El nuevo libro de Martí Perarnau descifra el código genético del fútbol. Describe la evolución táctica del juego desde su reglamentación en 1863: la pirámide de Cambridge, el mediocentro de ataque, el líbero uruguayo, la WM británica, el método italiano, el 4-2-4 húngaro, el cerrojo suizo o el 3-2-5 argentino. El libro recorre los distintos desarrollos tácticos de la mano del falso 9, la figura más compleja y sutil que existe en el fútbol.

La figura del falso 9 surgió en 1910 y ha acompañado todas las sucesivas evoluciones: el juego directo inglés, el juego de pases escocés, la orientación ofensiva y la defensiva, la mentalidad proactiva, el espíritu reactivo, la defensa zonal, el marcaje al hombre, el ataque en línea, en abanico o en W. Todas las ideas del juego están contenidas en el interior del falso 9, que aglutina los cuatro grandes elementos del fútbol: balón, tiempo, espacio y engaño.

Este libro demuestra que el fútbol es un combate de ideas que viajan a lomos de entrenadores y jugadores en sus constantes migraciones, y que cada pueblo juega según de manera de ser.

ÍNDICE DEL LIBRO – DESCARGAR > ÍNDICE EVOLUCIÓN TÁCTICA

ÍNDICE ONOMÁSTICO – DESCARGAR > ÍNDICE ONOMÁSTICO

VÍDEOS y BASES DE DATOS/WEBS – DESCARGAR > VÍDEOS  BASES DE DATOS

748 páginas / Editorial Córner

COMPRAR EN:

Librería Esteban Sanz

Casa del Libro

Fnac

Amazon

Todos tus libros

El Corte Inglés

Otros libros del autor:

• Herr Pep
• La Metamorfosis

Son 116 páginas de Índice que permitirán al lector encontrar de manera sencilla y rápida la ubicación dentro del libro de cualquiera de los más de 2.500 nombres que aparecen en él.

Para descargarlo basta con clicar en este enlace – DESCARGAR > ÍNDICE ONOMÁSTICO

En los siguientes enlaces puede consultar el Índice de contenidos del libro y las bases de datos utilizadas:

ÍNDICE DEL LIBRO – DESCARGAR > ÍNDICE EVOLUCIÓN TÁCTICA

VÍDEOS y BASES DE DATOS/WEBS – DESCARGAR > VÍDEOS  BASES DE DATOS

748 páginas / Editorial Córner

COMPRAR EN:

Librería Esteban Sanz

Casa del Libro

Fnac

Amazon

Todos tus libros

El Corte Inglés

Otros libros del autor:

• Herr Pep
• La Metamorfosis

CAPÍTULO 1 / El falso 9 contiene todo el fútbol

«Todo lo que sé de los hombres lo aprendí en el fútbol» (Albert Camus)

CAPÍTULO 2 / Ernest Needham, el mediocentro de ataque

Johnny Holt

Billy Wedlock

La carga de la Brigada ligera, por Lord Tennyson

96 futbolistas muertos a finales del siglo XIX (The Lancet)

El «hat trick» de Robert Walpole Seally Vidal sin que ningún rival tocase el balón

G. O. Smith, el proto-falso 9

Colin Veitch, el versátil

Escoceses en el Newcastle United

«Weary Willie & Tired Tim», tira cómica

First League 1908-1909

Bill McCracken

Newcastle-Notts County, 23 de enero de 1909

Duelos entre Newcastle y Notts County

Goles conseguidos desde 1888 (Soccerverse, doctor David Schoch)

CAPÍTULO 3 / José Piendibene, el primer falso 9

Victoria de Alumni sobre Sudáfrica (1-0), primer triunfo de un equipo argentino sobre un extracontinental (24 de junio de 1906)

Gigantes desaparecidos: Alumni Athletic Club

Los 40 partidos de José Piendibene con Uruguay

Campeonato Sudamericano 1916 (título para Uruguay)

Argentina-Uruguay (4-1), 12 de junio de 1910

Uruguay-Argentina (3-1), 15 de agosto de 1910. «Nace» el fútbol uruguayo

Fútbol y mitos inútiles: la garra charrúa nunca sirvió para nada

Celta de Vigo-Uruguay (0-3), 10 de abril de 1924. La ráfaga olímpica pasó por Vigo

Francis Cuggy, el de los «triángulos infernales»

La gira de Nacional por Europa en 1925

Historial de la Copa Ricardo C. Aldao

Gira del Motherwell FC por el Cono Sur en 1928

La leyenda del Tito Borjas

Luis Matoso Feitiço

Pedro Lago, «el Mulero»

CAPÍTULO 4 / Norman Bullock contra Herbert Chapman

Historial de enfrentamientos Escocia-Inglaterra

William Thomas Roberts

Leslie Knighton y su trayectoria en el Arsenal

Herbert Chapman al microscopio

El 7-0 que desembocó en la WM (Newcastle-Arsenal, 3 de octubre de 1925)

La propuesta de Charlie Buchan de retrasar al mediocentro (West Ham-Arsenal, 0-4, 5 de octubre de 1925)

Todas las alineaciones del Arsenal FC desde 1886

La eficacia goleadora del Arsenal, puntualizada por Matt Busby

Goleadores históricos del Leicester City

Fred Tilson, el de las piernas rotas

Eric Brook, el jinete sin ortodoxia

Manchester City-Portsmouth, 2-1, final de la FA Cup 1934 (28 de abril de 1934)

Bobby Gurney, el «vagabundo» de Sunderland

Sunderland-Preston North End, 3-1, final de la FA Cup 1937 (1 de mayo de 1937)

Crónica de la final de la FA Cup 1937 (Sunderland-Preston North End)

Derrotas de Inglaterra entre 1929 y 1939

CAPÍTULO 5 / Luces y sombras de la WM

Lajos Dimény, entrenador del Ferencváros Torna Club (1939-1942 y 1946-1947)

Gira de Ferencváros por Sudamérica (1929)

Crónica de los partidos de Ferencváros en Uruguay (1929)

Crónica e imágenes de la victoria de Ferencváros sobre Uruguay (2-3), 21 de julio de 1929

España-Inglaterra, 4-3, 15 de mayo de 1929

Inglaterra-España, 7-1, 9 de diciembre de 1931

Gira por Inglaterra del Građanski Zagreb (1936)

Torneo de la Exposición Universal de París (1937)

Gira del Flamengo por Argentina (1941)

Gira del FK Austria Wien por Sudamérica (1955)

Ákos Teszler, primer entrenador remunerado en Portugal

József Szabó, multicampeón en Portugal

Cândido de Oliveira, figura central del fútbol portugués

José María Minella, sabio y ganador

Final del Campeonato de Alemania 1930. Hertha BSC-Holstein Kiel, 5-4

Final del Campeonato de Alemania 1931. Hertha BSC-TSV München 1860, 3-2

Hans y Fred Ballmann, los impulsores del «Schalker Kreisel»

El fútbol según Míster Pentland

CAPÍTULO 6 / Sindelar y Sárosi, héroes de un imperio evaporado

Base de datos del Ferencváros Torna Club

Base de datos del fútbol austriaco

Gira del Glasgow Rangers por Europa en 1904

El portero del Glasgow Rangers escribe postales durante un partido en Viena (1904)

Gira del Sunderland por Europa en 1913

Victoria del Ferencváros sobre el Burnley (3-1) en 1914

Edward Shires, JT Robertson y las semillas de la Escuela Danubiana

Harry Ransom, entrenador y sospechoso de espionaje

Ernest Street, delantero del Manchester United

Barney Gannon, seis meses al frente del Ferencváros

Los Invencibles del Preston North End

Bob Holmes, zaguero de los Invencibles

Goleadores históricos en Hungría

Zoltán Blum, el puntal de Ferencváros

Blum como entrenador de Ferencváros

Campeonato de Hungría 1924-1925

István Tóth-Potya, precursor del 4-2-4

Copa Mitropa 1928

József Turay, el primer falso 9 del fútbol húngaro

Turay, panadero y emperador

La «Delantera T» de Ferencváros

El Ferencváros invicto de 1928-1929

Zoltán Opata, profeta del ataque versátil

«Jugará Opata en tu lugar»

Opata, el arquitecto del Górnik Zabrze

Campeonato de Hungría 1931-1932

Ferencváros-Újpest, 11-1, final de la Copa de Hungría 1933

Crónica de la final Ferencváros-Újpest (11-1)

Béla Nagy, historiador del Ferencváros

Entrenadores y jugadores húngaros en Italia antes de 1945

Partidos arbitrados por Hugo Meisl

Seleccionadores nacionales de Austria (1902-2021)

West Ham-Hakoah Wien, 0-5 (1923)

Hakoah Wien, campeón de la Liga austriaca 1924-1925

Canción «Hoy juega Uridil» („Heute Spielt der Uridil“)

Crisis en la segunda división austriaca (1926)

Los cafés del fútbol en Viena

Alfréd Schaffer, el «Fussballkönig»

Süddeutschland-Selección de Viena, 5-0 (1929). El «desastre de Núremberg»

Anton Schall, 28 veces internacional con Austria

Debut de Karl Zischek en la selección austriaca (1930)

Programa de radio sobre Matthias Sindelar y Franz Binder

Hugo Meisl: «Salid y jugad como sabéis»

Partido de preparación Austria-Viena, 0-2 (1932)

Equipos participantes en la Copa del Mundo 1934

Tabla de máximos goleadores de la historia

Rudi Hiden, 20 veces internacional con Austria y 1 con Francia

Derrota ante Checoslovaquia (1-2), el principio del fin del Wunderteam

Johnny Madden, el padre del fútbol checoslovaco

Italia-Inglaterra, 1-1 (1933). Pozzo y Chapman se reencuentran en el vestuario

Louis André Baert, árbitro del Italia-España (Copa del Mundo 1934)

René Mercet arbitró la repetición del Italia-España de 1934

Ivan Eklind, árbitro de la final Italia-Checoslovaquia (Copa del Mundo 1934)

Italia gana por Il Duce (John F. Molinaro)

La ventaja de jugar en casa (Georgina Turner)

Ricardo Zamora: «Nos birlaron el partido»

El debut de Gusztáv Sebes con Hungría (1936)

Ernst Kuzorra, una breve y frustrante carrera internacional

Edmund Conen, 26 goles en 28 partidos con Alemania

Base de datos de Otto Siffling

Siffling, cuatro años con Alemania

Ernst Lehner, 65 veces internacional con Alemania

Alemania-Dinamarca, 8-0. El día que nació el Breslau-Elf (1937)

Helmut Schön, el seleccionador infravalorado

Oldřich Nejedlý y Raymond Braine

El Bologna gana el Torneo de la Expo de París 1937 y se convierte en «lo squadrone che tremare in mondo fa»

Récords de la Copa Mitropa

Camillo Jerusalem, perseguido por su apellido

Deutschösterreich (Austria alemana)-Alemania, 2-0. El partido de la «unificación»

Alemania-Inglaterra, 3-6 (1938). El día de la infamia

Suiza-Inglaterra, 2-1 (1938). Rappan engaña a los zagueros ingleses

Alfred Bickel, el falso 9 suizo

Suiza-Inglaterra, 1-0 (1947). De nuevo, el falso 9 suizo amarga a los ingleses

Severino Minelli, el káiser helvético

Minelli, 80 veces internacional

György Sárosi, estrella con 18 años

Sárosi, internacional desde 1931 hasta 1943

Los 7 goles de Sárosi en el Hungría-Checoslovaquia (8-3) de 1937

Gira de Ferencváros por México (1947)

Puskás y Szusza refuerzan al Ferencváros en la gira por México (1947)

Hungría en la Copa del Mundo 1938, 1ª parte

Hungría en la Copa del Mundo 1938, 2ª parte

Hungría en la Copa del Mundo 1938, 3ª parte

Entrevista a Ferenc Sas (Francisco Sohn)

Eraldo Monzeglio, 35 veces internacional

Károly Dietz y Gustáv Sebes, comportamientos paralelos

La bicicleta o «doppio passo»

Amedeo Biavati, artista del «doppio passo»

Law Adam, adepto del “step over”

El último partido de Matthias Sindelar

CAPÍTULO 7 / La Máquina de Pedernera

Los primeros grandes cracks argentinos

La creación del imaginario del fútbol argentino

Racing, único heptacampeón

Gabino Sosa, el «payador de la redonda»

«Aquel gol contra los ingleses» (Fontanarrosa)

Argentina-Uruguay (1924). El partido memorable con los olímpicos uruguayos

Máximo goleador en Argentina, año a año

Máximos goleadores argentinos de todos los tiempos

El desmayo de Luis Ravaschino

Peucelle, la Fiera Ferreyra, la banda roja de River, los gauchos de Boedo, el Expreso (1931-1933)

Carlos Peucelle, humilde y millonario

El Expreso de 1933 (Gimnasia y Esgrima)

Ayer y hoy de Bernabé Ferreyra

Los goles de Bernabé Ferreyra

Partidos en los que Bernabé Ferreyra marcó gol

Gira de Vélez por Sudamérica (1930-1931). La vuelta al mundo en 150 días

La gira de Vélez, partido a partido

Independiente-River, 5-0 (1932)

River-Independiente, 6-1 (1932)

Independiente-River, 0-3 (1932)

Jaime Sarlanga, como pez en el área

Los «Cebollitas» de Ferro

Carlos Calocero, el descubridor de Sarlanga y la «Pandilla»

Los pibes Maril y Borgnia

Seis goles de Sarlanga

Aníbal Pichuco Troilo, tango con banda roja

El debut de Adolfo Pedernera en River (1935)

Pedernera, maquinista, bailarín y maestro

Pedernera en el recuerdo

Bartolomé Colombo, campeón de 1946

ÍNDICE DEL LIBRO – DESCARGAR > ÍNDICE EVOLUCIÓN TÁCTICA

ÍNDICE ONOMÁSTICO – DESCARGAR > ÍNDICE ONOMÁSTICO

VÍDEOS y BASES DE DATOS/WEBS – DESCARGAR > VÍDEOS  BASES DE DATOS

COMPRAR EN:

Librería Esteban Sanz

Casa del Libro

Fnac

Amazon

Todos tus libros

El Corte Inglés

ZAMORANA

Despeje en “zamorana” de Fisher, guardameta del Thornhill United en 1902

JUEGOS OLÍMPICOS 1912

Final de los Juegos Olímpicos de 1912, Gran Bretaña-Dinamarca (4-2)

COMBINACIÓN DE PASES

Harold John Fleming (1907-1924, Swindon Town)

FA CUP 1922

Final: Huddersfield Town-Preston North End, 1-0 (La Batalla de las Rosas)

Actuación de Tommy Roberts (Preston North End) en la final de la FA Cup de 1922 como mediocentro incrustado entre los dos zagueros (camisa blanca, pantalón oscuro)

JUEGOS OLÍMPICOS 1924

Final de los Juegos Olímpicos de 1924, Uruguay-Suiza (3-0)

Gol de Pedro Petrone en la final olímpica de 1924

Actuación de Pedro Petrone en la final olímpica de 1924

JUEGOS OLÍMPICOS 1928

Final de los Juegos Olímpicos de 1928, Uruguay-Argentina (2-1)

COPA DEL MUNDO 1930

Copa del Mundo 1930 (documental)

Final de la Copa del Mundo 1930, Uruguay-Argentina (4-2)

LA AUSTRIA DE SINDELAR

Austria-Hungría (5-2), 15 de abril de 1934

COPA DEL MUNDO 1934

Italia-España (1-1), Copa del Mundo 1934

España-Brasil (3-1), Copa del Mundo 1934

Italia-Austria (1-0), semifinal de la Copa del Mundo 1934

Italia-Austria, gol italiano en la semifinal de la Copa del Mundo 1934

Alemania-Austria (3-2), final de consolación de la Copa del Mundo 1934

Final de la Copa del Mundo 1934. Italia-Checoslovaquia, 2-1

Centros al área de Plánička. Final Copa del Mundo 1934

“Salir jugando”, Josef Čtyřoký. Final Copa del Mundo 1934

Vittorio Pozzo durante la final de la Copa del Mundo 1934

G-MEN

“G-men”, película protagonizada por James Cagney en 1935

LA ALEMANIA DE SIFFLING

Alemania-Suecia (5-0), 21 de noviembre de 1937, clasificatorio para la Copa del Mundo de 1938

PARTIDOS DE LA INFAMIA

Deutschösterreich (Austria alemana)-Deutschland (2-0), 3 de abril de 1938

Alemania-Inglaterra (3-6), 14 de mayo de 1938

COPA DEL MUNDO 1938

Alemania-Suiza (1-1 y 2-4), primera ronda de la Copa del Mundo 1938

Italia-Noruega (2-1), primera ronda de la Copa del Mundo 1938

Italia-Francia (3-1), cuartos de final de la Copa del Mundo 1938

Brasil-Checoslovaquia (1-1 y 2-1), cuartos de final de la Copa del Mundo 1938

Hungría-Suecia (5-1), semifinal de la Copa del Mundo 1938

Italia-Brasil (2-1), semifinal de la Copa del Mundo 1938 (1ª parte)

Italia-Brasil (2-1), semifinal de la Copa del Mundo 1938 (2ª parte)

Italia-Hungría (4-2), final de la Copa del Mundo 1938

Gol de Silvio Piola en la final de la Copa del Mundo 1938

LA MÁQUINA DE RIVER

Todos suben, todos bajan

ENTREVISTA A PEDERNERA

Entrevista a Adolfo Pedernera (programa Siglo XX Cambalache)

ÍNDICE DEL LIBRO – DESCARGAR > ÍNDICE EVOLUCIÓN TÁCTICA

ÍNDICE ONOMÁSTICO – DESCARGAR > ÍNDICE ONOMÁSTICO

VÍDEOS y BASES DE DATOS/WEBS – DESCARGAR > VÍDEOS  BASES DE DATOS

COMPRAR EN:

Librería Esteban Sanz

Casa del Libro

Fnac

Amazon

Todos tus libros

El Corte Inglés

En Cesarini, dibuixat quan era jugador de River. I en Pedernera, amb el pit obert.

En Cesarini va ser un interior de molta categoria. Nat a Itàlia, de ben petit va marxar a l’Argentina i va poder jugar a clubs i a les seleccions d’ambdós països. Amb molt d’èxit. Des del 1930 fins al 1935 va jugar a la Juventus, entrenat pel Carlo Carcano (l’inventor del Métode 2-3-2-3), guanyant cinc Scudetti seguits, fita que es va anomenar “Il Quinquennio d’Oro”. Es va fer molt conegut per marcar gols decisius als darrers minuts dels partits. El primer d’ells va ser al Itàlia-Hongria del 13 de desembre 1931, a la Copa d’Europa Central. Al minut 90 va marcar el 3-2 del triomf a Torí, superant el porter hongarès József Ujvari, i aquell dia va néixer la Zona Cesarini, com ell mateix explica (imatges)

Paraules d’en Cesarini.

Malgrat ser el desllorigador de partits complicats, Cesarini no va ser triat pel Vittorio Pozzo per jugar el Mundial del 34 i un any després va tornar a l’Argentina. A River es va trobar amb l’Emérico Hirschl, un “entrenador” hongarès molt espavilat. L’Imre Hirschl n’era tant, d’espavilat, que tot just era massatgista, però es feia passar per entrenador. Al Ferencváros havia après molt dels veritables savis, l’István Tóth-Potya i en József Turay, el primer fals 9 hongarès. En Hirschl es va posar a entrenar el Gimnasia y Esgrima el 1932 i es va inventar una mena de WM asimètrica. Va endarrerir el mig ala dret com a tercer saguer. Era el “perro de presa” per vigilar l’extrem esquerra contrari. Perquè l’equip quedés compensat, també va endarrerir l’interior esquerra prop del mig centre, fent una mena de 3-3-4. Li va anar tan bé que l’equip va ser conegut com “El Expreso”.

River el va fitxar el 1935, pagant 30.000 pesos, una fortuna. “El Maestro”, com es feia dir, va triomfar encara més al club milionari. A River, en Hirschl va tornar a emprar la WM asimètrica, endarrerint el Cesarini al mig camp. Li deia “interior-peón”, i amb aquesta distribució va triomfar el 1936 i 1937, quan va conquerir 6 títols. El 1940, River va fitxar Ferenc Plattkó com entrenador, perquè havia guanyat la lliga xilena amb Colo-Colo, però va ser un pitafi. L’hongarès va imposar una WM rígida i va perdre 7 dels primers 12 partits, essent acomiadat. Aleshores, en Cesarini va ser nomenat entrenador de River i el va dur a la glòria. Va competir bé l’any 40 i es va desfermar el 1941, quan Adolfo Pedernera va assumir el rol de fals 9, el 21 de setembre, contra Independiente (0-4), el dia que va néixer La Máquina de River.

En Cesarini feia jugar River en un 3-2-5 que de fet era 3-2-1-4. Tres saguers, un “doble 5” (Rodolfi-Ramos) i cinc davanters, dels quals en Pedernera feia de fals 9. En Cesarini no volia Pedernera en aquesta funció, però en Carlos Peucelle el va gairebé obligar. El Peucelle, que era un gran extrem i es va retirar el mateix 1941, preferia que la punta de l’atac fos pel Pedernera i no pel D’Alessandro. Deia: “Con el Cabezón D’Alessandro en el equipo todos tienen que jugar para él. Adolfo, en cambio, los va a hacer jugar a todos”. Va ser com preveia en Peucelle. El Pedernera els feia jugar a tots, organitzant l’atac. Com que en Loustau i en Moreno tenien tres pulmons, l’equip es defensava en 4-4-2, fent un futbol deliciós. Atacaven en forma d’un vano asimètric.

La davantera mitica de La Máquina.

Els estreteges de l’equip foren en Peucelle i en Pedernera. La Máquina va ser el primer equip a intentar jugar el futbol total: “Todos suben, todos bajan”, deia en Peucelle. En Cesarini hi aportà una gran capacitat d’orientació emocional. El Peucelle digué d’en Cesarini: “Inyectaba una mística muy sólida. Era capaz de inyectar tanta fuerza de espíritu que muchos jugadores entraban en la cancha convencidos que los rivales eran unos troncos. Renato los convencía, los agrandaba”. La Máquina no va heretar la qualitat del seu entrenador de marcar gols als darrers minuts, però va generar un futbol sensacional, probablement el millor de la primera meitat del segle XX. Quan en Pedernera va marxar l’any 46 a Huracán, La Máquina es va aturar. En Cesarini va tornar a la Juve i va guanyar els Scudetto de 1960 i 1961. Era un paio molt fatxenda, però havia tingut bons mestres i ho va saber aprofitar.

Al principi, el futbol va ser un joc individual i individualista, no debades es va inspirar en l’esperit romanticista de l’heroi anglès, un d’aquells “genets de la mort” de la càrrega de la Brigada Lleugera de Balaclava… El poema de Tennyson: “No hi ha cap raó, i només cal actuar i morir…”. Els equips es van organitzar en 1-9 o en 1-1-8. No es tractava que 8 o 9 ataquessin contra només un defensa, sinó que ho feien d’un en un. Cada davanter feia el seu atac. Si no reeixia, un company ho tornava a intentar.

Els escocesos, un poble molt més cooperatiu que l’anglès, va inventar el joc col·lectiu. Fou el Queen’s Park FC qui va crear el joc de passis («Passing Game») circa 1866, que va suposar un canvi radical en el model imperant. El joc de passis obligà a un canvi de formació. Els de Queen’s es van distribuir en 2-2-6. Els 6 atacants eren 2 extrems, 2 interiors i 2 davanters centre. A poc a poc, els anglesos varen adoptar aquest patró, que es va fer molt popular malgrat que els atacs acostumaven a embussar-se força, per un excés d’atacants. Aleshores, un grup d’estudiants va cercar una solució. Va ser a l’equip de futbol de la Universitat de Cambridge, on es va aplegar un jovent espavilat i llest que a finals de 1882 es van reunir a un aula per estudiar el joc.

Entre aquests joves hi eren en William Cobbold, el defensa Percy John de Paravicini i els davanters centre Arthur Dunn i Francis Pawson entre força d’altres. En Cobbold havia arribat a Cambridge el 1882, provinent de la Charterhouse School i va entrar al Jesus College, especialitzat a formar capellans. Era un interior-extrem formidable i també un bon tenista. Va ser el capità de Cambridge del 1883 al 1886. En Cobbold va ser considerat pels historiadors Gibson i Pickford com “el millor davanter de tots el temps”. L’anomenaven “el príncep dels regatejadors”. Era un paio ràpid com una fura, que corria les 100 iardes en 10.4 (uns 11.6 els 100 metres). En Cobbold, en Dunn i la resta de companys es van reunir per debatre sobre l’organització de l’equip i varen concloure que hi havia massa embús a l’atac. Solució? Baixar un davanter centre al mig camp i deixar l’atac amb només 5 homes.

William Cobbold

Arthur Dunn

Així va néixer la Piràmide, la distribució en forma de 2-3-5. I al mateix temps, així va néixer també el mig centre, el “centre-half”, amb el rol d’organitzar els atacs. Per això se’l va batejar com “mig centre d’atac”. La Piràmide de Cambridge es va imposar ben aviat com a patró. Primer, a les Illes, i aviat arreu el món. La primera gran referència piramidal va ser la del Preston North End, que va guanyar el primer doblet anglès de la història al 1888-1889 sense perdre cap partit (jugant amb 11 escocesos). Així i tot, hi ha un testimoni interessant molt anterior: a la final de la primera Copa del País de Gal·les, el 1877, per decisió del capità Charles Murless, el Wrexham va jugar en forma de 2-3-5 contra els Druids, que ho van fer en 2-2-6. El Wrexham va guanyar 1-0. A partir d’aleshores, tothom va utilitzar el 2-3-5, que es va convertir en el mòdul universal de joc fins al canvi de la regla del fora de joc, el 1925, que va provocar tot un seguit de canvis. El 1924, en José Nasazzi va inventar la figura del lliure (1-1-3-5); el 1925, en Charles Buchan va impulsar la WM (3-2-2-3); el 1930, en Carlo Carcano va inventar Il Metodo (2-3-2-3) i l’evolució va seguir… Força equips varen seguir emprant la Piràmide mas enllà de l’any 1925. Per exemple, tots els danubians o l’Uruguai. L’any 1953 encara l’FK Austria Wien el feia servir, però ja va ser dels darrers en fer-ho.

De cop i volta, el 24 d’octubre de 2015, en Pep Guardiola va recuperar la Piràmide de Cambridge a l’Allianz Arena. Va ser en el Bayern-Köln (5-1) de Bundesliga, on l’equip de Munic va aconseguir la victòria núm. 1000 en Bundesliga. En Pep va alinear aquell dia: Neuer a la porteria; Boateng i Rafinha de saguers;  Lahm, Vidal i Alaba al mig camp; i 5 davanters: Coman, Robben, Lewandowski, Müller i Douglas Costa. Ho va fer perquè el Köln jugava amb 5 defenses i volia aconseguir un “efecte mirall”. El Bayern va guanyar 4-0 (Robben, Vidal, Lewandowski i Müller). Excepte els dos extrems, ben clavats, els altres atacants tenien llibertat per moure’s per on volguessin. Aquell vespre vàrem xerrar de la Piràmide una bona estona, mentre sopàvem. En Pep deia que li havia explicat en Juanma Lillo i que la clau era posar atacants amb gran capacitat de driblar. Dues setmanes després ho va repetir contra l’Arsenal a Champions i va guanyar per 5-1. I el 16 de març es va veure forçat a repetir-ho per remuntar contra la Juve a vuitens (4-2). Aquella nit va ficar Coman, Müller, Lewandowski, Ribéry i Costa.

La Piràmide d’en Pep contra el Crystal Palace l’any 2016.

Quan va arribar al Manchester City va utilitzar la Piràmide quan li va fer falta. Per exemple en el 5-0 contra el Crystal Palace. Tot i que a la imatge es veu Fernandinho i Clichy a les bandes (van ser els laterals) els 5 atacants foren Sané, KDB, Jesus, Silva i Sterling. El Pep, però, prefereix utilitzar la WM i el Mètode de manera alternativa. Segons el rival, empra el 3-2-2-3 o el 2-3-2-3. La Piràmide només la fa servir molt de tant en tant, si el tipus d’organització defensiva del contrari exigeix “l’efecte mirall”. En tot cas, la recuperació de la Piràmide, com les de la WM, el Mètode, el fals 9 o el Whirl, és la confirmació que les grans idees del passat no caduquen, són fortes i es troben més vigents que mai, amb la seva deguda contextualització. Llarga vida, doncs, a la memòria d’en William Cobbold, grandíssim davanter i el primer gran pensador del futbol.

Els Beatles, en canvi, no tenien gaire interès pel futbol. Diuen que el John era del Liverpool, el George del Tranmere, el Ringo de l’Arsenal i en Paul de l’Everton. El fet és que en Paul va anar a dues finals de la FA Cup que va jugar l’Everton. De la final del 66 no en tenim imatges, però de la del 68 sí, fetes a l’entrada de Wembley, amb tot de gent al seu voltant. Hi va anar amb l’Ivan Vaughan, que és el paio alt i ferm amb ulleres i barbeta al seu costat. En Vaughan era amic de petit del John i company d’escola del Paul. Tocava el baix als Quarry Men, la primera banda del Lennon. Ell va ser qui els va presentar, fent que s’ajuntessin per tocar. La seva esposa va ajudar els Beatles a compondre «Michelle» el 1965.

Aquell dia de 1968, en McCartney i en Vaughan van veure perdre l’Everton per 1-0 davant el West Bromwich Albion. Però dos anys abans, el Paul i el John van veure com els Toffees triomfaven davant el Sheffield Wednesday. Anem a aquella final. La pel·lícula de British Pathé de la final paga la pena, perquè es poden veure els minuts previs dins dels vestidors. Fa goig contemplar com es preparaven els jugadors i els arbitres, els nervis i tota la pesca de Wembley… Va ser una final molt recordada pels saltataulells que baixaven a la gespa a córrer davant dels bobbys. La imatge més coneguda de la final és la de l’Eddie Kavanagh, amb tirants i tot, escapolint-se dels polis.

Anem al partit. Als 57 minuts, el Wednesday s’ha palplantat amb un avantatge de 0-2. Sembla difícil de remuntar pels de Liverpool, però aleshores apareix el protagonista d’aquesta història, que fins ara romania amagat. És en Mike Trebilcock, un davanter negre que acaba d’arribar del Plymouth, però ha estat lesionat tot l’any. Només ha jugat 4 partits amb els reserves. Per sorpresa, l’entrenador Harry Catterick l’ha ficat d’interior en lloc de l’internacional Fred Pickering. I aleshores, sorgint del no-res, en Mike Trebilcock, pim pam, fa gol al minut 59 (el primer gol d’un jugador negre en una final de la FA Cup) i un segon gol al 64. L’Everton empata. Al 74, Derek Temple fa el 3-2 definitiu. L’Everton guanya la copa. Trebilcock és l’heroi improbable de la final que veuen en Paul McCartney i en John Lennon. És el seu gran moment de glòria, perquè fins a l’any 68 només jugarà 10 partits més amb l’Everton i farà poca cosa més al Portsmouth, el Torquay, el Yeovil i el Weymouth.

Però en Mike Trebilcock té una giragonsa. Dos anys abans havia estat protagonista d’un «penal indirecte». Ja sabeu el que és: un penal on el xutador li passa a un company perquè remati ell o perquè li torni. No, no ho va inventar en Johan Cruyff… El penal indirecte es va inventar als anys 20, però és una història llarga i ja l’explicaré un altre dia. El cert és que el Plymouth Argyle n’era especialista en aquest tipus de penal. Sobretot, en Johnny Newman, el seu defensa central. El 21 de novembre de 1964, el Plymouth va tenir un penal a favor a Maine Road, contra el Manchester City. Anaven empatats a zero i el Newman s’hi va posar, però en lloc de xutar directe va tocar la pilota endavant. Tot corrent, en Trebilcock va rematar a gol. El Plymouth va guanyar per 2-3 i en Trebilcock va explicar que havia estat cosa de l’entrenador, en Malcolm Allison: «Va ser una idea de l’Allison. Una de les seves idees boges». També va explicar que ho havien estat entrenant tota la setmana. El Manchester City va fitxar el Malcolm Allison com ajudant de l’entrenador Joe Mercer i plegats van guanyar les lligues de 2a i 1a, la FA Cup, la Copa de la lliga, la Supercopa anglesa i la Recopa d’Europa.

Aquesta és la petita història del Mike Trebilcock, que a banda de ser un dels primers a marcar de penal indirecte, va guanyar-se el cel a l’Everton, amb la seva remuntada a la final del 66 sota la mirada d’en John Lennon, en Paul McCartney i l’Elton John.

En Nasazzi era un tros d’home. Un paio alt i dur, amb una personalitat forta, el veritable líder de la gran selecció d’Uruguai que ho va guanyar tot als anys 20. No debades li deien “El Mariscal”. Tenia una puntada de peu de cavall, l’agressivitat i força d’un defensa que feia història i un cop de cap que semblava un martell colpejant aquelles pilotes que eren com pedres. I per damunt de tot posseïa una esportivitat fora de sèrie. Poca broma: en Nasazzi ho va guanyar tot. La Copa Amèrica del 23, el 24, el 26 i el 35; els Jocs Olímpics del 24 i 28; i el Mundial del 30. Aquella selecció uruguaiana era una màquina de jugar. Jugaven a l’escocesa.

L’estil escossés l’havia dut en John Harley el 1909 i els uruguaians el van imitar de seguida. L’estil i uns jugadors fabulosos van fer que la selecció celeste es convertís en la millor de món. Entre 1923 i 1930 va jugar 30 partits oficials: en va guanyar 25 i n’empatà 2. Només 3 derrotes en 8 anys. En Nasazzi era el capità d’un equip on hi havia la pantera Andrade com mig ala, un migcentre de somni com José Vidal, un interior de llegenda (Scarone) i un davanter centre epustuflant com en Pedro Petrone.

La selecció va marxar en el vaixell Desirade el març de 1924 cap a Espanya per jugar 9 partits amistosos. Encara no sabien que podrien participar en els Jocs Olímpics de París. Quan van fer escala a Dakar se’n van assabentar. Havien trobat els diners i els permisos. L’estrena va ser a Vigo, el 10 d’abril. Una gernació els va rebre al port. Va ser una bogeria. Milers d’afeccionats van aplegar-se per homenatjar els campions d’Amèrica. Era el primer cop que un equip americà jugava en terra europea. Els camps d’esport de Coia van rebentar. Es van tancar les botigues de tot Vigo perquè la gent pogués anar al partit i a les 4 de la tarda l’estadi vessava de gent. L’Uruguai va jugar gairebé amb el mateix onze que 2 mesos després va guanyar l’or olímpic. Només van canviar dos jugadors. A Vigo va jugar el Fermín Uriarte com company d’en Nasazzi a la defensa i als Jocs ho va fer en Pedro Arispe. I com a extrem esquerre ho va fer Pascual Somma mentre que a París ja ho va fer l’Ángel Romano.

És clar, l’Uruguai jugava un 2-3-5, o sigui la Piràmide que aleshores (encara) feia servir tothom. La WM no va arribar fins a l’any següent, de la mà d’en Charlie Buchan, que va convèncer el Herbert Chapman per jugar-hi a l’Arsenal. Però el Celta tenia preparada una sorpresa. L’entrenador era en Frank Cuggy, un anglès llest com una rata. En Cuggy havia estat mig ala del Sunderland, on havia posat de moda els “triangles infernals” dels seus migcampistes: Buchan, Mordue i Cuggy. (Ep, el Buchan de la WM!). Els triangles infernals eren triangulacions a l’estil escocès fetes al mig del camp. El que avui en dia en diríem “avançar en cordada”: recordeu en Busquets, Xavi, Iniesta fent aquest tipus de triangles…? En Cuggy va ensinistrar els jugadors del Celta per desconcertar la defensa uruguaiana amb passis en diagonal des d’un dels extrems a l’interior del costat contrari. Pim, pam, un cop i un altre. El primer temps del partit van marejar els sud-americans. Pensem que en Cuggy feia jugar el Celta amb el “One Back Systeme”, que era gairebé com la WM que el seu amic Buchan va implantar l’any següent. Jugaven “a l’anglesa”, amb els interiors endarrerits i això va fer anar de corcoll en Nasazzi.

Nasazzi, contra el Estats Units, als Jocs Olímpics del 24.

Al descans, en Nasazzi va parlar al vestidor: “Esto no puede continuar. Voy a la marca del interior y no llego”. I ordenà que canviessin el 2-3-5 per l’1-3-3-3. Ell es va posar de lliure i va fer baixar els mig ala a la defensa i els interiors al migcamp. Quan tenien la pilota feien un 1-1-3-5, sempre amb ell lliure. A la segona part, els campions van guanyar per 0-3. Com va escriure l’Ondino Viera, el gran entrenador uruguaià, “Nasazzi inventó el fútbol moderno”, afirmació agosarada, Però en tot cas, va inventar el lliure. La selecció de Nasazzi va guanyar tots els partits de la gira espanyola i a finals de maig va marxar cap a París, per guanyar l’or olímpic en cinc partits: 7-0 a Iugoslàvia, 3-0 als Estats Units, 5-1 a França, 2-1 a Països Baixos i 3-0 a Suïssa a la final.

El partit més complicat va ser la semifinal. Els neerlandesos van plantar-se a pany i forrellat, amb 8 defenses, i a més van avançar-se al marcador. L’Uruguai només va vèncer de penal, al minut 82, i a més va ser un penal no gaire clar i molt protestat.  L’Héctor Scarone no li va deixar llençar el penal al Petrone, i el va marcar ell, fent que la selecció arribés a la final. Això va empipar molt en Petrone, que era un “ganes” i sempre volia xutar-ho tot, cosa raonable perquè tenia un canó a la cama. La final olímpica va ser menys senzilla del que sembla pel resultat (3-0) i en Nasazzi s’hi va haver d’esmerçar força com a lliure. Paga la pena veure el resum del partit, on se’l veu traient pilotes dels suïssos sense parar, sovint de cap. El distingireu perquè llueix una gorra blanca.

L’exhibició de joc va ser tan bona que l’Henri de Montherlant va escriure: “¡Una revelación! He aquí al verdadero fútbol. Lo que nosotros conocíamos, lo que nosotros jugábamos, no era, comparado con esto, más que un pasatiempo de escolares”. El Santiago Bernabéu va dir: “¿El equipo más fuerte que he admirado? Uruguay de 1924. Nunca he vuelto a ver un equipo capaz de combinar estética y concreción de esa manera”. I en Vittorio Pozzo ho va ben resumir: “Nadie podía vencer a Uruguay”. Aquella meravella d’equip la dirigia tàcticament el seu capità, el mariscal Nasazzi, el primer lliure de la història del futbol.

En Robertson era un paio llest, que jugava a la línia de mitjos amb en Gibson i en Neal. Tots tres eren especialistes en el passi curt, la marca de la casa. En Neilly Gibson, mig ala dret, era un virguer. La tocava tan i tan bé que semblava un ballarí i per això l’anomenaven “Pavlova amb botes”. L’Anna Pávlova va ser la gran prima donna del ballet imperial rus de principi del segle XX.

En William Wilton, el secretari del club, feia el paper de mànager dels Rangers, però no es ficava en les qüestions del joc. En Gibson, en Neal i en Robertson prenien les decisions tàctiques. Per exemple, es van especialitzar en el tackle. El Rangers dominava la lliga. Va guanyar invicte la 1898-1899 amb 18 victòries en 18 partits i 79 gols. I els rivals collaven fort. Per això, un dia en Robertson va començar a passar-li la pilota al seu porter, en Matthew Dickie, per reduir riscos. Sense saber-ho, en Robertson va canviar el joc. Cada cop que un defensa o un migcampista es trobava sota la pressió contrària, pam, passi al porter i problema resolt. Va fer falta un munt d’anys per canviar aquesta part del reglament.

En Robertson va ser el primer entrenador del Chelsea, el 1905, i com que també era jugador va fer el primer gol de l’equip londinenc. Al cap d’un any es va barallar amb els propietaris i va marxar. El més important és que en Robertson va anar al MTK de Budapest el 1911 per ensenyar l’estil escocès de passis curts als hongaresos. L’MTK estava fart dels triomfs del Ferencváros i va contractar en Robertson, per canviar-ne el rumb.

En un parell d’anys, els hi va ensenyar l’estil escocès, el va imposar a Budapest i va treure un jugador cabdal, en Kálmán Konrád, que quinze anys després seria el mestre d’en Matthias Sindelar a Viena. En John Tait Robertson va sembrar les llavors de l’estil escocès a Hongria. A part de ser l’inventor del passi enrere al porter, per damunt de tot ell és el veritable pare fundador de l’Escola Danubiana.

Escòcia va assolir el cim el 1928, quan els Wembley Wizards van estabornir els anglesos per 1-5. I Hongria, el 1952, amb l’or olímpic pel gran Aranycsapat d’Hidegkuti i Puskás. Però ni uns ni altres practiquen ara l’estil escocès de passis curts que jugava en Robertson. D’altres n’han pres el relleu.

Puede adquirirlo en nuestra Tienda online AQUÍ.

Nuestra revista digital comprende desde febrero de 2013 hasta diciembre de 2020. Son 8 años, 70 números, 950 temas y 10.361 páginas.

A su disposición se encuentra el Índice de las 70 revistas, para consultar el listado completo de temas.

Puede descargar el Índice de manera gratuita AQUÍ.