, no es va produir una evolució paral·lela per a ambdós sexes. Mentre les dones canviaven molt ràpidament i exigien canvis legals, econòmics i culturals, els homes seguien sent educats segons el model tradicional del guerrer, encara que fos modificat en alguns aspectes. I per quina raó?, direu. Doncs bé, per raons que sociològicament són ben conegudes: tot grup dominant ofereix més resistència al canvi que els grups dominats, que són generalment els que proposen canvis en el sentit de gaudir de més igualtat. Els dominants suposen que perdran els seus privilegis i, per tant, no estan interessats en el canvi, mentre que els dominats proposen el canvi per arribar a tenir més igualtat i sortir de la seva condició d’inferioritat social i individual. Ha passat moltes vegades a la història, i, clarament, veiem com es torna a produir en relació amb l’eliminació dels gèneres, fet que dona lloc a aquella situació que s’ha descrit sovint com «les dones busquen homes que encara no existeixen, i els homes busquen dones que ja no existeixen». 

Parlem de gèneres: «el sexe no és destí» 

Mentre la diferència entre les formes de vida i de comportament d’homes i dones es concebia com un fet derivat de la naturalesa, es podia considerar que es tractava de fets inamovibles, que no podien ser modificats. A partir dels anys setanta del segle passat es comença a parlar de la diferència entre sexe i gènere, és a dir, del fet que hi ha una diferència natural, inscrita en els cossos, entre els sexes, atesa la seva diferent funció en la reproducció humana, i que alhora hi ha uns models socials inculcats, que es van anomenar «gèneres», que són els que marquen la diferència de comportaments i la jerarquia entre els sexes, i que, com a tot allò que es produeix en l’àmbit cultural i social, es poden modificar.  

L’acceptació del terme «gènere» va ser molt costosa: es va manifestar especialment en la IV Conferència de les Nacions Unides sobre les Dones a Beijing, l’any 1995, i va enfrontar l’islam i l’Església catòlica, a través dels seus representants en diferents països, amb la Unió Europea, els Estats Units, el Japó i molts altres països del món, que proposaven l’adopció d’aquest terme. Les dues grans religions esmentades no volien en absolut que s’acceptés, perquè evidentment això significava la possibilitat d’una evolució en la situació de les dones i també dels homes, que aquestes religions i determinats països no volien que es produís.  

Finalment, es va imposar el criteri favorable a l’adopció del terme «gènere» i l’acceptació del reconeixement dels drets de les dones com a drets humans. A més, es va ampliar l’extensió del pensament feminista i les transformacions de la situació de les dones en la majoria de països, sense, però, que en cap cas s’hagi aconseguit la igualtat real total.  

A partir d’aquí comença un procés molt interessant i, alhora, ple de contradiccions. De fet, s’accelera el que podem anomenar «destrucció dels gèneres», és a dir, la posada en qüestió dels perfils tradicionals atribuïts a un o altre sexe, de manera que moltes persones consideren que, sigui quin sigui el seu sexe, poden adoptar rols, actituds i aspectes que sempre s’havien atribuït a l’altre sexe. Així doncs, es comença a difondre la idea que el sexe no ha de condicionar els comportaments, ni les atraccions sexuals, ni els estils de vida. Naturalment, aquesta idea no s’imposa de cop en tota la població, sinó que s’estén sobretot entre la gent jove, fins al punt que, en molts casos, s’ignora el fet que el sexe és una dada natural —s’arriba a dir que és també una construcció social— i s’atribueix tot tipus de comportaments als gèneres, però ja no com a models imposats socialment, sinó com a opcions personals derivades d’una «identitat sentida».  

Ens trobem així enfront de dues tendències en certa manera contraposades. Per començar, un fort creixement del feminisme, sobretot a partir de l’any 2018, en què es va produir el fenomen del #MeToo, que va fer que, a partir d’una denúncia d’assetjament sexual per part d’una actriu, es donessin a conèixer una gran quantitat de casos similars en molts països, assenyalant homes famosos i socialment valorats com a assetjadors i depredadors sexuals. La magnitud d’aquella denúncia va fer, d’una banda, que efectivament molts d’aquests homes, intocables fins a aquell moment, fossin acomiadats dels seus llocs de treball o jutjats pels fets que es van poder demostrar. I, d’altra banda, sota l’impuls d’aquell moviment, el feminisme es va estendre en molts més països i àmbits socials, abastant, a més, dones de totes les edats, des de nenes i adolescents fins a les seves àvies.  

Paral·lelament, es va iniciar, ja des de principis de la dècada del 2010, aproximadament, un moviment d’homes que van començar a fer la crítica del gènere masculí tradicional; un moviment que des del primer moment va tenir com a punt de referència la teoria feminista i el mateix moviment feminista, però que, alhora, va anar configurant-se com a moviment específic. La idea d’unes noves masculinitats sorgeix, precisament, de la necessitat de modificar també el gènere masculí tradicional que encara s’està transmetent i d’apropar-lo molt més al gènere femení, atès que les dones també s’anaven aproximant al gènere masculí. És a dir, com he assenyalat més amunt, es tracta d’anar eliminant la rigidesa que comportaven els models anteriors per aconseguir que cada persona pugui triar les seves formes de viure d’acord amb les seves necessitats, i no en funció d’uns models rígids de gènere.  

L’exploració d’una nova masculinitat comporta, fonamentalment, la crítica a un gènere masculí que emfasitza la violència i l’agressivitat, l’enfrontament i la competitivitat entre els homes, i el domini damunt les dones, alhora que condemna totes les actituds de cura, de tendresa, d’atenció als altres, quan són adoptades per homes, atès que es consideren actituds femenines, impròpies dels mascles. Com he desenvolupat en treballs anteriors,1 l’educació dels nens encara consisteix en una socialització per preparar un guerrer, és a dir, un individu capaç de matar i morir sense compassió ni remordiment, sempre que es tracti d’una causa «noble», o sigui, aparentment al servei dels seus. Aquest perfil humà, que probablement en el passat responia a una necessitat social, avui ha deixat de tenir sentit, tot i que en aquest moment algú estigui promovent de nou les guerres. I no solament ha deixat de tenir sentit, sinó que és altament perillós per al conjunt de la humanitat, com malauradament estem experimentant ara, fins i tot —i malgrat que d’això no se’n parli— per als nois i homes que adopten aquestes actituds i valors i que n’acaben sent directament víctimes, i sovint víctimes mortals.  

Efectivament, les dades ens ho demostren, encara que poques vegades es comentin i s’actuï en conseqüència. A Espanya, l’any 2023, un 74,2 % de les morts per homicidi van ser homes, víctimes d’agressions dutes a terme fonamentalment per altres homes: el 92 % dels assassins són homes. El 62 % del total d’homicidis va ser comès per homes que mataven homes, i un 28 % que mataven dones. Parlem molt de la violència de gènere, que en realitat caldria anomenar «violència de gènere masculí», però, com que s’utilitza el terme «gènere», que s’ha assimilat a les qüestions plantejades per les dones, sembla que només nosaltres en siguem víctimes. Tanmateix, els homes en són, numèricament, encara molt més víctimes; simplement no se’n parla. I no solament això: a partir dels 3 anys moren més nens que nenes, i als 20, per cada dona que mor, moren 3 homes. Molt rarament de malaltia; la majoria de casos moren per suïcidis —cada vegada més freqüents entre els homes joves—, per accidents de trànsit —ai, les motos!—, per drogues, homicidis i esports de risc. És a dir, en aquest moment el gènere masculí, encara dominant, és un gènere mortífer, i no perquè mati per defensar els febles, tal com ens han presentat als herois, sinó perquè, imbuïts de la necessitat de lluita, d’enfrontament i de triomf per demostrar la seva masculinitat, molts homes practiquen i veuen com a natural una violència que acaba destruint-los i destruint el seu entorn.  

Les bases per a una nova masculinitat van estar clares des de l’inici: calia obrir als homes les actituds i les emocions considerades pròpies de les dones, i no estigmatitzar-los com a poc masculins quan les adoptaven, tal com s’ha aconseguit no estigmatitzar les dones com a masculines pel fet de dur pantalons, jugar a futbol o dirigir una empresa. Es tracta d’un aprofitament i un enriquiment de les possibilitats que ofereix la vida, que ha de poder adoptar tothom, d’acord amb les seves possibilitats i tendències.  

Aquesta línia de desenvolupament, que resulta tan clara quan en parlem, té moltes dificultats per ser adoptada d’una manera general, per una raó patent: la masculinitat ha donat, durant mil·lennis, privilegis, i ha mantingut la superioritat respecte a unes dones condemnades a obeir i servir, sense poder exercir cap control damunt la pròpia vida. Canviar els gèneres, renunciar a la virilitat supremacista, és vist com un perill: el perill de perdre aquesta posició de privilegi i d’arribar a ser «com una dona», una autèntica vergonya per a molts homes. Perquè, com podeu comprovar, titllar un company de «nena», per exemple, a l’escola, equival, habitualment, a un insult que fa enrabiar qualsevol nen.  

La relació entre el feminisme i els moviments d’homes per una nova masculinitat no sempre ha estat fàcil. Malgrat la seva voluntat de canvi, molts dels homes que s’han apropat a la idea d’una nova masculinitat han estat socialitzats d’acord amb el model masculí tradicional i, per tant, mantenen una actitud relativament prepotent fins i tot quan tracten d’acostar-se al feminisme. I, enfront d’aquestes actituds, les feministes han reaccionat sovint amb la sensació que es tractava de la situació de sempre, en què els homes volen imposar-se sense tenir en compte l’opinió de les dones. L’apropament, que inicialment semblava possible, s’ha anat fent difícil, sobretot per la dificultat que els homes renunciïn a la seva tendència a un protagonisme difícilment compartit. 

Els canvis dels darrers anys: la renovació del masclisme 

L’explosió del moviment #MeToo al món va fer suposar que el feminisme es consolidaria i es convertiria en un criteri dominant en la societat. Però, com passa sovint amb els moviments socials, el seu creixement no genera només la consolidació, sinó també l’aparició de tendències adverses. I això és el que s’ha començat a manifestar en els darrers anys en relació amb el feminisme.  

Efectivament, en els darrers cinc anys, aproximadament, assistim a l’aparició de dos tipus de fenòmens. Per començar, l’ampliació del feminisme ha generat un conjunt de fractures internes, amb posicions contraposades i, fins i tot, sovint enfrontades amb certa violència. Aquestes fractures es manifesten a l’entorn de diversos eixos. El primer, i més conflictiu, és el que s’observa pel que fa al suport o a l’oposició al moviment trans, i especialment a la possibilitat que dona la llei aprovada sobre el canvi registral d’identitat sexual sense altres requisits que la voluntat de la persona. El segon eix de fractura és el que enfronta les posicions que podem considerar «clàssiques», perquè han estat predominants en el feminisme durant uns cinquanta anys, amb posicions que adopten grups de dones que es consideren «racialitzades» i que creuen que el feminisme que s’ha desenvolupat ha ignorat les necessitats de les dones pobres i de les procedents de l’anomenat «Tercer Món». Aquestes dues tendències noves que han sorgit dins el feminisme han implicat que en molts casos es parli de «feminismes», en plural, negant l’existència d’un moviment feminista amb uns plantejaments comuns. 

El fraccionament intern està suposant, evidentment, un afebliment d’aquest moviment. De fet, posa de manifest un trencament generacional, atès que, en gran part, oposa les posicions de les generacions joves a les posicions de les generacions més grans. Un fet que, com s’ha comprovat diverses vegades, és freqüent en l’evolució dels moviments socials, però que en la nostra societat, en què tot va molt ràpid, encara s’incrementa i s’accelera. Els objectius pels quals van lluitar les generacions més grans han estat, en bona part, aconseguits i, per tant, ja no són importants per a les dones joves. En canvi, aspectes que eren propis de les dones en el passat s’han tornat més difícils d’aconseguir, com ara la dedicació exclusiva a la maternitat i a les cures familiars, de manera que, en determinats casos, les joves reivindiquen allò que les grans havien rebutjat.  

Tanmateix, l’amenaça més potent és la d’un corrent antifeminista que s’està manifestant entre les generacions més joves, especialment entre els nois, però també el comencem a observar entre les noies, sobretot en països com els Estats Units, que va ser precisament on es va generar l’onada feminista iniciada als anys seixanta del segle passat.  

Per entendre com sorgeix aquest moviment cal tenir present un fenomen més general que veiem avançar en l’àmbit polític. Per raons complexes, i que tenen sobretot relació, al meu entendre, amb el creixement de les desigualtats econòmiques al món i dins de la majoria de països, s’ha generat una crítica que es va estenent sobre les polítiques dutes a terme bàsicament per la socialdemocràcia que van ser desenvolupades sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial i, en el cas espanyol, a partir del final del franquisme, ara fa cinquanta anys. Són polítiques que han permès el creixement de les classes mitjanes i de la democràcia, però que a partir de l’any 2000 han tendit a estancar-se per un conjunt de fets que ara no podem esbrinar aquí. I això ha portat al fet que, entre les generacions joves, s’hagi difós la idea que viuran pitjor que els seus pares, fet que, unit a l’augment de les migracions i l’arribada d’un gran nombre de persones procedents de països pobres, ha generat un acostament cap als plantejaments d’extrema dreta, uns plantejaments que semblaven bandejats per sempre, almenys en el marc europeu, després de l’horror dels règims nazis i feixistes que van portar a la Segona Guerra Mundial.  

Les generacions joves desconeixen la realitat del que van ser aquells governs d’extrema dreta, de les morts i l’horror que van generar, i, en el cas d’Espanya, del que va suposar una dictadura que va durar quaranta anys. I, com que ho desconeixen, tendeixen a pensar que seria millor que la realitat política actual i els règims democràtics. Un conjunt de fets sembla confirmar els aspectes més negatius d’aquests règims, com ara l’amplada de la corrupció, la violència dels enfrontaments verbals i el desenvolupament d’un conjunt de falsedats que fan difícil destriar què és cert i què no, etc. Un conjunt de circumstàncies, doncs, que s’ha convertit en un caldo de cultiu per a l’extensió de les posicions ultradretanes. 

Com és conegut, una de les característiques del pensament ultradretà és el menyspreu cap a les dones i la seva decisió de mantenir-les en els rols tradicionals d’esposes, mares i mestresses de casa. I, alhora, l’exaltació de les formes més tradicionals del gènere masculí, amb el guerrer i el mascle triomfador com a model a seguir. Veiem, llavors, com la confluència d’una conjuntura en què les dones han anat conquerint llocs públics en la societat, encara que molt lluny d’haver assolit la igualtat, i el creixent predomini dels models masclistes que miren de nou al passat arrosseguen una part de les generacions joves, especialment en el cas dels nois, ho repeteixo, a posicions antifeministes, que neguen la violència de gènere, que consideren que les dones han anat massa lluny i que adopten, quan poden, rols de dominació de les dones, arribant fins i tot a la violència, com en el cas de les violacions i les violacions múltiples, o dels feminicidis, o, més freqüentment, de pràctiques sexuals violentes i humiliants per a les noies.  

Les posicions antifeministes entre homes joves no sorgeixen soles. Hi ha, d’una banda, propaganda dels mateixos partits d’extrema dreta, com, en el cas espanyol, la posició de VOX, que nega l’existència de la violència masculina envers les dones i tracta d’imposar el concepte de «violència domèstica», suposant que la violència entre homes i dones és equiparable en ambdós sexes. De l’altra, però, s’han creat moviments d’àmbit internacional que es van estenent arreu, com ara tots els que es mouen a l’entorn del que s’ha anomenat la «masclosfera» o els «incels», que produeixen habitualment tot un conjunt d’intervencions, sobretot a les xarxes socials, totalment misògines. Uns i altres reclamen la superioritat masculina i el dret dels homes a imposar el que vulguin a les dones, especialment, en el cas dels incels, que es presenten com a homes frustrats perquè no aconsegueixen parelles sexuals femenines, i creuen que les dones tenen l’obligació de satisfer-los sexualment, en tinguin ganes o no.  

Les opinions dels homes joves respecte del feminisme i la seva variació en el temps  

A través d’enquestes i estudis diversos s’està constatant, efectivament, un canvi d’orientació en les opinions de les generacions joves i, especialment, dels homes. Així, per exemple, segons l’Informe 2024 de l’Instituto de la Juventud del Govern d’Espanya,2 l’any 2019 un 64 % de la gent jove presentava un alt nivell d’identificació amb el feminisme; l’any 2023 aquesta identificació s’havia reduït en 10 punts, i era només del 54 %. I canvis similars es van produir en altres opinions relatives al mateix tema: l’any 2019 un 82,5 % de la població jove deia estar molt d’acord amb la idea que l’existència de la violència de gènere era un dels problemes més importants de la nostra societat; quatre anys més tard, aquest percentatge havia passat al 65 %, malgrat que els feminicidis es mantenien al mateix nivell. El negacionisme respecte de la violència de gènere també tendeix a augmentar: entre les dones joves passa del 5,7 % l’any 2019 al 13,2 % l’any 2023; entre els homes joves passa de l’11,9 % l’any 2019 al 23,1 % l’any 2023. És a dir, prop d’1 de cada 4 nois ja considerava, fa un parell d’anys, que no hi havia violència de gènere i que aquest era un invent de les feministes per perjudicar-los. 

Aquest retrocés de l’adhesió al feminisme suposa, al mateix temps, l’augment del desacord amb les polítiques d’igualtat i que reforcen els drets de les dones. En aquests temes s’observa una marcada diferència d’opinions segons el sexe, ja que els homes joves són molt més reticents que les dones joves a acceptar-les. Per exemple, un 55,6 % d’homes estan a favor de l’avortament, mentre que el grau d’acceptació entre les dones és del 71 %. Respecte a garantir una presència equilibrada d’homes i dones en alts càrrecs, només hi donen suport un 48,3 % dels homes, però hi està d’acord un 70 % de les dones.  

El suport al feminisme està sent substituït en part per l’adhesió a la causa LGTBIQ, que tendeix a guanyar adeptes, sobretot entre la gent jove; un moviment que en part es reclama també del feminisme, però que en alguns aspectes s’hi contraposa, com he explicat més amunt. El feminisme sempre ha mostrat simpatia per les persones homosexuals, atès que, en part, la lluita era comuna a ambdós moviments i que moltes dones lesbianes eren feministes. Alhora, però, hi ha hagut moments en què aquesta relació ha estat difícil entre lesbianes i heterosexuals, en la mesura que les primeres han plantejat, en alguns casos, que era contradictori ser feminista i tenir relacions sexuals amb homes. Però, d’una manera general, ambdós moviments han estat d’acord. Ara bé, en ampliar-se aquest col·lectiu amb el creixement de les persones trans, s’ha produït la ruptura dins el moviment feminista, com ja he comentat, i per a moltes persones joves la simpatia cap a un moviment o altre sembla presentar-se com a alternativa i fins i tot és excloent.  

Aquests canvis de tendència també coincideixen amb canvis de tendències polítiques, en què veiem que s’estan produint moviments de posicions que no sospitava ningú. En termes generals ho podem resumir dient que, en els primers anys de democràcia, els homes votaven, a Espanya, lleugerament més a l’esquerra que les dones. Passats prop de cinquanta anys de les primeres eleccions democràtiques —que es van celebrar l’any 1977—, les posicions han canviat lleugerament. Possiblement com a conseqüència del desenvolupament del moviment feminista, la situació de les dones ha anat millorant, i això ha provocat un viratge de les dones cap a posicions més d’esquerres. D’altra banda, en el cas dels homes, el que observem és un creixement de les posicions d’esquerres fins a un cert moment, i després una tendència a un vot més de dretes; és a dir, la trajectòria d’ambdós sexes en relació amb les simpaties polítiques ha estat inversa: mentre les dones han avançat cap a l’esquerra, els homes han retrocedit cap a la dreta. Una tendència que s’accelera en els darrers anys, en què veiem créixer el suport dels homes joves a VOX; per contra, aquest partit té poc èxit entre les dones. 

De fet, aquestes variacions d’opinions i de simpaties polítiques corresponen, en gran part, a un fenomen conegut: quan la trajectòria d’un grup social ha estat ascendent, és a dir, la seva posició econòmica, social i cultural ha tendit a millorar respecte al passat, la tendència en relació amb les opcions polítiques i culturals és la del progressisme: una trajectòria ascendent mostra que avui es viu millor que ahir, i, per tant, s’espera que, adoptant opinions obertes cap a la novetat, la trajectòria ascendent pugui continuar produint-se. En canvi, quan un grup social tendeix a perdre posicions, prefereix que no canviï res. Ben a l’inrevés, vol tornar a les formes de vida del passat, perquè creu que l’afavorien enfront dels canvis que s’estan produint. I aquest és el moviment que s’observa entre dones i homes: els canvis culturals i polítics cap a la igualtat han tendit a millorar les possibilitats de les dones, encara que no s’hagi aconseguit la igualtat real. Les dones tendeixen a creure que, votant els partits d’esquerres, que han estat els que més han dut a terme polítiques igualitàries, s’avançarà encara cap a la plena igualtat. Els homes, en canvi, han perdut molts privilegis: ja no tenen l’absolut monopoli de les posicions de poder, no poden disposar amb la mateixa impunitat de les dones, de manera que no tenen a priori la preeminència de què havien gaudit tradicionalment. I, com que les noves masculinitats, que podien aportar tants avantatges als homes però no augmentar el seu poder, no han acabat d’introduir-se i arrelar en les noves generacions, veuen només la part negativa de la igualtat, i preferirien tornar a situacions del passat, quan els seus privilegis quedaven assegurats tant per les lleis com pels costums.  

Evidentment, aquest intent de retrocés no és unànime entre els homes. De fet, en la generació jove també s’observa una ruptura i, mentre que una part dels homes joves adopta aquestes posicions polítiques de negació del progrés i de la igualtat, una altra part, encara numèricament molt important, d’aquest col·lectiu es considera feminista i s’allunya dels estereotips masclistes tradicionals. En aquest moment és incerta la possible evolució col·lectiva, però, malauradament, tot tendeix a mostrar que, en aquest moviment típic de pèndol de la història, ens enfrontem a una etapa de retrocés en què veurem sorgir de nou l’admiració pels guerrers i pels herois i la proposta, que comença a ser adoptada per noies joves, sobretot als Estats Units, que el millor per a una dona és poder ser mestressa de casa i ocupar-se a temps complet de la seva família. Unes opinions que, en certa manera, coincideixen amb una mentalitat capitalista que, per tal d’augmentar el consum, també difon entre les noies joves una tendència a una feminitat impostada, que aparentment havia quedat enrere.  

Marina Subirats Martori 

(Barcelona, 1943) 

És catedràtica emèrita de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va dirigir l’Instituto de la Mujer del Ministerio de Asuntos Sociales (1993-1996), des d’on va organitzar la delegació espanyola a la Conferència Mundial sobre la Dona a Beijing del 1995 i va exercir com a portaveu de la Unió Europea. Va ser regidora d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona (1999-2006). Ha publicat nombrosos llibres i articles sobre estructura social, educació i gènere, entre els quals destaquen Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI (2012) i De mares a filles. La transmissió de la feminitat (2023). Col·labora regularment al diari Ara. 

Amb motiu dels trenta anys de l’Espai de Llibertat, conversem amb Vicenç Molina, un dels fundadors de la Fundació Ferrer i Guàrdia i una de les persones més implicades en la revista des dels seus inicis. L’entrevista repassa el naixement de la publicació, la seva funció dins l’esquerra, les col·laboracions més destacades i el repte de mantenir viu un espai de reflexió crítica en temps canviants. 

Comencem pels orígens. Com va néixer Espai de Llibertat? 

Quan va néixer la revista òbviament només era en paper, no hi havia ni molt menys tanta presència de tecnologia digital. Ho fèiem tot aquí, a la Fundació Ferrer i Guàrdia, la majoria dels col·laboradors eren també gent molt propera a casa. La Gemma Martín —que va ser la primera codirectora, juntament amb el Jordi Serrano— feia els dissenys amb un dels primers programes que hi havia d’una forma més o menys rudimentària. Les il·lustracions dels primers números les feia el mateix Jordi Serrano. Jo vaig col·laborar activament perquè soc dels socis fundadors de la Fundació.  

Quin era l’objectiu inicial de la revista? 

L’objectiu inicial era fer una revista blanca, en el sentit que no hi hagués molta exuberància de tinta ni molta presència d’elements de crispació. Volíem que fos una cosa més seriosa, no molt acadèmica, però sí capaç de reunir sensibilitats àmplies dins del que seria l’espai progressista. Trobar aquest punt de trobada entre l’esquerra era l’objectiu inicial, i crec que es va complir sense masses alts i baixos. 

D’on ve el nom “Espai de Llibertat”? 

El nom reflecteix la voluntat de crear un lloc on tothom se sentís lliure de parlar i expressar-se sense rubors ni falses vergonyes, encara que les seves idees dins del pensament progressista no fossin massa de moda o fossin considerades herètiques. Per exemple, algunes persones provinents del marxisme podien veure el lliurepensament laic, tal com l’entenia l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, com a massa petit burgès i interclassista. 

Aquí preteníem que tothom pogués entendre’s: hi cabien sensibilitats molt diverses, ja fos d’Esquerra Republicana, del PSC, del PSUC o de la CNT. L’Espai de Llibertat s’ha de valorar no només pels articles que publicava, sinó pel paper que jugava com a espai de trobada. Gent molt diferent dins de l’esquerra podia llegir, debatre i discrepar, però sempre amb la voluntat comuna de transformar la societat. En aquell temps hi havia molt de sectarisme i tendència al pamflet fàcil; nosaltres volíem fugir d’això. L’Espai de Llibertat es va pensar com una eina per al pensament crític, per obrir finestres, no per tancar-les. 

Quines sensibilitats volíeu reunir? 

Volíem que se sentissin còmodes liberals d’esquerres, socialistes, socialdemòcrates, comunistes, eurocomunistes, anarquistes… Tots tenien el seu paper, i crec que això es va aconseguir. Les col·laboracions ho demostren. 

A més, hi havia la gent de la casa, els que estàvem a la Fundació, que hi posàvem hores i hores. Era un projecte col·lectiu, però també molt artesanal. Entre nosaltres, cal destacar el Ferran Escoda, poeta i narrador, que ha estat amb nosaltres des del principi. La seva aportació literària va ser molt significativa, perquè, a més dels aspectes polítics i pedagògics, buscàvem crear espais de literatura i art. 

La revista també tenia una dimensió pedagògica? 

Sí, volíem que fos una eina útil perquè alguns monitors d’esplais tinguessin alguna referència que potser s’havia perdut amb el temps i que el sistema educatiu general no ha tingut prou capacitat per recuperar. Crec que almenys en els primers anys era fàcil veure que en els Esplais Catalans hi havia gent que sí que havia llegit coses i intentaven fer després algun tipus d’activitat vinculada a alguna de les coses que havien llegit. 

Els articles abordaven temes com la laïcitat, l’ecologisme, el feminisme, la memòria històrica o les noves formes de religiositat. Sempre hi havia aquesta mirada: oferir eines per pensar, per formar criteri, per reflexionar amb llibertat. L’Espai de Llibertat volia parlar del present, però també donar recursos per entendre’l. 

La revista també tenia vincles amb el món polític institucional? 

Sí, en alguns casos concrets. Per exemple, quan es va discutir la Llei d’Educació de Catalunya, algunes persones, sobretot del PSC i d’Iniciativa, van mostrar-se molt receptives a certs valors de laïcitat i lliurepensament, tal com els entenia la Fundació i els explicava Espai de Llibertat. També el diputat del PSC Joan Ferran, que vam entrevistar, va presentar al Parlament una moció —que es va aprovar— per recuperar l’honorabilitat de la francmaçoneria, perseguida durant el franquisme. Ho va fer, entre altres raons, perquè a la revista havíem tractat àmpliament la qüestió de la francmaçoneria. 

Un dels aspectes destacats han estat les entrevistes. Com ho aconseguíeu? 

Durant molts anys vaig col·laborar activament establint contactes entre persones de diferents orígens polítics. A partir del 2000-2001, juntament amb la Gemma Martín, em vaig dedicar a telefonar, fer recerques de qui podíem entrevistar… Durant un temps vaig ser-ne subdirector, i després, quan el Jordi Serrano va deixar de ser director, la revista va tenir només subdirector durant una temporada.  

La dimensió dels entrevistats crec que ha sigut molt interessant. De seguida quan els proposaven ens deien que sí. Vam entrevistar Paul Preston, que a més parla català, Salvador Giner, Ada Colau… També recordo especialment l’entrevista a Salvador Pàniker que va donar molt de prestigi a la revista. Però també hi van escriure intel·lectuals, acadèmics, periodistes i activistes de tradicions diverses. 

Una de les més divertides va ser la de Johan Cruyff. Vam anar a entrevistar-lo Joan-Francesc Pont (president de la Fundació Ferrer i Guàrdia) i jo, que som dues de les persones menys interessades pel futbol que jo hagi conegut mai. Em va encantar. La llibertat, el pensament crític, es poden trobar a tot arreu, fins i tot al futbol. Més endavant vam tenir converses amb José Saramago, amb qui no vam arribar a fer l’entrevista perquè va morir abans, però ens havien dit que estava disposat. Aquells noms situaven la revista dins del debat intel·lectual i polític del moment. 

Reconeixeu autocríticament alguns errors? 

Els errors, en el meu cas —i això és una apreciació personal—, potser han estat haver caigut en algun moment en la monotonia temàtica. Haver repetit massa les editorials. Cal dir que aquestes eren força circumstancials, molt lligades a la situació política del moment. En determinades èpoques, com la dels governs, era inevitable parlar-ne; les polítiques marcaven el context. També pot ser que en alguns articles hi hagués un excés d’autoidentificació o de repetició. Això podria ser. A més, de vegades érem pocs, tot i que al llarg del temps hi ha hagut molts col·laboradors. 

Com va ser la transició al format digital? 

En els darrers temps va arribar un moment en què costava molt distribuir la revista. A la gent li costa cada cop més llegir en paper i, sovint, tornar a llegir continguts que els poden semblar repetitius. Va haver-hi una època a la Fundació —no l’actual— marcada per dificultats de supervivència. La Fundació es va salvar gràcies a la feina de tres persones: la Sílvia Luque, l’Hungria Panadero i l’Uska Ballester, que van treballar intensament, tot i que va ser una situació molt complicada. Després es va optar per reduir costos i apostar pel blog, on també es publiquen col·laboracions, entrevistes i articles. Però tota la primera etapa, els primers vint-i-cinc anys, va ser de feina feta en paper. 

Com veus la situació actual de les forces progressistes? 

L’atomització actual de les forces progressistes té una explicació: l’independentisme. És l’emergència d’una sensibilitat que, quan va néixer Espai de Llibertat, era molt minoritària. Al consell de redacció ja hi havia gent d’Esquerra Republicana que en aquell moment ja ho eren, tot i que per a ells era encara un horitzó utòpic. 

Després, el fet d’haver intentat concretar aquesta sensibilitat en la vida política activa —i això és una opinió personal— crec que ha estat nefast, perquè ha provocat desmobilització i ha reduït la capacitat d’atraure persones de bona voluntat, enganyant-les de manera descarada. 

Malgrat tot, aquí no hi ha hagut problemes: ens hem entès perfectament, independentistes i no independentistes. Cal recordar que la Fundació Ferrer i Guàrdia, en els seus orígens, és bàsicament internacionalista, cosmopolita, i parteix de la idea ferreriana que pertanyem a la pàtria dels humans, no a la d’una bandera. 

Quin paper hauria de tenir Espai de Llibertat en el moment actual? 

Jo crec que Espai de Llibertat hauria de continuar sent el mateix: un espai plural, on diferents sensibilitats de l’esquerra puguin dialogar i conviure. El repte, però, és com arribar a nous públics. Caldria una renovació generacional, tant en el missatge com en la sensibilitat, per fer-lo més eficaç.  

Tot i això, la idea inicial continua sent vàlida: defensar l’emancipació, els drets socials i les llibertats civils des del respecte a la diversitat d’idees. És important mantenir aquest esperit i demostrar que podem discrepar sense barallar-nos, defensant diferents models de llibertat. 

Quins temes actuals t’agradaria llegir a Espai de Llibertat? 

Una reflexió àmplia sobre les identitats. La majoria de les persones compartim valors bàsics de respecte i llibertat, però una certa postmodernitat ha fet que moltes persones de sensibilitat progressista dediquin molt de temps a autodefinir-se per exclusió. Cal recordar que, abans que qualsevol etiqueta, som ciutadans. La nostra relació amb la societat comença des d’aquí. L’excés d’insistència en les identitats pot dificultar que hi hagi un eix de connexió entre persones que tenen interessos comuns, com augmentar les llibertats i els drets socials. 

Creus que hi ha una tensió entre els valors il·lustrats i algunes visions postmodernes? 

La revista s’identificava amb els valors de la Il·lustració i de la Revolució Francesa. És cert que això pot generar una crítica: som eurocèntrics, enciclopedistes… Hi ha qui pot interpretar-ho com una forma de colonialisme cultural. Però la idea central és clara: hi ha drets bàsics que s’han de respectar universalment. 

Ningú ha de jutjar creences o conviccions personals, sempre que això no pertorbi l’espai públic. Tothom ha de gaudir dels drets i assumir els deures de ciutadania amb respecte màxim. Els nens són els principals subjectes de dret en una societat democràtica. 

Per què brindaries en aquests trenta anys? 

Brindo perquè crec que vam actuar amb honestedat i responsabilitat, encara que fossin projectes petits. Moltes persones van dedicar temps i esforç per reunir-nos i fer-ho bé. És un exemple pedagògic: podem fer coses valuoses si creiem en elles, sense esperar premis. L’objectiu és contribuir, en la mesura que puguem, al fet que la gent sigui més emancipada. Com més llegeixes, més emancipat seràs i més gaudiràs del procés. 

Aquest augment de la presència de grups i de vot cap a partits extremistes o d’ultradreta ha estat fruit d’un procés organitzatiu d’aquests grups i de mobilització d’aquest vot. Un procés que no és actual, que comença a aparèixer amb les mobilitzacions contra el matrimoni igualitari a Espanya el 2005, que va continuar amb la proposta del PIN parental a Múrcia el 2019 o l’aparició dels autobusos transfòbics d’HazteOir, que van treure en el marc del 8 de març del 2021. Però, malgrat que aquestes actuacions han estat ubicades a Espanya, aquest és un moviment transnacional que pretén promoure els privilegis d’una petita part de la població i que necessita governar per poder continuar amb aquesta acumulació de poder. Tal com plantegen algunes tesis, «estem davant d’un rearmament del model econòmic neoliberal en la seva fase més exacerbada i austericida» (Rodríguez García i Gil Farré, 2022), i el discurs contra els drets sexuals i reproductius de les dones i les persones LGTBIQA+ funciona per unificar aquests grups antidrets i mobilitzar votants.  

Entre aquests grups, però, trobem, efectivament, alguns grups fonamentalistes o integristes religiosos, de defensa dels valors tradicionals de la família i un concepte de la defensa de la vida centrat només en l’atac al dret a la sobirania corporal. Però no tots els grups antidrets o extremistes són de caràcter confessional o religiós; també trobem altres grups que s’enfronten a aquests drets des d’altres espais. El que sí que podem trobar que els uneix és una mal entesa defensa de la llibertat d’expressió i un atac cap a tot grup que considerin que va contra la «seva» llibertat d’expressió, personalitzant i individualitzant el concepte, en comptes d’entendre’l com a dret social i polític d’una societat. Això sí, els valors que els han unit de manera transnacional han estat els més conservadors al voltant de la defensa del que s’entén per família tradicional i el concepte nació, unificant l’atac als drets sexuals i reproductius de les dones i les persones LGTBIQA+ i l’intent d’apropiar-se dels territoris, països i regions i les seves poblacions, per tal d’explotar-los i enriquir-se a costa seva. 

Semblava que en els darrers anys aquests valors havien passat a ocupar un espai residual en el nostre context sociopolític, però cada cop estan més presents i comencen a ocupar alguns espais força visibles i, sobretot, comencen a ser legitimats per certs sectors o grups de població. Ja fa uns quants anys que podem sentir persones fent comentaris o fent servir expressions o conceptes que fins fa poc es consideraven moralment reprovables o el que al carrer podíem identificar com a «políticament incorrectes». Així, per exemple, havíem anat aconseguint que hi hagués una consciència social per tal de plantejar-se l’ús de paraules concretes, com camionera o maricón, per desqualificar una persona, o bé que no es podia fer humor a qualsevol preu, com ara utilitzar una ploma femenina en un home com a motiu de rialla fàcil. Tanmateix, tot això es veu qüestionat per alguns grups que transmeten malestar per haver d’incorporar aquesta consciència.  

De fet, l’entorn de l’humor és un dels espais on més s’ha visibilitzat un rebuig a aquesta consciència social. Així doncs, per exemple, el cas al voltant de l’espai de La Chocita del Loro, de Madrid, on es va contractar tan sols una dona, respecte de vint-i-sis homes cis, argumentant que era «difícil trobar còmiques que no fessin humor de víctima o molt feminista» (Ruiz, 2021), reflecteix una resistència a continuar ocupant espais de reproducció del discurs dominant. En definitiva, quan pensàvem que havíem començat a superar l’humor dels anys vuitanta i noranta, amb humoristes com Arévalo, ara ens trobem amb actituds nostàlgiques que volen continuar amb la seva representació i no renunciar a l’espai públic i a seguir determinant què és humor i què no ho és.  

Aquesta actitud de nostàlgia, de negar-se a compartir l’espai públic i, en definitiva, de no renunciar a ser els referents en la creació còmica i d’humor d’un país constitueix una base amb la qual els grups extremistes i de la ultradreta connecten amb gran facilitat. Els discursos antidrets —entenent antidrets com anar contra els drets de les persones que fins ara no n’havíem tingut o n’havíem tingut menys, és a dir, dones, persones LGTBIQA+, persones racialitzades, persones amb diversitat funcional o persones en situació de carrer— són els que millor connecten amb una part de la població que fins fa deu o quinze anys tenia una mínima exigència sobre el nivell de consciència que havia de tenir per les persones del seu voltant i que ara es troba que ha de modificar aquesta manera de viure perquè els col·lectius menystinguts fins ara han començat a tenir drets i comencen a ser considerats ciutadans que cal escoltar i, fins i tot, que mereixen un espai propi a la societat.  

Fins fa molt poc, les persones dels col·lectius LGTBIQA+ comptàvem amb molt pocs drets. És a dir, disposàvem d’uns drets mínims, com a ciutadania, però aquests drets només se’ns aplicaven per a les qüestions en què la nostra identitat o expressió del gènere i la nostra orientació afectivosexual no afectaven. Dit d’una altra manera, els drets civils i socials estaven pensats per a un model social cisheteropatriarcal, és a dir, per a persones cisgènere, que tinguessin vincles afectivosexuals entre elles seguint la norma heterosexual i de forma monògama, amb l’objectiu d’establir-hi un vincle familiar nuclear format per pare, mare i fills i filles. En el nostre context social català, això implicava una relació formalitzada com a matrimoni i, si era possible, amb l’adquisició d’un «habitatge familiar» en règim de compra. 

A la dècada dels anys setanta i principis dels vuitanta esclata el moviment per l’alliberament sexual i de gènere a Catalunya, Espanya i en quasi tot el context europeu i dels Estats Units. El model descrit abans era predominant al context català i espanyol, i l’aparició del moviment suposa un qüestionament d’aquest. Ara bé, sense drets reconeguts, la dissidència de sexe i de gènere era considerada, en el millor dels casos, un estil de vida alternatiu, i per la majoria de la societat, una raresa, una tara, quelcom que només passa a algunes persones concretes i de forma excepcional. Per tant, era motiu de vergonya, aïllament, i calia amagar-ho. I, en cas que es fes públic o fos evident i visible, s’activaven els mecanismes de control social, com la presó i els espais correctius. 

Aquests mecanismes correctius ja funcionaven durant el franquisme, i no ho van deixar de fer fins als anys noranta per a persones lesbianes, bisexuals i gais, però encara hi havia mecanismes de control per a persones trans i persones intersexe adultes fins al 2023, que es va aprovar la llei de drets de les persones trans i LGTBI estatal.¹ Val a dir que, encara ara, es van destapant puntualment alguns casos de teràpies de conversió per a persones LGTBIQA+ a Catalunya, malgrat ser pràctiques que estan prohibides de manera explícita per la llei de drets de les persones trans i LGTBI estatal, i que els infants i adolescents encara viuen el seu desenvolupament sexual i de gènere sota un control social important, un tema que es reprendrà en aquest article més endavant. 

Als anys noranta la lluita pels drets LGTBIQA+ va començar a mobilitzar-se per aconseguir drets efectius. El marc legal que ho feia possible era el marc internacional dels drets humans: d’una banda, el 17 de maig del 1990 l’Organització Mundial de la Salut desclassifica l’homosexualitat com a malaltia; i, d’altra banda, els anys 1994 i 1995 es fan les conferències internacionals sobre població i desenvolupament al Caire i sobre la dona a Pequín, respectivament, arran de les quals s’incorporen, en el marc dels drets humans, els drets sexuals i reproductius com a part d’aquests. Aquestes fites són les que fan possible començar a articular un marc de defensa dels drets de les persones dels col·lectius LGTBIQA+. 

Finalment, el 2007 el Consell de Drets Humans de l’ONU va presentar els Principis de Yogyakarta, que són els principis de com s’aplica la legislació internacional dels drets humans en les qüestions d’orientació afectivosexual i d’identitat de gènere. Aquests principis reconeixen de manera explícita l’existència de la diversitat afectivosexual i de gènere, i els drets humans de les persones dels col·lectius LGTBIQA+, a més de fer recomanacions concretes per al seu desenvolupament, fet que marcarà un punt d’inflexió i un marc internacional per al desenvolupament de normatives, lleis i polítiques específiques que garanteixin els drets de les persones LGTBIQA+.  

A Catalunya, paral·lelament, es van començar a conquerir drets específics. Concretament, el 2005 s’aconsegueix incloure l’adopció homoparental al Codi civil català i es legalitza el matrimoni igualitari a Espanya. Ja en aquell moment es va evidenciar la resposta de grups antidrets. En concret, el Partit Popular va presentar aquell mateix any un recurs contra l’aprovació del matrimoni igualitari al Tribunal Constitucional, i els representants de l’Església catòlica a Espanya s’hi van oposar frontalment, fet que va produir mobilitzacions posteriors per part d’entitats com el Foro Español de la Familia y HazteOir. El Tribunal Constitucional va trigar set anys a resoldre a favor del matrimoni, i, per tant, fins al 2012, malgrat que les persones LGTBIQA+ es casaven, hi havia una enorme incertesa al voltant de la resolució.  

Durant aquests set anys, les mobilitzacions, declaracions, opinions, trobades i actituds contràries al matrimoni igualitari i a l’accés a l’adopció es van succeir de manera continuada. Va ser un espai de temps en què es va permetre la «no correcció política» i l’opinió lliure de grups antidrets que definien la llei com un atac a la institució de la família, basant-se en una naturalització de la família i dels rols de gènere, essencialitzant el sistema sexe-gènere. Uns discursos que no s’havien sentit de manera tan evident en l’opinió pública ni per part de representants públics en els anys anteriors. 

Vam passar de parlar de l’homosexualitat —en aquell moment gairebé només es parlava de persones homosexuals i, com a màxim, es parlava de persones transsexuals, ja que el concepte trans és posterior— com a quelcom tabú i delimitant-ho a l’espai privat, a ser un tema públic de debat, que rebia atacs constants de part de la població que s’oposava a considerar com a iguals les persones dissidents de sexe o gènere o qualsevol vivència diferent del model cisheteronormatiu eurocèntric. L’aprovació del matrimoni igualitari va treure a la llum els poders contraris i els seus discursos de manera molt evident. Evidentment, les mateixes veus contràries al matrimoni igualitari eren les que també negaven les violències masclistes, el dret a l’avortament i, en definitiva, s’oposaven a qualsevol reconeixement dels drets sexuals i reproductius de les dones i la població LGTBIQA+. 

No obstant això, aquests grups antidrets estaven molt localitzats i no constituïen una proporció important de la població. Tampoc eren actituds acceptades per la majoria de la població, ja que al voltant del 60 % de la població espanyola estava a favor del matrimoni igualitari en aquell moment. Malgrat que van intentar fer soroll amb mobilitzacions públiques, com ara manifestacions a Madrid, només aconseguien reunir població recollint persones d’arreu del territori espanyol perquè anessin a aquestes mobilitzacions i així arribar a una participació important. Ara bé, va servir per començar a determinar les bases de discursos d’odi que es poden sentir ara o que hem vist en els darrers anys, i fer evident el fet que hi hagués certs grups de població disposats a mostrar-se visiblement en contra de la conquesta dels drets de les persones LGTBIQA+.  

Gràcies a aquest procés, però, es va obrir un segon camí, que era la lluita contra les discriminacions. Primer, calia identificar les discriminacions i les vulneracions de drets, i, en segon lloc, sensibilitzar i tenir eines per erradicar-les. Es comença la lluita anant més enllà i reconeixent un marc de drets propis i la possibilitat de denunciar les vulneracions de drets. A Catalunya aquest procés culmina amb la Llei 11/2014, per garantir els drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals; i quasi deu anys més tard s’aprova la llei estatal de drets de les persones trans i LGTBIQA+. Efectivament, van ser lleis que van requerir molta negociació, i un dels punts que sempre ha estat conflictiu és la incorporació de la diversitat afectivosexual i de gènere en l’àmbit educatiu. 

S’ha avançat molt en el reconeixement de drets molt diversos, que han permès començar a desenvolupar polítiques públiques més enllà dels drets civils, en direcció a una possible garantia efectiva dels drets de les persones LGTBIQA+. No obstant això, en l’àmbit de l’educació sempre ha estat molt difícil fer-hi incidència.  

La incorporació dels feminismes en les agendes polítiques locals, autonòmiques i estatals ha fet possible visibilitzar la necessitat d’incorporar de manera efectiva la perspectiva de gènere en l’educació. Els principis de la coeducació sempre han estat presents, però no s’han acabat d’incorporar mai de manera realment integral. L’educació a Catalunya i a Espanya és un espai de conflicte per als grups antidrets i la dreta en general. Efectivament, l’educació és la base d’una societat i és un motor de canvi social. És per això que els grups antidrets no volen renunciar a aquest espai, que significa la formació de noves generacions. Des de l’educació confessional franquista fins a l’actualitat, la lluita en l’educació ha estat molt present en diversos temes:  

• Concert i privatització de l’educació versus educació pública universal i accessible. 
• Confessionalitat de l’escola versus laïcitat de l’escola, i, en especial, de l’escola pública. 
• Coeducació. 

I així s’ha reflectit en la lluita al voltant de les lleis d’educació estatals que s’han anat aprovant des de l’inici del sistema de monarquia parlamentària actual a Espanya.  

És evident que els valors d’universalitat i coeducació són indestriables de la laïcitat a l’escola i en l’educació, en general. I probablement per això la batalla del discurs i cultural en l’àmbit polític s’ha localitzat de manera molt intensa en la regulació de l’educació pública a Catalunya i a Espanya.  

A Catalunya, de fet, la Llei d’educació vigent inclou els principis de la coeducació en els principis rectors i en l’organització i els continguts pedagògics, des que es va aprovar el 2009. No obstant això, el desenvolupament efectiu d’aquests principis encara és insuficient, ja que manca un desenvolupament més actiu i conscient d’aquests principis, i, per fer-ho, cal un compromís de país i polític, però això implicaria un enfrontament amb tots els grups contraris a fer-ho. Aquests grups els qualifiquen de principis ideològics —l’anomenada «ideologia de gènere»—, assumint que la seva visió de l’educació és asèptica i no té càrrega ideològica, recuperant una visió essencialista i naturalitzada dels principis pels quals es regeix el sistema patriarcal. Cal, per tant, evidenciar que els valors del sistema patriarcal no són asèptics, no estan lliures d’ideologia. Fins i tot quan sembla que només fem contingut formal en les assignatures a les escoles i en els instituts, en realitat estem reproduint els valors del sistema patriarcal. Un sistema patriarcal que també és capitalista, racista, colonial, capacitista, adultocèntric i, evidentment, LGTBIQA-fòbic. Assumim que els coneixements científics que ensenyem, que el sistema econòmic que coneixem i que tot el sistema d’organització social són vàlids si es defensen des d’una certa legitimitat intel·lectual, però aquesta legitimitat la dona el mateix sistema que incorpora tots aquests valors propis del sistema patriarcal. 

En els darrers anys s’ha anat obrint la possibilitat de començar a incloure temes vinculats a l’educació afectivosexual i de gènere. Tanmateix, ens trobem que aquesta obertura s’ha concretat a través del desenvolupament d’intervencions puntuals a centres que així ho sol·liciten, sense poder aprofundir ni treballar de manera més continuada en un contingut que, d’altra banda, està reconegut com a dret humà, en el marc dels drets sexuals i reproductius com a accés a la informació i l’educació sexual.  

És evident que tant a Catalunya com a Espanya la manca d’educació sexual és una realitat. I, de fet, és una demanda de gran part dels moviments feministes i LGTBIQA+, entre d’altres, poder tenir una educació afectivosexual integral, de qualitat, amb perspectiva de gènere i inclusiva. Però, en realitat, no s’ha acabat de concretar mai. A Catalunya hi hem estat molt a prop a través del programa Coeduca’t, impulsat pel Departament d’Educació el curs 2019-2020. Fins i tot el Síndic de Greuges de Catalunya va demanar que es garantís la coeducació en totes les etapes educatives el 2022 i va obrir una actuació d’ofici per garantir el dret d’infants i adolescents a rebre educació afectivosexual en els centres educatius,² però el mateix Síndic reconeixia que no s’estava desenvolupant en tots els centres educatius de Catalunya, de manera que es vulneraven els drets dels infants i els adolescents. 

A més, el 2022 el Departament d’Educació va retirar del seu web uns materials sobre formació afectivosexual que havia elaborat l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius del programa Coeduca’t i, finalment, al novembre del mateix any el web del programa va desaparèixer, tal com estava fins a aquell moment. Aquesta situació es va donar després que VOX iniciés una campanya contra el programa i que la Fundación Española de Abogados Cristianos portés el cas al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).³ Queda clar que el sistema educatiu és un espai de batalla per als grups antidrets i fonamentalistes, ja que fomenta uns o altres valors i té la capacitat d’ajudar perquè infants, adolescents i joves desenvolupin un pensament més o menys crític. 

Lluites feministes i LGTBIQA+ són les que han posat de manera reiterada i continuada el tema de l’educació afectivosexual i la coeducació en l’agenda política en els darrers trenta anys. Aquest fet evidencia que són moviments i lluites que van més enllà del mateix subjecte polític i que vetllen per un món més just per a totes les persones, ja que qüestionen el sistema de desigualtats existent i les seves causes i conseqüències, tot fomentant maneres de veure el món i de relacionar-se més equitatives, amb dinàmiques més igualitàries, inclusives i justes per a totes les persones. I això només és possible des del pensament crític. Les persones LGTBIQA+ per existir hem de desenvolupar, necessàriament, un cert pensament crític cap a la societat que ens envolta, perquè la nostra existència per si mateixa posa en dubte el model social hegemònic de gènere i de relacions.  

Val a dir que amb l’assimilació de la diversitat per part del capitalisme, encara que sigui des d’un punt de vista superficial, apareixen pràctiques com el pinkwashing⁴ que dificulten el pensament crític i transmeten una falsa il·lusió que la dissidència de sexe i gènere forma part de la norma, malgrat que això no sigui real. És possible que aquesta assimilació, acompanyada de les consecucions en drets, hagi donat una sensació que ja està tot aconseguit i que les actituds LGTBIQA-fòbiques i els grups antidrets són minoritaris i excepcionals. No obstant això, en els darrers anys hem pogut anar observant que, en realitat, no és així. A poc a poc han anat apareixent accions de desacreditació dels moviments LGTBIQA+ i feministes per tal de posar en dubte les conquestes socials i polítiques. Els grups antidrets, de fet, cada cop més han fet servir vocabulari propi dels moviments socials per interpel·lar certs grups de població. 

Així doncs, malgrat que sempre ens havíem referit a l’educació adoctrinadora i dogmàtica com a aquella provinent de les institucions educatives religioses, en què la confessió formava part de manera transversal de tot el contingut i la metodologia, ara són els grups antidrets i d’extrema dreta els que acusen els moviments LGTBIQA+ i feministes d’adoctrinar amb la «ideologia de gènere». Però aquestes acusacions van més enllà dels moviments LGTBIQA+ i feministes, perquè pretenen posar en dubte tot el sistema i fomentar que els valors democràtics són els que han portat la societat a punt de trencament amb tot allò tradicional i estable. En un context de crisi financera i econòmica, climàtica i social, en què la incertesa passa a formar part de la vida quotidiana de les persones com no havia passat mai abans en la història de la humanitat, aquest discurs que apel·la a la tradició, la nació i l’ordre pot arribar a moltes persones que es veuen desubicades i en una situació de vulnerabilitat que creuen que no mereixen o que no esperaven que els pogués passar.  

És imperatiu desemmascarar aquests grups i mostrar qui són i els seus interessos reals, ja que, evidentment, no és la defensa de la població en general i, encara menys, de les classes treballadores. La interconnexió de l’extrema dreta i dels grups antidrets amb el capitalisme neoliberal, i, per tant, amb l’amenaça al planeta i a tots els pobles, grups i poblacions és real, i cal investigar-ho i difondre-ho.  

És essencial que no ens deixem portar per la por ni el dubte sobre el pensament crític que ha fet possible la consecució dels drets i el canvi social i polític que s’ha dut a terme des dels moviments socials LGTBIQA+ i feministes. Ja podem començar a identificar algunes accions que fa uns anys o, fins i tot, uns mesos s’haguessin dut a terme sense cap qüestionament i que ara comencem a plantejar-nos o posar-hi límits per una possible amenaça externa. Cal, per tant, continuar amb l’agenda política i fer-ho amb la mateixa visió crítica que s’havia fet fins ara, tot tenint com a base el reconeixement i la garantia dels drets humans de totes les persones.  

En aquest sentit, el foment dels drets humans de totes les persones ha de constituir la base imprescindible per continuar incorporant nous relats que els facin evolucionar i que cada cop puguin esdevenir una millor garantia per a una societat més justa. Els grups antidrets han aconseguit que el marc dels drets humans sigui vist com a quelcom institucional i lluny de la realitat, apel·lant a discursos antidemocràtics. Amb l’aparició de certa institucionalització d’alguns drets i lluites han desacreditat la política i la democràcia, fet que ha interpel·lat els grups més joves. La batalla cultural és un repte que va molt més enllà del gènere i que cal prendre’s seriosament. Les lluites feministes i dels col·lectius LGTBIQA+ són també lluites de classe, climàtiques i de justícia social, i han de ser antiracistes i anticapacitistes. Recordo les primeres mobilitzacions que convocava l’extrema dreta a Espanya després del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 en defensa de «la unidad de España», que es minimitzaven des d’alguns entorns de les esquerres. Ja en aquell moment moltes de nosaltres vivíem aquelles protestes des de la preocupació, però se’ns menystenia. Els valors de la diversitat, la laïcitat, la sororitat i el pensament crític han d’anar de bracet, i hem d’entendre que les lluites pels drets de totes les persones estan travessades per tots els eixos de desigualtat i opressió.  

Elena Longares Hernández

Barcelona, 1983 

Activista feminista i pels drets dels col·lectius LGTBIQA+. Ha treballat en l’àmbit dels drets sexuals i reproductius dels col·lectius LGTBIQA+ durant més de deu anys, en entitats com la Coordinadora LGTB de Catalunya, Gais Positius i actualment l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius. 

En l’àmbit de l’activisme ha format part del col·lectiu LesBiCat (Grup de dones lesbianes i bisexuals a Catalunya) durant deu anys, i va ser membre de la Campanya feminista pel dret a la reproducció assistida, per a l’accés a les tècniques de reproducció assistida en el sistema sanitari públic de parelles de dones i dones sense parella. 

També ha treballat en l’àmbit de la no-discriminació i pels drets dels col·lectius LGTBIQA+, dirigint l’Informe de l’estat de l’LGTBI-fòbia a Catalunya de l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia, durant els anys 2014, 2015, 2017 i 2018. El 2019 va participar a la Conferència Internacional de l’ILGA, amb una ponència sobre els drets sexuals i reproductius dels col·lectius LGTBIQA+. Actualment, forma part de la junta de l’entitat LGTBI Orgull Pota Blava del Prat de Llobregat. 

En la dècada dels noranta, concretament el 1997, una dona, amb el pseudònim d’Alana, va decidir crear una comunitat a través de fòrums d’internet anomenada Alana’s Involuntary Celibacy Project. L’objectiu era generar un espai segur i respectuós en què poder tractar temes com els sentiments, la timidesa i la manca de trobades sexuals en una societat hipersexualitzada. La seva primera publicació, publicada per la BBC, deia: «Tinc 27 anys i no he tingut mai una cita.»  

La comunitat va créixer a passos de gegant fins a convertir-se en una xarxa de suport en línia en la qual poder parlar sobre les experiències personals amb el gènere oposat, la manca d’«èxit» i la solitud. Però, com una comunitat que aparentment era un grup d’empara passar a ser una organització internacional misògina amb l’única finalitat d’odiar d’una manera atroç les dones? 

El terme «incel» va ser creat per les mateixes persones del col·lectiu virtual per poder identificar-se entre elles. No obstant això, a mesura que la comunitat va créixer, l’objectiu va deixar de ser el que havia establert inicialment la seva pròpia creadora, que era una dona, i va passar a ser una comunitat que assenyalava i culpabilitzava les dones i el feminisme com a factor i problema principal de la seva frustració sexual.  

Tot i que aquest corrent, en els seus inicis, era minoritari i l’ànim principal continuava sent el de generar una xarxa de suport, tot va fer un gir de 180 graus quan Elliot Rodger (23 de juliol de 1991 – 23 de maig de 2014, Califòrnia), amb 22 anys, va ser l’autor d’un tiroteig massiu a la ciutat d’Isla Vista, Califòrnia, en què van ser assassinades al voltant de sis persones, incloent-hi el mateix autor.  

Abans que l’autor decidís treure’s la vida en aquesta massacre, va distribuir, com van poder filtrar els mitjans americans, un document de 141 pàgines en què expressava el seu profund menyspreu i odi cap a les dones; odi que estava alimentat per la frustració que li causava la seva pròpia virginitat. Va ser així com el corrent violent dels «incel» que s’havia creat al marge de la comunitat originària no va dubtar a titllar Elliot Rodger d’heroi. Aquest enaltiment es va produir fins a tal punt que, uns anys més tard, l’any 2018, Alek Minassian, de Toronto, va difondre, com va publicar la mateixa BBC, un missatge a Facebook que deia: «La rebel·lió “incel” ja ha començat… Saludeu tots el Cavaller Suprem Elliot Rodger!»  

Poc després, la mateixa persona que publicava a les xarxes socials la seva adulació per l’assassí Elliot Rodger va matar, amb tan sols 25 anys, deu persones en un atropellament massiu i en va ferir quinze més. Va ser en aquesta mateixa època, i davant la deriva violenta i criminal que estava agafant la comunitat «incel», que el fòrum de Reddit, un espai virtual en què la comunitat podia compartir els seus missatges, va censurar gran part del seu contingut, fins a tancar aquesta comunitat amb més de 41.000 membres, fent que, en l’actualitat, sigui pràcticament impossible trobar el contingut original en pàgines en què s’identificaven clarament com a «incels» per passar a pàgines menys conegudes o plataformes en què disfressen els seus missatges com a genuïnes qüestions polítiques contra certs moviments socials com el feminisme.  

És aquí, precisament, on podríem dir que es genera el moviment de la «manosfera»,¹ que és considerat l’espai virtual en què es promouen idees misògines, contingut violent i d’odi cap a dones i una forta oposició al feminisme, trobant una gran aliança en els partits de dreta i extrema dreta.  

L’oposició i la ràbia que aquesta comunitat destina cap al feminisme no és intranscendent, ja que molts usuaris centren els seus discursos en l’antifeminisme perquè identifiquen aquest moviment com la màxima amenaça contra la masculinitat i la feminitat tradicional, perquè consideren que no estarien frustrats sexualment si el feminisme no estigués inculcant a les dones un paper diferent a la submissió que religiosament —mai millor dit— s’ha volgut imposar cap al gènere masculí. 

Als Estats Units hi ha centenars d’estudis i llibres que analitzen aquest fenomen i com les persones joves, especialment els nois, són seduïts per aquestes idees i missatges de violència. Algun d’aquests llibres és el de l’autora Laura Bates: Los hombres que odian a las mujeres: Incels, artistas de la seducción y otras subculturas misóginas online, en què analitza el fenomen de la comunitat «incel» i com sembla que ara, lluny de desaparèixer, actuen d’una forma clandestina i camuflada en altres plataformes.  

Encara que als Estats Units hi ha hagut atemptats i massacres en nom d’aquesta comunitat, aparentment a Europa (o Espanya) podem respirar pensant que aquesta violència i odi cap a les dones ni ha arribat ni es manifesta. Però, això és cert? Espanya està exempta de la comunitat «incel» i de l’odi que professen?  

«Puta», «et violaria», «meuca feminazi, us matarem a totes», «tant de bo et violin entre cinc», «puta feminazi», «sou un càncer», «tant de bo et moris» o «vigila perquè et mataré» són alguns dels missatges que diàriament reben centenars de dones del nostre país mitjançant les xarxes socials. Aquests comentaris, concretament, els ha rebut, en nombroses ocasions, la dona que està escrivint aquestes paraules.  

És conegut per tothom que les xarxes socials són un niu d’odi completament legitimat i emparat per l’anonimat, que permet a tot tipus de persones llançar missatges d’odi i de violència cap a altres persones, disfressant-ho, tot plegat, d’una falsa llibertat d’expressió. Així i tot, sembla que tothom sap, tot i no considerar-se prou urgent, l’odi i la violència que les dones reben en els espais virtuals, especialment les dones que generen contingut feminista, polític o a favor dels drets humans.  

El que sorprèn d’aquests comentaris és que, lluny de ser una mera declaració d’odi, són una clara manifestació del corrent «incel» que fa anys que neix i prolifera als Estats Units. Cal recordar, com hem dit anteriorment, que els espais virtuals on la comunitat «incel» podia publicar els seus missatges van acabar desapareixent després de les massacres que es van produir, però que, lluny d’erradicar-se aquests missatges o aquesta comunitat, es van transformar i es van traslladar a altres plataformes en què, al·legant llibertat d’expressió, poder seguir odiant i violentant tota mena de dones. 

Són nombroses les vegades que, quan les dones denunciem aquest tipus de violència virtual, rebem una resposta exculpatòria d’aquestes conductes. O bé es creu que és llibertat d’expressió, o bé es considera que són comentaris inofensius, o bé ens proposen abandonar la nostra lluita i plataformes si creiem que no podem assumir aquests «comentaris». I jo em pregunto: és realment una conducta que genuïnament es queda a les xarxes socials?  

14 de febrer de 2023, Madrid. Santiago Carvajal, de 23 anys, apallissava al metro, fins a deixar-la inconscient i a crits de «l’he matada, l’he matada», una dona de 60 anys que formava part del personal de neteja del metro de Madrid. Dos dies després, i gràcies a les càmeres de seguretat, va ser detingut per una agent a la qual, a part d’agredir físicament, li deia, tal com ha publicat El País: «Ets una meuca, una dona a mi no em deté», «no em toquis, filla de puta, les dones m’heu de tenir por, putes, que per això us pego, et trencaré el cap com a la puta de la plaça Elíptica.»  

La investigació va acabar destapant que aquest jove havia agredit més d’una desena de dones entre els anys 2020 i 2023. Totes les víctimes repetien el mateix patró: sempre eren dones, majoritàriament no tenien cap relació amb l’agressor i les escollia de manera aleatòria. En tots els atacs, l’agressor acabava fent una oda a la repugnància i l’odi que sentia pel gènere femení. Actualment, la Fiscalia li demana 13 anys de presó. 

I torno a preguntar: Espanya està exempta de la comunitat «incel»? 

Quan es tracta d’aixecar catifes, tothom surt a defensar la qualitat democràtica del seu país en comparació amb els altres, però la veritat és que el sistema patriarcal que alimenta l’odi cap a les dones i la seva submissió és transversal i internacional. Aquest sistema controla totes les esferes de la nostra societat: la política, l’econòmica i fins i tot la social, però actualment controla la que, pel meu gust, és la més important: la batalla cultural.  

Entenem per batalla cultural la que es produeix en el si virtual i comunicatiu i en què s’intenta crear un imaginari col·lectiu d’acord amb els valors ideològics que es vulguin defensar. Posem-ne un exemple. Si vull defensar el feminisme i els valors progressistes, llançaré notícies i generaré moviments socials i a les xarxes que parlin de la violència masclista que diàriament hi ha al nostre país, les xifres que corroboren la bretxa salarial, les agressions sexuals o la transfòbia, entre d’altres. En canvi, si la meva intenció és defensar els valors tradicionals i el perill de l’avenç dels drets humans, llançaré notícies i generaré moviments socials i a les xarxes que parlin de com les feministes, les persones del col·lectiu LGTBIQ+ i el progressisme pretenen crear una societat en què les figures tradicionals surtin perjudicades i violentades, tot i no poder corroborar-ho amb cap tipus de xifra ni estudi.  

És aquí, precisament, on s’entremesclen les comunitats internacionals d’«incels» i els espais de la manosfera, per tal de generar moviments que no tenen cap tipus de pla, objectiu, programa ni límit, per donar pas a onades violentes i organitzades que o bé acaben en massacres físiques, o bé acaben en massacres virtuals per tal d’erradicar la salut mental de totes les dones que s’exposen en el si de la palestra virtual.  

I, arribats a aquest punt, la pregunta que ens sorgiria és, precisament, la que dona títol a aquest article: es pot frenar l’odi cap a les dones?  

Són moltes les teories que es mouen al voltant de com frenar els discursos d’odi que afecten, principalment, dones i col·lectius discriminats (vegeu el col·lectiu LGTBIQ+ o el migrant, entre d’altres). I sembla que, malgrat que hi hagi una reivindicació social, des del punt de vista legislatiu encara no hi ha cap proposta en ferm per acabar amb aquesta xacra, que afecta no tan sols la qualitat democràtica del nostre país, sinó també la integritat física i mental de totes les persones que, com jo, ho pateixen diàriament.  

Des del moviment feminista fins als racons més ultraconservadors, s’han estudiat diferents propostes: penes més dures, creació de delictes específics, identificació legal de totes les persones que tinguin un perfil en qualsevol xarxa social —encara que sigui un perfil anònim—, la prohibició de les xarxes socials i dels telèfons mòbils als menors o, fins i tot, eliminar comptes que potenciïn aquests discursos d’odi —entenent que no es categoritza igual el discurs d’odi si ets una persona progressista que si ets una persona conservadora—.  

Si ens hi fixem, totes les propostes tenen un abast virtual, però, atacant o legislant les xarxes socials s’acabaria el problema? La realitat, des del meu punt de vista, és que no, atès que, si bé és cert que l’anonimat i el fet d’estar connectats 24 hores i 7 dies a la setmana generen que hi hagi un corrent violent més important per una sensació d’impunitat i llunyania que aporta el vidre que fa de pantalla, les persones que llancen aquests mateixos missatges són part de la ciutadania comuna que ens podem trobar a les nostres vides diàries, ja sigui a la feina, el barri, l’escola o el metro, tot i que estiguin disfressades en un perfil anònim a les xarxes socials. Cal destacar, doncs, que aquestes persones sempre han estat presents; el que passa és que ara, amb les xarxes, es fan notòries.  

D’altra banda, el que també és cert és que el debat de com frenar l’odi cap a les dones arriba tard i va lent, ja que la discussió argumentativa sembla no proliferar envers cap acció real i efectiva que protegeixi les dones en tot tipus d’espai, sigui públic o privat, físic o virtual.  

Des del corrent feminista, que és el més afectat i, tristament, el que més (o únic) es mou per frenar el corrent d’odi emergent al nostre país, han estat moltes les propostes que es plantegen en les reunions de dones que, malgrat ser diverses o desconegudes, tenen la mateixa creu: ser víctimes de violència masclista a les xarxes socials. I la proposta que més consens té és la implantació d’educació sexual a les escoles.  

Entenem per educació sexual no solament tractar una temàtica tan essencial i important com són les relacions sexuals consentides i plaents, sinó també tot allò que afecta els sentiments, salut mental i inquietuds dels gèneres existents, per tal que es puguin abordar des d’una edat primerenca sense que s’enquistin ni es transformin en violència i odi. Cal recordar, com hem parlat al principi d’aquest article, que precisament la comunitat «incel» neix com a grup de suport cap a totes aquelles persones que sentien tal frustració sexual que els afectava el desenvolupament vital i que la falta d’un acompanyament professional, sòlid i correcte, va convertir aquest moviment en el que gairebé podria anomenar-se grup criminal.  

Així doncs, analitzat l’anterior i barrejant tots els factors, hi ha diverses coses que semblen evidents i que conviden, com a mínim, a una reflexió urgent. 

En primer lloc, el problema ve de lluny i la solució arriba tard, ja que, mentre cada dia hi hagi dones que estan sent violentades i odiades, sigui en el món físic o virtual, l’Estat i la societat estan fallant.  

En segon lloc, que ens estem enfrontant a un problema interseccional i internacional, que no entén d’edats, races o fronteres, però que sí que entén de gèneres: el masculí versus els dissidents, especialment el femení.  

En tercer lloc, que les xarxes socials potencien un odi que històricament ha estat latent en la nostra societat, però que semblava menys violent que el que es veu a través d’un vidre.  

En quart lloc, que els agressors, en la seva aclaparadora majoria, són homes. Homes que han sentit que amb el feminisme i l’avenç en matèria de drets humans retrocedien en la seva essència, privilegis i vida. 

En cinquè lloc, que no podem seguir mantenint la visió que el que succeeix en el si de les xarxes socials no té una afectació real (entenent real com una qüestió col·lectiva o social; és evident que sempre tindrà una afectació real des del punt de vista de la víctima). Vegeu els atemptats que hi ha hagut als Estats Units, les agressions físiques que setmanalment es reporten al nostre país o els milers de comentaris virtuals que alimenten la ideologia de l’odi.  

I, finalment, que difícilment aconseguirem un canvi o millora si creiem que la solució depèn exclusivament d’una qüestió punitivista i individualista i no d’un tema d’educació i col·lectiu, que urgeix com una qüestió primordial per al benestar de la societat i el compliment dels drets de les dones reconeguts internacionalment i vulnerats diàriament.  

Carla Galeote Escoda 

Lleida, 2000 

Carla Galeote Escoda és una activa defensora del feminisme, la salut mental i els drets humans a les xarxes socials. Com a advocada especialitzada en violència masclista, es dedica a donar suport a les víctimes i a conscienciar la societat sobre la importància de combatre aquesta xacra. A través de les seves plataformes digitals, proporciona informació i suport sobre feminisme, igualtat de gènere i salut mental, creant comunitats de suport, fomentant el diàleg constructiu i denunciant el masclisme. La seva influència i compromís l’han convertit en una veu en la lluita per la igualtat i els drets humans a les xarxes. 

Convé recordar aquí la important influència de les diverses corporacions religioses (catòlics, evangèlics i ortodoxos) en les polítiques de la Unió i en l’àmbit intern dels 27 estats que la constitueixen. Al llarg de l’última campanya electoral europea del mes de juny passat cap grup polític de tot l’arc parlamentari, des de l’esquerra fins a populars, liberals o la ultradreta, es va referir a aquesta influència ni als principis bàsics de laïcitat i de llibertat de consciència que en cadascun dels països i en el conjunt de la Unió haurien d’imperar, en la línia de la Carta Europea per la Laïcitat i la Llibertat de Consciència¹ que l’associació espanyola Europa Laica, juntament amb l’Associació Internacional de Lliure Pensament, va presentar, l’any 2014, a tots els grups parlamentaris de la Unió Europea (ara dels 27).  

Cal tenir en compte que més de mig centenar de corporacions i organitzacions religioses estan acreditades com a lobistes davant la Comissió i el Parlament europeus al Registre de Transparència de l’executiu comunitari. No són un nombre important si el comparem amb els diversos milers de grups de diferent naturalesa que operen davant els organismes de la UE, però la seva influència és especialment determinant en les polítiques de la Unió; sobretot, perquè els grups conservadors, liberals i els diversos progressistes, tant en els seus àmbits nacionals com a la UE, són proclius a marcar polítiques multiconfessionals de manera molt majoritària, amb molt comptades excepcions. Tots aquests grups religiosos reafirmen que «estan units en esperit i donen suport als esforços de tots els que aspiren a defensar els valors cristians en la societat europea, perquè esborrar els valors, les tradicions i el llenguatge cristians significa abandonar la nostra pròpia identitat».  

És evident que els que més defensen i donen suport a aquests postulats dogmàtics són els grups polítics d’ultradreta, però els liberals, els populars, els socialdemòcrates o els d’altres suposades esquerres, verds, etc., no fan gairebé res per impedir-ho. 

De fet, després de la reforma del Tractat constitucional europeu de Lisboa del 2007, que va entrar en vigor l’1 de desembre de 2009, i en contra d’una vella, republicana i tossuda aspiració laïcista de separació estricta dels estats de les esglésies en el conjunt de la Unió, s’expressa que les institucions europees respectaran, en virtut del dret intern de cada estat, les relacions internes d’aquests amb les religions o altres entitats filosòfiques i no confessionals i afirma, a més, que es mantindrà un diàleg obert amb les religions. Unit això a un corrent d’opinió política esbiaixada sobre unes suposades «arrels cristianes» dels països europeus, es deixa la ciutadania sense drets comuns de caràcter europeu als quals acollir-se en matèria de llibertat de consciència i d’igualtat de drets.  

Passa el mateix amb el Tribunal Europeu de Drets Humans (que pertany al Consell d’Europa dels 49), els dictàmens del qual gairebé mai entren en conflicte amb legislacions o decisions polítiques o jurisdiccionals de cada estat en relació amb conflictes d’interessos amb les diferents corporacions religioses, siguin del tipus que siguin.  

Arribats a aquest punt, convé recordar que, a Espanya, l’Església catòlica oficial històricament sempre va estar del costat de les dretes més reaccionàries. No cal remuntar-nos a segles enrere, que és àmpliament conegut (la Inquisició, les èpoques absolutistes, la mateixa Constitució de 1812, etc.).  

Més pròximament, van combatre durament els principis laïcistes, el projecte d’escoles laiques i els drets de les dones que la Segona República va intentar implantar a Espanya el 1931. En el cas de l’ensenyament, per exemple, s’havien obcecat anteriorment amb l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i la Institución Libre de Enseñanza. El suport al cop d’estat nacional catòlic i el suport, sense pal·liatius, a la dictadura feixista del general Franco durant quatre dècades han estat una evidència. També van confraternitzar amb altres estats europeus, com la Itàlia de Mussolini, intercanviant-se favors. De fet, va ser aquest qui el 1929 va concedir l’estatut d’estat sobirà al Vaticà, que va significar la independència política de la Santa Seu de l’Estat italià. També altres esglésies han estat influint en les polítiques institucionals en els diversos estats europeus, tant als diferents evangèlics com als luterans o ortodoxos.  

A escala planetària, la influència institucional i política de les diferents corporacions religioses ha estat i és avui una realitat. Hi ha estats islamistes; a l’Amèrica Llatina tenen un enorme poder els evangèlics i els catòlics; també als Estats Units. I és igual qui governi. Els exemples ens donarien per a un altre article. Els estats laics es compten al planeta amb els dits d’una mà, i en els últims anys la seva laïcitat institucional ha anat decaient, com a l’Uruguai, Mèxic o França. Aquesta última conserva vigent la Llei de separació de l’Església i l’Estat del 1905, però les concessions institucionals a les diferents esglésies augmenten exponencialment, sobretot en allò que afecta l’ensenyament, també en actes d’estat.  

Centrant-nos a Espanya avui dia, enfront de la laïcitat de les institucions i de l’ensenyament, que ja van quedar de manera molt ambigua en els articles 16 i 27 de la Constitució del 1978, es van signar uns acords concordataris en què, en paraules del diplomàtic i president d’honor d’Europa Laica, Gonzalo Puente Ojea, a la pràctica s’establia la «criptoconfessionalitat» de l’Estat. És una realitat que l’Església catòlica se sent molt còmoda amb el règim polític de democràcia formal sorgit a Espanya després de l’aprovació de la Constitució del 1978.  

La dreta i la ultradreta política espanyoles en el seu ADN han heretat el nacionalcatolicisme, i és el que tracten d’aplicar en les institucions quan governen o el que reclamen quan són a l’oposició (això, de vegades, comporta, per exemple, pèrdua de drets sobretot de les dones, ja que l’Església catòlica és molt patriarcal).  

Però els partits que s’anomenen republicans nacionalistes, la socialdemocràcia espanyola i altres partits (diguem a l’esquerra, siguin estatals o nacionalistes) defensen un model de laïcitat positiva o statu quo amb l’Església catòlica i amb altres religions, prenent com a base el Concordat abans citat del 1979, els acords entre l’Estat espanyol i les comunitats jueves, musulmanes i esglésies evangèliques del 1992, així com la creació, en temps de governança del PSOE, de la Fundación Pluralismo y Convivencia, creada l’octubre del 2004 i adscrita al Ministeri de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts.  

Tot això garanteix un corpus confessional d’estat avalat per tota mena de governs més conservadors i progressistes, que, a més, conviuen amb una confessional i ancestral Llei orgànica de llibertat religiosa del 1980, que ja havia d’haver estat substituïda per una Llei orgànica de llibertat de consciència. Però no ha estat així, ni tan sols quan, a instància de l’associació Europa Laica, se’ls ha presentat un projecte de llei articulat en diferents ocasions i amb diversitat de governances i majories parlamentàries.  

Tot això ens porta a una realitat confessional (o criptoconfessional) d’estat que finança les diòcesis catòliques mitjançant la casella de l’IRPF, inclou la religió confessional en els centres escolars de titularitat pública, finança centres privats d’ideari religiós, permet i incentiva que responsables politicoinstitucionals —en funció de la seva responsabilitat pública— assisteixin a tot tipus de celebracions religioses, que les religions tinguin diferents exempcions fiscals, que mantinguin un registre i un tractament especial i privilegiat, al marge de la Llei orgànica d’associacions del 2002, que hi hagi capellans funcionaris a l’exèrcit, les presons i els hospitals, etc. 

Més enllà d’això, que obre les portes de bat a bat a les noves dretes i ultradetes, un postmodern discurs religiós s’ha instal·lat com una forma de representació, particularment de l’extrema dreta, i el seu èxit és una de les explicacions substancials de certs canvis electorals dels quals s’ha beneficiat. No s’ha de subestimar aquest discurs, ja que apel·la als sentiments més profunds de la civilització. 

Aquest model de religiositat política ha estat utilitzat a Occident per dues tradicions. La primera, l’Església catòlica, que va col·laborar amb les dictadures europees a través de concordats, que establien formes constitucionals de religió oficial. La segona tradició, la que més s’ha expandit, són les esglésies evangèliques, per exemple, als Estats Units (Trump) i al Brasil (Bolsonaro). 

Decebut, l’home postmodern reconeix la necessitat de tornar a Déu, però no a través de les grans religions institucionalitzades, com l’Església catòlica, sinó per mitjà de formes relativistes i reduccionistes, que, lluny d’omplir aquest buit existencial, l’intensifiquen. Els seus líders compleixen una missió en nom del poble agraït. Aquesta manera de fer política com a destinació a què es deu obediència travessa el segle xx i el que portem del xxi. 

No obstant això, el que és nou al sud europeu, en països d’influència catòlica, però amb vivències profundes de secularització, com ara Portugal, França, una mica menys a Espanya i Itàlia, és el retorn de l’afirmació mística com a nucli de l’organització política, imitant especialment els citats anteriorment (els Estats Units i el Brasil). 

L’extrema dreta utilitza les creences i es converteix en una forma d’actuació i comunicació. Meloni s’alimenta de la dreta catòlica anti-Francesc a Itàlia, i André Ventura a Portugal s’envolta d’un mandat diví. 

L’aparició de la ultradreta postmoderna a l’Estat espanyol va tenir poc d’inesperat, ateses les paternitats: l’Església catòlica i la dreta política. Cada un d’ells mostra condicions embrionàries del que és ultra; de vegades, rotundes manifestacions. Sense el concurs de tots dos no comptaríem amb un partit com VOX ni amb els efectes que es desprenen de la seva existència.  

No podem simplificar; també hi ha altres actors, com l’IBEX 35 i certs mitjans de comunicació, donats a potenciar un model postmodern de religiositat, sempre amb finalitats polítiques per limitar drets. 

Dins de la radicalitat hi ha una identitat cristiana que oposa la cultura cristiana a la migració musulmana. Utilitzen un racisme cultural que empeny a separar les dues civilitzacions, la cristiana i la musulmana. Al voltant d’aquest pensament han nascut plataformes com HazteOir, El Yunque, el Camí Neocatecumenal, etc., l’objectiu de les quals és mobilitzar contra l’avortament, el matrimoni de parelles del mateix sexe i degradar la dona. La seva finalitat és misògina i patriarcal. 

L’extrema dreta guarda formes oficials, però degrada els fonaments de la democràcia. Actuen amb objectius diferents en cada espai geogràfic. A l’Amèrica Llatina, per frenar la teologia de l’alliberament. A Europa, amb societats secularitzades, Déu és més present, atès que Orbán, Salvini, Meloni, Abascal i Le Pen l’han introduït en el seu discurs. 

Tot això ha donat lloc, com diu el teòleg Juan José Tamayo, a un «internacional cristoneofeixisme», una nova religió que s’alimenta de l’odi, creix i gaudeix amb ell, el fomenta entre els seus seguidors i l’inocula en la ciutadania. És un moviment format per la ultradreta i legitimat pel capitalisme i els moviments cristians fonamentalistes. Ells, ultradreta i fonamentalistes, defensen el neoliberalisme econòmic i la teologia de la prosperitat i odien la dona i l’ecologia. Amb mi o contra mi! Tot i les diferències aparents entre compromís polític i religiós, ambdós poden coexistir dins d’un individu amb igual intensitat, principalment, de la dreta i l’extrema dreta. 

Lluny del que pensa l’imaginari social, els fonamentalismes religiosos no són una construcció purament de l’islam, sinó que el seu origen ens porta a la doctrina puritana-protestant del segle xix. Els diferents moviments protestants dins dels Estats Units van xocar amb certes idees darwinistes sobre la creació del món i la teoria de l’evolució. 

Les tesis de l’evolució estan àmpliament en contra del paradigma creacionista. Per exemple, el 1910 els germans Milton i Lyman Stewart van llançar una quantitat de fullets que predicaven la necessitat de tornar als fonaments de la fe cristiana. Aquests pamflets van ser distribuïts ràpidament per tots els cercles protestants per reivindicar la resurrecció de Crist i la virginitat de la seva mare, Maria. Un parell d’anys més tard, un altre mil·lenarista, com Curtis Lee-Lewis, un anabaptista editor d’un diari, es manifestava compromès en la lluita contra les forces del mal, que pretenien tergiversar el missatge diví. La seva recerca s’ha arrelat al cor dels Estats Units i ha arribat als cercles més íntims del poder polític. 

L’afiliació religiosa influeix en les preferències electorals. Mentre els catòlics, en una part important, empenyen i impulsen cap a la dreta o extrema dreta política, els ateus, agnòstics o menys religiosos, generalment, donen suport a opcions de centreesquerra. És a dir, hi ha una certa correlació entre l’afinitat religiosa dels votants i la seva preferència per candidats específics, cosa que reflecteix que la religió influeix en les tendències polítiques i viceversa. La dreta i l’extrema dreta a tot el planeta, a Europa i Espanya, en particular, utilitzen narratives fonamentalistes religioses per legitimar-se i, amb això, aconsegueixen adeptes per als seus interessos polítics. 

Com haurien de respondre la política i la societat a això? D’una banda, la política espanyola de tall progressista hauria de denunciar i derogar els acords concordataris del 1979, cancel·lar el finançament de l’Església catòlica via IRPF, treure la religió de l’escola i deixar de finançar els centres escolars d’ideari religiós, a més de donar solució legislativa-patrimonial a les immatriculacions que s’han produït a Espanya des del 1947. I, d’altra banda, la societat hauria de pressionar els poders públics perquè això es produís. La societat espanyola està profundament secularitzada en percentatges que creixen exponencialment any rere any. Qui no està secularitzat és el poder polític de divers espectre ideològic. 

Per això, i com hem assenyalat abans, quan la dreta i, si escau, la ultradreta ocupen el poder polític, moltes portes se les troben obertes de bat a bat. Tanmateix, quan la dreta i, si escau, la ultradreta (aquesta, encara més) ocupen poder polític tracten de buidar de contingut drets conquistats en les últimes dècades, com l’avortament, els drets de les dones, els drets de les minories LGBTIQ+ o l’eutanàsia. Aquí la societat s’ha de mobilitzar contundentment per evitar-ho, perquè aquest perill hi és: els discursos d’odi cap a la diversitat o el feminisme i cap a religions diverses que no són la catòlica o d’origen cristià en el cas d’Espanya. Però la societat tampoc ha de ser tolerant amb formes fonamentalistes d’altres religions que no són d’origen cristià, com podria ser l’islamisme radical, per exemple. 

Una de les paradoxes del tradicionalisme catòlic a Espanya que configura avui la base vincle d’alguns àmbits de la dreta (PP i altres) i la ultradreta (VOX) és la reinterpretació dels drets conquistats que s’han citat anteriorment, sobretot en allò que afecta l’avortament i l’eutanàsia. I apareixen com a signes de modernitat i, en alguns casos, de manera molt bel·ligerant, amb el suport d’organitzacions socials ultracatòliques, també citades anteriorment, amb forts components fonamentalistes i dogmàtics. 

Com expressa el professor d’antropologia social Ignacio Fernández de Mata (2022): 

Fa anys, l’Opus Dei va ser el moviment més experimentat amb l’adopció de patrons elitistes del cristianisme reformat anglosaxó, dirigint la seva atenció a les classes mitjanes i altes, a les quals reforçava la seva identitat excloent propugnant el seu reconeixement en patrons d’alt consum i ostentació. L’obstinació de l’Obra per penetrar en les altes esferes, o el control del coneixement i la ciència es percep en la història del Consell Superior d’Investigacions Científiques, en el seu afany per encaixar-se a les universitats —redirigit a la promoció de la seva pròpia xarxa universitària privada—, i en un proselitisme obsessiu en la captació del talent, la fortuna i la classe alta. Al capdavant dels governs tecnocràtics de la dictadura van aconseguir la modernització capitalista del règim franquista. Des de llavors, gràcies al seu caràcter quasi sectari, amb arrelades xarxes de col·laboració entre els seus integrants, s’han constituït en una poderosa família dins de moltes institucions, particularment en el Partit Popular i, últimament, a VOX. A més, és un dels integrants principals dels nuclis provida. 

L’altre element «evangelitzador», en aquest cas de base popular, el trobem en moviments religiosos com el Camí Neocatecumenal (els kikos), ja esmentats, abocats a una construcció emocional del culte.  

Aquests col·lectius de base carismàtica es troben molt propers al model neopentecostal de l’evangelisme nord-americà, centrats en el principi de comunitat absoluta i autosuficient, que busquen la sensació religiosa per sobre de la reflexió intel·lectual i defensen —obsessivament— els «valors familiars» i provida radicals.  

La qüestió provida és, possiblement, l’espai d’intersecció més important per a tots aquests grups. Ideològicament, sent un dels vells mantres catòlics, s’ha convertit en un dels temes principals del que podríem anomenar ecumenisme ultra. Les polítiques de família són un dels elements de màxima bel·ligerància del cristianisme polític, propugnadors de forts controls informatius i educatius, profundament contraris a les identitats de gènere i amb un caràcter d’avantguarda violenta en tot el que concerneix accions antiavortistes. 

En resum, l’extrema dreta i una part de la dreta utilitzen narratives religioses fonamentalistes per legitimar-se davant l’opinió pública, i troben un públic disposat a «comprar-ho». I aquí rau el perill. No tan sols passa a Espanya; hi ha països, sobretot als Estats Units i alguns llatinoamericans, on el seu discurs ha calat molt fort i és un greu perill. Per exemple, en alguns estats nord-americans, les dones, lliurement, ja no poden exercir, legalment, el seu dret a la interrupció voluntària de l’embaràs o han imposat diferents restriccions. I això passa en diversos estats llatinoamericans, en molts llocs del planeta i, cada vegada més, en certs llocs d’Europa. 

Luis García Calavia 

Soria, 1950 

Luis García Calavia va estudiar magisteri i va exercir com a professor d’ensenyament. Va ser regidor a l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat i també conseller comarcal del Baix Llobregat, on va treballar en projectes relacionats amb l’educació i la comunitat. Al llarg de la seva carrera, va formar part de l’Actiu Sindical d’Ensenyament de CCOO a Catalunya, defensant els drets laborals del sector educatiu. 

Actualment, exerceix com a coordinador de Catalunya Laica – Europa Laica, on lidera la promoció de la laïcitat i la llibertat de consciència. A més, és membre fundador del Col·lectiu Cultural Republicà de Sant Boi de Llobregat, on segueix implicat en la defensa dels valors republicans i el desenvolupament cultural de la ciutat. 

Francisco Delgado Ruiz 

Albacete, 1949. 

Francisco Delgado Ruiz és activista, polític i sindicalista, destacat defensor del laïcisme, especialment en l’àmbit educatiu. Diplomat en psicologia industrial, va ser diputat a les Corts Constituents el 1977 i senador el 1979. Al llarg de la seva carrera ha ocupat diferents càrrecs rellevants, entre els quals destaca com a president de la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares d’Alumnes (CEAPA), i membre durant més de 12 anys del Consell Escolar de l’Estat. 

Entre 2008 i 2017, va presidir Europa Laica, des d’on va liderar la lluita per la separació entre l’Església i l’Estat i la defensa de la llibertat de consciència. A més, ha estat crític amb diverses lleis educatives, denunciant la seva manca de laïcitat. És autor de diversos llibres i articles sobre educació i laïcitat, com “Hacia la Escuela Laica” i “La cruz en las aulas”, on plasma les seves idees sobre la necessitat d’un sistema educatiu lliure d’influències religioses. 

Referències bibliogràfiques 

Delgado Ruiz, F. (2015). La cruz en las aulas. Ediciones Akal. 

Fernández de Mata, I. (2022). Religión y ultraderecha. La trumpización del PP. Contexto y acción, 289. https://ctxt.es/es/20221001/Firmas/41087/#.Y1q_5LLcqT8.twitter?utm_campaign=twitter 

Fisac Seco, J. (2009). Dios es… de derechas. Editorial Sepha. 

Gómez Movellán, A. (1999). La iglesia católica y otras religiones en la España de hoy. Ediciones Vosa. 

López López, P. i Delgado, F. (coords). (2021). Ética laica. Pensar lo común. Almud Ediciones. 

López Muñoz, M. A. (2014). Gonzalo Puente Ojea y la libertad de conciencia. Libros en su tinta. 

Llosa, P de la. (2003). La razón y la sinrazón. Ediciones del Serbal. 

Peña-Ruiz, H. (2001). La emancipación laica. Laberinto Editorial. 

Peña-Ruiz, H. i Tejedor de la Iglesia, C. (2009). Antología laica: 66 textos comentados para comprender el laicismo. Ediciones Universidad de Salamanca. 

Puente Ojea, G. (2012). La Cruz y la Corona. Las dos hipotecas de la historia de España. Editorial Txalaparta. 

Rodríguez Castro, F. (2011). Aprender sin dogmas. Enseñanza laica para la convivencia. Editorial Milrazones. 

Saleh, W. (2015). Librepensamiento e Islam. Editorial Tirant lo Blanch. 

Tamayo, J. J. (2013). Cincuenta intelectuales para una conciencia crítica. Fragmenta Editorial. 

Tejedor, C. (coord.) (2013). Apuntes sobre laicismo. Cuaderno de Formación I. Europa Laica. 

I. Introducció 

«El gran apòstol»¹ 

«Quan els boscos es destrueixen, […] les fonts s’assequen completament o es tornen menys abundants. Els llits dels rius, que romanen secs durant part de l’any, es converteixen en torrents cada vegada que cauen fortes pluges als cims. L’herba i la molsa desapareixen dels vessants de les muntanyes amb la malesa, i aleshores l’aigua de pluja ja no troba cap obstacle en el seu camí; i en lloc d’augmentar a poc a poc el nivell dels rius mitjançant filtracions graduals, […] forma solcs als vessants i arrossega la terra solta i forma aquestes inundacions sobtades que destrueixen el país.»² 

Aquestes paraules, més enllà de la forma, que, òbviament, ens situa en una altra època, podrien molt ben ser l’editorial d’un diari o l’obertura d’un informatiu radiofònic actual. Potser mai com ara ens havíem adonat de la nostra pròpia fragilitat en un context de crisi climàtica, i així ho reflectia el Baròmetre d’Opinió Política del mes de març de 2024,³ que situava la sequera i la crisi climàtica com la primera preocupació de la població catalana. 

Les paraules són, però, d’un personatge gairebé desconegut en els nostres dies, malgrat haver sigut el científic més famós del seu temps. Fins al punt que, durant els darrers anys de la seva vida, va adreçar una carta al president dels Estats Units per demanar-li que, si us plau, deixessin de posar el seu nom a cada muntanya que pujaven, cada riu que travessaven o cada ciutat o estat que fundaven (tenint en compte que l’actual Nevada havia de dur el seu nom). 

Per a qui no el conegui, Alexander von Humboldt va ser un naturalista i explorador alemany del segle xix, i és reconegut com una de les figures més influents en la història de les ciències ambientals. En un període en què la ciència tendia a fragmentar i dividir el coneixement en disciplines aïllades i s’obsessionava per anar completant decimals amb una visió mecanicista de la natura, Humboldt es va distingir per la seva visió holística dels sistemes biològics.  

Aquest berlinès va revolucionar la manera d’entendre la interconnexió de les espècies i els seus hàbitats, subratllant com les alteracions en un sol element de tot el sistema podien tenir unes repercussions devastadores per a la resta. Entre aquests elements desestabilitzadors, ell hi incloïa l’espècie humana, com un actor més, i no pas en situació de superioritat sobre la resta. Les seves expedicions a Amèrica del Sud el van portar a estudiar una vasta gamma de fenòmens naturals, des de les cadenes muntanyoses fins a les regions tropicals, i a observar directament els efectes devastadors de la desforestació i altres activitats humanes. 

En contrast amb els seus contemporanis, que sovint analitzaven els elements naturals de manera aïllada, Humboldt va integrar les seves observacions en un context global, i va ser el primer a descriure la natura com una xarxa interconnectada i dinàmica. Va predir amb encert que l’activitat humana podria desestabilitzar aquesta xarxa i conduir a conseqüències ambientals adverses a llarg termini. 

Aquesta visió avançada va establir les bases per a la consciència ecològica moderna, destacant la necessitat de protegir els ecosistemes per garantir la salut del planeta i la supervivència de la humanitat. La seva obra magna, Cosmos, va consolidar aquestes idees i va inspirar generacions futures de científics i ecologistes per continuar explorant i protegint la nostra interdependència amb el món natural. 

«La primavera silenciosa» 

Però, si l’ecologisme modern pot considerar que té un besavi en Humboldt, no hi ha cap dubte que té una mare en Rachel Carson. El títol del seu llibre Silent Spring (traduït en castellà com a Primavera silenciosa), publicat el 1962, fa referència a una primavera sense ocells que cantin, de manera que crea la imatge d’un inquietant futur silenciós, evitable però plausible.  

El llibre és àmpliament reconegut com un dels textos més influents del segle xx en el camp de l’ecologia i la conservació ambiental, ja que va jugar un paper crucial en el naixement del moviment ecologista modern, gràcies a la seva rigorosa base científica i a la seva capacitat per comunicar de manera efectiva els perills dels pesticides químics per al medi ambient i la salut humana. 

Carson, biòloga marina de formació i escriptora científica per vocació, va utilitzar una àmplia gamma d’estudis científics per documentar els efectes nocius del DDT i altres pesticides en els entorns naturals a fi de sensibilitzar el públic sobre la fragilitat dels ecosistemes i la interdependència entre totes les formes de vida. 

L’obra va servir per portar la problemàtica dels pesticides al debat públic, i va despertar una consciència generalitzada sobre els efectes negatius de les activitats humanes en el medi ambient. Les descripcions detallades que contenia el llibre van captar l’atenció del públic i dels mitjans de comunicació, de manera que van generar un debat intens sobre la prohibició o la limitació de determinats productes químics. 

Això va contribuir directament a l’aprovació de regulacions més estrictes sobre l’ús de pesticides, fins a culminar amb la creació de l’Agència de Protecció Ambiental (EPA, per les sigles en anglès) el 1970 i la prohibició del DDT als Estats Units el 1972. És aquesta concreció d’una denúncia pública en uns resultats legislatius el que va servir per a una nova generació d’activistes. Fins al punt que el vicepresident dels Estats Units entre el 1993 i el 2001, Al Gore (2010), va dir que «sense Rachel Carson no existiria el moviment ecologista». 

El punt més destacable, al meu entendre, del llegat de Carson és que, a diferència de moviments ecologistes anteriors, va basar les seves afirmacions en una gran quantitat de dades científiques, proporcionant arguments sòlids, i contrastables empíricament, contra l’ús indiscriminat de pesticides. La seva meticulosa recerca va ser fonamental per a la credibilitat del llibre i per persuadir tant l’opinió pública com els responsables polítics de la necessitat de canviar les pràctiques agrícoles i industrials. 

27 estudis científics cada dia⁴ 

Des de la dècada de 1970, s’han publicat milers d’estudis científics que han anat construint una base sòlida de coneixements sobre la dinàmica del clima terrestre i les forces que el modifiquen. Aquests estudis, avalats per les institucions científiques més respectades del món, han demostrat de manera clara i consistent que l’escalfament global observat des de l’era preindustrial és, principalment, causat per l’augment de les concentracions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, provocat per les activitats humanes com la crema de combustibles fòssils, la desforestació i certes pràctiques agrícoles. Actualment, el consens científic sobre el canvi climàtic i el paper determinant de les activitats humanes en aquest fenomen és inqüestionable. Hi insisteixo, inqüestionable. 

Un estudi publicat a la revista Environmental Research Letters⁵ el 2021, que va analitzar milers d’articles revisats per experts —concretament en va analitzar 88.125 publicats entre el 2012 i el 2020—, va trobar que més del 99,9 % dels estudis científics estaven d’acord que el canvi climàtic és causat per l’activitat humana. Aquest consens també es basa en informes del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, per les sigles en anglès)⁶, que conclouen que és «inequívoc» que la influència humana ha estat la causa dominant de l’escalfament global observat des de mitjan segle xx. 

Els gasos d’efecte hivernacle com el diòxid de carboni (CO₂), el metà (CH₄) i l’òxid nitrós (N₂O), emesos principalment per la crema de combustibles fòssils, la indústria i l’agricultura, atrapen la calor a l’atmosfera i provoquen un augment de les temperatures globals. Aquest escalfament està associat a una sèrie de fenòmens climàtics adversos, com ara l’increment de la freqüència i la intensitat dels esdeveniments meteorològics extrems, el desgel de les glaceres, l’augment del nivell del mar i els canvis en els patrons de precipitació, que afecten els ecosistemes naturals i les societats humanes. 

El consens científic no tan sols es basa en models climàtics avançats i en observacions empíriques a llarg termini, sinó també en l’acumulació de proves de múltiples disciplines, incloent-hi la meteorologia, l’oceanografia, la geologia i la biologia. Aquestes disciplines han proporcionat dades consistents que corroboren la teoria del canvi climàtic antropogènic. 

Així doncs, la comunitat científica internacional ha establert de manera concloent que el canvi climàtic és una realitat i que les activitats humanes en són la principal causa. Aquest coneixement científic és fonamental per guiar les polítiques globals de mitigació i adaptació, amb l’objectiu de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i minimitzar els impactes adversos del canvi climàtic en les generacions presents i futures. 

II. Negacionisme climàtic 

La maledicció de Cassandra 

Segons la mitologia grega, Cassandra era una princesa troiana, filla del rei Príam. Admirada per la seva gran bellesa, va atreure l’atenció del déu Apol·lo, que es va enamorar d’ella. Apol·lo, com a déu de la profecia, va decidir concedir-li el do de veure el futur a canvi del seu amor. Però, com sol passar amb les tragicomèdies romàntiques, l’amor sovint és volàtil. Així que, quan finalment Apol·lo va ser rebutjat, es va enfurismar tant que, en lloc de treure-li el do, va decidir maleir-la d’una manera terrible: ningú no creuria mai les seves profecies. 

A partir d’aquell moment Cassandra va començar a veure amb claredat els desastres que s’acostaven a Troia, però cada vegada que advertia els altres era ignorada o ridiculitzada. Per exemple, va predir la caiguda de Troia i va avisar els seus compatriotes que el cavall de fusta que els grecs havien deixat era una trampa. Tanmateix, com és ben sabut, ningú no li va fer cas. 

Aquella maledicció, però, no va acabar amb la caiguda de Troia. Després de la destrucció de la seva ciutat, va ser capturada per Agamèmnon i portada a Micenes com a esclava i concubina. Allà també va predir la mort del seu raptor i la seva pròpia a mans de Clitemnestra, l’esposa d’Agamèmnon. Però, un cop més, les seves advertències van ser ignorades. 

«No miris amunt»⁷ 

El mite de Cassandra ha arribat fins als nostres dies, i la seva maledicció, sovint, també. L’acceptació de mals presagis, fins i tot (o especialment) si venen de persones expertes, sovint es veu obstaculitzada per una combinació de diversos factors que influeixen en com percebem el risc i com processem la informació sobre els perills futurs. 

Sense voler elaborar-ne una llista exhaustiva, citaré alguns elements que em semblen pertinents per al tema que ens ocupa. 

1. Biaix de l’optimisme: Els humans tendim a ser optimistes sobre el nostre futur. Aquesta seria una breu explicació sobre el que es coneix com a biaix de l’optimisme. Aquest biaix ens porta a subestimar la probabilitat que ens succeeixin coses dolentes i a sobreestimar la probabilitat d’esdeveniments positius. Un exemple molt evident i quotidià és que moltes persones comprem bitllets de loteria, tot i que les probabilitats de guanyar són extremadament baixes, perquè l’esperança de ser premiats supera la comprensió racional de les probabilitats reals. En canvi, les mateixes persones podem subestimar, diàriament, els riscos de patir un accident de cotxe, encara que les probabilitats són molt més altes. 

2. Dissonància cognitiva: Aquest fenomen es produeix quan hi ha una discrepància entre les creences i els comportaments d’una persona, fet que crea una incomoditat que les persones intentem reduir. Això sovint es fa negant o racionalitzant la informació que causa la dissonància. En aquest apartat no entraré a valorar fins a quin punt l’accés a informació, sobretot via xarxes socials, ha contribuït a multiplicar exponencialment aquest biaix, que, de fet, ha existit sempre. Només cal veure com les creences religioses porten més d’un segle topant amb el darwinisme. 

3. Descompte temporal: En general, els humans tendim a donar menys pes als esdeveniments que ocorren en el futur en comparació amb els que tenen un impacte immediat. Aquest fenomen fa que les persones subestimem els riscos en un futur llunyà. Podem veure-ho cada dia, i aplicar-nos-ho cadascú de nosaltres en temes com l’alimentació, l’exercici físic o el tabaquisme. Els efectes perjudicials solen ser a llarg termini, i la sensació de perill disminueix a mesura que les repercussions s’allunyen temporalment. 

4. Credo Consolans: Potser aquest és el factor més important de tots. Els humans creiem allò que volem creure. Tan senzill, o complicat, com això. No importen gaire les dades, els consells, els estudis o l’experiència prèvia. No importa ni tan sols l’observació directa d’un fenomen. Si hem decidit creure una cosa, ni el nostre propi cervell ens la treu del cap. En podríem posar molts exemples: des d’aquella amistat que tothom ha tingut i que és incapaç de veure els defectes, evidents per a tothom, de la seva nova parella, fins a aquella persona jugadora que, després d’una ratxa de cinquanta partides de pòquer perdudes, està del tot convençuda que guanyarà la següent.  

5. Gratificació immediata: Aquest és un biaix al qual no sempre es dona prou importància, però que en una era on tot va molt ràpid, especialment la informació, jo li dono un pes destacat. La capacitat del nostre cervell d’obtenir una recompensa instantània és el que explica l’addicció a moltes xarxes socials, com ara el fenomen de «scroll infinit», consistent a passar el dit per la pantalla del mòbil buscant el següent tuit o reel amb ansietat. Hi ha prou literatura científica que explica com alguns nens i nenes opten per diferents estratègies quan des de ben petits han de decidir si rebre una galeta immediatament o esperar una hora per rebre’n tres. Aquí hi ha factors neurològics encara en estudi però que són prou determinants per explicar alguns comportaments també en adults. Una conseqüència és la necessitat de voler una informació immediata, que, sovint, la ciència no pot oferir. 

6. Influència dels grups socials: A banda de factors intrínsecs als nostres cervells de primats, hi ha elements que no són innats a la nostra estructura cognitiva. De fet, moltes de les nostres creences i comportaments estan fortament influenciats per les opinions del nostre entorn. Si el grup on convivim tendeix a minimitzar un risc, o magnificar-ne un altre, nosaltres tendirem a tenir comportaments similars. Un cop més, la referència a les xarxes socials és evident, però aquesta tecnologia ha amplificat un factor que ja existia d’abans que fóssim humans, com quan un suricata surt corrent i la resta fa el mateix sense analitzar si hi ha un perill real o no. 

7. Normes culturals: Els valors poden influir en gran manera en la percepció del risc i en la disposició per acceptar o desestimar determinades prediccions. Algunes cultures poden tenir més o menys interioritzats alguns rituals pensant que poden influir en la sort o dissort d’una persona.  

8. Desconfiança en les autoritats: La desconfiança en les autoritats científiques i governamentals, que tornarem a tractar més endavant, pot fer que algunes persones siguin escèptiques davant les prediccions que fan organismes i administracions públiques. Això pot estar influenciat per experiències passades de corrupció, desinformació o fracassos institucionals. Sense anar gaire lluny, a la Unió Soviètica dels anys setanta del segle xx, es deia que del Pravda (el diari oficial del règim comunista) no havies de creure’t ni la data, en referència al fet que tampoc seguia el mateix calendari que la resta del continent europeu ni la majoria del planeta. 

9. Interessos econòmics: Seria un error, al meu entendre, no assenyalar en aquest decàleg que molt sovint les nostres creences no apareixen soles. Les indústries que es beneficien de determinats comportaments de risc, com la indústria tabaquera, tenen un incentiu econòmic per promoure la desinformació i minimitzar els riscos associats als seus productes.  

10. Manca d’educació científica: Soc incapaç d’acabar aquesta breu, i personal, llista sense fer referència al fet que durant dècades s’ha ignorat sistemàticament la necessitat de proveir la societat d’una cultura científica suficient. No estic parlant de saber qui era Marie Curie, ni d’aprendre fórmules com E=mc². Em refereixo a incloure en l’educació l’aprenentatge del mètode científic, que, com molt bé deia Carl Sagan, «és la millor eina per deixar de fer-nos trampes a nosaltres mateixos». La quantitat de gent adulta incapaç de distingir conceptes com hipòtesi, teoria, conjectura, llei, probabilitat, inducció, deducció, etc., és enorme. Només cal obrir la xarxa social abans anomenada Twitter per comprovar-ho. 

«Cada mentida té el seu públic»⁸ 

Arribats a aquest punt, cal deixar clar que no hi ha cap «vacuna» cent per cent eficaç contra aquests biaixos. Ni la filosofia ni la ciència, per citar les dues disciplines que més sovint han lluitat i esmerçat esforços per reduir aquesta mena de biaixos, han estat capaces de suprimir-los completament dels seus propis mecanismes i raonaments. Tots els àmbits de la societat han de conviure, més o menys, amb aquests factors. 

Però això no vol dir que tothom es vegi afectat de la mateixa manera. Estudis diversos han assenyalat que aquests biaixos tenen diferents graus d’incidència i penetració en funció de factors com l’edat, el nivell econòmic, el grau d’estudis o, fins i tot, el coeficient intel·lectual. Hi insisteixo, ningú no hi és immune, però alguns som més propensos a unes formes de raonament respecte a unes altres. Per exemple, les persones amb formació superior creuen menys en els fantasmes, però, en canvi, solen creure més en pseudoteràpies. O les persones joves solen mostrar-se més escèptiques respecte a algunes supersticions, però solen estar més predisposades a les teories conspiranoiques. 

Poso aquests exemples per avançar ja alguns elements del «retrat robot» del votant majoritari de formacions d’extrema dreta, i entendre per quins motius alguns missatges arriben amb més facilitat que altres. Per aquest motiu no vull acabar aquesta secció sense aturar-me en com el gènere afecta aquests raonaments.  

Diguem-ho clarament: homes i dones som proclius a tenir biaixos a l’hora de processar la informació en general. Però això no vol dir que hi responguem sempre de la mateixa manera. Alguns estudis (Blum i Blum, 1974; Tobacyk i Milford, 1983) apunten al fet que les dones solen ser més propenses a creure en fenòmens paranormals, mentre que el percentatge d’homes que creuen en observacions d’alienígenes és molt superior. No hi ha dubte que en aquest tipus de resposta hi intervenen factors socioculturals, com també és evident que condicionen els tipus de missatges que ens poden afectar.  

Altres estudis (Ballew et al., 2019), especialment interessants en el cas que ens ocupa, consideren que els homes tenim més dificultats per preveure els perills a llarg termini i, en canvi, centrem més la nostra atenció en els perills imminents. Això ajudaria a explicar, només en part, per quin motiu hi ha una diferència tan important entre homes i dones a l’hora de considerar la lluita contra el canvi climàtic com un element prioritari en els programes electorals, tal com han demostrat enquestes i estudis de països molt diversos.  

En aquest sentit, hem de ser conscients que, en comunicació, fons i forma sovint són difícils de separar. Els missatges de l’extrema dreta solen tenir menys acceptació entre les dones per una qüestió de fons (el mateix missatge) o de forma (és a dir, els canals, però també el llenguatge que s’hi usa)? Segurament és una combinació de tots dos, i en la secció següent ens centrarem en la forma com els missatges negacionistes arriben al seu públic objectiu. 

III. L’estratègia comunicativa de l’extrema dreta 

Arribats a aquest punt, tenim dos elements: un consens científic «incontestable» i «inequívoc», segons hem vist en la primera part, i un seguit d’elements neurològics, però també socials i culturals, que poden influir en la nostra percepció del perill climàtic, com els que s’han assenyalat en la segona. Estem, al meu entendre, preparats per endinsar-nos en les estratègies comunicatives del negacionisme. 

Definir una estratègia en comunicació és fonamental per assegurar que els missatges arribin de manera efectiva al públic objectiu i generin l’impacte desitjat. Això val per a tothom, des d’empreses a organitzacions sense ànim de lucre, administracions públiques i governs, o, fins i tot, per a un mestre a la seva aula. Per fer-ho cal saber a qui s’adreça el missatge i com fer-lo arribar. Aquests són els dos elements clau perquè una estratègia tingui èxit: la definició del target a què ens adrecem i la selecció dels canals i els llenguatges adequats per a cada canal.  

El votant d’extrema dreta 

El primer que ens cal per enviar un missatge, doncs, és conèixer a quin públic l’adrecem. És el que en màrqueting s’anomena know your customer (KYC), i permet a les empreses personalitzar les seves campanyes segons les necessitats i preferències específiques dels clients potencials, a fi de millorar-ne l’eficàcia. En comunicació política, el KYC ajuda a identificar els electors clau, adaptar els missatges a diferents segments de la població i maximitzar l’impacte de les campanyes electorals. 

Hem d’entendre que, molt sovint, les plataformes i els partits d’extrema dreta tenen una estructura interna i una organització molt més semblant a una empresa que no pas a la resta de partits polítics, sindicats o associacions. Això és rellevant també pel que fa a la comunicació, ja que operen amb uns marcs que sovint la resta de formacions no apliquen o, en alguns casos, desconeixen o rebutgen.  

Així, els qui volen difondre missatges negacionistes, o qualsevol altre dels punts clau de l’argumentari de l’extrema dreta, tenen molt clar a quins perfils s’adrecen. És important tenir en compte que aquestes característiques poden variar segons el país i el context específic, però hi ha alguns trets comuns del votant potencial típic, tal com recullen investigacions al respecte.⁹ Són majoritàriament homes. Com ja s’ha comentat en la secció anterior, diversos estudis¹⁰ han mostrat que els homes són més propensos a votar partits d’extrema dreta en comparació amb les dones. 

Pel que fa a l’edat, el nivell d’estudis o els ingressos, podem trobar un ventall més ampli, segons el país i el context. Però en els missatges negacionistes es veu una certa predilecció per la tria de persones adultes joves (18-35 anys) i persones de mitjana edat (35-55 anys), amb un grau d’estudis baix o mitjà,¹¹ i sovint provinents de sectors socioeconòmics amb ingressos baixos o mitjans, on l’ansietat econòmica i la percepció de falta d’oportunitats són factors que poden contribuir a aquesta inclinació política. 

Un altre dels elements més comuns a tot el planeta entre el target dels missatges d’extrema dreta és la desconfiança cap a les institucions. Molts dels seus votants potencials mostren una desconfiança significativa envers administracions, governs i institucions públiques en general, però també cap a mitjans de comunicació i institucions acadèmiques. 

Finalment, també hi ha un tret comú, que es pot definir com la preocupació per la pèrdua de la identitat cultural i nacional davant la globalització. 

Aquest retrat és una simplificació, i en cap cas representa tots els votants d’extrema dreta, però proporciona una idea general de les característiques comunes basades en dades disponibles, algunes de les quals estan directament vinculades amb algun dels biaixos cognitius enumerats anteriorment. 

El missatge: canal i llenguatge 

Com ja he apuntat, les estratègies comunicatives, per ser efectives, han de combinar continguts, formats i canals de manera coherent i calculada per maximitzar el seu impacte i arribar eficaçment al seu target.  

És aquí on l’extrema dreta ha aconseguit un nivell de professionalització molt superior a altres moviments. Els suports de determinats grups empresarials es remunten a èpoques anteriors al llibre de Rachel Carson. La investigadora Naomi Oreskes (2010) apunta com les mateixes empreses tabaqueres que van iniciar campanyes contra el consens científic que vinculava el consum de tabac amb el càncer de pulmó van passar a finançar organitzacions antiavortistes, grups contraris a l’evolució darwiniana i, finalment, grups negacionistes del canvi climàtic. En el fons la lluita contra la ciència és un objectiu prioritari per a aquests lobbys, conscients que el consens científic és un dels principals enemics de la seva activitat empresarial (Thompson et al., 2018).  

Detallem, però, alguns dels punts clau sobre els quals es basen aquestes estratègies i que ens ajudaran a entendre els motius de l’èxit de penetració d’alguns claims entre els votants objectius de les plataformes d’extrema dreta: 

1. Simplificació del missatge: Les narratives negacionistes acostumen a simplificar la complexitat dels temes científics i sovint recorren al «sentit comú». Això facilita la comprensió ràpida i la difusió del missatge entre persones que no tenen necessàriament una base científica o no estan disposades a investigar més a fons. De fet, la ciència molt sovint és contraintuïtiva, i això dificulta molt la divulgació d’alguns coneixements. 

2. Emocionalitat: Emfatitzar l’emoció per sobre de la racionalitat, utilitzant un llenguatge que pot provocar por, ira o desconfiança envers les autoritats i les persones expertes, sol ser una estratègia d’èxit.  

3. Teories de la conspiració: Les teories conspiratives són una eina central en les estratègies negacionistes, suggerint que hi ha una «agenda oculta» darrere de la ciència oficial o les polítiques públiques. Això arriba especialment a individus que ja desconfien de les institucions i els mitjans de comunicació tradicionals. 

4. Utilització de testimonis dubtosos: Sovint es presenten «experts» o «científics» que donen suport a la perspectiva negacionista, tot i que les seves credencials o arguments solen ser qüestionables.  

5. Canals diversificats i moderns: S’utilitza una àmplia gamma de canals, incloent-hi xarxes socials, blogs, fòrums en línia i, fins i tot, canals de notícies alternatius per difondre els missatges. Aquests mitjans permeten evitar els filtres dels mitjans de comunicació tradicionals i arribar directament al públic. 

6. Contingut visual atractiu: S’empren imatges impactants, mems i vídeos curts que són fàcils de consumir i compartir. Aquests formats són especialment efectius a les xarxes socials, on els continguts visuals tenen més probabilitats de ser viralitzats. 

7. Repetició: La repetició és una tàctica clau; els missatges negacionistes són repetits incessantment per assegurar-se que queden gravats en la memòria del públic. Aquesta repetició ajuda a normalitzar les afirmacions negacionistes i les fa semblar més creïbles. 

8. Interactivitat i participació: S’encoratja la participació del públic a través de comentaris, compartir continguts i crear una comunitat al voltant del rebuig comú cap a la ciència oficial. Això acaba creant un sentit de pertinença entre els seus seguidors. 

9. Contraprogramació: Molt sovint responen ràpidament a les notícies o estudis científics amb la seva pròpia versió dels fets. Això pot incloure la creació de continguts que qüestionen immediatament nous informes científics o polítiques públiques, tractant de sembrar el dubte abans que les narracions oficials puguin ser acceptades. 

10. Aprofitament del descontentament general: És habitual que les estratègies negacionistes aprofitin els sentiments de descontentament i vinculin les polítiques ambientals a problemes econòmics més amplis, com la pèrdua de llocs de treball o l’increment dels costos de vida. 

11. Fragmentació de l’audiència: Identificar i explotar les fraccions dins de l’audiència general que poden tenir predisposicions específiques contra certes polítiques científiques o ambientals és potser una de les tàctiques més efectives, ja que permet personalitzar els missatges que empatitzen específicament amb les preocupacions o els interessos particulars d’aquests subgrups. 

12. Aprofitament dels errors de la comunicació científica: Explotar les incerteses, els errors o els debats lògics dins de la comunitat científica serveix per amplificar els dubtes i presentar la ciència com a dividida. Això inclou la magnificació de discussions legítimes dins de la ciència, a fi de minar la confiança en les conclusions científiques. 

13. Narratives de recuperació del control: Sempre es busca presentar el negacionisme com una forma de recuperar el control sobre forces percebudes com a alienants o elitistes. Aquesta narrativa pot ser particularment efectiva en temps de crisi econòmica o desil·lusió política, en què una part de la ciutadania pot sentir que ha perdut el control sobre les seves vides. 

14. Saturació del discurs: Inundar el discurs públic amb una quantitat enorme d’informació alternativa, des d’articles i estudis fins a notícies falses, serveix per crear confusió i fatiga entre el públic. Això fa que sigui més difícil per a les persones discernir entre informació fiable i manipulada. 

15. Utilització de l’anècdota sobre la dada: Hi ha una predilecció per narratives anecdòtiques o testimonis individuals que aparentment contradiguin la ciència establerta. Aquests relats personals poden ser més fàcils de relacionar i més persuasius per al públic que les estadístiques abstractes o els informes complexos. 

16. Explotació de la nostàlgia: Aprofitar la nostàlgia de temps percebuts com a millors o més simples, abans de l’adopció de polítiques ambientals actuals, és una tàctica recurrent i especialment útil amb grups demogràfics més grans, que poden sentir-se desconnectats dels canvis ràpids que viu la societat. 

17. Aliances estratègiques: Formar aliances (no explícites, però sí amb missatges compartits implícitament) amb altres grups o moviments que poden no compartir la totalitat de l’agenda negacionista, però que poden oposar-se a regulacions específiques, també sol ser habitual. Això pot incloure visions liberals, grups de pressió industrial o fins i tot moviments ambientalistes, amb qui poden compartir objectius a curt termini. 

18. Reenfocament cap a alternatives convenients: Presentar alternatives «menys restrictives» o «més equilibrades» a les polítiques ambientals establertes, que, tot i que poden semblar raonables, sovint no tenen l’eficàcia necessària per afrontar els problemes ambientals reals, també és una tàctica que sol donar bons resultats als objectius negacionistes. 

Sense entrar un per un, aquesta llista està, per motius obvis, absolutament vinculada a elements que hem vist en la segona part i que són previs al debat climàtic. Alguns de nosaltres patim amb més intensitat el biaix de l’optimisme i, per tant, podem ser més propensos a adscriure’ns a missatges que minimitzin els efectes del canvi climàtic. Altres persones poden estar temptades de pensar que aquests efectes negatius tindran lloc en un futur més o menys llunyà. Uns altres, en canvi, poden pensar que determinats objectius econòmics, que segur que n’hi ha, estan oferint unes solucions que no responen als interessos generals. I així podríem enumerar tots aquests elements i anar veient com un a un es transformen en dialèctiques eficaces i amb uns nivells de penetració i, sobretot, de conversió (el que en màrqueting es coneix com a call to action) molt alts.  

La història del Carles 

Lluny de pensar que la culpa és dels «altres», sempre m’ha obsessionat saber com puc millorar la meva comunicació. M’interessa saber com puc ser més eficient per tal que el coneixement del mètode científic arribi més enllà de laboratoris, hospitals, universitats i acceleradors de partícules. Per això he dedicat la major part de la meva vida a la divulgació i la comunicació científiques.  

La ciència és un coneixement privilegiat, tal com se sol dir en filosofia de la ciència. Amb molts defectes, biaixos i àmbits de millora, però, parafrasejant Churchill, «la ciència és el pitjor camí al coneixement, exceptuant tots els altres». En tot cas, tenir milers d’arguments, més de 88.000 estudis entre el 2012 i el 2020, no és suficient.  

És per això que no vull acabar aquest text sense aportar alguns elements de com considero que la ciència, en general, i la ciència climàtica, en particular, han de comunicar les seves conclusions i com s’han de relacionar amb el públic general. 

Per fer-ho imaginem-nos el Carles, un personatge fictici però identificable. El Carles viu en un municipi de l’àrea metropolitana de Barcelona. Té un cotxe antic sense etiqueta ambiental, per exemple, un Volkswagen Golf del 1998, que sempre li ha funcionat i li recorda una època de bonança econòmica, quan feia plans de futur amb la seva parella. En tot cas, actualment ha de pagar més per l’impost sobre vehicles de tracció mecànica (IVTM) que el seu veí, que té un Tesla elèctric, amb una bonificació del 100 % de l’impost. 

El Carles viu en un pis d’una comunitat de veïns que no es posa d’acord per instal·lar plaques solars, la qual cosa li impedeix beneficiar-se de l’autoconsum elèctric. I, a més, tampoc pot gaudir del descompte del 50 % en l’impost sobre béns immobles (IBI), del qual, en canvi, sí que gaudeix el propietari del Tesla, que viu en una casa unifamiliar. 

Sovint el Carles, que està preocupat pel seu futur econòmic i el dels seus fills, sent que les polítiques ambientals actuals el perjudiquen, mentre que beneficien els que ja estan millor situats econòmicament. A més, se sent estigmatitzat per dir que està en contra de les zones de baixes emissions, que l’afecten directament a ell, però no al conductor del Tesla. 

El Carles va cansat i no acostuma a mirar la televisió en família. Els seus fills es tanquen a l’habitació per mirar el mòbil, i ell s’estira al llit i repassa les notícies a canals com TikTok o Twitter. Altres cops també mira Twitch, ja que gaudeix amb els videojocs. Aquestes xarxes socials li agraden, perquè sovint presenten la informació amb un format més interactiu i emocional. 

El Carles és conscient que el clima està fent «coses rares», però percep que darrere de les polítiques ambientals hi ha interessos econòmics. Altres cops senzillament pensa que s’aproven mesures que l’ignoren, ja que estan fora del seu abast financer. Això el porta a ser més receptiu a narratives que prometen solucions ràpides, que el transporten a una època en què era més optimista o que critiquen estudis climàtics que no entén. A més, el fet de sentir-se etiquetat com a «fatxa» pels seus dubtes pot portar-lo a buscar comunitats on se senti acceptat, sovint amb converses en línia, on els missatges negacionistes poden ser acceptats i allò que ell considera de «sentit comú» no és estigmatitzat. 

IV. Cap a una narrativa ambiental eficaç 

En Carles no existeix, però això no impedeix que hi hagi milers de Carles. La nostra responsabilitat és saber si volem jutjar-los o convèncer-los, si volem assenyalar-los o sumar-los. Aquest és el gran repte de la comunicació ambiental.  

Apuntaré només alguns elements a tall de conclusió. No són una llista completa ni inqüestionable; més aviat són una proposta de debat públic. 

1. Simplificació del missatge: Cal transmetre missatges clars i simples sense perdre la precisió científica. Això implica utilitzar un llenguatge accessible i evitar termes tècnics complicats, que poden confondre els no experts. Una bona simplificació fa que la informació sigui més digerible per a una audiència àmplia. Aquesta estratègia facilita la comprensió dels problemes i les solucions proposades per abordar el canvi climàtic. En aquest sentit, considero que s’han fet, i encara s’estan fent, progressos importants amb una nova generació de divulgadors i divulgadores científiques, que són persones natives digitals. 

2. Enfocament en les solucions: És necessari emfatitzar les solucions disponibles i les accions pràctiques que es poden dur a terme per abordar el canvi climàtic, mantenint una actitud positiva i proactiva. No cal que siguin «grans» solucions. La percepció que els problemes són irresolubles només porta a la paràlisi. Cada repte climàtic té una solució, i la simple presentació del problema és insuficient.  

3. Humanització del missatge: Hem de relacionar el canvi climàtic amb impactes socials i econòmics que afecten directament els «Carles». Explicar com els fenòmens climàtics extrems poden afectar la salut, l’economia familiar i les condicions de la seva vida diària crea una connexió emocional que pot ser molt poderosa. La humanització del missatge ajuda a transformar una crisi abstracta en una realitat tangible i immediata que mereix atenció i acció. 

4. Utilització d’imatges i històries: Les històries personals i visuals poden captar l’atenció del públic de manera més efectiva que les dades abstractes i les estadístiques. A més, ajuden a construir una connexió emocional i a mantenir l’interès, que facilita una comprensió més profunda i duradora dels temes tractats. Això és especialment important en un món saturat d’informació. 

5. Cocreació del missatge amb el públic: Treballar amb diferents segments de l’audiència per crear missatges que connectin amb les seves experiències i valors pot augmentar l’efectivitat de la comunicació. D’altra banda, aquesta participació activa també pot fomentar un sentit de propietat i compromís amb les solucions proposades, i facilitar-ne la implementació. 

6. Mostrar esperança: Combinar la urgència del canvi climàtic amb un missatge d’esperança pot ajudar a mantenir l’audiència motivada i compromesa. No solament treballem per evitar l’extinció (que també). Moltes de les solucions a la crisi climàtica ajuden a dibuixar un món més just, més democràtic, més sa i més feliç. En quin moment ens vam oblidar d’explicar-ho? Cal contrarestar el fatalisme i l’apatia. L’esperança és un motor poderós per a l’acció contínua i sostinguda. 

7. No jutjar el públic objectiu: Evitar jutjar les persones per les seves accions i opinions actuals i, en canvi, motivar-les a canviar d’hàbits ressaltant els beneficis personals pot ser més efectiu. Jutjar o culpar sol generar resistència i alienació, mentre que destacar els aspectes positius dels canvis proposats pot fomentar una actitud més oberta i receptiva. Enfocar-se en els beneficis tangibles i immediats de les accions climàtiques pot ajudar a motivar el canvi. 

8. Dissenyar missatges per als no convençuts: Deixem de pensar en els que ja estem activats en la lluita contra la crisi climàtica. Cal crear missatges específics per als que encara no estan convençuts amb un ventall d’arguments adequats per a cada tipus d’escepticisme. S’han de dissenyar missatges adaptats a les diverses perspectives i preocupacions, i adaptats al llenguatge de cada canal de comunicació. 

9. Segmentar els públics negacionistes: És imprescindible reconèixer que els negacionistes del canvi climàtic no són un grup homogeni per adaptar els missatges segons les seves diferents creences i motivacions. Alguns poden desconfiar del govern, mentre que d’altres poden estar preocupats pel seu futur econòmic. Entendre aquestes diferències i crear missatges específics per a cada subgrup pot ajudar a abordar les seves preocupacions i resistències de manera més directa i efectiva. 

En resum, més que mirar i jutjar l’extrema dreta, les seves eines, els seus suports econòmics, polítics i mediàtics, ens cal entendre que, tenint l’evidència empírica del nostre costat, l’èxit només depèn de nosaltres, de com comuniquem i com abordem les narratives actuals.  

L’exemple de Rachel Carson contra el DDT ens hauria de servir de referent. O el de la progressiva limitació del tabaquisme. O el de la prohibició dels CFC, que danyaven la capa d’ozó. Potser en algun moment ens hem cregut que l’enemic és més poderós, però el passat recent ens demostra que acumula una llarga llista de derrotes. La de negar el canvi climàtic serà la següent. 

Ignasi Llorente i Briones 

Torrelles de Llobregat, 1973 

Ignasi Llorente és consultor en comunicació i autor de diversos llibres de divulgació científica. Té estudis de Medicina (URV), Filosofia de la Ciència (UPenn) i Ètica de la IA (London School of Economics). És membre fundador de l’Associació Oikia. També ha sigut membre del patronat de la Fundació Rezero i alcalde independent de Torrelles de Llobregat (primer municipi de tot l’estat en tenir una planta de compostatge de residus orgànics; primer municipi de tot l’estat en rebre el reconeixement de municipi Zero Emissions). Actualment és soci de la consultora Utopiq especialitzada en comunicació ambiental. 

Notes

¹ Marsh, G. P. (1864). Man and Nature: Or, Physical Geography as Modified by Human Action. C. Scribner. 

² Humboldt, A. (2021). Escritos 1789-1859, Volúmenes I y II. Herder. 

³ Baròmetre d’Opinió Política (BOP). 1a onada 2024. 

⁴ Xifra obtinguda a partir de l’estudi «Greater than 99% consensus on human caused climate change in the peer-reviewed scientific literature», que va analitzar 88.125 estudis científics sobre el canvi climàtic publicats entre gener del 2012 i novembre del 2020, cosa que fa una mitjana de 27,1 estudis cada dia, o 189,5 cada setmana. 

⁵ Lynas, M., et al. (2021). Greater than 99% consensus on human caused climate change in the peer-reviewed scientific literature. Environmental Research Letters, Volume 16, Number 11. https://iopscience.iop.org/article/10.1088/1748-9326/ac2966. 

⁶ IPCC AR6 Summary for Policymakers, 2021, https://www.ipcc.ch/report/ar6/wg1/. 

⁷ McKay, A. (Director). (2021). Don’t look Up [Pel·lícula]. Hyperobject Industries; Bluegrass Films. 

⁸ Frase atribuïda a Stephen Colbert. 

⁹https://link.springer.com/article/10.1057/s41295-023-00352-6

¹⁰https://www.cambridge.org/core/journals/government-and-opposition/article/dissecting-electoral-support-for-the-far-right-a-comparison-between-mature-and-postcommunist-european-democracies/82AB1FCE3820C086C8961686F6E521E1

¹¹https://blogs.lse.ac.uk/europpblog/2023/06/20/democracy-and-discontent-the-multifaceted-appeal-of-the-far-right/

Referències bibliogràfiques 

Ballew, M. T. et al. (2019). Climate Change in the American Mind: Data, Tools, and Trends. Environment: Science and Policy for Sustainable Development, 61(3), 4-18. 

Blum, S.H. i Blum, L.H. (1974). Do’s and Don’t’s: An Informal Study of Some Prevaling Superstitions. Psychological Reports, 35, p. 567-57. 

Dunlap, E. et al. (2015). Climate Change and Society: Sociological Perspectives. Oxford University Press.  

Frankfurt, H. G. (2006). Sobre la charlatanería (On Bullshit) y sobre la verdad. Paidós.  

Fresco, P. (2024). Energy fakes. Mitos y bulos sobre la transición energética. Barlin Libros.  

Gore, A. (2010). La nostra opció. Una pla per a resoldre la crisi climàtica. Edicions 62.  

Haack, S. (2011). Defensar la ciència dintre de la raó. Publicacions Universitat de València.  

Manjoo, F. (2008). True Enough. Learning to Live in a Post-Fact Society. Wiley.  

McInttyre, L. (2018). Post-Truth. MIT Press. 

Nichols, T. (2017). The Death of Expertise. Oxford University Press.  

Oreskes, N. i Conway, E. M. (2010). Merchants of Doubt. Bloomsbury Publishing. 

Rosling, H. (2018). Factfulness. Deusto.  

Shermer, M. (2008). Por qué creemos en cosas raras. Pseudociencia, superstición y otras confusiones de nuestro tiempo. Alba.  

Shermer, M. (2011). The Believing Brain. From Spiritual Faiths to Political Convictions. Robinson.  

Talisse, B. (2019). Overdoing Democracy. Oxford University Press.  

Thompson, M. J. et al. (2018). Anti-Science and the Assault on Democracy. Prometheus. 

Tobacyk, J. i Milford, G. (1983). Belief in Paranormal Phenomena: Assessment Instrument Development and Implications for Personality Functioning. Journal of Personality and Social Psycholog, 44, p. 1029-1037.  

Wulf, A. (2015). La invención de la naturaleza: el nuevo mundo de Alexander von Humboldt. Taurus.  

Les xarxes socials no són noves, però pateixen del mateix mal que internet en general: ser perpètuament joves. Si bé fa poc més de quatre dècades que internet conviu amb la quotidianitat de cada cop més ciutadans arreu del món, les xarxes fa una pila d’anys que marquen com configurem la majoria d’espais de la nostra vida: amistats, amors, feina, oci i un llarg etcètera. Què passa quan ets eternament la novetat als ulls de gran part de la societat? Se’t tracta des de l’alteritat. Encara avui hi ha moltes persones que fan una divisió entre l’esfera online i l’offline. Tanmateix, no existeix quelcom com una vida digital i una realitat física; aquestes s’interrelacionen per esdevenir una: la realitat en què vivim. Possiblement per aquesta tendència a dividir els dos espais, els discursos d’odi que han campat lliures per les xarxes han estat un motiu d’alarma per a una petita minoria que no comprava la il·lusió del fet que allò online no surt de la pantalla. El miratge s’ha dissipat, i ara cada cop més gent es pregunta: «Com ha passat això?» En les pròximes línies tractarem de fer un petit esbós de com proliferen aquesta mena de discursos per les xarxes, enfocant-nos especialment en els d’extrema dreta. 

Abans de res, cal recordar que cap persona experimenta internet de la mateixa manera que el seu entorn, ja que els algoritmes de personalització creen un ecosistema digital per a cada usuari. Eli Pariser (2017) encunya el concepte de bombolla de filtres, del qual diu: «La nova generació de filtres de personalització d’internet observa les coses que sembla que t’agraden —les coses mateixes, o les que agraden a les persones com tu— i intenta extrapolar. […] Elaboren un univers d’informació únic per a cadascun de nosaltres —el que he anomenat una bombolla de filtres—, que, en essència, altera la nostra manera de trobar idees i informació» (p. 18-19). Si bé consumir informació afí ideològicament és una cosa que s’ha fet sempre, la veritat és que l’efecte de la bombolla de filtres va més enllà. Segons el mateix autor, la bombolla és invisible i, per tant, molts usuaris no són ni conscients de la seva existència. Això implica que el món que se’ns configura a través de la pantalla és un que pensa com nosaltres i ens mostra el que volem veure. És a dir, ens reforça constantment i elimina la diversitat. «Des de dins de la bombolla és pràcticament impossible veure com n’és, d’esbiaixada», diu Pariser (p. 19), que afegeix: «Crea la impressió que el nostre limitat interès personal és tot el que existeix.» A més, lamenta que la personalització ens aboca a una «esfera pública classificada i manipulada per algoritmes, fragmentada a propòsit i hostil al diàleg» (p. 165). 

Així doncs, la proliferació de filtres de personalització deixa diversos escenaris fèrtils per a la radicalització. Si comencem a tenir alguna interacció amb comptes que simpatitzen amb discursos d’extrema dreta, és qüestió de temps que continguts en aquesta línia ideològica formin part de la nostra dieta digital i, al cap d’un temps, seran els que constituiran la nostra visió del món. Caiem en el que popularment s’anomena l’alt-right pipeline, un concepte anglès que es tradueix de forma literal com la canonada de l’alt-right.¹ S’utilitza per definir el procés gradual de radicalització a través de continguts online cap a postures d’extrema dreta (Munn, 2019). Caure per l’alt-right pipeline significa enllaçar missatges i continguts cada cop més extrems; és el viatge subtil però eficaç cap a la radicalització: des de continguts aparentment inofensius fins a formar part de les comunitats més extremes de l’espai digital. En aquest viatge, del qual molts usuaris no són conscients que formen part, els algoritmes de recomanació i personalització tenen un paper fonamental. En espais anglosaxons, recentment s’utilitza el concepte algorithmic radicalization (radicalització algorítmica, en català) per encapsular la combinació entre la bombolla de filtres i les cambres d’eco que es formen a les xarxes socials, que configuren el camí de milers de persones cap a la radicalització. 

Com hem mencionat, les bombolles de filtres i els seus efectes passen desapercebuts per a la majoria d’usuaris i també per als que s’arrosseguen cap a posicions més radicals. Per exemple, segons la segona enquesta de 40 dB per a El País i la Cadena SER en el marc de les eleccions europees del 2024, els votants de la formació Se Acabó la Fiesta (SALF), de l’agitador d’extrema dreta Alvise Pérez, se situaven a l’eix ideològic més al centre que els votants del PP o VOX. Tanmateix, el discurs i els postulats d’Alvise encaixen clarament amb l’extrema dreta. Així doncs, trobem persones que voten l’extrema dreta, però que no s’identifiquen com a tal. De fet, l’exemple va més enllà, perquè tot el projecte d’Alvise neix de la seva activitat a internet, on, podem deduir, ha seduït gran part del seu electorat. 

Des de fora, el desconeixement pot semblar una justificació pobra. Com es pot no saber si es forma part de l’extrema dreta? «Bona part dels integrants de l’alt-right ni tan sols són conscients d’estar engrossint les seves files», alerten Peytibi i Pérez-Diáñez (2020), ja que el que es troben els usuaris són comunitats a les quals pertanyen, altres usuaris o creadors amb qui comparteixen llenguatges, opinions i símbols. La imatge estereotipada de l’extrema dreta constituïda per esvàstiques i caps rapats, fotografies en blanc i negre d’una Europa de fa un segle o les figures llunyanes d’homes dels Estats Units que cremen creus queda ara curta. Molta gent fugiria d’aquestes imatges. Però, i de la d’un youtuber? I del compte de Twitter que comparteix mems d’humor negre? I d’aquells usuaris de Reddit que pensen com tu? 

Cridaner, impactant, polèmic: sexy per a l’algoritme 

La clau és que els algoritmes no tan sols ens encasellen; també localitzen el contingut que està captant més l’interès i el mouen. Els continguts a les xarxes viuen sota la tirania de l’economia de l’atenció, és a dir, que allò que genera més retuits, minuts de visualització i es comparteix més és llegit pels algoritmes com a més interessant i, per tant, és promogut. És tan senzill com seduir l’algoritme, de manera que cal complir unes característiques en què els missatges d’extrema dreta sempre s’han sentit còmodes: emocionalitat, violència verbal, impacte, confrontació o victimisme. 

Anteriorment, hem apuntat que internet ja té uns anys, i en aquest temps s’ha forjat una cultura pròpia, uns codis no escrits que comparteixen els usuaris. Un aspecte d’aquesta idiosincràsia d’internet és la cultura trol, que se sustenta en el fet de ser gamberra, controvertida, provocadora i empènyer els límits, però sempre des d’un pretès humor. El presumpte humor és fonamental per entendre els espais en què els discursos d’extrema dreta guanyen terreny a la xarxa: es pot dir tot, si és broma. El trol més tradicional vol provocar, i fer servir tot el possible per aconseguir-ho és una virtut. Què passa si algú s’ofèn? Millor, ja que la culpa serà de la persona ofesa, per no tenir humor. És un win-win, sobretot si tenim en compte que els trols reben molta aprovació per part de la seva comunitat. És un terreny fèrtil perquè, entre broma i broma, la propaganda d’extrema dreta floreix. El col·lectiu Proyecto UNA (2019) recorda que l’extrema dreta ha fet servir l’humor negre d’escut molt abans d’internet, però ara s’hi suma «la filosofia del “tot s’hi val” lligada a la cultura del troleig, que ha servit com a porta d’entrada de gran part del discurs de l’odi, a través de la falta d’empatia, per una banda, i les ganes de provocar, per l’altra» (p. 46). 

«L’única cosa que m’interessa és molestar-los. Aquest és l’objectiu del meu contingut, que s’enrabiïn i que treguin espuma per la boca», presumeix el youtuber d’extrema dreta InfoVlogger al documental «La xarxa ultra» (Sense Ficció, 2024), en què afirma que l’agressivitat és la seva «senya d’identitat» i que, en el seu cas, els insults als qui considera els seus rivals polítics són «complements als seus arguments». InfoVlogger no és especial; com ell hi ha centenars de youtubers que promouen l’agenda de l’extrema dreta de la mateixa manera: agressivitat verbal, arguments simples, ridiculització de l’adversari i el bombardeig de dades de fonts esbiaixades —això quan hi ha fonts—. A més de youtubers, tenim altres creadors que aspiren al mateix: la viralitat per tenir més seguidors i que el seu discurs arribi més lluny. Des de comptes de Twitter que es dediquen al shitposting² massiu de mems amb un biaix d’extrema dreta fins a canals de Telegram amb notícies falses que alimenten postulats extremistes. 

D’altra banda, mitjançant discursos basats en l’emocionalitat, es presenten alhora com a víctimes d’un fals canvi de sistema que els margina i com els rebels contra l’statu quo. Posen en el punt de mira enemics mutables i indefinits, però tracten poc o gens qüestions que puguin canviar la realitat material dels seus seguidors. En aquests espais proliferen els discursos identitaris —on es distingeix entre l’ells i el nosaltres— i nostàlgics. A més, són continguts fàcils de digerir, no tan sols per la seva edició o format, sinó perquè són molt poc profunds; de fet, rebutgen qualsevol mena d’intel·lectualitat. Tots aquests trets són comuns a l’extrema dreta dins i fora de l’esfera digital (Proyecto UNA, 2019; Stanley, 2019). Els discursos violents, polaritzants, sense profunditat i impactants fan fortuna en moltes plataformes, de la mateixa manera que els seus creadors.  

A més d’una motivació ideològica, hi ha creadors de contingut que en tenen una d’econòmica. El col·lectiu de comunicació Cuellilargo (2023) utilitza el concepte monetitzadors d’odi per definir els creadors de continguts que, des de posicions de dreta o extrema dreta, han trobat el seu suport econòmic en la difusió de determinats discursos. És a dir, que en monetitzar el seu contingut reben, per part de les plataformes, una compensació econòmica, sigui a través de subscripcions o de la publicitat. Quan entren en joc els diners, els divulgadors d’odi tenen més incentius per fer atractius i impactants els continguts. En aquestes lògiques, ni l’anàlisi en profunditat, ni la reflexió o el debat tenen lloc, perquè ni al món de l’espectacle digital ni en l’analògic han fet històricament bones audiències. És contingut brossa, no gaire allunyat de les tertúlies polítiques en què donen veu a comentaristes ultres perquè enganxen espectadors o radiooients. A més, com li podria passar a un influencer d’estil de vida, al seu voltant es creen comunitats que els sustenten i que volen més contingut. 

Però no solament els creadors de continguts es beneficien de divulgar discursos d’odi; també ho fan les plataformes. Són les primeres interessades en el fet que els usuaris passin hores en els seus webs. «El mateix YouTube ajuda a la visibilitat de continguts de l’alt-right si sap que ens agraden i ens sentim còmodes amb ells. Tanmateix, això no només alimenta l’odi i la comunitat, sinó que situa aquestes persones en bombolles», adverteixen Peytibi i Pérez-Diáñez (2020). Moltes plataformes se n’han rentat les mans, ja que al·leguen no tenir responsabilitat editorial en què es publica o es retransmet en els seus webs o apps. Algunes prometen desfer-se dels continguts violents o discriminatoris, però l’aplicació de les polítiques de continguts sovint és laxa. 

Així, la radicalització mitjançant les xarxes sovint té aquesta forma: la d’algú que llegim com un amic, amb qui tenim afinitat o que idolatrem. No són joves que accedeixen a la dark web per trobar teories negacionistes de l’Holocaust, sinó persones que riuen, es diverteixen o s’indignen juntament amb un youtuber que insulta a tort i a dret, que els fa sentir víctimes d’alguna mena de greuge i part d’una comunitat d’iguals. 

Molts dels creadors de continguts que divulguen els discursos d’extrema dreta online exploten les eines de les plataformes com qualsevol usuari. Adapten el missatge als codis que funcionen millor en cada espai. Per exemple, si mirem la caràtula d’un vídeo de YouTube d’un youtuber ultradretà o d’un altre influencer, podem trobar-hi molts trets en comú, com ara titulars que juguen amb el clickbait o una miniatura on probablement apareixerà el creador sobre imatges relacionades amb la temàtica. L’exemple es pot extrapolar a altres plataformes, des de comptes de shitposting a Twitter o Instagram o directes a Twitch amb el típic display gamer. No tan sols han sabut adaptar-se als espais digitals i els seus llenguatges, sinó que els seus continguts estan embolcallats amb una aura de normalitat. 

Recuperant el concepte d’alt-right pipeline, cal tenir en compte que el camí cap a la radicalització de cada persona a través dels continguts d’internet és únic, però, segons explica Luke Munn (2019), comparteix tres trets: normalització del discurs, aclimatació als espais d’extrema dreta i deshumanització. Aquests passos no són lineals ni s’exclouen mútuament. Es poden superposar o repetir-se de manera cíclica, però tots ells són fonamentals per comprendre el camí que es recorre fins a postures radicals. Pot semblar exagerat posar al mateix nivell xats de shitposting polític a Reddit i les comunitats més radicals de la masclesfera,³ però el mateix autor ho exemplifica amb el cas de l’atac el 2019 a Christchurch (Nova Zelanda) perpetrat per un supremacista blanc. Abans d’atacar dues mesquites i matar 51 persones, l’autor va publicar a 8chan: «Bé, nois, és el moment de parar de fer shitposting i fer un post a la vida real.» Munn apunta que «tal esclat de violència va ser impactant i sens dubte s’hauria de condemnar. No obstant això, el manifest del tirador suggereix que aquest acte abominable era la “lògica” conclusió d’un llarg viatge en què es van construir, formalitzar i ampliar idees racistes» (p. 4). 

Trad wives, una altra manera de radicalitzar 

Fins ara, els exemples esmentats sobre creadors de continguts que promouen discursos d’extrema dreta han compartit molts trets comuns: violència verbal, confrontació i, en la majoria dels casos, apel·len a homes (especialment, els més joves) de manera més o menys encoberta. Però els homes no són el públic exclusiu del discurs ultra a les xarxes. Prenent el fil de la normalització d’alguns discursos d’extrema dreta a través de com es mostren per les xarxes socials, és interessant parlar del fenomen trad wife. 

El concepte trad wife neix de la contracció de les paraules en anglès traditional wife (esposa tradicional, en català). És una etiqueta sota la qual s’agrupen tot de creadores de contingut que reivindiquen un imaginari molt concret d’esposa i mestressa de casa. Darrere l’estètica dels anys 50 i barrejant-la amb formats més nous com els vídeos de GRWM,⁴ la preparació de receptes o videoblogs sobre les seves famílies, hi ha un missatge ultraconservador i antifeminista. Entre les flors, els tons pastel i les receptes per fer pastissos hi ha crides al recolliment de les dones a la llar i a un model familiar religiós, tradicional i que exclou moltes persones. Les trad wives mostren com rere l’estètica s’amaga un missatge polític. 

Leni Riefenstahl va ser una directora de cinema, fotògrafa i gran propagandista nazi, autora d’obres com El triunfo de la voluntad, que va sortir de puntetes de les purgues de responsabilitats a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial. De fet, anys després la seva obra va ser reivindicada per alguns intel·lectuals com una mostra que l’estètica sobrepassava el rerefons ideològic que s’hi pogués contenir. Una de les persones que va sostenir aquest discurs va ser Susan Sontag, autora i intel·lectual dels Estats Units, que no va negar que algunes de les obres de la cineasta eren propaganda nazi, però amb tanta qualitat estètica i artística que la transcendien. De manera similar, alguns dels seus coetanis també sostenien que l’estètica artística està per sobre de les condicions ideològiques de l’obra o de l’autor. Val a dir, però, que Sontag es va desdir posteriorment entre àmplies crítiques contra Riefenstahl. En qualsevol cas, l’anècdota ens ajuda a il·lustrar que cap estètica és lliure de pecat polític: si bé és discutible que els tiktoks de les trad wives es puguin considerar art, sí que podem parlar de l’estètica i la seva càrrega ideològica. 

Dit això, en els antípodes dels youtubers que bramen contra les feministes i les persones migrants, hi ha el contingut de les trad wives. Les creadores de contingut que voluntàriament o involuntàriament cauen en el paraigua d’aquesta etiqueta rarament fan un discurs polític directe, sinó que a través d’una teatralització de la seva vida, passada pel filtre de les xarxes, empenyen un determinat model de dona que recupera els millors èxits de la Sección Femenina: casta, dòcil, submisa al marit, als fills i la llar. L’estètica juga un gran factor en el seu èxit, ja que a través d’imatges d’hiperfeminitat normativa i estètica nord-americana dels anys 50 aterrada al segle xxi arrosseguen un discurs polític que rebutja les idees feministes i exalça el conservadorisme, a més dels valors de la cristiandat més blanca i heteronormativa. 

Les imatges dels anys 50 que sovint evoquen ja eren en el seu moment propaganda política que imposava un estil familiar i uns rols de gènere. Són imatges molt concretes de la família nuclear, cristiana i blanca, on altres races s’aboquen als marges, així com altres identitats de gènere o orientacions sexuals. No les confronten directament, com fan els creadors de contingut més obertament de dretes o extrema dreta; simplement les esborren de l’equació. En el món ideal en què afirmen habitar no hi ha espai per a dissidències, només per a la fotografia perfecta. Lluny de les estridències, normalitzen aquests valors excloents i els presenten com a aspiracionals. De nou, com passa amb els creadors esmentats anteriorment, no ofereixen solucions als problemes materials que els seus seguidors poden tenir. Per exemple, és molt legítim voler dedicar-se a la criança dels fills al marge de les exigències del mercat laboral capitalista, però cal preguntar-se: el retorn de les dones al petit espai de la llar és el que farà possible això, com venen aquestes creadores subtextualment? Al cap i a la fi, és una altra forma de mostrar els valors conservadors i patriarcals més radicals des de la normalització. Pot ser que un usuari comenci només per l’estètica, però no podrà esquivar eternament la ideologia que arrossega. 

Internet no és una plaça pública 

A les albors d’internet, l’esperança que aquest nou espai pogués esdevenir un fòrum mundial on els internautes es poguessin relacionar com a iguals malgrat els quilòmetres que els separessin va seduir molta gent. Per desgràcia, l’àgora digital i futurista que alguns van imaginar ha acabat sent un gran centre comercial construït sobre les bases de grans multinacionals. La plaça pública on la ciutadania digital pot participar en igualtat de condicions no existeix i, per tant, no tots els usuaris juguen amb les mateixes regles. Per exemple, les plataformes dicten quin contingut és inadmissible en el seu espai. Meta, matriu de Facebook, Instagram o WhatsApp i propietat de Mark Zuckerberg, fa anys que manté una croada contra els mugrons femenins —que no els masculins—, i les publicacions on apareixen són fulminades. 

Abans hem apuntat que moltes plataformes al·leguen que, a diferència dels mitjans convencionals, elles no tenen cap responsabilitat editorial, ja que només són un espai on els usuaris comparteixen continguts. Culparies el quiosquer de la portada d’un diari que no t’agrada? Tanmateix, no és tan simple, ja que les plataformes no tan sols tenen asèpticament el contingut en els seus estands digitals, sinó que el promouen si aquest té èxit, com passa a YouTube, TikTok i Twitter. Algunes d’aquestes companyies, quan reben crítiques sobre la gestió de continguts que inciten a l’odi i que campen per les seves plataformes, lamenten no poder controlar la quantitat ingent de dades que s’aboquen als seus servidors. D’altres dipositen tota la confiança d’aquesta responsabilitat als seus algoritmes i la minimitzen quan aquests fallen. Aquesta darrera posició evoca una postura molt còmoda i popular entre les grans tecnològiques: el tecnodeterminisme. Segons Pariser (2017), el tecnodeterminisme «és atractiu i convenient per als nous i poderosos emprenedors, perquè els allibera de tota responsabilitat relativa al que fan» (p. 180). El mateix autor posa diversos exemples de com aquest es deixa de banda quan a les companyies els interessa. Destaca el cas d’Amazon, que va expulsar WikiLeaks del seu servidor l’any 2010 davant de la pressió política, de manera que la pàgina va acabar col·lapsant, sense tenir on anar durant un temps. Quan cal i interessa, sí que hi ha continguts que es poden desterrar. 

Veient que el tecnodeterminisme adoptat per algunes grans tecnològiques és sovint una excusa, ens apropem al factor més important d’aquest apartat: la tecnologia no és neutra. El seu bon o mal ús depèn de qui l’empri, la modeli o la dirigeixi. Per això és fonamental tenir clar que rere les big tech hi ha persones amb la seva visió del món i la seva agenda política. Des de la perspectiva occidental, el lloc on fixar-se per saber qui decideix com funcionen aquestes grans plataformes que marquen la nostra vida és Silicon Valley (Califòrnia, Estats Units), on en les darreres dècades s’han concentrat les empreses que més han construït el món digital: des de Facebook a Apple, passant per les petites startups que somien a dibuixar el demà. Silicon Valley és el Hollywood de la tecnologia occidental i també compta amb les seves celebritats, directius, inversors i gurus que marquen les vies de les empreses que modelen la vida de milions de persones. I què pensen les persones que tenen les regnes d’aquest imperi tecnològic? Segons un reportatge de The New York Times del maig del 2024, bona part d’aquesta comunitat està virant cap a posicions més conservadores i extremistes. L’article detalla com cada cop més inversors i CEO de Silicon Valley —anteriorment més moderats o demòcrates— han virat cap a la dreta. És poc realista esperar que la seva ideologia no interfereixi en les empreses en què inverteixen, que dirigeixen o creen. 

L’exemple més clar que internet, en mans d’empreses privades, no respon a un interès comú, sinó al dels seus propietaris, el trobem amb la compra de Twitter (ara X) per part d’Elon Musk. En els darrers anys, Musk s’ha mostrat obertament a favor no tan sols de discursos d’extrema dreta, sinó que ha donat suport a candidats ultres d’arreu del món, com Javier Milei a l’Argentina. També va acollir la presentació de la candidatura de Ron DeSantis per ser el candidat republicà a les eleccions presidencials del 2024, o li va tornar el compte a Donald Trump, quan l’anterior direcció de l’empresa l’havia bloquejat indefinidament per haver incitat l’atac al Capitoli l’any 2021. Segons un estudi de Digital Planet, iniciativa de recerca interdisciplinària de l’Institut d’Empreses en el Context Global de la Fletcher School, d’ençà que Musk va comprar la companyia l’octubre del 2022, els discursos racistes, antisemites i LGTBI-fòbics han augmentat. Digital Planet destaca que, abans de l’arribada del bilionari, aquests discursos ja es podien trobar sovint al web, però des de la seva presa de control han augmentat. De fet, part de l’estratègia que ha implantat ha afavorit la seva impunitat, com mostra un estudi del Center for Countering Digital Hate (CCDH), entitat contra la propagació d’odi a les xarxes, en què s’exposa com els comptes que paguen subscripció són menys censurats quan violen les regles de la comunitat, instaurades per la mateixa empresa. «Twitter no va actuar malgrat que els tuits analitzats pel centre violen clarament les polítiques de la plataforma contra les conductes d’odi, que prohibeixen els abusos per raça, ètnia, origen nacional, orientació sexual i identitat de gènere», recull la recerca (2023), on se subratlla que aquestes subscripcions donen privilegis, com ara més visibilitat. 

Musk és el més excèntric i cridaner entre una estirp de magnats que solen preferir la discreció, però també és una mostra de com es poden afavorir els discursos d’odi depenent de qui comanda una companyia. Així doncs, no solament els gurus de l’extrema dreta s’han sabut adaptar al llenguatge i els corrents d’internet, sinó que en alguns espais surten a jugar tres caselles per endavant de la resta, cosa que els facilita imposar el seu discurs i radicalitzar. 

Apunts per respondre a la radicalització 

Per contrarestar el potencial radicalitzador de les xarxes socials, especialment amb relació als discursos d’extrema dreta, hi ha molts àmbits en què es pot actuar. Un dels fonamentals és l’educatiu, sobretot pel que fa als més joves. Cal que l’alfabetització mediàtica i les competències digitals comencin des de la infància, fins i tot abans que les criatures puguin tenir accés a internet. És necessari que els infants es familiaritzin amb l’espai digital, ja que aquest forma gran part de la vida dels seus pares, determina molts aspectes de la societat on viuen i molt probablement tindrà un paper important en el seu futur. No es pot seguir llançant els nens a internet sense paracaigudes. 

En el lot de supervivència amb què un infant arribi a les xarxes socials hi ha conceptes que han d’estar inclosos: per exemple, s’ha de deixar clar que el contingut que ens arriba està esbiaixat d’acord amb el perfil que ens fa un algoritme. En definitiva, cal ser conscient que l’experiència a través de les xarxes està marcada per la bombolla en què ens encabim. Pot ser difícil de transmetre a les noves generacions, perquè cal recordar que la gran majoria dels adults són aliens a l’existència d’aquestes bombolles (Pariser, 2017). Tanmateix, així com és important l’autoconsciència entre els infants i els més joves per construir la seva identitat, també cal aquesta consciència de la naturalesa del món digital. Cal que l’accés a les xarxes no sigui opac i màgic, sinó que hi hagi un coneixement sobre el seu funcionament i per què ens mostren el que ens mostren. 

En la mateixa línia, més enllà de conèixer el medi en què es mouen, també cal dotar-los d’eines que els siguin útils per destriar quin discurs hi ha darrere el subtext d’un contingut d’internet, amagat entre mems o un vídeo de GRWM. Això implica des d’educar a com distingir una imatge generada artificialment o si una font és fiable, fins a la promoció del pensament crític i els valors democràtics i inclusius. És a dir, des de les eines més tècniques als aspectes més morals. 

Finalment, i ampliant el prisma de què podem fer en l’àmbit de l’educació per preparar els més joves per navegar per aquests espais digitals, no podem ignorar que part de la solució exigeix transformar les plataformes. Actualment, bona part dels espais digitals que regeixen la nostra vida —des d’on treballem fins on opinem— estan en mans d’empreses privades que responen a legislacions molt laxes. Pariser (2017) formula: 

Al final, podria passar que un petit grup de companyies nord-americanes dictessin de manera unilateral la manera com treballen, juguen, es comuniquen i entenen el món milers de milions de persones. Protegir la visió primerenca de la connectivitat radical i el control de l’usuari hauria de ser una prioritat urgent per a tots nosaltres (p. 239). 

A més, recorda que «les persones que fem servir internet i invertim en el seu futur superem amb escreix en nombre els grups empresarials». És a dir, que, si bé és discutible si l’autor és massa optimista en el fet de posar en forma futura que unes quantes companyies a internet tinguin tanta influència —o és que ja la tenen—, és fonamental la urgència per pressionar col·lectivament per un canvi en un espai determinant en la vida actual. 

Judit Pellicer

Barcelona, 1996 

Graduada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona amb menció en Política i Economia (2019). Ha cursat el màster en Mitjans, Comunicació i Cultura a la mateixa universitat (2020), on va començar a investigar sobre la masclesfera i les comunitats que la conformen, especialment els incels. De la mateixa manera, compta amb formació en gènere i política internacional. S’ha format al programa Més 324 i ha treballat a VIA Empresa, Món Planeta i ElNacional.cat, així com ha col·laborat amb El Món, Tot Barcelona i Mataró Ràdio. També ha treballat en comunicació institucional a l’Observatori per a la Igualtat de la UAB.  Barcelona, 1996 

Referències bibliogràfiques 

Center for Countering Digital Hate. (2023). Twitter fails to act on 99% of Twitter Blue accounts tweeting hate. https://counterhate.com/research/twitter-fails-to-act-on-twitter-blue-accounts-tweeting-hate/?query-31-page=2&utm_campaign=Hot+News&utm_source=hs_email&utm_medium=email&_hsenc=p2ANqtz–EkaQIWTIJ7yPgh-wrz4Z3GVsM15H2h7yD6T_rFqos6QIrx1Dq_HLNWYKQdB7fsKqiqahx#about  

Cuellilargo. (2023). Monetizadores de odi0 [vídeo en línia]. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=rkIZBWHG1Qw&t=29s  

Digital Planet. (2022). Hate Speech on Elon Musk’s Twitter: Under Musk, Hate Speech is Rising. Fletcher, the graduate school of global affaires at Tufts University. https://digitalplanet.tufts.edu/musk-monitor-under-musk-hate-speech-is-rising/  

El País. (3 de juny de 2024). Consulte todos los datos internos de la encuesta de EL PAÍS para las elecciones europeas: cuestionarios, cruces y respuestas individuales. El País. https://elpais.com/internacional/elecciones-europeas/2024-06-03/consulte-todos-los-datos-internos-de-la-encuesta-de-el-pais-para-las-elecciones-europeas-cuestionarios-cruces-y-respuestas-individuales.html?outputType=amp#  

Griffith, E. (23 de maig de 2024). Some of Silicon Valley’s VCs are Becoming More Conservative. The New York Times. https://www.nytimes.com/2024/05/23/technology/silicon-valley-conservative-trump.html 

Munn, L. (2019). Alt-right pipeline: Individual journeys to extremism online. First Monday, 24(6). https://doi.org/10.5210/fm.v24i6.10108 

Pariser, E. (2017). El filtro burbuja. Cómo la red decide lo que leemos y lo que pensamos. Penguin Random House Grupo Editorial.  

Peytibi, X. i Pérez-Diáñez, S. (2020). Cómo comunica la alt-right. De la rana Pepe al virus chino. Beers&Politics. 

Proyecto UNA. (2019). Leia, Rihanna y Trump. De cómo el feminismo ha transformado la cultura pop y de cómo el machismo reacciona con terror. Descontrol Editorial. 

Sense ficció. (2024). La xarxa ultra. 3Cat. https://www.ccma.cat/3cat/la-xarxa-ultra/video/6266854/#onboarding=true  

Stanley, J. (2019). Facha. Cómo funciona el fascismo y cómo ha entrado en tu vida. Blackie Books. 

Mandataris de diversos països es reunien a les costes de Normandia el 6 de juny de 2024 per celebrar el 80 aniversari del desembarcament de les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial. Emmanuel Macron, president de la República Francesa, feia d’amfitrió en una cerimònia que recordava la fita militar que simbolitza l’inici de la victòria sobre l’Alemanya nazi i els seus col·laboradors. Tres dies després, les eleccions al Parlament Europeu van donar la victòria al partit d’extrema dreta Reagrupament Nacional (RN), amb un 31,5 % dels vots, i van deixar Macron 20 punts enrere. Davant els resultats, el president avançava les eleccions legislatives, que es van celebrar el 30 de juny i el 7 de juliol del mateix any, gairebé un mes després.  

Tot i que la unió de les esquerres entorn de l’anomenat Nou Front Popular (NFP) va fer possible que RN no guanyés les eleccions a la segona volta, el partit d’extrema dreta arribà als vora deu milions de vots. És la criatura ja madura, sota un altre nom i altres lideratges, que, cinquanta anys enrere, va crear el filonazi i negacionista de l’Holocaust Jean-Marie Le Pen, pare de Marine, i que, des de fa anys, en cada cita electoral té sempre un peu a les institucions.  

Com el RN, altres formacions i altres projectes polítics de la nova extrema dreta són avui forces amb un alt percentatge de vots, que han assolit alguns governs, com a Itàlia, Polònia, el Brasil, els Estats Units, l’Argentina o Hongria, o hi estan a les portes, com a Alemanya, els Països Baixos i els Estats Units de nou, amb un possible segon mandat de Donald Trump. L’onada reaccionària global respon a molts factors, i en cada context n’hi ha de particulars, però és cert que hi ha una base ideològica, uns elements compartits i una conjuntura global que expliquen en gran manera aquesta situació. 

Per explicar l’auge i la normalització de l’extrema dreta al llarg dels darrers anys cal entendre la seua evolució i l’adaptació al nou context democràtic. Aquesta conquesta política actual via democràtica ha anat precedida d’un canvi o, si més no, d’una agitació intencionada de les consciències col·lectives, dels marcs i de les línies vermelles del sentit comú. La finestra d’Overton s’ha desplaçat fins a considerar acceptables algunes idees que fins ara estaven ubicades a les graderies ultres de la política. Allò que defensaven els grups neonazis dels anys vuitanta i noranta del segle xx avui es defensa obertament a les institucions, i inclús ha entrat a formar part del «sentit comú» de persones que en absolut es consideren d’extrema dreta.  

L’actual corpus ideològic i tota la carcassa retòrica i estètica que presenta l’extrema dreta avui els deu sobretot a la reformulació teòrica que van fer cinquanta anys enrere, principalment, els intel·lectuals de l’anomenada Nouvelle Droite francesa. Després del Maig del 68, i a través del seu propi laboratori d’idees anomenat GRECE (Grup de Recerca i d’Estudis per a la Civilització Europea) i en sintonia amb altres intel·lectuals i estrategs de l’extrema dreta com els italians Pino Rauti o Julius Evola, entre d’altres, proposarien un nou llenguatge, una nova batalla que anomenaren «metapolítica», destinada a picar pedra des de l’àmbit intel·lectual, dotant de contingut els hereus del feixisme, que van entendre la possibilitat de no tan sols romandre i sobreviure emparats pel capitalisme, sinó guanyar amb les eines que oferien aquestes democràcies.  

Aquests intel·lectuals no tenen res a veure amb la caricatura, vigent encara avui, sobre l’extrema dreta. Contràriament al que s’ha fet servir com a lema, allò de curar el feixisme llegint i el racisme viatjant, l’extrema dreta va llegir l’esquerra, els seus adversaris, i els va entendre i adaptar al seu marc. Va entendre el mode en què les lluites que reivindicava l’esquerra (igualtat, feminisme, drets LGTBI, descolonització, antiimperialisme) van conquerir una part del sentit comú i va fer hegemòniques algunes d’aquestes idees. Fou així com la Nouvelle Droite va promoure, a principis dels anys vuitanta, una lectura gramsciana del moment, una conquesta de l’hegemonia cultural a partir de nous embolcalls, reservant les esvàstiques i els vells símbols per a la intimitat. Una carrera de fons que requeria conquerir abans el cor i el sentit comú de la gent per assolir el poder polític, tal com va teoritzar el comunista sard Antonio Gramsci, a qui van llegir i adaptar sense prejudicis, pregonant, com van plasmar inclús als seus textos, la necessitat d’un gramscisme de dretes.  

Més enllà d’aquest laboratori d’idees i del seu llegat, cal entendre les condicions i els contextos en què l’extrema dreta ha arribat avui a conquerir una part del món amb aquestes idees que fa no tants anys ens semblaven marginals, i com alguns dels drets aconseguits al llarg dels anys gràcies a aquesta prèvia tasca política, mediàtica i cultural poden estar avui en perill.  

Hi ha diferents vectors pels quals es dirigeixen aquests canvis de paradigma. La nova era inaugurada amb la caiguda del mur de Berlín, i descartat ja el contrapès socialista com a alternativa, portà una nova lectura del nou món, que necessitava nous bocs expiatoris, que serviren per construir un nou subjecte desafecte i amenaçant, tant exterior com interior, capaç de justificar qualsevol política. La lectura huntingtoniana del nou món, amb el xoc de civilitzacions com a marc principal, va permetre establir les bases del nou relat civilitzador d’Occident, avui encara en funcionament. Una convivència impossible, un xoc entre maneres d’entendre el món que es traslladava també a l’interior de cada nació, i que tindria en les persones migrants, i especialment les d’origen àrab o de religió musulmana, el seu principal enemic.  

Aquest nou context permetia ja no confrontar dos mons, el capitalista i el socialista, nascuts i crescuts a Europa, sinó presentar un nou escenari de conflicte entre dues civilitzacions: una, la de la Il·lustració, la democràcia i les llibertats, i l’altra, la dels bàrbars d’Orient, incapaços de governar-se, ancorats en les tradicions més retrògrades i amb una desmesurada aversió per la democràcia i els valors universals (els d’Occident), als qui ara amenaçava amb terrorisme, repressió contra la dissidència i expansió territorial. Així es van justificar la invasió de l’Iraq i l’Afganistan, i les intervencions militars a Líbia, el Iemen i Síria, i així es defensa el genocidi que Israel està cometent a Palestina amb el suport de tot Occident. Aquesta política neocolonial i imperialista també té la seua aplicació de portes endins, a través de les lleis sobre migració i de totes les polítiques antiterroristes que s’han implementat des de l’11-S fins ara a Europa i els Estats Units. Aquestes polítiques de protecció serveixen alhora per establir uns mecanismes de control que es faran servir també contra qualsevol dissidència.  

Una manera de desviar la crítica a la gestió dels recursos públics de les democràcies neoliberals és estendre la idea de la inviabilitat dels serveis públics, tant per privatitzar-los com per pauperitzar els que es conserven, com una part de la sanitat i l’educació. L’afebliment i la precarització de l’estat del benestar ha trobat un boc expiatori, que conduirà la classe treballadora a un nou marc: la competència pels recursos. Aquest xovinisme del benestar (primer els de casa) assumeix que l’Estat no pot donar més de si i que hi ha qui no mereix determinats drets. Evidentment, els primers prescindibles són les persones migrants. En aquest sentit, el racisme és de nou instrumental per al capitalisme, i l’extrema dreta és una peça més d’aquest engranatge.  

Aquesta retòrica excloent, i alhora supremacista i civilitzadora, esgrimida per les potències occidentals no és nova d’aquesta era. És una adaptació al llarg de la història del colonialisme europeu, que des de fa segles ha fet servir la suposada superioritat moral i cultural com a excusa per a l’espoli de tercers països, l’esclavatge i els genocidis comesos contra els seus nadius. I és avui l’excusa per perpetuar aquest sistema que opera, sota altres paràmetres i amb altres codis, de la mateixa manera. I aquesta és la base avui d’una part de l’engranatge ideològic i propagandístic que l’extrema dreta ha fet servir per establir-se en la normalitat democràtica, aprofitant precisament aquests marcs previs, a partir dels quals ha articulat el seu programa.  

Així, si ens atenim a alguns dels elements en comú més habituals d’aquesta extrema dreta que avui guanya terreny a Europa i als Estats Units, identificarem la concreció d’aquest marc supremacista en dos enemics que gairebé totes aquestes comparteixen: les persones migrants i les persones musulmanes.  

Aquesta amenaça ha estat adaptada pels diferents contextos, segons les característiques pròpies de les nacions i les formacions que representen aquest espectre polític. Totes aquestes extremes dretes comparteixen un nacionalisme xovinista i excloent, i presenten la nació com un ens superior a l’individu, ètnicament homogènia i sempre sota amenaça, tant externa com interna. Hi trobem, doncs, l’amenaça de la migració i del mestissatge com a dissolvent ja no de la raça (tot i que encara la fan servir algunes extremes dretes), sinó de la cultura pròpia. També l’amenaça interna, que seria una suposada elit política que dirigeix el país, l’esquerra pels seus plantejaments humanistes i els liberals-conservadors pel fet d’acceptar, teòricament, els marcs ideològics d’allò que anomenen «marxisme cultural» o «correcció política», és a dir, els consensos en matèria de drets i llibertats que l’extrema dreta qüestiona.  

D’aquesta construcció de l’enemic se’n deriven paraules inventades per l’extrema dreta, com islamogauchisme (islamoesquerranisme), que descriu la suposada aliança entre l’esquerra i les persones musulmanes en el seu pla per conquerir Europa i islamitzar-la. És precisament aquesta suposada aliança la que va portar Anders Breivik, un home noruec d’extrema dreta, a assassinar 69 adolescents del Partit Laborista a l’illa d’Utoya l’any 2011. Els considerava culpables de la substitució demogràfica i la islamització d’Europa per les seues postures en matèria migratòria i antiracista.  

L’historiador Alfredo González Ruibal sintetitzava en una piulada a la xarxa social X les referències que fa servir l’extrema dreta, dies després de la derrota de RN a les eleccions franceses, citant un mem que difonien alguns seguidors de Le Pen. La imatge, feta amb intel·ligència artificial, mostrava un grup d’homes musulmans celebrant i rient sota la torre Eiffel mentre es repartien un cofre amb joies. En primer pla, una xiqueta blanca, rossa i amb una bandera de França a la samarreta plorava amb un gest de rendició: «Les fantasies distòpiques de l’extrema dreta són bàsicament un reflex del que Europa ha fet a la resta del món en el passat: saqueig, conversió forçosa, ocupació territorial, violència sexual i reemplaçament demogràfic.»¹ 

L’extrema dreta pot articular aquest discurs perquè les estructures i les polítiques estatals han establert anteriorment el marc perquè aquestes encaixen. I perquè es basen en prejudicis instal·lats històricament en la construcció identitària d’Europa. No és llavors tot aquest racisme i aquest sistema d’exclusió cap artefacte inventat per l’extrema dreta, sinó que aquesta el verbalitza, l’exigeix i l’aplica tant com pot, partint de bases ja establertes.  

El racisme biologista propi dels nazis i hereu de l’era colonial quedà descartat pels seguidors renovats i més pragmàtics d’aquestes ideologies després de l’Holocaust. Un nou terme, que vindria precisament de la Nouvelle Droite, presentava aquesta renúncia a la superioritat racial i el viratge cap a una mena de conservadorisme de les identitats i les ètnies: l’etnopluralisme, és a dir, considerar que totes les cultures són respectables i tenen valor per elles mateixes, però no poden conviure, ja que d’aquesta mescla n’esdevindrà la dissolució. És el que, d’una manera col·loquial, alguns racistes moderns sintetitzen en la frase següent: «Jo no soc racista, soc ordenat. Cadascú a casa seua.» 

Hi ha derivades d’aquesta idea que sovint prenen forma de conspiració, com ara la teoria del Gran Reemplaçament o el pla Kalergi. Ambdues teories defensen que hi ha un pla de certes elits per dissoldre la raça i la cultura europees a través de la migració i l’acceptació de la diversitat ètnica, cultural i religiosa que comporta. Aquestes elits seran sovint jueves, tenint en compte que l’antisemitisme continua estant en gran manera al cor de moltes de les teories de la conspiració que l’extrema dreta fa servir sovint.  

Aquesta creença que hi ha un pla organitzat per a una substitució demogràfica té múltiples versions, i també s’ha fet servir a Catalunya no tan sols contra les persones nouvingudes d’altres països de fora de l’Estat espanyol, sinó del propi estat. La negació de la diversitat del propi estat ha estat una característica del nacionalisme espanyol, amb l’anticatalanisme com un dels principals vectors. Al País Valencià, igual que a les Illes Balears, hi ha una sèrie de teories que sol esgrimir l’extrema dreta que combinen tant les conspiranoies sobre la substitució cultural com l’atac als intents de normalitzar la llengua i la cultura pròpies, en una evident situació de desavantatge i precarietat. Són els moviments coneguts com blaverisme i gonellisme, que neguen la unitat de la llengua i presenten la idea dels Països Catalans com un projecte expansionista dissenyat a Catalunya per apropiar-se de la resta de territoris.  

En el cas català, la irrupció d’Aliança Catalana (AC) a les institucions, primer a Ripoll i posteriorment a altres municipis i al Parlament de Catalunya, ha estat en part possible gràcies a l’onada global de les idees que representa i a uns antecedents que, en el cas de Catalunya, serien tant VOX com la Plataforma per Catalunya (PxC) de Josep Anglada, que va fer servir abans que cap altra formació a escala estatal la fórmula guanyadora: no a l’Islam i primer els de casa. Només amb aquests dos lemes, PxC va aconseguir 67 regidors l’any 2011, abans inclús que nasqués VOX, i sense fer cap referència a cap marc nacional, ni Catalunya ni Espanya. El viratge cap a l’espanyolisme de PxC fou posterior; per això l’arribada d’AC no és cap sorpresa. Cal, però, deixar clar que, tot i que el replegament identitari és un dels elements habituals de les extremes dretes, no totes les reivindicacions sobiranistes, culturals o identitàries estan sempre lligades a l’extrema dreta.  

Una de les tècniques que fan servir totes les extremes dretes per barbaritzar i criminalitzar les persones migrants, i especialment de religió musulmana, és la d’atribuir-los la violència sexual, la misogínia i l’LGTBI-fòbia. Aquesta tàctica serveix per negar que hi ha un patriarcat transversal a totes les cultures, eximint-ne la pròpia, i atribuir-ho a altres cultures. Es presenten així com els grans defensors de les dones (no del feminisme, ja que el paper de la dona per l’extrema dreta és principalment la procreació), davant la resta, que permet l’entrada de migrants i tolera l’islam i, per tant, és còmplice de la violència masclista. Per això, VOX va proposar que la millor manera d’acabar amb la violència sexual contra les dones era tancar fronteres.  

Aquesta tàctica es coneix com a femonacionalisme, i funciona de la mateixa manera amb els drets de les persones LGTBI, sota el nom d’homonacionalisme. És el que tant Marine Le Pen com Alice Weidel, d’Alternativa per Alemanya (AfD, per les sigles en alemany), fan servir per erigir-se en defensores dels drets de les dones i de les persones LGTBI davant el masclisme i l’homofòbia, que són prejudicis exportats. Així, no és estrany veure actualment persones LGTBI formant part d’aquestes formacions o inclús liderant-les (Wiedel a Alemanya, Pim Fortuyn als Països Baixos, Milo Yiannopoulos als Estats Units, etc.). Aquest suport d’una part de les persones LGTBI a aquestes formacions i l’assumpció d’aquests discursos tenen un evident component racista, supremacista i fins i tot classista, que demostra la transversalitat d’aquests prejudicis i l’habilitat de l’extrema dreta per explotar-los.  

A més de l’ús dels drets de les dones i de les persones LGTBI com a element de criminalització contra persones migrants, l’extrema dreta també s’apropia d’altres reivindicacions de les quals sempre s’havia allunyat, però que ara fa servir hàbilment sota altres marcs. En aquest sentit opera, principalment a França, un altre ús pervers d’un dels fonaments democràtics que l’esquerra sempre havia abanderat: la laïcitat.  

Hi ha una confusió generalitzada i sovint interessada en els termes laïcitat i laïcisme, entenent el primer com la igualtat de tracte, la llibertat de consciència i la separació i neutralitat de l’estat respecte a les diferents confessions. El laïcisme, que sovint fa servir també el nom de laïcitat, s’ha entès o s’interpreta com una expulsió de tota expressió religiosa ja no de les institucions, sinó també de l’àmbit públic. En aquest sentit, es creu, des de posicions progressistes, que aquesta interpretació i aplicació limiten el poder de determinades institucions que, històricament, havien tingut o tenen encara un important pes a la vida pública. El cas de l’Estat espanyol, malgrat la suposada aconfessionalitat de l’Estat, demostra com l’Església catòlica continua tenint una sèrie de privilegis que no té cap altra confessió i que sovint van en contra de la suposada neutralitat de l’Estat.  

Aquest arrelament identitari i cultural i aquesta històrica vinculació de les institucions estatals amb la confessió catòlica a l’Estat espanyol i a altres països occidentals presenten, ja d’entrada, una desigualtat estructural respecte a altres confessions, com ara el judaisme o l’islam. Aquestes, a més, han sigut històricament discriminades i perseguides, i els seus seguidors s’han identificat sempre com a elements forans, amenaces internes i externes, i s’han fet lleis especials contra ells (també en el cas del poble gitano), si no pogroms o, directament, genocidis.  

Mirant quines són les fites històriques que constitueixen els mites nacionals de diferents pobles europeus, com l’espanyol o el català, trobem sovint una construcció identitària basada en la derrota i la subjugació de l’alteritat: la colonització d’Amèrica; la conquesta d’al-Àndalus; els Reis Catòlics, que van expulsar jueus i moriscos; les conquestes de Jaume I, i altres esdeveniments històrics que implicaven l’inici d’una hegemonia del cristianisme. I és a partir d’aquí quan es comença a construir la nació i la seua identitat. Una identitat que és, en gran manera, la que l’extrema dreta fa servir avui com a base del seu racisme, tant ètnic com cultural.  

El laïcisme és una de les banderes que l’extrema dreta a França ha fet servir des de fa anys, apropiant-se de la identitat francesa republicana sorgida de la revolució i dels seus valors liberals. És així com fa servir alguns d’aquests elements propis com a arma llancívola contra determinades minories o grups socials. I aquí el laïcisme opera com un instrument d’exclusió i criminalització d’una gran part de la població migrant i de les persones de confessió musulmana, siguen franceses o no.  

La clau en aquest ús del laïcisme contra determinats col·lectius és que, en bona part, la seua justificació també ha estat compartida amb persones que no es consideren d’extrema dreta. Des d’aquesta posició suposadament progressista, s’estén la creença que aquestes mesures responen a una separació de l’Estat i les religions, i no són una discriminació de determinades minories ni una reafirmació del supremacisme blanc, que situa l’absència de creences religioses en un àmbit moralment i culturalment superior a la resta.  

L’extrema dreta ha substituït el seu tradicional antisemitisme per la islamofòbia, tal com hem explicat, a partir de la caiguda del mur de Berlín i dels atemptats de l’11-S a Nova York. Els prejudicis i els estereotips que ara es fan servir contra les persones musulmanes ja es van fer servir abans contra els jueus, i en ambdós casos una gran part de la societat, també una part de l’esquerra, els compartia. Ara, amb la islamofòbia, trobem una part de l’esquerra que sovint fa servir els marcs de les campanyes dissenyades per l’extrema dreta, tot i que les embolcalla d’un pretès progressisme o d’un gest de salvació. Una actitud que no tan sols reforça l’estereotip barbaritzant, sinó que parteix d’una posició supremacista que ja es va fer servir per justificar la colonització.  

D’altra banda, lluny d’aquests paràmetres, en què algunes persones progressistes podrien ser seduïdes pels marcs de l’extrema dreta, hi ha una altra reacció estrictament retrògrada. Hi ha un impuls fonamental per part de lobbys religiosos que fa anys que intervenen en política a través de diverses campanyes. L’any 2021, el Fòrum Parlamentari Europeu per als Drets Sexuals i Reproductius va publicar un informe titulat «Punta de l’iceberg: Finançadors extremistes religiosos contra els drets humans per a la sexualitat i la salut reproductiva a Europa 2009-2018»,² en què es detallava el finançament multimilionari d’alguns grups fonamentalistes a les campanyes de diverses organitzacions d’extrema dreta a Europa. Aquestes aliances entre oligarques, fundacions multimilionàries i grups de pressió estan tenint conseqüències en les polítiques de diversos països, i en gran part dels casos s’escenifiquen en convencions i trobades de tot tipus cada any, on es presenten les campanyes i els seus finançadors.  

Els lobbys religiosos també tenen un paper clau als Estats Units i en altres països del continent. Algunes comunitats cristianes i evangèliques han estat implicades en les campanyes polítiques dels candidats de l’extrema dreta com Donald Trump o Jair Bolsonaro. A Espanya, el paper hegemònic de l’Opus Dei dins aquests grups de pressió no ha impedit que altres organitzacions siguen des de fa anys actors importants de l’agitació política. És el cas de grups com HazteOir, Abogados Cristianos i altres entitats, alguns líders de les quals han estat identificats com a membres d’una societat secreta d’extrema dreta i ultracatòlica anomenada El Yunque.³  

El seu paper ha estat influir, principalment, en els partits conservadors i de dretes en general per tal de vehicular les seues demandes, principalment en els àmbits moral i religiós, contra els drets de les dones, de les persones LGTBI i la salut sexual, tot i que no han estat les úniques campanyes, almenys a l’Estat espanyol, on algunes d’aquestes organitzacions, principalment HazteOir, s’han involucrat en diverses campanyes contra el president del Govern, Pedro Sánchez.  

La reacció antifeminista és també un dels punts clau d’aquesta nova onada d’extrema dreta i de la seua batalla cultural. Que el feminisme haja aconseguit col·locar els drets de les dones i la igualtat al centre de la política ha estat una conquesta històrica que ha provocat una virulenta reacció. Seria, segons l’extrema dreta, fruit d’allò que anomenen «marxisme cultural» haver introduït la ideologia de gènere, que hauria passat a formar part de l’anomenada «correcció política», contra la qual «ja no es pot dir res». Al voltant d’aquest marc orbiten els relats victimistes, que titllen de «cultura de la cancel·lació» les crítiques a les actituds o estereotips masclistes i critiquen el que anomenen «cultura woke»⁴ en mode despectiu per ridiculitzar qualsevol de les també anomenades «polítiques d’identitat», sobre els drets de determinats col·lectius.  

És també en aquest marc on conflueixen sovint alguns discursos que pretenen situar-se a l’esquerra i que titllen aquestes lluites identitàries com una distracció del vertader conflicte: la lluita de classes. Aquesta esquerra reaccionària fa servir, habitualment, els mateixos clixés que l’extrema dreta sobre les lluites feministes, LGTBI o antiracistes, prenent casos concrets i extravagants per ridiculitzar tot el moviment o per associar-lo a un interès de les elits i del capitalisme per despistar sobre la lluita de classes.  

Certament, en bona part, les institucions han acceptat aquestes lluites i han tractat d’apropiar-se-les. Una lectura del feminisme, de les lluites pels drets LGTBI i inclús de l’antiracisme que exclou intencionadament els conflictes de classe, que en molts casos travessa. Un exemple d’això seria, com denuncien activistes LGTBI anticapitalistes, haver convertit la reivindicació de l’Orgull LGTBI en una desfilada d’empreses destinades a un públic LGTBI, on han participat sovint partits i activistes de dretes, que anteriorment s’havien oposat a aquests drets o que actualment governen amb l’extrema dreta. L’anomenat pinkwashing fa servir la presumpta alineació amb les lluites LGTBI per justificar un pretès liberalisme o progressisme, malgrat estar fent amb l’altra mà polítiques contràries. Un altre exemple d’això seria la campanya de soldats LGTBI que han fet els exèrcits nord-americà i israelià mentre portaven a terme operacions militars enormement criticades.  

Aquesta falsa institucionalització de les lluites, concretament del feminisme i dels drets LGTBI, ha permès a l’extrema dreta presentar la reacció com una mena d’incorrecció política, de rebel·lia davant l’autoritat. Hi ha molts joves que han crescut i socialitzat amb els discursos feministes a les institucions i a la mateixa escola, de manera que no veuen aquestes reivindicacions com un moviment social en si mateix, sinó com una pota més de l’establishment. La reacció antifeminista ha presentat la igualtat com una pèrdua de drets i una criminalització dels homes, i ha articulat tota una sèrie de relats i discursos per a l’ofensiva antifeminista. El primer pas, però, és negar el problema estructural del masclisme, i per això se sobredimensiona el fenomen de les presumptes denúncies falses per violència masclista. D’altra banda, hi ha l’ús del terme que fa VOX, per exemple, de la violència masclista, anomenant-la «violència intrafamiliar». 

A tota la reacció antifeminista cal sumar-hi una mena de meritocràcia i darwinisme social que està portant actualment molts joves a abraçar el capitalisme més extrem i a criticar les polítiques socials i d’igualtat. Són personatges anomenats coach (una mena d’entrenadors motivacionals), que ofereixen cursos per triomfar a la vida a força d’esport i d’esforç, de superació personal.  

A més, en el cas particular de l’Estat espanyol, el desmemoriament democràtic també n’és un factor clau. Haver omès en l’educació una gran part de la història pròpia que fa referència a la dictadura franquista i al feixisme i al nazisme ha provocat una mena de rehabilitació del règim, fet que l’ha situat en un passat irrepetible i l’ha deslligat i eximit de qualsevol conseqüència actual. A més, haver minvat l’educació humanista, l’ètica i la filosofia i haver fomentat, també a través de la cultura mainstream, altres valors basats en la competició i en l’habilitat tècnica més que en la reflexiva, ha conduït a una banalització de la consciència col·lectiva antifeixista i democràtica que generacions anteriors van cultivar precisament perquè no es repetís el passat.  

Conclusió 

L’extrema dreta no és cap ens homogeni. L’extrema dreta és diversa, sovint contradictòria, oportunista i adaptable a diferents contextos. Avui es troba en el seu moment més dolç en anys, gràcies a diversos factors que han fet possible la rehabilitació de velles fórmules supremacistes i excloents, que són instrumentals per a un capitalisme en una crisi constant. 

En una absència d’alternativa capaç de competir en igualtat de condicions contra la maquinària propagandística i econòmica, les extremes dretes han trobat una nova fórmula per enderrocar el consens progressista que encara garantia la permanència de determinats drets i llibertats. Una batalla cultural que pretén instaurar en el sentit comú un futur distòpic i la necessitat d’enfrontar-lo amb una pretesa seguretat militar i policial que blinde la nació i garantisca l’ordre de portes endins. Això exigeix, segons la proposta postfeixista, una renúncia a una sèrie de drets i una exclusió d’una part de la població.  

L’extrema dreta ofereix espais segurs com la pàtria, la seguretat en forma de fronteres o urbanitzacions blindades, la família tradicional, la cultura occidental o la nostàlgia.  

Els reptes per combatre aquest replegament identitari, aquesta distopia neoliberal i racista, i aquesta idea del «campi qui pugui», impliquen construir nous relats de futurs possibles sense renunciar a cap de les conquestes socials i polítiques. Comporten combatre-ho no tan sols en el terreny polític i institucional, sinó en la disputa de nou pel sentit comú, per reivindicar el sentit dels consensos progressistes com un acte i una reafirmació no solament moral, sinó també política.  

El paper dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials és clau en la reproducció dels marcs en què l’extrema dreta navega i instal·la un nou sentit comú. El sensacionalisme, l’espectacularització, la polarització i la desinformació juguen sempre a favor dels qui fan servir la por com a lubricant de les seues propostes polítiques. La desinformació és, a més, un problema que va més enllà dels discursos d’odi i que ha permés instal·lar allò que anomenen «veritats alternatives», com la negació del canvi climàtic o les conspiranoies, i que poden motivar accions que posen en perill ja no la seguretat i la convivència, sinó la mateixa democràcia, com fou l’assalt al Capitoli dels Estats Units per difondre la idea d’un presumpte frau electoral que va fer perdre les eleccions a Donald Trump.  

Cal, doncs, alertar perquè la reacció no convença, defensar els marcs i les posicions del sentit comú progressista i impulsar les institucions no tan sols a fer-ne pedagogia, sinó a evitar les precarietats i els malestars que fan possible que aquests discursos, aquestes pors i aquests odis penetren en la societat. Cal donar resposta als problemes de la classe treballadora, siga a escala institucional o a través de l’organització popular, dels moviments socials, per tal de vacunar contra el racisme i la competència pels recursos. S’ha de qüestionar l’ordre neoliberal i aprofundir en la pedagogia feminista, antiracista i interseccional, i d’una ciutadania cooperativa.  

Hi ha una responsabilitat ineludible de les institucions, però la tasca ha de ser general, ha d’implicar tots els actors socials i tota la ciutadania, posant al centre els drets humans i la responsabilitat. No hi ha cap fórmula màgica per combatre-la, però sí que es pot assumir un compromís democràtic de mínims per no retrocedir en cap conquesta de drets i llibertats que tant ha costat assolir.  

Miquel Ramos

Valencia, 1979.

Miquel Ramos és periodista i investigador especialitzat en extrema dreta, delictes d’odi i moviments socials. Llicenciat en Ciències de la Informació i amb un màster en sociologia i antropologia per la Universitat de València, col·labora amb mitjans com La Marea, Público i Directa. 

Autor del llibre Antifascistas: así se combatió la extrema derecha en España desde los años 90 (Capitán Swing, 2022) i coordinador de l’informe De los neocon a los neonazis (Fundació Rosa Luxemburg, 2021). Membre de la Unió de Periodistes Valencians, ha treballat a la Comissió d’Ajuda al Refugiat (CEAR-PV) i ha impartit xerrades sobre drets humans i delictes d’odi.