Dijous de veu i paraula, el programa que el Santa Mònica dedica a propostes que exploren la simbiosi entre la veu i el llenguatge, ofereix els dijous de tardor performances gratuïtes a la Sala Bar. La programació gira al voltant de temàtiques, gèneres i formats que posen en relleu els límits i les possibilitats de la veu i el llenguatge en la creació.

Els dijous, a les 19h, amb entrada lliure i gratuïta i sense necessitat de reserva prèvia (amb aforament màxim de 55 persones), el públic és convidat a descobrir propostes de petit format que no sempre troben lloc en les programacions. Es presenten a la Sala Bar, una sala petita situada a la primera planta de l’edifici de les Rambles, sense escenari, sense barreres entre artistes i públic, amb cadires i sofàs, en un ambient distès.

Durant aquest trimestre de tardor hi trobarem Veus lliures (5 de novembre), David Franch amb Confessions: siguis raonable i no perdis la vida (12 de novembre), Bàrbara Nicolau amb Marçala (26 de novembre) i Collage de veus: simfonia 4/4 (17 de desembre).

La programació de Dijous de veu i paraula es nodreix de les propostes de creadors convidats per Carla Rovira, Sònia Moya, Mar Nicolás (Lamardeproduccions), Marta Pol Rigau, a cobert, Veus Lliures, Pen Català, Sodepau i BCN ImproFes en un exercici de curadoria col·lectiva amb la intenció declarada de fomentar la diversitat i la pluralitat de mirades, veus i l’intercanvi de públics.

Veus lliures (5 de novembre)

Segona proposta del col·lectiu Veus Lliures dins el cicle Dijous de veu i paraula, en col·laboració amb el Museu de la música de Barcelona. Veus Lliures és un col·lectiu de tretze dones cantants improvisadores conduïdes per Celeste Alías. Treballen amb la veu com a instrument de creació explorant-ne els límits, les textures i les sonoritats, més enllà del llenguatge convencional. Cada actuació és única i neix de l’escolta, el joc i la llibertat compartida. Són veus que no es jutgen, que confien, que converteixen el so en un espai viu de connexió i presència.

En aquesta ocasió Veus lliures exploraran les relacions entre veu, llenguatge i significat a partir de l’univers del dadaisme i d’artistes que van desafiar les convencions del seu temps com Emmy Hennings, Mina Loy o Hannah Höch, incorporant la interpretació de poemes fonètics dadaistes, amb el so, el ritme i la matèria vocal com a protagonistes d’una experiència poètica i sonora compartida.

Confessions: siguis raonable i no perdis la vida (12 de novembre)

Cada any, al voltant del Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit, el PEN Català organitza activitats per denunciar la fràgil salut de la llibertat d’expressió. Entre altres accions, conviden artistes de casa nostra a aportar-hi la seva visió o a incorporar aquestes veus represaliades a les seves creacions.

Aquest cop, el convidat és el veterà creador, dramaturg i intèrpret David Franch, que poseeix una singular trajectòria com a creador en solitari, a més de cocreador amb companyies escèniques com Amaranto, Colectivo 96º o Labuena Cia i intèrpret amb Agrupación Señor Serrano o Macarena Recuerda Shepherd.

En aquest treball, que porta com a subtítol Com un cérvol que plora sota la llum enmig d’una pista de bàsquet immersa en la foscor, David Franch explora des d’una mirada autobiogràfica les empremtes deixades per una educació basada en els mandats de gènere: la necessitat de ser fort, autosuficient, proveïdor i emocionalment contingut. Més concretament, David Franch reflexiona sobre la construcció de la masculinitat i la cultura patriarcal i militar dirigint la mirada vers la Turquia actual, a partir de l’obra L’Olla militar turca (Saldonar, 2024) de l’escriptora Pinar Selek (Premi Veu Lliure del PEN Català 2024). Selek ha estat sotmesa a una intensa persecució judicial pels seus escrits i investigacions que l’ha portat a viure exiliada a França.

Bàrbara Nicolau amb Marçala (26 de novembre)

L’actriu i creadora Carla Rovira convida a l’actriu manacorina Bàrbara Nicolau a presentar el seu treball més personal: una recerca de la pròpia identitat a partir de la figura de la seva tieta Antònia Mas Galmés.

Marçala és un monòleg teatral que explica la història d’una dona que va viure molt, però a destemps. La seva història va ser no només un secret molt ben guardat a la seva família sinó també un fet oblidat pel seu poble, Manacor. Amb la recreació de diferents episodis de la seva vida coneixerem els fets que van contribuir al silenci. Però, qui no té silencis? Els secrets neixen sovint per protegir-nos, i tanmateix, tenen data de caducitat. La veritat sempre es vol obrir camí.

Collage de veus: simfonia 4/4 (17 de desembre)

Mar Nicolás, creadora escènica i actriu vinculada a les arts escèniques híbrides, a l’experimentació vocal i a la videopoesia, convida a Lamardeproduccions en col·laboració amb la cantant i actriu Elena Martinell a un experiment artístic que reuneix persones de diferents generacions, experiències vitals i realitats socials. Cossos, veus i moviment s’entrellacen per donar forma a una peça de 44 minuts que prescindeix del relat i proposa endinsar-nos en el fenomen d’allò relacional. La seva proposta explora la possibilitat de traslladar el concepte de collage al llenguatge escènic i al territori de la veu.

Què esdevé quan totes aquestes veus es troben? Quan fragments vocals aparentment inconnexos s’articulen dins d’un joc artístic atzarós, abstracte i col·lectiu? Textures vocals, sons, cançons, records, testimonis, pensaments i gestualitats conviuen i dialoguen generant una partitura singular, estranya i irrepetible.

Dijous de veu i paraula és una programació germana dels Dimarts de vídeo i els Dimecres de so i cos, que es desenvolupen també a la Sala Bar durant tot l’any.

Dijous de veu i paraula és el programa del Santa Mònica dedicat a propostes que exploren la simbiosi entre la veu i el llenguatge amb recitals, lectures i performances en viu. La programació gira al voltant de temàtiques, gèneres i formats que posen en relleu els límits i les possibilitats de la veu i el llenguatge en la creació.

Cada dijous, a les 19h, amb entrada gratuïta, el públic és convidat a descobrir propostes de petit format que no troben lloc fàcilment en les programacions d’altres espais públics. Es presenten a la Sala Bar, una sala petita situada a la primera planta de l’edifici, un espai sense escenari, sense barreres entre artistes i públic, amb cadires i sofàs, en un ambient distès.

Durant aquest mes de maig hi trobarem Núria Corominas amb Disparar-se un tret al peu (7 de maig), Ismael Sempere i Rubén Martí amb Batre (14 de maig) i Francesca Vadell Cubells i Ramon Bonvehí Rosich amb Això no té remei (28 de maig).

La programació de Dijous de veu i paraula està curada per diversos col·lectius artístics, creadores i entitats (Carla Rovira, Sònia Moya, Mar Nicolás, Marta Pol Rigau, a cobert, Veus Lliures, PEN Català, Sodepau i BCN ImproFes), un exercici de curadoria col·lectiva amb la intenció declarada de fomentar la diversitat i la pluralitat de mirades, veus i l’intercanvi de públics.

Disparar-se un tret al peu de Núria Corominas (7 de maig)

“Escriuré, cantaré i faré un ritual amb budells de vaca”. Això és tot el que pot desvetllar la Núria Corominas sobre la proposta que presentarà el proper dijous.

Més enllà de formar part de Las Huecas, Núria Corominas també signa els seus propis treballs en solitari, com el seu recent Un xai ha creuat el desert. I no és el primer cop que la veiem a la Sala Bar del Santa Mònica, fa dos anys va actuar en un altre Dijous de veu i paraula amb Lumpen de l’amor, acompanyada de Frances Ribes Renshaw. Aquest cop l’acompanyaran el sintetitzador d’en Dani Ruiz i la veu d’en Joel Beltrán.

Olga Fusté, de PEN Català, l’organització curadora d’aquesta sessió, explica que “en alguns casos busquem artistes d’aquí per a interpretar textos d’autors i autores perseguits o represaliats arreu; tal com vam fer, per exemple a Poemes des de la presó, en què Biel Mesquida i Toni Cuenca van posar veu i música a textos dels bielorussos Katsiarina Andréieva, Maksim Znak i Olga Búbitx; en el marc dels actes del PEN pel Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit del 2025”. Però en altres ocasions el PEN convida a artistes que admiren i els demanen que aportin la seva visió sobre la llibertat d’expressió, la censura o els drets lingüístics. “Fruït d’això, Carla Rovira, per exemple, va fer una peça fantàstica el 2024 sobre precarietat laboral i mala qualitat informativa a Monocultiu informatiu i, dijous vinent, Núria Corominas en companyia de Dani Ruiz i Joel Beltrán abordaran el tema de l’autocensura a la reflexió poètica Disparar-se un tret al peu“. I per què la Núria Corominas? “Doncs perquè ens sembla que és una creadora potent i valenta que es pren temps per als processos i no defuig les complexitats. Tot plegat, amb humor”.

Disparar-se un tret al peu “té a veure amb una reflexió poètica al voltant de tot allò que no es troba en l’ordre de ser dit. A vegades deixem de parlar per no perdre allò que tenim: la posició, el reconeixement, l’estatus, la feina. A vegades deixem de parlar per dir la veritat, però seguim parlant: amb eufemismes, fal·làcies, paraules trampa o clau, metàfores dolentes, mentides i veritats a mitges. A vegades, però, algú parla per dir la veritat”.

Batre. Cantar per treballar, cantar per resistir, d’Ismael Sempere i Rubén Martí (14 de maig)

Nerea Campo, de l’equip d’acobert, espai de creació, producció i investigació ubicat al poble de Moià, explica així les raons per programar Batre al Santa Mònica: “ens interessava portar a un entorn hiperurbà com el del Santa Mònica una proposta que ens reconnectés amb la terra i amb les memòries del treball agrícola”. La proposta del poeta i actor Ismael Sempere (Premi València de poesia en valencià el 2024 pel seu llibre Venien i se m’enduien) i el contrabaixista Rubén Martí (músic de jazz format a València i a Cuba) “recupera el cant de batre valencià —un cant de feina que marcava el ritme dels animals i acompanyava les tasques del batre del cereal— i el transforma des de la poesia, la paraula i la música, a través de la mirada de dos artistes joves interessats en la memòria del treball al camp valencià”. I afegeix: “ens interessa especialment perquè posa en valor una tradició popular compartida i reforça els vincles culturals entre territoris dels Països Catalans”.

Això no té remei. el podcast d’inspiració trementinaire, de Francesca Vadell Cubells i Ramon Bonvehí Rosich

La parella d’actors catalans parteixen de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixén per a reivindicar “la saviesa popular, l’arrelament al territori i la transmissió oral com a antídots contra la desconnexió dels nostres temps” en aquest espectacle estrenat a la Fira Mediterrània de Manresa el 2025.

Les trementinaires eren dones originàries de zones de muntanya que antigament es dedicaven a la recol·lecció d’herbes i olis essencials per a elaborar remeis que després venien pels pobles de Catalunya seguint unes rutes que recorrien a peu en companyia d’una aprenenta. Acostumaven a fer dos viatges anuals, en les èpoques de menys feina al camp: un a la tardor fins el Nadal i un altre després de matar el porc fins a Pasqua. Durant la ruta les trementinaires dormien a cases que les allotjaven a canvi dels seus remeis. La darrera trementinaire documentada va estar en actiu fins els anys vuitanta del segle passat.

Amb format de pòdcast en directe, tirant d’humor i participació del públic, aquesta peça, seleccionada per la Carla Rovira, “esdevé un punt de trobada únic on recollim remeis, històries i complicitats”. El pòdcast inclou l’entrevista a una remeiera escollida cada cop en el lloc on es presenta.

Tal i com diuen Francesca Vadell Cubells i Ramon Bonvehí Rosich, “en una societat accelerada i individualista, potser el veritable remei és retrobar-nos en comunitat”.

Dijous de veu i paraula és una programació germana dels Dimarts de vídeo i els Dimecres de so i cos, que es desenvolupen també a la Sala Bar durant tot l’any.

Rubén Ramos Nogueira

A lo largo de este trimestre, Dimecres de so i cos consolida la Sala Bar como uno de los espacios estables de experimentación del Centre d’Arts Santa Mònica, con una programación que combina conciertos, performances, cine en directo y sesiones de escucha. Este miércoles 29 de abril se presenta Tiny DERROCHE con Àfrica Martínez Ferrín y Calebe Simões de Souza, y en adelante cada miércoles hasta el 17 de junio, se presentan el cine mudo sonorizado en directo de Júlia Cruz Sesé, Ro Rapoport y Silustra en El mundo mágico de Lotte, el dúo de circo y danza Zitzània, donde Lali Ayguadé y Joan Ramon Graell exploran la convivencia, la diferencia y la negociación física entre dos cuerpos en escena, la conferencia performativa Feeling That Fantasy as If It Was the Fucking Reality de Gemma Polo Bosch, el paisaje sonoro biométrico de Atau Tanaka y Bofirax en Burning Meditation, la exploración vocal y gestual de Vitu Valera con Ternari, Rejoice! Vibra en quietud de Camara aperta y Raquel Castro, cerrando temporada L’Expat de Salim Mzé Hamadi, una pieza que cuestiona la figura del expatriado y sus implicaciones postcoloniales. En conjunto, el ciclo se define como “un espacio de encuentro entre creadoras, públicos y programadores, donde la experimentación sonora y corporal se despliega en un formato íntimo y accesible”.

Entre la amplitud del programa, tres propuestas permiten seguir algunos de los hilos que conforman esta edición: Tiny DERROCHE, Zitzània y L’Expat.

Tiny DERROCHE de Àfrica Martínez Ferrín y Calebe Simões de Souza comisariada por CRA’P (29 de abril)

En palabras de CRA’P sobre la elección de Tiny DERROCHE para este contexto: “África Martínez Ferrín está este año en residencia en CRA’P con este proyecto donde movimiento y voz se entrelazan, y luego, porque trabaja conjuntamente con el músico Cabele Simões, con lo que el diálogo entre cuerpo y sonido es muy palpable, con lo que encaja muy bien en el ciclo Dimecres de so i cos”. Tiny DERROCHE se despliega como una tragicomedia musical en la que la artista convierte experiencias personales en canciones que transitan entre el amor, la violencia y la pulsión rítmica de la samba, un territorio donde la fisicalidad y la voz se contaminan mutuamente. Esta programación se inscribe en la línea curatorial del colectivo: “Nuestra labor de comisariado pasa principalmente por apoyar y dar visibilidad a las artistas residentes, y el Centre d’Arts Santa Mònica nos da la posibilidad de hacerlo en el mapa de la ciudad de Barcelona”. La trayectoria de África, “una artista barcelonesa que ha desarrollado su trayectoria fuera de la ciudad y se ha afincado en Andalucía”, convierte además esta presentación en una oportunidad para “tender puentes también entre comunidades autónomas”.

Zitzània de Lali Ayguadé y Joan Ramon Graell comisariada por laBastida (13 de mayo)

Como explican desde laBastida, “hemos programado Zitzània porque esta será su primera presentación en la ciudad de Barcelona y dialoga muy bien con el formato de proximidad que propone el ciclo. Es una pieza que busca la relación directa con el público, y las características de la Sala Bar del Santa Mònica lo facilita especialmente”. El dúo formado por Lali Ayguadé y Joan Ramon Graell combina circo y danza para explorar la fisicalidad, la diferencia y la relación con el otro, una convivencia que la pieza formula “como la cizaña, una planta que crece entre el trigo con su propia belleza y singularidad”. Esta elección también se vincula con la línea curatorial del colectivo: “desde laBastida apostamos por formatos diversos: piezas híbridas, en proceso, adaptaciones… generando espacios de experimentación, y nos interesa programar propuestas que puedan abrir otras formas de relación entre artistas, públicos y espacios”. Presentarla por primera vez en Barcelona ciudad y con entrada gratuita responde, según apuntan, a un gesto claro: “acercar este trabajo al tejido artístico y social local desde una experiencia accesible y compartida”.

L’Expat de Salim Mzé Hamadi comisariada por Africa Moment (17 de junio)

L’Expat es una propuesta escénica que combina teatro y danza para cuestionar la figura del expatriado y sus implicaciones postcoloniales. Inspirada en el ensayo L’Expat des relations humaines, de Salim Mzé Hamadi Moissi, la obra sigue a un hombre que se enfrenta al reto de la expatriación y a la confrontación con su cultura de origen. La trayectoria del propio Moissi atraviesa la pieza: a los dieciocho años dejó Grande Comore para estudiar en Senegal, donde descubrió el krump, un hallazgo que lo llevó al hiphop y a recorrer el mundo. Su regreso a las Comoras en 2014 abrió una reflexión profunda sobre identidad, pertenencia y memoria que primero tomó forma de ensayo y hoy se transforma en escena. Con humor, danza y teatro, L’Expat aborda privilegio, desplazamiento y retorno desde una dramaturgia autobiográfica que convierte el texto en cuerpo y movimiento.