El règim antiliberal d’Orbán fa més de 15 anys que és en el poder. Durant el seu mandat, Hongria s’ha convertit en el país més pobre de la Unió Europea (Eurostat, 2024); més de 320.000 persones han emigrat (Haász, 2024) i Hongria ha caigut del lloc 23 al 68 en la classificació mundial de la llibertat de premsa d’RSF (Reporters Sense Fronteres), per citar només algunes dades rellevants. Quan les bases econòmiques d’un règim trontollen i es restringeixen les llibertats fonamentals de la població, el sistema necessita un reforç ideològic per mantenir-se dret. Com hem vist en autocràcies d’arreu del món, la religió ha estat una eina poderosa per contrarestar el malestar social mitjançant la legitimitat divina, així com per silenciar la dissidència per diversos mitjans.  

El règim d’Orbán no n’és una excepció.  

El 2010, Orbán va obtenir una victòria amb majoria de dos terços i va emprendre una transformació radical del país, de manera que va iniciar un procés que va desmantellar la separació de poders, va abolir les proteccions fonamentals, va reescriure la llei electoral a favor seu i va afavorir l’enriquiment dels seus familiars i amics amb fons públics i de la Unió Europea. No obstant això, les promeses de creixement i prosperitat van resultar buides. Amb el temps, altres països de la regió van superar Hongria en la majoria dels indicadors econòmics. El descontentament amb l’anterior govern d’esquerres es va anar diluint, i les esquerdes del sistema es van començar a fer evidents. El 2014, Orbán va pronunciar la seva ja cèlebre afirmació que a Hongria hi havia una «democràcia il·liberal», en què el cristianisme es presentava com un teixit cultural i polític que ens protegiria de la influència dels immigrants i garantiria la supervivència de l’Estat, evocant certa nostàlgia pel segle xvi, quan Hongria es veia com la defensora de l’«Europa cristiana». El 2018, Orbán feia servir amb regularitat un altre terme per descriure el país: democràcia cristiana.  

 «No som liberals i no estem construint una democràcia liberal, sinó una democràcia cristiana» (Oficina del primer ministre, 2018). 

Aquesta construcció ideològica és tan antiga com la història mateixa; de fet, el cristianisme va ser popularitzat per l’Imperi romà precisament per proporcionar una ideologia centralitzada que pogués justificar qualsevol acció que els governants consideressin oportuna. L’estratègia d’Orbán té dos fronts: d’una banda, utilitza la religió per passar d’una base de govern racional i científica, pròpia d’un estat de dret laic, a un poder teocràtic i subjectiu on tot el que aquest digui sigui la veritat, avalada per les esglésies. Diverses investigacions han demostrat que, com més religiosa és una persona, més escèptica tendeix a ser envers la ciència (Chan, 2018). D’altra banda, arran de la profunda reestructuració de les lleis electorals, en té prou amb una base electoral relativament petita (va aconseguir una majoria de dos terços amb només 2,3 milions de vots en un país de 10 milions). Aquesta base la pot construir amb sectors empobrits i dependents econòmicament, juntament amb la classe mitjana conservadora i els grups religiosos fonamentalistes. Aquest últim grup no és nombrós, però sí significatiu.  

Però, què significa en la pràctica construir una democràcia cristiana? 

Modificació de la llei 

El 2011, Orbán va introduir una nova llei fonamental per substituir la Constitució. Aquest document subratlla la importància del cristianisme en la configuració de l’Estat i de la identitat hongaresos. El seu preàmbul, la Proclamació Nacional, situa els orígens d’Hongria en la figura del rei Sant Esteve, un monarca catòlic canonitzat a qui s’atribueix haver establert la nació dins d’un context europeu cristià. El preàmbul conclou amb la frase «Déu beneeixi els hongaresos!», en sintonia amb l’himne nacional. 

Una esmena del 2013 (la Quarta Esmena) va establir que la interpretació de la llei s’havia d’alinear amb aquest preàmbul, de manera que va atorgar en la pràctica al cristianisme un pes interpretatiu en els procediments judicials. El 2018, la Setena Esmena va afegir que totes les institucions de l’Estat havien de protegir la cultura cristiana d’Hongria, i va establir que l’educació infantil havia de fomentar el desenvolupament dels nens d’acord amb els valors cristians i la identitat constitucional. 

El Govern sosté que promoure la cultura cristiana no és un favoritisme religiós, sinó una afirmació del patrimoni cultural d’Hongria. No obstant això, aquesta fusió de cultura i religió s’assembla a la novaparla orwelliana, i funciona com un intent transparent de legitimar un gir teocràtic en la forma de govern. 

Aquest viratge ideològic també es reflecteix en mesures legislatives i administratives.  

Des del 2010, el Govern ha renovat i construït més de 3.000 esglésies (Szabó 2024). Els salaris dels sacerdots són finançats en part per l’Estat. Segons una reforma legal sobre la restitució de béns a les esglésies, aprovada el 2023, aquestes poden sol·licitar que se’ls lliuri qualsevol edifici públic de manera gratuïta, sense possibilitat d’impugnació. Des de llavors, les esglésies han arrabassat als municipis, sobretot als governats per l’oposició, escoles i altres institucions (Dénes, 2023).

En el transcurs de deu anys, les esglésies han rebut més de 2.670 milions d’euros en fons públics i nombrosos immobles d’alt valor (Lőrincz, 2021).

Els membres del clergat són funcionaris públics, però la llei sobre la igualtat de tracte no els és aplicable. Actualment, els refugiats ucraïnesos estan sota la jurisdicció exclusiva de l’orde de Malta d’Hongria (ACNUR, 2024). 

Pràctiques abusives    

A Hongria, el Govern no tan sols protegeix les esglésies mitjançant la llei, sinó també mitjançant pràctiques il·legals. Això es fa especialment evident en diversos casos notoris d’abusos sexuals contra menors comesos per membres del clergat, que han rebut una gran atenció pública.  

El cas més destacat és el del líder de l’Església calvinista, que va aconseguir obtenir del president un indult per a un amic seu que ajudava un director d’orfenat que va abusar d’orfes durant més de dues dècades (444, 2024). Un altre cas digne d’esment és el d’Attila Pető, que va ser detingut a petició personal de Péter Erdő, cap de l’Església catòlica a Hongria. Pető va ser víctima d’abusos per part del clero quan era petit, però el seu agressor mai no va ser imputat. Quan va sol·licitar en repetides ocasions explicacions oficials a l’Església, Erdő va recórrer als seus contactes personals a la policia perquè el detinguessin. Pető va ser condemnat per assetjament criminal (Urfi, 2021) (Urfi i Solti, 2023).  

Manipulació de l’educació i la joventut 

Els esforços ideològics d’Orbán són amplis, però s’enfronten a un problema important: Hongria és un dels països menys religiosos de la UE i, de fet, ho és cada vegada més, com demostren diverses estadístiques. Fins i tot el cens del 2022, molt esbiaixat i manipulat, va revelar que actualment el 57 % de la població no s’identifica amb cap confessió religiosa. L’Església catòlica ha perdut un milió de fidels en els últims 20 anys¹. 

El 66 % dels hongaresos afirma que el laïcisme és important. Només el 20 % pensa que l’Església catòlica col·labora amb les autoritats per destapar abusos (Népszava, 2024). Tot just el 15 % convergeix en el fet que la religió defineix qui són com a persones. Només el 22 % dels ciutadans creu de manera absoluta en l’existència d’una deïtat, fet que suposa el tercer valor més baix de la UE. I un 37 % considera que la religió causa més dany que benefici (Ipsos, 2023). 

Per tant, és només qüestió de temps que aquesta discrepància surti a la llum, fins i tot malgrat la complicitat d’una oposició silenciosa i temorosa d’impulsar una agenda laica. Per tant, Orbán corre contra rellotge. Justament per això presta una atenció especial a l’adoctrinament de la joventut, amb l’esperança que una nova generació de creients reforci la seva minvant base de suport. En el cas dels nens, el missatge encara és més clar, sense necessitat d’ambigüitats.  

El 2016, János Lazár, ministre i cap de l’Oficina del primer ministre, va declarar: «Els actors més importants en l’educació són les escoles gestionades per l’Església, i el millor que se li pot fer a un estudiant és educar-lo perquè sigui un bon hongarès i un bon cristià.» 

A més, va afegir: «El gabinet espera aliar-se amb les esglésies històriques per aplicar aquest principi educatiu i, per fer-ho, subordina el nou Pla d’estudis nacional i l’organització de la política educativa hongaresa a aquest objectiu» (Windisch, 2016). 

El mateix Orbán va afirmar: «Se’ns ha concedit la llibertat cristiana (…) per criar els nens com a homo christianus.» Després va destacar la importància de construir esglésies noves, escoles bressol i centres educatius a Hongria i més enllà, per «aixecar una línia de defensa sòlida que garanteixi que la generació que ens succeeixi continuï sent cristiana i hongaresa» (888, 2019). 

Orbán ha complert les seves promeses i ha emprès un desmantellament sistèmic de l’educació, els drets de la joventut i els serveis de protecció infantil, liderat per un esforç per portar els nens cap a centres educatius religiosos, privant-los de la seva llibertat fonamental de creença o religió.  

La llei d’educació va revocar el dret individual dels nens a la llibertat de creença, en contradicció amb la Convenció sobre els drets de l’infant de les Nacions Unides, transferint aquest dret exclusivament als pares fins que el fill compleixi 14 anys, moment a partir del qual s’exerceix de manera conjunta.  

Hongria també ha experimentat un canvi dràstic en la seva política educativa, ja que el règim ha orquestrat la transferència d’un gran nombre d’escoles a les esglésies, ignorant obertament el principi d’igualtat de tracte i la separació entre Església i Estat. Actualment, les escoles gestionades per l’Església reben gairebé quatre vegades més finançament que les públiques (Domschitz, 2019). En més d’un centenar de localitats, les institucions religioses són l’única opció disponible (Eduline, 2023), en clara violació d’una sentència del Tribunal Constitucional de 1993 (4/1993. [II. 12.] AB Határozat, 1993). Mentre que el nombre d’escoles religioses s’ha duplicat en les últimes dues dècades, la proporció de creients en la població s’ha reduït a la meitat (Szeretlek Magyarország, 2023).  

Entre el 2010 i el 2015, el percentatge d’instituts de secundària gestionats per l’Església va passar del 17 % al 24 %, mentre que el d’escoles primàries religioses es va duplicar (Berényi, 2022). El percentatge de llars d’infants religioses gairebé s’ha triplicat (Keller i Szőke, 2022). Més recentment, s’ha fixat l’objectiu de transformar l’educació superior i la formació docent: els educadors destinats a les elits rebran formació a la Universitat Nacional de Servei Públic, mentre que la resta es formarà en institucions gestionades per esglésies. Sempre que aquestes necessitin suport, l’Estat els el concedeix. Fa poc, la Universitat Catòlica Péter Pázmány va rebre 375 milions d’euros per construir un campus nou a Budapest. Quan l’ajuntament local es va oposar als plans, al·legant que la universitat incomplia diverses lleis perquè no respectava les normes locals de construcció, el Govern es va limitar a emetre un decret que permetia a l’Església ignorar qualsevol llei que volgués (Farkas, 2025).  

A més, la gran majoria dels serveis d’acollida de menors ha passat a mans de l’Església catòlica (Magyar Narancs, 2024). 

Orbán ha implantat un sistema que retira el finançament a les escoles públiques i les obliga a impartir coneixements obsolets de poca escassa. Alhora, les escoles religioses es poden apartar lliurement del currículum estatal. Aleshores, molts pares que volen una educació de qualitat per als seus fills es veuen forçats a enviar-los a aquests centres. A més, com que poden modificar el pla d’estudis, sovint transmeten ensenyaments que resulten perjudicials, com ara presentar l’anticoncepció o l’homosexualitat com a pecats. En teoria, haurien de respectar els principis bàsics del Pla d’estudis nacional, però aquest està formulat de manera ambigua i mai no s’aplica de manera efectiva (mentrestant, fins fa poc es va prohibir a les organitzacions civils impartir educació sexual a les escoles, malgrat que seria fonamental, ja que la majoria dels centres no eduquen adequadament els alumnes en aquesta matèria).  

El fracàs de l’adoctrinament 

No obstant això, aquests esforços no han aconseguit convèncer la joventut, com demostren diversos estudis (Hámori i Rosta, 2013). De fet, la religiositat entre els joves no ha augmentat de manera significativa. Si analitzem l’estudi continu més important sobre la joventut, l’Enquesta de la joventut hongaresa, que s’elabora cada quatre anys, veiem que, després de l’arribada al poder d’Orbán, hi va haver un repunt de joves que s’identificaven amb alguna confessió religiosa; tanmateix, deu anys després, el percentatge va tornar pràcticament al mateix nivell que abans. Així doncs, el grup majoritari entre la joventut hongaresa continua sent el dels qui no tenen afiliació religiosa (els resultats de l’enquesta del 2024 encara no estan disponibles). A més, la proporció de persones que participen en cerimònies diàriament, de forma setmanal o mensual és inferior al 4 %. La majoria hi assisteixen només unes quantes vegades l’any (14 %) o mai (54 %) (Nagy, 2020).  

És important assenyalar que les estadístiques sobre creences i religió presenten greus errors metodològics i biaixos que afavoreixen la religió. Moltes enquestes formulen preguntes tendencioses, com «quina és la vostra religió?», pressuposant que l’enquestat té alguna afiliació religiosa; en general, no s’ofereix l’opció d’especificar una afiliació no religiosa, com ateisme, agnosticisme o humanisme. A més, moltes estadístiques religioses inclouen com a creients nadons en funció de l’afiliació o la declaració dels seus pares, fet que no tan sols constitueix un error metodològic greu, sinó també una vulneració dels drets de l’infant. 

El cens, per exemple, en la seva edició més recent, va permetre aquest tipus de registre. També es va fer servir una pregunta tendenciosa i es va eliminar la casella per a l’ateisme, que sí que estava present en edicions anteriors. No es podia especificar cap afiliació no religiosa, mentre que les religioses sí que hi apareixien. L’Associació Ateista Hongaresa va presentar una demanda per aquest motiu, que va ser rebutjada per tots els tribunals nacionals i ara es troba davant del Tribunal Europeu de Drets Humans.  

En tot cas, el que s’observa és que, fins ara, no s’ha aconseguit augmentar l’afiliació religiosa entre la joventut, que era l’objectiu principal del règim. Com que les esglésies donen suport directament al govern d’Orbán, canalitzar els ciutadans cap a aquest sistema resulta vital per poder exercir-hi influència.  

Objectius secundaris? 

Segregació ètnica 

Potser les raons darrere d’aquesta croada constant no són únicament adoctrinar la infància, sinó també assolir objectius secundaris. Com que les institucions religioses estan exemptes de complir certes lleis, poden, per exemple, segregar l’alumnat per motius ètnics. Per tant, esdevenen una eina per crear un sistema de castes en la societat, en què la nombrosa minoria romaní d’Hongria pugui quedar aïllada de la resta de la ciutadania. A més, això contribueix a impedir-ne la mobilitat social, ja que les escoles públiques estan infrafinançades, compten amb poc personal i es veuen obligades a impartir un pla d’estudis obsolet, un problema que és especialment greu a les zones rurals. Al camp, la desocupació és molt elevada i, en molts llocs, l’única font de treball és el programa estatal d’ocupació pública, que paga 363 euros al mes, amb prou feines suficient per mantenir la gent en la pobresa. Atès que un alt percentatge de la població romaní viu en situació de pobresa, la seva dependència d’aquest programa és enorme (Szurovecz, 2020).  

La gravetat d’aquesta situació queda palesa en els resultats de l’última enquesta PISA del 2022. Segons l’estudi coordinat per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), la diferència de rendiment en matemàtiques entre estudiants de 15 anys procedents d’entorns socioeconòmics més i menys afavorits a Hongria és de 113 punts, cosa que equival a uns tres anys d’escolarització. Aquesta xifra és una de les més altes entre els països de l’OCDE i mostra el baixíssim nivell d’igualtat d’oportunitats en el sistema educatiu hongarès (OCDE, 2023). 

Creació de societats paral·leles  

Com que les esglésies estan exemptes de diverses normatives, s’estan convertint en estats dins de l’Estat. La manca de supervisió permet un nivell d’adoctrinament que seria impossible a les escoles públiques. A més, si Orbán perdés el poder, les esglésies, amb la seva enorme influència legal i econòmica, podrien ajudar-lo a mantenir el control per mitjans alternatius i indirectes. Si un govern nou intentés revocar els privilegis concedits, Orbán podria simplement al·legar una opressió i persecució sistèmiques contra els cristians. És un argument que, d’alguna manera, continua tenint pes en la política contemporània, moltes vegades sense importar-ne el fonament. Aquest enfocament neofeudal també es beneficia de la immensa riquesa que Orbán ha atorgat als seus aliats més propers, que ara figuren entre els hongaresos més rics i posseeixen un vast imperi empresarial que traspassa fronteres.  

Revertir la transferència d’aquests actius exigiria un marc polític secular coherent i complet, ja que no n’hi hauria prou d’apel·lar a la corrupció davant dels principis religiosos; caldria rebutjar la supremacia de l’argument religiós i substituir-lo per l’estat de dret secular. Com que l’oposició hongaresa no té ni tan sols la més remota intenció d’emprendre aquest esforç, això continua sent un assumpte clau en l’estratègia política.  

3. Imatge: Estadi de la Diòcesi de Szeged-Csanád, construït amb 35 milions d’euros de fons públics (pàgina de Facebook del Fòrum Saint Gellért) 

Control del relat  

Com ja hem esmentat, la construcció mitològica d’Orbán combina elements de l’edat mitjana i la primerenca modernitat, del període feixista dels anys 30 i d’ideologies religioses i reaccionàries contemporànies. Tot i que no aconsegueix convèncer directament la ciutadania, sí que ha aconseguit persuadir part de la seva oposició. Malgrat l’alt nivell d’irreligiositat i rebuig de la ideologia eclesiàstica, el secularisme i, en particular, l’ateisme gairebé no tenen representació política. Hongria n’és un exemple clar. Recentment, un representant de l’oposició a l’Ajuntament de Budapest va llançar una campanya atea i laica. Tot seguit, un alcalde opositor del municipi el va denunciar i va intentar prohibir les instal·lacions públiques. Poques setmanes després, l’ajuntament va aprovar per una àmplia majoria una resolució que també el condemnava i prohibia qualsevol campanya negativa relacionada amb la religió, de manera que es va crear una mena de llei de blasfèmia contemporània. Cap mitjà important en va informar. 

Per què aquest silenci entorn de l’ateisme i els valors seculars? Una raó podria ser l’herència del comunisme, quan el secularisme era imposat per l’Estat i les esglésies eren reprimides, cosa que fa que qualsevol activisme secular actual es percebi com a massa radical o associat a aquella repressió. Una altra explicació podria ser la por: els polítics podrien suposar erròniament que reconèixer els ateus els podria fer perdre vots religiosos, ja que seria vist com una ofensa automàtica als creients. O potser són els sectors religiosos més radicals, incrustats en partits suposadament progressistes, els que bloquegen qualsevol avenç cap a polítiques seculars. 

El que sí que és evident és que el règim d’Orbán s’aprofita d’aquest silenci. Un projecte de llei proposat recentment sembla que prohibeix el finançament estranger d’organitzacions sense ànim de lucre considerades una amenaça per a la sobirania nacional. Una d’aquestes «amenaces», segons el text preliminar, seria qualsevol activitat que posi en perill la cultura cristiana d’Hongria. També cal destacar que els avenços d’Orbán es basen en les experiències d’altres líders autoritaris que han instrumentalitzat la religió, des de Rússia i Polònia fins a Turquia. És possible que el segrest del sistema educatiu estigui contribuint a instaurar un relat de base, gairebé subconscient, segons el qual el cristianisme, i la interpretació que Orbán en fa, estan tan arrelats en la societat hongaresa que resulten inqüestionables fins i tot per als que els rebutgen.  

Conclusió 

Els objectius principals d’Orbán per modelar el país en una quasiteocràcia sota el rètol de «democràcia cristiana il·liberal» són clars, encara que poques vegades s’aborden de manera adequada. Això resulta especialment evident en el cas de la infància i l’educació, ja que fins i tot els actors polítics més progressistes eviten tractar el dret dels nens a la llibertat de creences i de religió per por d’alienar pares que podrien sentir-se ofesos per aquests plantejaments. Així doncs, els arguments solen quedar-se curts: se centren sobretot en les diferències de finançament o en la segregació, però ometen parlar de l’adoctrinament. Aquest article, però, presenta dades rellevants que mostren el caràcter sistèmic d’aquests esforços d’adoctrinament. Afortunadament, aquests intents no han tingut èxit, almenys no de manera directa. Només podem especular sobre si hi ha objectius secundaris i, si és així, quins són i en quina mesura s’han complert. La gran quantitat de variables faria difícil una investigació d’aquest tipus, tot i que espero que es dugui a terme.  

Ara que vivim el quinzè any de l’Hongria d’Orbán, és fonamental comprendre’n clarament els mecanismes essencials si volem tenir alguna possibilitat de reemplaçar aquest sistema en el futur. De fet, instaurar un veritable estat laic que garanteixi els drets dels nens va més enllà de la dicotomia entre Orbán i l’oposició, atès que aquest problema pràcticament no ha estat abordat per cap força política, i també constitueix un repte en altres països. Confio que el cas d’Hongria pugui contribuir a un esforç col·lectiu en favor d’un estat de dret veritablement laic per a tothom. 

Gáspár Békés 

(Hongria, 1987) 

Gáspár Békés, activista i cofundador de l’Associació Ateia Hongaresa, és reconegut per la seva defensa del secularisme, l’humanisme i els drets de la infància. Al llarg de la seva trajectòria s’ha centrat a promoure el pensament racional i l’ètica secular, amb una atenció especial al reconeixement dels drets dels infants a la llibertat de religió i de creences. Va guanyar visibilitat en convertir-se en objectiu d’una campanya d’odi finançada pel Govern per les seves opinions seculars, que va acabar amb la seva destitució com a expert en política mediambiental de l’Ajuntament de Budapest. Malgrat les amenaces, Békés es manté com una de les veus més influents del secularisme tant a Hongria com a tot Europa, gràcies als seus escrits, litigis estratègics i un ferm compromís públic. 

Bibliografia 

4/1993. (II. 12.) AB Határozat. (1993). https://njt.hu/jogszabaly/1993-4-30-75 

444. (16 de febrer de 2024). Hungary’s President Resigns, Orban Faces His Biggest Political Scandal in Years. InsightHungary. https://insighthungary.444.hu/2024/02/16/hungarys-president-resigns-orban-faces-his-biggest-political-scandal-in-years 

888. (2019). Orbán: Az Egyházi Intézményeknek Adott Állami Pénz a Legjobb Helyre Kerül. https://archivum.888.hu/ketharmad/orban-az-egyhazi-intezmenyeknek-adott-allami-penz-a-legjobb-helyre-kerul-2-4278395/ 

ACNUR Hongria. (2024). Az Ukrajnából érkező menekültek elhelyezése. https://help.unhcr.org/hungary/hu/accommodating-refugees/ 

Chan, E. (2018). Are the Religious Suspicious of Science? Investigating Religiosity, Religious Context, and Orientations towards Science. Public Understanding of Science, 27(8), 967-84. https://doi.org/10.1177/0963662518781231 

Dénes, C. (8 de febrer de 2023). Több száz állami és önkormányzati épület kerülhet az egyházakhoz. 444. https://444.hu/2023/02/08/tobb-szaz-allami-es-onkormanyzati-epulet-kerulhet-az-egyhazakhoz 

Domschitz, M. (8 de maig de 2019). Négyszer Többet Költ a Kormány Az Egyházi Iskolában Tanulókra, Mint Az Állami Diákokra. Index. https://index.hu/gazdasag/2019/05/08/negyszer_tobb_penz_forras_egyhazi_iskolak_allami_koltsegvetes_tanulok_diak_roma_cigany_szegregacio_elkulonites/ 

Eduline. (5 d’abril de 2023). Itt a lista: ezeknek a településeknek kerülhetnek egyházi tulajdonba az iskolái és óvodái. eduline.hu. https://eduline.hu/kozoktatas/20230404_oktatasi_intezmenyek_iskola_ovoda_onkormanyzat_egyhazak_torveny 

Eszter, B. (2022). Számít a fenntartó? Egyházi „kisgimnáziumok” és felvételizőik. Educatio, 31(3), 374-91. https://doi.org/10.1556/2063.31.2022.3.3 

Eurostat. (18 de juny de 2025). Large Variations in Household Material Welfare in 2024. Eurostat. https://ec.europa.eu/eurostat/web/products-eurostat-news/w/ddn-20250618-1 

Farkas, G. (17 de juliol de 2025). Pázmány Campus: új szabály, hogy nincs szabály. 24.hu. https://24.hu/belfold/2025/07/17/pazmany-campus-uj-szabaly-hogy-nincs-szabaly/ 

Haász, J. (7 d’abril de 2024). Még sosem vándoroltak ki annyian, mint tavaly, 2010 óta már több mint 324 ezren hagyták el az országot. 444. https://444.hu/2024/04/07/tavaly-csucsra-nott-a-magyarorszagi-kivandorlas-2010-ota-mar-tobb-mint-324-ezren-hagytak-el-az-orszagot 

Hámori, Á., i Rosta, G. (2013). Ifjúság, Vallás, Szocializáció. Confessio (1), 5-18. 

Ipsos. (2023). Global Religion. https://www.ipsos.com/sites/default/files/ct/news/documents/2023-05/Ipsos%20Global%20Advisor%20-%20Religion%202023%20Report%20-%2026%20countries.pdf 

Keller, J., i Szőke, A. (2022). Egyházi óvodák: munkakörülmények és szakmai autonómia óvónői szemmel. Educatio, 31(3), 409-424. https://doi.org/10.1556/2063.31.2022.3.5 

Lőrincz, T. (3 d’agost de 2021). Egyházak finanszírozása: tíz év alatt ezermilliárd felett. Magyar Hang. https://hang.hu/belfold/egyhazak-finanszirozasa-tiz-ev-alatt-ezermilliard-felett-128586 

Magyar, N. (4 de març de 2024). Nem kötelező az egyházi kézben lévő gyermekvédelmi intézmények vezetőinek a pszichológiai alkalmassági vizsgálat. Magyarnarancs.hu. https://magyarnarancs.hu/belpol/nem-kotelezo-az-egyhazi-kezben-levo-gyermekvedelmi-intezmenyek-vezetoinek-a-pszichologiai-alkalmassagi-vizsgalat-266159 

Nagy, Á. (ed.). (2020). A lábjegyzeten is túl : magyar ifjúságkutatás 2020. 

OECD. (2023). PISA 2022 Results (Volume I): The State of Learning and Equity in Education. PISA, OECD. https://doi.org/10.1787/53f23881-en 

Oficina Central d’Estadística d’Hongria. (2022). Censuses. KSH Hungarian Central Statistical Office. https://www.ksh.hu/censuses 

Oficina del primer ministre. (2018). Viktor Orbán in Kossuth Radio’s 180 Minutes Show. https://2015-2022.miniszterelnok.hu/orban-viktor-a-kossuth-radio-180-perc-cimu-musoraban-26/ 

Reporters Sense Fronteres. (2025). Hungary. https://rsf.org/en/country/hungary 

Szabó, G. (28 d’abril de 2024). A Kormány Szerint Ezzel Magyarország a Világban Is Tényezővé Vált. Index. https://index.hu/gazdasag/2024/04/28/varga-mihaly-penzugyminiszter-kormany-keresztenyseg-templom-felujitas-atadas/ 

Szeretlek, M. (28 de setembre de 2023). Népszámlálás: Először kerültek többségbe a nem vallásosak Magyarországon. Szeretlek Magyarország. https://www.szeretlekmagyarorszag.hu/hirek/nepszamlalas-eloszor-kerultek-tobbsegbe-a-nem-vallasosak-magyarorszagon/?utm-source=kapcsolodo&utm_source=chatgpt.com 

Szurovecz, I. (26 de juny de 2020). Inkább a közmunka hozza a falusi Fidesz-szavazatokat, nem a médiafölény. 444. https://444.hu/2020/06/26/inkabb-a-kozmunka-hozza-a-falusi-fidesz-szavazatokat-nem-a-mediafoleny 

Urfi, P. (31 de gener de 2021). Vezetőszáron vitték el egy pap áldozatát, az ünnepi mise végéig nem engedték ki. 444. https://444.hu/tldr/2021/01/31/vezetoszaron-vittek-el-egy-pap-aldozatat-az-unnepi-mise-vegeig-nem-engedtek-ki 

Urfi, P., i Solti, H. (1 de febrer de 2023). Zaklatás miatt bűnösnek mondták ki Pető Attilát, mert tudni akarta, miért nem ítélik el az őt gyerekkorában molesztáló papot. 444. https://444.hu/2023/02/01/zaklatas-miatt-bunosnek-mondtak-ki-peto-attilat-mert-tudni-akarta-miert-nem-itelik-el-az-ot-gyerekkoraban-molesztalo-papot 

Vas, A. (30 de desembre de 2024). A magyarok mindössze 7 százaléka szerint elég pedofilügyekben az egyházi eljárás, háromnegyedük ki nem állhatja a szószékről politizáló papokat. Népszava. https://nepszava.hu/3263089_egyhaz-abuzus-felmeres-publicus-intezet 

Windisch, J. (29 de novembre de 2016). Kereszténység és magyarságtudat? Remélik, hogy Lázár csak viccelt. hvg.hu. https://hvg.hu/itthon/20161129_lazar_oktatas_egyhazi_allami_iskola 

Notes

¹ (Oficina Central d’Estadística d’Hongria, 2022) 

Dir que l’escola¹ travessa una crisi de legitimitat no aporta cap novetat. Però assenyalar aquesta crisi és essencial per entendre que els espais educatius no poden ser neutres. El problema rau, precisament, en la pretensió de neutralitat: l’escola es presenta com un subjecte passiu que no aborda de cara les desigualtats, la desafecció o els dogmatismes. Aquesta pretesa neutralitat la converteix en un espai permeable als discursos excloents. 

La falsa neutralitat ha estat àmpliament analitzada i contextualitzada pels feminismes teòrics.² Justament, són aquests corrents els que ens ofereixen les eines per desmuntar els unilateralismes discursius, els quals, lluny de ser imparcials, amaguen una clara vocació moralitzadora i un substrat pretesament supremacista —en el sentit més ampli del terme—. 

La neutralitat aparent davant de discursos masclistes, racistes, colonialistes, classistes, aporofòbics, capacitistes o edatistes no és una mostra d’imparcialitat, sinó una forma de complicitat activa. Aquest silenci complaent contribueix a normalitzar, de manera perillosa, les múltiples formes d’opressió. 

Quan una escola s’autodefineix com a «neutral», esdevé en realitat un espai profundament permeable a ideologies dominants —sovint paleoconservadores o neoliberals— que acaben reproduint i alimentant la mateixa desigualtat social que haurien d’estar combatent.  

La neutralitat en educació no existeix: darrere d’aquesta aparent equidistància hi ha sempre decisions —fins i tot si són passives— que legitimen certs discursos i n’exclouen d’altres. Una educació que pretén ser neutra no tan sols contribueix a la persistència de les estructures desiguals, sinó que també esdevé un canal que permet la infiltració de narratives que generen violència simbòlica. Per això, cal assumir la necessitat de polititzar l’educació, amb l’objectiu de fer visibles, analitzables i transformables les estructures del poder que generen aquest malestar social. 

Avui dia, la permeació d’idees es produeix principalment a través de les xarxes socials —de manera immediata i sense filtres— i mitjançant una digitalització acrítica des dels espais d’educació formal. Aquest escenari s’ha convertit en un camp de batalla ideològic al qual l’educació, fins ara, no ha sabut —o no ha volgut— respondre. 

L’educació digital ha irromput a les aules per instal·lar-s’hi definitivament, però el sistema educatiu —i situadament³ el català— no n’ha fet una lectura crítica. La digitalització implantada és profundament esbiaixada i genera una falsa narrativa de democratització. El problema no rau en la tecnologia en si mateixa, sinó en qui n’ostenta el control; grups de pensament reaccionari, liberal i conservador, vinculats a l’espectre polític de dreta i ultradreta, han capitalitzat el procés digital,⁴ i n’han pervertit les potencialitats emancipadores i democratitzadores que aquest pot produir. La conclusió és clara: l’educació digital necessita ser polititzada. Si no ho fem, la seva neutralitat aparent serà aprofitada pels discursos nostàlgics que amplifiquen el malestar i la fragilitat social. 

La desconnexió entre l’escola i la realitat social no és un fenomen nou; al llarg del temps sempre hi ha hagut una distància entre les necessitats socials i el que s’explora a les aules. Però aquesta divergència ha patit una transformació profunda: les necessitats educatives han deixat de ser vehicles d’emancipació i d’igualtat per convertir-se en un terreny de disputa on s’imposa un individualisme alineat amb l’ideari capitalista, que fragmenta i desconnecta l’aprenentatge de les necessitats socials del bé comú. 

“La digitalització ha estat més una imposició des de fora que una estratègia pedagògica construïda des de dins”

No obstant, cal assenyalar que hi ha factors generacionals que també contribueixen a aquest esmicolament. La divisió entre les comunitats de migrants digitals i les generacions de nadius digitals no és només una qüestió d’edat, sinó també de poder i responsabilitat. En el sistema educatiu, la majoria de les persones que ensenyen formen part del grup de migrants digitals, és a dir, d’aquells que van néixer i es van educar durant la infantesa sense l’ús d’internet. 

Mentre que els migrants digitals vam créixer en un món amb límits clars entre l’analògic i el virtual, les generacions més joves han crescut immerses en un entorn digital des de molt aviat, però sovint sense una xarxa de protecció adequada. Aquí rau un dels grans fracassos: les estructures de poder —educatives, polítiques i familiars— no han protegit els joves ni les infàncies dels riscos de la hiperconnexió. 

Ara bé, seria erroni pensar que tots els migrants digitals han estat víctimes passives d’aquest sistema. Alguns, especialment els que ocupen posicions destacades dins les corporacions que formen l’oligopoli digital,⁵ van descobrir en la interconnexió digital l’oportunitat perfecta per monetitzar les relacions humanes. Mentrestant, governs i institucions, incloent-hi l’educació formal, tot i els advertiments,⁶ continuen permetent aquest creixement sense control per tal de no quedar-se enrere en la cursa tecnològica. 

És un error pensar que els nous discursos digitals han sorgit com a conseqüència natural de la dinàmica social. En realitat, darrere d’aquests discursos hi ha actors amb una estratègia clara, conscients que la neutralitat ideològica no existeix. Aquests actors han sabut aprofitar el desencís col·lectiu per alimentar el descontentament i difondre, a través de les xarxes, missatges populistes i neofeixistes. Amb això, han aconseguit situar políticament les seves idees ultraconservadores i promoure els seus interessos tant en la governança global com dins de les institucions. Fins i tot han penetrat en espais clau de consens social, com els centres educatius de la xarxa pública. 

Davant d’aquest escenari, de veritat creiem que n’hi ha prou d’ensenyar només l’ús tècnic de les eines digitals a les generacions que naveguen per les xarxes? És suficient, o fins i tot necessari, limitar l’alfabetització digital només a això? 

Seria un error pensar que, si no contestem els discursos sexistes, racistes, antimigració, homòfobs, grassofòbics, islamòfobs o de qualsevol altre tipus d’odi, aquests desapareixeran sols. Quedar-se callat no els fa desaparèixer, sinó que els reforça, perquè l’absència de resposta els permet arrelar i normalitzar-se sense impediments. Cal, doncs, afrontar-los activament, desmuntar-ne els arguments i oferir contranarratives basades en el respecte, la convivència i la inclusió. Només així podrem evitar que aquests discursos guanyin terreny i posin en risc la cohesió social i els valors democràtics que hem consensuat com a societat. 

És urgent trencar la barrera que molts encara imposen entre el món digital i l’espai social i comunitari. Aquesta separació, avui dia, ja no existeix. Quan els joves expressen discursos excloents i agressius en les interaccions cara a cara, sovint és perquè han interioritzat aquests missatges en el seu entorn digital privat —i també perquè aquests discursos han estat normalitzats en els seus espais de socialització primària i secundària—. Aquestes actituds reprodueixen dinàmiques pròpies de les xarxes socials: actuen com si estiguessin davant d’una càmera, com si fossin youtubers que es dirigeixen a una audiència. 

Aquesta realitat mostra com l’entorn digital sobrepassa els límits tradicionals de l’escola i afecta la construcció de la identitat i el discurs social dels joves. Per això, l’educació ha de respondre integrant aquesta interacció constant entre el món digital i el comunitari, superant l’antiga distinció fictícia entre ambdós àmbits. 

L’educació actual no pot ser només la transmissió de coneixements. En un món marcat per la digitalització i per reptes globals complexos, l’educació ha de tenir un paper més ampli i profund. Ja no es limita a l’aula, sinó que acompanya tota l’existència individual i, especialment, la col·lectiva. 

El pensament polític dominant de la dreta —i de la ultradreta— tendeix a fomentar l’individualisme i l’aïllament social per protegir el seu poder i interessos econòmics. Aquesta estratègia s’emmarca en la tradició capitalista, en què la separació entre les persones és la base que sosté el sotmetiment estructural.⁷ En particular, la dreta més extrema insisteix a promoure la fragmentació dels llaços comunitaris. 

Aquesta estratègia de foment de l’individualisme i la fragmentació social no es limita a l’àmbit polític o econòmic, sinó que també s’infiltra en les institucions educatives. En aquest espai, la pretesa neutralitat amaga amb freqüència interessos ideològics explícits, difosos mitjançant discursos que criminalitzen l’escola i l’acusen d’adoctrinament. Davant d’això, el qüestionament de la neutralitat escolar esdevé urgent. Conceptes com el currículum ocult continuen vigents i posen en evidència que la pretensió d’universalitat i neutralitat educativa és, en realitat, una batalla ideològica encoberta. Aquesta falsa innocuïtat no solament persisteix, sinó que s’ha vist reforçada i amplificada per una digitalització acrítica i deslligada de qualsevol qüestionament de fons. 

L’exemple clar d’aquesta fractura és l’estratègia de digitalització impulsada pel Departament d’Educació i Formació Professional de la Generalitat de Catalunya. En els darrers anys, aquesta s’ha caracteritzat per inversions massives en maquinari —portàtils, tauletes, pantalles digitals— destinades tant a l’alumnat com al professorat, i per la implantació de cursos de «digitalització docent», que, tot i presentar-se com a voluntaris, s’han convertit de facto en pràcticament obligatoris. 

Aquesta estratègia ha mobilitzat recursos significatius, en gran part provinents de fons externs com els Next Generation i altres ajuts temporals. Tanmateix, les inversions realitzades no han anat acompanyades d’un pla de sostenibilitat ni d’un sistema de manteniment estructurat i estable. Com a resultat, molts centres educatius han denunciat problemes tècnics diaris amb els dispositius i la manca d’un servei tècnic consolidat, fet que entorpeix de manera crònica la integració real i efectiva de la tecnologia a l’aula. Segons assenyala Coordinació Digital de Catalunya en Lluita,⁸ aquesta situació —juntament amb altres condicions laborals precàries— representa la cara oculta i invisibilitzada de la transformació digital. Malgrat que el model preveu la visita periòdica de tècnics als centres, en la pràctica els recursos humans disponibles són insuficients, i les actuacions sovint arriben de manera irregular. 

En aquest context, la digitalització ha estat més una imposició des de fora que una estratègia pedagògica construïda des de dins. La seva orientació respon, en bona part, a una dinàmica de colonització digital, alimentada per diversos factors. D’una banda, pel rearmament tecnològic accelerat arran de la pandèmia; de l’altra, per la consolidació de la hiperconnectivitat com a model hegemònic de relació social, un model que el sistema educatiu ha adoptat acríticament, sense valorar-ne amb suficient profunditat les conseqüències. 

A més, s’ha aprofitat la crisi democràtica que travessa l’escola pública, així com la manca d’informació en matèria de drets laborals entre el conjunt del personal educatiu, per introduir una falsa idea d’obligatorietat pel que fa a la formació digital. 

El resultat és la presentació pública d’un informe que assegura que s’ha triplicat la demanda de formació en competència digital, quan en realitat aquesta demanda no respon a una decisió lliure ni voluntària dels equips docents ni del personal d’atenció educativa, sinó que la formació s’ha imposat de manera subtil com a condició necessària per exercir la tasca educativa, sense reconèixer el caràcter forçat ni el context de pressió institucional en què s’ha produït. 

Ara centrem-nos en els cursos i els continguts de la formació digital per als docents del Departament d’Educació i Formació Professional. Hi ha, a grans trets, dos tipus de cursos que acrediten la competència digital docent: els que ofereixen entitats externes i els que s’ofereixen en l’entorn del Departament (que enguany s’imparteixen majoritàriament en línia). 

Els cursos per acreditar la competència digital docent que apareixen a la pàgina del Departament d’Educació sota el títol «Formació específica individual per als docents en els diferents nivells de la competència digital docent segons el marc de referència de la competència digital docent» s’estructuren en vuit eixos: art i creativitat, comunicació, llenguatges i educació mediàtica, inclusió digital, pensament computacional, pensament crític, objectius de desenvolupament sostenible (ODS) i STEAM. És important destacar que, segons el marc oficial, la competència digital docent també s’organitza al voltant de sis àrees competencials: compromís professional; continguts digitals; ensenyament i aprenentatge; avaluació i retroacció; empoderament de l’alumnat, i desenvolupament de la competència digital de l’alumnat.  

Aquest enfocament respon a l’objectiu del Pla d’educació digital de Catalunya, que pretén assegurar-se que tant el professorat com l’alumnat desenvolupin competències digitals efectives per afrontar els reptes educatius i socials actuals. Tot i això, quan s’analitzen els continguts dels cursos, es constata que l’àmbit del pensament crític queda pràcticament difuminat o relegat a un segon pla. Pel que fa específicament a aquest àmbit, que és l’objecte de la nostra anàlisi, l’oferta formativa inclou diversos cursos i postgraus específics detallats a la taula següent.⁹ 

Els cursos esmentats se centren majoritàriament en la interiorització d’eines, processos i tècniques digitals per crear continguts o aplicacions concretes. Aquesta orientació pràctica és necessària però insuficient per desenvolupar una digitalització crítica/ètica, que inclou la capacitat d’analitzar i problematitzar. Aquesta manca d’orientació està en consonància amb el Pla d’educació digital de Catalunya i les formacions per acreditar la competència digital docent, que prioritzen l’ús i la implementació d’eines digitals per agilitzar processos i millorar la gestió i la transmissió de continguts, però no aprofundeixen en la reflexió sobre el model de digitalització. 

No es detecta, en l’oferta formativa ni en la documentació oficial, cap línia clara dedicada a l’educació crítica en tecnologia ni a l’alfabetització digital ètica, més enllà de l’ús bàsic de dispositius i programari. Tampoc no tracta la dimensió ètica i social de l’impacte de les plataformes digitals, la vigilància, els usos comercials de les dades ni les desigualtats digitals, ni s’hi inclou l’anàlisi dels costos socials, ecològics i laborals de la digitalització, ni com a contingut específic ni de forma transversal. En definitiva, sembla que la digitalització s’assumeix com un procés purament tècnic, sense problematitzar-ne les tensions ni explorar amb profunditat vies democràtiques per integrar-la. 

M’agradaria afegir, en relació amb aquest tema, que, com a persona que ha realitzat les formacions digitals, puc assegurar que en cap moment s’ha abordat el tema dels biaixos tecnològics. D’altra banda, tinc constància que diverses persones que també han fet aquesta formació han expressat als seus mentors digitals la seva preocupació per alguns vídeos projectats sobre seguretat digital amb infants i joves, els quals contenien un biaix de gènere que culpabilitzava les víctimes, sense que s’hagi fet una anàlisi des d’una perspectiva de gènere ni amb un enfocament interseccional. Aquesta manca d’enfocament crític és preocupant i limita la qualitat i la inclusivitat de la formació digital. 

En analitzar la següent taula sobre la formació en línia que ofereix el Departament d’Educació a través de l’entorn Odissea, es constata novament l’absència de continguts transversals i específics sobre digitalització crítica i ètica. En aquest marc, voldria centrar-me en la darrera llista del quadre titulat «Repensem i transformem l’educació infantil en l’era digital», concretament en el mòdul 4, del qual es pot trobar un vídeo¹⁰ en obert a la xarxa. Aquest vídeo mostra una proposta didàctica basada en l’ús d’una extensió que permet registrar i inserir àudio en documents digitals, per a activitats com ara dictats o exercicis de pintar. La metodologia inclou la inserció d’imatges i textos, l’ús d’icones d’àudio per a retroalimentació i enllaços a gravacions de veu per guiar l’infant. 

Davant d’aquest contingut, és evident que cal una reflexió crítica i ètica sobre la digitalització en la primera infància. Tot i que la intenció és facilitar l’aprenentatge lingüístic mitjançant la tecnologia, sorgeix una qüestió central des d’una perspectiva pedagògica: és necessària la digitalització d’activitats bàsiques com ara dictats o pintar?  

La literatura acadèmica subratlla que els infants d’educació infantil aprenen principalment a través de l’experiència sensorial, el joc lliure i la interacció humana directa. Aquest senzill precepte pedagògic ens porta a preguntar-nos si la digitalització primerenca s’està introduint amb criteris educatius sòlids o si, per contra, s’està fent com un impuls poc fonamentat que oblida que l’aprenentatge té lloc en entorns socials i escolars, on les habilitats i el pensament es construeixen mitjançant la interacció amb altres, especialment a través de la col·laboració amb iguals i de l’acompanyament de persones adultes que actuen com a bastida pedagògica al servei del desenvolupament de l’infant¹¹ i que formen part de l’anomenada «zona de desenvolupament proper».¹²  

Per tot això, cal repensar si digitalitzar tasques senzilles (com escoltar un dictat enregistrat) pot simplificar excessivament el procés, i eliminar elements clau com el contacte visual, la lectura labial, la discriminació fonètica amb suport gestual, l’adaptació a l’estat emocional de l’infant o la riquesa del diàleg espontani. 

Un altre aspecte que sembla oblidar la proposta és que l’infant ha d’estar al centre de l’acció educativa com a protagonista actiu, cosa que no queda palesa en la proposta del mòdul, en què l’activitat està dissenyada per a mestres, però l’infant es converteix en un receptor passiu, en lloc d’un agent actiu del seu aprenentatge. Relacionat amb això, a més, s’hauria de reflexionar sobre si aquest model fomenta l’individualisme —infants aïllats amb auriculars— en detriment de la gestió socioemocional i la col·laboració. 

Aquesta proposta s’insereix dins el marc del Pla d’educació digital¹³ de Catalunya i el document «L’ús de les tecnologies digitals a l’educació infantil»,¹⁴ publicat pel Departament d’Educació i Formació Professional. El document, accessible públicament al seu web oficial, inclou un apartat específic titulat «Propostes d’ús de la tecnologia digital al servei del desenvolupament de les capacitats a l’educació infantil», que categoritza les aplicacions tecnològiques segons dispositius: multidispositiu, tauletes digitals, pissarres digitals interactives, ordinadors, robòtica educativa i altres dispositius com ara càmeres, visualitzadors de documents, equips audiovisuals…  

No obstant això, aquest enfocament tecnocèntric ens obliga a plantejar qüestions fonamentals, com ara on resideix el límit entre un ús pedagògic saludable i la normalització d’una dependència tecnològica prematura. Tot i la retòrica de modernització que acompanya l’anomenada «cultura de la digitalització», diversos informes i estudis alerten sobre greus mancances estructurals, de sostenibilitat i de coherència pedagògica. Sembla, però, que al Departament li ha mancat, de nou, rigor pedagògic i consensos educatius amplis, en què les diferents veus dels agents educatius siguin escoltades i tingudes en compte. 

“Aquesta col·lectivització digital no pot ser només discursiva: requereix infraestructures públiques alternatives que garanteixin la sobirania tecnològica i educativa”

Un altre àmbit crític d’anàlisi és la irrupció sense regulació del neofeudalisme digital en l’àmbit educatiu. Com demostren González Mingot i Marín Juarros (2023) en l’article «Les plataformes digitals a l’educació primària de Catalunya: una qüestió d’ètica», el model actual ha conduït a una dependència gairebé absoluta de plataformes privades multinacionals, que exerceixen un control creixent sobre els processos educatius i les dades sensibles de la comunitat escolar.  

El model actual reprodueix lògiques de colonialisme tecnològic, ja que delega el nucli de l’acció educativa en proveïdors privats, cosa que genera dependència i dificulta el desenvolupament del pensament crític —un element clau per contrarestar l’afebliment de l’exercici d’una ciutadania democràtica—. Per revertir aquesta situació, cal establir una moratòria en la compra de maquinari i en les formacions fins que es disposi d’un pla pedagògic clarament consensuat. A més, cal reinvertir els recursos en formació crítica, en plataformes públiques i en el fet d’impulsar un veritable procés constituent educatiu de què tota la comunitat educativa sigui protagonista.  

Amb tot, cal col·lectivitzar els mitjans de reproducció educatius, atès que l’actual context reclama una transformació profunda i estructural, basada en la construcció de narratives digitals emancipadores i autogestionades, arrelades en els valors democràtics de l’escola pública, connectades amb la pluralitat de mirades del món i orientades cap a la transformació social crítica i la col·lectivització digital dels sabers i les eines. 

Tanmateix, aquesta col·lectivització digital no pot ser només discursiva: requereix infraestructures públiques alternatives que garanteixin la sobirania tecnològica i educativa. Parlem de servidors locals, programari lliure i xarxes escolars autònomes, gestionades des de criteris de transparència, sostenibilitat i justícia social. 

A més, es fa imprescindible desenvolupar algorismes ètics, comprensibles i auditables de manera col·lectiva —dissenyats i revisats per comitès mixtos formats per docents, educadores, orientadores, professionals de suport educatiu, alumnat, famílies, persones expertes en ètica i tecnologia, comunitats digitals…— per garantir que l’entorn tecnològic educatiu estigui realment al servei del bé comú. 

També ens cal formació crítica digital, no solament per ensenyar a fer servir eines, sinó per construir-les, qüestionar-ne el vessant polític i desobeir-ne les lògiques excloents. Sense aquest pas, qualsevol pedagogia digital crítica serà només un parany estètic. La democratització digital requereix que les institucions deixin de comprar solucions externes i construeixin alternatives que trenquin amb el plural majestàtic de la macroeconomia. 

Cal sacsejar-ho tot en pro d’una repolitització urgent dels espais educatius, capaç de redefinir l’educació democràtica com un procés col·lectiu d’emancipació antisupremacista. Una educació que no té por de posicionar-se, d’anomenar les desigualtats i de reconstruir des de les arrels dels drets humans que ens hem donat com a societat, però que avui veuen greument amenaçats per les actuals derives autoritàries. És temps de recuperar l’esperit de l’escola lliurepensadora, de l’escola democràtica i de l’escola del comú: l’escola de tothom i per a tothom. 

L’escola no pot ser neutral. Ha de ser un espai conscientment polític, on es qüestionin les estructures de poder i es construeixin alternatives col·lectives. La digitalització, lluny de ser un simple recurs tècnic, és un camp de batalla ideològic que hem de disputar. 

La meta hauria de ser una educació pública, feminista, anticapitalista i descolonitzadora, gestionada des de baix i orientada a la justícia social. Només així podrem trencar amb la crisi de legitimitat i convertir l’escola en un veritable espai d’emancipació. 

Hem de seguir parlant de neutralitat o assumir que l’educació sempre és política? 

Sira Ruiz Nogales 

(Sant Joan de Mediona, 1979) 

Mestra de l’escola pública especialitzada en atenció a la diversitat, és màster en Estudis de Dones, Gènere i Ciutadania i té un postgrau en Lideratge i Direcció de Centres Educatius. Coordinadora de Feminismes del sindicat USTEC·STEs (IAC), és formadora en perspectiva de gènere, coeducació, pedagogies feministes i educació afectiva i sexual. Participa en el Consell Nacional de les Dones de Catalunya i en el grup de Drets Sexuals i Reproductius, i forma part de la Plataforma per una Educació Sexual Feminista. És activista en moviments socials antiracistes i en defensa del dret al lliure moviment. 

Bibliografia 

Fraser, N. (2003). La política feminista en la era del reconocimiento: un enfoque bidimensional de la justicia de género. Arenal. Revista de historia de las mujeres, 19(2):267-286. https://acrobat.adobe.com/id/urn:aaid:sc:EU:1620e68a-6e6c-46b1-95fe-ceddd07b690e 

González Mingot, S., i Marín Juarros, V. I. (2023). Les plataformes digitals a l’educació primària de Catalunya: una qüestió d’ètica. Revista Catalana de Pedagogia, 24, 4-16. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=9626705 

Haraway, D. J. (1995). Conocimientos situados: la cuestión científica en el feminismo y el privilegio de la perspectiva parcial. A Ciencia, cyborgs y mujeres: la invención de la naturaleza. Cátedra. https://perio.unlp.edu.ar/catedras/comyeduc2/wp-content/uploads/sites/197/2021/05/7_haraway_-_conocimientos_situados_compressed_compressed_compressed_1.pdf 

hooks, b. (2020). Teoría feminista: De los márgenes al centro. Traficantes de Sueños. https://traficantes.net/sites/default/files/TDS_map61_Hooks_web_baja.pdf (Original publicat el 1984) 

Prensky, M. (2001). Nativos e inmigrantes digitales. On the Horizon, 9(5). MCB University Press. https://www.marcprensky.com/writing/Prensky-NATIVOS%20E%20INMIGRANTES%20DIGITALES%20(SEK).pdf 

Tristan, F. (1985). Obras completas. Siglo XXI Editores.  

Zuboff, S. (2019). The Age of Surveillance Capitalism. Public Affairs. https://acrobat.adobe.com/id/urn:aaid:sc:EU:3b2dee09-e5fc-421c-9c86-3ba1bac58442 

Notes

¹ En aquest article, el terme «escola» s’utilitzarà com a sinònim de «sistema educatiu». 

² hooks, b. (2020). Teoría feminista: De los márgenes al centro. Traficantes de Sueños. https://traficantes.net/sites/default/files/TDS_map61_Hooks_web_baja.pdf (Original publicat el 1984) 

Fraser, N. (2003). La política feminista en la era del reconocimiento: un enfoque bidimensional de la justicia de género. Arenal. Revista de historia de las mujeres, 19(2):267-286. https://acrobat.adobe.com/id/urn:aaid:sc:EU:1620e68a-6e6c-46b1-95fe-ceddd07b690e 

³ El pensament situat de Donna Haraway és una aportació fonamental a l’epistemologia feminista i als estudis de ciència i tecnologia. Aquest concepte, desenvolupat en el seu assaig «Situated Knowledges: The Science Question in Feminism and the Privilege of Partial Perspective» (1988), desafia les nocions tradicionals d’objectivitat científica i proposa una visió més crítica i conscient de com es produeix el coneixement.  

⁴ Tot i que hi ha alternatives digitals comunitàries, aquestes han entrat per la porta petita i no han ocupat espai dins del sistema educatiu oficial.  

⁵ En aquest context, el concepte «oligopoli digital» fa referència a la relació estreta entre les classes dominants del capitalisme i la seva capacitat per controlar tecnologies clau. 

⁶ Zuboff, S. (2019). The Age of Surveillance Capitalism. Public Affairs. https://acrobat.adobe.com/id/urn:aaid:sc:EU:3b2dee09-e5fc-421c-9c86-3ba1bac58442. Zuboff sosté que aquest model tecnològic i econòmic és com un paràsit que se centra a aprofitar tota la nostra experiència de vida. A diferència del capitalisme tradicional, que explotava la natura i el treball humà, aquest capitalisme de vigilància controla i fa servir la manera com pensem, sentim i actuem. Això posa en perill la nostra llibertat personal, els drets que tenim com a ciutadans i crea desigualtats molt grans en la societat. 

⁷ Aquest fragment reflecteix una crítica a la fragmentació i a la divisió social, pròpia del pensament de Flora Tristan. La pensadora denunciava com les desigualtats i la manca d’unitat entre les classes populars debilitaven la lluita contra les injustícies. 

⁸ Coordinació Digital de Catalunya en Lluita és un col·lectiu de docents que exerceixen la funció de coordinadors digitals als centres educatius públics de Catalunya i que estan en lluita per la seva situació laboral i el reconeixement del seu càrrec. 

⁹ Taula elaborada a partir de la informació disponible en la pàgina del Departament d’Educació i Formació Professional: https://projectes.xtec.cat/digital/competencia-digital/competencia-digital-docent/impuls-digital-a-educacio/formacio-individual-l1/

10 Accessible a través d’aquest enllaç: https://youtu.be/iMTh_J8w9R0?si=G-QHlQHqw_eCO8KJ

11 Jean Piaget destaca el paper actiu de l’infant en la construcció del seu coneixement a través de l’experiència directa i la interacció amb l’entorn. Jerome Bruner, per la seva banda, afegeix la importància de la bastida (scaffolding), una metàfora pedagògica que descriu com l’ajuda de l’adult ajusta el tipus de suport a les necessitats de l’infant, cosa que només pot passar en contextos de relació i interacció directa.

12 El psicòleg Lev Vigotski estableix que el desenvolupament cognitiu es construeix mitjançant la interacció social, i que l’aprenentatge precedeix el desenvolupament. La seva noció de zona de desenvolupament proper (ZDP) ressalta la importància del rol de l’adult o dels iguals més competents a l’hora de guiar l’infant per desenvolupar noves habilitats.

13 https://xtec.gencat.cat/ca/formacio/formaciogeneralprofessorat/cultura-digital/

14 https://educacio.gencat.cat/web/.content/home/departament/publicacions/colleccions/pla-educacio-digital/us-tecnologies-digitals/us-tecnologies-digitals-infantil.pdf

Jordi Petit ens presenta un relat autobiogràfic de la seva infantesa i adolescència a Barcelona sota la dictadura franquista, marcada pel control social, la repressió religiosa i el rebuig a l’homosexualitat.

Control social i repressió sota la dictadura 

La crònica de la vida quotidiana sota la dictadura franquista, reglamentada per l’Església catòlica, mereix un espai dins la memòria col·lectiva d’aquell malson. Les dones havien guanyat drets i visibilitat amb la Segona República, però el món homosexual va continuar marginat, també dins sectors de l’esquerra. A partir de 1934, l’estalinisme va reforçar la persecució de l’homosexualitat a la Unió Soviètica, tipificant-la de nou com a delicte. Tal com m’explicava Teresa Pàmies durant la Transició, de sobte es van interrompre els quaderns i materials sobre sexualitat que circulaven entre les Joventuts Socialistes Unificades. 

Barcelona va viure etapes de relativa tolerància. Amb l’excepció de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923–1930), la sodomia no va estar tipificada al Codi Penal espanyol des de mitjan segle XIX -el de 1848 ja no la contemplava com a delicte-, tot i que socialment continuava sent considerada una pràctica immoral i escandalosa. 

Un dels espais històrics de trobada va ser el local bohemi La Criolla, al barri Xino, del qual es conserven imatges de tota mena de parelles ballant i barrejant-se en un ambient transgressor. Durant la Guerra Civil, el local va ser destruït per un bombardeig de l’aviació feixista italiana que donava suport al bàndol franquista. 

La meva mare, que hi passava pel davant quan era petita, recordava que de dia seien a l’entrada del local «las mariquitas». Vaig deduir que probablement es referia a persones que avui identificaríem com a trans o dissidents de gènere, tot i que en aquell context les categories identitàries eren unes altres i el llenguatge, clarament despectiu. 

Als anys seixanta tot era silenci i de política no se’n parlava mai. Jo era fill únic d’una família de classe mitjana-baixa del barri de Sant Antoni, a Barcelona. A la primavera m’encantava escoltar l’arribada de les orenetes; a la tardor, en canvi, odiava el polsim dels plàtans. 

A casa parlàvem català, tot i que la meva mare provenia d’una família immigrada d’Almeria. Estava tan consentit que em deixaven fer paperets: agafava un diari, habitualment El Noticiero Universal, el retallava amb tisores fins a fer-lo miques i les llençava des del tercer pis. Era com una nevada. Les porteres muntaven un gran escàndol, perquè els tocava escombrar. Mai no em van renyar. 

La construcció de la identitat 

De ben petit ja vaig notar que m’agradaven els homes i de seguida vaig entendre que allò era dolent. No ho percebia en cap altre nen i m’ho guardava a dins, com un gran secret. Quan a Televisión Española sortien The Beatles, el pare els escridassava: «maricons, són maricons», simplement per portar els cabells llargs. Jo callava, i a l’estómac se’m feia un nus. 

Tenia pensaments «impurs» i l’únic que ho sabia era el pare confessor de la parròquia del barri, nomenada Preciosísima Sangre de Nuestro Señor Jesucristo. Ara el nom em sembla gairebé gore. El confessor em parlava de Sodoma i Gomorra, del foc etern. En vaig sortir sentint-me aïllat, sol i ple de pors.

Com a fill únic vaig ser mimat i remimat, cosa que potser em va fer especialment sensible i poc preparat per al conflicte. Ho vaig comprovar quan baixava a jugar al carrer, al passatge de Sant Antoni. Em deien «nena» i «marica». Vaig descobrir el rebuig i ben aviat vaig deixar de jugar-hi. Em vaig refugiar amb les amigues de l’escala. El món de vidre del nen consentit es va esmicolar. El meu millor amic era un gosset amb qui jugàvem hores i hores, i que em seguia a tot arreu. Era a la finca d’uns amics de la família, on anàvem sovint a passar els caps de setmana i l’estiu. Es deia Terrible i, certament, era arisc, però no pas amb mi. 

Amb aquell animal no calien secrets. No paràvem de jugar; als matins venia a despertar-me. Un dels traumes d’aquella infantesa va ser el dia que, en arribar a la finca, no el vaig veure. El vaig cridar, però no apareixia. Em van dir que havia entrat al galliner, que hi havia fet una destrossa, i que el van matar. Encara avui se m’enterboleixen els ulls en recordar aquell animalot. 

Aquella era una Barcelona on cada nit passava pel carrer un carro tirat per un cavall, i l’escombriaire recollia la brossa. Calia anar a la bodega amb un pesant cubell per comprar gel per a la nevera, i la ràdio va ser la principal distracció fins que no va arribar la televisió. Els electrodomèstics encara van trigar a arribar-hi. A casa teníem cuina econòmica, és a dir, de carbó i llenya. El gas també va trigar. La meva mare rentava la roba a mà i sovint cantava l’himne anarquista A las barricadas, que havia après del meu avi. 

Gairebé no vaig conèixer els avis; en tinc un record difús. 

El cilici i la culpa 

Tot el cicle escolar va transcórrer immers en la religió i el rebuig de la majoria de companys. Com a defensa, estudiava com un boig i gairebé sempre era el primer de la classe. Les meves lectures eren Unos santos a tu edad i Vidas ejemplares (vides de màrtirs, inclosos nens que es tiraven als lleons del circ romà), però també llegia El Jabato i El Capitán Trueno. Al rebuig pel meu amanerament, es va sumar el del «repelente niño Vicente», que tot ho sabia perquè destacava com a estudiós.  

Dels «mals pensaments», confessats i reconfessats amb el despertar de l’adolescència, van aparèixer els «actes impurs», que posaven el confessor histèric. Durant els jocs entre nois, quan el sexe es desperta, no em va resultar difícil anar més enllà i mantenir els primers contactes sexuals, que van anar en augment. Tot en secret, callats i amb una profunda culpabilitat. Les penitències van pujar de grau i, fins i tot, vaig fer «l’hora santa» al temple del Tibidabo: una hora de genolls pregant. També vaig resar rosaris amb els braços en creu, un misteri sí i un misteri no. La religió es va convertir, encara més, en la meva esperança d’esdevenir «normal», però la temptació sempre acabava guanyant. 

Cercava les paraules clau als diccionaris dels anys seixanta, i a tots hi posaven coses terribles. La censura del franquisme no permetia publicar els avenços científics sobre l’homosexualitat, que ja al 1960 eren legals a Bèlgica, Suècia i Suïssa -òbviament, aquí sense que ningú ho sabés. 

La meva crisi existencial no parava de créixer. No podia abstenir-me de cedir a les ocasions en què em trobava en situacions prohibides però intensament satisfactòries, cada vegada més agosarades. El batxillerat el vaig cursar al col·legi dels Salesians del carrer Rocafort, 42, de Barcelona. El rebuig va ser el mateix, i cap capellà no va fer res per defensar-me. 

Jo anava adoptant les actituds més virils que s’esperaven de mi, però res no canviava. Els «actes impurs» continuaven. Quan tenia tretze anys, va entrar a l’escola un grup de monitors de l’Opus Dei. Van crear grups de revisió de vida i em va faltar temps per participar-hi. Vaig demanar una conversa privada amb un dels monitors, força guapo, per cert. Va canviar el discurs religiós sobre la meva homosexualitat: ni Sodoma ni Gomorra, ni rosaris.  

Segons ell, calia doblegar la meva voluntat. Dominar el desig. Extirpar-lo. I per això era necessària l’automortificació. Em va induir a portar un cilici al braç -una mena de polsera amb punxes que es claven sense fer sang-, dolorós, que deixava morats i podia comportar riscos si es duia massa dies seguits. El vaig portar, crec, durant dos mesos, canviant-lo de braç cada setmana. A casa em preguntaven què em passava; jo deia que m’havia fet mal amb un mal gest.  

Dins les sabates hi portava pedres i xapes de botella. Tot era patir per Crist, pels meus pecats, per controlar la voluntat. Només així, em deia aquell membre de l’Opus, seria un professional de profit. Però malgrat l’autocàstig, la culpabilitat i el menyspreu cap a mi mateix no vaig canviar. I, a més, el cilici era un obstacle per als encontres clandestins. Finalment, el vaig tornar i vaig alliberar els meus braços. 

L’alliberament 

Les meves relacions amb els companys d’aula i amb el grup d’adolescents que vaig conèixer a la platja de Castelldefels, on la meva família va comprar un apartament, van millorar. De tota manera, a les primeres festes amb noies, jo em posava de punxa-discos i així no calia treure ningú a ballar. Algunes amigues es va adonar del meu aïllament i em treien elles a ballar a poc a poc; i res de deixar un pam de distància, allò era ben arrambat, però jo no reaccionava. A mi el que m’excitava era veure els altres nois que ballaven vora meu i com se’ls notava l’erecció sota els pantalons. Vaig poder aconseguir el disc Je t’aime… moi non plus, que la censura va prohibir de sobte; una cançó amb gemecs de plaer. Això era massa per al règim franquista. 

Quan tenia quinze anys, i enmig d’enamoraments platònics i secrets cap a alguns amics, vaig passar per la crisi de personalitat pròpia de l’adolescència, però ben fotuda i depressiva. Per sort, vaig mantenir una conversa amb un sacerdot salesià i, alhora, psicòleg, que em va treure del fang i de la ignorància on m’havia enfonsat. Va explicar-me l’Informe Kinsey del prestigiós biòleg que van revolucionar la sexologia i altres dades científiques que em van obrir els ulls i la ment. Va ser com una lliçó del Front d’Alliberament Gai¹ avant la lettre.  

La sexoafectivitat humana és diversa, sempre ho ha estat, i no hi ha cap motiu per rebutjar ningú ni per no acceptar-se a un mateix; una altra cosa és que la nostra societat d’aleshores ho considerés una desviació, un vici, un pecat o un delicte. A partir d’aquell moment la meva vida va canviar totalment, tot i que reconstruir la meva personalitat i superar les pors i la baixa autoestima va ser una feina lenta, difícil i complexa. Encara hi ha trets d’aquells anys que són presents en l’actualitat, molt difícils d’extirpar fins i tot un cop superats els setanta-un anys. 

D’una experiència infantil i adolescent com aquesta, en vaig sortir molt agnòstic i anticlerical; em va faltar temps per entrar a les clandestines Joventuts Comunistes de Catalunya i començar a viure amb menys culpa, un valor destructiu i intrínsec de la civilització cristiana. Em vaig sentir lliure.  

Jordi Petit és el pseudònim de Jordi Lozano González (Barcelona, 1954), activista gai des de 1977 i membre de l’Associació Catalana de Persones Ex-preses del Franquisme. Juntament amb Isabel Alonso, Jordi Petit és autor del llibre “Cuando los gays perdieron el miedo”, de l’editorial Egales. 

¹ Organització fundada després de la mort de Franco i del qual Jordi Petit fou coordinador de 1980 a 1986 

No hi ha neutralitat possible. O eduquem o deseduquem. Si no eduquem en valors i principis de drets humans, democràcia i bé comú, estem deseducant en contravalors i principis del capitalisme neoliberal. Educació o barbàrie. 

La democràcia en risc i els seus enemics 

Ens hem de preguntar què hem fet a l’escola pública, en els últims vint anys, perquè tants joves es declarin avui votants del neofeixisme i no els importi que hi hagi un règim autoritari com a forma de govern a l’Estat, si «porta prosperitat». Potser en la formació inicial i permanent, el professorat, en comptes de rebre formació en pedagogia antifeixista, estàvem sent formats en competències digitals, mindfulness, gamificació, flipped classroom i l’última innovació de màrqueting que arribés en anglès, mentre el projecte democràtic, els drets col·lectius i l’aposta per una societat més justa i inclusiva estaven fent fallida i l’educació pública s’hi mantenia aliena. 

I dic que ens hem de fer aquesta pregunta a l’escola pública perquè és l’única plural i amb capacitat de plantejar una educació crítica, lliure i laica. Una educació que qüestioni críticament el model social que hem acabat normalitzant. Un model, el capitalisme, que ha estat imposat a matadegolla a través de tots els mitjans de socialització. El poder econòmic ha fet servir tots els mitjans que té a l’abast per imposar el seu relat, una narrativa que justifica els seus privilegis i consagra normativament el seu estatus. No tan sols han comprat els mitjans de comunicació majoritaris, sinó que tenen a les seves mans les xarxes socials, influeixen en les polítiques públiques o directament són els qui les fan, financen investigacions, congressos, publicacions, universitats i escoles… D’aquesta manera, ens han ensinistrat per assumir que aquest és l’únic sistema possible: que uns quants acaparin els recursos de tota la humanitat, com denuncia l’ONG Oxfam amb el seu demolidor informe de 2024, en el qual exposa com l’1 % més ric posseeix més riquesa que el 95 % de la població mundial, i que aquesta oligarquia global d’ultrarics i les megaempreses que ells controlen estan fixant les regles del joc a favor seu, a costa de la resta de la població.  

A les escoles privades concertades (subvencionades públicament) no es poden fer aquesta pregunta. Perquè, tot i que algun professor o professora pugui tenir una visió crítica, les escoles concertades tenen ideologia política pròpia, en la qual formen el seu alumnat. Així ho va establir el PSOE l’any 1985, amb la Llei orgànica del dret a l’educació (LODE), i així ho han seguit mantenint fins ara, al llarg de diversos governs. El 1985 el va denominar eufemísticament «ideari de centre». Possiblement, va ser una concessió al feixisme encara regnant de la dictadura (que, per cert, mai no ha deixat de ser-hi, larvat dins del PP, mitjançant aquest «feixisme etern» al qual al·ludeix Umberto Eco i que ara ha ressorgit de manera clamorosa). Però aquest «ideari» es continua mantenint actualment. En funció d’aquest ideari, d’aquesta ideologia política, els amos de cada centre estableixen el projecte de centre; contracten el professorat afí a aquesta ideologia política; seleccionen els llibres de text que s’utilitzaran; seleccionen el seu alumnat i les famílies; fins i tot, a vegades, «obliguen» a anar a missa o a actes religiosos, etc. No podem oblidar que el 63 % d’aquests centres concertats està en mans de la jerarquia catòlica, una de les més integristes de tot Europa. I la major part de la resta de centres concertats està actualment en mans de corporacions i fons d’inversió.  

Aquesta formació ideològica (neocatòlica i neoempresarial) de la immensa majoria dels centres concertats a Espanya —sempre hi ha alguna excepció— és el substrat de bona part de l’«educació neofeixista» que està alimentant la nova vertebració de les «dues Espanyes»: la democràtica i inclusiva, formada des de l’escola pública plural; i la segregadora, d’ideologia neoconservadora i d’extrema dreta i dreta extrema, alimentada des de l’escola concertada, aquesta anomalia europea que continuem finançant amb diners públics dels nostres impostos en contra de la mateixa democràcia.   

Perquè el professorat de la pública és plural, tenint en compte que accedeix a través d’una prova en què compta la capacitat, la igualtat i el mèrit, mentre que el professorat de la concertada és seleccionat per l’amo del centre en funció de la seva afinitat ideològica. Perquè l’alumnat que pobla les aules de la pública és divers i plural, atès que la pública és una educació inclusiva que no segrega a ningú, mentre que la concertada és el factor més important de segregació educativa i social de l’Estat espanyol (el 82 % de la població migrant, de minories i amb necessitats educatives especials és a la pública).  

Perquè també han aconseguit instal·lar en les famílies la demanda de «triar centre», és a dir, de seleccionar el suposadament millor centre educatiu «per als teus» (a fi d’alimentar la pedagogia de l’egoisme), en comptes d’assegurar el millor centre per a tots els nens i nenes, ja que tots i totes, al marge que siguin teus, tenen dret a la millor educació possible. En una societat capitalista, que estimula la competitivitat i l’egoisme personal com a essència del desenvolupament personal i social, aquesta selecció de centre s’ha convertit, de fet, en demanda, per part de la classe mitjana aspiracional —poca població es considera ja «classe treballadora»—, dels centres on no hi hagi alumnat ni famílies diverses o amb les quals no es volen barrejar. És a dir, d’una manera clara i sense ambigüitats, el que pretenen moltes famílies d’aquesta classe aspiracional és «triar en llibertat» les escoles on no hi hagi «moros», ni «negres», ni «gitanos», com explica irònicament Gimeno (2000), i on hi hagi la classe social que aspiren arribar a ser o a la qual volen pertànyer o ser considerats com a tals.  

Mentre no siguem capaços de triar un govern que compleixi les seves promeses i prevalgui l’enfocament pedagògic sobre el purament electoral, per suprimir aquesta anomalia i eliminar progressivament els centres concertats, recau sobre l’escola pública la tasca d’impulsar una educació inclusiva, laica, feminista, intercultural, antiracista, ecològica i radicalment antifeixista, és a dir, una educació realment democràtica.  

Perquè necessitem una educació pública que contraresti la permanent, incessant, rizomàtica i aclaparadora socialització en contravalors que rep diàriament el nostre alumnat, els nostres joves, a través de TikTok, Instagram, YouTube o Twitch, però també a través dels mitjans de comunicació o al carrer, que replica el que aquests mitjans difonen. Una educació que qüestioni els principis i els contravalors del neofeixisme i del capitalisme neoliberal. 

Franco, aquest bro! 

Mig segle després de la mort del dictador Franco, el neofeixisme enganxa amb l’ideari de molts joves. No solament a causa de la insuficient, i de vegades gairebé nul·la, atenció a la memòria històrica democràtica a les aules durant l’educació obligatòria, que per a molts és l’únic període de la seva vida en què tenen contacte amb el coneixement acadèmic, sinó també a una relectura farcida de falsedats, mentides i fake news a les xarxes socials, penetrades per l’extrema dreta amb la seva «batalla cultural», i a un blanquejament de la dictadura i dels seus hereus actuals pels mitjans de comunicació i una part dels partits polítics, que han comprat el seu marc ideològic i el seu suport per governar.  

En les meves classes abans veia cabells blaus, tricolors, crestes punkies o roba heavy. Ara les polseres amb la bandera espanyola inunden els canells de bona part del meu alumnat, que s’estan formant per ser futurs docents. Quan imparteixo l’assignatura Immigrants, Minories i Educació Intercultural, alguns comentaris són especialment brutals: «només han vingut a robar», «viuen de les paguetes» o «els menes cal retornar-los», referint-se a nens i nenes, però utilitzant aquest acrònim (mena: menor estranger no acompanyat) que els despersonalitza i els deshumanitza. És més, en algun cas, encara van més enllà i argumenten: «Franco, aquest bro, que era un crac, que ens va salvar del comunisme.» Frases que repeteixen com a mantres, al·legant que va ser un líder auster (tot i la fortuna que va robar); que va inventar la seguretat social, els habitatges de protecció oficial o les vacances pagades (la qual cosa va ser molt anterior); que amb ell no hi havia atur (cosa que és falsa, a més d’haver assassinat milers de republicans i obligar a l’exili molts milers més); que va crear la xarxa de pantans (que ve de principis del 1900), i tantes altres farses que repeteixen de manera desafiant. Perquè ara, segons ells, ser neofeixista és ser antisistema. Contra tot i contra tothom. La joventut «rebel» avui es vesteix amb banderes espanyoles. 

Segons l’enquesta 40dB per al diari El País i la cadena de ràdio SER de 2024, el 25,9 % dels homes entre 18 i 26 anys, l’anomenada generació Z, consideren que l’autoritarisme pot ser preferible a la democràcia «en algunes circumstàncies». Entre les noies, la xifra es redueix 8 punts. El més sorprenent és que la majoria d’aquests nois i noies que toleren un règim autoritari desconeixen sovint els fets que es van produir a Espanya des de la Guerra Civil fins a la Transició. Així ho evidencia un estudi elaborat el 2022 per l’institut d’investigació social i de mercats CIMOP. Per això poden dir amb total desvergonyiment que «amb Franco es vivia millor»: «perquè no hi havia atur i tothom treballava»; «podies comprar casa i cotxe»; «no hi havia robatoris, hi havia més seguretat i els delinqüents [referint-se a immigrants] no entraven per una porta de comissaria i sortien per una altra». 

Mentrestant, l’extrema dreta acusa el professorat de l’escola pública d’adoctrinament. Perquè per al neofeixisme defensar els drets humans o explicar de manera veraç la repressió franquista o combatre l’homofòbia és adoctrinar. S’adoctrina si s’expliquen valors que la ultradreta no admet. I, dins de la seva batalla cultural organitzada i sistemàtica contra el que ells denominen «el marxisme cultural» i «la ideologia de gènere», que, segons l’extrema dreta, inunden l’escola pública, han emprès una campanya de guerra per altres mitjans, el lawfare educatiu. Aquest lawfare implica denunciar el professorat o els centres. I diversos membres de la professió docent ja s’han assegut a la banqueta judicial per aquest motiu, la qual cosa està produint una autocensura en els claustres de professorat per no tenir més problemes. S’està constatant que la majoria evita entrar en discussions amb alumnat o amb famílies. A més, sovint no senten el suport de l’Administració en cas que sorgeixi algun problema en aquest sentit. 

Una cap d’estudis em va explicar recentment que una mare havia entrat pels passadissos de l’institut cridant que si no treien immediatament els cartells posats a les parets pel 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, els denunciaria, perquè això, segons ella, era «ideologia de gènere». Tres alumnes de 12 anys, enmig d’una sessió a classe sobre educació per a la igualtat, clamaven que eren votants de VOX i que això que s’estava abordant era ideologia de gènere, tot i que després no sabien en què consistia això de la ideologia de gènere i ni tan sols tenien edat per votar. Però, com se solia dir en periodisme, que la realitat no t’espatlli un bon titular o, en aquest cas, un bon crit. No importa quins arguments o raons els donis, quina informació o dades els aportis. La seva fe és indestructible. Són creients ferms i convençuts. Perquè aquesta fe, aquesta creença no té a veure amb arguments, dades o raons, sinó amb emocions, amb com van accedir a aquestes mentides, a aquestes fake news, a aquestes tergiversacions.  

Influencers, youtubers i  tiktokers, que proliferen a les xarxes socials, exposen sense complexos els seus consells i idees polítiques: «Franco va fer molt per Espanya», «els progres manipulen». Tenen centenars de milers de seguidors. Els seus missatges són breus, directes, agressius i en bona part situats en ideologies d’extrema dreta. A través dels seus mòbils, tota una nova generació accedeix a aquesta manosfera (contracció de man i esfera), aquest univers en línia neofeixista de «fatxatubers», com ells mateixos s’anomenen. Per això no és estrany que una remescla de l’himne falangista «Cara al sol» es col·loqués en la primera posició de les cançons més virals de Spotify escoltades a Espanya. Són experts en la utilització de les xarxes socials com a mitjà de difusió dels seus missatges, fent servir un llenguatge i un estil populistes, amb un discurs sustentat en l’odi de classe, d’ètnia i de sexe, mitjançant mantres i eslògans simples, directes i fàcils d’entendre i amb els quals connectar pel seu alt contingut emocional. 

Les xarxes socials, que van néixer com el màxim exponent de la llibertat d’expressió, s’han convertit d’aquesta manera en una jungla en què l’extremisme del neofeixisme campa al seu aire, encoratjat, a més, pels seus propietaris, grans empresaris milmilionaris que han eliminat qualsevol tipus de moderació, i el discurs d’odi, les narratives extremistes, les teories de la conspiració i els perfils falsos es propaguen lliurement sense cap tipus de control (Forti, 2024). El seu èxit, més enllà de les xarxes socials, es deu al fet que mantenen una estratègia de comunicació fèrria, que se centra en el que ells denominen «la batalla cultural», que els proporciona notorietat i incrementa la seva audiència. A través d’elles, per descomptat, estenen aquesta batalla cultural per l’hegemonia ideològica, marcant l’agenda mediàtica i política, i adoptant en aquest sentit tàctiques de provocació constant a través de la propaganda de rumors falsos i fake news, que es converteixen en virals a les xarxes socials, acompanyades totes elles d’eslògans, simbologies i consignes cridaneres i contagioses. 

A tot això s’hi afegeix una altra característica, lligada a la difusió dels seus missatges: és la novaparla que utilitza, a l’estil orwellià.¹ Així doncs, estan aconseguint ressignificar molts dels termes i conceptes tradicionals vinculats a l’esquerra i al progressisme en el debat públic. Per exemple, el concepte de llibertat, que ha passat en l’imaginari col·lectiu de ser un concepte construït per les societats que volen aconseguir una convivència plena i constructiva per al benefici de totes les persones que les componen, com es preveu en la Declaració Universal dels Drets Humans, a ser «la llibertat de comprar on vulguis i quan vulguis», «la defensa de la tauromàquia és avui, més que mai, la defensa de la llibertat» o «llibertat o comunisme», frases popularitzades per la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, una icona de l’extrema dreta. El 2021, el seu programa electoral només contenia aquesta paraula: «llibertat». Una llibertat que gira al voltant d’ella i la seva conveniència. I qui no ho entengui és un enemic d’aquesta llibertat. Es tracta de crear un món a la seva mida, ajustat als seus interessos. Davant de la llibertat en positiu, o sigui, la capacitat de construir un projecte que satisfaci les necessitats de l’ésser humà, defensa la llibertat en negatiu, és a dir, impedir qualsevol obstacle a la lliure elecció d’un individu per part de qualsevol agent governamental, com proclama Milei, una altra icona de l’extrema dreta amb el seu eslògan i frase de campanya «¡Viva la libertad, carajo!». I han venut el relat de tal manera que els seus oponents han acabat comprant en gran part el marc del seu discurs i debaten amb aquests «personatges» al voltant del seu marc mental i ideològic i a costa de la seva agenda política. 

Horitzons per a una educació emancipadora 

Fa uns dies una alumna em va dir a classe: «Profe, vostè està polititzant l’assignatura.» Jo me la vaig quedar mirant seriosament, la vaig apuntar amb el dit índex (el de l’autoritat) i, després d’una pausa dramàtica de silenci tens, li vaig contestar: «Tens un 10 en aquesta assignatura, perquè per fi t’has adonat del que estem fent en aquesta assignatura, perquè l’educació és política.»  

És sorprenent que quan, a classe o en una conferència, t’apartes tan sols un mínim del programa neoliberal, quan poses en dubte una petita qüestió respecte al capitalisme, quan proposes pensar críticament la realitat que viuen, consideren (no només aquesta alumna) que estàs fent política. Perquè per a bona part de la població educar en el capitalisme, educar en la competitivitat neoliberal, educar sense qüestionar el genocidi palestí o sense posar en dubte la forma de vida occidental que ens aboca al col·lapse climàtic, aquesta és la manera de ser neutral, de ser objectiu, d’educar.  

Consideren normal una educació que abordi problemes de matemàtiques que no tenen res a veure amb la realitat del patiment quotidià de la gent (com calcular quan es creuen dos trens que van per la mateixa via a determinada velocitat si cada un surt d’una estació diferent), mentre que és polititzar l’assignatura quan s’aborden críticament a matemàtiques la desigualtat, la injustícia i el patriarcat, que són l’essència i el nucli fonamental del sistema capitalista (proposant calcular, per exemple, la diferència salarial mitjana entre homes i dones a Espanya en un lloc de treball similar a causa de la bretxa de gènere pròpia d’aquest model patriarcal del capitalisme). 

Això fa més clar l’horitzó d’una educació emancipadora, que no es limiti a reproduir simplement el sistema i sigui capaç de qüestionar els fonaments de la desigualtat social que es perpetua, la barbàrie dels genocidis i les guerres que es mantenen i s’alimenten, o el saqueig dels recursos del planeta i del futur de les generacions següents. Perquè, si l’educació no forma per a la vida, quin sentit té? 

Quina relació té l’habitació d’un o una adolescent amb l’aula d’una classe? Sembla que la vida dels joves no tingui res a veure amb l’escola, com si fossin dos mons separats, dos mons a part. No podem seguir convertint el desig de saber en afany d’aprovar. I després «cremar els apunts», una vegada que s’acaba el període d’escolarització, com fan molts joves, per tal de ritualitzar la desconnexió entre el que viuen i el que estudien a les aules. 

Hem de revertir l’actual mutació en la concepció del dret a l’educació: perquè, si abans va ser una causa social, ara es concep com un imperatiu econòmic, un bé privat, una inversió, un avantatge competitiu per inserir-se en el mercat. Per això, des d’un horitzó d’educació emancipadora, es tracta de deixar de pensar l’ensenyament en termes de sortides professionals (bilingüisme per al mercat laboral, emprenedoria per buscar-te el futur, elecció de centre per tenir contactes i relacions, etc.). La inserció laboral no pot prevaler sobre l’aspiració al desenvolupament com a persona, a la saviesa i al coneixement crític, a la integració social i política dels futurs ciutadans i ciutadanes.  

Actualment, estem davant d’una disjuntiva greu. Avui dos projectes ideològics, socials i polítics avancen arreu del món. Aquests dos projectes encarnen dues maneres radicalment diferents d’entendre l’ésser humà, les relacions economicosocials i l’educació. El primer assenta les seves arrels en un model econòmic i social capitalista, fonamentat en la ideologia neoliberal, els símptomes de la qual es manifesten en la seva forma més virulenta amb el neofeixisme. El segon s’arrela en un model econòmic i social basat en el bé comú, l’altruisme i la solidaritat, els drets humans i l’ecologia eticocrítica, que es fonamenta inevitablement en un enfocament anticapitalista, antifeixista, antineoliberal, decreixentista i feminista. 

Per això, ara més que mai, cal articular un ampli espai de confluència en la defensa d’una pedagogia antifeixista inclusiva i democràtica al servei del bé comú. I en aquest afany hem de construir col·lectivament un discurs i una pràctica sòlidament fonamentats, que es contraposin i qüestionin aquest model capitalista, neofeixista i neoliberal, així com el seu llenguatge neorwellià, que amb la seva retòrica ambigua (lliure elecció, competència, emprenedoria, talents…) oculta la seva intenció de convertir el dret universal a l’educació en una oportunitat de negoci, alhora que perpetua un enfocament segregador i excloent, que reforça els aspectes més autoritaris, tradicionals, competitius i egoistes. 

Hem d’apostar per un model educatiu, social i humà amb un objectiu profundament democràtic, inclusiu i sensible amb els aspectes socials i l’equitat, que considera que la finalitat de l’educació és aconseguir fonamentalment el gust per saber, el desenvolupament en valors i la formació de ciutadania crítica i compromesa amb la millora de la societat en la qual viu. Tal com deia Freire (1969): 

L’educació pot, o bé funcionar com un instrument que s’utilitza per facilitar la integració i la constitució de les noves generacions en la lògica del sistema actual, o bé convertir-se en «un exercici de llibertat», el mitjà a través del qual homes i dones es relacionen críticament i creativament amb la realitat i descobreixen com participar en la transformació del món. (p. 5) 

Aquest model busca la millora de totes les escoles públiques, en comptes d’incitar les famílies a triar i competir, ja que, a més de ser menys costós, preserva les finalitats socials de l’educació. Entén l’educació pública com un bé comú, en què les famílies participin no com a clients exigents que han fet una inversió de futur, sinó com a copartícips actius en la construcció social d’una escola beneficiosa per als seus fills i filles, però també per als fills i filles dels altres, sense discriminació de classe social, origen, sexe o qualsevol altra raó. Un enfocament que considera obligació de la comunitat garantir el dret a la millor educació pública, de titularitat i gestió pública, que tenen totes les persones pel fet de ser persones, al marge de qualsevol altra condició. 

Aquest model aposta per una educació laica, que respecti la llibertat de consciència del menor. Una educació inclusiva que mira des de la perspectiva d’un nosaltres comú, atenent la diversitat amb recursos i mitjans suficients. Una educació que respecta criteris pedagògics i equitatius que beneficiïn els menors i que ofereix igualtat d’oportunitats no tan sols d’accés, sinó també durant el procés educatiu, i justícia d’oportunitats en finalitzar-lo. En aquest sentit, cal apostar per un projecte d’educació pública amb recursos suficients, el finançament del qual sigui garantit constitucionalment, en comptes de destinar els impostos a rescatar bancs o a finançar armament. 

Aquest model educatiu és el que defensa la comunitat educativa que reivindica una educació per al bé comú, que s’ha agrupat a Espanya en el col·lectiu denominat Xarxes per una Nova Política Educativa, els acords de la qual ha reflectit en el «Document de bases per a una nova Llei d’educació». 

Educar per al bé comú  

Aquest model exigeix desenvolupar en tots els continguts escolars i, per descomptat, en tots els nivells educatius la formació en drets humans. Tant els drets de primera generació, que inclouen els drets civils i polítics i que consagren les anomenades «llibertats fonamentals» (com el dret a la vida digna, la llibertat de moviment, d’expressió o de reunió), com els de les generacions següents. Especialment, els drets de segona generació, és a dir, els drets econòmics, socials i culturals, que tenen com a objectiu fonamental garantir el benestar econòmic, l’accés al treball, l’educació, la sanitat, els serveis socials i públics i la cultura, de tal manera que assegurin el desenvolupament dels éssers humans i dels pobles a viure amb dignitat una bona vida.  

Però també cal incloure el coneixement, la comprensió i la defensa activa en els centres educatius dels drets de tercera generació. Els drets dels pobles i de la solidaritat per garantir la convivència de la humanitat considerada globalment, com el dret a la pau, a la justícia internacional, a l’entorn mediambiental, al patrimoni comú de la humanitat i el dret a un desenvolupament econòmic i social sostenible i progressivament decreixent, a fi de superar el capitalisme depredador. També els drets de quarta generació, dels quals depèn la concreció d’una societat plural i democràtica, com el dret a la democràcia, el dret a la informació veraç, el dret a la sobirania digital i la seguretat digital i el dret al pluralisme. I igualment els drets humans de cinquena generació, que impliquen la superació del paradigma antropocèntric, avançant cap al biocentrisme o l’ecocentrisme, superant el marc de l’ésser humà com a centre de totes les espècies i del planeta, per aprendre a conviure de manera respectuosa amb altres éssers vius. 

Aquests han de ser part del currículum de tot centre educatiu, així com comprendre i analitzar les estratègies que s’han d’utilitzar per fer-los universals (des de la renda bàsica universal a l’ocupació garantida, des dels impostos progressius i els serveis públics fins al coneixement lliure i la sobirania digital democràtica), ja que els drets humans plasmen el que es pot considerar la imatge d’una vida humana digna i han de tenir categoria de llei fonamental i marc de referència fonamental de l’organització i el funcionament de tota la societat. 

La reconstrucció d’un altre tipus de societat requereix una batalla ideològica global que desconstrueixi la genealogia dels valors neofeixistes i neoliberals dominants i abordi la imprescindible tasca d’entusiasmar i comprometre amb valors i concepcions solidàries les noves generacions en nom del bé comú. És aquí, en el camp de batalla de l’educació, on es lliura la lluita estratègica i essencial, i és aquí on també s’han de concentrar les forces. 

Es tracta del model d’educació que volem, la política educativa que s’ha de desenvolupar, els continguts essencials que volem transmetre a les futures generacions. Es tracta d’analitzar al servei de qui es dissenyen, a qui afavoreix i quina mena de societat ajuden a construir. Perquè, en definitiva, qualsevol pràctica educativa quotidiana té a veure essencialment amb les cosmovisions i les estructures econòmiques i polítiques actuals.  

Necessitem una pedagogia antifeixista compromesa políticament i socialment (Díez-Gutiérrez, 2025). La pedagogia antifeixista entén que tot procés educatiu és una forma d’intervenció política al món i pot ser capaç de crear les possibilitats per a la transformació social. Abans de veure l’ensenyament com una pràctica tècnica, l’educació ha de ser considerada una pràctica moral i política sota la premissa que l’aprenentatge no se centra únicament en el processament del coneixement rebut, sinó en la transformació d’aquest com a part d’una lluita més àmplia pels drets socials, el desenvolupament en llibertat, la solidaritat i la configuració d’un món més just i millor. No podem permetre que l’educació de les joves generacions estigui al marge del model econòmic i polític imperant. Això seria una manera d’inculcar-los la creença que no és possible un altre món, que no és possible una veritable democràcia social, responsable i participativa. 

Per això el desafiament fonamental per al professorat i les comunitats educatives, dins de l’actual època de neofeixisme, és facilitar als estudiants les condicions i dotar-los de les habilitats i el coneixement imprescindible per reconèixer les formes antidemocràtiques de poder, la forma repressiva en què els interessos ideològics envaeixen no solament les escoles, sinó també la cultura popular; inquirir sobre les raons profundes de les injustícies i lluitar contra les sistemàtiques desigualtats econòmiques, de classe, d’ètnia i de gènere; connectar el treball escolar amb els afers de la vida social i política real de la nostra societat. 

L’educació és inseparable de la vida, del model social i polític que volem construir i defensar. Cal que passem d’una pedagogia crítica a una praxi crítica. Necessitem involucrar-nos fins a tacar-nos les mans, prendre partit, sentir-nos implicats, comprometre’ns amb el sofriment dels que ens envolten i posar en pràctica una pedagogia més oberta i compromesa, que connecti les aules de classe amb els desafiaments enfrontats pels moviments socials als carrers amb l’objectiu de repensar l’injust ordre social actual i contribuir a reconstruir un altre món possible.  

Podem veure exemples significatius en aquest sentit en l’experiència dels moviments de renovació pedagògica, formats per professionals de l’educació, de la pedagogia, docents i altres persones interessades per l’educació que es van constituir des de la dictadura en un espai estable d’intercanvi, de cooperació, d’informació, de reflexió, d’actualització, de formació, d’intervenció en el debat públic…, per a la millora de l’educació. També en les experiències de les denominades Marees Verdes, identificades pel color de la samarreta verda que porten els participants en les lluites i les manifestacions per una educació pública, laica i inclusiva, que s’han agrupat en Marees per l’Educació Pública com a espai de coordinació dels diferents moviments, marees, assemblees i col·lectius en defensa d’un nou model d’educació pública, amb la participació de tota la comunitat i des de la base. 

Certament, la pedagogia antifeixista és una pedagogia de resistència davant de la doctrina neoliberal i neofeixista, però també de projecció d’alternatives i experiències educatives que facin possible pensar l’educació des de paràmetres diferents. Una educació compromesa amb l’equitat, la comprensivitat i la justícia d’oportunitats, que concep l’educació com un dret que l’Estat ha de garantir a totes i tots, que lluita per fer realitat escoles democràtiques i inclusives que eduquin per a una ciutadania mundial intercultural compromesa amb una visió feminista alternativa a la cultura patriarcal. 

Es tracta no tan sols d’aprovar en antifeixisme, sinó de treure la màxima nota en el rebuig i l’eliminació del feixisme, l’homofòbia, el masclisme i el racisme, que estan units pel mateix fil d’odi i discriminació, i treure matrícula en drets humans i socials en tot el sistema educatiu, des d’infantil fins a la universitat. Per fer-ho, necessitem tota la tribu, efectivament. Perquè, com va dir Martin Luther King, «haurem de penedir-nos en aquesta generació no tant de les males accions de la gent perversa com del desconcertant silenci de la gent bona» que mira cap a una altra banda davant l’auge del neofeixisme.  

En definitiva, la pedagogia antifeixista ens encoratja a repensar l’ordre social actual en termes d’alternatives socialistes democràtiques a l’escola i a la societat capitalista, ja que l’educació que volem ha de ser coherent amb el model de societat que pretenem construir, és a dir, que aquesta sigui més justa, equitativa, solidària, ecològica, feminista, inclusiva i feliç, unint esforços i compartint propostes i iniciatives que siguin una alternativa radical a les polítiques del neofeixisme, que suposen l’atac més greu a l’educació pública des de la Transició, remuntant-nos al model d’escola i societat franquista i antiquada. És crucial continuar fent passos decidits cap a un model educatiu que contribueixi a la construcció d’una ciutadania sàvia, crítica i conscient, que ajudi a fer un món més just i millor, sense deixar a ningú enrere, així com a l’educació de persones més iguals, més lliures, més crítiques, més ecofeministes i més creatives.  

«Som a temps de revertir aquesta massacre. Aquesta convicció ens ha de posseir fins al compromís…» (Sábato, 2000). Per ser demòcrates cal ser antifeixistes. Per educar en valors democràtics i en drets humans hem de promoure una educació radicalment alternativa al neofeixisme, una pedagogia clarament antifeixista. 

Enrique-Javier Díez-Gutiérrez 

(Lleó, 1962) 

És catedràtic de la Facultat d’Educació de la Universitat de Lleó i director de la investigació europea Construcción de una Europa inclusiva y democrática frente al auge del fascismo y la xenofobia. Guardonat amb el Premi CODAPA 2023 per la seva defensa de l’educació pública i la promoció d’una pedagogia del bé comú, ha publicat obres com Guerra cognitiva y cultural (2025), Emprendimiento o emprendedurismo educativo. Educar en las reglas del capitalismo: la nueva guerra cognitiva (2025), Pedagogía del decrecimiento (2024), La memoria histórica democrática de las mujeres (2023) o Pedagogía antifascista (2022), entre moltes altres, de manera que s’ha consolidat com a referent en educació crítica i compromesa. 

Bibliografia 

• Díez-Gutiérrez, E. J. (2025). Pedagogía Antifascista. Octaedro. 
• Forti, S. (6 de juny de 2024). El plan de la extrema derecha para ocupar Bruselas. CTXT. https://acortar.link/BaSJbJ 
• Freire, P. (1969). La educación como práctica de la libertad. Siglo XXI.  
• Gimeno, J. (2000). La educación obligatoria: su sentido educativo y social. Morata. 
• Sábato, E. (2000). La resistencia. Seix Barral. 

Introducció 

Els joves es desplacen cap a la dreta i desconfien cada cop més de la democràcia. Aquest és el titular que molts mitjans, tant catalans com estatals, han recollit arran de la publicació dels darrers sondejos de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) i el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS). Les dades apunten a un desplaçament ideològic d’una part de la joventut, especialment masculina, cap a posicions conservadores o reaccionàries, així com a una desafecció creixent envers el sistema democràtic. 

Aquest capítol, elaborat en el marc de l’Informe Ferrer i Guàrdia 2025, dedicat a la desafecció democràtica juvenil, aborda aquest fenomen des d’una perspectiva politològica, centrant-se en les transformacions de les actituds polítiques i socials de la generació Z. L’objectiu no és només descriure’n la ubicació ideològica, sinó també comprendre els factors estructurals i culturals que poden explicar el seu distanciament del projecte democràtic. 

S’hi analitzen les preferències ideològiques, els interessos polítics, les actituds democràtiques i els valors socials dels joves, amb especial atenció als indicadors que alerten d’un debilitament del suport actiu a la democràcia liberal. Tot i créixer en un context formalment democràtic, aquesta generació ho fa en condicions de precarietat, polarització i desconfiança institucional, factors que poden erosionar la cultura democràtica i alimentar discursos il·liberals. 

El capítol s’estructura en cinc parts: una anàlisi de la dretanització juvenil amb dades del CEO, el CIS, l’ICPS i l’Injuve; un marc teòric sobre valors polítics i masculinitats reaccionàries; un enfocament específic sobre la bretxa de gènere; propostes de polítiques públiques, i unes conclusions amb projecció de futur. Metodològicament, es combina la revisió de literatura especialitzada amb l’anàlisi de dades quantitatives per detectar tendències de fons i orientar l’acció política en matèria de joventut i democràcia. 

Una dretanització creixent: l’escorament cap a la dreta dels homes joves 

El sondeig citat a la introducció apunta cap a una creixent desafecció entre la joventut catalana envers el sistema democràtic i una dretanització d’alguns segments —especialment entre els homes joves—, que s’identifiquen amb posicions clarament reaccionàries. Unes dades que també han apuntat diversos estudis del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) i del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) realitzats al llarg dels últims anys. Estem, doncs, realment davant d’una dretanització juvenil, o es tracta d’un relat exagerat? 

La resposta és clara: sí, hi ha un procés de dretanització d’una part dels homes joves. Enquestes del CIS, el CEO i l’ICPS indiquen que entre un 25 % i un 30 % dels homes de menys de 25 anys adopten postures conservadores i reaccionàries en temes com el feminisme, la immigració o la democràcia. Aquest fenomen es produeix en un context en què el rebuig i la desconfiança envers la política superen el 70 %, especialment entre els que tenen menys de 24 anys. Els homes joves són, de fet, el grup que més s’autoubica a la dreta en l’escala ideològica, per sobre del 4 sobre 10, mentre que les dones joves se situen en el 3, i els homes d’altres franges d’edat resten per sota. Des del 1991, l’evolució mostra un clar allunyament dels homes joves respecte de les dones en termes ideològics, especialment a partir del 2017, quan comencen a desmarcar-se clarament (ICPS, 2024). Això és el que mostra l’anàlisi temporal de les dades del Sondeig d’Opinió Pública que publica anualment l’ICPS.  

Aquesta dretanització no és tan sols una qüestió d’escala ideològica, sinó també de valors concrets. Per exemple, l’acord amb el concepte de feminisme ha caigut entre els homes joves del 57,7 % al 40 % entre el 2023 i el 2024 (ICPS, 2024). En canvi, el suport entre les dones joves es manté estable al voltant del 80 %. A més, un 55 % dels homes joves creu que ja s’ha assolit la igualtat de gènere, una percepció que només comparteix un 30 % de les dones. Altres actituds preocupants inclouen que més d’un 15 % dels homes joves considera que l’homosexualitat és un «problema greu», enfront d’un 3,9 % de les dones. També són els més proclius a creure que parlar de violència de gènere empitjora les relacions entre homes i dones, que el feminisme ha anat massa lluny i que moltes denúncies de violència són falses. Aquesta divisió entre homes i dones joves la tractarem en el tercer capítol.  

Els homes joves són, de fet, el grup que més s’autoubica a la dreta en l’escala ideològica, per sobre del 4 sobre 10, mentre que les dones joves se situen en el 3, i els homes d’altres franges d’edat resten per sota.

Aquestes actituds també s’estenen a la immigració: els homes joves mostren les percepcions més negatives i es mostren escèptics sobre qualsevol benefici econòmic, cultural o social associat a la diversitat. Aquest conjunt de valors conservadors i reaccions identitàries també es tradueix en menys adhesió al sistema democràtic. Segons l’ICPS (2024), un 13,1 % dels joves d’entre 19 i 24 anys considera que, en determinades circumstàncies, un règim autoritari pot ser preferible a un de democràtic. I un 16,8 % s’hi mostra indiferent. Entre els homes, aquestes xifres s’eleven fins al 20 % i el 25 %, respectivament. Les dades del CEO també ens indiquen una trajectòria similar en els homes joves. Els darrers estudis ens mostren uns homes de menys de 24 anys cada cop més liberals, restrictius en relació amb la immigració, desafectes políticament, insatisfets amb la democràcia i clarament reactius al moviment feminista. 

A escala estatal, les dades apunten en la mateixa direcció. Segons el baròmetre del CIS de març de 2025, gairebé un de cada cinc joves espanyols considera que, en determinades circumstàncies, un govern autoritari pot ser preferible a una democràcia (Centro de Investigaciones Sociológicas, 2025). Aquesta dada, que pot semblar alarmant, s’emmarca dins d’un augment generalitzat de la desafecció institucional i del desencant amb els partits tradicionals entre els joves. Aquesta desconnexió política ha anat acompanyada d’un increment del suport a formacions com VOX i, amb això, de la normalització de discursos d’odi, elogis a la figura de Franco, rebuig frontal al feminisme i simpaties creixents per formes d’autoritarisme entre determinats segments juvenils. 

En aquest context, les dades de l’estudi 3497/0 Calidad de la Democracia (III), elaborat pel CIS, mostren una realitat ambivalent. Els joves de 18 a 24 anys mantenen, en general, una visió favorable cap a la democràcia, però matisada i menys entusiasta que la d’altres franges d’edat. Concretament, un 72,6 % considera que la democràcia és preferible a qualsevol altra forma de govern, enfront del 81,9 % entre els de 45 a 54 anys i del 86,4 % en el grup de 55 a 64 anys (Centro de Investigaciones Sociológicas, 2025). Es tracta, doncs, del grup d’edat amb menys adhesió explícita al sistema democràtic, fet que pot estar relacionat amb menys confiança en les institucions i una percepció més crítica del funcionament actual del sistema polític. 

L’Informe Juventud en España 2024 també posa de manifest una realitat complexa en la relació dels joves amb la política, i ens serveix per acabar consolidant aquesta descripció de la dretanització dels més joves, especialment els homes. En primer lloc, el document detecta una desafecció generalitzada envers les institucions i els partits polítics. Un percentatge important de joves manifesta desconfiança cap al sistema representatiu: només un 13,4 % afirma tenir força o molta confiança en els partits polítics, i només un 21,7 % en el Parlament.  

Tot i això, aquesta desafecció no equival a apatia. Al contrari, molts joves expressen una implicació política activa a través de canals alternatius. Per exemple, més del 38,6 % assegura haver participat en alguna mobilització o protesta social durant els darrers dos anys. També destaca l’activisme digital: el 63,2 % ha expressat opinions polítiques a les xarxes socials, i gairebé un 30 % ha signat peticions electròniques. Aquestes dades confirmen una clara tendència cap a formes de participació més horitzontals, descentralitzades i temàtiques, centrades en causes concretes com el feminisme, la justícia climàtica o els drets LGTBI. 

Aquesta orientació per temes —més que per ideologies o partits— també s’evidencia en el fet que només un 4,9 % dels joves participa en partits polítics i un 3,6 % en sindicats. Els joves no rebutgen la política en si, sinó la seva forma institucionalitzada, que consideren rígida, opaca i allunyada de les seves preocupacions reals. Reclamen espais de participació més directes i vinculants, com consultes ciutadanes, assemblees obertes o pressupostos participatius. Finalment, però, l’informe adverteix sobre l’augment de la polarització ideològica i la presència de discursos d’odi entre part dels joves, especialment els més influenciats per les xarxes socials. Es detecten elogis a règims autoritaris, rebuig frontal al feminisme i simpatia per discursos reaccionaris, un fenomen que preocupa especialment en el context europeu actual. 

En aquest escenari, el reflex electoral és clar: VOX emergeix com la segona força més votada entre els joves de 18 a 24 anys (19,4 %), segons el CEO (març 2025). Si es filtra per gènere, tres de cada deu homes joves votarien VOX, per davant del PSC (15 %). En canvi, entre les dones joves, més del 65 % escullen opcions progressistes (ERC, PSC, Comuns, CUP). Aquest patró també es reprodueix en l’àmbit estatal, on encara és més acusat: segons dades del CIS de juny de 2025, VOX assoliria la primera posició de vot entre els votants de 18 a 24 anys, amb un 19,3 % dels enquestats d’aquesta edat que s’inclinen per l’extrema dreta.  

Aquestes dades confirmen que la dretanització juvenil no és només discursiva o una exageració mediàtica, sinó una realitat amb fonament empíric. Ens trobem davant d’un fenomen polièdric que combina una crisi de representació política, reaccions identitàries masculines, precarietat material i una desconnexió emocional amb el projecte democràtic. Aquest desplaçament ideològic afecta especialment els homes joves, i evidencia la necessitat de polítiques públiques que combinin accions estructurals —com l’accés a l’habitatge i el treball digne— amb iniciatives culturals i educatives que tornin a connectar els joves amb els valors de la democràcia, la justícia social i la igualtat. 

Marc teòric: desafecció juvenil, gir reaccionari i antifeminisme per bandera 

En els darrers anys, el debat sobre la relació entre la joventut i la democràcia ha adquirit una rellevància creixent dins de la ciència política. Lluny de la visió idealitzada que associa els joves amb una naturalesa progressista, cada cop més estudis evidencien una realitat més complexa: una part significativa de la joventut, i especialment dels homes joves, mostra símptomes de desafecció democràtica, escepticisme institucional i inclinació cap a discursos reaccionaris i autoritaris. 

Segons Foa i Mounk (2016), la confiança en la democràcia ha disminuït entre les generacions més joves, sobretot en societats occidentals. Aquest fenomen s’agreuja amb condicions estructurals com la precarietat, les desigualtats socials i la manca de perspectives, a més de l’impacte de les xarxes digitals com a nous espais de socialització política. 

En el context espanyol i català, aquesta tendència també es fa evident. L’estudi de Cordero, Ramírez-Dueñas i Sánchez (2024) mostra com la bretxa ideològica de gènere entre els joves s’ha eixamplat notablement des del 2018. Les dones joves s’identifiquen majoritàriament amb posicions progressistes, mentre que un sector creixent d’homes joves adopta valors conservadors i discursos antimoderns, especialment en relació amb el feminisme, la diversitat sexual i la immigració. Aquestes actituds reflecteixen un replegament identitari davant d’un món percebut com a hostil al model masculí tradicional. 

Aquest desplaçament és clau en l’anàlisi de Michael Kimmel (2017), que defineix el fenomen com una resposta emocional i política davant la pèrdua de privilegis tradicionals associats a la masculinitat. Els homes joves, especialment els que tenen menys capital educatiu o econòmic, se senten desplaçats per l’avenç de les dones en l’educació, el treball i la vida pública, i viuen aquest canvi com una amenaça al seu lloc al món. Aquest malestar masculí no és tan sols identitari, sinó també material. El declivi econòmic dels sectors joves, les dificultats per accedir a l’habitatge i la precarització laboral han generat un sentiment de pèrdua d’estatus, tant simbòlic com real. Les dades indiquen que els homes joves tenen una percepció més negativa de la seva mobilitat social i mostren nivells més baixos de felicitat i optimisme. Segons Agenda Pública (2024) i l’European Policy Centre (2023), aquesta combinació de factors emocionals i estructurals és la base del gir dretà de part de la joventut masculina. 

Aquesta reacció pren forma política a través de discursos antifeministes i autoritaris, sovint articulats mitjançant canals digitals. L’estudi de la Universitat de Cambridge (2023) constata com les càmeres de ressonància digital generades per algoritmes, influencers i subcultures en línia poden radicalitzar el jovent. Plataformes com TikTok, Twitch o YouTube s’han convertit en veritables escoles de socialització política, on es difonen idees com les de la masclosfera, caracteritzades pel rebuig a la igualtat de gènere i una masculinitat hipercompetitiva (Rothermel, 2023). 

Aquest malestar també s’expressa com una reacció cultural davant de l’emancipació femenina. Com apunten McRobbie (2009) i Gill (2016), part dels homes joves interpreten les polítiques d’igualtat com una amenaça a la seva llibertat i la seva identitat, de manera que desenvolupen una masculinitat ressentida. El feminisme esdevé, doncs, no solament un adversari polític, sinó un símbol del canvi que els fa sentir exclosos. Aquesta lectura connecta amb les teories culturals sobre l’ascens de la dreta radical, com les de Norris i Inglehart (2019), que sostenen que aquests moviments són una reacció defensiva de certs grups socials davant de canvis culturals liberals, com els drets LGTBI+, la multiculturalitat o el feminisme. A mesura que les societats avancen cap a la igualtat, aquests homes joves perceben una pèrdua de centralitat simbòlica, i es refugien en discursos que prometen restaurar l’ordre i l’autoritat tradicional. La immigració, en aquest marc, s’interpreta com una altra amenaça, ja que qüestiona la identitat cultural i econòmica dels grups nacionals majoritaris. 

Simultàniament, des d’una perspectiva més materialista, diversos autors, com Ignazi (1992), Betz (1994), Colantone i Stanig (2017) o Minkenberg (2017), han explicat l’auge de l’extrema dreta des de l’impacte de la globalització i la transformació dels models productius. Segons aquestes teories economicistes, els perdedors de la globalització, com ara treballadors industrials, petits propietaris o joves amb feines precàries, desenvolupen sentiments de greuge econòmic, ressentiment social i frustració vital, i canalitzen aquest malestar mitjançant el suport a opcions nacionalistes, proteccionistes i autoritàries. Aquesta combinació d’inseguretat econòmica i cultural genera una crisi d’identitat en els homes més joves que la nova dreta sap explotar amb gran eficàcia buscant culpables i reafirmant unes identitats polítiques masclistes que estarien perdent no solament l’estatus simbòlic, sinó també el material, en detriment d’altres grups socials ascendents.  

En conjunt, podem afirmar que la radicalització d’una part dels homes joves respon a una doble crisi: identitària i material. És la combinació de la pèrdua d’estatus de l’home cishetero en una societat que avança cap a la igualtat amb l’empitjorament de les condicions socioeconòmiques d’aquesta franja de població la que explica el gir autoritari i el replegament cap a discursos d’odi que canalitza la dreta radical des del punt de vista polític i electoral. Aquests joves no solament se senten maltractats pel sistema, sinó també culturalment desplaçats, i troben en l’extrema dreta una narrativa que dona sentit al seu malestar, de manera que el dirigeixen contra el feminisme, les minories i la democràcia mateixa. 

La bretxa ideològica de gènere a Catalunya: una fractura democràtica i cultural entre els homes i les dones de la generació Z 

Totes les dades i les teories analitzades prèviament ens porten a una divisió ideològica de gènere important. Durant els últims anys, i especialment a partir del 2019, ha emergit una bretxa ideològica de gènere molt marcada dins la generació Z, que no es detecta amb la mateixa intensitat en altres franges d’edat. Segons dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), aquesta escletxa es manifesta amb claredat en qüestions ideològiques, de valors, d’actituds polítiques i socials, i en la percepció sobre temes com la igualtat de gènere, la immigració, la fiscalitat, el canvi climàtic o l’autoritat. 

En l’àmbit ideològic general, les diferències entre sexes no són gaire destacables si es mira la mitjana global. Tanmateix, quan es desagrega per edat, apareix un fenomen nou: els homes de 16 a 24 anys s’han desplaçat clarament cap a la dreta de l’espectre polític. Un 8 % d’aquests nois s’ubiquen a les posicions 8-10 (dreta extrema) de l’escala ideològica esquerra-dreta, mentre que només el 5 % de les noies ho fan. Per contra, un 28 % de les dones joves s’identifiquen amb l’esquerra més radical (posicions 0-2), una xifra molt superior al 16 % dels homes del mateix grup. Aquesta polarització no es dona entre les generacions més grans: entre les persones nascudes abans dels anys 80, les diferències ideològiques entre homes i dones són pràcticament inexistents, la qual cosa apunta a una nova divisió intrageneracional. 

Les actituds envers la desigualtat de gènere també mostren una fractura preocupant. Quan se’ls demana que valorin el grau de desigualtat actual entre homes i dones en una escala del 0 al 10 (en què 0 representa una desigualtat que perjudica els homes, i 10, una que perjudica les dones), els homes de la generació Z obtenen una mitjana de 4,9 punts, mentre que les dones del mateix grup s’enfilen fins als 7 punts. Aquesta és la diferència més gran entre sexes registrada en tots els trams d’edat. Això s’acompanya d’un grau de conformitat molt elevat entre els nois joves amb afirmacions que reflecteixen sexisme modern: més del 50 % està d’acord amb idees com el fet que el feminisme ha anat massa lluny o que algunes dones denuncien falsament per obtenir avantatges. En canvi, les dones joves són el col·lectiu que menys comparteix aquestes idees, i mostren una actitud clarament contrària. 

Pel que fa a la fiscalitat i la visió econòmica, els homes de 16 a 24 anys també destaquen pel fet de tenir posicions més neoliberals. Són el grup d’edat i sexe que més aposta per abaixar impostos, fins i tot si això implica una reducció en la qualitat dels serveis públics: un 36 % dels nois joves ho prefereix, enfront del 27 % de les noies. A més, també són els més favorables a la privatització de serveis essencials com l’educació i la sanitat, i mostren valors més orientats a la meritocràcia i la responsabilitat individual. Per exemple, quan se’ls pregunta si els ingressos haurien de ser més igualitaris (posició 1) o si cal incentivar l’esforç personal (posició 10), els nois se situen en una mitjana de 6,7, mentre que les noies ho fan en un 5,9. També es detecta que els nois valoren millor la competència com a motor econòmic (3,9 punts de mitjana en una escala de perjudicial a positiva), mentre que les dones la puntuen de forma més crítica (5,0). 

En temes ecològics, la divisió també és notable. Els homes joves són el grup que expressa menys responsabilitat individual davant del canvi climàtic, amb una mitjana de 5,4 punts en una escala de 0 a 10, mentre que les dones joves arriben als 6,4 punts. A més, només el 66 % dels nois afirmen haver pres mesures recents per reduir el consum d’aigua a casa seva, davant del 75 % de les noies. Igualment, els nois són més proclius a prioritzar el creixement econòmic per damunt de la protecció del medi ambient. 

Les actituds respecte a la llei i l’autoritat també reflecteixen una tendència més conservadora entre els homes joves. Aquest col·lectiu és el que està més d’acord amb afirmacions com «l’escola ha d’ensenyar a obeir l’autoritat» o «la llei sempre s’ha d’obeir», amb diferències de 13 i 15 punts, respectivament, en relació amb les dones del mateix grup d’edat. Aquestes actituds van acompanyades de menys confiança en figures com ara mestres i professors: un 25 % dels nois joves confessen tenir-hi una confiança baixa (per sota de 5 en una escala de 0 a 10), mentre que només el 16 % de les noies expressen el mateix. 

En l’àmbit de la mobilització social, les diferències entre sexes es tornen a fer evidents. Les dones joves són molt més actives i estan més compromeses amb les causes socials: el seu interès en les mobilitzacions feministes supera en 35 punts el dels homes joves, i també mostren més implicació en mobilitzacions pel clima o pels drets laborals. A l’altra banda, els homes només mostren més interès relatiu per la mobilització sobiranista. 

Finalment, pel que fa a la percepció de seguretat i vulnerabilitat, es manté una tendència present a totes les edats, però especialment accentuada entre els més joves: les dones de 16 a 24 anys declaren tenir molt més temor que els homes davant del risc de patir agressions, robatoris o violència sexual. Per exemple, davant la possibilitat de ser víctimes d’una agressió sexual caminant soles de nit, les dones tenen una mitjana de por que supera en 6 punts la dels homes. 

Totes aquestes dades apunten a una divisió ideològica i de valors inèdita dins la societat catalana contemporània. Mentre que les dones joves es mantenen en una posició més progressista i compromesa amb la igualtat, el benestar col·lectiu i la lluita contra les discriminacions, els homes joves es desplacen progressivament cap a postures més conservadores, individualistes i autoritàries. Aquesta fractura no es reprodueix amb la mateixa intensitat en altres generacions, on homes i dones tendeixen a mostrar actituds molt més similars. 

Les dades confirmen algunes de les diverses hipòtesis per explicar aquest fenomen que hem esmentat anteriorment: des de la reacció antifeminista i l’efecte de les xarxes socials, fins a les desigualtats educatives (amb més fracàs escolar entre nois i més presència femenina a la universitat) i materials, els canvis en l’oci i les relacions, o la percepció d’«oficialització» del discurs feminista i LGTBI. Sigui com sigui, el resultat és una nova divisió social que interpel·la directament el futur de la cohesió generacional i del consens democràtic. 

Les dones joves esdevenen garants dels valors democràtics: defensen la igualtat, rebutgen l’autoritarisme i se senten implicades en la política, encara que amb menys confiança en les institucions.

L’anàlisi comparativa entre homes i dones joves, per tant, evidencia no tan sols una diferència ideològica, sinó un escenari de fractura democràtica. Les dones joves esdevenen garants dels valors democràtics: defensen la igualtat, rebutgen l’autoritarisme i se senten implicades en la política, encara que amb menys confiança en les institucions. Per contra, una part significativa dels homes joves mostren una actitud de tancament, ressentiment i simpatia per ideologies autoritàries i discursos d’odi. 

Aquest contrast també es pot entendre des del punt de vista cultural: les dones s’han incorporat als discursos emancipadors a través de moviments com el 8-M, mentre que molts homes se senten expulsats d’aquests relats col·lectius. Com apunten les investigadores Alba Alonso, Eléonore Lépinard i Maria Rodó-Zárate (2021), cal una mirada interseccional que combini gènere, classe i origen per entendre aquest ressentiment masculí com a construcció social, i no com a essència. 

Conclusions i recomanacions estratègiques 

Aquest capítol ha analitzat les causes estructurals i socials que expliquen la desafecció democràtica i la radicalització d’una part dels homes joves a Catalunya i a Espanya, amb una atenció especial a la fractura de gènere emergent. Les dades revisades mostren que no es tracta d’un fenomen anecdòtic, sinó d’un desafiament democràtic profund, amb implicacions clares per al futur de la cohesió social i la qualitat del sistema polític. 

Els homes joves en situació de precarietat educativa, econòmica o identitària es mostren especialment vulnerables als discursos d’extrema dreta, que simplifiquen problemes complexos i ofereixen comunitats emocionals davant la incertesa. Aquesta radicalització s’expressa en actituds hostils cap a la igualtat de gènere i la diversitat, així com en una desafecció creixent amb el sistema democràtic. Les xarxes socials amplifiquen aquest malestar mitjançant discursos d’odi, rebuig al feminisme i simpaties autoritàries. 

En contrast, les dones joves tendeixen a mostrar més compromís democràtic, valors progressistes i implicació en moviments socials. Aquesta bretxa ideològica de gènere, consolidada i transversal, requereix una resposta pública clara per evitar una fractura cultural i democràtica de llarg abast. 

Per revertir aquesta tendència, es proposen sis línies d’actuació: 

• Millorar el benestar juvenil, amb polítiques actives en habitatge, treball i formació, per reduir la frustració social. 

• Promoure models igualitaris de masculinitat, visibles i propers, a través de l’educació i els mitjans. 

• Combatre la desinformació digital, regulant algoritmes i fomentant l’alfabetització mediàtica crítica. 

• Reforçar la participació política juvenil, amb canals d’incidència i deliberació horitzontal. 

• Desenvolupar polítiques específiques per a homes joves, amb un enfocament pedagògic i inclusiu. 

• Impulsar una educació afectiva i sexual amb perspectiva de gènere, per prevenir la violència masclista i fomentar relacions sanes. 

En definitiva, reconèixer el malestar juvenil no implica justificar-ne les derives autoritàries. Cal oferir a la joventut —i especialment als homes— un horitzó de futur digne i esperançador. Escoltar-los, comprendre’ls i incorporar-los activament en la vida pública és essencial per reconstruir el vincle entre joventut i democràcia i garantir una societat més justa, cohesionada i lliure de por. 

Mario Ríos Fernández 

(Castellbisbal, 1989) 

Politòleg i analista de dades, és professor de Ciència Política a la Universitat de Girona (UdG), on desenvolupa tasques de docència i recerca al Departament de Dret Públic. Màster en Anàlisi Política i Assessoria Institucional per la Universitat de Barcelona, centra la seva investigació en el comportament polític i electoral. Actualment, cursa un doctorat sobre l’evolució de la dreta radical a Catalunya, amb especial atenció al fenomen d’Aliança Catalana. 

Bibliografia 

• Agenda Pública. (2024). Las democracias liberales deben reconciliarse con los hombres jóvenes. https://agendapublica.es/noticia/19899/brecha-genero-generacion-z-democracia-ultraderecha-jovenes 
• Alonso, A., Lépinard, É., i Rodó‑Zárate, M. (2021). Interseccionalidad: Desigualdades, lugares y emociones. Ediciones Bellaterra. 
• Betz, H. G. (1994). Radical Right-Wing Populism in Western Europe. Palgrave. https://doi.org/10.1007/978-1-349-23547-6 
• Centre d’Estudis d’Opinió. (2024). La nova divisió ideològica de gènere. Generalitat de Catalunya. https://ceo.gencat.cat/web/.content/30_estudis/03_publicacions/Apunts/2024__generacioz.pdf 
• Centro de Investigaciones Sociológicas. (2025). 3497/0 Calidad de la Democracia (III). https://www.cis.es/documents/d/cis/es3497mar-pdf 
• Colantone, I., i Stanig, P. (2017). The Trade Origins of Economic Nationalism: Import Competition and Voting Behavior in Western Europe. BAFFI CAREFIN Centre Research Paper No. 2017-49. https://doi.org/10.2139/ssrn.2904105 
• Cordero, G., Ramírez-Dueñas, J. M., i Sánchez, S. (2025). La brecha ideológica de género en la Generación Z en España. Revista Española de Ciencia Política, (67), 69-99. https://doi.org/10.21308/recp.67.03  
• Dietze, G., i Roth, J. (2020). Rechtspopulismus und Gender: Interdisziplinäre Perspektiven. transcript Verlag. 
• European Policy Centre. (2023). From provider to precarious: How young men’s economic decline fuels their radicalisation. https://www.epc.eu/publication/From-provider-to-precarious-How-young-mens-economic-decline-fuels-th-63effc/ 
• Foa, R. S., i Mounk, Y. (2016). The Danger of Deconsolidation: The Democratic Disconnect. Journal of Democracy, 27(3), 5-17. https://doi.org/10.1353/jod.2016.0049 
• Foa, R., Klassen, A., Wenger, D., Rand, A., i Slade, M. (2020). Youth and Satisfaction with Democracy: Reversing the Democratic Disconnect? Bennett Institute for Public Policy, University of Cambridge. https://doi.org/10.17863/CAM.90184  
• Gill, R. (2016). Post-postfeminism?: new feminist visibilities in postfeminist times. Feminist Media Studies, 16(4), 610-630. https://doi.org/10.1080/14680777.2016.1193293 
• Golder, M. (2016). Far Right Parties in Europe. Annual Review of Political Science, 19, 477-497. https://doi.org/10.1146/annurev-polisci-042814-012441 
• Ignazi, P. (1992). New and old extreme right parties: The French Front National and the Italian Movimento Sociale Italiano. European Journal of Political Research, 22(1), 3-34. 
• Institut de Ciències Polítiques i Socials. (2024). Sondeig d’Opinió Catalunya 2024. Universitat Autònoma de Barcelona i Diputació de Barcelona. https://www.diba.cat/documents/553295/425574195/Gr%C3%A0fics+sondeig+2024.pdf/265367ac-eaa1-2fb1-53ad-6623583cccf0  
• Instituto de la Juventud (Injuve). (2024). Informe Juventud en España 2024 – Resumen. Ministerio de Derechos Sociales, Consumo y Agenda 2030. https://www.injuve.es/observatorio/demografia-e-informacion-general/informe-juventud-en-espana-2024-y-resumen-ejecutivo 
• Ivarsflaten, E. (2008). What Unites Right-Wing Populists in Western Europe?: Re-Examining Grievance Mobilization Models in Seven Successful Cases. Comparative Political Studies, 41(1), 3-23. https://doi.org/10.1177/0010414006294168 
• Heyne, L., i Manucci, L. (2021). A new Iberian exceptionalism? Comparing the populist radical right electorate in Portugal and Spain. Political Research Exchange, 3(1). https://doi.org/10.1080/2474736X.2021.1989985 
• Kimmel, M. (2017). Angry White Men: American Masculinity at the End of an Era. Nation Books. 
• McRobbie, A. (2009). The Aftermath of Feminism: Gender, Culture and Social Change. SAGE Publications. 
• Minkenberg, M. (2017). The Rise of the Radical Right in Eastern Europe: Between Mainstreaming and Radicalization. Georgetown Journal of International Affairs, 18(1), 27-35. 
• Norris, P., i Inglehart, R. (2019). Cultural Backlash: Trump, Brexit, and Authoritarian Populism. Cambridge University Press. 
• Rothermel, A. (2023). The manosphere: How misogynist online communities shape antifeminist youth identities. European Journal of Cultural Studies, 26(2), 238-255. https://journals.sagepub.com/doi/abs/10.1177/10608265241279841?download=true 

Aquest article forma part de l’Informe Ferrer i Guàrdia 2025.

Disponible en català i castellà!

ACONSEGUEIX-LO!

Estem en un moment de canvi social accelerat, un canvi que no sabem encara on ens portarà i que, en certa manera, fa por, perquè posa en qüestió molts dels avenços socials que han costat anys de lluita i que, tot i que sigui amb múltiples mancances, han permès un procés de consolidació dels principis d’igualtat i llibertat, i, amb aquests, la millora dels nivells de vida de gran part de la població. Em refereixo, és clar, a la població europea en el seu conjunt i algunes altres zones del món, no a tot el món: hi ha països on la vida s’ha fet tan difícil que veiem com la població intenta fugir-ne encara que sigui posant en perill la seva supervivència.  

Un dels aspectes en què s’ha avançat en els darrers cinquanta anys, aproximadament, ha estat el de la igualtat entre homes i dones. No totalment aconseguida, certament, però molt més avançada que l’any 1975, per exemple. En aquella etapa final de la dictadura, Espanya era encara un país plenament masclista, amb lleis discriminatòries per a les dones, que ja contrastaven amb el que passava en països del nostre entorn, en general més avançats en el camí de la igualtat. Hem fet un llarg recorregut: per un conjunt de raons que de seguida tractaré d’explicar, les dones han canviat molt més que els homes; però, a poc a poc, també els homes van anar deixant enrere les seves posicions tradicionals i acceptant la igualtat, sobretot en el sentit del ple dret de les dones a disposar de la seva vida. És un procés que semblava imparable i que feia pensar que, al cap d’uns quants anys futurs, la igualtat seria una realitat, i homes i dones haurien abandonat els seus rols tradicionals per compartir sense límits les tasques productives i reproductives que exigeix la continuïtat de la vida.  

Els avenços del feminisme, units al canvi de valors polítics que s’està produint en molts països, ens han portat a una conjuntura diferent, en què molts d’aquests avenços perillen i poden retrocedir. Hi ha hagut una proposta de noves masculinitats, però no ha acabat d’arrelar entre el gran públic. I el que aflora en aquest moment és, en el sentit contrari, un retrocés de les generacions joves, especialment dels homes joves, cap a posicions i actituds que van ser típiques, en el passat, del gènere masculí i que de nou reclamen supremacia i privilegis per a ells. Unes actituds que encara no són adoptades per la majoria dels homes joves, però que veiem avançar de manera molt perillosa.  

Com s’ha produït aquest procés? Com hem arribat a posicions com les que es manifesten a través de la masclosfera o dels incels? Quines són les posicions polítiques dels joves que representen una ruptura respecte del procés que es podia observar en altres generacions recents? Tractaré, al llarg d’aquest article, d’exposar els aspectes principals del que ha constituït aquest procés d’avenç de la igualtat, per concloure, finalment, veient què sabem ara de les posicions i opinions dels nois joves. 

La dona és el futur de l’home (L. Aragon) 

A mitjan segle xx, superada ja la gran catàstrofe de les dues guerres mundials, s’inicia una etapa de prevalença política de les posicions democràtiques i de creació de l’estat del benestar. En aquesta situació també comença un moviment social que constituirà la gran innovació de la segona meitat del segle: el moviment feminista, que ha suposat un canvi radical en la manera d’entendre els papers socials de cada sexe i, fins i tot, en la manera d’entendre les relacions sexuals i familiars.  

L’any 1949 es publica El segon sexe, de Simone de Beauvoir. És rebut amb tota mena de crítiques i escarafalls, tant a França com en la majoria de països europeus. Però no es tractava d’una reflexió aïllada, sinó d’una necessitat de canvi que s’anava obrint pas en les societats que anomenem «el món occidental», és a dir, en aquelles en què s’anaven consolidant els governs democràtics i podien començar a aflorar les veus que posaven en qüestió l’ordre existent. I és perquè, de fet, els canvis econòmics i socials que s’havien produït convertien en una necessitat canvis polítics i culturals i, per tant, el sistema de normes que regeix la vida col·lectiva, arribant fins a les prescripcions que afecten directament la vida personal de cada individu.  

Els vells models de masculinitat i feminitat que s’havien anat configurant al llarg dels segles en les nostres societats ja eren obsolets. D’una banda, s’esperava haver eliminat per sempre les guerres entre europeus, de manera que la figura del guerrer, de l’home capaç de matar i morir per defensar la seva comunitat, deixava de ser una necessitat. I, de l’altra, deixava de ser necessària la dedicació de la gran majoria de les dones a tenir moltes criatures i a la criança, en societats en què s’estava vencent la mortalitat infantil i en què les feines de la llar quedaven relativament alleugerides per l’ús de noves tecnologies que feien menys feixugues les tasques tradicionals de les mestresses de casa. L’aparició de mètodes anticonceptius d’alta fiabilitat facilitava, efectivament, un control de la natalitat que permetia rebaixar de manera dràstica el nombre de criatures per dona, cosa que, unida a l’allargament de la vida que es va produir al llarg del segle, va contribuir enormement al fet que les dones poguessin plantejar-se la dedicació a altres tipus de tasques, especialment feines retribuïdes, que els garantissin més control sobre les seves vides. 

A partir d’aquí, s’inicia, doncs, un moviment d’abast mundial, encara que amb impactes molt diferents segons els països, en què les dones reivindiquen igualtat, amb tots els matisos que aquesta paraula pot contenir, però que vol dir, d’una manera general, no acceptar cap mena de discriminació pel fet de ser dones, i ser dipositàries de tots els drets humans que s’han reconegut per als homes, sense excepcions. Era, per tant, un primer trencament del model tradicional de gènere femení, i l’esperança que les dones podien aportar nous valors i una nova racionalitat a les societats i la vida humana.  

Els canvis es van anar succeint amb rapidesa. L’any 1975 es va celebrar la primera Conferència Mundial sobre les Dones, organitzada per l’Organització de les Nacions Unides. La van seguir les del 1980, 1985 i 1995; la darrera, a Beijing. Aquestes conferències van ser útils per prendre un conjunt d’acords totalment necessaris per canviar la situació de les dones al món en el sentit de més igualtat. Trenta anys més tard, no tot el que s’hi va acordar s’ha fet realitat, i en alguns països, com ara l’Iran i l’Afganistan, la situació de les dones és terrible, i fins i tot ha empitjorat respecte d’èpoques anteriors. Tanmateix, en la majoria de països s’ha produït un gran canvi que podem considerar com un augment de la igualtat, un canvi que ha repercutit sobre el conjunt de les estructures socials.  

Ara bé, si, com deia al principi, tant els models masculins com els femenins podien ser considerats obsolets ja a mitjan segle xx i havien d’evolucionar, no es va produir una evolució paral·lela per a ambdós sexes. Mentre les dones canviaven molt ràpidament i exigien canvis legals, econòmics i culturals, els homes seguien sent educats segons el model tradicional del guerrer, encara que fos modificat en alguns aspectes. I per quina raó?, direu. Doncs bé, per raons que sociològicament són ben conegudes: tot grup dominant ofereix més resistència al canvi que els grups dominats, que són generalment els que proposen canvis en el sentit de gaudir de més igualtat. Els dominants suposen que perdran els seus privilegis i, per tant, no estan interessats en el canvi, mentre que els dominats proposen el canvi per arribar a tenir més igualtat i sortir de la seva condició d’inferioritat social i individual. Ha passat moltes vegades a la història, i, clarament, veiem com es torna a produir en relació amb l’eliminació dels gèneres, fet que dona lloc a aquella situació que s’ha descrit sovint com «les dones busquen homes que encara no existeixen, i els homes busquen dones que ja no existeixen». 

Parlem de gèneres: «el sexe no és destí» 

Mentre la diferència entre les formes de vida i de comportament d’homes i dones es concebia com un fet derivat de la naturalesa, es podia considerar que es tractava de fets inamovibles, que no podien ser modificats. A partir dels anys setanta del segle passat es comença a parlar de la diferència entre sexe i gènere, és a dir, del fet que hi ha una diferència natural, inscrita en els cossos, entre els sexes, atesa la seva diferent funció en la reproducció humana, i que alhora hi ha uns models socials inculcats, que es van anomenar «gèneres», que són els que marquen la diferència de comportaments i la jerarquia entre els sexes, i que, com a tot allò que es produeix en l’àmbit cultural i social, es poden modificar.  

L’acceptació del terme «gènere» va ser molt costosa: es va manifestar especialment en la IV Conferència de les Nacions Unides sobre les Dones a Beijing, l’any 1995, i va enfrontar l’islam i l’Església catòlica, a través dels seus representants en diferents països, amb la Unió Europea, els Estats Units, el Japó i molts altres països del món, que proposaven l’adopció d’aquest terme. Les dues grans religions esmentades no volien en absolut que s’acceptés, perquè evidentment això significava la possibilitat d’una evolució en la situació de les dones i també dels homes, que aquestes religions i determinats països no volien que es produís.  

Finalment, es va imposar el criteri favorable a l’adopció del terme «gènere» i l’acceptació del reconeixement dels drets de les dones com a drets humans. A més, es va ampliar l’extensió del pensament feminista i les transformacions de la situació de les dones en la majoria de països, sense, però, que en cap cas s’hagi aconseguit la igualtat real total.  

A partir d’aquí comença un procés molt interessant i, alhora, ple de contradiccions. De fet, s’accelera el que podem anomenar «destrucció dels gèneres», és a dir, la posada en qüestió dels perfils tradicionals atribuïts a un o altre sexe, de manera que moltes persones consideren que, sigui quin sigui el seu sexe, poden adoptar rols, actituds i aspectes que sempre s’havien atribuït a l’altre sexe. Així doncs, es comença a difondre la idea que el sexe no ha de condicionar els comportaments, ni les atraccions sexuals, ni els estils de vida. Naturalment, aquesta idea no s’imposa de cop en tota la població, sinó que s’estén sobretot entre la gent jove, fins al punt que, en molts casos, s’ignora el fet que el sexe és una dada natural —s’arriba a dir que és també una construcció social— i s’atribueix tot tipus de comportaments als gèneres, però ja no com a models imposats socialment, sinó com a opcions personals derivades d’una «identitat sentida».  

Ens trobem així enfront de dues tendències en certa manera contraposades. Per començar, un fort creixement del feminisme, sobretot a partir de l’any 2018, en què es va produir el fenomen del #MeToo, que va fer que, a partir d’una denúncia d’assetjament sexual per part d’una actriu, es donessin a conèixer una gran quantitat de casos similars en molts països, assenyalant homes famosos i socialment valorats com a assetjadors i depredadors sexuals. La magnitud d’aquella denúncia va fer, d’una banda, que efectivament molts d’aquests homes, intocables fins a aquell moment, fossin acomiadats dels seus llocs de treball o jutjats pels fets que es van poder demostrar. I, d’altra banda, sota l’impuls d’aquell moviment, el feminisme es va estendre en molts més països i àmbits socials, abastant, a més, dones de totes les edats, des de nenes i adolescents fins a les seves àvies.  

Paral·lelament, es va iniciar, ja des de principis de la dècada del 2010, aproximadament, un moviment d’homes que van començar a fer la crítica del gènere masculí tradicional; un moviment que des del primer moment va tenir com a punt de referència la teoria feminista i el mateix moviment feminista, però que, alhora, va anar configurant-se com a moviment específic. La idea d’unes noves masculinitats sorgeix, precisament, de la necessitat de modificar també el gènere masculí tradicional que encara s’està transmetent i d’apropar-lo molt més al gènere femení, atès que les dones també s’anaven aproximant al gènere masculí. És a dir, com he assenyalat més amunt, es tracta d’anar eliminant la rigidesa que comportaven els models anteriors per aconseguir que cada persona pugui triar les seves formes de viure d’acord amb les seves necessitats, i no en funció d’uns models rígids de gènere.  

L’exploració d’una nova masculinitat comporta, fonamentalment, la crítica a un gènere masculí que emfasitza la violència i l’agressivitat, l’enfrontament i la competitivitat entre els homes, i el domini damunt les dones, alhora que condemna totes les actituds de cura, de tendresa, d’atenció als altres, quan són adoptades per homes, atès que es consideren actituds femenines, impròpies dels mascles. Com he desenvolupat en treballs anteriors,1 l’educació dels nens encara consisteix en una socialització per preparar un guerrer, és a dir, un individu capaç de matar i morir sense compassió ni remordiment, sempre que es tracti d’una causa «noble», o sigui, aparentment al servei dels seus. Aquest perfil humà, que probablement en el passat responia a una necessitat social, avui ha deixat de tenir sentit, tot i que en aquest moment algú estigui promovent de nou les guerres. I no solament ha deixat de tenir sentit, sinó que és altament perillós per al conjunt de la humanitat, com malauradament estem experimentant ara, fins i tot —i malgrat que d’això no se’n parli— per als nois i homes que adopten aquestes actituds i valors i que n’acaben sent directament víctimes, i sovint víctimes mortals.  

Efectivament, les dades ens ho demostren, encara que poques vegades es comentin i s’actuï en conseqüència. A Espanya, l’any 2023, un 74,2 % de les morts per homicidi van ser homes, víctimes d’agressions dutes a terme fonamentalment per altres homes: el 92 % dels assassins són homes. El 62 % del total d’homicidis va ser comès per homes que mataven homes, i un 28 % que mataven dones. Parlem molt de la violència de gènere, que en realitat caldria anomenar «violència de gènere masculí», però, com que s’utilitza el terme «gènere», que s’ha assimilat a les qüestions plantejades per les dones, sembla que només nosaltres en siguem víctimes. Tanmateix, els homes en són, numèricament, encara molt més víctimes; simplement no se’n parla. I no solament això: a partir dels 3 anys moren més nens que nenes, i als 20, per cada dona que mor, moren 3 homes. Molt rarament de malaltia; la majoria de casos moren per suïcidis —cada vegada més freqüents entre els homes joves—, per accidents de trànsit —ai, les motos!—, per drogues, homicidis i esports de risc. És a dir, en aquest moment el gènere masculí, encara dominant, és un gènere mortífer, i no perquè mati per defensar els febles, tal com ens han presentat als herois, sinó perquè, imbuïts de la necessitat de lluita, d’enfrontament i de triomf per demostrar la seva masculinitat, molts homes practiquen i veuen com a natural una violència que acaba destruint-los i destruint el seu entorn.  

Les bases per a una nova masculinitat van estar clares des de l’inici: calia obrir als homes les actituds i les emocions considerades pròpies de les dones, i no estigmatitzar-los com a poc masculins quan les adoptaven, tal com s’ha aconseguit no estigmatitzar les dones com a masculines pel fet de dur pantalons, jugar a futbol o dirigir una empresa. Es tracta d’un aprofitament i un enriquiment de les possibilitats que ofereix la vida, que ha de poder adoptar tothom, d’acord amb les seves possibilitats i tendències.  

Aquesta línia de desenvolupament, que resulta tan clara quan en parlem, té moltes dificultats per ser adoptada d’una manera general, per una raó patent: la masculinitat ha donat, durant mil·lennis, privilegis, i ha mantingut la superioritat respecte a unes dones condemnades a obeir i servir, sense poder exercir cap control damunt la pròpia vida. Canviar els gèneres, renunciar a la virilitat supremacista, és vist com un perill: el perill de perdre aquesta posició de privilegi i d’arribar a ser «com una dona», una autèntica vergonya per a molts homes. Perquè, com podeu comprovar, titllar un company de «nena», per exemple, a l’escola, equival, habitualment, a un insult que fa enrabiar qualsevol nen.  

La relació entre el feminisme i els moviments d’homes per una nova masculinitat no sempre ha estat fàcil. Malgrat la seva voluntat de canvi, molts dels homes que s’han apropat a la idea d’una nova masculinitat han estat socialitzats d’acord amb el model masculí tradicional i, per tant, mantenen una actitud relativament prepotent fins i tot quan tracten d’acostar-se al feminisme. I, enfront d’aquestes actituds, les feministes han reaccionat sovint amb la sensació que es tractava de la situació de sempre, en què els homes volen imposar-se sense tenir en compte l’opinió de les dones. L’apropament, que inicialment semblava possible, s’ha anat fent difícil, sobretot per la dificultat que els homes renunciïn a la seva tendència a un protagonisme difícilment compartit. 

Els canvis dels darrers anys: la renovació del masclisme 

L’explosió del moviment #MeToo al món va fer suposar que el feminisme es consolidaria i es convertiria en un criteri dominant en la societat. Però, com passa sovint amb els moviments socials, el seu creixement no genera només la consolidació, sinó també l’aparició de tendències adverses. I això és el que s’ha començat a manifestar en els darrers anys en relació amb el feminisme.  

Efectivament, en els darrers cinc anys, aproximadament, assistim a l’aparició de dos tipus de fenòmens. Per començar, l’ampliació del feminisme ha generat un conjunt de fractures internes, amb posicions contraposades i, fins i tot, sovint enfrontades amb certa violència. Aquestes fractures es manifesten a l’entorn de diversos eixos. El primer, i més conflictiu, és el que s’observa pel que fa al suport o a l’oposició al moviment trans, i especialment a la possibilitat que dona la llei aprovada sobre el canvi registral d’identitat sexual sense altres requisits que la voluntat de la persona. El segon eix de fractura és el que enfronta les posicions que podem considerar «clàssiques», perquè han estat predominants en el feminisme durant uns cinquanta anys, amb posicions que adopten grups de dones que es consideren «racialitzades» i que creuen que el feminisme que s’ha desenvolupat ha ignorat les necessitats de les dones pobres i de les procedents de l’anomenat «Tercer Món». Aquestes dues tendències noves que han sorgit dins el feminisme han implicat que en molts casos es parli de «feminismes», en plural, negant l’existència d’un moviment feminista amb uns plantejaments comuns. 

El fraccionament intern està suposant, evidentment, un afebliment d’aquest moviment. De fet, posa de manifest un trencament generacional, atès que, en gran part, oposa les posicions de les generacions joves a les posicions de les generacions més grans. Un fet que, com s’ha comprovat diverses vegades, és freqüent en l’evolució dels moviments socials, però que en la nostra societat, en què tot va molt ràpid, encara s’incrementa i s’accelera. Els objectius pels quals van lluitar les generacions més grans han estat, en bona part, aconseguits i, per tant, ja no són importants per a les dones joves. En canvi, aspectes que eren propis de les dones en el passat s’han tornat més difícils d’aconseguir, com ara la dedicació exclusiva a la maternitat i a les cures familiars, de manera que, en determinats casos, les joves reivindiquen allò que les grans havien rebutjat.  

Tanmateix, l’amenaça més potent és la d’un corrent antifeminista que s’està manifestant entre les generacions més joves, especialment entre els nois, però també el comencem a observar entre les noies, sobretot en països com els Estats Units, que va ser precisament on es va generar l’onada feminista iniciada als anys seixanta del segle passat.  

Per entendre com sorgeix aquest moviment cal tenir present un fenomen més general que veiem avançar en l’àmbit polític. Per raons complexes, i que tenen sobretot relació, al meu entendre, amb el creixement de les desigualtats econòmiques al món i dins de la majoria de països, s’ha generat una crítica que es va estenent sobre les polítiques dutes a terme bàsicament per la socialdemocràcia que van ser desenvolupades sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial i, en el cas espanyol, a partir del final del franquisme, ara fa cinquanta anys. Són polítiques que han permès el creixement de les classes mitjanes i de la democràcia, però que a partir de l’any 2000 han tendit a estancar-se per un conjunt de fets que ara no podem esbrinar aquí. I això ha portat al fet que, entre les generacions joves, s’hagi difós la idea que viuran pitjor que els seus pares, fet que, unit a l’augment de les migracions i l’arribada d’un gran nombre de persones procedents de països pobres, ha generat un acostament cap als plantejaments d’extrema dreta, uns plantejaments que semblaven bandejats per sempre, almenys en el marc europeu, després de l’horror dels règims nazis i feixistes que van portar a la Segona Guerra Mundial.  

Les generacions joves desconeixen la realitat del que van ser aquells governs d’extrema dreta, de les morts i l’horror que van generar, i, en el cas d’Espanya, del que va suposar una dictadura que va durar quaranta anys. I, com que ho desconeixen, tendeixen a pensar que seria millor que la realitat política actual i els règims democràtics. Un conjunt de fets sembla confirmar els aspectes més negatius d’aquests règims, com ara l’amplada de la corrupció, la violència dels enfrontaments verbals i el desenvolupament d’un conjunt de falsedats que fan difícil destriar què és cert i què no, etc. Un conjunt de circumstàncies, doncs, que s’ha convertit en un caldo de cultiu per a l’extensió de les posicions ultradretanes. 

Com és conegut, una de les característiques del pensament ultradretà és el menyspreu cap a les dones i la seva decisió de mantenir-les en els rols tradicionals d’esposes, mares i mestresses de casa. I, alhora, l’exaltació de les formes més tradicionals del gènere masculí, amb el guerrer i el mascle triomfador com a model a seguir. Veiem, llavors, com la confluència d’una conjuntura en què les dones han anat conquerint llocs públics en la societat, encara que molt lluny d’haver assolit la igualtat, i el creixent predomini dels models masclistes que miren de nou al passat arrosseguen una part de les generacions joves, especialment en el cas dels nois, ho repeteixo, a posicions antifeministes, que neguen la violència de gènere, que consideren que les dones han anat massa lluny i que adopten, quan poden, rols de dominació de les dones, arribant fins i tot a la violència, com en el cas de les violacions i les violacions múltiples, o dels feminicidis, o, més freqüentment, de pràctiques sexuals violentes i humiliants per a les noies.  

Les posicions antifeministes entre homes joves no sorgeixen soles. Hi ha, d’una banda, propaganda dels mateixos partits d’extrema dreta, com, en el cas espanyol, la posició de VOX, que nega l’existència de la violència masculina envers les dones i tracta d’imposar el concepte de «violència domèstica», suposant que la violència entre homes i dones és equiparable en ambdós sexes. De l’altra, però, s’han creat moviments d’àmbit internacional que es van estenent arreu, com ara tots els que es mouen a l’entorn del que s’ha anomenat la «masclosfera» o els «incels», que produeixen habitualment tot un conjunt d’intervencions, sobretot a les xarxes socials, totalment misògines. Uns i altres reclamen la superioritat masculina i el dret dels homes a imposar el que vulguin a les dones, especialment, en el cas dels incels, que es presenten com a homes frustrats perquè no aconsegueixen parelles sexuals femenines, i creuen que les dones tenen l’obligació de satisfer-los sexualment, en tinguin ganes o no.  

Les opinions dels homes joves respecte del feminisme i la seva variació en el temps  

A través d’enquestes i estudis diversos s’està constatant, efectivament, un canvi d’orientació en les opinions de les generacions joves i, especialment, dels homes. Així, per exemple, segons l’Informe 2024 de l’Instituto de la Juventud del Govern d’Espanya,2 l’any 2019 un 64 % de la gent jove presentava un alt nivell d’identificació amb el feminisme; l’any 2023 aquesta identificació s’havia reduït en 10 punts, i era només del 54 %. I canvis similars es van produir en altres opinions relatives al mateix tema: l’any 2019 un 82,5 % de la població jove deia estar molt d’acord amb la idea que l’existència de la violència de gènere era un dels problemes més importants de la nostra societat; quatre anys més tard, aquest percentatge havia passat al 65 %, malgrat que els feminicidis es mantenien al mateix nivell. El negacionisme respecte de la violència de gènere també tendeix a augmentar: entre les dones joves passa del 5,7 % l’any 2019 al 13,2 % l’any 2023; entre els homes joves passa de l’11,9 % l’any 2019 al 23,1 % l’any 2023. És a dir, prop d’1 de cada 4 nois ja considerava, fa un parell d’anys, que no hi havia violència de gènere i que aquest era un invent de les feministes per perjudicar-los. 

Aquest retrocés de l’adhesió al feminisme suposa, al mateix temps, l’augment del desacord amb les polítiques d’igualtat i que reforcen els drets de les dones. En aquests temes s’observa una marcada diferència d’opinions segons el sexe, ja que els homes joves són molt més reticents que les dones joves a acceptar-les. Per exemple, un 55,6 % d’homes estan a favor de l’avortament, mentre que el grau d’acceptació entre les dones és del 71 %. Respecte a garantir una presència equilibrada d’homes i dones en alts càrrecs, només hi donen suport un 48,3 % dels homes, però hi està d’acord un 70 % de les dones.  

El suport al feminisme està sent substituït en part per l’adhesió a la causa LGTBIQ, que tendeix a guanyar adeptes, sobretot entre la gent jove; un moviment que en part es reclama també del feminisme, però que en alguns aspectes s’hi contraposa, com he explicat més amunt. El feminisme sempre ha mostrat simpatia per les persones homosexuals, atès que, en part, la lluita era comuna a ambdós moviments i que moltes dones lesbianes eren feministes. Alhora, però, hi ha hagut moments en què aquesta relació ha estat difícil entre lesbianes i heterosexuals, en la mesura que les primeres han plantejat, en alguns casos, que era contradictori ser feminista i tenir relacions sexuals amb homes. Però, d’una manera general, ambdós moviments han estat d’acord. Ara bé, en ampliar-se aquest col·lectiu amb el creixement de les persones trans, s’ha produït la ruptura dins el moviment feminista, com ja he comentat, i per a moltes persones joves la simpatia cap a un moviment o altre sembla presentar-se com a alternativa i fins i tot és excloent.  

Aquests canvis de tendència també coincideixen amb canvis de tendències polítiques, en què veiem que s’estan produint moviments de posicions que no sospitava ningú. En termes generals ho podem resumir dient que, en els primers anys de democràcia, els homes votaven, a Espanya, lleugerament més a l’esquerra que les dones. Passats prop de cinquanta anys de les primeres eleccions democràtiques —que es van celebrar l’any 1977—, les posicions han canviat lleugerament. Possiblement com a conseqüència del desenvolupament del moviment feminista, la situació de les dones ha anat millorant, i això ha provocat un viratge de les dones cap a posicions més d’esquerres. D’altra banda, en el cas dels homes, el que observem és un creixement de les posicions d’esquerres fins a un cert moment, i després una tendència a un vot més de dretes; és a dir, la trajectòria d’ambdós sexes en relació amb les simpaties polítiques ha estat inversa: mentre les dones han avançat cap a l’esquerra, els homes han retrocedit cap a la dreta. Una tendència que s’accelera en els darrers anys, en què veiem créixer el suport dels homes joves a VOX; per contra, aquest partit té poc èxit entre les dones. 

De fet, aquestes variacions d’opinions i de simpaties polítiques corresponen, en gran part, a un fenomen conegut: quan la trajectòria d’un grup social ha estat ascendent, és a dir, la seva posició econòmica, social i cultural ha tendit a millorar respecte al passat, la tendència en relació amb les opcions polítiques i culturals és la del progressisme: una trajectòria ascendent mostra que avui es viu millor que ahir, i, per tant, s’espera que, adoptant opinions obertes cap a la novetat, la trajectòria ascendent pugui continuar produint-se. En canvi, quan un grup social tendeix a perdre posicions, prefereix que no canviï res. Ben a l’inrevés, vol tornar a les formes de vida del passat, perquè creu que l’afavorien enfront dels canvis que s’estan produint. I aquest és el moviment que s’observa entre dones i homes: els canvis culturals i polítics cap a la igualtat han tendit a millorar les possibilitats de les dones, encara que no s’hagi aconseguit la igualtat real. Les dones tendeixen a creure que, votant els partits d’esquerres, que han estat els que més han dut a terme polítiques igualitàries, s’avançarà encara cap a la plena igualtat. Els homes, en canvi, han perdut molts privilegis: ja no tenen l’absolut monopoli de les posicions de poder, no poden disposar amb la mateixa impunitat de les dones, de manera que no tenen a priori la preeminència de què havien gaudit tradicionalment. I, com que les noves masculinitats, que podien aportar tants avantatges als homes però no augmentar el seu poder, no han acabat d’introduir-se i arrelar en les noves generacions, veuen només la part negativa de la igualtat, i preferirien tornar a situacions del passat, quan els seus privilegis quedaven assegurats tant per les lleis com pels costums.  

Evidentment, aquest intent de retrocés no és unànime entre els homes. De fet, en la generació jove també s’observa una ruptura i, mentre que una part dels homes joves adopta aquestes posicions polítiques de negació del progrés i de la igualtat, una altra part, encara numèricament molt important, d’aquest col·lectiu es considera feminista i s’allunya dels estereotips masclistes tradicionals. En aquest moment és incerta la possible evolució col·lectiva, però, malauradament, tot tendeix a mostrar que, en aquest moviment típic de pèndol de la història, ens enfrontem a una etapa de retrocés en què veurem sorgir de nou l’admiració pels guerrers i pels herois i la proposta, que comença a ser adoptada per noies joves, sobretot als Estats Units, que el millor per a una dona és poder ser mestressa de casa i ocupar-se a temps complet de la seva família. Unes opinions que, en certa manera, coincideixen amb una mentalitat capitalista que, per tal d’augmentar el consum, també difon entre les noies joves una tendència a una feminitat impostada, que aparentment havia quedat enrere.  

Marina Subirats Martori 

(Barcelona, 1943) 

És catedràtica emèrita de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va dirigir l’Instituto de la Mujer del Ministerio de Asuntos Sociales (1993-1996), des d’on va organitzar la delegació espanyola a la Conferència Mundial sobre la Dona a Beijing del 1995 i va exercir com a portaveu de la Unió Europea. Va ser regidora d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona (1999-2006). Ha publicat nombrosos llibres i articles sobre estructura social, educació i gènere, entre els quals destaquen Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI (2012) i De mares a filles. La transmissió de la feminitat (2023). Col·labora regularment al diari Ara. 

Amb motiu dels trenta anys de l’Espai de Llibertat, conversem amb Vicenç Molina, un dels fundadors de la Fundació Ferrer i Guàrdia i una de les persones més implicades en la revista des dels seus inicis. L’entrevista repassa el naixement de la publicació, la seva funció dins l’esquerra, les col·laboracions més destacades i el repte de mantenir viu un espai de reflexió crítica en temps canviants. 

Comencem pels orígens. Com va néixer Espai de Llibertat? 

Quan va néixer la revista òbviament només era en paper, no hi havia ni molt menys tanta presència de tecnologia digital. Ho fèiem tot aquí, a la Fundació Ferrer i Guàrdia, la majoria dels col·laboradors eren també gent molt propera a casa. La Gemma Martín —que va ser la primera codirectora, juntament amb el Jordi Serrano— feia els dissenys amb un dels primers programes que hi havia d’una forma més o menys rudimentària. Les il·lustracions dels primers números les feia el mateix Jordi Serrano. Jo vaig col·laborar activament perquè soc dels socis fundadors de la Fundació.  

Quin era l’objectiu inicial de la revista? 

L’objectiu inicial era fer una revista blanca, en el sentit que no hi hagués molta exuberància de tinta ni molta presència d’elements de crispació. Volíem que fos una cosa més seriosa, no molt acadèmica, però sí capaç de reunir sensibilitats àmplies dins del que seria l’espai progressista. Trobar aquest punt de trobada entre l’esquerra era l’objectiu inicial, i crec que es va complir sense masses alts i baixos. 

D’on ve el nom “Espai de Llibertat”? 

El nom reflecteix la voluntat de crear un lloc on tothom se sentís lliure de parlar i expressar-se sense rubors ni falses vergonyes, encara que les seves idees dins del pensament progressista no fossin massa de moda o fossin considerades herètiques. Per exemple, algunes persones provinents del marxisme podien veure el lliurepensament laic, tal com l’entenia l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, com a massa petit burgès i interclassista. 

Aquí preteníem que tothom pogués entendre’s: hi cabien sensibilitats molt diverses, ja fos d’Esquerra Republicana, del PSC, del PSUC o de la CNT. L’Espai de Llibertat s’ha de valorar no només pels articles que publicava, sinó pel paper que jugava com a espai de trobada. Gent molt diferent dins de l’esquerra podia llegir, debatre i discrepar, però sempre amb la voluntat comuna de transformar la societat. En aquell temps hi havia molt de sectarisme i tendència al pamflet fàcil; nosaltres volíem fugir d’això. L’Espai de Llibertat es va pensar com una eina per al pensament crític, per obrir finestres, no per tancar-les. 

Quines sensibilitats volíeu reunir? 

Volíem que se sentissin còmodes liberals d’esquerres, socialistes, socialdemòcrates, comunistes, eurocomunistes, anarquistes… Tots tenien el seu paper, i crec que això es va aconseguir. Les col·laboracions ho demostren. 

A més, hi havia la gent de la casa, els que estàvem a la Fundació, que hi posàvem hores i hores. Era un projecte col·lectiu, però també molt artesanal. Entre nosaltres, cal destacar el Ferran Escoda, poeta i narrador, que ha estat amb nosaltres des del principi. La seva aportació literària va ser molt significativa, perquè, a més dels aspectes polítics i pedagògics, buscàvem crear espais de literatura i art. 

La revista també tenia una dimensió pedagògica? 

Sí, volíem que fos una eina útil perquè alguns monitors d’esplais tinguessin alguna referència que potser s’havia perdut amb el temps i que el sistema educatiu general no ha tingut prou capacitat per recuperar. Crec que almenys en els primers anys era fàcil veure que en els Esplais Catalans hi havia gent que sí que havia llegit coses i intentaven fer després algun tipus d’activitat vinculada a alguna de les coses que havien llegit. 

Els articles abordaven temes com la laïcitat, l’ecologisme, el feminisme, la memòria històrica o les noves formes de religiositat. Sempre hi havia aquesta mirada: oferir eines per pensar, per formar criteri, per reflexionar amb llibertat. L’Espai de Llibertat volia parlar del present, però també donar recursos per entendre’l. 

La revista també tenia vincles amb el món polític institucional? 

Sí, en alguns casos concrets. Per exemple, quan es va discutir la Llei d’Educació de Catalunya, algunes persones, sobretot del PSC i d’Iniciativa, van mostrar-se molt receptives a certs valors de laïcitat i lliurepensament, tal com els entenia la Fundació i els explicava Espai de Llibertat. També el diputat del PSC Joan Ferran, que vam entrevistar, va presentar al Parlament una moció —que es va aprovar— per recuperar l’honorabilitat de la francmaçoneria, perseguida durant el franquisme. Ho va fer, entre altres raons, perquè a la revista havíem tractat àmpliament la qüestió de la francmaçoneria. 

Un dels aspectes destacats han estat les entrevistes. Com ho aconseguíeu? 

Durant molts anys vaig col·laborar activament establint contactes entre persones de diferents orígens polítics. A partir del 2000-2001, juntament amb la Gemma Martín, em vaig dedicar a telefonar, fer recerques de qui podíem entrevistar… Durant un temps vaig ser-ne subdirector, i després, quan el Jordi Serrano va deixar de ser director, la revista va tenir només subdirector durant una temporada.  

La dimensió dels entrevistats crec que ha sigut molt interessant. De seguida quan els proposaven ens deien que sí. Vam entrevistar Paul Preston, que a més parla català, Salvador Giner, Ada Colau… També recordo especialment l’entrevista a Salvador Pàniker que va donar molt de prestigi a la revista. Però també hi van escriure intel·lectuals, acadèmics, periodistes i activistes de tradicions diverses. 

Una de les més divertides va ser la de Johan Cruyff. Vam anar a entrevistar-lo Joan-Francesc Pont (president de la Fundació Ferrer i Guàrdia) i jo, que som dues de les persones menys interessades pel futbol que jo hagi conegut mai. Em va encantar. La llibertat, el pensament crític, es poden trobar a tot arreu, fins i tot al futbol. Més endavant vam tenir converses amb José Saramago, amb qui no vam arribar a fer l’entrevista perquè va morir abans, però ens havien dit que estava disposat. Aquells noms situaven la revista dins del debat intel·lectual i polític del moment. 

Reconeixeu autocríticament alguns errors? 

Els errors, en el meu cas —i això és una apreciació personal—, potser han estat haver caigut en algun moment en la monotonia temàtica. Haver repetit massa les editorials. Cal dir que aquestes eren força circumstancials, molt lligades a la situació política del moment. En determinades èpoques, com la dels governs, era inevitable parlar-ne; les polítiques marcaven el context. També pot ser que en alguns articles hi hagués un excés d’autoidentificació o de repetició. Això podria ser. A més, de vegades érem pocs, tot i que al llarg del temps hi ha hagut molts col·laboradors. 

Com va ser la transició al format digital? 

En els darrers temps va arribar un moment en què costava molt distribuir la revista. A la gent li costa cada cop més llegir en paper i, sovint, tornar a llegir continguts que els poden semblar repetitius. Va haver-hi una època a la Fundació —no l’actual— marcada per dificultats de supervivència. La Fundació es va salvar gràcies a la feina de tres persones: la Sílvia Luque, l’Hungria Panadero i l’Uska Ballester, que van treballar intensament, tot i que va ser una situació molt complicada. Després es va optar per reduir costos i apostar pel blog, on també es publiquen col·laboracions, entrevistes i articles. Però tota la primera etapa, els primers vint-i-cinc anys, va ser de feina feta en paper. 

Com veus la situació actual de les forces progressistes? 

L’atomització actual de les forces progressistes té una explicació: l’independentisme. És l’emergència d’una sensibilitat que, quan va néixer Espai de Llibertat, era molt minoritària. Al consell de redacció ja hi havia gent d’Esquerra Republicana que en aquell moment ja ho eren, tot i que per a ells era encara un horitzó utòpic. 

Després, el fet d’haver intentat concretar aquesta sensibilitat en la vida política activa —i això és una opinió personal— crec que ha estat nefast, perquè ha provocat desmobilització i ha reduït la capacitat d’atraure persones de bona voluntat, enganyant-les de manera descarada. 

Malgrat tot, aquí no hi ha hagut problemes: ens hem entès perfectament, independentistes i no independentistes. Cal recordar que la Fundació Ferrer i Guàrdia, en els seus orígens, és bàsicament internacionalista, cosmopolita, i parteix de la idea ferreriana que pertanyem a la pàtria dels humans, no a la d’una bandera. 

Quin paper hauria de tenir Espai de Llibertat en el moment actual? 

Jo crec que Espai de Llibertat hauria de continuar sent el mateix: un espai plural, on diferents sensibilitats de l’esquerra puguin dialogar i conviure. El repte, però, és com arribar a nous públics. Caldria una renovació generacional, tant en el missatge com en la sensibilitat, per fer-lo més eficaç.  

Tot i això, la idea inicial continua sent vàlida: defensar l’emancipació, els drets socials i les llibertats civils des del respecte a la diversitat d’idees. És important mantenir aquest esperit i demostrar que podem discrepar sense barallar-nos, defensant diferents models de llibertat. 

Quins temes actuals t’agradaria llegir a Espai de Llibertat? 

Una reflexió àmplia sobre les identitats. La majoria de les persones compartim valors bàsics de respecte i llibertat, però una certa postmodernitat ha fet que moltes persones de sensibilitat progressista dediquin molt de temps a autodefinir-se per exclusió. Cal recordar que, abans que qualsevol etiqueta, som ciutadans. La nostra relació amb la societat comença des d’aquí. L’excés d’insistència en les identitats pot dificultar que hi hagi un eix de connexió entre persones que tenen interessos comuns, com augmentar les llibertats i els drets socials. 

Creus que hi ha una tensió entre els valors il·lustrats i algunes visions postmodernes? 

La revista s’identificava amb els valors de la Il·lustració i de la Revolució Francesa. És cert que això pot generar una crítica: som eurocèntrics, enciclopedistes… Hi ha qui pot interpretar-ho com una forma de colonialisme cultural. Però la idea central és clara: hi ha drets bàsics que s’han de respectar universalment. 

Ningú ha de jutjar creences o conviccions personals, sempre que això no pertorbi l’espai públic. Tothom ha de gaudir dels drets i assumir els deures de ciutadania amb respecte màxim. Els nens són els principals subjectes de dret en una societat democràtica. 

Per què brindaries en aquests trenta anys? 

Brindo perquè crec que vam actuar amb honestedat i responsabilitat, encara que fossin projectes petits. Moltes persones van dedicar temps i esforç per reunir-nos i fer-ho bé. És un exemple pedagògic: podem fer coses valuoses si creiem en elles, sense esperar premis. L’objectiu és contribuir, en la mesura que puguem, al fet que la gent sigui més emancipada. Com més llegeixes, més emancipat seràs i més gaudiràs del procés. 

Aquest augment de la presència de grups i de vot cap a partits extremistes o d’ultradreta ha estat fruit d’un procés organitzatiu d’aquests grups i de mobilització d’aquest vot. Un procés que no és actual, que comença a aparèixer amb les mobilitzacions contra el matrimoni igualitari a Espanya el 2005, que va continuar amb la proposta del PIN parental a Múrcia el 2019 o l’aparició dels autobusos transfòbics d’HazteOir, que van treure en el marc del 8 de març del 2021. Però, malgrat que aquestes actuacions han estat ubicades a Espanya, aquest és un moviment transnacional que pretén promoure els privilegis d’una petita part de la població i que necessita governar per poder continuar amb aquesta acumulació de poder. Tal com plantegen algunes tesis, «estem davant d’un rearmament del model econòmic neoliberal en la seva fase més exacerbada i austericida» (Rodríguez García i Gil Farré, 2022), i el discurs contra els drets sexuals i reproductius de les dones i les persones LGTBIQA+ funciona per unificar aquests grups antidrets i mobilitzar votants.  

Entre aquests grups, però, trobem, efectivament, alguns grups fonamentalistes o integristes religiosos, de defensa dels valors tradicionals de la família i un concepte de la defensa de la vida centrat només en l’atac al dret a la sobirania corporal. Però no tots els grups antidrets o extremistes són de caràcter confessional o religiós; també trobem altres grups que s’enfronten a aquests drets des d’altres espais. El que sí que podem trobar que els uneix és una mal entesa defensa de la llibertat d’expressió i un atac cap a tot grup que considerin que va contra la «seva» llibertat d’expressió, personalitzant i individualitzant el concepte, en comptes d’entendre’l com a dret social i polític d’una societat. Això sí, els valors que els han unit de manera transnacional han estat els més conservadors al voltant de la defensa del que s’entén per família tradicional i el concepte nació, unificant l’atac als drets sexuals i reproductius de les dones i les persones LGTBIQA+ i l’intent d’apropiar-se dels territoris, països i regions i les seves poblacions, per tal d’explotar-los i enriquir-se a costa seva. 

Semblava que en els darrers anys aquests valors havien passat a ocupar un espai residual en el nostre context sociopolític, però cada cop estan més presents i comencen a ocupar alguns espais força visibles i, sobretot, comencen a ser legitimats per certs sectors o grups de població. Ja fa uns quants anys que podem sentir persones fent comentaris o fent servir expressions o conceptes que fins fa poc es consideraven moralment reprovables o el que al carrer podíem identificar com a «políticament incorrectes». Així, per exemple, havíem anat aconseguint que hi hagués una consciència social per tal de plantejar-se l’ús de paraules concretes, com camionera o maricón, per desqualificar una persona, o bé que no es podia fer humor a qualsevol preu, com ara utilitzar una ploma femenina en un home com a motiu de rialla fàcil. Tanmateix, tot això es veu qüestionat per alguns grups que transmeten malestar per haver d’incorporar aquesta consciència.  

De fet, l’entorn de l’humor és un dels espais on més s’ha visibilitzat un rebuig a aquesta consciència social. Així doncs, per exemple, el cas al voltant de l’espai de La Chocita del Loro, de Madrid, on es va contractar tan sols una dona, respecte de vint-i-sis homes cis, argumentant que era «difícil trobar còmiques que no fessin humor de víctima o molt feminista» (Ruiz, 2021), reflecteix una resistència a continuar ocupant espais de reproducció del discurs dominant. En definitiva, quan pensàvem que havíem començat a superar l’humor dels anys vuitanta i noranta, amb humoristes com Arévalo, ara ens trobem amb actituds nostàlgiques que volen continuar amb la seva representació i no renunciar a l’espai públic i a seguir determinant què és humor i què no ho és.  

Aquesta actitud de nostàlgia, de negar-se a compartir l’espai públic i, en definitiva, de no renunciar a ser els referents en la creació còmica i d’humor d’un país constitueix una base amb la qual els grups extremistes i de la ultradreta connecten amb gran facilitat. Els discursos antidrets —entenent antidrets com anar contra els drets de les persones que fins ara no n’havíem tingut o n’havíem tingut menys, és a dir, dones, persones LGTBIQA+, persones racialitzades, persones amb diversitat funcional o persones en situació de carrer— són els que millor connecten amb una part de la població que fins fa deu o quinze anys tenia una mínima exigència sobre el nivell de consciència que havia de tenir per les persones del seu voltant i que ara es troba que ha de modificar aquesta manera de viure perquè els col·lectius menystinguts fins ara han començat a tenir drets i comencen a ser considerats ciutadans que cal escoltar i, fins i tot, que mereixen un espai propi a la societat.  

Fins fa molt poc, les persones dels col·lectius LGTBIQA+ comptàvem amb molt pocs drets. És a dir, disposàvem d’uns drets mínims, com a ciutadania, però aquests drets només se’ns aplicaven per a les qüestions en què la nostra identitat o expressió del gènere i la nostra orientació afectivosexual no afectaven. Dit d’una altra manera, els drets civils i socials estaven pensats per a un model social cisheteropatriarcal, és a dir, per a persones cisgènere, que tinguessin vincles afectivosexuals entre elles seguint la norma heterosexual i de forma monògama, amb l’objectiu d’establir-hi un vincle familiar nuclear format per pare, mare i fills i filles. En el nostre context social català, això implicava una relació formalitzada com a matrimoni i, si era possible, amb l’adquisició d’un «habitatge familiar» en règim de compra. 

A la dècada dels anys setanta i principis dels vuitanta esclata el moviment per l’alliberament sexual i de gènere a Catalunya, Espanya i en quasi tot el context europeu i dels Estats Units. El model descrit abans era predominant al context català i espanyol, i l’aparició del moviment suposa un qüestionament d’aquest. Ara bé, sense drets reconeguts, la dissidència de sexe i de gènere era considerada, en el millor dels casos, un estil de vida alternatiu, i per la majoria de la societat, una raresa, una tara, quelcom que només passa a algunes persones concretes i de forma excepcional. Per tant, era motiu de vergonya, aïllament, i calia amagar-ho. I, en cas que es fes públic o fos evident i visible, s’activaven els mecanismes de control social, com la presó i els espais correctius. 

Aquests mecanismes correctius ja funcionaven durant el franquisme, i no ho van deixar de fer fins als anys noranta per a persones lesbianes, bisexuals i gais, però encara hi havia mecanismes de control per a persones trans i persones intersexe adultes fins al 2023, que es va aprovar la llei de drets de les persones trans i LGTBI estatal.¹ Val a dir que, encara ara, es van destapant puntualment alguns casos de teràpies de conversió per a persones LGTBIQA+ a Catalunya, malgrat ser pràctiques que estan prohibides de manera explícita per la llei de drets de les persones trans i LGTBI estatal, i que els infants i adolescents encara viuen el seu desenvolupament sexual i de gènere sota un control social important, un tema que es reprendrà en aquest article més endavant. 

Als anys noranta la lluita pels drets LGTBIQA+ va començar a mobilitzar-se per aconseguir drets efectius. El marc legal que ho feia possible era el marc internacional dels drets humans: d’una banda, el 17 de maig del 1990 l’Organització Mundial de la Salut desclassifica l’homosexualitat com a malaltia; i, d’altra banda, els anys 1994 i 1995 es fan les conferències internacionals sobre població i desenvolupament al Caire i sobre la dona a Pequín, respectivament, arran de les quals s’incorporen, en el marc dels drets humans, els drets sexuals i reproductius com a part d’aquests. Aquestes fites són les que fan possible començar a articular un marc de defensa dels drets de les persones dels col·lectius LGTBIQA+. 

Finalment, el 2007 el Consell de Drets Humans de l’ONU va presentar els Principis de Yogyakarta, que són els principis de com s’aplica la legislació internacional dels drets humans en les qüestions d’orientació afectivosexual i d’identitat de gènere. Aquests principis reconeixen de manera explícita l’existència de la diversitat afectivosexual i de gènere, i els drets humans de les persones dels col·lectius LGTBIQA+, a més de fer recomanacions concretes per al seu desenvolupament, fet que marcarà un punt d’inflexió i un marc internacional per al desenvolupament de normatives, lleis i polítiques específiques que garanteixin els drets de les persones LGTBIQA+.  

A Catalunya, paral·lelament, es van començar a conquerir drets específics. Concretament, el 2005 s’aconsegueix incloure l’adopció homoparental al Codi civil català i es legalitza el matrimoni igualitari a Espanya. Ja en aquell moment es va evidenciar la resposta de grups antidrets. En concret, el Partit Popular va presentar aquell mateix any un recurs contra l’aprovació del matrimoni igualitari al Tribunal Constitucional, i els representants de l’Església catòlica a Espanya s’hi van oposar frontalment, fet que va produir mobilitzacions posteriors per part d’entitats com el Foro Español de la Familia y HazteOir. El Tribunal Constitucional va trigar set anys a resoldre a favor del matrimoni, i, per tant, fins al 2012, malgrat que les persones LGTBIQA+ es casaven, hi havia una enorme incertesa al voltant de la resolució.  

Durant aquests set anys, les mobilitzacions, declaracions, opinions, trobades i actituds contràries al matrimoni igualitari i a l’accés a l’adopció es van succeir de manera continuada. Va ser un espai de temps en què es va permetre la «no correcció política» i l’opinió lliure de grups antidrets que definien la llei com un atac a la institució de la família, basant-se en una naturalització de la família i dels rols de gènere, essencialitzant el sistema sexe-gènere. Uns discursos que no s’havien sentit de manera tan evident en l’opinió pública ni per part de representants públics en els anys anteriors. 

Vam passar de parlar de l’homosexualitat —en aquell moment gairebé només es parlava de persones homosexuals i, com a màxim, es parlava de persones transsexuals, ja que el concepte trans és posterior— com a quelcom tabú i delimitant-ho a l’espai privat, a ser un tema públic de debat, que rebia atacs constants de part de la població que s’oposava a considerar com a iguals les persones dissidents de sexe o gènere o qualsevol vivència diferent del model cisheteronormatiu eurocèntric. L’aprovació del matrimoni igualitari va treure a la llum els poders contraris i els seus discursos de manera molt evident. Evidentment, les mateixes veus contràries al matrimoni igualitari eren les que també negaven les violències masclistes, el dret a l’avortament i, en definitiva, s’oposaven a qualsevol reconeixement dels drets sexuals i reproductius de les dones i la població LGTBIQA+. 

No obstant això, aquests grups antidrets estaven molt localitzats i no constituïen una proporció important de la població. Tampoc eren actituds acceptades per la majoria de la població, ja que al voltant del 60 % de la població espanyola estava a favor del matrimoni igualitari en aquell moment. Malgrat que van intentar fer soroll amb mobilitzacions públiques, com ara manifestacions a Madrid, només aconseguien reunir població recollint persones d’arreu del territori espanyol perquè anessin a aquestes mobilitzacions i així arribar a una participació important. Ara bé, va servir per començar a determinar les bases de discursos d’odi que es poden sentir ara o que hem vist en els darrers anys, i fer evident el fet que hi hagués certs grups de població disposats a mostrar-se visiblement en contra de la conquesta dels drets de les persones LGTBIQA+.  

Gràcies a aquest procés, però, es va obrir un segon camí, que era la lluita contra les discriminacions. Primer, calia identificar les discriminacions i les vulneracions de drets, i, en segon lloc, sensibilitzar i tenir eines per erradicar-les. Es comença la lluita anant més enllà i reconeixent un marc de drets propis i la possibilitat de denunciar les vulneracions de drets. A Catalunya aquest procés culmina amb la Llei 11/2014, per garantir els drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals; i quasi deu anys més tard s’aprova la llei estatal de drets de les persones trans i LGTBIQA+. Efectivament, van ser lleis que van requerir molta negociació, i un dels punts que sempre ha estat conflictiu és la incorporació de la diversitat afectivosexual i de gènere en l’àmbit educatiu. 

S’ha avançat molt en el reconeixement de drets molt diversos, que han permès començar a desenvolupar polítiques públiques més enllà dels drets civils, en direcció a una possible garantia efectiva dels drets de les persones LGTBIQA+. No obstant això, en l’àmbit de l’educació sempre ha estat molt difícil fer-hi incidència.  

La incorporació dels feminismes en les agendes polítiques locals, autonòmiques i estatals ha fet possible visibilitzar la necessitat d’incorporar de manera efectiva la perspectiva de gènere en l’educació. Els principis de la coeducació sempre han estat presents, però no s’han acabat d’incorporar mai de manera realment integral. L’educació a Catalunya i a Espanya és un espai de conflicte per als grups antidrets i la dreta en general. Efectivament, l’educació és la base d’una societat i és un motor de canvi social. És per això que els grups antidrets no volen renunciar a aquest espai, que significa la formació de noves generacions. Des de l’educació confessional franquista fins a l’actualitat, la lluita en l’educació ha estat molt present en diversos temes:  

• Concert i privatització de l’educació versus educació pública universal i accessible. 
• Confessionalitat de l’escola versus laïcitat de l’escola, i, en especial, de l’escola pública. 
• Coeducació. 

I així s’ha reflectit en la lluita al voltant de les lleis d’educació estatals que s’han anat aprovant des de l’inici del sistema de monarquia parlamentària actual a Espanya.  

És evident que els valors d’universalitat i coeducació són indestriables de la laïcitat a l’escola i en l’educació, en general. I probablement per això la batalla del discurs i cultural en l’àmbit polític s’ha localitzat de manera molt intensa en la regulació de l’educació pública a Catalunya i a Espanya.  

A Catalunya, de fet, la Llei d’educació vigent inclou els principis de la coeducació en els principis rectors i en l’organització i els continguts pedagògics, des que es va aprovar el 2009. No obstant això, el desenvolupament efectiu d’aquests principis encara és insuficient, ja que manca un desenvolupament més actiu i conscient d’aquests principis, i, per fer-ho, cal un compromís de país i polític, però això implicaria un enfrontament amb tots els grups contraris a fer-ho. Aquests grups els qualifiquen de principis ideològics —l’anomenada «ideologia de gènere»—, assumint que la seva visió de l’educació és asèptica i no té càrrega ideològica, recuperant una visió essencialista i naturalitzada dels principis pels quals es regeix el sistema patriarcal. Cal, per tant, evidenciar que els valors del sistema patriarcal no són asèptics, no estan lliures d’ideologia. Fins i tot quan sembla que només fem contingut formal en les assignatures a les escoles i en els instituts, en realitat estem reproduint els valors del sistema patriarcal. Un sistema patriarcal que també és capitalista, racista, colonial, capacitista, adultocèntric i, evidentment, LGTBIQA-fòbic. Assumim que els coneixements científics que ensenyem, que el sistema econòmic que coneixem i que tot el sistema d’organització social són vàlids si es defensen des d’una certa legitimitat intel·lectual, però aquesta legitimitat la dona el mateix sistema que incorpora tots aquests valors propis del sistema patriarcal. 

En els darrers anys s’ha anat obrint la possibilitat de començar a incloure temes vinculats a l’educació afectivosexual i de gènere. Tanmateix, ens trobem que aquesta obertura s’ha concretat a través del desenvolupament d’intervencions puntuals a centres que així ho sol·liciten, sense poder aprofundir ni treballar de manera més continuada en un contingut que, d’altra banda, està reconegut com a dret humà, en el marc dels drets sexuals i reproductius com a accés a la informació i l’educació sexual.  

És evident que tant a Catalunya com a Espanya la manca d’educació sexual és una realitat. I, de fet, és una demanda de gran part dels moviments feministes i LGTBIQA+, entre d’altres, poder tenir una educació afectivosexual integral, de qualitat, amb perspectiva de gènere i inclusiva. Però, en realitat, no s’ha acabat de concretar mai. A Catalunya hi hem estat molt a prop a través del programa Coeduca’t, impulsat pel Departament d’Educació el curs 2019-2020. Fins i tot el Síndic de Greuges de Catalunya va demanar que es garantís la coeducació en totes les etapes educatives el 2022 i va obrir una actuació d’ofici per garantir el dret d’infants i adolescents a rebre educació afectivosexual en els centres educatius,² però el mateix Síndic reconeixia que no s’estava desenvolupant en tots els centres educatius de Catalunya, de manera que es vulneraven els drets dels infants i els adolescents. 

A més, el 2022 el Departament d’Educació va retirar del seu web uns materials sobre formació afectivosexual que havia elaborat l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius del programa Coeduca’t i, finalment, al novembre del mateix any el web del programa va desaparèixer, tal com estava fins a aquell moment. Aquesta situació es va donar després que VOX iniciés una campanya contra el programa i que la Fundación Española de Abogados Cristianos portés el cas al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).³ Queda clar que el sistema educatiu és un espai de batalla per als grups antidrets i fonamentalistes, ja que fomenta uns o altres valors i té la capacitat d’ajudar perquè infants, adolescents i joves desenvolupin un pensament més o menys crític. 

Lluites feministes i LGTBIQA+ són les que han posat de manera reiterada i continuada el tema de l’educació afectivosexual i la coeducació en l’agenda política en els darrers trenta anys. Aquest fet evidencia que són moviments i lluites que van més enllà del mateix subjecte polític i que vetllen per un món més just per a totes les persones, ja que qüestionen el sistema de desigualtats existent i les seves causes i conseqüències, tot fomentant maneres de veure el món i de relacionar-se més equitatives, amb dinàmiques més igualitàries, inclusives i justes per a totes les persones. I això només és possible des del pensament crític. Les persones LGTBIQA+ per existir hem de desenvolupar, necessàriament, un cert pensament crític cap a la societat que ens envolta, perquè la nostra existència per si mateixa posa en dubte el model social hegemònic de gènere i de relacions.  

Val a dir que amb l’assimilació de la diversitat per part del capitalisme, encara que sigui des d’un punt de vista superficial, apareixen pràctiques com el pinkwashing⁴ que dificulten el pensament crític i transmeten una falsa il·lusió que la dissidència de sexe i gènere forma part de la norma, malgrat que això no sigui real. És possible que aquesta assimilació, acompanyada de les consecucions en drets, hagi donat una sensació que ja està tot aconseguit i que les actituds LGTBIQA-fòbiques i els grups antidrets són minoritaris i excepcionals. No obstant això, en els darrers anys hem pogut anar observant que, en realitat, no és així. A poc a poc han anat apareixent accions de desacreditació dels moviments LGTBIQA+ i feministes per tal de posar en dubte les conquestes socials i polítiques. Els grups antidrets, de fet, cada cop més han fet servir vocabulari propi dels moviments socials per interpel·lar certs grups de població. 

Així doncs, malgrat que sempre ens havíem referit a l’educació adoctrinadora i dogmàtica com a aquella provinent de les institucions educatives religioses, en què la confessió formava part de manera transversal de tot el contingut i la metodologia, ara són els grups antidrets i d’extrema dreta els que acusen els moviments LGTBIQA+ i feministes d’adoctrinar amb la «ideologia de gènere». Però aquestes acusacions van més enllà dels moviments LGTBIQA+ i feministes, perquè pretenen posar en dubte tot el sistema i fomentar que els valors democràtics són els que han portat la societat a punt de trencament amb tot allò tradicional i estable. En un context de crisi financera i econòmica, climàtica i social, en què la incertesa passa a formar part de la vida quotidiana de les persones com no havia passat mai abans en la història de la humanitat, aquest discurs que apel·la a la tradició, la nació i l’ordre pot arribar a moltes persones que es veuen desubicades i en una situació de vulnerabilitat que creuen que no mereixen o que no esperaven que els pogués passar.  

És imperatiu desemmascarar aquests grups i mostrar qui són i els seus interessos reals, ja que, evidentment, no és la defensa de la població en general i, encara menys, de les classes treballadores. La interconnexió de l’extrema dreta i dels grups antidrets amb el capitalisme neoliberal, i, per tant, amb l’amenaça al planeta i a tots els pobles, grups i poblacions és real, i cal investigar-ho i difondre-ho.  

És essencial que no ens deixem portar per la por ni el dubte sobre el pensament crític que ha fet possible la consecució dels drets i el canvi social i polític que s’ha dut a terme des dels moviments socials LGTBIQA+ i feministes. Ja podem començar a identificar algunes accions que fa uns anys o, fins i tot, uns mesos s’haguessin dut a terme sense cap qüestionament i que ara comencem a plantejar-nos o posar-hi límits per una possible amenaça externa. Cal, per tant, continuar amb l’agenda política i fer-ho amb la mateixa visió crítica que s’havia fet fins ara, tot tenint com a base el reconeixement i la garantia dels drets humans de totes les persones.  

En aquest sentit, el foment dels drets humans de totes les persones ha de constituir la base imprescindible per continuar incorporant nous relats que els facin evolucionar i que cada cop puguin esdevenir una millor garantia per a una societat més justa. Els grups antidrets han aconseguit que el marc dels drets humans sigui vist com a quelcom institucional i lluny de la realitat, apel·lant a discursos antidemocràtics. Amb l’aparició de certa institucionalització d’alguns drets i lluites han desacreditat la política i la democràcia, fet que ha interpel·lat els grups més joves. La batalla cultural és un repte que va molt més enllà del gènere i que cal prendre’s seriosament. Les lluites feministes i dels col·lectius LGTBIQA+ són també lluites de classe, climàtiques i de justícia social, i han de ser antiracistes i anticapacitistes. Recordo les primeres mobilitzacions que convocava l’extrema dreta a Espanya després del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 en defensa de «la unidad de España», que es minimitzaven des d’alguns entorns de les esquerres. Ja en aquell moment moltes de nosaltres vivíem aquelles protestes des de la preocupació, però se’ns menystenia. Els valors de la diversitat, la laïcitat, la sororitat i el pensament crític han d’anar de bracet, i hem d’entendre que les lluites pels drets de totes les persones estan travessades per tots els eixos de desigualtat i opressió.  

Elena Longares Hernández

Barcelona, 1983 

Activista feminista i pels drets dels col·lectius LGTBIQA+. Ha treballat en l’àmbit dels drets sexuals i reproductius dels col·lectius LGTBIQA+ durant més de deu anys, en entitats com la Coordinadora LGTB de Catalunya, Gais Positius i actualment l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius. 

En l’àmbit de l’activisme ha format part del col·lectiu LesBiCat (Grup de dones lesbianes i bisexuals a Catalunya) durant deu anys, i va ser membre de la Campanya feminista pel dret a la reproducció assistida, per a l’accés a les tècniques de reproducció assistida en el sistema sanitari públic de parelles de dones i dones sense parella. 

També ha treballat en l’àmbit de la no-discriminació i pels drets dels col·lectius LGTBIQA+, dirigint l’Informe de l’estat de l’LGTBI-fòbia a Catalunya de l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia, durant els anys 2014, 2015, 2017 i 2018. El 2019 va participar a la Conferència Internacional de l’ILGA, amb una ponència sobre els drets sexuals i reproductius dels col·lectius LGTBIQA+. Actualment, forma part de la junta de l’entitat LGTBI Orgull Pota Blava del Prat de Llobregat. 

En la dècada dels noranta, concretament el 1997, una dona, amb el pseudònim d’Alana, va decidir crear una comunitat a través de fòrums d’internet anomenada Alana’s Involuntary Celibacy Project. L’objectiu era generar un espai segur i respectuós en què poder tractar temes com els sentiments, la timidesa i la manca de trobades sexuals en una societat hipersexualitzada. La seva primera publicació, publicada per la BBC, deia: «Tinc 27 anys i no he tingut mai una cita.»  

La comunitat va créixer a passos de gegant fins a convertir-se en una xarxa de suport en línia en la qual poder parlar sobre les experiències personals amb el gènere oposat, la manca d’«èxit» i la solitud. Però, com una comunitat que aparentment era un grup d’empara passar a ser una organització internacional misògina amb l’única finalitat d’odiar d’una manera atroç les dones? 

El terme «incel» va ser creat per les mateixes persones del col·lectiu virtual per poder identificar-se entre elles. No obstant això, a mesura que la comunitat va créixer, l’objectiu va deixar de ser el que havia establert inicialment la seva pròpia creadora, que era una dona, i va passar a ser una comunitat que assenyalava i culpabilitzava les dones i el feminisme com a factor i problema principal de la seva frustració sexual.  

Tot i que aquest corrent, en els seus inicis, era minoritari i l’ànim principal continuava sent el de generar una xarxa de suport, tot va fer un gir de 180 graus quan Elliot Rodger (23 de juliol de 1991 – 23 de maig de 2014, Califòrnia), amb 22 anys, va ser l’autor d’un tiroteig massiu a la ciutat d’Isla Vista, Califòrnia, en què van ser assassinades al voltant de sis persones, incloent-hi el mateix autor.  

Abans que l’autor decidís treure’s la vida en aquesta massacre, va distribuir, com van poder filtrar els mitjans americans, un document de 141 pàgines en què expressava el seu profund menyspreu i odi cap a les dones; odi que estava alimentat per la frustració que li causava la seva pròpia virginitat. Va ser així com el corrent violent dels «incel» que s’havia creat al marge de la comunitat originària no va dubtar a titllar Elliot Rodger d’heroi. Aquest enaltiment es va produir fins a tal punt que, uns anys més tard, l’any 2018, Alek Minassian, de Toronto, va difondre, com va publicar la mateixa BBC, un missatge a Facebook que deia: «La rebel·lió “incel” ja ha començat… Saludeu tots el Cavaller Suprem Elliot Rodger!»  

Poc després, la mateixa persona que publicava a les xarxes socials la seva adulació per l’assassí Elliot Rodger va matar, amb tan sols 25 anys, deu persones en un atropellament massiu i en va ferir quinze més. Va ser en aquesta mateixa època, i davant la deriva violenta i criminal que estava agafant la comunitat «incel», que el fòrum de Reddit, un espai virtual en què la comunitat podia compartir els seus missatges, va censurar gran part del seu contingut, fins a tancar aquesta comunitat amb més de 41.000 membres, fent que, en l’actualitat, sigui pràcticament impossible trobar el contingut original en pàgines en què s’identificaven clarament com a «incels» per passar a pàgines menys conegudes o plataformes en què disfressen els seus missatges com a genuïnes qüestions polítiques contra certs moviments socials com el feminisme.  

És aquí, precisament, on podríem dir que es genera el moviment de la «manosfera»,¹ que és considerat l’espai virtual en què es promouen idees misògines, contingut violent i d’odi cap a dones i una forta oposició al feminisme, trobant una gran aliança en els partits de dreta i extrema dreta.  

L’oposició i la ràbia que aquesta comunitat destina cap al feminisme no és intranscendent, ja que molts usuaris centren els seus discursos en l’antifeminisme perquè identifiquen aquest moviment com la màxima amenaça contra la masculinitat i la feminitat tradicional, perquè consideren que no estarien frustrats sexualment si el feminisme no estigués inculcant a les dones un paper diferent a la submissió que religiosament —mai millor dit— s’ha volgut imposar cap al gènere masculí. 

Als Estats Units hi ha centenars d’estudis i llibres que analitzen aquest fenomen i com les persones joves, especialment els nois, són seduïts per aquestes idees i missatges de violència. Algun d’aquests llibres és el de l’autora Laura Bates: Los hombres que odian a las mujeres: Incels, artistas de la seducción y otras subculturas misóginas online, en què analitza el fenomen de la comunitat «incel» i com sembla que ara, lluny de desaparèixer, actuen d’una forma clandestina i camuflada en altres plataformes.  

Encara que als Estats Units hi ha hagut atemptats i massacres en nom d’aquesta comunitat, aparentment a Europa (o Espanya) podem respirar pensant que aquesta violència i odi cap a les dones ni ha arribat ni es manifesta. Però, això és cert? Espanya està exempta de la comunitat «incel» i de l’odi que professen?  

«Puta», «et violaria», «meuca feminazi, us matarem a totes», «tant de bo et violin entre cinc», «puta feminazi», «sou un càncer», «tant de bo et moris» o «vigila perquè et mataré» són alguns dels missatges que diàriament reben centenars de dones del nostre país mitjançant les xarxes socials. Aquests comentaris, concretament, els ha rebut, en nombroses ocasions, la dona que està escrivint aquestes paraules.  

És conegut per tothom que les xarxes socials són un niu d’odi completament legitimat i emparat per l’anonimat, que permet a tot tipus de persones llançar missatges d’odi i de violència cap a altres persones, disfressant-ho, tot plegat, d’una falsa llibertat d’expressió. Així i tot, sembla que tothom sap, tot i no considerar-se prou urgent, l’odi i la violència que les dones reben en els espais virtuals, especialment les dones que generen contingut feminista, polític o a favor dels drets humans.  

El que sorprèn d’aquests comentaris és que, lluny de ser una mera declaració d’odi, són una clara manifestació del corrent «incel» que fa anys que neix i prolifera als Estats Units. Cal recordar, com hem dit anteriorment, que els espais virtuals on la comunitat «incel» podia publicar els seus missatges van acabar desapareixent després de les massacres que es van produir, però que, lluny d’erradicar-se aquests missatges o aquesta comunitat, es van transformar i es van traslladar a altres plataformes en què, al·legant llibertat d’expressió, poder seguir odiant i violentant tota mena de dones. 

Són nombroses les vegades que, quan les dones denunciem aquest tipus de violència virtual, rebem una resposta exculpatòria d’aquestes conductes. O bé es creu que és llibertat d’expressió, o bé es considera que són comentaris inofensius, o bé ens proposen abandonar la nostra lluita i plataformes si creiem que no podem assumir aquests «comentaris». I jo em pregunto: és realment una conducta que genuïnament es queda a les xarxes socials?  

14 de febrer de 2023, Madrid. Santiago Carvajal, de 23 anys, apallissava al metro, fins a deixar-la inconscient i a crits de «l’he matada, l’he matada», una dona de 60 anys que formava part del personal de neteja del metro de Madrid. Dos dies després, i gràcies a les càmeres de seguretat, va ser detingut per una agent a la qual, a part d’agredir físicament, li deia, tal com ha publicat El País: «Ets una meuca, una dona a mi no em deté», «no em toquis, filla de puta, les dones m’heu de tenir por, putes, que per això us pego, et trencaré el cap com a la puta de la plaça Elíptica.»  

La investigació va acabar destapant que aquest jove havia agredit més d’una desena de dones entre els anys 2020 i 2023. Totes les víctimes repetien el mateix patró: sempre eren dones, majoritàriament no tenien cap relació amb l’agressor i les escollia de manera aleatòria. En tots els atacs, l’agressor acabava fent una oda a la repugnància i l’odi que sentia pel gènere femení. Actualment, la Fiscalia li demana 13 anys de presó. 

I torno a preguntar: Espanya està exempta de la comunitat «incel»? 

Quan es tracta d’aixecar catifes, tothom surt a defensar la qualitat democràtica del seu país en comparació amb els altres, però la veritat és que el sistema patriarcal que alimenta l’odi cap a les dones i la seva submissió és transversal i internacional. Aquest sistema controla totes les esferes de la nostra societat: la política, l’econòmica i fins i tot la social, però actualment controla la que, pel meu gust, és la més important: la batalla cultural.  

Entenem per batalla cultural la que es produeix en el si virtual i comunicatiu i en què s’intenta crear un imaginari col·lectiu d’acord amb els valors ideològics que es vulguin defensar. Posem-ne un exemple. Si vull defensar el feminisme i els valors progressistes, llançaré notícies i generaré moviments socials i a les xarxes que parlin de la violència masclista que diàriament hi ha al nostre país, les xifres que corroboren la bretxa salarial, les agressions sexuals o la transfòbia, entre d’altres. En canvi, si la meva intenció és defensar els valors tradicionals i el perill de l’avenç dels drets humans, llançaré notícies i generaré moviments socials i a les xarxes que parlin de com les feministes, les persones del col·lectiu LGTBIQ+ i el progressisme pretenen crear una societat en què les figures tradicionals surtin perjudicades i violentades, tot i no poder corroborar-ho amb cap tipus de xifra ni estudi.  

És aquí, precisament, on s’entremesclen les comunitats internacionals d’«incels» i els espais de la manosfera, per tal de generar moviments que no tenen cap tipus de pla, objectiu, programa ni límit, per donar pas a onades violentes i organitzades que o bé acaben en massacres físiques, o bé acaben en massacres virtuals per tal d’erradicar la salut mental de totes les dones que s’exposen en el si de la palestra virtual.  

I, arribats a aquest punt, la pregunta que ens sorgiria és, precisament, la que dona títol a aquest article: es pot frenar l’odi cap a les dones?  

Són moltes les teories que es mouen al voltant de com frenar els discursos d’odi que afecten, principalment, dones i col·lectius discriminats (vegeu el col·lectiu LGTBIQ+ o el migrant, entre d’altres). I sembla que, malgrat que hi hagi una reivindicació social, des del punt de vista legislatiu encara no hi ha cap proposta en ferm per acabar amb aquesta xacra, que afecta no tan sols la qualitat democràtica del nostre país, sinó també la integritat física i mental de totes les persones que, com jo, ho pateixen diàriament.  

Des del moviment feminista fins als racons més ultraconservadors, s’han estudiat diferents propostes: penes més dures, creació de delictes específics, identificació legal de totes les persones que tinguin un perfil en qualsevol xarxa social —encara que sigui un perfil anònim—, la prohibició de les xarxes socials i dels telèfons mòbils als menors o, fins i tot, eliminar comptes que potenciïn aquests discursos d’odi —entenent que no es categoritza igual el discurs d’odi si ets una persona progressista que si ets una persona conservadora—.  

Si ens hi fixem, totes les propostes tenen un abast virtual, però, atacant o legislant les xarxes socials s’acabaria el problema? La realitat, des del meu punt de vista, és que no, atès que, si bé és cert que l’anonimat i el fet d’estar connectats 24 hores i 7 dies a la setmana generen que hi hagi un corrent violent més important per una sensació d’impunitat i llunyania que aporta el vidre que fa de pantalla, les persones que llancen aquests mateixos missatges són part de la ciutadania comuna que ens podem trobar a les nostres vides diàries, ja sigui a la feina, el barri, l’escola o el metro, tot i que estiguin disfressades en un perfil anònim a les xarxes socials. Cal destacar, doncs, que aquestes persones sempre han estat presents; el que passa és que ara, amb les xarxes, es fan notòries.  

D’altra banda, el que també és cert és que el debat de com frenar l’odi cap a les dones arriba tard i va lent, ja que la discussió argumentativa sembla no proliferar envers cap acció real i efectiva que protegeixi les dones en tot tipus d’espai, sigui públic o privat, físic o virtual.  

Des del corrent feminista, que és el més afectat i, tristament, el que més (o únic) es mou per frenar el corrent d’odi emergent al nostre país, han estat moltes les propostes que es plantegen en les reunions de dones que, malgrat ser diverses o desconegudes, tenen la mateixa creu: ser víctimes de violència masclista a les xarxes socials. I la proposta que més consens té és la implantació d’educació sexual a les escoles.  

Entenem per educació sexual no solament tractar una temàtica tan essencial i important com són les relacions sexuals consentides i plaents, sinó també tot allò que afecta els sentiments, salut mental i inquietuds dels gèneres existents, per tal que es puguin abordar des d’una edat primerenca sense que s’enquistin ni es transformin en violència i odi. Cal recordar, com hem parlat al principi d’aquest article, que precisament la comunitat «incel» neix com a grup de suport cap a totes aquelles persones que sentien tal frustració sexual que els afectava el desenvolupament vital i que la falta d’un acompanyament professional, sòlid i correcte, va convertir aquest moviment en el que gairebé podria anomenar-se grup criminal.  

Així doncs, analitzat l’anterior i barrejant tots els factors, hi ha diverses coses que semblen evidents i que conviden, com a mínim, a una reflexió urgent. 

En primer lloc, el problema ve de lluny i la solució arriba tard, ja que, mentre cada dia hi hagi dones que estan sent violentades i odiades, sigui en el món físic o virtual, l’Estat i la societat estan fallant.  

En segon lloc, que ens estem enfrontant a un problema interseccional i internacional, que no entén d’edats, races o fronteres, però que sí que entén de gèneres: el masculí versus els dissidents, especialment el femení.  

En tercer lloc, que les xarxes socials potencien un odi que històricament ha estat latent en la nostra societat, però que semblava menys violent que el que es veu a través d’un vidre.  

En quart lloc, que els agressors, en la seva aclaparadora majoria, són homes. Homes que han sentit que amb el feminisme i l’avenç en matèria de drets humans retrocedien en la seva essència, privilegis i vida. 

En cinquè lloc, que no podem seguir mantenint la visió que el que succeeix en el si de les xarxes socials no té una afectació real (entenent real com una qüestió col·lectiva o social; és evident que sempre tindrà una afectació real des del punt de vista de la víctima). Vegeu els atemptats que hi ha hagut als Estats Units, les agressions físiques que setmanalment es reporten al nostre país o els milers de comentaris virtuals que alimenten la ideologia de l’odi.  

I, finalment, que difícilment aconseguirem un canvi o millora si creiem que la solució depèn exclusivament d’una qüestió punitivista i individualista i no d’un tema d’educació i col·lectiu, que urgeix com una qüestió primordial per al benestar de la societat i el compliment dels drets de les dones reconeguts internacionalment i vulnerats diàriament.  

Carla Galeote Escoda 

Lleida, 2000 

Carla Galeote Escoda és una activa defensora del feminisme, la salut mental i els drets humans a les xarxes socials. Com a advocada especialitzada en violència masclista, es dedica a donar suport a les víctimes i a conscienciar la societat sobre la importància de combatre aquesta xacra. A través de les seves plataformes digitals, proporciona informació i suport sobre feminisme, igualtat de gènere i salut mental, creant comunitats de suport, fomentant el diàleg constructiu i denunciant el masclisme. La seva influència i compromís l’han convertit en una veu en la lluita per la igualtat i els drets humans a les xarxes. 

Convé recordar aquí la important influència de les diverses corporacions religioses (catòlics, evangèlics i ortodoxos) en les polítiques de la Unió i en l’àmbit intern dels 27 estats que la constitueixen. Al llarg de l’última campanya electoral europea del mes de juny passat cap grup polític de tot l’arc parlamentari, des de l’esquerra fins a populars, liberals o la ultradreta, es va referir a aquesta influència ni als principis bàsics de laïcitat i de llibertat de consciència que en cadascun dels països i en el conjunt de la Unió haurien d’imperar, en la línia de la Carta Europea per la Laïcitat i la Llibertat de Consciència¹ que l’associació espanyola Europa Laica, juntament amb l’Associació Internacional de Lliure Pensament, va presentar, l’any 2014, a tots els grups parlamentaris de la Unió Europea (ara dels 27).  

Cal tenir en compte que més de mig centenar de corporacions i organitzacions religioses estan acreditades com a lobistes davant la Comissió i el Parlament europeus al Registre de Transparència de l’executiu comunitari. No són un nombre important si el comparem amb els diversos milers de grups de diferent naturalesa que operen davant els organismes de la UE, però la seva influència és especialment determinant en les polítiques de la Unió; sobretot, perquè els grups conservadors, liberals i els diversos progressistes, tant en els seus àmbits nacionals com a la UE, són proclius a marcar polítiques multiconfessionals de manera molt majoritària, amb molt comptades excepcions. Tots aquests grups religiosos reafirmen que «estan units en esperit i donen suport als esforços de tots els que aspiren a defensar els valors cristians en la societat europea, perquè esborrar els valors, les tradicions i el llenguatge cristians significa abandonar la nostra pròpia identitat».  

És evident que els que més defensen i donen suport a aquests postulats dogmàtics són els grups polítics d’ultradreta, però els liberals, els populars, els socialdemòcrates o els d’altres suposades esquerres, verds, etc., no fan gairebé res per impedir-ho. 

De fet, després de la reforma del Tractat constitucional europeu de Lisboa del 2007, que va entrar en vigor l’1 de desembre de 2009, i en contra d’una vella, republicana i tossuda aspiració laïcista de separació estricta dels estats de les esglésies en el conjunt de la Unió, s’expressa que les institucions europees respectaran, en virtut del dret intern de cada estat, les relacions internes d’aquests amb les religions o altres entitats filosòfiques i no confessionals i afirma, a més, que es mantindrà un diàleg obert amb les religions. Unit això a un corrent d’opinió política esbiaixada sobre unes suposades «arrels cristianes» dels països europeus, es deixa la ciutadania sense drets comuns de caràcter europeu als quals acollir-se en matèria de llibertat de consciència i d’igualtat de drets.  

Passa el mateix amb el Tribunal Europeu de Drets Humans (que pertany al Consell d’Europa dels 49), els dictàmens del qual gairebé mai entren en conflicte amb legislacions o decisions polítiques o jurisdiccionals de cada estat en relació amb conflictes d’interessos amb les diferents corporacions religioses, siguin del tipus que siguin.  

Arribats a aquest punt, convé recordar que, a Espanya, l’Església catòlica oficial històricament sempre va estar del costat de les dretes més reaccionàries. No cal remuntar-nos a segles enrere, que és àmpliament conegut (la Inquisició, les èpoques absolutistes, la mateixa Constitució de 1812, etc.).  

Més pròximament, van combatre durament els principis laïcistes, el projecte d’escoles laiques i els drets de les dones que la Segona República va intentar implantar a Espanya el 1931. En el cas de l’ensenyament, per exemple, s’havien obcecat anteriorment amb l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i la Institución Libre de Enseñanza. El suport al cop d’estat nacional catòlic i el suport, sense pal·liatius, a la dictadura feixista del general Franco durant quatre dècades han estat una evidència. També van confraternitzar amb altres estats europeus, com la Itàlia de Mussolini, intercanviant-se favors. De fet, va ser aquest qui el 1929 va concedir l’estatut d’estat sobirà al Vaticà, que va significar la independència política de la Santa Seu de l’Estat italià. També altres esglésies han estat influint en les polítiques institucionals en els diversos estats europeus, tant als diferents evangèlics com als luterans o ortodoxos.  

A escala planetària, la influència institucional i política de les diferents corporacions religioses ha estat i és avui una realitat. Hi ha estats islamistes; a l’Amèrica Llatina tenen un enorme poder els evangèlics i els catòlics; també als Estats Units. I és igual qui governi. Els exemples ens donarien per a un altre article. Els estats laics es compten al planeta amb els dits d’una mà, i en els últims anys la seva laïcitat institucional ha anat decaient, com a l’Uruguai, Mèxic o França. Aquesta última conserva vigent la Llei de separació de l’Església i l’Estat del 1905, però les concessions institucionals a les diferents esglésies augmenten exponencialment, sobretot en allò que afecta l’ensenyament, també en actes d’estat.  

Centrant-nos a Espanya avui dia, enfront de la laïcitat de les institucions i de l’ensenyament, que ja van quedar de manera molt ambigua en els articles 16 i 27 de la Constitució del 1978, es van signar uns acords concordataris en què, en paraules del diplomàtic i president d’honor d’Europa Laica, Gonzalo Puente Ojea, a la pràctica s’establia la «criptoconfessionalitat» de l’Estat. És una realitat que l’Església catòlica se sent molt còmoda amb el règim polític de democràcia formal sorgit a Espanya després de l’aprovació de la Constitució del 1978.  

La dreta i la ultradreta política espanyoles en el seu ADN han heretat el nacionalcatolicisme, i és el que tracten d’aplicar en les institucions quan governen o el que reclamen quan són a l’oposició (això, de vegades, comporta, per exemple, pèrdua de drets sobretot de les dones, ja que l’Església catòlica és molt patriarcal).  

Però els partits que s’anomenen republicans nacionalistes, la socialdemocràcia espanyola i altres partits (diguem a l’esquerra, siguin estatals o nacionalistes) defensen un model de laïcitat positiva o statu quo amb l’Església catòlica i amb altres religions, prenent com a base el Concordat abans citat del 1979, els acords entre l’Estat espanyol i les comunitats jueves, musulmanes i esglésies evangèliques del 1992, així com la creació, en temps de governança del PSOE, de la Fundación Pluralismo y Convivencia, creada l’octubre del 2004 i adscrita al Ministeri de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts.  

Tot això garanteix un corpus confessional d’estat avalat per tota mena de governs més conservadors i progressistes, que, a més, conviuen amb una confessional i ancestral Llei orgànica de llibertat religiosa del 1980, que ja havia d’haver estat substituïda per una Llei orgànica de llibertat de consciència. Però no ha estat així, ni tan sols quan, a instància de l’associació Europa Laica, se’ls ha presentat un projecte de llei articulat en diferents ocasions i amb diversitat de governances i majories parlamentàries.  

Tot això ens porta a una realitat confessional (o criptoconfessional) d’estat que finança les diòcesis catòliques mitjançant la casella de l’IRPF, inclou la religió confessional en els centres escolars de titularitat pública, finança centres privats d’ideari religiós, permet i incentiva que responsables politicoinstitucionals —en funció de la seva responsabilitat pública— assisteixin a tot tipus de celebracions religioses, que les religions tinguin diferents exempcions fiscals, que mantinguin un registre i un tractament especial i privilegiat, al marge de la Llei orgànica d’associacions del 2002, que hi hagi capellans funcionaris a l’exèrcit, les presons i els hospitals, etc. 

Més enllà d’això, que obre les portes de bat a bat a les noves dretes i ultradetes, un postmodern discurs religiós s’ha instal·lat com una forma de representació, particularment de l’extrema dreta, i el seu èxit és una de les explicacions substancials de certs canvis electorals dels quals s’ha beneficiat. No s’ha de subestimar aquest discurs, ja que apel·la als sentiments més profunds de la civilització. 

Aquest model de religiositat política ha estat utilitzat a Occident per dues tradicions. La primera, l’Església catòlica, que va col·laborar amb les dictadures europees a través de concordats, que establien formes constitucionals de religió oficial. La segona tradició, la que més s’ha expandit, són les esglésies evangèliques, per exemple, als Estats Units (Trump) i al Brasil (Bolsonaro). 

Decebut, l’home postmodern reconeix la necessitat de tornar a Déu, però no a través de les grans religions institucionalitzades, com l’Església catòlica, sinó per mitjà de formes relativistes i reduccionistes, que, lluny d’omplir aquest buit existencial, l’intensifiquen. Els seus líders compleixen una missió en nom del poble agraït. Aquesta manera de fer política com a destinació a què es deu obediència travessa el segle xx i el que portem del xxi. 

No obstant això, el que és nou al sud europeu, en països d’influència catòlica, però amb vivències profundes de secularització, com ara Portugal, França, una mica menys a Espanya i Itàlia, és el retorn de l’afirmació mística com a nucli de l’organització política, imitant especialment els citats anteriorment (els Estats Units i el Brasil). 

L’extrema dreta utilitza les creences i es converteix en una forma d’actuació i comunicació. Meloni s’alimenta de la dreta catòlica anti-Francesc a Itàlia, i André Ventura a Portugal s’envolta d’un mandat diví. 

L’aparició de la ultradreta postmoderna a l’Estat espanyol va tenir poc d’inesperat, ateses les paternitats: l’Església catòlica i la dreta política. Cada un d’ells mostra condicions embrionàries del que és ultra; de vegades, rotundes manifestacions. Sense el concurs de tots dos no comptaríem amb un partit com VOX ni amb els efectes que es desprenen de la seva existència.  

No podem simplificar; també hi ha altres actors, com l’IBEX 35 i certs mitjans de comunicació, donats a potenciar un model postmodern de religiositat, sempre amb finalitats polítiques per limitar drets. 

Dins de la radicalitat hi ha una identitat cristiana que oposa la cultura cristiana a la migració musulmana. Utilitzen un racisme cultural que empeny a separar les dues civilitzacions, la cristiana i la musulmana. Al voltant d’aquest pensament han nascut plataformes com HazteOir, El Yunque, el Camí Neocatecumenal, etc., l’objectiu de les quals és mobilitzar contra l’avortament, el matrimoni de parelles del mateix sexe i degradar la dona. La seva finalitat és misògina i patriarcal. 

L’extrema dreta guarda formes oficials, però degrada els fonaments de la democràcia. Actuen amb objectius diferents en cada espai geogràfic. A l’Amèrica Llatina, per frenar la teologia de l’alliberament. A Europa, amb societats secularitzades, Déu és més present, atès que Orbán, Salvini, Meloni, Abascal i Le Pen l’han introduït en el seu discurs. 

Tot això ha donat lloc, com diu el teòleg Juan José Tamayo, a un «internacional cristoneofeixisme», una nova religió que s’alimenta de l’odi, creix i gaudeix amb ell, el fomenta entre els seus seguidors i l’inocula en la ciutadania. És un moviment format per la ultradreta i legitimat pel capitalisme i els moviments cristians fonamentalistes. Ells, ultradreta i fonamentalistes, defensen el neoliberalisme econòmic i la teologia de la prosperitat i odien la dona i l’ecologia. Amb mi o contra mi! Tot i les diferències aparents entre compromís polític i religiós, ambdós poden coexistir dins d’un individu amb igual intensitat, principalment, de la dreta i l’extrema dreta. 

Lluny del que pensa l’imaginari social, els fonamentalismes religiosos no són una construcció purament de l’islam, sinó que el seu origen ens porta a la doctrina puritana-protestant del segle xix. Els diferents moviments protestants dins dels Estats Units van xocar amb certes idees darwinistes sobre la creació del món i la teoria de l’evolució. 

Les tesis de l’evolució estan àmpliament en contra del paradigma creacionista. Per exemple, el 1910 els germans Milton i Lyman Stewart van llançar una quantitat de fullets que predicaven la necessitat de tornar als fonaments de la fe cristiana. Aquests pamflets van ser distribuïts ràpidament per tots els cercles protestants per reivindicar la resurrecció de Crist i la virginitat de la seva mare, Maria. Un parell d’anys més tard, un altre mil·lenarista, com Curtis Lee-Lewis, un anabaptista editor d’un diari, es manifestava compromès en la lluita contra les forces del mal, que pretenien tergiversar el missatge diví. La seva recerca s’ha arrelat al cor dels Estats Units i ha arribat als cercles més íntims del poder polític. 

L’afiliació religiosa influeix en les preferències electorals. Mentre els catòlics, en una part important, empenyen i impulsen cap a la dreta o extrema dreta política, els ateus, agnòstics o menys religiosos, generalment, donen suport a opcions de centreesquerra. És a dir, hi ha una certa correlació entre l’afinitat religiosa dels votants i la seva preferència per candidats específics, cosa que reflecteix que la religió influeix en les tendències polítiques i viceversa. La dreta i l’extrema dreta a tot el planeta, a Europa i Espanya, en particular, utilitzen narratives fonamentalistes religioses per legitimar-se i, amb això, aconsegueixen adeptes per als seus interessos polítics. 

Com haurien de respondre la política i la societat a això? D’una banda, la política espanyola de tall progressista hauria de denunciar i derogar els acords concordataris del 1979, cancel·lar el finançament de l’Església catòlica via IRPF, treure la religió de l’escola i deixar de finançar els centres escolars d’ideari religiós, a més de donar solució legislativa-patrimonial a les immatriculacions que s’han produït a Espanya des del 1947. I, d’altra banda, la societat hauria de pressionar els poders públics perquè això es produís. La societat espanyola està profundament secularitzada en percentatges que creixen exponencialment any rere any. Qui no està secularitzat és el poder polític de divers espectre ideològic. 

Per això, i com hem assenyalat abans, quan la dreta i, si escau, la ultradreta ocupen el poder polític, moltes portes se les troben obertes de bat a bat. Tanmateix, quan la dreta i, si escau, la ultradreta (aquesta, encara més) ocupen poder polític tracten de buidar de contingut drets conquistats en les últimes dècades, com l’avortament, els drets de les dones, els drets de les minories LGBTIQ+ o l’eutanàsia. Aquí la societat s’ha de mobilitzar contundentment per evitar-ho, perquè aquest perill hi és: els discursos d’odi cap a la diversitat o el feminisme i cap a religions diverses que no són la catòlica o d’origen cristià en el cas d’Espanya. Però la societat tampoc ha de ser tolerant amb formes fonamentalistes d’altres religions que no són d’origen cristià, com podria ser l’islamisme radical, per exemple. 

Una de les paradoxes del tradicionalisme catòlic a Espanya que configura avui la base vincle d’alguns àmbits de la dreta (PP i altres) i la ultradreta (VOX) és la reinterpretació dels drets conquistats que s’han citat anteriorment, sobretot en allò que afecta l’avortament i l’eutanàsia. I apareixen com a signes de modernitat i, en alguns casos, de manera molt bel·ligerant, amb el suport d’organitzacions socials ultracatòliques, també citades anteriorment, amb forts components fonamentalistes i dogmàtics. 

Com expressa el professor d’antropologia social Ignacio Fernández de Mata (2022): 

Fa anys, l’Opus Dei va ser el moviment més experimentat amb l’adopció de patrons elitistes del cristianisme reformat anglosaxó, dirigint la seva atenció a les classes mitjanes i altes, a les quals reforçava la seva identitat excloent propugnant el seu reconeixement en patrons d’alt consum i ostentació. L’obstinació de l’Obra per penetrar en les altes esferes, o el control del coneixement i la ciència es percep en la història del Consell Superior d’Investigacions Científiques, en el seu afany per encaixar-se a les universitats —redirigit a la promoció de la seva pròpia xarxa universitària privada—, i en un proselitisme obsessiu en la captació del talent, la fortuna i la classe alta. Al capdavant dels governs tecnocràtics de la dictadura van aconseguir la modernització capitalista del règim franquista. Des de llavors, gràcies al seu caràcter quasi sectari, amb arrelades xarxes de col·laboració entre els seus integrants, s’han constituït en una poderosa família dins de moltes institucions, particularment en el Partit Popular i, últimament, a VOX. A més, és un dels integrants principals dels nuclis provida. 

L’altre element «evangelitzador», en aquest cas de base popular, el trobem en moviments religiosos com el Camí Neocatecumenal (els kikos), ja esmentats, abocats a una construcció emocional del culte.  

Aquests col·lectius de base carismàtica es troben molt propers al model neopentecostal de l’evangelisme nord-americà, centrats en el principi de comunitat absoluta i autosuficient, que busquen la sensació religiosa per sobre de la reflexió intel·lectual i defensen —obsessivament— els «valors familiars» i provida radicals.  

La qüestió provida és, possiblement, l’espai d’intersecció més important per a tots aquests grups. Ideològicament, sent un dels vells mantres catòlics, s’ha convertit en un dels temes principals del que podríem anomenar ecumenisme ultra. Les polítiques de família són un dels elements de màxima bel·ligerància del cristianisme polític, propugnadors de forts controls informatius i educatius, profundament contraris a les identitats de gènere i amb un caràcter d’avantguarda violenta en tot el que concerneix accions antiavortistes. 

En resum, l’extrema dreta i una part de la dreta utilitzen narratives religioses fonamentalistes per legitimar-se davant l’opinió pública, i troben un públic disposat a «comprar-ho». I aquí rau el perill. No tan sols passa a Espanya; hi ha països, sobretot als Estats Units i alguns llatinoamericans, on el seu discurs ha calat molt fort i és un greu perill. Per exemple, en alguns estats nord-americans, les dones, lliurement, ja no poden exercir, legalment, el seu dret a la interrupció voluntària de l’embaràs o han imposat diferents restriccions. I això passa en diversos estats llatinoamericans, en molts llocs del planeta i, cada vegada més, en certs llocs d’Europa. 

Luis García Calavia 

Soria, 1950 

Luis García Calavia va estudiar magisteri i va exercir com a professor d’ensenyament. Va ser regidor a l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat i també conseller comarcal del Baix Llobregat, on va treballar en projectes relacionats amb l’educació i la comunitat. Al llarg de la seva carrera, va formar part de l’Actiu Sindical d’Ensenyament de CCOO a Catalunya, defensant els drets laborals del sector educatiu. 

Actualment, exerceix com a coordinador de Catalunya Laica – Europa Laica, on lidera la promoció de la laïcitat i la llibertat de consciència. A més, és membre fundador del Col·lectiu Cultural Republicà de Sant Boi de Llobregat, on segueix implicat en la defensa dels valors republicans i el desenvolupament cultural de la ciutat. 

Francisco Delgado Ruiz 

Albacete, 1949. 

Francisco Delgado Ruiz és activista, polític i sindicalista, destacat defensor del laïcisme, especialment en l’àmbit educatiu. Diplomat en psicologia industrial, va ser diputat a les Corts Constituents el 1977 i senador el 1979. Al llarg de la seva carrera ha ocupat diferents càrrecs rellevants, entre els quals destaca com a president de la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares d’Alumnes (CEAPA), i membre durant més de 12 anys del Consell Escolar de l’Estat. 

Entre 2008 i 2017, va presidir Europa Laica, des d’on va liderar la lluita per la separació entre l’Església i l’Estat i la defensa de la llibertat de consciència. A més, ha estat crític amb diverses lleis educatives, denunciant la seva manca de laïcitat. És autor de diversos llibres i articles sobre educació i laïcitat, com “Hacia la Escuela Laica” i “La cruz en las aulas”, on plasma les seves idees sobre la necessitat d’un sistema educatiu lliure d’influències religioses. 

Referències bibliogràfiques 

Delgado Ruiz, F. (2015). La cruz en las aulas. Ediciones Akal. 

Fernández de Mata, I. (2022). Religión y ultraderecha. La trumpización del PP. Contexto y acción, 289. https://ctxt.es/es/20221001/Firmas/41087/#.Y1q_5LLcqT8.twitter?utm_campaign=twitter 

Fisac Seco, J. (2009). Dios es… de derechas. Editorial Sepha. 

Gómez Movellán, A. (1999). La iglesia católica y otras religiones en la España de hoy. Ediciones Vosa. 

López López, P. i Delgado, F. (coords). (2021). Ética laica. Pensar lo común. Almud Ediciones. 

López Muñoz, M. A. (2014). Gonzalo Puente Ojea y la libertad de conciencia. Libros en su tinta. 

Llosa, P de la. (2003). La razón y la sinrazón. Ediciones del Serbal. 

Peña-Ruiz, H. (2001). La emancipación laica. Laberinto Editorial. 

Peña-Ruiz, H. i Tejedor de la Iglesia, C. (2009). Antología laica: 66 textos comentados para comprender el laicismo. Ediciones Universidad de Salamanca. 

Puente Ojea, G. (2012). La Cruz y la Corona. Las dos hipotecas de la historia de España. Editorial Txalaparta. 

Rodríguez Castro, F. (2011). Aprender sin dogmas. Enseñanza laica para la convivencia. Editorial Milrazones. 

Saleh, W. (2015). Librepensamiento e Islam. Editorial Tirant lo Blanch. 

Tamayo, J. J. (2013). Cincuenta intelectuales para una conciencia crítica. Fragmenta Editorial. 

Tejedor, C. (coord.) (2013). Apuntes sobre laicismo. Cuaderno de Formación I. Europa Laica.