Lo Càntich -Revista de Literatura, Art i Cultura-

Lo Càntich - Número 36 - Palíndrom, 2018 Lo Càntich - Revista de Literatura, Art i Cultura - DL: B.42943-2011 ISSN 2014-3036

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Mon, 30 Apr 2018 11:41:00 +0000

Lo Càntich
- Revista de Literatura, Art i Cultura -

Número 36
Palíndrom, 2018
Gener-Abril de 2018

DL B.42943-2011 - ISSN 2014-3036 - EAN 9772014303002 36>

Pàgines: 204 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica

Il·lustració de portada: © Joan Colomer

Portada posterior: © Marc Valero Liutsko

Adquirir en paper
(Interior en color):

Adquirir en paper
(Interior en blanc i negre):

Descarregar gratuïtament en format e-book - pdf:

Índex

          I - Mestres del Temps
          II - Creació i Cultura
          III - Canal ARC TV - Suplement digital

- I -

Mestres del temps,
de casa nostra i d'arreu del món

Poesia

«Soliloqui de Caifàs a la mort de Jesucrist»
Ignasi Ferrera
(Ignasi Ferreres)

Il·lustració:
"Crist abraçat a la creu"
Doménikos Theotokópulos 'El Greco'

Art Visual

«Port de Constantinoble»
Ivan Aivazovski

Poesia

«La Destrucció»
(La Destruction)
Charles-Pierre Baudelaire

Traducció: Toni Arencón Arias
Il·lustració: "El bevedor d'absenta"
Viktor Oliva

Poesia

«Mester d'amor»
Apel·les Mestres

Il·lustració:
"El bes"
Théophile-Alexandre Steinlen

Poesia

«Engrandiu la porta, Pare»
(Agranda la puerta, Padre)
Miguel de Unamuno

Traducció: Catalina Isart
Il·lustració: "Adoració dels Mags"
Taddeo Gaddi

Article

«Notes biogràfiques: Prudenci Bertrana i Comte»

Prudenci Bertrana: fill del modernisme

Per: Josep Maria Corretger i Olivart

Conte

«Dolç miracle»
(O suave milagre)
José Maria de Eça de Queiroz

Traducció: Narcís Oller
Il·lustració: "La casa de Natzaret"
Francisco de Zurbarán

Poesia

«Poema del molí»
Guerau de Liost
(Jaume Bofill i Mates)

Il·lustració: "El molí vell"
Vincent Van Gogh

Poesia

«Brollador»
Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Il·lustració:
"La nimfa de la font"
Lucas Cranach el Vell

Article

«Un erudit anomenat Salvador Espriu
o el poeta nacional»
Per: Josep Maria Corretger i Olivart

A: "Una mar de paraules"

[ Tornar a l'índex ]

- II -

Creació i Cultura

Estudi crític

«Brusquina d'instants»
Per: Glòria Calafell

Poesia

«Drecera»
Glòria Bosch i Morera

Il·lustració:
"Autoretrat: entre el llit i el rellotge"
Edvard Munch

Poesia

«Miratge»
Núria Niubó i Cabau
A: "Paraula de Núria"

Il·lustració:
"L'últim miratge"
Quim Rojas

Poesia

«Catalunya, talment com una amant»
Imma Fuster i Tubella

Il·lustració:
"El núvol que separa el dia i la nit"
Liudmila Liutsko

Prosa

«Records de les Rambles»
Pep López Badenas

Il·lustració:
"El Liceu"
Ramon Casas

Poesia

«Un atzucac històric»
Pau Mestres i Parés

Fotografies:
Pau Mestres i Parés

Poesia Visual

«Poema Visual núm. 226»
toni prat

A: "Poesia Visual"

Entrevista

«Apunts de lectura»

Per: Sílvia Romero i Olea
A: "Xarxa literària: blogs"

Paràbola

«L'últim raonament»
Monjo Varnava (E.Sanin)
Монах Варнава (Е Санин)
Traducció: Liudmila Liutsko
Il·lustració:
Viacheslav Polezhaev

Article

«Rafel Nadal i la maledicció dels Palmisano»
Per: Josep Maria Corretger i Olivart

A: "Una mar de paraules"

Prosa

«NO és NO»
Montserrat Aloy i Roca

Il·lustració:
"NO és NO"
Roser Piñol

Exposició artística

«La Llum, endins escrita»
Per: Mercè Amat - Joan Colomer

Entrevista

«Pilar Garriga»

Per: Sílvia Romero i Olea
A: "La veu del traductor"

Article

«Tots som mig homínids»
Quim Benet i Porcell

Il·lustració:
"Penthésilée, reina de les Amazones"
Robinet Testard

Entrevista

«Conversa amb Ramona Solé»

Per: Sílvia Romero i Olea

A: "Converses literàries"

Poesia Visual

«El camí cap a l'alba»
Liudmila Liutsko
(Людмила Люцко)

Relat

«Ans que sigui el teu anhel»
Roser Blàzquez Gómez

Il·lustració:
"Arrels i troncs"
Vincent van Gogh

Poesia

«Dolça sardana»
Maria Rosa Corretgé Olivart

Il·lustració:
"Sardana"
Francesc Xavier Nogués i Casas

Poesia

«La frontera»
David Fernández Santano

Il·lustració:
"Fronteres"
Dolf Raimond Hall

Fotografia

«Gaudint de la destresa de volar»
Marc Valero Liutsko

Poesia

«Un obrir i tancar d'ulls»
Pep López Badenas

Il·lustració:
"Jove amb les mans unides"
Jean-Baptiste Greuze

Poesia Visual

«Poema Visual núm. 228»
toni prat

A: "Poesia Visual"

Paràbola

«El tribunal del gat»
Monjo Varnava (E.Sanin)
Монах Варнава (Е Санин)
Traducció: Liudmila Liutsko
Il·lustració:
Viacheslav Polezhaev

Poesia

«Edèn (a tu, nouvingut dels collons!)»
Quim Benet i Porcell

Il·lustració:
"El paradís perdut"
Gustave Doré

Relat

«Roig de sang i de cireres»
Roser Blàzquez Gómez

Il·lustració:
"Cireres i préssecs"
Paul Cézanne

Conte

«Sota l’ametller»
Maria Rosa Corretgé Olivart

Il·lustració:
"L'ametller en flor"
Pierre Bonnard

Novetat editorial

«Els híbrids minvants»
Edgar Cotes i Argelich
Il·lustracions: Anna Sanjuan
Edicions Secc

Novetat editorial

«Esferes disperses»
Glòria Calafell
Pròleg: Jordi Pàmias
- XXIII Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell -
Témenos Edicions

Novetat editorial

«Inèdits»
Revista de creació literària
Núm. 13 - Gener 2018

Novetat editorial

«A la llum d'una espelma»
David Gómez Simó
Il·lustracions: Bernat Gómez Lucas
Edicions Secc

Novetat editorial

«L'esquerda de l'àngel»
M. Victòria Lovaina
Editorial Gregal

Novetat editorial

«El conte de l'espurneta del Sol:
Un viatge d'aventura a la Terra
(Segona Part)
El naixement i la primera infància»
Liudmila Liutsko
Col·lecció Camí del Sorral - Número 32
Lo Càntich - ARC

Novetat editorial

«L'esborrany»
Sílvia Romero i Olea
Editorial Gregal

Novetat editorial

«Ostatges polítics»
Madola - Montse Assens
ARC
Col·lecció Literària Elisenda Sala / 3 - Poesia

Novetat editorial

«El gran dia de la senyoreta Pettigrew»
Winifred Watson
Traducció: Maria Rossich
Viena Edicions

Novetat editorial

«La Casa dels Enganys dels Sentits»
Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet
ARC
Col·lecció Literària Elisenda Sala / 4 - Narrativa

Novetat editorial

«Inèdits»
Revista de creació literària
Núm. 14 - Abril 2018

Premis i Concursos - Convocatòria

«VIII Concurs ARC de portades per a il·lustradors i dissenyadors»
"Virtuts"
- Convocatòria -
Associació de Relataires en Català

Premis i Concursos

«Relats finalistes del
VIII Concurs ARC de Microrelats»
"Virtuts"
Gener de 2018: "Fortalesa"
Associació de Relataires en Català

Premis i Concursos

«Relats finalistes del
VIII Concurs ARC de Microrelats»
"Virtuts"
Febrer de 2018: "Temprança"
Associació de Relataires en Català

Premis i Concursos

«Relats finalistes del
VIII Concurs ARC de Microrelats»
"Virtuts"
Març de 2018: "Fe"
Associació de Relataires en Català

Premis i Concursos

«Relats finalistes del
VIII Concurs ARC de Microrelats»
"Virtuts"
Abril de 2018: "Esperança"
Associació de Relataires en Català

[ Tornar a l'índex ]

- III -

Canal ARC TV
(Suplement digital)

Canal ARC TV

Canal ARC TV
Programa "Tast de lletres"
- Associació de Relataires en Català -
Presentat per Sílvia Romero i Olea
Amb la col·laboració de David Gómez Simó

[ Programa 0013 ]
«Contrato con Dios»,
de Will Eisner
- - -
«Maus»,
d'Art Spiegelman

[ Tornar a l'índex ]

La Redacció solament es fa solidària dels treballs
que no porten signatura.
Dels articles signats en són responsables llurs autors.

Lo Càntich

Direcció:
Ferran Planell i Coflent

Coordinació editorial:
Toni Arencón Arias

Consell de Redacció:
Vicenç Ambrós i Besa, Toni Arencón Arias, Montse Assens Borda
Miquel Bonfill Asperò, Glòria Calafell, Ferran d’Armengol,
Carles Fernández Serra, Pere Fornells Miquel,
Núria López Garcia, Montserrat Lloret, Jordi Masó Rahola,
Marta Pérez Sierra, Pau Marc Riera Albó, Laura Ropero Ventosa

Equip Editorial:
Dolors Garrido Martínez - Maria Rosa G. Zellweger
Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí
Paolo Santos - Esther Llobet i Díaz - Margarida Badia
Josep Maria Corretger i Olivart - Joan Bernat
Sandra Domínguez Roig - Joan Abellaneda i Fernández

Correcció i revisió d’estil:
Margarida Badia – Joan Bernat – Marc Arencón

Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0
CC BY-NC-ND 3.0

NR: 1003305878809
Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra resta sotmesa a les característiques específiques d'aquesta llicència.

Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
ISSN 2014-3036
DL B.42943-2011

VIII Concurs ARC de portades per a il·lustradors i dissenyadors "Virtuts" Associació de Relataires en Català

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Mon, 30 Apr 2018 11:32:00 +0000

VIII Concurs ARC de portades
per a il·lustradors i dissenyadors
"Virtuts"

Associació de Relataires en Català (ARC)

Convocatòria

Data d'inici: 01/05/2018
Data de finalització: 31/08/2018

Benvolguts i benvolgudes,

Des de l’Associació de Relataires en Català ens complau fer públiques les bases de la vuitena edició del Concurs ARC de Portades, amb l’objectiu de seleccionar la imatge que obrirà el recull de relats Virtuts.

Bases:

1. Participants: el concurs és obert a qualsevol persona, sense limitació d’edat. Cada autor/a podrà participar, de forma individual o col·lectiva, amb un màxim d'una imatge original (d'autoria pròpia) per a cadascun dels diferents subtemes.

2. Subtemes del concurs:

— Prudència
— Justícia
— Fortalesa
— Temprança
— Fe
— Esperança
— Caritat

3. Tècnica i format: La tècnica és lliure (dibuix, pintura, fotografia, collage...). El format de l’obra ha de ser vertical (mida mínima i proporcionada: 17 cm. d’altura x 16 cm. d’amplada). Resolució mínima de la imatge: 300 ppp (equivalència: 2008p x 1890p). No s’ha d’incloure cap text en la il·lustració ni cap signatura identificativa.

4. Presentació: les obres s’han de lliurar a l’Associació de Relataires en Català (ARC), per correu electrònic, a l’adreça concursos.arc@gmail.com, en format jpg, amb l’assumpte “VIII Concurs de portades”. S’inclourà un document que durà per nom “Dades personals”, on figurarà el nom i els cognoms dels autors o autores, el nom artístic (si escau), la data de naixement, l’adreça i el telèfon de contacte. Si es tracta de menors d’edat, cal adjuntar l’autorització dels pares o tutors legals per participar en aquest concurs. S'haurà d'especificar en el títol del fitxer, per cada imatge presentada, el subtema que representa.

5. El període de recepció d’originals s’obrirà el dia 1 de maig de 2018 i es tancarà a les 24:00h. del dia 31 d'agost de 2018.

6. Les obres presentades, que no compleixin aquestes condicions, no seran admeses.

7. Els autors/es de les obres presentades es comprometen a no retirar-les abans de fer-se públic el veredicte del jurat, ni de forma definitiva ni per fer-ne correccions i/o modificacions.

8. La Comissió de Concursos de l’Associació de Relataires en Català (ARC) seleccionarà l’obra guanyadora que serà la imatge de portada del recull Virtuts. Així mateix es reserva el dret de seleccionar aquelles obres que, per la seva qualitat, adquireixin la condició de finalistes. En aquest cas serien incloses als fulls interiors del recull.

9. El premi consisteix en la publicació de l’obra com a portada del llibre Virtuts. L’autor o autora de l’obra guanyadora rebrà tres exemplars del llibre i un diploma acreditatiu. Els finalistes rebran un diploma acreditatiu.

10. El veredicte, que serà inapel·lable, es farà públic durant l’acte de lliurament de premis i presentació del recull, amb totes les obres premiades i finalistes.

11. Els autors i autores de l’obra premiada i finalistes, pel fet de participar en el concurs, autoritzen a l’Associació de Relataires en Català (ARC) a incloure les obres en aquest recull i la seva difusió pels mitjans habituals de l’ARC, fent servir reproduccions, parcials o totals, amb les adients referències d’autoria. En cas que, per qualsevol circumstància, l’edició no es pogués dur a terme, s’informaria d’aquest fet a través del lloc web de l’ARC i les imatges quedarien a disposició dels autors i autores.

12. La Comissió de Concursos de l’ARC es reserva el dret a interpretar aquestes bases en cas de dubte o decidir sobre qualsevol contingència que no hagi estat prevista. La presentació dels originals pressuposa l’acceptació de totes i cadascuna de les bases, incloent-hi l’autorització de publicació de les obres presentades, així com dels drets i obligacions que se’n deriven.

Associació de Relataires en Català
Barcelona, 30 d'abril de 2018

Referència:

VIII Concurs de portades
«Virtuts»
Associació de Relataires en Català
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

«Dolç miracle» (O suave milagre) José Maria de Eça de Queiroz Traducció: Narcís Oller Il·lustració: Francisco de Zurbarán

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Sun, 29 Apr 2018 22:40:00 +0000

Dolç miracle

     Quan encara Jesús no havia passat més enllà de Galilea ni de les rioleres i frondoses vores del llac de Tiberiades, la fama de sos miracles arribava ja fins a Enganim, ciutat rica i ben fortificada que torrejava al bell mig dels oliverars i vinyes de la plana d’Issachar.

     Certa tarda, un vianant d’esguard encès i esbarriat, que travessava aquella vall ubérrima, va dir que un nou Profeta, un Rabí amorosíssim, recorria els camps i llocs de Galilea, guarint tots els mals humans i anunciant l’adveniment del regnat de Déu. I quan, per a reposar, va asseure’s a la Font dels Horts, seguí dient encara, que el susdit Rabí, pel camí de Magdala, havia sanat de llebrosia l’esclau d’un decurió romà amb sols estendre-li l’ombra de les mans damunt, i que, un altre dia, dirigint-se en barca a la regió dels Gerasenis, on començaven llavors la collita del bàlsem, ressuscità la filla de Jaire, prohom de la comarca, molt docte, que comentava els Llibres de la Sinagoga. I com que els segadors i pastors, igualment embadalits que les colrades dones que l’escoltaven amb l’àmfora encimada al muscle, li preguntessin si aquell era potser el Messies de Judea, si davant d’ell refulgia una espasa de foc, i, si tot caminant, l’acompanyaven, com l’ombra de dues torres, les ombres de Gog i de Magog, l’home, sens ni tastar aquella aigua regalada amb que un jorn s’havia apagat la set Josue, recollí el gaiat, i, rodant el cap tot consirós i silent, s’allunyà d’ells per sota l’aqüeducte, esquivant-se’ls entre una forra d’ametllers florits. Però, una esperança, refrigerant com rosada d’estiu, lluí en les ànimes senzilles de tota la plana que verdeja fins a Ascalon ; els semblà que la rella esfondrava més fàcilment i que les trapes dels cups ja no pesaven tant; els infants, tot collint roselles pels camins, guaitaven sempre esperançats que, al revolt següent, o de l’entreforc de qualque mata d’acs, els eixiria una resplendor, i, als bancs de pedra dels portals de la ciutat, tot escarpint-se amb els dits les esclarissades barbes, els vellets ja no explicaven amb tan ferma convicció els textos arcàics.

     Hi havia llavors a Enganim un vell anomenat Obed, membre d’una família pontifical de Samària, que sacrificava en les ares del Mont Ebal, amo de molts ramats i de moltes vinyes, i amb un cor tan ple d’orgull com de blat ses sitges. Però un ventot sec i huracanat, aquell alè maligne amb què el Senyor assola les aspres terres d’Assur, vingué que un dia li occí les millors ovelles i que, als camps on ses vinyes s’enroscaven pels olms o esplaiaven fàcilment llurs tòries exuberants, hi deixà només redoltes nues i tots els ceps recremats, amb alguns gotims migrats i recoberts d’un crostisser de pugó que se’ls xuclava. I Obed, al llindar de sa casa, tot aclaparat i amagant el rostre amb un pany de son mantell, esgarrapava la terra, maleïa sa vellesa i rondinava enfellonit de la crueldat de Déu.

     Després, sentint parlar d’aquell nou Rabí que socorria els pobres, que treia els mals esperits i que extirpava les més aferrades rels de malaltia l’Obed, com a home instruït i que havia viatjat per la Fenícia, tot seguit pensà que Jesús seria un de tants fatillers com rodaven per Palestina ; un altre Apoloni o Rabí Bendossa, o Simeó el Subtil; un d’aquells que, àdhuc al cor de les nits més negres, consultaven els estels, per ells sempre clars i reveladors d’enigmes; un d’aquells que, amenaçant només amb una vareta, esvaïen dels ramats els malèfics mosquits dels aiguamolls d’Egipte i que, agafant amb la punta dels dits l’ombra dels arbres, l’estenien com vel protector damunt les eres a l’hora de fer la sesta. El tal Jesús de Galilea, com fatiller més modern i més entès, per tant, en màgies de major eficàcia, de segur que, pagant-lo bé, li extirparia millor que els altres el gam de les ovelles i la malura de les vinyes. Obed, doncs, expedí immediatament un nombrós estol de servents seus a Galilea perquè hi cerquessin el nou Rabí i enllepolint-lo amb promeses de diner i d’alfajes, procuressin atraure’l fins a l’Enganim de la regió d’Assachar.

     Estrenyent-se bé els cinyells de cuir, els servents emprengueren el camí de les caravanes que, vorejant el llac, s’estén fins a Damasc. Una tarda, a contraclaror d’un cel ponent més roig que una magrana madura, obiraren les resplendents congestes del pic Hermon. Un altre jorn, gaudint la fresqueta d’una matinada dolça, els relluí, davant, el Llac de Tiberiades, transparent, quiet, i més blau que el cel, tot circuit de prats florits, d’hortes gemades, de marges de pòrfit i de blanques masies, entre fruiterars i voladúries de coloms. Un pescaire que desatracava calmosament la seva barca d’una llenca de terra ombrejada de baladres, va atendre somrient els servents.

     —¿El Rabí de Nazaret, dieu? Ui! Prou seria pels idus d’Ijar, quan, amb sos deixebles, va anar-se’n ja d’aquests rodals per la conca del Jordà.

     Tots diligents, els servents s’arruaren conca avall del riu fins a trobar el gual, on, fent ampla regolfada, la corrent s’estanca immòbil i verdosa a l’ombra dels tamarells. Un home de la tribu dels Essenis, abillat de llinet blanc i amb un xai a coll, s’estava, tot peu de l’aigua, espigolant herbes remeieres. Els servents el saludaren humilment (que així acostuma a fer-ho el poble amb qui creu de cor tan net, clar i candi com les robes que duu usualment rentades en aigües vives) i li preguntaren si sabia on s’esqueia aquell nou Rabí de Galilea que predicava als Essenis caritat i que guaria els homes i els ramats. L’esseni barbotejà que el Rabí, en havent travessat l’Oasi d’Eugadi, havia tirat lla d’enllà. —¿Cap a on voleu dir lla d’enllà? —Amb el manat de floretes roges que empunyava, acabades de collir, l’esseni els signà, lla d’enllà del Jordà, la plana de Moab. Els servents golejaren el riu i endebades cercaren Jesús, recorrent poblats i masos, fins a l’enesprat turó on torrejava la farrenya ciutadella de Makaur.

     Al pou de Jacob, reposava una gran caravana que transportava a Egipte mirra, bàlsems i espècies de Gileat, i els camellers, tot pouant aigua amb galledes de pell, contaren que, escaient-se a Gandara pel darrer noviluni, un Rabí més admirable, potser, que David o que Isaïes, havia tret set dimonis del cos d’una teixidora i que, només al seu conjur, un home, degollat pel fascinerós Barrabàs, ressorgí de sa tomba, i, per sos propis peus, s’entornà a l’hort. Llavors els servents les enfilaren, plens d’esperança, pel camí dels Pelegrins fins a Gadara, ciutat d’èrtiques torres, i encara més enllà, fins a les deus de l’Amalla. Però justament aquella matinada, seguit d’una gernació que cantava brandant rams de mimosa, Jesús havia pres passatge en una barca pescadora que, a hores d’ara, deuria ja trobar-se a prop, molt a prop de Magdala. I els servents d’Obed, fondament descoratjats, tornaren a passar el Jordà pel pont de les Filles de Jacob.

     Un altre dia, amb les sandàlies ja malmeses per tan llargues caminades i ja en plena Judea Romana, van topar-se amb un faritzeu que, a cavall d’una mula, s’entornava molt encaparrat a Efraïm. Amb la major reverència s’atansaren a aquest home de la Llei, preguntant-li si casualment havia vist aquell nou Profeta de Galilea que, com un Déu, anava pel món fent miracles. El faritzeu arrugà encara més el front, i, amb veu tonitruant com de redoblant imperatiu: —¡Oh, pagans esclaus! Oh, blasfems! —clamá— ¿D’on ho heu tret que, ultra Jerusalem, hi ha profetes i es fan miracles? Sols Jehovà, en son Temple és omnipotent. Galilea no pot dar sinó nicis i falsaris...

     I com els servents, veient que aixecava el puny tot remugant dístics sagrats, reculessin, l’enfurrunyat Doctor botà de la mula, i, amb codines del camí, apedregà els emissaris d’Obed, cridant: Racca! Racca! i altres anatemes rituals. Els servents ja no pararen fins a Enganim. I gran fou el desconhort d’Obed, car el bestiar se li moria, els ceps se li assecaven i, encara, radiantment com una albada, serres enllà creixia més i més, consoladora i plena de divinals promeses, la fama de Jesús de Galilea.

     A l’ensems, un centurió romà, Publius Septimus, comanava el fort que domina la vall de Cesàrea fins a la ciutat i el mar. Era Publius un home aspre, veterà de la campanya de Tiberi contra els perses, que, havent-se enriquit amb rapinyes i saqueigs durant l’alçament de Samària, posseïa mines a l’Àsia i gaudia, com a favor suprem dels déus, l’amistat de Flaccus, Legat Imperial de Síria. Amb tot, una gran dissort li rosegava aquella prosperitat tan envejable, com els verms roseguen la fruita ben sucosa. Sa única filla, per ell més cara que la vida i els béns, patia un mal misteriós i implacable que ni els esculapis, ni els màgics consultats a Sidon i a Tir, sabien definir. Esgrogueïda i trista com lluna de fossar, sens mai exhalar un ai! i somrient amb llangor al seu pare, anava decandint-se en l’alta terrassa del fort, aclofada sota un velàrium, sos negres ulls fits sempre amb enyorança en les blavors del mar de Tir, que ella, venint d’Itàlia, havia un jorn solcat en opulent galera. A voltes, un legionari, prop d’ella i d’entre els marlets estant, engegava una sageta a alguna àguila de les que creuaven majestuosament aquell cel tan lluminós. La filla de Septimus seguia un moment l’au que queia a tomballons per l’espai fins a rebatre’s morta damunt les roques... i, tost, amb un sospir i encara més trista i més pàl·lida, tornava a contemplar la mar.

     Heu’s aquí perquè Septimus, sentint dir a uns mercaders de Korazin que aquell Rabí admirable tenia un tan gran poder sobre els esperits que guaria els mals tenebrosos de l’ànima, destacà tot tres decúries de soldats perquè el cerquessin per Galilea i per tots els poblats de la Decàpoli, fins a la costa i fins a Ascalon. Els soldats s’enfundaren els escuts en sacs de lona, s’abelliren els elms amb rams d’olivera, i, ben tost, llurs sandàlies clavetejades ressonaren per les dures llambordes de la via romana que, de Cesàrea fins al Llac, travessava tota la Tetrarquia d’Herodes. De nit, llurs armes brillaven per les carenes a l’ondulant fulgor de les alzinades atxeres. De dia, escorcollaven els masos, els horts i fins els pallers que burxaven amb les llances. Les astorades dones, per amansir-los, s’afanyaven a oferir-los-hi bresques, figues tendres, pots de vi, que ells s’engolien d’un glop, aclofats a l’ombra dels sicomors. Així van recórrer tota la Galilea Baixa sens mai trobar d’aquell Rabí mes rastre que el que lluïa en els cors. Enujats de tant rodar inútilment i pensant que els jueus devien amagar-los el miracler per tal que els romans no se n’aprofitessin majorment, començaren d’atropellar amb fúria tota aquella pacífica regió a ells sotsmesa. A l’entrada dels ponts, detenien els pelegrins demanant a crits el Rabí i esqueixant els vels de les donzelles, i, a l’hora d’arriar les àmfores a les cisternes, envaïen els estrets carrers dels burgs i les Sinagogues, i, amb els mantins de les espases, colpejaven sacrílegament els Thebàhs, els Sants Armaris de cedre que contenien els Llibres Sagrats. En els rodals de Hebron, arrossegaven per les barbes, enfora de les grutes, els solitaris, per arrencar-los-hi el nom del desert o del palmeral on s’abscondís el Rabí, i dos mercaders fenicis, que venien de Joppe amb els paquets a coll, per mostrar-se ignorants del nom de Jesús, foren penyorats a pagar cent dracmes a cada decurió. Els terrassans i fins els feréstecs pastors d’Idumea, que proveïen d’anyells blancs el Temple, corrien a amagar-se als cataus de les muntanyes, tots esverats, tantost veien relluir per algun revolt les armes d’aquells estols furiosos. I, arraulides pels terrats, les velles s’esbullaven i arrencaven desesperades els cabells, llançant malediccions als romans i invocant la venjança d’Elies. Atropellant-ho talment tot, arribaren per fi a Ascalon ; però, com que tampoc hi trobaren Jesús, s’entornaren, resseguint la costa on la roentor d’aquells sorrals els socarrava les sandàlies.

     Un matí, a l’embocar una vall propera a Cesàrea, veieren blanquejar, en un puget, un temple dins les fosques obagues d’una tofa de llorers. Un vell de grans barbes blanques, coronat de llor i amb una túnica de color de safrà, tot afinant una cítara de tres cordes, esperava majestuosament, dalt del replà de les marbrenques graus, l’aparició del sol. Els soldats, brandant rams d’olivera d’abaix estant, preguntaren al sacerdot si coneixia el nou profeta aparegut a Galilea, aquell tan destre en fer miracles, que ressuscitava els morts i convertia l’aigua en vi. Estenent solemnement els braços per damunt de la roada verdor, el vell exclamà, immutable:

     —Oh, romans! ¿I vosaltres podeu creure que a Galilea o a Judea hi ha profetes que fan miracles? ¿Com podrà mai un bàrbar alterar l’Ordre instituït per Zeus? D’allí no en surten sinó màgics o xerraires que, amb palica vana, buiden la bossa de l’ignorant. Jamai, sens voler-ho els immortals, caurà d’un arbre un tany sec ni una sola fulla seca. De profetes ni miraclers no n’hi ha. Apolus Dèlfic és l’únic que sap el secret de les coses.

     Lassos ja de tantes marxes i capbatuts com tornant d’una desfeta, una tarda, aquells soldats es reintegraren a la fortalesa de Cesàrea. I fou tant major el desconhort de Septimus, en quant sa filla estava agonitzant sense exhalar un ai! ni apartar l’esguard de la mar de Tir, i encara la fama del Jesús guaridor de mals de llanguiment, creixia amb més alè i virtut, mateix que aquell airet matiner que bufa de l’Hermon, i atravessant les hortes, reviscola i redreça fins les flors més decandides.

     Tot a l’ensems també, entre Enganim i Cesàrea, vivia en una cavorca o casalot pobríssim, encauat en una gorja feréstega, una mísera viuda la més malastruga de totes les dones d’Israel. L’únic fill que tenia, ja tolit de naixença, un cop arrencat de sos pits eixuts, l’hagué d’ajaure en la immunda i esparracada màrfega on de set anys ha encar gemia i plorava. Ella estava també tan malicosa, que ni es podia rentar els llençols i anava recargolant-se i rebeguent-se que ni un rabassó arrencat. La misèria es menjava mare i fill com es menjaria el rovell dues desferres llançades a camp ras. Per manca d’oli, fins ni podien encendre el gresolet d’argila roja. Al cofre pintat ja no els restaven llegums ni fruites seques. L’eixut de l’estiu els havia mort la cabra i la figuera de l’hortet. Per tan lluny com eren del poble, mai no els duien pa ni mel. I sols d’herbes arrapades a les penyes, cuites amb sal, podien aquells fills de Déu nodrir-se en la Terra Escollida, on fins les aus de rapinya tenien aliment sobrer.

     Un dia, al casalot hi entrà un captaire, donà a l’afligida mare la meitat de la capta feta, i, assegut al pedrís de la llar per a examinar-se les esgarrinxades de les cames, li parlà de la gran esperança dels pobres, d’aquell Rabí aparegut a Galilea, que d’un pa en feia néixer set dins del mateix paner, que es dalia pels infants, eixugava tots els plors i prometia a tots els desvalguts un Regne més lluminós, més abundós i opulent que la Cort de Salomó. La dona se l’escoltava amb uns ulls plens de fretura. —¿I aqueix Rabí amorosívol, esperança del pobre, on s’escau? —El captaire sospirà.— Oh, el Rabí amorosívol! ¡no són pas pocs els afligits que l’invoquen! Sa fama s’estén per tota la Judea com el sol que daura fins els murs més rònecs i s’hi esplaia; però la resplendor de son rostre només la veuen els sortats que, per llur fe, en són ben dignes. El potentat Obed féu recórrer tota la Galilea a sos servents perquè, amb opulents promeses, aconseguissin atraure Jesús fins a Enganim; Septimus, l’omnipotent, trameté sos soldats, de les serres a la platja, per a percassar Jesús i fer-se’l seguir a la força fins a Cesàrea. Prodigant consols arreu per aquells indrets, ell va topar-se amb els servents d’Obed, primerament; amb els legionaris de Septimus, més tard, i, malgrat això, els uns i els altres van haver d’entornar-se’n decebuts i amb les sandàlies malmeses, sens mai haver pogut descobrir dins de quin bosc, de quina ciutat o cova, o dins de quin palau, Jesús se’ls abscondia.

     Queia la tarda. El captaire prengué altre cop sa vara, i, escalant el ribast, s’allunyà per un corriol vorejat d’arços i penyes. La mare s’entornà a son recó encar més desesperançada i trista. Llavors, el nen, amb un saluet més feble que el frec d’una ala, pregà a sa mare que anés a cercar-li aquell Rabí que, rics o pobríssims, tant d’amor duia als infants i que sabia guarir fins els mals més inguaribles.

     —Ai, fill meu! ¿com vols tu que jo et deixi i vagi a perdre’m per aquells camins tot cercant el Rabí de Galilea? Obed, que és tan ric i té tants servents, el va fer cercar endebades per camps i ciutats des de Korazin a la regió de Moab. Septimus, que tot ho pot, endebades expedí igualment ses decúries des de Hebron a la costa. ¿Com vols que t’abandoni? Jesús és lluny, molt lluny, i el nostre mal no es mou d’aquí, d’entre aquestes parets on ens té presos. I encara que el trobés, ¿com convèncer un Rabí tan sol·licitat pels acabalats i poderosos que el sospiren, a que abandoni els poblats i davalli fins a aquest escanyall tan bròfec per a guarir un pobric com tu, sepultat en un jaç tan miserable?

     Però, escorrent-se-li per la demacrada cara dues grosses llàgrimes, el pobrissó botzinà:

     —¡Oh, mareta meva, estimant tant els nens, mare!... Jesús no em menysprearia a mi, que estic tan decandit, que tinc un mal tan terrible i que desitjo tant guarir...

     I la mare, sanglotant:

     —¿Pero, fill meu —repetí— com puc deixar-te? Els camins de Galilea són llargs i la pietat dels homes curta. Ranquejant i tan esparracada i sutza, fins els cans sortirien a escometre’m. Ningú m’escoltaria, ningú voldria dir-me on és Jesús... I, fillet, qui sap si ja és mort? Ni els rics, ni els forts han pogut trobar-lo. Enviat del cel, se’ns el pot haver endut ja. Més val que ho ignorem, car amb Jesús hauria volat per sempre el consol dels afligits.

     Llavors, traient d’entre els llardosos llençols les seves mans tremolenques, el nen insistí, somicant:

     —Mare, mareta meva, porteu-me el bon Jesús.

     I tot seguit, badant a pleret la porta, Jesús, tot somrient, digué al pobric:

     —Ja em tens aquí.

José Maria de Eça de Queiroz
(Póvoa de Varzim, 1845 - París, 1900)
«Dolç miracle»
(O suave milagre)

Traducció:
Narcís Oller
(Valls, 1846 - Barcelona, 1930)

Il·lustració:
"La casa de Natzaret"
Francisco de Zurbarán
(Fuente de Cantos, 1598 – Madrid, 1664)

Referència:

Eça de Queiroz, José Maria de.
«Dolç miracle»
Traducció: Oller i Moragas, Narcís.
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

Relats finalistes del VIII Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio "Virtuts" Abril de 2018: «Esperança» Associació de Relataires en Català

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Sat, 28 Apr 2018 21:07:00 +0000

Relats finalistes del
VIII Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio
"Virtuts"
Abril de 2018: «Esperança»

El jurat d'autors i d'autores del
VIII Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio "Virtuts",
després de les deliberacions necessàries, fa públic el veredicte de les obres
seleccionades corresponents al subtema: "Esperança":

Relats seleccionats

Títol - Autor/a o Nick

"No tinc por" - Maria Quintana

"Connexions" - Carme_

"El país dels simis" - Joan Gausachs i Marí

"Vindrà" - Naiade

"Les hores" - Celestí 1462

"Onírica" - deòmises

"La tieta" - E. Viladoms

Enhorabona als autors i autores seleccionats.
Moltes gràcies a tots els participants.

Comissió de Concursos
Associació de Relataires en Català
Dissabte, 28 d'abril de 2018

Bases del Concurs i relats finalistes

Referència:

«Relats finalistes del Concurs
VIII Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio»
"Virtuts"
- Març de 2018 - Esperança -
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

Una mar de paraules: «Un erudit anomenat Salvador Espriu o el poeta nacional» Josep Maria Corretger i Olivart "La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat". Montserrat Roig

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Sat, 28 Apr 2018 20:34:00 +0000

Un erudit anomenat Salvador Espriu
o el poeta nacional

     Escriure d’en Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol del 1913- Barcelona, 22 de febrer del 1985) és fer-ho d’un home, d’un lletraferit, d’un poeta, d’un narrador, d’un autor teatral que al llarg dels anys va voler foragitar el "monstre" que havia creat. Va pretendre oblidar-se dels homenatges i de la fama que l’envoltava per fer-se sentir i per protegir el seu entorn personal. Salvador Espriu salvaguardava la seva intimitat al màxim, d’aquí que quan algú li enviava o regalava un llibre amb alguna dedicatòria, o bé li enviava una carta, sempre en retallava la signatura, o simplement la rascava amb una fulleta d’afaitar. No volia que se sabés amb qui es relacionava o cartejava i esborrava les seves relacions literàries. Per tant, trobarem poques pistes de les seves amistats, una d’elles per exemple, era el pintor Joan Miró. Espriu se sentia assetjat pels periodistes, polítics i fins i tot pels autors novells, d’aquí que escrigué un decàleg amb una vintena de normes que volia fer respectar, d’entre les quals sobresortia la sentència: “No em demaneu signar llibres ni aconsellar a nous poetes perquè no ho faré”. D’aquesta manera, va establir un mur entre la seva persona i la resta, aquest mur li permetia poder escriure i reescriure les seves obres.

     Si ens endinsem en el món Espriuà veurem que un dels temes que hi apareix és la mort, al llarg de diversos poemes i narracions, però és un fet comprensible, la tenia i la conegué de ben a prop: una de les seves germanes, Maria Isabel, morí de manera prematura a causa de complicacions pel xarampió l’1 de gener del 1924, precisament aquesta mateixa malaltia postrà Espriu tres anys al llit en període de recuperació a la casa familiar de Viladrau, dels quals durant deu mesos lliurà una batalla entre la vida i la mort, atès que el van intervenir a causa d’un empiema (pus a la pleura) per culpa del xarampió que s’encomanaren entre germans. Temps que ocupà en jocs i lectures que li interessaven, però sempre avançades a la seva edat. El seu germà gran, Francesc de catorze anys mor d’una infecció a la sang, tot just un any i mig després de la mort de sa germana. El seu amic Rosselló-Pòrcel també va morir ben jove a la guerra el 1938, fet que destrossà en Salvador. Aquest tema fa acte de presència en moltes de les seves narracions i obres de teatre. Dins de la seva poètica d’estil modernista Salvador Espriu va saber desenvolupar un univers a l’entorn de Sinera, coneguda per “Arenys”, ens referim a Arenys de Mar, vila d’on eren originàries tant la seva família materna com paterna i en la qual viu la seva infantesa estiuejant allí fins als deu anys, i que més tard i seguint el seu fil conductor, va saber portar a les seves obres narratives i teatrals. Així doncs, podem trobar inspiració de personatges reals de la població d’Arenys de Mar que més tard van aparèixer a les seves obres.

     Amb tan sols vint-i-quatre anys havia publicat set llibres de diversos vessants narratius, i cap volum de teatre ni de poesia. És en aquest primer període d’escriptura, el de joventut, que Espriu pel fet de ser tan jove i d’escriure de manera tan talentosa no fou reconegut.

     Espriu tacà el primer paper de tinta el 1929 amb una edició no venal de l’obra escrita en castellà intitulada Israel, un llibre amb referents bíblics, on recrea escenes de la Bíblia i que endreçava els continguts segons la temàtica cabalística a l’entorn de Jesús, com si fos una mena de profeta. L’autor tan sols tenia quinze anys.

     El 1930 és un any important per en Salvador, atès que quan ingressa a la Universitat de Barcelona, i coneix un jove que el marcarà des de llavors: el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Al cap de poc temps, i amb divuit anys, Espriu comença a editar les primeres obres com ara El doctor Rip (1931), una obra en format de monòleg interior on apareix un metge que s’autodiagnostica un càncer terminal i que troba refugi en el seu saber i l’allunyament, un volum que va escriure amb tan sols disset anys.

     Després vingueren Laia (1932) una novel·la amb rerefons mariner i en la qual es donaven la mà diversos estils narratius com la tragèdia grega, la novel·la psicològica, la narració costumista, allò grotesc, l’elegia o bé el realisme. Ho fa escrivint en tercera persona. Laia marca un punt important dins de l’obra d’Espriu, ja que era la primera obra on apareixia per primera vegada el seu concepte d’obra diversificada, així com una evidència de recuperar la novel·la modernista i per tant, d’allunyar-se del noucentisme.

     L’estiu del 1933 a bord del vaixell Ciudad de Cádiz, Espriu participa en un creuer d’universitaris per la Mediterrània, un viatge que li servirà d’inspiració per a futurs relats. Un any més tard, veu la llum el primer recull de contes Aspectes (1934), que també mostra relats de temàtica similar al contingut del llibre anterior, Laia. En l’obra apareixen personatges de Laia, com la Paulina i d’altres d’Ariadna al laberint grotesc, o també dins de la mitologia de Sinera, com la figura del cec. En l’obra, Espriu pretén fer reflexionar els lectors sobre els comportaments humans que es mouen a cavall de les passions i dels instints com ara l’egoisme, l’odi, la venjança, el desig sexual o la mostra d’una civilització en declivi. Després d’aquesta obra, es pot afirmar que Espriu no tornarà a escriure mai més novel·la, sinó que dedicarà els seus esforços a experimentar en la narració, això sí, tocant diversos gèneres literaris com per exemple, el conte, la novel·leta, la prosa poètica...

     En temps de la guerra civil, Espriu s’aventura a escriure nous gèneres literaris, sobretot teatre i poesia. Trobem l’Espriu que experimenta, que cerca nous camins per obrir el deliri del seu pensament. L’autor prova amb l’escriptura de la novel·la, així veuen la llum les novel·les curtes a Miratge a Citerea (1935), obra que s’autoedità ell mateix dins la editorial que dirigia L.E.D.A. (Les edicions d’Ara). Espriu s’apropia del dietari personal en boca d’una noia jove que mostra el seu despertar homosexual mentre es troba en un internat de monges estrangeres. Val a dir que des del punt de vista tipogràfic, el llibre s’ancorava a les avantguardes. És amb Ariadna al laberint grotesc (1935), el seu segon recull de contes, que Espriu rep la influència de Llorenç Villalonga. Hi trobem contes coneguts com “Tereseta-que-baixa-les-escales”. El curiós és que en aquesta obra hi apareixen personatges ja coneguts d’altres obres en el procés de crear una obra literària unitària.

     Una altra obra és Fedra (1937), inspirada en una obra de Llorenç Villalonga. És una novel·la breu on Espriu ens glossa la vida tràgica d’una dona malalta d’amor pel seu fillastre. Del mateix any, és Letizia i altres proses (1937), un volum compost per dos contes intitulats Letizia i Fedra i les Petites proses blanques, de marcat to líric. En aquests dos contes Espriu actualitzava contes d’Edgar Allan Poe i de mitologia grega, a més d’emprar poemes en prosa, però a pesar de la seva qualitat no funcionaren per la realitat que estava vivint el país. També s’aventurà a tastar la poesia en prosa per mostrar tal com sent la guerra, i ho plasma a La pluja (1952) i a Dansa grotesca de la mort (1934), un poema satíric i d’altres de metafísics, com per exemple, El sotjador. És el 1939, quan posteriorment a la caiguda de Barcelona davant de les tropes franquistes, es decideix per escriure una de les seves obres més conegudes, la versió teatral Antígona (1944), on fins i tot en modificà el final real.

     A en Salvador Espriu l’esperava un futur formidable per endavant. Es va llicenciar en tan sols un any de diferència en Dret, el 1935, i en Història, el 1936. Un dels seus somnis era esdevenir docent d’Egiptologia, aviat s’estroncà aquest somni. Tot s’estancà per culpa del fantasma de la guerra i a causa de la mort del seu pare, Francesc Espriu, traspassat el 1940 a conseqüència d’un infart generat pel conflicte bèl·lic. Això feu que Salvador Espriu hagués de donar un cop de cap i ocupar-se del lloc del seu pare, així doncs, treballa com a advocat en la notaria durant vint anys, fins al 1960.

     I és en aquest context que veu la llum Cementiri de Sinera (1946), on glossa el paratge que destrueix la guerra, la qual identifica amb la població on passà la seva infantesa, Sinera, que és Arenys de Mar. És el primer cop que empra el terme Sinera.

     Tres anys després, apareix el segon poemari, Les cançons d’Ariadna (1949), on Espriu aprofita per recuperar personatges reals de la vila Arenys de Mar i això enllaça amb la seva producció anterior, la d’abans de la guerra. Tota la poesia d’Espriu va de la mà de temes i símbols de procedència barroca i de la càbala. Al cap de poc temps, arribà la que seria la primera obra en el vessant dramàtic, Primera història d’Esther (1948), amb el subtítol aclaridor Improvisació per a titelles, una obra que fou concebuda per a ser representada en format titellaire.

     Arribem al quadrumvirat Les hores (1952). Conté els primers poemes escrits per Salvador Espriu, que daten dels anys trenta. El llibre no pogué editar-se fins l’any 1952 per culpa de la guerra. El volum consta de dues parts, en la primera recorda el seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel al llarg de diversos poemes i en la segona rememora la memòria de la seva mare amb evocacions al paradís perdut, la mort. Amb Mrs Death (1952), s’hi veu la unió d’allò grotesc, líric i cívic. El caminant i el mur (1954), reviu l’evocació de la mare morta al llarg de la descripció dels diversos moments que té un dia, sempre des d’un context mariner i sense oblidar les referències als mites del Minotaure i Teseu i Final del laberint (1955), són trenta poemes encaminats cap a la mort, també ho aconsegueix amb l’ús d’elements simbòlics. Aquests quatre llibres de poesia juntament amb Cementiri de Sinera i Les cançons d’Ariadna, formen el cicle líric espriuà, que a més barreja elements grotescs i satírics.

     Dins el cercle líric també es mostra la confrontació entre el poeta i el poble, un clar exemple és l’obra El caminant i el mur (1954), al llarg de poemes com "Assaig de càntic en el temple".

     Arribem a l’any seixanta, any en què Espriu ens regala el seu llibre de poemes més reivindicatiu, aquell llibre on al llarg dels seus poemes no es mossega la llengua, sinó que comunica allò que vol, com ho vol transmetre, i sense que les autoritats polítiques espanyoles se n’adonin. Estem parlant de La pell de brau (1960). També en serà l’obra que li donarà més ressò de totes les que ens llegà Espriu, ara amb un to més realista, gens mancat de modernitat, i no tan proper a la quotidianitat.

     Segons Víctor Martínez-Gil, tres fets donen la projecció definitiva a l’obra d’en Salvador Espriu: en primer lloc, Ricard Salvat que realitzà un muntatge teatral al voltant de Ronda de mort a Sinera (1966), una dramàtica que reprèn els temes i personatges de Sinera i amb cert pessimisme retorna al tema de la mort; en segon lloc, que el cantautor Narcís Bonet en musiqués els seus poemes al disc intitulat La pell de brau (1966), i, finalment, que Raimon edités el disc Cançons de la roda del temps (1966). Aquestes tres accions portaran a Salvador Espriu a ésser un dels poetes més coneguts, llegits i idolatrats de la nostra cultura al llarg del temps, inclús més enllà de la seva mort, tot donant-li el reconeixement que mereix en la celebració del centenari del seu naixement. També caldria afegir que el teatre i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual en foren el colofó. Més endavant vingueren d’altres llibres com Llibre de Sinera (1963), on el poeta fa poesia moral de la seva pàtria, tal com deia en Joan Triadú; a El llibre de Salms d’aquests vells cecs (1967), és una obra d’haikús on parla de diversos temes que li ballen pel cap a l’entorn de la vida; Setmana Santa (1971), on recrea el tema de la Passió; Formes i paraules (1975), un llibre de poemes breus i de to epigramàtic on sobresurt el tema de l’arrelament de la terra i Per a la bona gent (1984), que mescla poemes antics amb d’altres de nous. Espriu també abordà la poesia per als joves en dos volums d’aparició pòstuma: Salom, el caminant (1994) i Barques de paper (2003).

     Espriu alternava els llibres de poesia amb els llibres de narrativa: Contes de la Rosa Vera (1951-1956), Narracions (1965), o Les ombres, un volum incomplet, fins a arribar a la seva darrera etapa amb Les roques i el mar, blau (1981). Poc temps després, vingueren Una altra Fedra, si us plau (1978), inspirada en Apel·les Fenosa, i Formes i paraules (1975), aquesta darrera fou una obra que li encarregà Núria Espert.

     D’una vella i encerclada terra (1980), fou un homenatge al Cercle Excursionista de Catalunya, poemes que incorporà dins el poemari Per a la bona gent, llibre cabalístic a l’entorn de Daath, saviesa i intel·ligència. D’altres obres d’aquest període foren: Petites proses blanques; La pluja i altres narracions (1984) adreçada al públic més jove; Mariàngela l’herbolària i altres narracions (1989), o Les ombres; Proses de La Rosa Vera; Altres obres disperses (2001), ambdues aparegudes pòstumament.

     Espriu era un obsessionat de revisar i reescriure la seva obra, cosa que va portar a terme fins als darrers dies. Tenia l’afany d’aconseguir una unitat i coherència a nivell global, tant pel que fa a la temàtica com l’estilística, això entre tots els llibres editats amb anterioritat a la guerra i els que vingueren després.

     En l’obra de Salvador Espriu hi podem veure clarament una complexitat temàtica en l’escriptura, també pel que fa a l’elecció de les fonts que empra, i un paper destacat en la recuperació del teatre català, per tots aquests motius no ens ha d’estranyar que el seu nom sonés diverses vegades per al Premi Nobel de Literatura, emperò com que era un autor català en feren cas omís. Malgrat això, al nostre escriptor i poeta no li va mancar el reconeixement: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1972), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1974), Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1982), Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i la Universitat de Tolosa de Llenguadoc i el premi de la Crítica de Serra d’Or. Malauradament, Espriu retornà a la polèmica quan el 1982 rebutjà la Creu d’Alfons X el Savi. Espriu sempre va vetllar per defendre l’escriptura i donar suport als escriptors catalans, així esdevingué el soci fundador de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

     En un especial dins del diari Ara intitulat "He donat la meva vida a les paraules. Espriu 100 anys" s’esmentaven com a principals mites espriuans: Sinera, Sepharad, el temple destruït, el laberint, la barca d’Horus, el jardí dels cinc arbres, la mort, el potser, la companyia i la mirada. Espriu ens deixà un 22 de febrer de 1985 a Barcelona, d’un atac de miocardi i posteriorment fou enterrat al cementiri d’Arenys de Mar en un acte públic, al contrari del seu desig, atès que la multitud volia donar-li el darrer adeu. Es diu que l’enterrament fou un gran esdeveniment a Catalunya equiparable al de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Francesc Macià.

Bibliografia i Webgrafia

— DIVERSOS. "Salvador Espriu", dins Revista contracultural a l’abast de ben pocs, número 13, desembre del 2012.

— DIVERSOS, Solc. "Literatura catalana amb textos comentats". Edicions 62, Barcelona, 1986.

— DIVERSOS, Garba. "Antologia de textos literaris catalans". Edicions 62, Barcelona, 1982.

— "He donat la meva vida a les paraules. 100 anys d'Espriu". Diari Ara, 20 de gener del 2013, Barcelona.

— CCBB. "He mirat aquest terra". Llibret de l’exposició, 2013, Barcelona.

— GAILLARD, Valèria. "Deconstruint la icona". El PuntAvui, 29 d’octubre del 2013, Barcelona.

— GAILLARD, Valèria. "L’autobiografia d’Espriu... per fi!". El PuntAvui, 29 d’octubre del 2013, Barcelona.

— PAGÈS, Vicenç. "Espriu en prosa". El Periódico, 3 d’abril del 2013.

— librorum.piscolabis.cat

— lletra.uoc.edu

— www.escriptors.cat

— lletra.uoc.edu

Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Un erudit anomenat Salvador Espriu o el poeta nacional»

Referència:

Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Un erudit anomenat Salvador Espriu
o el poeta nacional».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

«INÈDITS» Revista de creació literària Núm. 14 - Abril 2018

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Fri, 27 Apr 2018 21:39:00 +0000

INÈDITS

Revista de creació literària
Núm. 14 - Abril 2018

https://ineditsrevista.wordpress.com/2018/04/26/inedits-num-14-editorial/

Editorial

Fa unes setmanes la primavera va trucar a les portes de casa nostra per instal·lar-se, a poc a poc, entre nosaltres. I amb ella arriba el mes d’abril, un mes literari per excel·lència perquè ens porta la diada de Sant Jordi amb tot el seu ampli ventall de novetats editorials i de propostes creatives. Des d’Inèdits, com hem fet al llarg dels darrers anys, ens volem sumar a aquesta celebració i amb el número 14 de la revista us oferim tres contes que, esperem, us aportin una bona estona de lectura.

En Pol Alonso, amb el seu conte Digitalització extrema, ens fa viatjar cap a un remot extrem de la Via Làctia, més enllà de qualsevol estel visible des de la Terra. En aquest espai el coronel Lester Rox, acompanyat del robot Squan, haurà de complir una missió que, a priori, se’ns presenta com a purament administrativa i de control. Però en realitat el que trobarà en el planeta Tet, el seu destí, convertirà la missió de tràmit en tota una perillosa aventura. L’artista Marga Cruz ha estat l’encarregada de mostrar-nos gràficament aquesta amalgama de planetes i estrelles on es desenvolupa l’acció del conte.

La segona obra que us oferim fa un canvi total de paisatge. Robert Siscart, l’autor del conte El col·leccionista, ens descriu la passió amb què el protagonista d’aquesta història viu la seva gran afecció: col·leccionar estilogràfiques que han pertangut a personatges de renom. Però una tarda, en desembalar el petit paquet de l’última comanda efectuada, hi troba, a més, un curiós i impensable objecte. Sofia Gómez Barroso il·lustra aquest conte, i amb la imatge que ens ofereix, perfila clarament la qui havia estat propietària de l’última estilogràfica comprada pel nostre col·leccionista.

I per acabar tenim La trobada, de Jordi Tomàs, on se’ns planteja una situació que de ben segur heu viscut en alguna ocasió: rebre la invitació per assistir a un sopar d’antics companys d’estudis. Això és el que li passa al protagonista, però quan arriba al lloc indicat i se submergeix en el record i l’evocació del passat compartit, tot d’una el present, la vida sencera que ha viscut al llarg d’aquests anys, comença a trontollar. A causa d’aquesta agitació haurà d’enfrontar-se a alguns terribles secrets d’aquella època. Toni Arencón ha estat l’encarregat d’oferir-nos, amb una terrorífica imatge d’aquell passat obscur, la seva interpretació artística del conte.

Aquests són els tres contes de la nostra primavera literària, i cadascun d’ells podria ser catalogat en un subgènere diferent. Us animem a submergir-vos en la seva diversitat i gaudir d’aquestes històries.

Bona lectura!

Equip editorial

INÈDITS
Revista de creació literària
Núm. 14 - Abril 2018

Referència:

Culturàlia.
«INÈDITS»
Revista de creació literària
Núm. 14 - Abril 2018
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

«Poema del molí» Guerau de Liost Il·lustració: Vincent Van Gogh

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Tue, 17 Apr 2018 14:53:00 +0000

Poema del molí

I

Tot el molí trontolla de l'aigua del saltant
que fa rodar el ciclopi rodet de cor d'alzina.
Pel carcabà desbota amb ira femenina
i esquitxa les adustes llambordes del voltant.

Braceja, en esquitllar-se'n, l'oculta ferramenta
com un gegant tel·lúric. La fíloseta dansa.
Brunz el volant feixuc que, en estrebar, descansa
en l'arbre incommovible que el joc total regenta.

De la collada mola sotana salta foc.
El moliner, amb ulleres, de l'altra mola pica
els recs que s'embussaven, més obstinat que el roc.

Al marc de la finestra, un vidre fes repica.
1 per la lleixa salten, follets en la foscor,
sin plats, l'enciamera, la tassa i el porró.

Guerau de Liost
(Jaume Bofill i Mates)
(Olot, 1878 - Barcelona, 1933)
«Poema del molí»

Il·lustració:

"El molí vell"
Vincent Van Gogh
(Zundert, 1853 – Auvers-sur-Oise, 1890)

Referència:

De Liost, Guerau.
«Poema del molí»
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

«La Casa dels Enganys dels Sentits» Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet ————— ARC

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Thu, 05 Apr 2018 21:37:00 +0000

La Casa dels Enganys dels Sentits

Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet

ARC
Col·lecció Literària Elisenda Sala / 4 – Narrativa
Pàgines: 192 - Enquadernació: Rústica amb solapes
Il·lustracions interiors en color
Primera edició: Abril de 2018
Mida: 15 x 23 cm
ISBN: 978-84-17220-03-7
ISBN ebook-pdf: 978-84-17220-05-1

Edició a benefici del col·lectiu
de les meravelloses persones amb diversitat intel·lectual:

#CorTamariu

Sinopsi

«També tenim Cases dels Enganys dels Sentits
on tota mena de trucs, impostures, il·lusions
i falses aparences exhibim.»

La Nova Atlàntida
Francis Bacon

París, 1887

     Melchior Janis de Beranger, "mestre artesà de les mesures del temps", ha concebut la fantàstica idea de convertir la seva mansió familiar en una "Casa dels Enganys dels Sentits", on els somnis puguin complir-se, on res sigui el que sembla ser...

     Per fer coincidir la seva inauguració amb l'Exposició Universal de París decideix envoltar-se dels més genials i visionaris personatges de l'època, com l'escriptor Jules Gabriel Verne, l'enginyer Alexandre Gustave Eiffel, els germans Lumière, l'empresari Josep Oller, l'inventor Thomas Alva Edison, el fotògraf August Atget, l'arquitecte Hector Guimard o els pintors Camille Pissarro i Henri de Toulouse-Lautrec.

     El Laberint dels Miralls, el Rellotge Còsmic Universal, la Cambra de les Percepcions Errònies, la Torre de l'Equilibri, el submarí Nautilus, l'Increïble Passadís Minvant, el Món de Lilliput, el Món de Brobdingnag, la Sala de les Joguines, els ocells mecànics, els autòmats, el diorama de París...

     Des de la captivadora actriu Sarah Bernhard fins els pallassos Footit i Chocolat, la clownessa Cha-U-Kao, o les ballarines de cancan del Moulin de la Galette, la "crème de la crème" de la ciència, de l'art i de la cultura de la Ciutat de la LLum, descobriran sorpresos les fantasies que atresora al seu interior La Casa dels Enganys dels Sentits.

«Tot allò que una persona pot imaginar,
altres ho poden fer realitat.»
Jules Verne

     Toni Arencón Arias (El Prat de Llobregat, 1963) és autor de les novel·les L’ànima de l’assassí (XXXII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre) i Luxúria (XXVII Premi Benvingut Oliver de la Vila de Catarroja), del poemari Anhelada pretèrita pluja (Premi de Poesia Miquel Bosch i Jover) i de les antologies La ballarina cega de Sidi Bou Saïd i altres relats en clau de lírica i El jurament i altres narracions oníriques. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de l’Associació d’Escriptors del Prat Tinta Blava i de l’Associació de Relataires en Català, on col·labora com a editor de la revista literària Lo Càntich i en les diverses publicacions d’aquesta entitat.

     Miquel Àngel Arencón Llobet (El Prat de Llobregat, 2001) ha rebut premis infantils i juvenils, com el Sant Antoni de prosa (El Perelló) i ha publicat contes i narracions en les antologies col·lectives L’aigua i Relats absurds.
     La Casa dels Enganys dels Sentits és la seva primera novel·la.

Tast de La Casa dels Enganys dels Sentits
Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet
(Cortesia de l'ARC)

I

LA PALLASSA CHA-U-KAO I EL MESTRE RELLOTGER
________________________________________________________

«El teatre de l’Opéra-Comique no és més que
un munt de runes. Eren tres quarts i cinc minuts
de nou quan es va produir el primer senyal.
Tot d’una, durant el ball de Bohèmia, petites
espurnes van començar a caure davant de
l’escenari. En un principi, una mica espantats,
vàrem pensar que aquella polseguera lluminosa
provenia dels carbons dels llums elèctrics.»

Le Figaro
Edició del dijous, 26 de maig de 1887

PARÍS, 1887

     El dimecres 25 de maig de 1887 es va produir un terrible i desgraciat incendi a l’interior de la Salle Favart de París, amb capacitat per a mil sis-cents espectadors i seu de la companyia Opéra-Comique. En aquella data funesta un centenar de persones van perdre la vida, asfixiades pel fum o a causa de les flames.

     La fatal conflagració, que va destruir completament l’edifici, es va originar durant la representació de l’òpera Mignon, del compositor francès Ambroise Thomas.

     A dos quarts de nou del vespre l’orquestra acoblava l’obertura. Res no feia presagiar la tragèdia que sobrevindria vint minuts més tard. Durant la segona escena de l’acte primer, quan Mademoiselle Cécile Simonnet, en el paper de Philine, declamava: «Quel est, je veux le savoir, / Ce beau coureur d’aventure? / Il nous cache sa figure / Et n’a pas l’air de nous voir», un espurneig atragué l’atenció dels actors.

     Llavors, malgrat les repetides advertències del director d’escena i de les peticions de tranquil·litat dels barítons Émile-Alexandre Taskin i Gabriel Soulacroix, quan les espurnes i les runes en flames van començar a caure sobre el públic, els terroritzats espectadors es van precipitar en una fugida desesperada a la recerca dels vomitoris més propers.

     El fum negre i espès impedia la visió i la calor de les flames era insuportable.

     La pallassa Cha-U-Kao, que havia de participar com a ballarina de repartiment, es va salvar de miracle. A mig vestir i presa del pànic, tot adonant-se que li resultaria impossible aconseguir arribar a la porta de sortida, va decidir escapar del foc pujant al més amunt possible, fins a una de les cornises superiors de l’edifici.

     Allà dalt, en companyia de dues extres, d’un acomodador i de tres espectadors que havien tingut el mateix pensament, va ser rescatada per una parella d’heroics bombers que van alçar una escala de vint metres entre les flames que devoraven el teatre, van lligar-li una corda de seguretat al voltant de la cintura i van ajudar-la a baixar fins a la Rue de Marivaux.

Estava mig asfixiada, amb els cabells despentinats i socarrimats, la faldilla cremada i la cara ensutjada de negre.

Per aquest motiu, dos mesos més tard, la nit del diumenge 24 de juliol, quan es va desencadenar sobre el cel de la ciutat de París una fabulosa tempesta elèctrica, Cha-U-Kao, que havia d’actuar en l’espectacle del Moulin de la Galette en un esbojarrat número on combinava el ball del cancan amb vertiginoses acrobàcies, es va negar a trepitjar l’escenari. Tenia por que les aspes del vell molí atraguessin els raigs elèctrics.

—No, no i no! Avui no hi penso ballar! Qui em vulgui veure que vingui a casa meva! —va exclamar, ben espantada, mentre manifestava una rotunda i taxativa negativa al propietari del local—. Prefereixo ser una pallassa sense feina que una pallassa torrada i fumada!

De totes maneres, tampoc no calia que ho fes. El recinte, atapeït de públic fins poc abans, havia quedat gairebé desert. I no era d’estranyar, ja que els parisencs encara estaven trasbalsats per l’incendi del mes de maig i aquell record tan proper havia provocat que els noctàmbuls clients del Moulin de la Galette optessin per regressar a les seves llars abans de l’horari habitual.

* * *

     Des de les deu de la nit fins a les quatre de la matinada —minut més, minut menys—, centenars de llampecs van il·luminar fantasmagòricament la ciutat i el terrabastall dels trons repetits va mantenir desperts i atemorits una bona part dels vilatans.

     Afortunadament, la intensa i espectacular tempesta elèctrica —«Sense precipitacions ni calamarsada; això sí, acompanyada d’una ventada molt forta, amb ràfegues brusques i imprevisibles, conseqüència d’una revolució atmosfèrica desordenada que va provocar una baixada notable dels baròmetres», van recollir els periòdics l’endemà—, a excepció dels múltiples ensurts i atacs de pànic, no va provocar cap desgràcia personal.

     Testimoni de tot plegat va ser l’agosarat fotògraf Jean Eugène August Atget, recopilador d’imatges de la vida quotidiana de la capital francesa, que va decidir aventurar-se a les fosques pels carrers estrets, tortuosos i deserts dels barris vells, es va encaminar vers els terrenys propers al Champ-de-Mars i allà va recollir una sèrie de plaques on va enregistrar per a la posteritat aquell singular fenomen atmosfèric.

     En una de les instantànies, inesperadament, va poder captar la cèlebre imatge d’un llamp impactant sobre l’estructura metàl·lica de la construcció que, amb posterioritat, i en reconeixement al seu constructor, havia de ser coneguda arreu del món amb el nom de Torre Eiffel.

     A temps passat, el fotògraf es va adreçar per carta al responsable del Ministère de l’Instruction Publique et des Beaux-Arts per oferir-li la històrica compilació del seu arxiu d’imatges:

Monsieur, durant els últims vint anys i algun més, mitjançant els meus esforços i seguint la meva pròpia iniciativa, he pres una col·lecció de fotografies, en format 18 x 24, de cada carrer del vell París.

Dos mil sis-cents negatius van ser adquirits per la rodona suma de 10.000 francs. Curiosament, en aquella transacció no es van incloure les plaques que havien estat recollides la nit de la fabulosa tempesta elèctrica.

"La Casa dels Enganys dels Sentits"
Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet

Referència:

«La Casa dels Enganys dels Sentits»
Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

«El gran dia de la senyoreta Pettigrew» Winifred Watson Viena Edicions

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Tue, 03 Apr 2018 13:52:00 +0000

El gran dia de la senyoreta Pettigrew

Winifred Watson

Traducció: Maria Rossich

Viena Edicions
Col·lecció: El cercle de Viena, 68
240 pàgines - Format: 14,5 x 21,5 cm
Enquadernació: rústica amb solapes i guardes
ISBN: 978-84-8330-985-8

     La senyoreta Pettigrew és una institutriu de mitjana edat, grisa i anodina, que no ha fet res de bo (ni de dolent) a la vida. I que necessita desesperadament una feina. Així que quan l’empresa de col·locació l’envia per error a casa de la senyoreta Delysia LaFosse, una cantant de cabaret esbojarrada que té tres amants i molts embolics, la senyora Pettigrew només sap que és la seva última oportunitat i que l’ha d’aprofitar com sigui.

     I contra tot pronòstic, les dues dones s’entenen perfectament i la virtuosa senyoreta Pettigrew descobreix un món nou i fascinant, ple de girs inesperats que posen a prova el seu enginy i que confirmen que, en realitat, té tot el que li cal per gaudir d’una vida moderna, excitant i dissoluta.

     Aquesta encantadora novel·la a l’entorn d’una Ventafocs que voreja la cinquantena i que en un sol dia descobreix els còctels, els cigars i els negligés de seda, va ser un èxit de vendes des que es va publicar, l’any 1938, però després de la guerra va caure en l’oblit durant més de mig segle.

     El gran dia de la senyoreta Pettigrew és una d’aquelles invitacions que, quan et passa per davant, no s’hauria de deixar escapar de cap de les maneres. Perquè a les bones comèdies, com als cabarets, la diversió és a dins.

«Una novel·la entremaliada que ens recorda que mai no és massa tard per viure la vida. La gran vida.»

Winifred Watson (Newcastle, 1906-2002) va treballar com a secretària fins que l’any 1935 es va casar i va decidir provar sort com a novel·lista. Després de dues novel·les dramàtiques que van obtenir un cert ressò, va escriure El gran dia de la senyoreta Pettigrew, que inicialment cap editor no volia publicar, perquè hi veien un canvi de registre que, segons deien, als seus seguidors els podria resultar sorprenent. Després de grans dosis de paciència i convicció, l’autora va aconseguir que el llibre es publiqués l’any 1938 i no va trigar gaire a ser un èxit clamorós. Poc després, però, Watson va abandonar la seva carrera com a escriptora arran de l’esclat de la guerra i el naixement del seu fill, l’any 1941, i va continuar vivint amb tota tranquil·litat a Newcastle. La reedició de la seva comèdia pel prestigiós segell anglès Persephone l’ha fet arribar a una generació que l’ha acollit amb entusiasme. El 2008 se’n va fer una pel·lícula, protagonitzada per Frances McDormand: Miss Pettigrew Lives for a Day.

Tast de El gran dia de la senyoreta Pettigrew
Winifred Watson
(Cortesia de Viena Edicions)

CAPÍTOL U

9:15–11:11

     La senyoreta Pettigrew va empènyer la porta de l’agència de col·locació i va entrar quan el rellotge marcava exactament un quart de deu. Tenia poques esperances, com de costum, però aquest dia la directora la va rebre amb un somriure més alegre.

     —Ah, senyoreta Pettigrew! Crec que avui tenim una cosa per a vostè. Ahir al vespre, quan jo ja me n’havia anat, van entrar dues ofertes de feina. Vejam... Ah, sí! La senyora Hilary, minyona. La senyoreta LaFosse, institutriu. Hmm! Semblaria més lògic que fos a l’inrevés, però en fi! Deu haver adoptat una nebodeta òrfena o alguna cosa així... —Va donar les dades a la senyoreta Pettigrew—. Doncs aquí ho té. Senyoreta LaFosse, Onslow Mansions, número 5. L’espera a les deu en punt d’aquest matí mateix. Té temps.

     —Oh, moltes gràcies —va dir la senyoreta Pettigrew amb un fil de veu, aferrant la targeta amb l’adreça, gairebé desmaiada per l’alleujament—. Ja gairebé no tenia esperances. Darrerament no surten gaires ofertes de feina adequades per a mi.

     —No gaires —va admetre la senyoreta Holt, que, un cop la porta es va haver tancat darrere la senyoreta Pettigrew, va pensar: «I espero no tornar-la a veure més».

     Al carrer, la senyoreta Pettigrew va tenir un calfred. Era un dia fred, gris i emboirat de novembre, plovisquejava. Duia un abric de color marró lleig i anodí, no gaire gruixut, i que ja feia cinc anys que tenia. El trànsit de Londres rugia al seu voltant. Els vianants s’afanyaven cap als seus destins per deixar enrere aquell ambient depriment com més aviat millor. La senyoreta Pettigrew es va sumar a la multitud: una dona de mitjana edat, trets angulosos, ni alta ni baixa, prima per falta de bon menjar, amb un posat tímid i derrotat, i una expressió de pànic als ulls ben evident, si és que algú s’hagués molestat a mirar. Però no tenia cap amic ni cap parent a tot el món a qui li importés si era viva o morta.

     La senyoreta Pettigrew va anar a la parada a esperar l’autobús. No es podia permetre pagar el bitllet, però encara menys es podia permetre perdre una possible feina per arribar tard. L’autobús la va deixar a uns cinc minuts a peu d’Onslow Mansions, i quan faltaven exactament set minuts per a les deu, es va trobar al davant de la seva destinació.

     Era un bloc d’apartaments molt exclusiu, molt opulent i molt intimidador. La senyoreta Pettigrew era plenament conscient de la seva roba tronada, la seva manca d’elegància, el coratge perdut després de setmanes de veure que no tenia cap altra sortida que l’asil per a pobres. Es va aturar un moment i va resar en silenci: «Oh, Déu meu! Si mai he dubtat de la teva benevolència en el passat, perdona’m i ajuda’m ara —i va afegir una última clàusula a la pregària, la primera confessió sincera de tota la seva vida—: És la meva última oportunitat. Ho sabem tant tu com jo».

     Va entrar. El porter que hi havia al vestíbul va escrutar-la amb posat inquisitiu. La senyoreta Pettigrew no va gosar cridar l’ascensor, així que va enfilar per les escales i va anar buscant fins que va trobar el número 5. La plaqueta de la porta deia «Srta. LaFosse». Es va mirar el rellotge de polsera que havia heretat de la seva mare, va esperar fins que les busques van marcar exactament les deu i va trucar.

"El gran dia de la senyoreta Pettigrew"
Winifred Watson

Referència:

«El gran dia de la senyoreta Pettigrew»
Winifred Watson
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

Relats finalistes del VIII Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio "Virtuts" Març de 2018: «Fe» Associació de Relataires en Català

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Fri, 30 Mar 2018 21:32:00 +0000

Relats finalistes del
VIII Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio
"Virtuts"
Març de 2018: «Fe»

El jurat d'autors i d'autores del
VIII Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio "Virtuts",
després de les deliberacions necessàries, fa públic el veredicte de les obres
seleccionades corresponents al subtema: "Fe":

Relats seleccionats

Títol - Autor/a o Nick

"Qüestió de fe?" - Marta Palomeras Ferran

"Records" - Pagesot

"Atrapats" - Esther Llombart Ramis

"L'advertència" - David d'Argent

"Fe de rates" - Celestí 1462

"Fe encoratjadora " - Ladybug

"Els impostors" - Tristram

Enhorabona als autors i autores seleccionats.
Moltes gràcies a tots els participants.

Comissió de Concursos
Associació de Relataires en Català
Divendres, 30 de març de 2018

Bases del Concurs i relats finalistes

Referència:

«Relats finalistes del Concurs
VIII Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio»
"Virtuts"
- Març de 2018 - Fe -
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

«Ostatges polítics» Madola - Montse Assens ARC Associació de Relataires en Català

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Thu, 29 Mar 2018 09:08:00 +0000

Ostatges polítics

Madola - Montse Assens

ARC
Col·lecció Literària Elisenda Sala / 3 - Poesia
88 pàgines | 15 x 21cm | Edició rústica amb solapes
ISBN: 978-84-17220-02-0
Primera edició: Abril, 2018

Pròleg: Madola
Poemes: © Montse Assens
Pintures: © Madola
Fotografies de les pintures: © Joan Pasqual

[ Els beneficis íntegres de les vendes seran destinats a la Caixa de Solidaritat ]

L'aigua enforteix l'aparença
i el pensament transcorre en un instant.
La boira difumina la sentència
de l'ultratge que esclavitza els sentits.
La voluntat és un despropòsit
aparcat a la vorera,
privilegi del jutjat on es retenen
les idees que no es poden alliberar.
L'objectiu és arrestar-nos les paraules
sotmeses a la tirania i a la por.
L'arrest del plor desafia el colp
en la serenitat d'aquesta aparença
que transcorre en un instant.

Lluna i mar sense límits.
Sopluig sota la mirada plena.
No s'adorm la imatge del destí sota les pedres,
ni canvia l'astrolabi la posició dels astres...
Rostre de lluna implacable
que navega les aigües de la mar,
estela de llum on sotsobren els vaixells.
Llambregada furtiva sota un cel blau.
El vent s'inicia,
on s'arremoren els estels.

"Ostatges polítics"
Madola - Montse Assens

Referència:

«Ostatges polítics»
Madola - Montse Assens
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

«Sota l’ametller» Maria Rosa Corretgé Olivart Il·lustració: Pierre Bonnard

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Wed, 28 Mar 2018 22:25:00 +0000

Sota l’ametller

Començava a fer-se fosc, la vesprada ja arribava i encara li faltava una estona per arribar a casa. Estava molt cansada de tot el dia feinejant al camp. No podia caminar gaire bé i les sabates tenien forats. De cop i volta, es va posar a ploure i s’aixoplugà sota un ametller. Els ulls se li començaven a tancar fins que s’adormí. Però una veu la despertà, ella no sabia on mirar i l’arbre va cobrar vida. Les branques la van agafar i la van protegir del terra mullat. La veu li digué que podia demanar el desig que volgués, que li seria concedit. Ella va pensar uns moments i li contestà que ho tenia tot. Viure la vida de manera tranquil·la era la seva il·lusió. Llavors, la veu va veure que les seves sabates tenien forats i li va preguntar si n’hi feia falta unes altres. La noia va dir que ja li feien un bon servei, encara que estiguessin foradades. Li explicà que cada dia s’aixecava molt d’hora i anava al camp a treballar amb la seva família. Estava molt contenta de compartir tot el dia amb els que estimava. Però aquella tarda se li va fer tard i es va quedar sota l’ametller. Va estar molt agraïda a l’arbre per haver-la acollit, li va donar les gràcies i va marxar cap a casa seva perquè segurament que l’estaven esperant amb delit. L’ametller en veure que la noia era molt sincera i generosa pensà que li podia fer el millor regal del món. Li va proporcionar un bon camp ple d’ametllers perquè en pogués gaudir ella amb la seva família i generés riqueses. L'endemà, la noia va arribar al camp i va veure aquella bellesa immensa. Els seus pares van quedar bocabadats en veure el camp ple d’ametllers i de la fortuna que en podien generar. A partir d’aquell dia, va començar una nova etapa a les seves vides.

Maria Rosa Corretgé Olivart
(Alcarràs, 1978)
«Sota l’ametller»

Il·lustració:

"L'ametller en flor"
Pierre Bonnard
(Fontenay-aux-Roses, França, 1867 - Le Cannet, França, 1947)

Referència:

Corretgé Olivart, Maria Rosa.
«Sota l’ametller».
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

Notes biogràfiques: «Prudenci Bertrana i Comte» Josep Maria Corretger i Olivart Prudenci Bertrana: fill del modernisme (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941)

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Wed, 28 Mar 2018 15:09:00 +0000

Prudenci Bertrana: fill del modernisme

     Prudenci Bertrana i Comte nasqué a Tordera, Maresme, el 19 de gener del 1867; ciutat on els seus pares, d’ideologia carlina, s’havien refugiat en fugir dels liberals. Gràcies a la possessió de diversos masos per part del pare, Prudenci s’afeccionà a la natura i a la caça. Realitzà els estudis de batxillerat a Girona i un curs d’enginyeria industrial a Barcelona, que no finalitzà. Posteriorment, es matriculà a La Llotja on exercità la seva passió per l’art pictòric. El 1890 retornà a Barcelona i es casà amb Neus Salazar amb qui tingué tres filles i un noi. Una d’elles, Aurora també es dedicà a l’escriptura com el pare. Exercí com a professor de dibuix a l’acadèmia de Girona, i a la vegada dedicava el temps lliure a pintar paisatges, retrats i rètols, atès que la seva família perdé les propietats que disposava. Al cap de poc temps, decidí abandonar la pintura en no veure’s realitzat. En plena maduresa es decidí per l’escriptura, període en què començà a escriure peces teatrals, per instigació de l’empresari Josep Canals i per mitigar la pròpia economia, algunes novel·les i a col·laborar en diverses revistes. Dirigí per encàrrec el diari republicà Ciudadanía, fins que l’empresonaren per un escrit que hi publicà. Aquest fet va fer que, el 1911, es desplacés fins a Barcelona per atendre la crida d’Antoni López, que li encomanava dirigir L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i d’altres publicacions. Treballà de manera infatigable com a periodista, escriptor i sobretot com a professor de pintura a l’Escola Bosc de Montjuïc. Tanmateix, Prudenci Bertrana no encaixava dins l’ambient literari de la ciutat comtal.

     El primer escrit que realitzà fou “L’oreneta” i aparegué a la revista gironina Vida, tot just, quan deixà definitivament la pintura, per endinsar-se en escrits sobre art, proses poètiques i contes, com ara “Tard!” (1903). Gràcies a això, entronitzà amb la revista Catalunya i col·laborà amb el grup “L’Enderoch”, per renovar la vida cultural de Girona i treballar en l’organització dels Jocs Florals. Violeta (1899) fou la seva primera novel·la, de caire sentimental i que quedà inèdita fins al 2013. Era una etapa en què l’adult Prudenci Bertrana es movia per l’ambient literari gironí i d’aquí que agafà impuls per continuar escrivint, ara més assíduament, fins a veure la llum la novel·la Josafat (1906), obra que fou presentada a la Festa de la Bellesa de Palafrugell. Josafat, novel·la significativa dins de la narrativa catalana del modernisme, glossa les relacions eròtiques del campaner Josafat amb una prostituta, Fineta, dins d’una església; fet que comportarà l’assassinat de la noia i la bogeria del campaner. Prudenci Bertrana recrea el mite de "la bella i la bèstia", un fet que fou real. L’obra estava plena de simbolisme i a la vegada era un enfrontament entre el camp i la ciutat. Segons l’estudiós Jordi Castellanos, assenyala la vitalitat, i el decadentisme es veu reflectit dins de les descripcions psicològiques.

     Nàufrags (1907), va ser premiada en el concurs de novel·la de la Biblioteca de la revista El Poble Català. L’obra planteja el problema de la relació entre un home que es veu obligat a seguir la carrera eclesiàstica per motius familiars i la seva cosina Cèlia, marcada per la feminitat. El protagonista se sent sol. En l’obra podem veure l’enfrontament entre el vitalisme i el decadentisme. El pamflet La locura de Álvarez de Castro (1910) escrit amb Diego Ruíz; Tieta Claudina (1929), fou editada primerament en llengua castellana, el 1910, sota el títol Ernestina; llavors vingueren els reculls de contes Crisàlides (1917) i la que serà la seva obra més important, Proses bàrbares (1911), on l’autor pren posicions davant del noucentisme en “De les belleses de la natura i el meu goig”, conferència pronunciada a L'Associació Nacionalista Catalana, i que provocà gran polèmica. L’obra fou mereixedora de la Copa d’argent als Jocs Florals de Barcelona del 1910.

     Prudenci Bertrana es caracteritzà per traspassar a l’escriptura els individus singulars que anava coneixent. Però l’autor de Tordera també tractà la literatura satírica i la mesclà amb la novel·la de caire psicològic a Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925), on retrata el metge i escriptor Dídac Ruíz. L’obra d’en Prudenci Bertrana no s’aturà aquí, sinó que conreà més gèneres, per exemple, el teatral, ara bé, sense èxit entre els crítics, en són una mostra obres com Enyorada solitud! (1917), Les ales d’Ernestina (1921), La dona neta (1924), El comiat de la Teresa (1932), premi Fastenrath, entre d’altres. A la vegada, Bertrana col·labora en diverses revistes de l’època com ara El Poble Català, Iberia (en aquestes dues de manera més esporàdica), La Publicitat, Revista de Catalunya, La Veu de Catalunya o Lletres, que generava malestar entre l’alta societat. En aquesta darrera exercí com a crític teatral; publicació on veieren la llum Impromptus (1936), unes cròniques de tipus periodístic i de tipus subjectiu. Bertrana s’inspirava en el món i en les pròpies vivències per escriure. Aquesta experiència queda ben reflectida en obres com L’hereu (1931), guardonada amb el premi Creixells; El vagabund (1933) o L’impenitent (1948), obra acabada el 1939, un reflex de la marginació de l’autor davant les noves modes que imperaven.

     Aquest llegat conegut com la trilogia “Entre la terra i els núvols” reflectia tot allò que l’afectava a nivell personal, sobretot, allò més negatiu, com ara, la pèrdua de tres dels seus fills. Com la majoria dels fidels al modernisme, lluità amb mans i mànigues contra el nou moviment que s’estava imposant, el noucentisme, motiu que es plasmà a la conferència “De les belleses de la natura del meu goig” (1908), on vetllà per una actitud fora de la intel·lectualitat, o posteriorment, l’any 1936 en el discurs que explanà com a president dels Jocs Florals de Barcelona. El 1937 veié la llum El rossinyol que jo he tractat. L’autor no assolí les expectatives que s’havia marcat com a escriptor i entrà en un període de marginació, on a poc a poc, es veié desplaçat pel moviment que imperava, el noucentisme.

     Prudenci Bertrana seguí publicant en grans editorials, sobretot reculls de contes i narracions breus, com per exemple: La lloca de la vídua i altres contres (1915), Els herois (1920), El meu amic Pellini i altres contes (1923), La bassa roja: una aventura en l’estepa (1923), El desig de pecar (1924), o la novel·la L’òrgue del diputat (1924). En les seves narracions tractava diversos temes, com ara la nostàlgia per la vida rural i la infantesa perduda, l’angoixa que sent l’individu incapaç per adaptar-se a la societat que l’envolta. Hagué de combatre amb els canvis de modes literàries que el desorientaven, així com la seva pròpia individualitat.

Finà a Barcelona el 1941. A partir del 1965 començaren a publicar-se les “Obres completes” i a ésser vindicat com a un dels nostres referents literaris. El 1968 a Girona es creà el premi de novel·la Prudenci Bertrana que amb el temps esdevindrà un dels guardons capdavanters de les terres catalanes.

Fragment de Josafat (1906)

CAPÍTOL V (fragment)

     Una silueta angulosa i feixuga vingué dret a ella travessant la nau. Duia a la mà un penjoll de claus que tentinejaven; passà a frec d'ella, de la bagassa, sense adonar-se'n, i, ja dins del passadís, obrí la porta. La veu de Fineta sonà al seu darrera.

     —Josafat...; sóc jo, Josafat. Entro?

     I va entrar, humilment, com una gosseta temorenca que vol llepar les mans que l'han nafrada.

     El vestit i la mantellina de la bagassa influïren en l'esperit del campaner d'una manera estranya i complicada. Idees contradictòries sorgiren en el seu magí contorbat. Cregué en un penediment, en una disfressa del dimoni, en la pròxima satisfacció de la luxúria, en un missatge de Pepona, en un enginy dels seus enemics i en un camí segur per a notificar a la porcairola el seu bell propòsit. I restà mut, i Fineta, també muda, amb un aire entristit, anà allunyant-se del campaner fins a caure esllanguida a l'escambell, des d'on li envià, per entre les seves pestanyes, una salutació casta i fervent...

     —Som amics, Josafat?

     El campaner també li havia clavat la seva vista; la resseguia tota amb el brillant jaspiat dels seus ulls frisosos. Eren mirades inquietes, ràpides, que l'esgarrapaven tot despullant-la; rompent els botons, les cintes, el gafets i llençant amb exasperació els pellingots de roba que s'oposaven a satisfer la lúbrica curiositat que feia dies era el càstig, el turment de Josafat.

     Les delicades madeixes que dauraven la nuca de Fineta es retorcien electritzades.

     Reposà la seva barba en el palmell de la mà, i s'esllanguí tota, bo i mostrant la flexibilitat de la seva cintura, que semblà desconjuntar-se sota els plecs de la brusa.

     —Encara em tens ràbia, Josafat?

     —Ràbia, jo..., jo...?

     —Sí, tu, mira em feres mal; mira'm.

     I s'apartava els bandós del front amb un graciós moviment dels seus dits, carregats d'anells.

     —Jo pla no he estat el qui t'ha fet això.

     —Sí, Josafat, fores tu, i fores molt cruel. Saps que Pepona no vol tornar?

     —Reïra! Jo vull parlar-li, a Pepona; cal que torni.

     Començava a moure-se-li la boca, iniciant el tic amenaçador.

     —Què en vols fer, d'ella?

     —Això és cosa meva; vull parlar-li, veure-la, parlar-li.

     —Per casar-t'hi?

     —És cosa meva.

Bibliografia i Webgrafia

— CASTELLANOS, Jordi, (1986). La novel·la modernista, dins Història de la literatura catalana, part moderna, vol. 8, Barcelona, Ariel.

— DIVERSOS, (2006). Temari de llengua catalana i literatura, vol. 4, MAD, Alcalá de Guadaíra.

— Anybertrana.lletrescatalanes.cat

— Pedresdegirona.com

— Escriptors.cat

Referència:

Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Notes biogràfiques: Prudenci Bertrana i Comte»
"Prudenci Bertrana: fill del modernisme"
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

«Gaudint de la destresa de volar» Marc Valero Liutsko

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Wed, 28 Mar 2018 11:32:00 +0000

Marc Valero Liutsko
«Gaudint de la destresa de volar»

Referència:

Valero Liutsko, Marc.
Gaudint de la destresa de volar»
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

Paraula de Núria: «Miratge» Núria Niubó i Cabau "Paraules que regalen els sentits, teràpia per a cors malmesos. Paraules. Provocadores de somnis, renovadores d'il·lusions, silencioses, canviants, de colors i formes, amb vida pròpia, amb força."

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Tue, 27 Mar 2018 20:18:00 +0000

Miratge

Embogit de set,
debilitat per la fam,
amb la ment ennuvolada,
fixà la mirada en els blaus de l’horitzó d’aquella immensa mar
i es llançà a l’aigua.

Era un miratge més, com els que sovint tenia, en les llargues travesses de l’inhòspit desert de seu país, del que venia fugint.

I aquest darrer miratge se l’empassà.
Una vegada més, un somni,
un clam per una vida millor,
es feu trencadís.

Núria Niubó i Cabau
(Lleida, 1946)
Paraula de Núria:
«Miratge»

Il·lustració:

"L'últim miratge"
Quim Rojas
(Barcelona, 1970)

Referència:

Niubó i Cabau, Núria.
«Miratge»
A: Paraula de Núria
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

«La Llum, endins escrita» Mercè Amat - Joan Colomer Exposició artística

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Mon, 26 Mar 2018 20:21:00 +0000

La Llum, endins escrita

(Una invitació al desvetllament a través de la poesia i la pintura)
Mercè Amat (poemes)
Joan Colomer (pintures)

Pròleg: Carles Duarte Montserrat

— Exposició artística —

Diàleg interior

     En temps d’experimentacions formals i expressions artístiques lúdiques i precipitades, cal reivindicar la lentitud i la profunditat. Per això celebro que dues personalitats destacades del món de la literatura i de la plàstica com Mercè Amat Ballester i Joan Colomer Valls s’hagin proposat el repte de confluir en un diàleg entre veu i traç, entre paraula i pinzellada, que configura un viatge interior de naturalesa eminentment espiritual.

     L’art veritable no es pot limitar a un mer exercici tècnic exempt d’ànima. Colomer i Amat, que ho saben, ens ofereixen un conjunt d’una qualitat excepcional on l’estil precís i reflexiu de Mercè Amat s’uneix al llenguatge prodigiós de Joan Colomer Valls d’estesos horitzons que es fonen i s’encenen, de cingles successius davant del mar infatigable, de miralls d’aigua, de núvols vestits d’ombres i de flames, de cendres, porpres i turqueses.

     “Assedegats d’immensitat”, Amat i Colomer ens convoquen a una aventura estètica d’esperança que relliga el que és perenne i el que és efímer, l’alè i la matèria, la religió i el paisatge, perquè en sorgeixi vida autèntica i la foscúria de la nit esdevingui esclat de bellesa en les albades.

     Sense la recerca d’una dimensió transcendent, l’ésser humà es banalitza. Però a hores d’ara, en una època en què tendim a atribuir a la tecnologia una responsabilitat desmesurada en la nostra experiència quotidiana, que en queda mediatitzada, són més aviat escasses les aportacions que es fan des del vessant creatiu a la interpel·lació sobre el misteri que intuïm rere la immensitat, sobre el sentit del que som en l’univers.

     Colomer i Amat s’hi endinsen, no pas improvisadament, sinó com una continuïtat natural de trajectòries sensible i compromesa amb l’anhel d’infinitud.

     Resseguint aquestes dotze obres, que es desdoblen en pintures i poemes, ens veiem empesos a construir al seu costat un itinerari enriquidor i estimulant cap al centre de nosaltres mateixos, des del cor de la terra al cor de la llum.

Carles Duarte i Montserrat
poeta

Els autors

Mercè Amat Ballester

     Professora de Filosofia, diplomada en Ciències Religioses i poeta. Membre de l’Associació de Relataires en català (ARC), del Consell Editorial de la Revista Digital Universitària Creure i Saber del Col.lectiu de Professors Universitaris Cristians i de l’ONG Poesia en Acció. Forma part del grup “Art i Espiritualitat” de l’Espai von Balthasar de la Pastoral Universitària de Barcelona i de l’Associació Poetes de l’Ebre. Col·labora amb el Col·lectiu d’Artistes de Sants i amb el Centre Edith Stein de Barcelona.

     És autora de llibres d’Ètica (E.S.O) i de Filosofia (Batxillerat). Té poemes editats en llibres d’autoria col·lectiva (Paraula d’Espriu i Somnis Tricentenaris de l’ARC i Antologia de Poetes de l’Ebre). També en llibres solidaris (Versos y relatos con Retto de l’Editorial Seleer; Lletres blaves per l’autisme, de Stonberg Edicions, i Antologies de Poesia Solidària de l’ONG Poesia en Acció).

     L’any 2014, rep l’accèssit de la Flor Natural als Jocs Florals de Ciutat Vella amb el poema "El nostre amor". El recull Poètica d’enyor va ser finalista al VI Certamen Poético de l’Associació Luz de Luna, l’any 2013.

     A recer de les ventades (Ed. Xandri) és el seu darrer llibre de poemes.

     Ha participat en diversos recitals d’arreu de Catalunya: III i IV “Festival de Poesia des dels Balcons” (Riba-roja. Tarragona), “L’art al servei de l’autisme-Univers Agatha Autisme” (Barcelona), I i II Jam Poètica (Montblanc. Tarragona), Trobada poètica “Escales que pugen al cel” (Mas de Barberans. Tarragona), Incitació al Poeticidi (Reus. Tarragona) i el 16è Festival Nacional de Poesia 2016 a Sant Cugat.

Joan Colomer Valls

     Nascut al si d’una família d’artistes, Joan Colomer va començar a pintar de ben jove. Va deixar temporalment l’activitat artística per entrar a la universitat i llicenciar-se en Filosofia i Lletres, secció d’Estètica i Literatura Medieval.

     A partir de l’any 1995, coneix els marxants americans Touchstone Fine Art i comença a exposar i viatjar als EEUU on, durant els darrers 20 anys, ha mostrat el seu treball artístic de manera constant i regular.

     Paral.lelament a la pintura, Joan Colomer imparteix tallers de Pintura a l’Escola d’Art La Fàbrica de Celrà, i és Professor Honorífic de l’Acadèmia d’Art Contemporani de Zheijiang, R. P. De la Xina. També és membre de GRECO, Grupo de Realismo Español Contemporáneo.

     La seva pintura poua en la tradició naturalista-figurativa del grans mestres de l’Escola de Barbizon i dels tonalistes americans, per donar-hi una visió personal de caràcter més intimista i simbòlic.

     Actualment, la seva obra està representada per una vintena de galeries americanes, entre les quals destaquen: Galerie d’Orsay, Boston. Christopher Clark Fine Art, San Francisco. The Artshop Gallery, Greensboro. Aspen Grove Fine Arts, Aspen. Zantman Galleries, Carmel. Weiler House fine art Gallery, Fort Worth.

Obra n.3. — "La lluita interior"
(oli sobre tela)

Hauria estat més fàcil
que l’ona es retirés dins una mar
ampla en un adeu tranquil per sempre més.
Ho hauria estat, tot allunyant-se
de la costa cap al vítric oblit.
Però hi ha tornat, una vegada i una alta,
estavellant-se contra les roques
que amb crueltat la interroguen.
I l’ona, esquitxa i crida, i s’esquinça
en una lluita audible indefugible.
Sembla abatuda, desfeta i afeblida.
El seu triomf és l’escuma que respira sense asfíxia.

ooO0Ooo

Obra n.4. — "El caminar de la consciència"
(oli sobre tela)

Hi ha tanta provocació dins la incertesa
de la nit, que se sent el vent com espetega
al si de la consciència, trasbalsant-lo lluminosament.

El misteri de la vida l’embolcalla; la gràcia,
amb benignitat el sosté, mentre beu
agosarat a glops la indigència de les ombres:
dubtes, pors, desconsol, neguits.

I a l’horitzó, estès entre llums i tenebres,
el si de la consciència albira, amb la força
dels sentits i l’anhel del pensament,
la plenitud perduda, transcendència endins.

ooO0Ooo

Obra n.11. — "Persistència"
(oli sobre tela)

Nascuts sense certeses,
seguim el curs d’un riu amb ulls inquiets,
plens d’avidesa.
I passen els anys i, en ells, nosaltres,
a la vora d’unes aigües que recullen
els instants que van fer verdejar la vida.

Voldríem aturar el temps i retenir-lo.
Romandre sense queixes, ni enuigs ni desespers.
Però, en un món on res és el que sembla,
tenim por d’errar-hi el pas i perdre’ns-hi.
Voldríem ser. I ser per sempre.
Com el cabal d’aquest llarg riu
que voreja la inclemència i sense pressa ens fa saber
que les llàgrimes que els cels fan estremir,
quan tornen a caure, humitegen la terra i l’asserenen,
talment aigua fresca de rosada, talment
aigua amable de meandres, descansada.

ooO0Ooo

"La Llum, endins escrita"
(Una invitació al desvetllament a través de la poesia i la pintura)
Mercè Amat - Joan Colomer
— Exposició artística —

Referència:

«La Llum, endins escrita»
Mercè Amat - Joan Colomer
— Exposició artística —
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

«Mester d'amor» Apel·les Mestres Il·lustració: Théophile-Alexandre Steinlen

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Sun, 25 Mar 2018 21:53:00 +0000

Mester d'amor

A Enric Casanoves

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar —sacrifici fervent—
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada —la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

Apel·les Mestres
(Barcelona, 1854-1936)
«Mester d'amor»

Il·lustració:

"El bes "
Théophile-Alexandre Steinlen
(Lausanne, Suïssa, 1859 - París, França, 1923)

Referència:

Mestres, Apel·les.
«Mester d'amor»
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

«L'esborrany» Sílvia Romero i Olea Editorial Gregal

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Sun, 25 Mar 2018 10:53:00 +0000

L'esborrany

Sílvia Romero i Olea

Editorial Gregal
258 pàgines
ISBN: 978-84-17082-54-3

L'esborrany
- Sinopsi -

Múltiples reunions entre una editora i una escriptora per parlar de la nova novel·la que aquesta està escrivint ens conduiran a la història d’Aurelio Soriguera, un jove que als anys cinquanta del segle passat va abandonar la seva població natal per emigrar a Barcelona. En aquesta ciutat s’instal·larà, es casarà, tindrà descendència i, sobretot, perseguirà un gran somni: crear un imperi comercial. Però família i afecte no sempre avancen de bracet: els llaços d’unió dels Soriguera es basaran en la gelosia, la solitud, la buidor, i per damunt de tot, el secret. La seva evolució al llarg dels anys, marcada per una absoluta manca de comunicació, mostrarà al lector un ventall de comportaments i emocions marcats pel silenci sota el qual s’aixopluguen. En paral·lel a la narració coral al voltant dels Soriguera, l’editora i l’escriptora reflexionen sobre els mecanismes de la creació literària i comenten les actituds dels diversos personatges, en un joc literari que convida el lector a sumar-s’hi.

Sílvia Romero i Olea (Barcelona, 1962) és escriptora, conductora de clubs de lectura i llicenciada en Filologia Catalana. Ha conreat gairebé tots els gèneres: narrativa infantil, juvenil, fantàstica, relat breu, teatre, poesia, i crítica literària. Però el seu camp de treball més habitual és la novel·la, on ha guanyat alguns dels premis més importants de casa nostra (El lector de l’Odissea, Columna Jove, Sebastià Juan Arbó, Ciutat de Lleida, entre d’altres), amb obres com Amor a sang freda, Ànima mesquina, Júlia M. i El plagi. També ha escrit amb coautoria amb Alícia Gili: Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres i El camí del Bandama Vermell. Ha estat Presidenta de l’ARC i Directora de la Revista digital Lo Càntich. Actualment participa en els programes de ràdio Tirant de llibres i Contes per somiar, de Punt 7 Ràdio Sant Celoni, presenta i condueix el programa Tast de lletres de Canal ARC-Tv, i forma part de l’equip editor de la revista de creació literària Inèdits.

Tast de L'esborrany
Sílvia Romero i Olea
(Cortesia d'Editorial Gregal)

—De quanta estona disposes?

—Tot el matí.

—I demà?

—No. Si no acabem, millor ens trobem de nou el proper dissabte. Com avui.

—D’acord. Començo pel final?

—Pel final? Ara m’has fet pensar en El conte número tretze, la novel·la que estic llegint aquests dies. L’autora, la Diane Setterfield, fa dir a una de les seves protagonistes: «I hauré de trencar una de les meves normes per fer-ho. Li hauré d’explicar el final de la història abans d’explicar-li el principi».

—És que la meva és una novel·la bastida a partir d’una escena final, que és l’embrió de tota la narració. Potser si te l’explico primer de tot, et resultarà més fàcil agafar la idea global de la història.

—No cal que et digui que la qualitat de la idea embrionària és bàsica, però confiar-ho tot a la seva suposada vitalitat i fortalesa és una jugada arriscada.

—Ho sé.

—I amb tot?

—Ho vull provar.

—Molt bé. Però tornant al que m’acabes de dir, potser a mi em resultarà més senzill entendre la història si m’expliques el final. El que passa és que no has de pensar en mi.

—Ah, no? Ets la meva amiga però, sobretot, siguem sinceres, ets l’editora. Si a tu no t’agrada, si no ho veus clar, quines possibilitats tinc que l’editis?

—Cap ni una, ja ho saps. Però a qui has de tenir present és el lector. I a ell no li pots començar a explicar, de bones a primeres, el final de la novel·la.

—Encara que sigui el motiu de tota la trama? Encara que no sigui un final explosiu?

—Això tant és. No totes les novel·les han de causar impacte, a les seves últimes pàgines.

—D’acord. Doncs començaré pel principi: et parlaré de l’Aurelio.

Pàgines 13-14

"L'esborrany"
Sílvia Romero i Olea

Referència:

«L'esborrany»
Sílvia Romero i Olea
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

«Brollador» Bartomeu Rosselló-Pòrcel Il·lustració: Lucas Cranach el Vell

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Wed, 21 Mar 2018 23:02:00 +0000

L'àngel desinfla les galtes
i encén les flames de l'aigua,
entre ficcions d'incendi
i polèmica de nacres.

Quin cristall trenca les llàgrimes?
Quina espasa entre les albes?
Fina estructura de l'èxtasi.
Calitja de porcellana.

Perla viva, branca clara,
entre les ombres més càndides,
catedral de clarianes.

Entre perles de cascada
i diamants implacables,
l'agonia de les aures.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Ciutat de Mallorca, 1913 - El Brull, Osona, 1938)
«Brollador»

Il·lustració:

"La nimfa de la font"
Lucas Cranach el Vell
(Kronach, Alta Franconia, 1472 – Weimar, 1553)

Referència:

Rosselló-Pòrcel, Bartomeu.
«Brollador»
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

«Un obrir i tancar d'ulls» Pep López Badenas Il·lustració: Jean-Baptiste Greuze

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Wed, 21 Mar 2018 22:37:00 +0000

Un obrir i tancar d'ulls

Naixement, infantesa, adolescència i joventut.
Tot, ha passat en
un obrir i tancar d’ulls.

Divuit anys!

Un món ple d’incògnites
acaba d’obrir-te les portes.
Cal travessar-les
amb la inconsciència, la il·lusió
i l’empenta que dona
aquesta encertada joventut.
Cal conquerir aquest nou món,
farcit de noves i desconegudes fites
amb un sol lema,
ENDAVANT.

Pep López Badenas
«Un obrir i tancar d'ulls»

Il·lustració:

"Jove amb les mans unides"
Jean-Baptiste Greuze
(Tournus, 1725 - París, 1805)

Referència:

López Badenas, Pep.
«Un obrir i tancar d'ulls».
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

«Un atzucac històric» Pau Mestres i Parés

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Tue, 20 Mar 2018 22:00:00 +0000

Un atzucac històric

Nord enllà, fita cobejada
per nombrosos catalans,
emprada per un dels nostres
grans poetes
des dels temps ennegrits
d’una infausta època,
d’uns records no desitjats,
però mai oblidats.

En el present, alguns polítics
han hagut d’escollir
per circumstàncies molt doloroses,
d’un estat absent de democràcia,
el camí de l’exili.
Com una majoria de catalans
sense el dret d’escollir,
van haver-ho de fer abocats,
per una trista guerra perduda.

Un nombre indeterminat de catalans
de naixement i d’adopció,
en el temps de la dictadura,
van patir penes de presó,
molts van ser assassinats impunement,
per motius polítics.
Actualment,
altres van ser enviats a la presó,
essent innocents dels càrrecs imputats.

Unes eleccions populars van ser votades
per una majoria impactant,
donant un sí aclaparador,
per a la independència,
juntament amb unes segones
votacions imposades.

El poble català seguint el curs de la seva història,
ha de continuar lluitant com sempre ho ha fet,
esmicolant la utopia
de la seva independència,
cercant la realitat d’un somni.

L’estat que ens encercla,
és un exponent de violència.
Aquesta brutalitat la va exterioritzar,
el dia màrtir envers nosaltres,
el Primer d’Octubre de 2017,
data que la tindrem gravada
en la nostra memòria històrica,
que no oblidarem mai.

Des de l’11 de Setembre de 1714,
avui diada Nacional de Catalunya,
dia que les tropes borbòniques,
van sotmetre Catalunya al seu poder,
implantant després el Decret de Nova Planta,
on vam esgarriar els nostres drets com a poble.

Des de l’1 d’Abril de 1939
que es va perdre la guerra,
contra els revoltats de la República Espanyola,
sempre en totes les guerres,
hem estat els perdedors.

Durant el restabliment
de la pseudodemocràcia
de l’estat espanyol,
l’any 2010 ens van retallar
l’Estatut de Catalunya,
Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya.
A partir d’aquest esdeveniment
es van incrementar molt
els catalans,
que van optar a favor de la independència.

Hem de confiar
amb els nostres polítics independentistes
malgrat tots els problemes
que això comporta,
per a poder sortir d’aquest atzucac,
en un futur no gaire llunyà
assolir la desitjada independència
de la nostra estimada Catalunya.

Si podem aconseguir aquest objectiu,
les presons estatals
restaran per sempre més
buides de polítics catalans,
la tempesta de l’exili finirà,
la primavera i l’estiu
faran brotar flors de pau
flairades de perfums colpidors.

Sempre per aconseguir un projecte polític,
s’ha de lluitar,
mai ningú ens ajudarà
en la nostra tossudesa,
hem de posseir molta esperança,
no defallir mai.

Hem d’incloure
en la nostra memòria
la frase del nostre
president màrtir:
tornarem a sofrir,
tornarem a lluitar,
tornarem a vèncer.
Hem de lluitar
pels drets humans.
Hem d’intentar
fer efectiva la separació
de poders que va establir
molt dignament un filòsof
en el seu assaig
“L’esperit de les lleis”.

Pau Mestres i Parés
(Sant Boi de Llobregat, 1943)
«Un atzucac històric»

Fotografies:
Pau Mestres i Parés

Referència:

Mestres i Parés, Pau.
«Un atzucac històric».
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

«El tribunal del gat» (Кошкин суд) Monjo Varnava (E.Sanin) Монах Варнава (Е Санин) Traducció: Liudmila Liutsko Il·lustració: Viacheslav Polezhaev

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Sat, 17 Mar 2018 15:11:00 +0000

El tribunal del gat

     Un gat va atrapar un ratolí.

     I va començar a fer el judici.

     Volia que tot fos per llei.

     I el gat es va nomenar a si mateix jutge i fiscal.

     (Fins i tot botxí, per si de cas, per si la sentència fos severa).

     I tothom se sorprenia:

     "Per què el ratolí ni tan sols contracta un advocat?"

Monjo Varnava (E.Sanin)
Монах Варнава (Е Санин)
(Federació Russa, 1954)
«El tribunal del gat»

Il·lustració:

Viacheslav Polezhaev
(Вячеслав Полежаев)

Traducció:
Liudmila Liutsko
(Людмила Люцко)
«El tribunal del gat»
de l'obra:

«Кошкин суд»

Монах Варнава (Е Санин)

     Поймала кошка мышку.

     И давай над ней суд судить.

     Чтобы все по закону было.

     Сама себя судьей назначила.

     Прокурором.

     (Даже палачом, если приговор «вдруг» суровым окажется).

     И все удивлялась:

     «Почему это мышка даже адвоката себе не нанимает?..»

ooO0Ooo

Referència:

Monjo Varnava (E.Sanin).
Монах Варнава (Е Санин)
«El tribunal del gat»
(Кошкин суд)
Traducció: Liutsko, Liudmila.
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

«Apunts de lectura» Xarxa literària: blogs Sílvia Romero i Olea "Ens llevem, connectem el portàtil i ja hem obert una finestra al món: són els blocs. Diaris personals, viatges, notícies, comentaris diversos... però els que teixeixen la xarxa literària són els que ens parlen de llibres. Coneguem qui hi ha rere aquests blocs!"

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Fri, 16 Mar 2018 10:05:00 +0000

Apunts de lectura

Apunts de lectura és el blog que condueix Carles Salvador, net del mestre, poeta i gramàtic del País Valencià Carles Salvador i Gimeno (Fundació Carles Salvador - http://www.carlessalvador.net/ ). I com a subtítol del blog, perquè ens puguem fer una idea del que hi trobarem, ens indica que hi ha “Comentaris de llibres, recull de poemes, cròniques del Parkinson, i notes diverses”.

     1. Si no m’equivoco, el gener de 2010 va ser quan vas inaugurar el blog. I ja aquell mes vas publicar dues entrades fent recomanacions de lectura i dues entrades fent referència a la poesia de Carles Salvador i Gimeno, el teu avi. Què va tenir més pes a l’hora de decidir obrir aquest blog?

     Abans de fer el blog jo recopilava en una llibreta les meves opinions sobre el que llegia. Posteriorment vaig redactar un parell de fulls amb recomanacions de les meves lectures i les donava als companys del Club de Lectura de la Biblioteca Vapor Vell; volia compartir-les amb gent que sabia que li podien interessar. Poc després em vaig assabentar de l’existència dels blogs i vaig pensar que podria utilitzar aquest mitjà de comunicació més ampli i potent. El meu motor bàsic ha estat sempre la lectura i el voler compartir-la; el fet de ser net de Carles Salvador, poeta i gramàtic, no va influir, perquè la descoberta de l’avi i la seva gran tasca intel·lectual s’ha produït lentament, especialment en rebre en herència el seu llegat, constituir la fundació i veure l’entusiasme dels filòlegs i experts.

     2. Apunts de lectura, a més de la pàgina principal i de la de contacte, on trobem la teva adreça de correu, té dues subpàgines més: “4 Poemes de Carles Salvador” i “Poemari obert (3)”. Ens podries explicar breument què trobarem en aquests seccions?

     La idea primigènia era anar penjant poemes de l’avi i d’altres autors que m’impactessin, però la realitat ha estat que aquestes pàgines no les he treballat com era necessari i potser les hauria de suprimir o ampliar. És un tema pendent.

     3. També, tot i que no consta com una subpàgina específica, de tant en tant trobem entrades sota el títol “Cròniques del Parkinson” (en el moment de fer aquesta entrevista n’hi ha cinc, de publicades). Ens pots fer cinc cèntims d’aquest apartat?

     Fa tres anys em van diagnosticar la malaltia degenerativa del Parkinson, sabia d’altres malalts que havien escrit blogs o fins i tot llibres sobre els seus síndromes i la seva evolució, i això em va estimular a redactar aquestes cròniques. Aquests escrits han tingut gran impacte entre els meus coneguts i a mi m’han servit per ajudar-me a acceptar allò inevitable. És com si em tragués els meus fantasmes de sobre. Un dels efectes poc coneguts de la malaltia és que et pot produir una depressió i contra això cal lluitar amb tots els recursos possibles. També penso que el meu testimoni pot ajudar a algú i, per tant, continuarà...

     4. Doncs sí: ben sovint conèixer l’experiència d’altres persones que passen per tràngols similars als nostres, ens ajuda a reflexionar i tirar endavant. Carles: molts ànims en tot aquest procés. I tornant al blog Apunts de lectura, un detall que m’ha cridat l’atenció és que no has repetit gaires vegades un mateix autor. Si mirem en el núvol de noms d’escriptors, de forma habitual els has comentat un o dos cops. És una opció deliberada perquè vols oferir un ampli ventall de lectures, o ha estat una casualitat?

     És pura casualitat. La meva font de lectures és el Club de Lectura, el Culturas de La Vanguardia i comentaris d’amics i coneguts. De tota manera tinc tendència a llegir novel·les consolidades. Desconfio de les novetats (que em perdonin els autors joves) però com em falta molt per llegir i la vida és curta prefereixo anar sobre segur.

     5. Passant ja als comentaris que fas de les teves lectures, em sembla entendre que no pretens redactar una ressenya formal o acadèmica, sinó elaborar just el que esmentes en el títol del blog: apunts de lectura. És aquesta la teva intenció?

     Justament, jo soc geòleg de professió, amb una feina molt allunyada del món de les lletres, i els meus comentaris són necessàriament molt senzills i guiats, bàsicament, per l’emoció i la vibració que alguns autors donen als seus textos. Ara, per exemple, estic llegint un clàssic, Els raïms de la ira de John Steinbeck, que no havia llegit mai i estic absolutament meravellat de la força del text. Ara jo porto un club de lectura de gent gran i precisament aquest mes els he fet llegir aquesta novel·la, espero que els agradi.

     6. Suposo que sí, perquè realment és una gran novel·la. Continuant amb Apunts de lectura, al final del comentari hi col·loques uns afegitons que ajuden, als seguidors del blog, a acabar de situar-se i decidir si els pot interessar llegir o no aquell llibre que has comentat. Em refereixo a les anotacions que fas sota els noms de “Valoració”, “Recomanable”, “Contraindicada”... Què et va dur a considerar necessàries aquestes remarques?

     Crec recordar que valoracions similars es feien o fan en algun suplement de La Vanguardia i em va semblar interessant aplicar-ho al meu blog per donar resposta ràpida a qui no volia llegir tot el text.

     7. Encara fent referència a aquestes anotacions posteriors al comentari, m’interessa la de “Valoració”. Ho fas mitjançant uns signes “arroba” i quants més hi poses, més alta és la puntuació que atorgues a un llibre (va del 1 al 5). Quins criteris o en quins aspectes de la lectura et bases, sobretot, per decidir aquesta valoració?

     Com he comentat anteriorment la valoració ve condicionada, en gran mesura, per les emocions que em suggereix un relat i l’impacte de la seva prosa. De fet els meus coneixements lingüístics són els d’una persona del carrer i no puc fer altra cosa que valorar una obra pel que fa vibrar el meu inconscient. Un exemple, heu llegit La tregua de Mario Benedetti? Aquest text reflecteix perfectament el que intento dir.

     8. Sí que l’he llegida. I l’he programat en algun dels Clubs de lectura que condueixo, perquè és una obra que paga la pena ser comentada. Però tornant al teu blog, a pesar del que he dit abans, que no repeteixes gaires vegades un mateix escriptor, cal matisar que el que sí trobem és una llarga llista de noms. I la pregunta consegüent és lògica: quantes hores de lectura dediques a la setmana? O si ho prefereixes, quina mitjana de llibres llegeixes al cap d’un mes?

     Anteriorment llegia a tota hora, al metro, al cafè, a la sala d’espera d’un client, en anar a dormir. Ara, ja jubilat, llegeixo un parell de llibres al mes. Curiosament tinc menys temps que abans i per fer el club de lectura rellegeixo els llibres que he triat del meu blog i dels meus apunts.

     Ara llegeixo molt amb un ebook que em permet ampliar la lletra. No és el meu ideal, no hi ha res com el paper, però hi ha edicions econòmiques que tenen una lletra minúscula que està fora del meu abast i això, he de confessar-ho, em posa una mica frenètic.

     9. Aquest tema de la tipografia mereixeria tota una tesina. I ara, ja per anar acabant, què t’ha aportat de positiu Apunts de lectura? Alguna anècdota divertida, noves coneixences...

     De fet la satisfacció més gran que tinc és quan algú em diu que s’ha aficionat a llegir o que em segueix i fa cas de les meves recomanacions. A totes les entrades hi ha, al final del text, la possibilitat de fer un comentari, quan això passa penses que no estàs sol al ciberespai i que has de continuar. De fet ara estic atrapat i no puc llegir res sense fer una entrada al blog. M’ha abduït totalment...

     10. Moltes gràcies, Carles, per dedicar-nos el teu temps. I ara, abans de posar el punt i final, és el teu moment per comentar, si és el cas, alguna cosa que no ha sortit a la conversa i que consideres interessant posar damunt la taula.

     Actualment em plantejo escriure algun conte, al blog en tinc dos La galeria d’art i El comboi de la línia 5, però constato la dificultat d’enfrontar-se amb un full en blanc, el cervell es queda amb l’encefalograma pla i les idees, si és que en tens, s’han volatilitzat o, en el millor dels casos, no saps com acabar-les.

     Gràcies pel teu interès.

Sílvia Romero i Olea

Xarxa literària: blogs

Referència:

Romero i Olea, Sílvia.
«Apunts de lectura»
A: Xarxa literària: blogs
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

«El conte de l'espurneta del Sol: Un viatge d'aventura a la Terra (Segona Part) El naixement i la primera infància» Liudmila Liutsko Associació de Relataires en Català - ARC

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Wed, 14 Mar 2018 09:47:00 +0000

El conte de l'espurneta del Sol:
Un viatge d'aventura a la Terra
(Segona Part)
El naixement i la primera infància

Liudmila Liutsko

Col·lecció Camí del Sorral - Número 32
Lo Càntich - ARC
Març, 2018
70 pàgines - Format: 14,8 x 21 - Enquadernació: Rústica
Interior en colors
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 32>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303323 32>

Salutació

     Benvolguts lectors i lectores,

     Aquest conte és la continuació de la primera part d’El conte de l’espurneta del Sol, on l’espurneta feia un viatge a la vida de la Terra. I en aquesta segona part, El naixement i la primera infància, la Dària comença la seva primera aventura en la vida real, quan neix com una noia.

     L’espurneta té la seva essència plena d’amor i de coneixement savi, per herència del Sol; però, per poder evolucionar, ha de passar la vida de manera independent dins del cos humà. Per la seva curiositat, i per la seva diferent visió, tot se li fa una mica «estrany». Realment, tothom és així a causa de la seva essència, només que la gent, quan creix, no ho vol admetre i ho considera «coses infantils». Es guien més per la raó i per la lògica. La mateixa vida ensenya que, a més de la ment, també tenim el cor, que pot salvar la vida de la catàstrofe d’autodestrucció a la qual estem encaminats els humans.

     «L’amor i la bellesa salvaran la vida», van pronunciar molts escriptors, artistes, músics i pintors de diferents èpoques i cultures; i potser tenien raó. És la part de la balança que faltava, la part no racional, però la que hauria de portar a una existència d’evolució superior de la Terra.

     Espero que la història de l’espurneta us pugui ajudar a veure que hi ha una gran multitud de cultures, i que de vegades no les entenem a causa dels prejudicis, per la intolerància a la diferència, o simplement perquè ens fa mandra de pensar-hi. O millor, no pensem, o no volem entendre, que hi ha diferents enfocaments en un mateix fet o problema, i potser, veient-ho des d’un angle diferent, podem descobrir o trobar les explicacions que no es veuen a primera vista.

     Aquest conte no té el propòsit de proporcionar la informació com si fos la veritat absoluta. Es tracta de despertar la creativitat i la calidesa del cor, d’obrir les nostres ments a altres cultures i a la vida del planeta en general. Aquest conte és força real, ja que conté molts fets de vides reals. Fins i tot, de vegades, aquesta realitat sembla més fantasiosa i increïble. És un viatge al món real, amb uns ulls que no acostumin a donar-ho tot per suposat.

     Nosaltres, quan viatgem a un lloc nou, ho veiem tot amb una percepció distinta. Tot sembla més bonic i més interessant que no pas les coses que ens envolten habitualment i que estem acostumats a veure cada dia. De vegades, però, quan tornem a casa, podem apreciar més el que tenim i que ja no percebíem.

     Aquest és un viatge a la vida real, fet amb uns ulls «no acostumats» a veure la banalitat de les coses de sempre.

     Espero que us agradi i que acompanyeu l’espurneta en el seu viatge a la Terra.

L'autora

"El conte de l'espurneta del Sol:
Un viatge d'aventura a la Terra
(Segona Part)
El naixement i la primera infància"
Liudmila Liutsko

Referència:

«El conte de l'espurneta del Sol:
Un viatge d'aventura a la Terra
(Segona Part)
El naixement i la primera infància»
Liudmila Liutsko
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>

«Dolça sardana» Maria Rosa Corretgé Olivart Il·lustració: Francesc Xavier Nogués i Casas

noreply@blogger.com (Toni Arencón Arias) — Sat, 10 Mar 2018 10:00:00 +0000

Dolça sardana

Dolça dansa
per tot arreu ballada,
la més estimada
la nostra sardana.

La ballen per pobles,
ciutats també,
s’organitzen ballades,
concursos i aplecs.

Sona el flabiol,
tothom està preparat,
a la rotllana
molt ben agafat.
Tots els instruments
toquen alhora,
seguint el ritme
un, dos i fora.

Maria Rosa Corretgé Olivart
(Alcarràs, 1978)
«Dolça sardana»

Il·lustració:

"Sardana"
Francesc Xavier Nogués i Casas
(Barcelona, 1873-1941)

Referència:

Corretgé Olivart, Maria Rosa.
«Dolça sardana».
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>